Contes Extranys/La taca de naixensa

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca



LA TACA DE NAIXENSA



V
ERS la fi del derrer segle vivia un home de ciencia, una eminencia en totes les branques de la filosofia natural que, poc abans de la epoca en que comença aquesta narració, havia fet una experiencia sobre una afinitat moral un xic mes agradosa que l'afinitat química. Un dia deixá el seu laboratori en mans del seu ajudant, se rentá la cara coverta del fum de les fornals, se rentá els dits de tota senyal d'acids y reactius, y, en un mot, persuadí a una dòna encantadora d'unirse ab ell per tota la vida.

En aquell temps,—en que la recent descoberta de l'electricitat y d'altres ocults misteris de la Natura semblava obrir noves vies en la regió del miracle,—no era gens extrany que l'amor a la ciencia rivalisés en profonditat y energia ab l'amor a la dòna. Esperits excepcionals consagraven llur inteligencia, llur geni, llur cor mateix a l'estudi de lo desconegut, ab la ilusió de que'l filosop, aniria ascendint pas a pas en l'escala de la coneixensa y arribaria a posar la má en el secret mateix de la força creadora y potser ab el temps podria treure del no res altres mons. No savem si el nostre savi tenia una confiança tant segura en el futur poder de l'home sobre la Natura; ab tot, s'havia consagrat sense reserves als seus estudis cientifics y aduc massa exclusivament pera que cap altra passió li pogués fer desviar sa vocació irresistible. Son amor envers la seva muller hauria estat així completament subordinat al seu entusiasme per la ciencia, si, per un singular fenomen psicológic, no hagués convertit aquest mateix amor en un dels objectes de ses experiencies y enfortit així encara mes sa passió dominant.

Un dia, poc temps aprés llur casament, Aylimer se sentá davant de la seva dòna, la esguardá ab un esguard ple de torbació, y aprés d'un llarg silenci revelador de l'angoixa que sentia pera començar a parlar, acabá per dirli:

— Georgina, no t'ha vingut mai al pensament la possibilitat de fer desapareixer aquesta taca que tens en la galta?

— No, replicá ella somrient; mes, adonantse de l'aire seriós ab el qual el seu marit li havia adreçat aquella pregunta, tota enrojí; si vols que't digui la veritat, continuá, m'han dit tant sovint que era un abelliment, que he sigut prou càndida per creure que devia esser veritat.

— Tindries tota la raó si's tractés d'una altra cara, Georgina, digué Aylimer, peró mai tractantse de la teva. Tu, has sortit tant perfecta de mans de la Natura, que aquesta petita taca que fa dubtar si pendrerla com defecte o com bellesa, me mal impresiona com una marca visible de l'imperfecció humana.

— No t'agrada, doncs? exclamá Georgina visiblement contrariada; doncs, perque m'has treta del costat de la meva mare? Cóm pots amar cosa que't desplau?

Pera compendre'l sentit d'aquesta conversa, cal advertir al lector que l'encisera Georgina tenia, al bell mitj de la galta esquerra, una taca singular profondament impresa, com si fos entreteixida en la substancia mateixa de sa faç. En l'estat natural de Georgina aquesta taca era de color carmí intens y quasi's fonia en la delicada rojor de sa galta. Quan la sang li pujava al rostre, s'esborrava gradualment fins al punt que desapareixía en la triomfant onada roja que acabava per inondar tota la galta. Mes si, per una emoció qualsevulga, ella empalidía, la taca semblava llavors una flor de porpra sobre un camp de neu. La forma de la taca oferia una grau semblança ab la d'una má humana, una minúscola má de pigmeu. Els enamorats de Georgina havien tingut la costum de dir que a l'hora de sa naixensa una petita fada havia tocat ab sa má el seu bonic visatge, y que la senyal hi havia restada com testimoni del dó que li havia otorgat de regnar sobre tots els cors. Quants dels seus adoradors desesperats haurien valenterosament donat llur vida pel sol privilegi de posar els llavis sobre aquesta má misteriosa. S'ha de confessar, peró, que l'impressió que produia aquesta taca variava en cada cas segons els diferents temperaments de sos adoradors. D'altra part, els mal intencionats, —és veritat, peró, que eren persones del seu sexe,—afirmaven que la má de sang, així nomenaven la taca, destruia tota la beltat de Georgina y la tornava gairebé horrible; peró tant haguera valgut dir que aquestes venes blavices que's veuen lliscar per sota el marbre de les mes belles estatues, poden arribar a convertir la Eva de Powers en un monstre. Els observadors del sexe fort si no admiraven la marca, se contentaven al menys ab sentir recança de que'l mon no pogués posseir un vivent model de bellesa ideal, sense la mes petita tara. Pocs dies aprés de ses noces, Aylimer s'adoná que ell se trobava en aquest cas.

