Contes Extranys/Els retrats profetics
ELS RETRATS PROFETICS
— Alguna exageració hi deu haver en tot aixó, digué Elinor que havia escoltat aquell panegíric ab femenina curiositat.
— De cap manera, jo us ho pac assegurar, replicá son promés; la veritat es que hi ha en aquesta persona quelcom encara més extraordinari; y es el dó d'identificarse talment ab l'esprit de cada fisonomia, que'ls seus models creuen trovarse al davant d'un mirall quan contemplen llur retrat. Peró aixó no es encara lo més meravellós.
— Ah! si posseeix facultats encara més extraordinaries que les que haveu contades, alegí rient Elinor, Boston corra el perill d'esser un lloc poc segur pera aquesta persona. Ja fora un bruixot y no un pintor.
— Çó que esteu dient, replicá el jove, es més seriós del que us penseu, car ell reprodueix, segons certes veus, no solament els trets de cada fisonomía, sino adhuc les passions y els sentiments més secrets del cor. Y us ho tinc de confessar, afegí Walter abaixant la veu, tindria veritable por de posar davant seu.
— Peró es que parleu seriosament? demaná vivament sa promesa.
— En nom del cel, cara Elinor, digué son aimador somrient forçadament pera dissimular sa angoixa, no li deixeu pas pintar aquesta expressió... Ah! ja ha passat ara; peró fa un moment semblaveu morir de por. En qué pensaveu?
— En res, en res, respongué Elinor, vos ho haveu imaginat. Veniu a veurem demá, y anirem a fer una visita an aquest artista extradinari.
Quan el jove s'hagué retirat, se podia observar encara en la bella y candorosa faç de sa promesa l'extranya expressió que l'havia sobtada. Era una mirada rublerta de tristor y d'angoixa y en apariencia sense cap relació ab els sentiments que solen animar el rostre d'una noia a punt d'unirse ab l'elegit del seu cor.
— Aquesta mirada, se digué Elinor, no es extrany que l'hagi esglaiat si expresava'l que penso alguna vegada. Jo sé, per mi mateixa, el que hi pot haver d'esglaiador en aquesta mirada. Peró era una cosa purament imaginaria; el meu pensament ja es molt lluny en aquest instant, y res he vist que pogués relacionarse ab ell. Ho hauré somniat. Y's posá a brodar un plastró que pensava posarse el dia que li farien el retrat.
El pintor del qual acabem de parlar no era cap d'aquells artistes que en temps antics esmicolaven ells mateixos les primeres materies de les quals extreien els colors y fabricaven llurs pinzells ab el pel de les besties selvatgines. Pot ser que, si ell hagués pogut lliurement triar el seu destí, haguera optat nàixer en aquesta escola primitiva que no conegué mestres y els adeptes de la qual podien facilment esser originals, no tenint ni regles a les quals subjectarse ni obres mestres que imitar; peró havia nascut en aquesta vella Europa y en ella havia rebut l'educació. Així, doncs, havia estudiat tots els grans mestres, y la sublimitat y la bellesa de llurs concepcions en els tallers més nomenats y en les més famoses galeries y adhuc en els murs dels temples, fins el dia en que aquests models tant variats y tant perfets no tingueren res més que ensenyarli. Mes si no tenia ja res que apendre de l'art, podia encara rebre lliçons de la natura. Havia, doncs, resolt visitar un mon inconegut fins llavors als seus confrares y fruir l'espectacle de llocs completament nous pera ell y que ningú, malgrat llurs imposantes y misterioses belleses, havia transportat a la tela de cap quadre.
Tantost posà'ls peus en l'América, els principals personatges de la colonia anaren a suplicarli que'ls retratès, desitjosos de transmetre llur fisonomia a la posteritat per l'intermedi del seu gran talent. Cada cop que li venien a fer una proposició per l'estil, fixava sobre el seu visitant un esguard escrutador. Veia ell una cara satisfeta, respirant salut y tranquilitat; doncs, llavors, malgrat la riquesa del vestuari y l'esplendidesa del preu proposat, s'excusava polidament de no poder acceptar l'encarrec. Si, al contrari, la persona que acudia li mostrava un front revelador d'una intel·ligencia superior, una certa delicadesa de sensacións, o simplement una profonda experiencia dels homes y de les coses; si s'encontrava pel carrer ab un d'aquests captaires de barba canosa, de celles froncides, de front solcat d'arrugues característiques; o si sorprenia un bell infant fixant en ell sos ulls dolços y profons, llavors aquells tresors del seu art, que acabava de refusar a la riquesa, els prodigava generosament sense la mes petita vacil·lació.
