Vés al contingut

Cobrir no pusch la dolor qui·m turmenta

Afegeix enllaços
De Viquitexts
Imatge de desambiguació
Imatge de desambiguació
 Aquesta és una pàgina de desambiguació.

És a dir, una pàgina que us porta cap a d'altres amb el mateix nom. Si un enllaç us ha portat fins ací podeu tornar enrere per arreglar-lo i fer-lo enllaçar a la pàgina més adient.

Cobrir no pusch la dolor qui·m turmenta pot tenir els següents significats:

Altres versions

[modifica]

Cobrir no pusch la dolor qui·m turmenta,
veent que Mort son aguayt me descobre;
lo camí pla, de perdre vida, m'obre,
e traure'm vol del món sens dar-m·empenta,
car, tot primer, virtut del cos m'à tolta.
Ja mos cinch senys no senten lo que solen;
los a part dins de gran por ja tremolen;
l'enteniment de follia tem volta.
La velledat en valencians mal prova,
e no sé com yo faça obra nova.

O mort, qui tols a tot vivent la vida!,
tu est dolor a tot·humana pensa;
a tu no tem qui en tu jamés pensa,
o qui en Déu ha voluntat unida.
Entr·aquests dos estats és tot lo poble,
e yo confés ésser de aquest nombre.
E ve per temps que de por yo m'assombre,
e puix la pert, mas no·m ve de part noble;
de passió parteix, o de follia,
e tembre torn, tant que m'és dolentia.

¿Qui pot saber quant al món est noïble
destrohint quant nos atorga natura,
hoc e tot ço qu·ell mateix se procura,
fent racional per virtut lo sensible,
delitant-se tant com delit delita,
car de un poch tothom delita·l viure?
Los béns forans qui porten plor e riure,
e lur poch bé, de mal porten sospita;
mas aquells grans e propis tu faç perdre;
tu has ja fet a molt bon hom esperdre.

Donchs, ¿qui serà que·l cor no li tremole,
veent que tu li tols de home l'ésser?
Qui pot pensar la dolor del dessésser?
E de tant mal, qui és lo qui·s console?
Tots quants béns són, morint hom, tu anul.les,
e fas morir aquells que ab si porten
la vida d'hom, e d'aquella·s conforten;
grans benifets tu destrús ab tes butles.
Qui·t vol mirar ab vista sensitiva,
quant més béns ha, de tu més se squiva.

De tots los béns que dóna la Fortuna,
si tols aquells, no se'n deu l'ome dolre,
car menys de tu, yo·ls veig a molt hom tolre;
qui·ls dóna·ls tol e no y té colpa·lguna.
Tu, sens res dar, destruus quant ella dóna;
tement a tu, en res hom no reposa;
ab tu ensemps no y à·l món bona cosa;
plaent pensar prop de tu no·s condona.
Tu est dolor que totes dolors passes;
tu est a l'hom com al cavall mordaces.

Tots los béns tols, de fama gloriosa
e de honor degudament guanyades,
e veure·n si morals virtuds justades,
faent en l'om la pensa delitosa.
Aprés d'açò, ¿qui pot donar estima
al sobiran delit que surt de l'obra?
Felicitat, per propi nom, li'n sobra,
e fa que nós prop lo cel nos arrima:
no·ns hi fa·ntrar, mas no y entram sens ella,
e destrohint l'hom, tu destruus aquella.

Com pus subtil és nostra conexença,
pus dolorós és ton cruel damnatge;
l'hom qui·l sentir e l'entendr·à salvatge,
no sent delit ne del mal sofirença.
D'amor nos ve la dolor que tu·ns dónes,
perqué·ns tols ço que nostre voler ama:
nos sols honors, fills, riquea e fama,
mas tot lo bé que senten les persones.
Ta fort dolor ab lo sentir jutjada,
trau de tot seny quan és ymaginada.