Si la seva dòna no hagués sigut tant extremament bella, haguera pogut encara sentir creixer el seu afecte davant la gentilesa d'aquesta má minúscola, uns cops vagament dibuixada, altres cops desapareixent en absolut, o devenint altres vegades d'un roig intens quan la mes petita emoció precipitava els batecs del seu cor. Mes veient Georgina tan perfecta trobava el seu defecte unic de dia en dia mes intolerable. Era, segons ell, el signe fatal y indeleble que imprimeix la Natura en la forma que mes li plau en l'humanitat y en totes ses obres; com volent significar que, sotmeses a la llei comuna, totes son mortals, o que llur perfecció no's pot assolir sino a copia de treball y de dolor. La má de porpra semblava el segell fatal de la mort, que, lenta, peró inevitable, agafa un dia o un altre en ses urpes el ésser mes perfecte igual que'l mes roí pera convertirlos en la mateixa pols. A poc a poc, a força d'enfondir aquest pensament ple d'amargor, Aylimer acabá per considerar la taca de naixensa com el simbol visible del llaç secret que lligava sa companya al dolor y a la mort, y aquesta imperceptible senyal li doná ben aviat una inquietut y un esglai superiors en intensitat al plaer y a la felicitat que mai hagués fet sentir a sos sentits o a sa imaginació la bellesa de Georgina.

En els moments, cada dia mes rars en que creia gustar una felicitat inefable,—segurament malgrat ell mateix,—retornava invariablement sense adonarsen an aquesta trista reflexió que, si bé al principi gairebé insignificant, devingué a la fí el centre de tots sos pensaments.

Quan l'alba començava a riure entre'ls plecs de les cortines de sa cambra y li esvaia el son, el seu primer esguard era pera la graciosa cara de Georgina, ont ressortia la marca maleida, y quan, a entrada de fosc, sentats costat per costat, conversaven prop la llar encesa, girava els ulls d'amagat vers la galta de Georgina, ont li semblava ovirar, a la oscilanta claror de la flama, l'espectre de la má sagnosa, estigma etern de l'objecte de sa adoració.

Georgina s'estremia involuntariament sota la mirada del seu marit. Una sola ullada seva era suficient pera cambiar les roses del seu rostre en una mortal palidor, sobre la qual se destacava la má de porpra, com una incrostació de rubins en el marbre de Paros.

Un dia que l'ombra del crepuscol cada cop mes atapaida dissimulava la taca del seu rostre, la pobra dòna gosá esser la primera en abordar aquell trist assumpte.

— Te recordes, car Aylimer, demaná ella ab un feble somriure, del somni que has tingut aquesta nit passada apropósit d'aquesta má odiosa?

— No, absolutament, respongué Aylimer precipitadament. He pogut, afegí aprés, ocultant sa emoció sota una aparenta fredor, he pogut haverla somniada, car abans de adormirme hi havia pensat molt.

— Si que l'has somniada, digué Georgina apressadament, tement que'ls seus sanglots mal comprimits li ofeguessin la veu.

— Es veritat, tinc un feble recort d'aquet somni horrible.

— Com l'has pogut oblidar?

— Val mes, cara Georgina, val mes que no'ns en preocupem.

— Perdona, amic meu, fes un esforç; convé que'l recordis aquest somni.

Trist estat aquell de la nostra ánima quan se troba envolcallada dins les misterioses ombres del sòn, paoroses precursores de les tenebres de la mort. Aylimer recordava el seu somni. Li havia semblat que en companyia del seu ajudant Aminadab probava de treure la taca de naixensa; peró a mesura que anava enfonzant son instrument, aquella petita má semblava fugir de la fulla d'acer, reculant sempre cap al fons fins que havia arribat al cor de Georgina, ont s'havia arrapat ab tant gran violencia, que havia hagut d'emplear tota sa forsa per arrancarla.

Quan aquest somni li reaparegué en el seu esperit ab sos mes petits detalls, Aylimer se sentí instintivament culpable envers la seva dòna. Moltes vegades un somni ens revela l'estat del nostre esperit mes clarament que la reflexió en estat de vetlla.

Ell no s'havia fet carrec encara de l'influencia que sobre ell exercia aquesta idea persistent que menaçava perseguirlo fins que ell hagués satisfet son desig irresistible.