Un talent d'aquesta llei era cosa tant rara en la colonia, que'l pintor devingué en poc temps l'objecte de la curiositat general. Que s'apreciés o no el merit artistic de ses produccions, era cosa que poc l'importava; preferia de bon troç el sentiment inconscient de la multitut al criteri mes refinat dels amateurs. Observava acuradament l'efecte que produien ses obres en sos admiradors mes ingenus, y tenia en gran valua pera'l seu personal profit les observacións que despertaven en ells els tanteigs d'un deixeble de la natura rivalisant ab son mestre inimitable. Aquesta admiració, peró, no estava exempta dels prejudicis fills de l'ignorancia que generalment regnava en aquella época. Els uns consideraven com un atentat a la llei mosaica, gaire bé com un insult a la majestat de Deu, aquella facultat que ell posseia de dotar de vida a l'imatge de sa criatura. Altres, astorats per la potencia d'un art que podia lliurement evocar aparicions y fer ressorgir el mort en mitg dels vius, se decantaven a pendre'l pintor com un magic, o potser com una reencarnació del famós home negre, maquinant baix una altra forma noves malifetes. Aquestes idees estúpides havien pres un cert cos en l'esperit del poble; y adhuc en esferes més elevades de la societat miraven el pintor ab una certa desconfiança y un cert terror, deguts en part a les supersticions populars, y sobretot al talent excepcional y als coneixements tant profons com variats que demostrava posseir en l'exercici del seu art.
Walter Ludlow y Elinor desitjaven vivament tenir abans d'unirse llurs retrats que segons la llur dolça illusió haurien d'esser els primers d'una llarga serie de retrats de familia. El dia següent an aquest en que tingué lloc la conversa que havem referit, s'encaminaren cap al taller del pintor. Una cambrera els feu entrar en una peça espaiosa ont trovaren gran nombre de persones a les quals saludaren reverenciosament. Mes ben prest s'adonaren de que aquella lluida reunió no estava composada sino de molts retrats que servaven una semblança tant portentosa ab els models llurs que era impossible separar d'ells l'impressió de vida y d'intel·ligencia. Alguns d'ells els eren ben coneguts. Vejeren allí el gobernador Burnelt, qui semblava com si hagués acabat d'escoltar una impertinenta interpelació en la Cambra dels representants y com si estigués a punt de donar una resposta maliciosa. Col·locat al seu costat, Mr. Cooke, contrastava singularment ab el gobernador pel seu esguard sever y el seu aire puritá, com escau a un orador popular. La noble esposa de Sir William Philippe ab vestit rosa y capell y grans mánigues bufades se dereçava en actitut imperativa davant del jove John Winslow qui, ab sos ulls intel·ligents y altius feia pressentir que seria un jorn a venir un general distingit. En un mot, a la primera ullada els dos joves enamorats reconegueren moltes persones amigues. En tots aquests retrats palpitava materialment l'anima, el caracter de cada individua devegades concentrats en la sola mirada, fins a un grau tant alt que si no temés esser titllat de exagerat diria que'ls originals no se semblaven an ells mateixos més que les copies an els originals. En mitj d'aquests retrats, contemporanis tots, hi havia dues admirables figures de sant destacantse vigorosament sobre un fons obscur y una ideal testa de madona d'esguard dolçament malinconic que no's podia mirar sense sentirse impulsat a adoraria, com ho havia estat induptablement molts segles abans en la ferventa Italia.
— Y pensar que aquesta cara, observá Walter, era ja hermosa fa mes de doscents anys. No el voldríeu pera vos, Elinor, aquest privilegi d'una bellesa eternal?
