Cansons de la terra - Volum III/L'escrivana

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Cansons de la terra (1871).djvu



L' ESCRIVANA.


Petiteta l' han casada—la filla del mallorquí,
de tan petita que n' era—no se 'n sab calsá y vestir.
 Qui la 'n tè l' amor la 'n deixa:
 qui no la 'n tè 'l vol tenir!
Lo seu marit l' ha deixada—perque se 'n puga engrandir.
Se n' es anat á la guerra—set anys trigará a venir.
Al cap dels set anys aquestos—son marit torna á se' aquí.
Ja pega un truch á la porta:—«Escrivana baixa á obrir,»
Contesta la seua mare—que lo truch ne va sentir:
—Com baixará la Escrivana—si no es en tot per açí:
lo rey moro se la 'n duta—disset lleguas lluny d' aquí.
—Mare, baixéume la capa—la capa de bombosí,
que trobaré la Escrivana—mes que sápiga morir.
Aniré de porta en porta—com un pobre pelegri;
aniré de porta en porta—tot captant del pa y del vi.
Mare baixéume la capa—la capa de bombosí;
no 'm duhéu la mes bonica—ni tampoch la de satí,
sino aquella mes pobreta—la que solia vestir.—
Ja se 'n va de porta en porta—tot captant del pa y del vi.
A la segona porteta—la Escrivana ja trobí:
la veu á la finestreta—que s' afanyava á cusir.
L' agulla n' era de plata—lo didal n' era d' or fi.
—Feu caritat , Escrivana ,—á un pobre pelegrí.
—Tornéu demá á las nou horas,—á las nou del dematí,
que yo seré la mestressa—de tot lo que hi haurá aquí.—
LO rey moro s' ho escolta—passejantse pèl jardí.
—Caritat fesli , Escrivana ,—á ne 'l pobre pelegrí:
párali la taula blanca—del bon pa y del bon vi.—
Mentres parava la taula—l' Escrivana 'n fa un sospir.
—De que sospira, senyora,—perque llansa aquest sospir?
—Prou ne tinch que sospirar,—he perdut á mon marit.
—No sospireu , Escrivana ,—no sospireu mes per mí,

que 'l qu' ara 'us parla, Escrivana,—es vostre estimat marit.
¿Voléu venir, Escrivana,—voléuse 'n venir ab mí?
—Si per cert, lo senyor compte,—que ja fossem pèl camí.—
Ell se 'n va dins del estable—á cercá 'l millor roçí;
ella se 'n puja á la cambra—á buscá 'l millor vestit.
Lo rey moro es en finestra—y al pelegrí veu fugir;
quan lo moro se 'n adona—l' Escrivana es pèl camí.
—Si jo t' hagués conegut—no haurias entrat aquí.—
Prompte mana al seu servey—qu' enselli 'l millor roçí
y ab pressa 'ls dona al darrera—per podels' aconseguir.
Quan son l' altra part de l' ayga—lo pont se va mitj partir.
—Poncelleta te la 'n portas—¡ay traydor de pelegrí!
Cent escuts costa sa roba—y altres cent costa 'l roçí,
y altres cent jo te 'n daria—si la 'n deixesis venir.

VARIANTS. Vers 1.

Tan petita l' han casada—la filla del rey Alí.

Altra.

Tan petita l' han casada—la filla del carmesí.

Vers 8.

Ja trucan á la porteta—«Arciseta baixa á obrir.»
La mare tota plorosa—á la finestra va eixir.
—¿Com baixará l' Arciseta—si no es en tot per açí?
Lo rey moro se l' enduta—al castell de Moreri.
—Mare, tiréume la capa—la capa d' aná' á servir,
que me n' aniré pèl mon—á captar del pa y del vi.—

Vers 23.

—¿Vol fer caritat, Arcisa,—á aquest pobre pelegrí?
—No per cert, vos lo bon pobre,—jo 'n voldria pera mi;
ara las criadas pastan—per lo rey moro y per mí,
que demá serán las bodas—del rey moro que hi ha aquí,
del rey moro que 'm te presa—y que 's vol casar ab mí.—
Lo rey moro es en finestra—en la finestra d' or fí.
—Caritat féulhi, Escrivana,—del meu pa y del meu vi.—
Quan la caritat li 'n feya,—ella romp en gran sospir.
—¿Qué sospiréu, Escrivana,—si no sospiréu per mí?
—Est bastó que portéu ara,—també 'l duya 'l meu marit.

Vers 36.

—Se n' aniréu al estable—á triá' 'l millor roçí,
jo me n' aniré á la cambra—á triá' 'ls millors vestits.

Vers 45.

Ara si que veig bè, prou,—qu'es per tu y no pas per mí.

Altra tornada.

¡Ay blanca flor de morera,
valenciana engendrí!


NOTAS.