— Aylimer, reprengué solemnialment la pobra Georgina, jo no sé lo que'ns costará el fer desapareixer aquesta taca fatal; potser me deixará per sempre una diformitat incurable, potser tambe que s'oculti en ella una secreta relació ab el principi de ma existencia. Y potser també que no't sigui de cap manera possible esborrar aquesta senyal gravada profondament sobre'l meu rostre en el mateix sí maternal.

— He pensat molt sobre aixó, interrompé el quimic, y l'exit de aquesta experiencia no'm fa dubtar gens.

— Sols hi hagi una petita probabilitat d'èxit, afegí Georgina; qualsevol que sigui el perill al que m'hagi d'exposar, res m'espanta; mentres aquesta taca me converteixi davant de tos ulls en un objecte repulsiu, la vida no'm será mes que una feixuga cárrega y poc sentiria despendremen. Treume aquesta má odiosa, o treume la vida. La Natura no té secrets pera'l teu geni y el mon és testimoni de les meravelles que has realisat. Com, doncs no has de poder esborrar una taca que una ungla basta pera cobrir? Ah, no és, no pot esser una empresa superior a tes forces y no puc creure que ta ciencia sigui impotenta en aquest cas pera donarte la pau y tornar la raó a ta dòna malhaurada!

— Noble y cara criatura, exclamá Aylimer emocionat y joiós a l'hora, no dubtis del meu poder. Has de saber que ab aquest objecte he fet profons estudis y he penetrat els arcans de la ciencia. Tinc la seguretat de poder tornar aquesta pobra galta immaculada com sa germana, y mil vegades mes adorable, car per ella hauré triomfat de la Natura en la seva obra mes perfecta. Pygmalió, al sentir el primer sospir de Galatea, no sentí pas una felicitat igual a la que m'espera.

— Així, doncs, és cosa resolta, digué Georgina, somrient afablement; no'm planyeu Aylimer, aduc aquesta taca hagués de refugiarse en el meu cor mateix.

El seu marit la remerciá ab una besada.

L'endemà, Aylimer explicá a la seva dòna el metode que volia seguir, sense amagarli res dels delicats experiments y de la vigilancia exquisida que reclamava la projectada operació.

Durant tot el temps de l'experiment y ab el fi d'assegurarse l'éxit, Georgina havia d'abandonarse al mes absolut repós. Se tancaren abdós en una vasta estança ont hi havia el laboratori, teatre dels bells descobriments que durant sa estudiosa jovenesa havien fet guanyar al savi quimic l'admiració del mon científic. Allí era ont, abocat avidament damunt dels seus llibres, el front solcat per l'estudi, havia trobat les lleis que regeixen les corrents atmosfériques, sondejat les pregoneses de la terra y ovirat les riqueses que amaga en el seu sí. Allí havia devinat l'origen dels volcans y seguit ab segura mirada el curs subterrani de les fonts que brollen ara pures y cristallines, ara arrossegant els més variats cossos y dotades de propietats meravelloses.

Era en aquest discret sojorn ont havia estudiat l'estructura del cos humá y provat de descobrir els misteriosos procediments mitjantsant els quals la Natura combina tants elements diferents pera formar l'home, la seva obra capdal. Peró ja feia temps que havia abandonat aquesta suprema recerca, aprés d'haver reconegut, com tants altres, que la nostra mare comuna, malgrat sembli treballar a plena llum, se redueix a mostrarnos els resultats y guarda secrets els seus procediments de fabricació. Ens permet conservar y adobar, peró mai crear.

Aylimer posña mans a l'obra, no impulsat ara per esperances quimériques, sino pera consagrarse a experiencies purament fisiológiques que'l guiessin en l'operació a que havía de sotmetre la seva dòna.

Georgina estava tota glaçada y tremolosa quan passá la porta del laboratori. El seu marit s'esforçá en somriure quan la vegé; mes l'impressioná tant la rojor de la taca, ressaltant en mitj de la galta intensament pálida, que no pogué retenir un moviment instintiu de repulsió. Georgina's desmaiá.

— Aminadab! Aminadabl cridá Aylimer, donant violents cops de peu en terra.

A la veu imperativa del savi se vegé sortir d'un recó de l'estança un home de baixa talla, de formes atlétiques, els cabells del qual, incultes y esbullats, enquadraven una cara recremada pel foc de les fornals. Aquest gnom era de llarg temps l'únic ajudant d'Aylimer en sos treballs cientifics: puntual y practicant ab una precisió mecánica les experiencies minucioses, anc que absolutament incapaç de capirne la marxa ni l'objecte. Ab sa forsa herculia, sa cabellera en desordre, son rostre negre y son aire estúpid, era ben bé el símbol de la natura física, mentres que Aylimer, ab el seu visatge pálid y com illuminât per una intensa llum interior, representava el seu element inmaterial.

