Contes Extranys/La estátua de neu

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca



LA ESTÁTUA DE NEU
un miracle infantil



U
NA mitj-diada d'un fred dia d'hivern, mentres el sol brillava ab claror riallera aprés una llarga tempestat, dos infants demanaven permissió a llur mare pera correr y jogar damunt la neu caiguda de fresc. El més gran dels dos era una nena, que per la dolçor y la modestia del seu natural y per sa gentilesa la nomenaven Violeta. El seu germanet, en cambi, era conegut ab el nom de Peony [1] a causa de la rojor del seu rostre, que feia pensar en aquella brillant flor d'escarlata. El pare dels dos nens, un cert Mr. Lindsey, era tot un troç de pá, com se diu, peró —y aixó cal ferho constatar — excessivament positivista de temperament; un negociant de quincalla, acostumat invariablement a mirar totes les coses baix el punt de vista d'un inflexible sentit comú. Ab un cor ni més ni menys sensible que el de la generalitat de la gent, tenia un cap tant buit y tant impenetrable, y fins arrivaria a dir, tant buit com aquests gerros de bronze que omplien el seu magatzem. La mare, en cambi, posseia una inclinació innata a la poesia, era d'una mena de bellesa tota ideal, com una flor fresca y delicada que havia conservat tot l'encís de la jovenesa vivint y tot entre mitj de les prosaiques realitats del matrimoni y de la maternitat.

 Així, doncs, com he començat a dir, Violeta y Peony pregaren a llur mare que'ls deixés anar a correr y jogar damunt la neu fresca; car, si es veritat que es un espectacle trist y desolant veure la nevada caient silenciosa de la volta d'un cel gris, llavors oferia un aspecte rialler resplendint ab irisat miroteig sota'ls raigs d'un sol esplendid. Els nens vivien en una ciutat, y no tenien altre espai pera'l joc sino un jardinet devant de la casa, separat del carrer per una paret emblanquinada, ombrejat per una perera y dues o tres pruneres y ornat ab alguns rosers que mitj cobrien ab llur ufana les finestres del salonet. En aquell moment, peró, els arbres y els arbustes eren despullats de fulles y llurs branques se veien totes revestides d'una lleugera capa de neu, com d'un fullatge hivernal, del qual penjaven d'aci y d'allá, com fruits brillants, delicades estalactites de glaç.
 —Sí, Violeta, sí, Peony, digué somrient la mare, podeu anar a jogar per la neu.
 Dit aixó, la bona senyora abrigá els nens ab groixudes jaquetes de llana, els embolicá el coll ab bons tapa-boques, introduí llurs manetes en forrades mitenes y llurs cametes en ajustades calces de punt y els doná a quiscun una besada, com si volgués posar en llurs galtes un conjur contra els maléfics encants de la Bruixa Blancagebre. Sortiren, doncs, els dos infants corrent y saltant a peu coix entre mitj d'una immensa onada de neu. Quin temps més esplendid feia! No mes vientels haurien dit que la passada nevada no havia esdevingut sino pera proporcionar un nou joc als dos infants y que ells no havien nascut sino pera esplaiarse, com dos aucellets de neu, en aquest blanc y immaculat mantell que cobria la terra.
 Aprés d'haverse empaitat l'un a l'altre llençantse grapats de neu, Violeta, tota rient com folla de la cara tota blanca del seu germanet, s'aturá com sobtada d'un pensament.
 —Si no tinguesis les galtes tant vermelles, digué, semblaríes ben bé un ninot de neu. Y si fessim una cosa?... Fem una estátua ab la neu, una estátua que figuri una nena; será una germaneta nostra, y correrem y jogarem ab ella tot l'hivern. Vols?
 —Sí, sí!, exclamá Peony, tant bé com podía dirho, perque era molt petit. Oh, que será bonic. Y cridarem a mamá pera que ho veji?
 —Oh, sí!, contestá Violeta, mamá te de veure la nostra nova germaneta; pero caldrá que no la faci entrar en el salonet; ja saps que a la nena de neu no li agradará pas la calor.
