Cert és de mi que no me'n cal fer compte

Cert és de mi que no me'n cal fer compte pot tenir els següents significats:

• Cert es de mi que no me 'n cal fer compte, a Obras del poeta valenciá Ausias March publicadas tenint al devant las edicions de 1539, 1545, 1555 y 1560 per Francesch Fayos y Antony, sócio corresponsal de Lo Rat-Penat, Societat d'amadors de les glories de Valencia y son antich realme, acompanyadas d'un prólech. Joan Roca y Bros, Barcelona, 1884.
• Cert es demi / que no men cal fer compte, a Les obres del valeros y extrenu caualler uigil y elegantissim poeta Ausiàs March. Manuscrit de la Real Biblioteca El Escorial, Sig. L.III.26. 1546-1547.

Altres versions

Cert és de mi que no me'n cal fer compte
per fer contrast Amor, qui tant me força.
Ira, yo·t prech que lo meu cor m'esforça;
los meus affanys sol a tu los recompte.
Envergonyit, confés la mia colpa,
com no m'esforç contra·l desig orrible
que·m ve d'Amor, si bé·l trob molt terrible.
Semblant a·aquell qui·ls sancts alguns encolpa,
yo prench conort com per son colp tals jahen;
infern és ple dels qui Amor complaen.

Tant com en mi és e fon soportable
de contrastar e vençre la batalla,
yo he complit, dins mi sentint baralla,
tal que no·m fon un altre comparable.
Yo desig tant com lo cor me soporta,
e per aquest desig am y ahire;
puix la que am ab grat e desgrat mire,
torbat me sent, costum passat no·m porta.
Yo am e·m dolch coneixent mi que ame;
d'ella·m delit, e més com la desame.

Los béns que y sent en ell·amar m'enpenyen,
e los seus mals per avorrir no basten,
e són tan grans e tant a mi contrasten,
que moltes veus als béns de mort estrenyen.
No passa molt que Amor los empara
e fa qu·oblit, sens perdó, sa gran falta;
Ira no mor, mas està com malalta,
mentre Amor té gran força encara.
Quant Ira·s mou, Amor de mi·s desterra;
romanch en pau, com entr·ells no ha guerra.

D'esperiment no passe gran fretura.
Yo sé Amor e Ira com s'avenen
dins l'amador, e de quant aquell penen
de tal dolor que no soffir mesura.
Si amat só, dolor serà ma vida;
si desamat, al risch serà mon viure;
mas tost seré de mal o bé delliure:
breu serà·n mi la batalla finida.
Ésser amat és dolor mentre visca,
mas lo desig sens consell mi arrisca.

Qui és lo foll qui·n contr·Amor s'ergulla?
Segurs són d'ell los morts y els no sensibles,
mas no alguns qui són d'Amor passibles;
qui vol ser fort, de la carn se despulla.
En mi he vist un singular exemple:
quant he pensat d'Amor del tot estorçre,
contra mi vaig camí que no puch torçre,
portant-me'n part, la qual si bé contemple,
no puch dar pas plaent a mon coratge;
ab cor tirat vaig faent mon damnatge.

En temps passat sentí dolor estrema,
mas no és menys aquesta present, fresca.
Aquesta·s fel, no toca res de bresca,
e par a mi qu·ab mans lo cor me prema.
No pot durar que no·m leix o que·m mate;
ella és fort perqu·ab delit no·s mescla:
hon lo delit e dolor fan sa mescla
ésser no pot que·l cor hon són esclate;
perqu·a mi plau que muyra o que·m passe:
esclatar vull més que, si languint, lasse.

Semblant a·quell qui la Mort vol ampendre
e quant l·és luny ab rahons la menaça,
veent-la prop si, pau vol e ell·abraça,
jurant que may tal assaig volrà·npendre,
ne pren a mi qu·en contr·Amor m'esforce,
durant l'esforç tant com ma rahó basta,
e pert-se tost, car no té ferr·en asta;
fugir vull d'ell, si bast fer que no·m force,
mas tot mon cos, per ell, contra mi s'arma
e poca part rebel.lada de l'arma.