L'obra serà, en l'esguart de molts, gasta,
perqué no splich molts casos en qué·ns toques;
en compte són les pedres de les roques,
mas dir tos mals lengua d'om no abasta:
dónes dolor ab delits acostada;
lo qui la sent no coneix que tal sia:
aquesta és quan parteix companyia
entre·ls amants qui han vida mesclada,
quant los delits se membren de la vida,
e ta dolor ab delit és sentida.

Diversitats de dolor en l'hom portes;
açò sdevé segons que a nós trobes;
ton mal és tant com lo delit que·ns robes;
per ço tostemps nom de cruel reportes.
Tan solament al qui en Déu espera,
no follament, mas per sa bona obra,
tu bona est, car per tu gran bé cobra,
anant en loch hon és sa vera spera.
Ab tot açò, no li desplau lo viure,
e quan li véns, no s'aparell·a riure.

Passats són ja los qui mort desijaven
per consaguir glòria·n l'altre segle,
e molt antichs qui·ls fon la rahó regle
en obrar ço que per virtut obraven.
Carnals delits fan a l'hom la mort tembre,
puix són aquells qu·en molt natura plaen;
los del compost plahen, hoc e desplahen,
e lur excés la rahó vol que·ns membre,
e si·ls reprén e tolrr·aquells no basta,
ja sens la mort per aquells dolor tasta.

Los purs delits que pels senys hòmens senten,
bé atemprats, la dolor no s'i mescla,
e los que són d'enteniment, sens mescla,
que lo excés no toquen ne consenten;
quan al mellor estat d'aquests hom munta,
lo teu recort lur delit dolor torna.
E, donchs, ¿quant més si l'ànima·s contorna
dins en lo cors, e per exir apunta,
jaquint son bé e tant quant hom pot rebre?
En semblant cas lo leó torna lebre.

A tu no tem qui no·n parteix la pensa,
car passió fa loch a la costuma;
axí mateix basta levar la suma
que hom no deu tembre·l que no·s deffensa.
En tu pensant, los delits no deliten;
no delitant, pert-se l'amor de vida;
ladonchs virtut se troba enfortida.
Los censuals en lo començ despiten,
de qué·s nodreix una terrible brega,
e no fa poch lo qui a vençre plega.

Axí com és pintada la Fortuna
ab dos esguarts, hu trist e l'altr·alegre
-mirant lo trist, resta·l cor d'home negre;
per l'altr·esguart no y ha dolor alguna-,
axí de tu: qui ab seny t'imagina,
no és dolor qui en tu no fenesca,
e qui trobar- te vol dolça com breca,
no li falràs, e de mals medicina
e de sabor entre dolça y amarga,
y al desperat, si·t requer, tu est larga.

Ja són stats qui tal nunca·t sentiren,
e molts, vivint, ta força han provada,
a lur semblant veent-se acostada,
e ton poder de bon grat obeïren.
E la rahó per sa virtut los força
de fer-se forts, puix largament hi basta.
Algú d'aquests mescladament te tasta;
lo de cor flach no creu aquesta força,
mas açò·s ver que·l savi no espantes:
caure no·l fas, mas a terra·l decantes.

Nostra virtut, sens en Déu esperança,
basta que Mort ab ardiment s'amprenga:
ab molt delit, mas no·n tant que s'estenga
tolre dolor, mas a donar temprança
tal que delit la dolor sobrepuja;
de qué s'ateny gran delit a sa hora,
d'on l'arma tem e la carn agre plora.
Tot elector, d'elecció s'enuja;
car l'espirit és prompte la mort pendre,
mas lo compost no·s pot a tant estendre.

Açò apar als hòmens gran miracle,
que la virtut tant lo cor enfortesca,
que la sabor de fel se torne bresca,
l'ome faent a si mateix obstacle.
Per una part ell requer de Mort fuyta,
per altra va corrent envers aquella;
aquest contrast tot ardiment exella,
e dura tant fins veure que·l venç luyta;
e si l'om venç, la Mort és avilada,
matant la carn que li és subjugada.