 Y tal dit, tal fet, els dos començaren la llur tasca y anaren apilotant neu y mes neu pera fer l'estátua que havía de jogar ab ells. La mare llur, que s'estava sentada vora la finestra y mitj sentía alguna paraula de llur xerradiça, no's podía estar de somriure observant la gravetat ab que empreníen la llur obra. Ells realment s'imaginaven que no hi havía cap dificultad en fer sortir una nena viventa d'un munt de neu. Y, per dir la veritat, si els miracles poden algún cop esdevenir, será sempre quan posem les mans en la nostra obra ab aquest mateix estat d'esperit en que's trovaven aquells dos infants al voler produirne un, sense sospitar absolutament que fos tal miracle. Aixó pensava la mare en aquest moment; y pensava també que la neu fresca sería un excelent material pera ferne nous essers vivents, si no fós tan sumament freda. Una bella estona restá inmóvil contemplant el seus nens, delitanse en seguir els moviments de llurs gentils figures; la nena, alta pels seus anys, agil y graciosa y tant delicada, de color que mes aviat semblava una plácida y transparenta aparició que una realitat material, mentres que el seu germanet vessant de salut y ab el seu cosset tot rabassut caminava ferm y ben plantat sobre ses curtes y robustes cametes, solid com un petit elefant. La mare reprengué el seu treball. No recordo que es lo que feia; pero deuría estar brodant alguna gorreta de seda pera Violeta ó sorgint un parell de mitjes pera les cametes del petit Peony. De temps en temps, peró, no podía estarse de tombar el cap finestra enllá, per veure com els nens avençaven l'obra de l'estátua de neu.
 En veritat, donava bó de veure aquells xamosos infants en llur tasca. Y era ademés curiós observar ab quina traça y ab quin acert manejaven la neu que'ls servía de material. Violeta assumia la direcció de l'obra, y deia á Peony lo que calía fer mentres ab sos dits suaus y sotils modelava totes les parts mes difícils y delicades de la figura de neu. Semblava que, tal com surtía de llurs mans, fos una empresa superior á les forces y habilitat d'uns infants. La mare se sentía tota sorpresa; y quant mes ho mirava mes y mes extranyesa li causava.
 —Quins nens mes extraordinaris son els meus! pensava ella, somrient ab orgull maternal. Quins altres haurien arrivat á fer ab la neu una figura tan bonica a la primera prova?... Vaja! pero tinc d'acabar la brusa nova de Peony, que'l seu avi té de venir demà y cal que vaji ben vestit.
 Y's posá á cosir; y feia anar l'agulla per la roba ab la mateixa prestesa ab que trevallaven la neu les mans dels seus dos nens. De sobte mentres l'agulla corria amunt y avall de les costures del vestit, les veus agudes de Violeta y Peony li feren alçar el cap y deixar el treball. Generalment no arrivava á distingir les paraules que deien; no mes tenía l'impressió de que l'alegría continuava fentlos parlar y que l'obra empresa per ells avançava ab tota prosperitat. Mes ara, que els dos germanets alçaven tant la veu, les llurs paraules arrivaven clares, inteligibles, com si parlessin en la sala mateixa ont seia la mare. Oh, que delitosament ressonaven aquestes paraules en son cor, malgrat no diguessin cap cosa de l'altre mon.
 Mes ja sabeu que una mare escolta més ab son cor que no ab sa orella y per aixó se sent molts cops esbalaida com si sentís uns arpegis de música angélica mentres l'altra gent somriu indiferenta y sorda a tant divins accents.
 — Peony, Peony, cridava Violeta a son germà, que's trovava a l'altra banda del jardí, portam un grapat de neu fresca del recó més amagat del jardí que no haguem encara trepitjat. Vaig a fer el cor de la germaneta de neu; ja pots compendre que cal per això una neu blanca, blanca, com si acabés de caure del cel ara mateix.
 — Aquí la tens, respongué Peony ab tò decidit mentres venia corrent de l'altra banda del jardí. Aquí tens la neu pera'l seu cor. Oh! Violeta, qué bonica comença a esser!
 — Sí, digué Violeta, ab calma y reflexió, la nostra germaneta serà d'allò més bonica. Jo no sé pas còm ens ho havem arreglat per ferla tant bufona.
 La mare mentres escoltava, pensava tota somrienta, quina'n fora si unes fades, o millor encare, uns angels baixessin del paradís y joguessin invisibles ab els seus propris fillets y els ajudessin a fer l'estatua de neu donantli la figura d'un celestial infant. Violeta y Peony no s'adonarien de llurs inmortals companyons y solament veurien que l'estatua anava fentse més bella a mida que hi trevallaven y pensarien que ells tots sols l'haurien feta.
 — Els meus nens, més que cap altre, mereixen tenir aquests companys de joc, se deia la mare en els seus dintres; y se posà a somriure ab el seu orgull maternal.
 L'idea mentrestant anava creixent en sa imaginació; y de temps en temps donava una ullada finestra enllà y li semblava ovirar com entre somnis les cabelleres d'or dels infants del Paradís voleiant entre'ls caparrons bellugadiços dels seus dos nins.
 Ara, per pocs moments, arrivava fins ella un remoreig discret y seguit de les veus dels infants, com si abdós treballessin ab perfecte acord. Violeta semblava esser l'esprit director, mentres Peony actuava més aviat d'obrer y portava la neu de l'una banda a l'altra del jardí. Així y tot, aquell nap-buf capia evidentment la bellesa de l'obra.