Com s' ha pogut reparar en algunas versions , á la dama se la nomena Arcisa ; ab tot , en la major part de las versions , se li dona lo nom d' Escrivana y algunas Escriveta. Aixís esdevé en las versions que hem pogut arreplegar en la Garriga y 'ls seus voltants. Mr. Arbaud acompanya son cant popular Fluranço , (que mes avall reproduhim per esser una versió provençal de la nostra Escrivana), de la següent nota de Mr. Germain :

«Lo nom Escribeta es histórich , y una mestre de pensionistas de Montpeller , m' ha assegurat que fa alguns anys ella va tenir per deixeble una pubilla que duya aquest nom : era aquesta , filla del marqués Escrivá de Monistrol , qual familia viu á Barcelona ; ma muller , que es estada deixeble del mateix col-legi , m' assegura haverla coneguda. En aquella época lo marqués Escrivá de Monistrol , vivia á Montpeller, perque havent pres part en la guerra dels set anys á favor d' En Carles , y haventse tingut d' expatriar , deya que li agradava mes Montpeller que cap altra vila en rahó i tenirhi en ella algun recort de sa antiga casa payral. Deya ell, que venia del castell de l' Escriveta , que en altre temps s' aixecava prop de Montpeller y en lo vehinatge de Mireval , y que ell assegurava esser una torra antiga que encara avuy en un lloch enlayrat y en los encontorns del poble nomenat se véu. Ab tot no cal fiarse , parlant en general , de aquestas noblesas que volen tenir l' arrel tan fonda. Fou tanta la popularitat que l' historia y la balada de l' Escriveta tingué en los voltants de Montpeller , que encara avuy dia se 'n parla, y del costat de Ganges , lo nom citat serveix com á sinónim de dona petita y rohina.»

Veuse aquí la versió provenzal , que en la col-lecció de Arbaud se titola Fluranço:

N' en maridon Fluranço—la flour d' aquest pays,
la maridoun tant jouino—se saup pa 'nca vestir,
soun marit vai en guerro—per la laisar grandir;
lou diluns l' a 'spousado,—lou dimars es partit.
Au bout de sept anneios—lou galant touern' aquit,
doou ped piqu' á la pourto:—«Fluranço vene durbir.»
Sa mero souert' á l' estro:—«Fluranço es pas eicit,
l' aviam mandad' á l' aigo—a plus sauput venir,
les mourous l' ant raubeio,—les mourous sarrasins.
—¿Mai ounte l'ant meneio?»—«Cent legos luench d'eicit.
—Farai fair' uno barco—tout d' or et d' argent fin;
n' ai de souliers de ferre—quan les deurio gausir,
fou que la vague querre—quand sauriou de morir.
Sept jours, sept nuechs camino—sens degun ague vist,
hormis les lavandieros—que lavoun des draps fins.
—Diguetz, les lavandieros,—que lavetz de draps fins,
de qu' es aquelo tourre—et lou casteou d' eicit?
«—Es lou casteon doou mourou—doou mourou sarrasin.
—Coumo iou pourriou faire—per l' y intrar dedins?
—Habilletz vous en modo—d' un pauvre pelegrin,
demandetzli l' oumoino—au nom de Jesus-Crist.
—Fluranço, fai l' oumoino—a gens de toun pays.
—Coumo fariou l' oumoino—a gens de moun pays,
que les ouceous que voloun—n' en saurien pas venir.
L' y a que la dindouleto—que fai soun nis eicit.
Mete tauro, servanto,—lo paure din' eicit;
fai lou lavar, servanto,—dedins lou plat bassin.—
Doou temps que sount à tauro—Fluranço se s' en ris.
—De que risetzs, madame,—que vous troufetz de mi?
—Iou pas de vous me troufe,—que siatz lou miou marit.
Aném leou à la chambro—se cargarem d' or fin,
anem leou à l' estable—eunte sount les roussins,
mountaras sur lou rouge—et iou dessus lou gris.—
Quand sount sur lou pouent d'armo-lou mour'ant vist venir.
—Sept ans te l' ai vestido—doou damas lou plus fin,
sept ans te l' ai caussado—de peou de marrouquin,
se sept ans l' ai gordado—es per un de mes fils!—

(Chants populaires de la Provence, vol. II, pla. 73.)


VERSIÓ ITALIANA.

Bel galant si marida
 Poc luntan dai soi pais:
 Ir pija ina zuvinotta
 Ch'an seiva manc vistis.
A ra seira u r'ha spusaja,
 U lunisdì u ra pianta lì,
 U pianta lì Fiurensa
 Bela senza marì.
E l'è stà ben sett'agn,
 Sett'agn a riturnèe:
 E ra bela Fiurensa
 A s'è lassaja rubè.
An cò di lì sett'agn,
 Galant l'è rivà lì.
 Tun tun, picca a ra porta,
 Fiurensa avnì a drubì.—
Ra mama a i fa risposta:
 —Fiurensa qui an j'è pì,
 Fiurensa r'è stèe rubaja
 Dai gran Mori Sarazin.
I r'han minaja via,
 Minàja ant ïn castè:
 Sett'agn l'è che Fiurensa
 Chirra ra stà csì ben.—
—Dème le mie camise,
 Cun la lansa e ra spà:
 Avôi andèe truèe Fiurensa
 Si duveiss murì pir strà.—
Quandi l'è stà pir meza strà
 Ant ina lavandera s'è riscuntrà.
 —O, ra bela lavandera,
 Cme si dmanda quel castè?
—Quel castè si dumanda
 Di gran Mori Sarazin:
 Drenta u j'è Fiurensa,
 Ma chirra ra sta csì ben!—
—Sa vi dig, bela lavandera,
 Cma faròne andrèe drent?—
 —Trhevi li vost vistì,
 Vistìv da piligrin.—
—Vi dig, bela Fiurensa,
 M'aureisse fèe an pò d'ben?
 O fèe dir ben Fiurensa
 A ïn dî vost pais.—
—Ma se i ausilin di l'aria
 Fin-nha qui i'n poru vurèe,
 Cme mai ïn d'ir me pais
 Fin-nha qui u pô rivèe?

(Canti Monferrini.— Ferraro.)