— Si, si la terra fos el cel, respongué la donzella: fora tant trist, tant horriblement trist conservarse eternament jove mentres ho veuríem morir tot al voltant nostre.
— Aquest Sant Pere, tan vell y sever, fronceix el front d'una manera ben desagradable, y ab tot y esser un sant son aspecte me torba. La Verge en cambi ens mira ab una bontat...
— Y'm sembla que ab tristesa també.
Al damunt d'aquestes tres pintures s'en veia unaltra, apenes esboçada en la qual mirant ab atenció descobriren la fisonomía de llur propri pastor, el reverend Colman, mig sortint de dintre un nuvol negrós.
— Oh'l simpàtic vellet, digué Elinor, me mira com si anés á donarme a cau d'orella un concell paternal.
— Y a mi, afegi Walter, com si anés á adreçarme una dolça reprensió, tot brandant el cap com acostuma ferho. Estaré violent davant de sa austera mirada fins el día en que compareixerem al davant seu pera que'ns uneixi.
Un lleuger trepitj a llur darrera els feu callar y girarse; era'l pintor que feia alguns minuts havía entrat en la estança y havía escoltat silenciosament les observacions llurs.
Era un home en la plenitut de l'etat ab una fisonomía digna de fer de model á son propri pinzell. Habillat de faisó original, y degut potser a l'habitut que tenía de viure constantment en mitj de ses pintures, semblava un retrat vivent y el seus dos visitants li trovaren una vaga pero fonda semblança ab ses obres; hauríen dit que havía devallat de la tela pera salutarlos.
Walter Ludlow que ja'l coneixía li exposá l'objecte de la visita. Mentres anava parlant, el seu rostre y el d'Elinor se trovaven tant admirablement col·locats en una zona de claror que semblaven la viva personificació de la joventut y de la bellesa.
El pintor mirava tot emocionat aquella encisadora parella.
— Tinc feina compromesa per molts díes y la meva estada á Boston no será gaire llarga; pero així y tot vull satisfer el vostre desitg y renunciaré á acabar els retrats del jutje Madden y de mistress Oliver; jo no vull que'l gust de pintar algunes canes de brocard y passamanería me fassi perdre l'ocasió que veniu á oferirme.
L'artista els aconsellá en acabat que's fessin pintar tots dos plegats en un sol quadre, y en l'actitut de trovarse ocupats en una mateixa acció. Aquest projecte era grat als dos enamorats; mes hagueren de renunciarhi, perque'l marc indispensable al quadre, donades les seves proporcions, fora de dimensions massa grans pera la peça que teníen intenció de decorar. Així, doncs, resolgueren ferse el retrat de bust cadascú en una tela apart.
Quan hagueren prés comiat del pintor, Walter demaná a sa promesa quina influencia pensava que podía aquell tenir sobre llur avenir.
— Les velles de Boston, deia ell, afirmen que un cop ha estudiat la fisonomía d'una persona, si la pinta en una qualsevulga actitut ó situació, el retrat devé profètic. Ho creieu aixó?
— Jo? exclamá Elinor somrient excépticament, pot-ser si que posseeix realment un poder sobrenatural, pero te un aspecte tant afable y benevolent que no puc creure que'n faci un mal ús.
El pintor, cosa singular, volgué començar a l'hora els dos retrats, pretenent que'ls dos visatges se feien valer mutualmente. Així, doncs, treballava ara en l'un, ara en l'altre, deixant el de Walter pera tornar al d'Elinor y recíprocament. Ja començaven á destacarse netament damunt la tela les fisonomíes dels dos enamorats, y, modelats en clar sobre un fons obscur, semblaven una imatge reflectida en un mirall. Mes cal fer constar que si la semblança prometía esser perfecta, l'expressió, en cambi de llur fisonomía no'ls acabava de satisfer, car la trovaven mes vaga que la dels altres retrats sortits de la propria má del pintor. Aquet darrer, no obstant, se mostrava ple de confiança en el seu treball, y com l'interessaven fondament aquells dos enamorats, sense que ells se'n adonguessin, en llurs moments de distracció, treia apunts de llurs visatges baix diferents aspectes, y pera provocar en ells diverses expressions suscitava ab ells contínues discussions ab el fi d'animar llurs fisonomíes y tornarles mes característiques; y en aquesta situació agafava al vol, per dirho així, l'efecte produit en ells per aquestes impressions passatgeres. Al cap d'unes quantes sessións els anuncià que a llur visita inmediata els podría entregar els retrats completament terminats.