 — Peony, Peony, cridà novament Violeta, perque'l seu germanet tornava a esser a l'altre extrem del jardí. Portam aquestes garlandes de glaç tant boniques que penjen de les branques més baixes de la perera. Enfilat pel munt de neu que hi ha assota y podrás arrivarhi molt bé. Vull ferne uns rulls pera ornar el cap de la nostra germaneta.
 — Aqui ho tens, respongué'l menut. Ten compte de no trencarles. Oh! qué be! qué be! Mira que fa bonic!
 — No es veritat que sí? digué Violeta ab tò de satisfacció secreta: Y ara hauria de tenir alguns trocets de glaç, ben lluents, pera poderli fer ben brillants els ulls. Encare no està ben acabada. Mamá ja ho veurà qué bonic ens ha sortit. Però papá dirà: «'Bah! quins entreteniments! entreu, que fa massa fret.»
 — Cridem a mamá, perquè ho miri, digué Peony; y de sobte cridà joiosament: «Mamá, mamá, mamá, mira, mira quina nena més bufona estem fent!»
 La mare deixà per una estona la tasca y esguardà vers el jardí. Pero esdevenia que el sol, per esser aquell un dels dies més curts del any, passava tan aprop del axis del mon que'ls seus raigs ferien oblicuament els ulls de la bona senyora. Així es que ab la vista enlluernada, no podia ben be destriar lo que hi havia en el jardí. Així y tot, al travers d'aquesta brillant y encegadora claror del sol y de la neu fresca, arriva a ovirar una petita figura blanca allà al mitj del jardí que semblava tenir una meravellosa semblança humana. Y vegé Violeta y Peony —es veritat que'ls mirava més an ells que a la figura, — vejé els dos nens atrafegats encare en la llur estatua; Peony portant la neu més blanca que trovava y Violeta aplicantla a la figura ab la destresa y seguretat ab que un esculptor encasta el fanc a la seva estatua. Y quan arrivà a distingir no més que vagament la nena de neu, la mare pensà dintre seu que mai havia hagut al mon una figura de neu tan divinament feta; ni mai tampoc cap altre nen ni cap altre nena capables de ferla.
 —En tot, en tots son superiors, els meus nens a tots els altres, se deia ella ab egoista satisfacció. No es meravella així, que facin millor que ningú les figures de neu.
 Reprengué la feina y feia tanta via com li era possible; car el vespre s'atançava y la brusa de Peony no era encare acabada y l'avi havia d'arrivar ab el tren a primera hora del matí següent. No corrien, volaven els seus dits lleus y sotils. Els nens, també, enllestien l'obra llur en el jardí y la mare parava l'orella sempre que li arrivava alguna paraula de llur dialeg. S'entretenía interiorment pensant com llur petita imaginació se confonia ab lo que estaven fent y com se la deixaven emportar per llur fal·lera. Qualsevol hauria dit que's pensaven positivament que la figura de neu correria y jogaria ab ells.
 —Quin company més bufó tindrém tot l'hivern, digué Violeta. Jo 'm penso que papá no tindrá por de que's agafi un constipat. La estimarás força, Peony?
 —Oh sí, respongué Peony. Jo l'abraçaré, y la faré seure al meu costat y ens partirem el meu vas de llet calenta.
 —Oh no, Peony, advertí Violeta ab molta gravetat. No ho facis pas aixó. La llet calenta no li será bona á la nostra germaneta. Els nens de neu, com ella, no menjen més que caramells. No, no, Peony; no li haurém de donar res calent per beure.
 Hi hagué un minut ó dos de silenci; es que Peony, que ab tot y ses curtes cametes no 's cansava mai, havía fet una nova peregrinació á l'altra banda del jardí. Tot de sobte. Violeta cridá joiosament:
 —Vina, Peony, vina aquí depressa! La claror d' aquest nuvol rosat que hi ha al cel s' es posada damunt ses galtes! Y no se'n vá el color! No se 'n vá! Que es bonic!
 —Sí, que es bo-nic, contestá Peony allargant les dues sílabes per donarleshi més énfasi. Guaita, Violeta, guaita els cabells. Son rossos com l' or!
 —Es veritat, afegí Violeta ab tranquilitat com si 's tractés de la cosa més natural del mon. Aquest color, veus? vé del núvols daurats que ara veiém per tot el cel. Ara ja la tenim gaire bé acabada. Pero li hem de fer tornar els llavis ben vermells, més vermells que les galtes. Potser, Peony, si 'ls li besessim, s' hi tornaríen!
 Efectivament, la mare oí el dolç esclat dels dos petons, quan els seus dos infants besaren la estatua de neu en sa boca glaçada. Pero com els semblá que 'ls llavis no se li havíen tornat gens vermells, Violeta proposá á Peony que la convidés á ferli un petó en ses galtes de carmí.
 —Vina, germaneta, fesme un petó, pregá Peony.