Dret natural és que l'hom la mort tema;
axí mateix ha rahons contr·aquella:
tot quant que mor a dolor s'aparella,
car se corromp; e donchs la pus estrema,
la part de l'hom que la mort senyoreja,
porta dolor per la rahó susdita.
Per l'esperit, qui no mor, se delita
en fer contrast, o por l·és cosa leja;
sens esperar profit d'alguna cosa,
se met a mort per la virtut dins closa.

Sens interés de honor o riquea
o d'alguns béns, fora de aquell propi,
l'om contra Mort ésser no vol repropi,
ans cometrà gran perill sens ferea.
En loch secret, hon Déu és secretari,
lo leó fort comet o bèstia fera,
o perill gran de qualsevol manera
almenys no fuig, si no n'és voluntari;
e si·n defuig, dolor aprés l'agreuja;
e si té fort, en gran delit alleuja.

Los qui perills han per glòria vana,
o per grans béns, o per delits atényer,
o ira fort los féu a mort enpényer,
tots aquests han gran causa qui·ls engana;
altres són ja qui per vergonya sola
cometen fets los quals ab dolor pasen,
e si del fet bona suma levassen,
gran és lo mal e poch bé·ls aconsola;
qui per moral virtut la mort assagen:
aquests y aquells han camí per hon vagen.

Delit, Dolor dins aquests se combaten,
e venç aquell qui·n l'om més part hi troba;
los qui no han de virtuts vestit roba,
ço per qué fan errat, per dol esclaten,
puix que lur fi en mans del atri han mesa,
volent de gent honor e vana fama;
lur bon voler penja de flaca rama,
com de lur fet jamés han pag·atesa.
Molt fan per poch, e aquell poch los tolen
los ignorants y los qu·enveja colen.

Aquell gran bé que per ta causa·s guanya,
e lo delit, de virtut fortalea,
causa li est; e·l destrús sens perea,
car, morint, l'om pert quant al món afanya.
Ço és gran fet: que Mort, qui tot bé mata,
fora l'onest, l'om espere de cara,
hoc e la fi que·n ha guanyat encara,
puix aprés Mort no cobrarà la data.
Ço per qué u fa, es fi, mas no derrera,
puix aprés mort, la major fi espera.

Los qui la mort per qualque sguart arrisquen,
o certament aquella elegeixen,
alguna fin bon·o mala coneixen:
crehen fer bé com la vida y confisquen.
És veritat que l'hom qui mort arrisca,
menys de sguart, o féu natura bona,
qui en lo cor de l'hom valerós sona,
que·l preu de si per la mort no·s desisca;
e d'aquest és hom mateix lo ver jutje,
e no y ha qui pus dretament ho jutje.

D'aquella por que·ls senys, de la mort, senten,
e les rahons qu·encontra d'ella·s funden,
tots los escrits dels passats ho abunden;
per ço no dich los mals que s'i assenten
e los conforts que·l virtuós y aplica.
Yo no recit ne coses per mi lestes
de Senecà, e moltes altres gestes
que·l cor de l'hom contra Mort fortifica.
Ço que·l cors sent per la Mort, no s'escusa;
lo sentir com de l'ànima·ns acusa.

Qui·n son delit, o del món, té sperança,
si·s dol, quant mor, preste-y la paciença;
al qui serví ab treball e sciença,
don-li remey, puix hac en ell fiança.
Lo qui és tal, deu ésser maravella
com ans del temps lo cor no li esclata,
vehent que Mort l'animal cors li mata,
ne ha rahons de sforç en contra d'ella;
car de virtut moral no pres l'offici,
al cors e·l món ha servit com a nici.

Ymaginat és l'om en tres maneres,
e, segons viu, per la vida·s bateja:
nom de brut pren si viu en vida leja;
si moralment, costumes ha d'hom veres;
si sobre hom passa la sua vida,
és més que hom, en àngel se transforma.
Segons que viu, de por de Mort pren forma,
sabent qué pert, e dubta la exida.
Molts son perduts qu·en aver por no vénen,
perqué d'infern no creen qu·allí penen.