— Obra la porta del tocador, Aminadab, y crema una pastilla.

— Molt bé diu, mestre, respongué l'ajudant mirant la jove mestressa privada de sentits. Com hi ha mon, afegí mentalment, si fos la meva dòna, prou li treuria aquesta taca.

Quan Georgina torná en sí, respirava una atmosfera tota embaumada que ab ses emanacions suavíssimes l'havia reanimada. Creia esser joguina d'un somni. Aylimer havia fet daquesta sala odoranta, ont els seus dies millors s'havien consumit en abstractes estudis, un sojorn delitós digne d'estotjar una dòna adorada. Magnífics tapits d'un gust exquisit amagaven sota llurs plecs la nuesa dels murs, y Georgina se creia transportada a un misterios palau, inaccesible als mortals. Pera afirmar encara mes aquesta illusió, Aylimer havia suprimit la llum exterior perjudicial a les seves experiencies y l'havia substituida ab la dolça claror de moltes llanties d'alabastre plenes d'un oli perfumat. S'havia agenollat vora de Georgina y l'observava ab fonda atenció, mes sense inquietut, ple de confiança en l'infalibilitat del seu saver.

— Ont soc? Ah ja ho recordo, digué ella portant instintivament la má la galta.

— No tinguis por de res, Georgina, y no te'n vagis del meu costat, car al present me felicito de aquesta imperfecció teva que'm permet guanyar un nou triomf.

— Per favor, exclamá ella, tingues l'amabilitat de no mirarla mes; estic encara veient aquest moviment d'horror que no has pogut reprimir al meu aspecte.

A fi d'infondre a Georgina la calma necessaria en aquesta ocasió, Aylimer se posá a fer alguns experiments curiosos. Evocá gracioses aparicions, fantasmes aeris, pensaments revestits d'un cos translúcid, que volejaven joganers a l'entorn de la jova parella y desapareixien de sobte en les zones de llum projectada per les llanties d'alabastre. Ab tot y estar familiarisada ab els fenomens de óptica, i'illusió era devegades tant completa que Georgina començava a sospitar si el seu marit era realment dotat d'un poder sobrenatural sobre'l món dels esperits. Apenes havia tingut temps de concebir un desitj que al punt el veia complirse, y les aparicions que havia mentalment evocades flotaven vagament dibuixades davant dels seus ulls meravellats. Eren escenes de la vida real, vives y fantástiques, que naixien y s'esvaien ab el pensament que les havia creades.

Quan Georgina sentí ja fadigada sa curiositat davant d'aquesta ignoscenta fantasmagoria, Aylimer collocá davant d'ella un test del Japó plé de terra vegetal, o al menys així li semblá. Ben aviat ella no pogué dissimular un geste de sorpresa veient tot d'una apareixer la llevor d'una planta, que s'obrí pera deixar creixer una feble tija, de la qual emergiren gradualment delicades fulles, com mogudes per un ressort, pera deixar al fi descoberta una flor meravellosa.

— Es admirable, mormurá Georgina, mes no goso tocar aquesta flor de miracle.

— La pots cullir sense por y respirarne l'efimer aroma mentres hi hagi temps encara, puix d'aquí pocs instants se mustigará, sense deixar en el test sino una mica de pols y de llavors, de les quals naixerán flors efimeres com ella mateixa.

En efecte, tantost Georgina la hagué tocada, la flor se marcí. Ses fulles s'encongiren y s'enfosquiren com si haguessin sigut exposades a l'acció d'una forta calor.

— El estimulant era massa fort, observá Aylimer.

Pera desfer l'impressió causada per l'abort d'aquesta experiencia, proposá a la seva dòna de fer el seu retrat per medi d'un procediment quimic de sa propria invenció, que consistia en sotmetre una placa de metall perfectament brunyida a l'acció dels raigs solars. Georgina se prestá volenterosament an aquest novell assaig; mes quan ella vegé el resultat, tota se esfereí de no veure en la placa sino una feble imatge de la seva cara, mentres que la má infernal se dibuixava netament en mitj de aquella. Aylimer li tregué bruscament el retrat de les mans y el llençá ab despit en una cuveta plena d'un líquid corrosiu.