 —Ja t' ha besat, afegí Violeta, y ara té 'ls llavis ben rojos. Y fins ha enrojit una mica de vergonya.
 —Oh quin petó més fret, exclamá Peony.
 En aquell moment bufá una freda ráfaga de vent ponent, aixecant la neu fresca del jardí y fent trontollar la finestra de la saleta. Tant freda pensá la mare que deuría esser aquella bufada, que alçá la má, pera colpejar els vidres ab el didal pera avisar als nens que era hora d' entrar; quan de sobte els oí que la cridaven els dos alhora. El tó de llur veu no era pas de sorpresa, anc que evidentment indicava una gran excitació; semblava, més aviat, com si sentissin una gran joia per un esdeveniment que acabava de passar pero que ells ja havían previst y sobre 'l qual temps havía que comptaven.
 —Mamá, mamá; ja havem acabat la nostra germaneta de neu y ara está corrent ab nosaltres pel jardí.
 —Quina imaginació tenen aquestes criatures, pensá la mare donant els darrers punts d' agulla á la brusa de Peony. A mi, acabarán per ferme tant criatura com ells mateixos. Y ara difícilment puc estarme de creure que realment la figura de neu s' es tornada una persona viventa.
 —Mamá, mamá, cridá Violeta, mira afora, per Deu, y veurás quina companya de joc més bonica ara tenim.
 La mare, així solicitada, no tingué més remei que mirar pels vidres de la finestra. El sol s' era ja post darrera les montanyes, deixant un esplendorós rossec de claror ont flotaven y 's desplegaven aquests nuvols de porpra y d' or que son la magnificencia de les postes hivernals. Més ja no hi havía el més lleu raig ni la més petita resplandor en la finestra ni en la neu; talment que la bona senyora podía veure perfectament tot el jardí y veurehi fins els més insignificants detalls. Y que us penseu que hi vejé? Violeta y Peony, com es natural, els seus dos cars infants. Ah, pero qui ó qué veía al costat llur? Car si 'm voleu creure, hi havía una nena tota vestida de blanc, de somrosades galtes y cabells daurats, jogant pel jardí ab els dos germanets. Y adhuc essent com era una persona extranya, aquell infant semblava tractar ab la més gran familiaritat á Violeta y Peony y ells an ella, com si tots tres haguessin estat companys de joc durant tots els pocs anys de la vida llur. La mare pensá que deuría segurament esser la filla d' algún veí, qui veient Violeta y Peony en el jardí havía atravessat el carrer pera venir á jogar ab ells. Ab aquest pensament la bona senyora se dirigí á la porta ab l' intenció d' invitar la nova amiga dels seus nens á entrar en el comfortable salonet; car la claror del sol ja s' anava apagant y l' aire á fora era excesiva ment fred.
 Més, en havent obert la porta, romangué un instant inmóvil en el dintell dubtant si havía de pregar á la nena pera que entrés ó si primer li havía de parlar. En veritat, començava á duptar si era realment un infant, malgrat l' extranyesa de sa presencia en aquell indret, ó un vaporós terbolí de neu voleiant d' aci d' allá aixecada y arrossegada pel vent glaçat de ponent. Hi havía un no sé que d'extrany y d'insólit en l' aspecte de la petita intrusa. La bona senyora debades cercava entre 'ls infants del veinat de quin d' ells podia ésser aquella cara tant blanca y tant delicadament somrosada ab els rulls d' or onejant entorn del front y del oval purissim. Y en quant al vestit, que era enterament blanc y flotava á mercé de la ventada, no podía haverhi cap dona raonable que se li ocorregués posarlo á una nena petita pera feria anar á jogar en el cor de l' hivern. Pero quan ella sentí envait de pietat el seu cor de mare tendre y sensible fou principalment quan vejé els peuets d' aquell infant sense altre abrig que 'l d' uns lleugers y blancs tapins. No obstant, lleugera de roba com anava, l'infant semblava no sentir la més petita molestia en mitj del gran fret que regnava, ans al contrari dançava y botava tant lleugera sobre la neu que ses petjades apenes hi deixaven senyal, mentres Violeta s' esforçava sense conseguirho en anar al seu pas y les curtes cametes de Peony obligaven an aquest a restar un bon troç endarrerit.
 Una vegada, mentres tots tres jogaven, l'estrany infant se posá entre Violeta y Peony, y agafant llurs mans en les seves començá a saltar joiosament ab ells. Un moment aprés, Peony, apartá la seva maneta de la de sa companya, y començá a fregarsela com si tingués els dits balbs de fret, mentres Violeta també per la seva banda, fugia, si no ab tanta brusquetat, pensant, aixó sí, que era millor que no li donguessin la mà. La nena blanca no diguè un mot, però seguí dançant aixerida com sempre. Si Violeta y Peony no volien jogar ab ella, l'infant de neu ja havia trovat un altre company de joc en el fred y violent vent de ponent que la seguia, bufant, per tot el jardì y's prenia ab ella tantes llibertats que semblava fossin tots dos, amics de tota la vida. Tot aquest temps, la mare estiguè plantada en el dintell de la porta, meravellada d'aquell infant desconegut que semblava un flotant remolì de neu, y duptant altres cops si era precisament un flotant remolì de neu que semblava un petit infant.