¿Qui porà dir la dolor que turmenta
lo peccador, quant a la Mort s'acosta,
perdent lo bé que·s veu ésser de costa,
e tem anar hon delit no s'esmenta?
Sí com al món los senys se delitaren,
tots se dolran, havent excés contrari
enpertostemps; car és tancat l'armari,
hon són tancats aquells que dins entraren,
dolent-se tant com fer se pot que·s dolguen,
no esperant que la dolor los tolguen.

D'aquells ho dich qui·n ley donada viuen,
tement infern e paradís esperen;
dels havents ley e bé no la cregueren,
perdent lo món, de l'altre no s'esquiven;
e de aquests, s'esdevé morals visquen.
Mas los de més en vida viciosa,
la mort los és a·aquests tan dolorosa,
segons lo bé que·ls apar que·s desisquen;
savis antichs en açò discordaren
e different dolor entr·ells jutjaren.

¿Qui porà dir que la mort més l'agreuge:
o qui·n virtuts morals vol son bé metre,
donant-li més que·l món no pot prometre
-viure sens por, assegurat de greuge-,
o qui·n delits sensuals molt abunda,
ab altres molts, honors grans e riqueses,
mescladament ab dolors entorn meses,
d'on torn atràs lo qui molt s'i profunda?
Yo prech a tots que·m vúllan d'affany traure:
a qual d'aquests la mort deu més desplaure?

Per delitar, los hòmens vida volen,
e sens delit en lo món no treballen,
e quant d'aquest lo viure los atallen,
tant han dolor com delit haver solen.
Doncs, puix delit major lo savi prenga
en son obrar -per consegüent, en viure-,
en major grau de dolor deu assiure,
que·l menys perdent e menys delit atenga.
Lo qui delit hac ab dolor embolta,
ja ve a temps pregar per vida tolta.

Tals són e tants los mals que Mort atraça
naturalment al cos e arma·nsemble,
que yo·m penit dels que ací asemble:
pochs són, segons los que la Mort abraça;
per qué diré dels que la Mort aporta
a l'hom quant mor e tem més que no espera.
Aquest és mal de diversa manera:
qui tem aquest e·n l'altre se deporta:
mas ha remey en contra son damnatge:
la caritat que no·l sia salvatge.

Qui en virtuts morals ha vida feta
e conseguí lo bé d'hom per natura
-fe, caritat ne d'esperanç·ach dura-,
com animal hom féu vida perfeta.
Tot fon dins si e vixqué·n alegria,
menys de sentir los mals que altres senten;
com vench a mort ses penses no consenten
que la dolor terribl·ab ell no sia;
car per amor de si féu sa fahena,
no·l pagarà Déu en la part centena.

Menys de ser bo, per son saber hom basta
en fer juhí qu·en Déu és la fi nostra;
puix en est món, ne prés la Mort, se mostra,
en Déu roman, si rahó no·s desgasta.
Donchs, puix no és fi que l'home contente
en los dos móns, rahó és qu·en Déu sia,
car, sinó Ell, altre no·s trobaria
que, fora Déu, a l'entendre·s presente.
Tant quant l'om viu, moral virtut lo cumple;
mas aprés mort, Déu és lo que l'hom umple.

Primer que leys fossen per Déu donades
e per scrits se regissen los hòmens,
dispondre'n volch natura molts prohòmens:
raels de bé Déu en l'om ha creades.
Ells de aço una sciença feren
ab qué lo món una part se governa;
los actes tots dels hòmens subalterna.
Los vells antichs altre no·n conegueren;
hagren de Déu conexença confusa;
per ço la Mort a dolor los acusa.

Tres principals fins són d'hon hòmens obren:
una dins si, e l'altra tota fora,
altra que dins e fora de si mora.
Per lurs esguarts aquestes se descobren.
Volen honor, glòria, béns o fama,
e tot quant ve d'accident o natura,
y aquella fi qu·en la virtut atura:
d'aquestes fins lo voler d'hom s'enflama.
L'altra·s en Déu, qui a si nos convida;
fora nós és, mas no·s del tot partida.