No obstant, li vingueren altres mes greus pensaments a esborrar de son esperit el record d'aquest fracás mortificant pera'l seu amor propri d'home de ciencia y a sumirlo de nou en els seus calculs misteriosos. De temps en temps els deixava, ab el rostre congestion at, descompost per l'extraordinaria tensió d'esperit, pera acostarse a Georgina y encoratjarla, inculcantli els infinits recursos de la ciencia.

Aylimer contava a Georgina la historia d'aquests pacients quimics, que durant molts segles cercaren ab ardor infadigable el disolvent universal per medi del qual podrien isolar l'or de les substancies mes conegudes y escampades sobre la superficie del globus. Lluny de tractar de boigs aquests precursors de la quimica moderna, Aylimer no veia cap absurde en que's pogués descobrir un dia aquest admirable secret; peró tenia la precaució d'afegir que l'autor de tant gran descoberta no rebaixaria mai el seu geni a treuren profit. Pel demés, ell pretenia haver composat un elixir de llarga vida que, suprimint la mort, causaria, en cas de decidirse a divulgar el secret, una tal revolució en tot el mon, que l'humanitat, en contes d'una eterna felicitat, no hi trobaria altra cosa mes que una nova font de mals y d'infortunis.

— Parles seriosament Aylimer? demaná Georgina, mirantlo ab esguard esglaiat. Es terrible, posseir un secret semblant; ho és tant sols el pensar que'l pot posseir un mortal.

— No tinguis por, vida meva, respongué'l seu marit; jo no'n voldria fer mai l'assaig ni ab tú ni ab mí; volia solament demostrarte quant poqueta cosa ha d'esser en comparació ab aquests portentosos descobriments, l'esborrar una petita taca de la teva cara.

Oint aquesta alusió a la má fatal, Georgina s'extremí com si hagués sentit en la seva galta el contacte d'un ferro roent.

Aylimer, no obstant, s'entorná a les seves fornals, y Georgina, l'oia donar ordres a Aminadab, la veu del qual, ruda y rogallada, semblava mes aviat un gruny de animal que un só eixit de boca humana. Aprás d'una absencia de algunes hores, el quimic torná a la vora de la seva dona, y pera distréurela li feu passar revista a totes les curiositats del seu laboratori. Entre altres coses li ensenyá un frasquet plé d'un perfum deliciós, y n'espargí per la cambra algunes gotes, que impregnaren tot l'aire de sentors suavissimes.

— Y aixó que és? demaná Georgina signant un globet de cristall que contenia un licor transparent, groc com l'or: sens dubte és el famós elixir de llarga vida?

— Si y no, contesta Aylimer somrient; pot esser, segons com, l'elixir de l'immortalitat, car aquest liquid és la mes subtil de les metzines; una sola gota pot reanimar un moribond; cinc o sis el matarien a l'acte. Fins respirarlo tant sols en certes condicions, pot esser mortal; y el mes gran monarca del mon, voltat de la seva guardia, moriria a l'instant, si jo creia sa mort util y beneficiosa al bé public.

— Com és que tens aquí metzines semblants? demaná Georgina tota espaordida.

— Es que tens por que'n fassi un mal us? digué Aylimer. Sa influencia benéfica és encara superior a ses proprietats tóxiques. Per no citar mes que un fet, has de saber que unes quantes gotes disoltes en un vas d'aigua en fan una loció meravellosa que pot esborrar les arrugues mes inveterades y reparar la ruina dels anys.

— Es ab aquest liquid que m'has de fer una fricció en la galta? demaná Georgina ansiosament?

— No; respongué el seu marit; aquesta aigua obra no mes que superficialment, y el teu cas demana una composició d'acció mes fonda, mes íntima.

Cada vegada que Aylimer tornava aprop de Georgina s'enterava minuciosament de ses mes insignificants sensacions; si la temperatura a la que estava sotmesa, si l'aire que respirava no li eren desagradables, etc. Aquestes demandes evidentment tenien un objecte y Georgina s'adoná de que, sense ella sospitarho, havia ja comensat la seva cura y que respirava en mitj d'una atmósfera particular. Li semblava que en certs moments sentia tot son esser presa d'una sensació extranya, indefinible, voluptuosament dolorosa que com en son centre radicava en el cor. Quan alguna vegada adreçava una ullada temerosa en el seu mirall y veia l'horrible maneta arrapada ai seu palid rostre, li despertava aquest estigma un sentiment de repulsió encara mes intens que'l que inspirava al seu marit.