— Si l'execució respon á la meva concepció, els digué, ab uns quant retocs que tinc pensats, puc assegurar que aquests retrats serán les meves obres millors. Es veritat també que models com aquests no se'n troven á cada pas.
Entre totes les petites vanitats humanes, aquesta tant general que'ns mou á fernos pintar, es potser de totes la mes viva. A que's podría deure? Els miralls, les boles polimentades metalls, l'aigua dormida, o qualsevulga altra superficie reflectriu no'ns presenten a cada instant, la nostra propria imatge; y ab tot y aixó ab prou feines ens dignem llençar una ullada a totes aquestes coses. Y es que aquesta indiferencia prové solament de la curta durada d'aquestes aparicions; y'l misteriós interés que'ns mou a encisarnos davant de la nostra imatge te estreta relació ab l'idea d'una quasi inmortalitat que hi referim. Ni Walter, ni Elinor, estaven lliures d'un sentiment tant humá; y així es que arrivaren ab exacta puntualitat á l'hora indicada al taller del pintor pera fruir finalment d'aquesta imatge que havíen de transmetre á la posteritat.
Tantost arrivats, llur primera mirada se fixá en les dues pintures penjades de la paret mes allunyada de la finestra y restaren meravellats de la portentosa semblança dels dos retrats.
Mentres s'hi anaven acostant tots dos pera examinarlos de mes aprop, el pintor, que moments abans s'havía aixecat pera saludar sos visitants, s'entretenía treballant en un esboç que tenía al davant, deixant que'ls seus models explanessin ab tota llibertat llurs crítiques y observacións. Alguns moments fixava en ells una ullada furtiva y tornava desseguit á fixar els ulls en el seu dibuix.
Cadascú d'ells s'aturá davant el retrat de l'altre y semblá absorbirse en una muda y profonda contemplació.
Passats uns moments, Walter feu un pas cap avant, aprés reculá una mica, com si fós ab l'objecte de veure el retrat d'Elinor baix diferents efectes de llum, y digué a la fi trencant el silenci.
— Molt m'hauría de enganyar, pero hi veig una modificació... No puc precisar en que consisteix y no obstant quant mes m'hi fixo, mes segur n'estic. Es el mateix retrat que vaig veure, pero l'expresió es tota un altra.
— El troveu menys semblant? demaná ab interés el pintor.
— No, la cara no pot estar millor, y al primer cop d'ull he reconegut Elinor; pera m'ha semblat, mirantla ab més atenció, que son aspecte cambiava y com si sos ulls se fixessin en els meus com impregnats de pietat, de melangia y adhuc diría d'esglai. Que'n penseu Elinor?
— Compareu el model ab la copia, li digué en veu baixa el pintor, veient que Elinor no l'havía sentit.
Walter aturà els ulls en sa enamorada y s'estremí. Inmobil, absorta y com fascinada, ella contemplava el retrat del seu promés. El seu rostre revelava precisament la mateixa expressió que Walter acabava d'observar; semblava no tenir consciencia de tot quant passava a son entorn.
— Elinor, exclamá Walter, quin cambi s'es fet en vos?
— Ella s'estremí, com si despertés de sobte d'un somni afrós, y girant vers son promés un esguard ple de terror:
— Y no'n veiéu cap en el vostre retrat? demaná.
— No; cap, digué Walter tot examinantlo. Ja us diré, no obstant, jo'n crec veure un de poca importancia, un lleuger perfeccionament, pero la semblança es la mateixa d'ahir. Ara que'm trovo en bona visualitat, me sembla descobrir una mica mes d'animació en la fisonomía; sembla que dels ulls brolli un pensament que'ls llavis van á expressar.