 Cridà a Violeta y li diguè a cau d'orella
 — Violeta, filla meva, com se diu aquesta nena. Viu per aquì aprop?
 — Que estàs dient, mamà, exclamà Violeta rient no mes de pensar que sa mare no havia comprès encara'l que passava; es la nostra germaneta de neu, la nena que ara mateix acabem de fer.
 — Si, mamà, cridà també Peony corrent vers sa mare y mirantla obertament en els ulls, es la nostra estatua de neu. Eh que es ben bufona?
 En aquèll instant una volior d'aucells d'hivern s'escampà per tot el jardì. Com era natural passaren un troç lluny de Violeta y de Peony; però —y això si que sembla estrany— volaren tots plegats vers la nena blanca, esbategaren d'ales damunt del seu cap, se posaren en ses espatlles y semblaven esser antigues coneixenses d'ella. Ella, pel seu cantò, se mostrava sumament contenta de veure aquells gentils moixons, infants del vell hivern, com ells n'estaven de veure an ella. Dos d'ells anaren a refugiarse dintre les seves mans; tots y quiscun provaren de aturarse en els seus menuta ditets, empenyentse y precipitantse l'un damunt altre ab un inmens brugit d'ales, palpitants. Un dels aucellets vinguè a niarse en el seu pit; un altre posà el bec entre'ls seus llavis. Y tot eren tritlleigs de joia y semblaven trovarse en el seu element, igual que si estiguessin jogant ab una tempesta de neu.
 Violeta y Peony somreien encisats davant d'aquest bell espectacle; perquè ells fruien tambè de la bona estona que estava passant la llur nova companyona ab aquests alats visitants, gairebé com si ells prenguessin part en aquell entreteniment.
 — Violeta, diguè sa mare ab greu perplexitat, digues la veritat sense fer broma. Qui es aquesta nena ?
 — Mamà, responguè Violeta, mirant ab expressiò seriosa els ulls de sa mare y aparentment estranyada de que demanès encara mes explicacions. Ja t'he dit ab tota veritat qui era aquesta nena. Es la nostra estatua de neu, que Peony y jo havem estat fent; Peony t'ho podrá dir igual que jo.
 — Si mamà, asseverà Peony ab una gran gravetat, es la nena de neu. Eh que es bonica? Pero la seva mà es mes freda, mamà!
 Mentres la bona senyora no sabia que pensar ni que fer, la porta del carrer s'obrì y el pare de Violeta y de Peony entrá en el jardì tot embolicat en un abric de pells, el cap cobert ab un casquet forrat enfonzat fins les orelles y les mans abrigades ab guants groixuts. Mister Lindsey era un home de mitja edat; els seus ulls brillant en una cara colrada pels vents glacials y les gebrades, com si portessin ensemps la penosa atenciò de la tasca feta durant el dia y la delectaciò de tornar a la seva llar, tenien una expressió de fadiga y ensemps de delectació. Aquests ulls seus espurnejaren de joia a la vista de sa muller y de sos fills; pero nò poguè estarse de llençar una exclamació de sorpresa al trovarse ab tota la familia a l'aire lliure, en un dia tant rufol y ja post el sol. No trigà gaire estona en descobrir la petita forastera, jogant y corrent jardì amunt y avall com un sotil y vaporos remolì de neu, y entretinguda ab aquell aixam de moixonets aletejant damunt del seu caparró.
 — Digueume, de qui es aquesta nena? demanà el bon senyor. De segur que sa mare no hi deu esser tota pera deixarla sortir així ab un temps com el que avui fà ab aquesta roba tant lleugera y ab aquests tapins tant descoberts.
 — Maridet meu, diguè sa muller, jo se tant com tù respecte an aquesta personeta que't crida l' atenciò. Jo crec que deu esser la nena d'algù dels nostres veins; però Violeta y Peony, afegì ella rient obertament al repetir aquesta absurda suposiciò, pretenen que no es altra cosa mes que una figura de neu que han estat fent en el jardì de des la mitg diada fins ara.
 Tot dient aquestes paraules, la senyora encertà a fixar els ulls en l'indret ont els seus nens havien fet la figura de neu. Quina fou la seva sorpresa al adonarse que en aquell lloc no restava el mes petit rastre d'aquella obra, cap figura, cap munt de neu, res, res absolutament fora de les diminutes petjades dels seus infants impreses en la neu tot al voltant d'un espai buit!