Pera distreure una mica l'enuig de la soletat, Georgina s'entretenia fullejant els llibres de la biblioteca científica d'Aylimer, plens la majoria d'ells d'una ombrívola y terrible poesia. Eren polsosos infolios, obres avui perdudes, dels filosops de l'Etat mitjana: Albert el Gran, Cornelius Agrippa, Paracels y aquest frare misteriós, creador del cap profetic. Tots aquests homes, a força d'arrencar secrets a la Natura, s'havien, cal confesarho, anticipat als progressos de llur época, peró estaven, per dissort, imbuits d'una certa dosi de credulitat que no'ls costá gaire fer participar a llurs ignorants contemporanis. Potser s'imaginaven haver adquirit ab llurs vastissims estudis un poder sobrenatural. El llibre que excitá mes sa curiositat fou un enorme registre, escrit tot de má del seu marit, en el qual havia consignat totes les experiencies de sa carrera científica, senyalant detalladament en quiscuna d'elles l'objecte que s'havia proposat assolir, el metode que havia empleat y l'exit o el fracás del seu resultat, ab l'exposició dels motius als quals s'havia d'atribuir l'un o l'altre. Aquest llibre era, per així dirho, l'historia moral d'aquella imaginació ardenta y ambiciosa, mes aviat que un registre escrupolós dels treballs de la seva vida, Aylimer tot ho explicava per causes físiques, peró posseia en grau suprem l'art d'esperitualisarles, y lliurava son esperit d'un materialisme groller per la pregonesa de ses concepcions y per la ferma creença que tenia de que'l vil fanc del qual som formats és animat per aquest principi intangible que havem convingut en anomenar ánima.

A mesura que Georgina avençava en la lectura, ella sentia son amor envers Aylimer transformarse en una mena de respecte barrejat de por, y per la primera vegada entrá la desconfiança en el seu cor. No podia deixar d'adonarse de que, en mitj dels seus exits mes grans, havia tingut el seu marit alguna decepció y mai havia completament assolit l'objecte que's proposava. Sempre hi havia una taca en sos mes bells diamants. Era, en un mot, el llibre mes descoratjant que un hom hagués mai escrit; s'hi sentien a cada pas la feblesa y els defalliments de l'humanitat; era un conjunt de tristes confessions, en les quals molts homes de geni, y dels mes grans d'entre ells, haurien pogut reconeixer llur propri retrat.

Aquestes reflexions afectaren a Georgina tant fondament que deixá caure la seva cara damunt del llibre obert y arrencá un gran plor. Son marit la sorprengué en aquest estat.

— Aqui tens el resultat d'haver llegit llibres de bruixeria, digué somrient pera amagar sa torbació. En aquest llibre, cara Georgina, hi han págines que ni jo mateix puc llegir sense una gran tensió d'esperit, y temo que llur contingut, ben lluny d'esser pera tú de una lectura instructiva, no sigui una font d'inquietuts.

— No pot fer altra cosa, amic meu, sino ferte mes car a mon ánima.

— Espera l'éxit, que encara'm sento indigne de tant d'afecte. Mes si vols plaurem, amada meva, ja sabs com me delita el só de la teva veu; canta; me sembla que aixó reposará el meu cervell fadigat.

Immediatament la veu pura y vibrant de Georgina, elevantse en mitj del silenci, esvaí, com per encís, el tumulte dels pensaments que bullien en el cervell d'Aylimer. Aprés alguns instants de reculliment, la deixá completament tranquila, assegurantli que s'apropava la fi de sa reclusió y que l'éxit de l'experiencia no oferia ja el mes petit dubte.

Acabava de retirarse quan Georgina pensá que havia oblidat de participarli un símptoma que dues o tres hores feia, despertava la seva atenció; era un torbament general del sistema nirviós, acompanyat d'una sensació extranya en l'indret precis ont hi havia la taca. Aixi és que seguí al seu marit y, per primera vegada, s'arriscá a entrar en son laboratori.

La primera cosa qu'esvetllá sa atenció foi una immensa fornal, ardent y infadigable obrer, que a judicar per l'espessa capa de sutje que'l cobria semblava haver cremat feia molts segles. Un aparell de destilació estava en plena activitat y tot al voltant de la cambra en un gran desordre hi havia escampats tubols, gresols, alambins y els mil instruments empleats en la quimica.

Una máquina eléctrica semblava a punt de fer brollar les guspires d'un foc misteriós. L'atmosfera carregada de les emanacions que s'exalaven dels aparells, la nuesa de les parets ennegrides y del paviment fet ab lloses immenses, impresioná vivament a Georgina, habituada no mes a l'elegancia de la seva cambra. Mes lo que mes li despertá l'atenció fou l'aspecte del seu marit.