Mentres Walter s'absorvía en sa propia contemplació, Elinor, girantse al pintor, el mirá ab una esguard de dolor y d'ansietat y li semblá que l'artista, per la seva banda, la esguardava ab una simpática conmiseracíó.
— Com l'haveu sorpresa aquesta mirada? demaná ella tímidament.
— Ah! li digué tristament el pintor, conduintla apart, jo no he pintat més que 'l que vist; el veritable artista ha de llegir en el rostre del seu model tots els sentiments que l' agiten. Es el més alt dels seus atributs, pero sovint també el més trist, aquest que posseix de llegir així en el fons dels cors y mercés á un poder més fort que la voluntat illuminar ó entenebrir la mirada donant als ulls una expressió en certa manera profética... Teniu, afegí, tot fullejant nerviosament un album que ell omplia continuament ab les seves visions rápides y profondes de totes les coses de la vida, jo desitjo en aquesta ocasió que la meva perspicacia s' hagi errat; mireu aquest dibuix y veieu si l' expressió de la vostra cara no es la mateixa que la del vostre retrat. Si ho desitgeu, retocaré la meva obra, pero es que aixó cambiaría els esdeveniments? Mireu.
Elinor fixá els ulls en el dibuix; sentí una dolorosa extremitut agitar tot son esser y hauría llençat un crit d'esglai si no hagués conservat prou domini sobre si mateixa pera ofegarlo. Se tombá y vejé Walter que avençava vers ella.
— Que 'n treuría de fer retocar mon retrat? digué ella vivament; si té un aire trist, jo estaré contenta pera fer contrast.
— Com més vos plagui, digué l'artista ab una respectuosa inclinació; Deu fassi que'ls vostres neguits no síen més qu imaginaris y que solament en el vostre retrat tinguin la llur expressió. Que en cambi sía profonda y perdurable la vostra felicitat y que's gravi cada día més fondament en la vostra faç encisadora, mal que 'l meu art haji d' esser acusat d' impostura. Creíeu que es el meu més fervent desig.
Aprés de les noces de Walter y Elinor, els dos retrats foren el més bell ornament de llur morada. Estaven col·locats l' un davant de l' altre y separats solament per un petit espai. Molts extrangers distingits, coneixedors de totes les obres mestres de la pintura, proclamaren, un cop les hagueren contemplades, que aquestes dues teles eren les obres més admirables de la pintura moderna. D' altra banda, la gent vulgar, que 's contentava de comparar les cares dels dos models ab els de les copies, jutjava perfecta la semblança. Mes hi havía una tercera mena d' observadors: eren persones dotades d' una extraordinaria finor de percepció, provinenta d' un temperament en extrem impressionable á les quals els dos retrats feien un efecte completament distint del que causaven als amateurs y als esperits vulgars. Al primer cop d' ull no veien en aquestes dúes teles mes que 'l que cadascú per sa banda hi havía pogut observar. Pero á mesura que els examinaven, no podíen treure els ulls de damunt d' aquelles pintures fins al punt que hauríen restat díes sencers al davant llur, absortes en una muda contemplació.
El retrat de Walter Ludlow era el primer que atreia l' atenció; en absencia dels dos novells desposats, els visitants discutíen algún cop sobre l' expressió que 'l pintor havía volgut donar á llur fisonomía. Tots se mostraven d' acord en que traía una violenta emoció, pero no hi havía mai dues persones tant sols que tinguessin la mateixa opinió sobre 'l motiu que, segons l'idea del pintor, l' havía suscitada. Sobre 'l retrat d' Elinor, els parers no anaven tant distanciats y tots conveníen en reconeixer la pregona y misteriosa tristesa que envaía aquell visatge. Fins hi hagué un original que sense coneixer els originals dels retrats, exposá, aprés de llargues reflexions la opinió, de que les dúes cares feian joc reciprocament.com si fossin parts distintes d'un mateix dibuix y que aquesta tristesa apassionada que vessaven els ulls d' Elinor tenía una relació directa ab l' emoció violenta que revelaven els de Walter. Mal que sapigués poca cosa de dibuix, el fantasiador personatge havía fet una mena de croquis en el quals els dos esposos teníen cadascú l' actitut que corresponía á l' expressió del seu rostre.