Partir no·m puch del loch hon la he vista.
Donchs, ¡quant desig de veure sa persona
e tem de mort si bon esguart no·m dóna!
E si·l me fa, dolor altra m'entrista,
car ymagín que altre l'à sentida,
la su·amor e son esguart benigne,
e yo he vist aquell bo e maligne.
Plaent me fon e molt adolorida,
e tant com més en ella yo·m delite,
pensant que tal féu ab altre, despite.

Plagués a Déu que perdés yo la pensa,
perque·m jaquís aquesta gran congoxa!
En pijor vinch si aquella m'afloxa,
puix quant hi torn, yo reb major offensa,
car no·s pot fer algun delit no·m membre,
e per aquell més dolor me turmenta.
Davant la tinch e sembla'm que la senta;
no sé la nit o lo jorn qual dech tembre;
yo fuy amat, e no tant com pensava;
sens retenir, mon voler bandonava.

Tots los senyals que l'amador acaben
yo trob en mi, que no fall hu que y sia;
per ella vinch en tristor y alegria:
tots los meus senys forans e dins ho saben;
car no veig res sinó ella que m'alte,
no desig toch de ninguna·altra dona;
alguna veu no·m par que sia bona,
son cors no bell, e yo no me'n desalte.
Ymaginant, car no y sé pus en ella,
ses parts pel tot am en gran maravella.

No solament la pens haver perduda,
e per açò dolor mortal m'agreuja,
mas he sabut que Amor no m'alleuja
de tot son pes, mas la manera·m muda;
e perque yo en los deserts habite,
ha'm fet saber que amat no puch ésser,
e volgra yo primer lo meu desésser
que si d'amor, yo amant, no·m delite.
No·m plau amar e menys que a mi amen;
mas si yo am, muyren los qui·m desamen.

Yo creguí ferm que sentir no poguera
en mi amor ne·n la person·amada,
ne per la carn l'agués tant desijada,
no ymaginant qu·en ser amat venguera;
hun gest mostrant dona ficta honesta,
e sentiment praticant d'amor acte,
sens recelar ha fet en mi fals tracte,
prenint-me·l cor, e part alguna·m resta.
La que roman té occupada Ira,
e quant se mou, tot quant só a si·m tira.

Lo gest dels ulls e de aquells la forma
fet han en mi passió molt estranya,
per l'apetit que tot per carn se guanya
ab altre molt que d'opinió·s forma;
e d'aquest és lo tot d'ella l'objecte,
no sol lo cors, mas tota ensemps presa.
En açò és ma voluntat atesa
molt tardament, no volent tal effecte.
No vull amar, e mon apetit ama:
sobre neu veig, maravellosa flama.

Axí com és en nós l'ànima tota
en tot lo cors e tota·n cascun membre
-tallant algú, no cal per açó tembre
que per aquell ella romanga rota-,
la mi·amor és en lo tot d'aquesta,
e si·l veig res que per desalt m'altere,
no sent en mi que d'amor despodere;
en lo seu tot la mia tota resta,
sí com la mar un punt no se n'altera,
si hom ne trau una gran albufera.

Yo vull Amor ab condicions tales,
que, segons ell, grans contraris empliquen;
ell és tot mal, e més los qui·l pratiquen,
tots són eguals en lurs qualitats males.
Son ferm estat, si és, saber no·s leixa;
aquell instant no·s jaqueix bé conéixer:
tostemps està en lo minvar o créixer;
sent-ho aquell qui molt ab ell se feixa.
Axí com só compost de molts contraris,
ma voluntat e l'apetit són varis.

Tornada

Amor, Amor, los vostres letovaris
són molt amarchs y a sanitat contraris.

Font: Bloc personal DMRQ, sine data