Aylimer estava sumament palid, abocat ansiosament en el seu forn vigilant la destilació d'un liquid ab inquieta curiositat, com si esperés que d'alli eixís el signe de sa felicitat o de sa dissort definitiva. No mostrava ja aquell aspecte jovial y despreocupat de moments abans; en la soletat ja no s'esforçava en dissimular.

— Atenció, ara, Aminadab! atenció, maquina humana! murmurá; un atom mes o menys, y tot és perdut!

— Mestre, li digué a cau d'orella Aminadab, aqui hi ha la senyora.

Aylimer tot d'una aixecà el cap bruscament; devingué roig y palid alternativament al veure la seva dòna, y llençantse envers ella li agafá el braç ab violencia.

— Perque has vingut aqui? No tens ja confiança en mi? Perque has de venir a llençar al travers de la meva obra la fatal influencia de la maleida taca? Surt d'aqui.

— No, amic meu, replicá Georgina ab una fermesa que no s'hauria mai pogut en ella sospitar; tú no tens el dret de queixarte; tú has demostrat que no'm coneixes volent ocultarme ta inquietut y ta angoixa. M'has mal judicada, amor meu; digues, digues quins perills me toca corre, y no dubtis del meu coratge, car ma vida no és tant preciosa com ta felicitat.

— Es impossible, digué Aylimer impetuosament; no sabs pas el que'm demanes.

— Estic disposada a tot; afegí ella serenament, disposada a pendre'l brevatge que'm vulguis donar; d'igual manera'm veuria sense vacillar un instant una copa emmetzinada si fos la teva má que me la presentés.

— Criatura adorable, exclamá Aylimer fondament commogut. No coneixia encara tota la noblesa de ton ánima. Ja que aixi ho vols saber, sápigues que aquesta taca no és superficial com m'ho havia figurat al principi. Si no hagués estat tant profondament incrustada, ab el tractament extern sumament energic al qual t'he sotmesa, n'hi hauria hagut prou pera esborrarla. Mes encara'ns resta una esperança de salvació; si aquesta desapareix, estem perduts.

— Doncs perque dubtaves de confessarmho? demaná Georgina.

— Perque?... digué Aylimer indecis: és que hi ha perill.

— Perill dius, vida meva? No mes n'existeix un de perill per mi y és que aquesta horrible má no's pugui esborrar de la meva galta. Aixi doncs, passi'l que passi, acaba l'operació.

— Així, torna a ta cambra, cor meu, digué tristament Aylimer; un sol instant, y tot será acabat.

Tot parlant aixi, la acompanyá fins la porta del laboratori ab manifestacions del mes tendre afecte; aprés, torná altra volta al seu forn. Quan se trobá sola, Georgina restá com absorta en un ensomni. Sentia mes intensament que mai una admiració sens limits envers aquest amor d'Aylimer tant pur y enlairat, que no podia acceptar sino la perfecció ni's podia contentar mesquinament ab un esser menys perfecte quels que havia somniat. Ella sentia que era infinitament mes estimable aquest sentiment que no el de qualsevol altre esperit vulgar que s'hagués resignat a son petit defecte, car aquest fora culpable d'alta traició al amor mes pur per degradar son ideal de perfecció al baix nivell de la realitat; y ab tota l'ánima sospirava pera que, sols fos per un moment, pogués satisfer la seva mes alta y profonda concepció, mal que ella hagués de expiar ab sa vida aquest pler inenarrable. Son esperit, deslliurat dels terrors de l'humanitat, havia prés una sublim volada.

El soroll de les petjades d'Aylimer interrompé el curs de sos pensaments. Venia ab una copa de cristall a la má, mitj plena d'un liquid incolor y transparent com aigua de font viva. Estava mes palid que de costum.

— La preparació d'aquesta beguda, digué tot responent a una mirada de la seva dòna, és perfecta. Ha d'esser infalible o altrament la ciencia es una mentida.

— Estic ben decidida, respongué Georgina, a provar aquest remei darrer; potser que si fos mes prudenta tindria motiu per tremolar; potser també que fora absoluta ma confiança si tingués la teva ciencia. Peró ara com ara la mort no m'espanta; estic preparada.

— A que venen aquests negres pressentiments? afegí Aylimer. Vols veure un dels efectes meravellosos d'aquest licor? Mira, doncs.