No passá gaire temps que començá á correr la veu de que 'l visatge d' Elinor se cobría de día en día d' un vel d' extranya tristor talment que no trigaría en devenir la viventa imatge del seu malinconic retrat. Tot lo contrari passava ab en Walter l'esguard del qual lluny de revelar l' ardenta expressió que li havía comunicat el pinzell del pintor, semblava cada día més passiu y indiferent. Aixi y tot semblava covar dins d'ell un foc secret més terrible encara per estar comprimit.
Alarmada per les observacions que alguns de sos amics no teníen sempre la discreció de callar al seu davant, Elinor resolgué á la fi cobrir els dos quadres ab un vel de seda roja, baix el pretexte de que la pols destruia llur barnis encara fresc, pero en realitat pera tallar d' un cop tots els comentaris.
Havía transcorregut un bon espai de temps, quan corregué per Boston la nova de que 'l pintor havía tornat. Havía fet un llarg viatge á les regions del Nord pera visitar les superbes cascates que tant hi abunden y fruir desde'l cim de les serres més altes l' espectacle de les immenses selves de la Nova Anglaterra y dominar les nuvolades que desde aquella altura semblen cobrir la plana com un vast mantell de neu, pero tingué la bona idea de no profanar aquestes sublims escenes de la natura intentant copiarles damunt la tela. Agegut en una lleugera piragua, havía també recorregut el llac George en tots els sentits, ubriagantse de les magnificencies d' aquella pintoresca encontrada, que restaren gravades en sa memoria ab més intensitat que'ls més bells frescos del Vaticá. Havia portat sa exploració fins les catarates del Niàgara en companyía de caçadors indians, y davant d'aquell espectacle de sublimitat indescriptible conten que havía llençat sos pinzells en l' abim, desesperat de no poder mai traduir son horror formidable. No 's cregui per ço que durant les aventures de sa excursió, hagués deixat enterament de recó el seu art; lluny d' aixó, s' era entretingut en reproduir la serena majestat dels capdills selvatges, l' encis de les indies brunes, la vida doméstica dels wigwams, les exploracions furtives per la pradera, els combats sangnants sota l'ombrívola volta de la selva silenciosa, totes les coses, totes les escenes, en un mot, que s' havíen presentat á sos ulls baix un aspecte nou y original. Dolor, amor, odi, follia, totes les passions tant antigues com l' humanitat se li eren revelades baix una aparició nova y primitiva: havía atapait sos albums de croquis originals que havíen d' omplir les llacunes de sa memoria y li serviríen d' estudis pera futures obres immortals.
No obstant, tot el temps de sa excursió, viatjant per les neus o travessant les selves verges, en mitj dels perills y en la calma aclaparanta dels dies calids, dues figures, com dos fantasmes, eren romases presents en sa imaginació. Com tots aquells que una passió domina, el pintor fòra del seu art no tenia cap ideal, cap pler, cap simpatia y an ell exclusivament referia totes les coses. El seu cor, que semblava fet de glaç, no havia mai bategat per cap criatura viventa. Ni amics, ni aimada, ni la més petita afecció l'havien mai subjugat; l'art era el seu món, el seu tot.
Dos éssers, però, l'havien interessat en un grau mes alt que tots els seus models restants. Havía concentrat en ells tota la potencia d'observació de que era susceptible y havia desplegat tots els recursos del seu art pera donarne una interpretació digne del seu altíssim ideal; talment que no mancava an aquests retrats que ço que cap pintor no assolí jamai. Al menys, creia ell que havia arrencat al'avenir un de sos secrets pera transportarlo a la tela y haver consumit en l' estudi dels visatjes de Walter y Elinor, més energia y paciencia, més imaginació y més geni que en tots els retrats que havia fins aleshores pintats. De llavors en avant aquelles dues imatges no l'havien mai abandonat, y les veia flotar per entre'l brancatge dels pinars, escorrentse per entre l'escuma dels torrents, reflectintse en l'espill dels llacs transparents, o filtrantse entre l'enganyós miroteig de les arenes escalfades per un sol torrid. Aquesta preocupació havia arrivat a ésser tant intensa y persistent, que l'artista decidí no tornar a travessar l'Occeá sense haver vist abans una altra vegada sos dos models inoblidables.