 — Quina cosa mes extranya! exclamà.
 — Que te d'estrany això, mamà? diguè Violeta. Papà, no ho veus encara'l que ha passat? Aquesta nena es la nostra figura de neu, que Peony y jo havem feta perque necessitavem un altre company de joc. No es això, Peony?
 — Si, papà, confirmà Peony. Es la nostra germaneta de neu. Y que es ben bufona. Pero m'ha fet un petò tant fret.
 — Bah, quines coses mes absurdes esteu dient, cridà llur excelent y honorable papà, el qual, com havem ja avensat, tenia un sistema excessivament basat en el sentit comú pera resoldre totes, totes les dificultats. Encare potser sì que'm fareu creure que sabeu donar vida als ninots que feu ab la neu. Vina, estimada; aquesta nena no pot estarse un moment mes en aquesta atmosfera tant glacial. La farem entrar en el salonet; y li donareu una sopa de pà y llet ben calenta y l'abrigareu tant be com pogueu. Mentrestant vaig a demanar pel veinat a veure de qui pot esser; y si fos menester fariem fer una crida pel pregoner del poble pera que la vinguessin a cercar els qui l'han perduda.
 Dit això, aquell honest y sensible senyor començà a caminar vers la nena blanca ab la millor intenciò del mon. Peró Violeta y Peony, agafantlo cadascù d'una mà, li pregaren ab veu suplicanta que no la fes entrar en aquella habitació tant calenta.
 —Papá, papá meu, suplicava Violeta: posantse al davant d' ell, es la pura veritat el que t' havem contat. Es la nostra germaneta de neu, y no pot viure més que respirant sempre el fret vent de ponent. No la facis entrar en la calentor de la nostra saleta.
 — Sí, papá, cridá Peony, picant de peus en terra, ab tant de cor s' ho prenía, no es més que la nostra germaneta de neu. No li agrada pas la calentor.
 — No dieu beneiteríes, fillets meus. Jesús, sembla que estigueu tocats, exclamava el bon senyor, mig enfadat, mig rientse del que considerava com una obstinada y folla fal·lera. Cap á casa, desseguida! Es massa tard pera jogar més temps al jardí. Cal recullir inmediatament aquesta pobra nena si no volém veurela morir de fret.
 — Escolta, home, digué sa muller en veu baixa, —car ella havía anat á veure de ben aprop l' infant de neu y estava més perplexa que mai, —hi ha en tot aixo quelcom de singular. Potser me creurás beneita, peró, peró... qui sap si algún ángel invisible s' es sentit atret per la simplicitat y la bona fé que els nostres infants han posat en la obra llur? No podría esser que ell hagués volgut dedicar una hora de sa inmortalitat á jogar ab aquests petits del meu cor? Y no podría esser tot aixó un ver miracle de Nostre Senyor? No, no; no t' enriguis de mí. Ja veig que es follia pensarho.
 — Vaja, replicá Mr. Lindsey, rient de bon cor, ja veig que ets tant nena com Violeta y Peony.
 Y en un cert sentit si que ho era, perque tota sa vida havía servat un cor d' infant plé de simplicitat y de bona fé y tant pur com el cristall; y, mirant totes les coses al travers d' aquest prisma transparent, veía devegades veritats tant pregones, que l' altra gent se'n reía prenentles com absurditats sense sentit.
 Mes ara Mr. Lindsey havía avençat resoltament, desfentse de les mans dels seus dos infants que encara 'l seguíen ab veu suplicant pregantli que deixés estar la nena de neu y que la deixés jogar ab el vent glacial. Quan arrivá á prop d' ella, els moixonets que la voltaven s' escamparen astorats. La nena, també, fugí corrent, brandant el capet, com dient, «No 'm toqueu, vos prego» y conduint al seu perseguidor, com si fos ab malicia al travers de les capes més espesses de neu. Una vegada el bon senyor ensopegá y caigué de nas en terra talment que al tornar a aixecarse ab el seu abric tot clapejat de neu semblava tant blanc y glaçat com una estatua de neu de gran tamany. Alguns veins, mentrestant, que 'l veíen de llur finestra estant, rumiaven quina dèria podía trastocar an aquell pobre Mr. Lindsey pera que corregués tant aixelabradament pel seu jardí en persecució d' un remolí de neu que 'l vent ponent feía voleiar d' aci d' allá. A la fi, aprés de molts intents inútils, atrapá la petita en un recó, d' ont no era possible que se li escapés. La seva dona els estava observant, tota sorpresa de que ab tot y la vaga mitja claror del crepuscle la nena blanca resplandía y espurnejava y escampava una auriola lluminosa total voltant del seu cos; y en aquest moment aturada en l' angle del jardí, positivament brillava com un estel. Era una resplandor singular, peró, com la del glaç al clar de lluna. La senyora pensá que era ben extrany que 'l bo de Mr. Lindsey no vejés res d' extraordinari en l' aparencia corporal d' aquell infant.