En una eleganta jardinera floria un gerani color de flama; les fulles esgrogueïdes indicaven que la flor era mitj mustia. Aylimer vessá unes quantes gotes del liquid en l'humus ont s'arrelava; el liquid restá un moment quiet a l'exterior, aprés, filtrantse lentament, desaparegué del tot, no deixant damunt d'aquell munt de terra sino un lleu rastre del seu pas. Passada una estona, quan l'humitat hagué traspuat fins al fons y penetrat fins les arrels, les fulles reprengueren de sobte llur frescor perduda, y la planta se redressá ufanosa y plena en aparença de vigorosa sava.

— No tenia pas necessitat de aquesta experiencia, digué Georgina; donem aquesta copa. Ab la teva paraula en tinc prou.

— Beu, doncs, amada meva, exclamá el savi en un transport d'entusiasme y adoració.

Georgina begué rapidament en la copa y un cop buida la torná somrient al seu marit.

— Oh quin deliciós licor! digué ella. Un el pendria per l'aigua de una font celestial; en un instant ha extingit la sed que m'arborava. Ara, amic meu, tinc necessitat, y força que ho estic ja sentint, d'una mica de repós. Deixem descansar; Sento com una mena de ensopiment; mos sentits agitats demanen una estona de calma; y aixi com al darrer bes del sol les flors se clouen discretament, aixi jo voldria també cloure mon ánima en un reculliment absolut.

Prononciá aquests darrers mots ab gran lentitut y com si l'energia que havia fins llavors sostingut son coratge li fes falla al present y deixés el lloc a un esllanguiment general. Incliná el cap damunt el pit y s'adormí.

Aylimer se sentá a sa vora, vigilant el seu són ab inquieta emoció, mitigada, ab tot, per aquesta indomable curiositat del savi, qui en cada fet veu un fenomen y en cada ser un camp d'experiencia.

Cap sintoma se li escapava; una rojor súbita y imperceptible, un lleu sospir, un tremolor inapreciable, tot ho sorprenia y observava y era anotat per sa má en aquell famós registre que contenia tota sa vida de savi.

A la fi, fremint de por y d'esperança, gosá esguardar la má fatal, y impulsat per un desitj irresistible, la cobrí per primera volta ab sos llavis ardents, com si li volgués donar un adeu definitiu. Georgina, adhuc estant pregonament dormida, feu una estremitut y sos llavis mormuraren una dolça reprensió.

Aylimer, confós un moment, reprengué sa actitut vigilant. Passada una estona, observá que la taca de naixença, ben visible un moment abans sobre la tersa palidor de la galta de Georgina, s'esborrava insensiblement y perdia a poc a poc la precisió primitiva dels seus contorns. Aixi l'arc iris, un cop esvaida la tempesta, desplega damunt la terra la gloria dels seus set colors pera fondres y desapareixer un instant aprés en l'atzur immaculat del firmament.

— Deu del cel! Ja no la veig, exclamá Aylimer tot meravellat.

Apartá les cortines que tapaven la finestra; una claror brillant envaí tota la cambra. Mirá la seva dòna, y, en efecte, aquella má minúscola havia desaparegut.

Al mateix temps, un estrident esclat de riure li feu adonar de la presencia d'Aminadab.

— Ah vil criatura!, digué ab joia delirant, aquesta vegada me has secondat a la perfecció. La materia y l'esperit han fet llur deure. Riu, bestiassa, riu, ara pots ben ferho.

Aquestes exclamacions desvetllaren Georgina, qui s'esguardá en un mirall que son marit li presentava. Un celestial somrís vagá pels seus llavis tant bon punt reconegué l'absencia d'aquella taca tant funesta a sa felicitat. Mentrestant ella adreçá a son marit un esguard rublert de punyenta ansietat.

— Pobre Aylimer meu! mormorá tremolosament.

— Pobre, no, sino ric de felicitat y d'amor y d'orgull. Oh tresor sense parió, tal com l'havia somniat!

— Pobre Aylimer, repetí Georgina ab una inflexió de veu mes tendra, tú m'has noblement amada. No't penedeixis doncs, d'haver tornat a la terra, en una concepció sublim, aquest cos que li pertanyia. Aylimer, ben amat meu, jo'm moro!

Massa que ho era de veritat; la má misteriosa al retirarse, obligada per la ciencia d'Aylimer, de la galta de Georgina pera anar a refugiarse en el seu cor, havia atacat l'arrel de sa vida. Era el lligam oculte que l'unia a sa mortal despulla. Tantost aquesta senyal de la humana imperfecció hagué desaparegut, Georgina deixá escapar son darrer sospir.

La rialla grollera d'Aminadab feia encara trontollar la cambra, com si l'esperit de la terra se gaudís de sa darrera victoria.