Art sublim! pensava ell tot petjant de bell nou el sol de la vella ciutat, tu reprodueixes l'obra de la natura; tu dones un cos al no-res y contra tu la mort es impotenta. Per tu, el record, ombra vaga y imprecisa, se revesteix d'una forma que participant alhora de les dues existencies de l'home, es ensemps divina y terrenal; tu tradueixes els més alts fets de la historia y mercès a tu el passat ja no existeix, car ton poder es prou pera convertirlo en eternalment present. Per ço ab ta ajuda els grans homes poden travessar les centuries en el compliment ininterromput de la gesta memorable que'ls ha valgut l'immortalitat. Art omnipotent! tu no solament obligues al passat esvaidor a reviure eternalment; fas més encara, pots també evocar l'avenir; no he complert jo aquesta missió sublim y no soc el teu profeta?
Així l'artista se parlava an ell mateix, en tot l'orgull d'un noble entusiasme, tot seguint la principal via de Boston, en mitj de la multitut dels badocs y dels indiferents.
Aquí, se digué ell, en arribant al davant de la casa, és ont són tancats els meus dos retrats y els originals, y, qui sab? potser també l'assumpte d'aquell dibuix.
Trucá a la porta.
— Ont són els retrats? demaná precipitadament al criat que li obrí. Y adonantse sobtadament de sa ofuscació, afegí:
— Els senyors són a casa?
— Si, senyor, respongué el criat, qui, regoneixent al moment el pintor, afegí:— y els retrats també.
El criat introduí el visitant en una peça que comunicava ab una cambra interior. En la primera sala no hi havía ningú. El pintor obrí la porta de comunicació y 's trobá de sobte en presencia de sos dos models. S'aturá en el llindar.
Walter y la seva dòna, que no s'eren adonats de l'arribada de l'artista, estaven tots dos aturats davant de llurs retrats. Walter acabava de descorre d'un cop de má la cortina que cobria les dues pintures, y ab l'altra mà estrenyia les d'Elinor. La pintura, encortinada feia alguns mesos, brillava a la llum del dia ab una esplendor sinistra. El retrat de Elinor havia resultat una profecia, car una trágica tristor havia acabat d'anegar completament el rostre d'aquella dòna que's contreia dolorosament baix l'obsessió d'una idea esgarrifosa. En aquell moment, una misteriosa expressió d'esglai que torturava son rostre encisador, completava la seva semblança ab el retrat. Walter apareixia preocupat y ombrívol, y en els seus ulls guspirejava una extranya flama; mirava alternativament el seu retrat y el d'Elinor y per uns moments semblá restar absort en aquesta contemplació.
El pintor, fascinat per aquesta extranya escena, creia sentir al seu darrera les petjades del destí avençant implacable cap a ses víctimes y's demanava si tot aixó no era obra seva y si no era ell la causa primera de tot lo que anava a complirse.
Walter restava silenciós davant de sa propria imatge, abandonantse, per una extranya follia, a l'influencia fatal que'l pintor havia infós en el seu rostre; sos ulls anaren gradualment inflamantse, mentres Elinor ab un esglai creixent, mirava l'expressió de furor selvatge que brollava de son visatge En aquell moment els dos retrats semblaven el fidel réflexe dels dos actors del drama.
— El nostre destí se compleix, cridá Walter ab veu rogallosa. Mor!
Y, mentres ab una má agafava violentament la seva dòna mitj morta de por, ab l'altra armada d'un ganivet provava de ferirla en mitj del cor. En aquest instant suprem l'artista regonegué la terrible escena esboçada en el seu album.
— Atúrat, insensat! cridá llençantse entre mitj d'ells, com si hagués volgut contrariar els cops del destí.
— Com? mormorá Walter sobtadament caigut en un trist abatiment, el destí pot revocar sos propris decrets?
— Oh dòna malhaurada, digué llavors el pintor, no us ho havia advertit?
— Si, respongué Elinor, peró l'aimava.