 — Vina, extranya criatura, cridava el bon home, agafantla per un braç. A la fi t' he pogut atrapar, y 't faré abrigar, si no es de grat, per força. Te posarem un parell de mitjes de llana en les teves cametes glaçades y 't donarém un bon xal pera que abriguis el teu cosset. El teu pobre nasset es ben be un caramell. Vina, que á tot hi posarem remei.
 Y així, animant ab el més benevolent somris el seu rostre congestionat pel gran fred, aquell home animat de les millors intencions prengué l' infant per la má y la conduí cap a casa. Ella 'l seguí, afligida y de mala gana car tota aquella resplandor se n'era anada de la seva figura; y així com un moment abans semblava una brillant estrella resplendint en l' horitzó d'un cap vespre hivernal ara apareixía llánguida y opaca com una flor marcida. Quan Mr. Lindsey arrivá ab ella al llindar de la porta, Violeta y Peony esguardaren llur pare ab els ulls plens de llágrimes que 's glaçaren abans que rellisquessim galtes avall y un cop mes li suplicaren que no fes entrar la llur figura de neu dintre de casa.
 —Que no la faci entrar! exclamá aquell bon home de cor tant compassiu. Es que, t' has tornat beneita, Violeta y tu també, fill meu? Está tant enfredorida que la seva má ha glaçat gaire be la meva malgrat els meus guants de llana. Vos agradaría veurela morir de fred?
 La seva dona, quan ell hagué arribat á la porta, havía fixat una altra llarga, escrutadora mirada en la petita forastera blanca. Ella averiguá hardidament si era ó no un somni, pero no pogué evitar que li semblés veure la emprempta dels dits de Violeta en el coll de l' infant. Semblava exactament, com si mentres Violeta havía estat pastant y amotllant la figura, hagués donat allí un petit cop de má y encabat s' hagués oblidat de polir y allisar la senyal que havía deixada.
 — Al cap d' avall, digué la bona senvora al seu marit, recorrent un altre cop á l' idea que 'ls ángels s' eren delectats en jogar ab Violeta y Peony, al cap d' avall té una extranya semblança ab una figura de neu. Jo arrivo á creure que es feta tota de neu.
 Una bufada de vent ponent ferí l' extranya criatura y de bell nou resplendí com un estel.
 — De neu! repetí ab sorna Mr. Lindsey, arrossegant el malagradós convidat cap á dintre de sa hospitalaria llar. No es meravella que sembli igual que neu. Está mig glaçada, pobra criatureta. Pero un bon foc la retornará.
 Sense una paraula més y sempre ab la mateixa bona intenció, aquest benevolent y equilibrat individu tregué la gentil y blanca damisela, — esllanguintse, marcintse cada vegada més,—fora de l'aire gelat y la feu entrar en el comfortable salonet. Una estufa de Heidelberg, curulla de rojes brases d'antracita escampava una brillant claror al travers de la mica transparent de sa tanca de ferro y fent fumar y bullir ab un brugit apaibagat l'aigua del pot col·locat al cim de tot. Una bravada cálida y ofeganta se difonía per tota la cambra. Un termometre penjat en la paret més allunyada de l'estufa marcava 18° sobre zero. La diferencia entre l' atmósfera de la habitació y la de fora era proximament la que hi deu haver entre la temperatura de la Nova Zembla y la part més cálida de l' India, ó entre la del Pol Nort y un forn. Oh, era un bell sojorn pera la petita forastera!
 L' excellent representant del sentit comú col·locá l' infant ben á la vora del foc, davant per davant de l' estufa fumanta y xiulanta.
 — Aquí estarà bé, — exclamà Mr. Lindsey fregantse les mans y mirant al seu entorn ab el somrís mes afable que mai s'hagués vist.— Fes com si't trovessis a casa teva, filleta meva.
 Trista y abatuda semblava la blanca criatura allí a la vora del foc sentintse voltada del calid alé de l'estufa com d'una bravada pestilenta. Una vegada, adressá sa mirada concirosa cap als vidres de la finestra y pogué sorpendre al travers de les rojes cortines la pálida claretat de les teulades nevades y les estrelles resplendint ab tremolors de fred y tota la delitosa cruesa d'una nit hivernal. El vent glacial sotragava els vidres de la finestra com si l'avisés pera sortir al defora. Però la nena de neu s'estava allí marcintse y esllanguintse davant l'ardenta estufa.
 Però el bon senyor Lindsey no hi veia en tot això res de mal.
 — Vina, digué a la seva dòna, portali un parell de mitjes y un mocador de llana o una flaçada, si vols; y dirás a Dora que li serveixi una copa de llet ben calenta. Vosaltres, fillets meus, entreteniu a la vostra amigueta. Està com perduda d'esma al trovarse en aquest lloc desconegut. Jo ara me'n vaig a corre'l veinat y averiguar qui la pot haver perduda aquesta pobre criatura.