Tot quant se té per qualque sostinença,
falleix quant fall aquell en qui·s fermava;
fallint lo món, qui·n ell es delitava,
pert si mateix e no n'ha conexença;
e qui dins si e per si actes obra,
vinent la Mort, tot lo seu bé veu perdre,
e farà prou deffenent-se d'esperdre,
puix s'arma és, defora del cors, pobra.
Aquell escalf del qui en Déu espera,
no troba·n si per alguna manera.

Puix que del món e dins si l'hom no·s farta,
sa porció major està deserta,
puix aprés mort l'ànima és incerta
de l'infinit, e més si·l creur·aparta.
Donchs entengam guanyar lo perdurable:
aquest és Déu qui aprés Mort nos prenga;
qui l'infinit a creure ferm s'estenga,
de paradís no·s lunya ser amable,
com son semblant l'esperit lo cobeja,
e lo finit per si té·n cosa leja.

Qui l'esperit infinit lo vol creure,
molt li és prop que part de Déu lo crega;
e qui tornar a son principi nega,
no li és luny que toqu·en Déu descreure.
E donchs puix Déu és lo principi nostre,
complit és foll qui tornar no y desija;
e qui del món, per Déu no se'n fastija,
per chrestià molt devot no s'amostre.
Déu e lo món ensemps no·s poden colre;
qui u vol fer tot, aparell-se a dolre.

Dés és tot bé, e lo món son contrari,
e per ço és que lo qui Déu no ama,
lo món segueix e no ab coxa cama.
Qui·l món serveix, no sper de Déu salari.
Per menor món l'om per tots se nomena,
e lo major resembla·n moltes coses;
açò es test auctèntich, menys de gloses,
que no·s da buyt en la màchina plena.
Tot axí l'hom menys de obra no resta,
e mala és, si no la honesta.

Qui no vol bé, forçat és que mal vulla.
L'indiferent, sens assignar-li terme,
poch és de si, no té res a qué·s ferme;
ne·n mal ne bé no té loch qui l'aculla;
e no pot ser que l'entendre romanga
tan ociós que de res no entenga,
e ve a tart que·l voler no s'entenga
a res voler, planet o que se'n planga.
Donchs, vullam Déu, aquella causa prima;
si no farem, de cosa vana, stima.

Algun tirant no féu tan alta·mpresa,
quant ell à·mprés a si lo món sotsmetre,
con féu aquell qui son voler volch metre
guanyar lo cel, hon és tota riquesa.
Per fer açò, lo seu cos mes per terra,
tolent de si tots delits qui·l torbassen;
elegir volch penses que li ajudassen,
a l'esperit, per fer a la carn guerra,
e no amprà lances ne colobrines,
mas les virtuts morals ab les divines.

Mort lo món tol y al conquistant conquesta,
e si conquer lo cel prés mort, n'és digne;
e tant és l'hom pus grosser e maligne
com no conquer lo món qu·aprés mort resta,
lo qual és fi, e lo present és via.
Car lo món és perqué·ls homens hi visquen,
vida·s perqué de virtuts no·s desisquen,
e virtuts són per fer a Déu paria;
e si aquest recors hom no encontra,
tot quant ha fet en lo món li és contra.

Fe, caritat y esperança·ns hi porten;
mas fe roman y esperanç·, a la porta,
car la rahó allí no les comporta.
Creure no cal ço que·ls ulls se deporten;
menys, esperar lo que present se mostra.
Mas fruirem Déu qui tant esperavem;
per caritat amarem qui amàvem;
açò serà tota la glòria nostra.
Ella·s la fi e les altres són via,
sens ella·s foll qui·n Déu spera y fia.

Tornada

Mare de Déu e advocada mia,
fes ab ton Fill que piadós me sia.

Font: Bloc personal DMRQ, sine data

Obtingut de «https://ca.wikisource.org/w/index.php?title=Cobrir_no_pusch_la_dolor_qui·m_turmenta&oldid=99588»