 La mare mentrestant havia anat a cercar el mocador y les mitjes. El seu personal criteri sobre l'asumpte, tant sobtil y delicat, havia claudicat, com sempre acostuma a passar, davant del toçut materialisme del seu marit. Sense escoltar les reconvencions dels seus nens, que rondinaven encara la mateixa lletania de que aquella amigueta seva no podia resistir la calor, Mr. Lindsey partí resoltament, tancant cautelosament la porta del salonet. Aixecantse el coll de l'abrig fins les orelles sortí afora y havia gairebé arrivat a la porta del jardí, quan sentí que'l tornaven a cridar els crits aguts de Violeta y de Peony acompanyats d'un viu repicament de dits contra'ls vidres de la finestra.
 — Torna, torna desseguit, cridava la seva dòna mostrant el seu rostre esfereit al travers dels vidres. No cal que vajis a demanar pels pares de la nena.
 — Ja t'ho havíem dit, papá, cridaven a l'hora els dos infants tantost el bon senyor tornà a esser dintre el salonet. Has volgut portarla aquí dins, y mira, ara la nostra pobra germaneta de neu tota s'es desglaçada.
 Y esclataren en un plor desconsolat, com si el cor se'ls fongués en llagrimes; y tant abundosos eren llurs plors que llur pare ja mig esma-perdut per les extranyes coses que esdevenien aquell vespre, començà a temer que'ls seus fills també no anessin a desglaçarse. Presa de la més gran perplexitat, demanà a sa muller una explicació. Aquesta solament li pogué respondre que havent tornat a entrar en el salonet cridada per les veus excitades de Violeta y de Peony, no hi trovà rastre de la nena blanca, si es que no'n fossin les derreres despulles uns munts de neu que mentres ella els estava mirant se fongueren completament sobre'l paviment de l'habitació.
 — Mira aquí tot el que ha restat d'aquella criatura, afegí ella signant ab el dit un toll d'aigua al devant mateix de l'estufa.
 — Sí, papá, digué Violeta llençantli una mirada de reconvenció al travers de ses llagrimes, això es tot quant ha quedat de la nostra germaneta de neu.
 — Papá dolent, cridà a son torn Peony ab un violent cop de peu en terray (jo'm sento avergonyit de dirho) menaçant ab el seu petit puny clos al bon home del seu pare. Ja t'ho haviem dit qué passaria. Per qué l'has tingut de fer entrar aquí?
 Y l'estufa de Heidelberg al travers de la mica de sa portella semblava mirar terriblement al bon Mr. Lindsey com un dimoni d'ulls de brasa, triomfant y orgullós del mal que acaba de fer.
 Com haureu pogut observar, aquest fou d'aquells rars esdeveniments, pera explicar els quals el sentit comú te de confessar sa impotencia. L'extraordinaria historia de l'estatua de neu, mal que an aquesta mena de gent desperta y aixerida, com era el bon senyor Lindsey, pugui semblar una futesa d'infants, tanca, tant mateix, una moral infinitament aplicable y una ensenyança eminentment educativa. Una de ses lliçons pot esser, per exemple, aquesta: que tothom y especialment els homes de sentiments caritatius cal que reflexionin detingudament sobre els actes de filantropia que estan realisant o tenen de realisar fins a estar plenamente segurs de que comprenen l'esperit y totes les relacions de l'empresa que 's proposen dur a terme. Allò que constitueix realment un bé pera l'un pot esser un mal pera l'altre; així era com la calor que feia en el salonet era altament convenienta a uns infants de carns y ossos, com Violeta y Peony, —ancque de cap manera elevada a un grau exagerat, —però era un element perniciós y destructor pera l'infortunada figura de neu.
 Ben mirat, però, no hi ha lliçons que valguin pera savis de l'escola de Mr. Lindsey. Ells ho saben tot, aquesta es la veritat; y no solament saben tot el que fou, sino tot el que en una qualsevulga hipotesi pot esdevenir ab el temps; y mal que un fenomen natural o un etzar misteriós vingui a contrariar llur gloriós sistema, ells no per això's donen per vençuts, ans se creuen ab l'obligació de negar el fet contradictor, adhuc quan els passa per davant llur propri nas.
 — Mira, digué Mr. Lindsey adreçantse a la seva dòna, aprés un instant de silenci, mira quanta neu han portat els nens en la sola de les sabates. Quina bruticia han deixat davant l'estufa! Digues a Dora que vingui ab un fregall a netejar el parquet.

  1. Essent la traducció d'aquest nom (Peonia), femení en catalá, havem optat per conservar el mot original anglés, per esser un neu a qui s'aplica.—(N. del T.)