Crònica de Bernat Desclot/Capítol CXXXIV
Com lo rey En Pere d'Arago ana sobre son frare, lo rey de Mallorques.
E devets saber que En Jaume, qui era llavors rey de Mallorques, frare del rey En Pere d'Arago, en aquella saho no era be ab son frare lo rey d'Arago. Per que lo rey d'Arago havia fort en sospita, per moltes coses que havia oydes e enteses per cert: que aquell rey En Jaume havia tractades ab lo rey de França e ab lo apostoli contra ell. Per ço, com ves lo rey d'Arago que aquell rey En Jaume fos contrari de la guerra, la qual esperava haver ab lo rey de França e que no donas als Francesos, quant vendrien en Catalunya, pas e entrada per la sua terra, ço es asaber per Rosello, que es en lo mig de
la terra del rey de França e del rey d'Arago; la qual terra de Rosello aquell rey en Jaume tenia dretament ab tota la altra terra, per lo rey de Arago sens altra miga; mas, per les coses quel rey havia enteses, segons que d'amun es dit, ço es assaber que havia hagudes vistes ab lo senescal del rey de França e ab N'Amalrich de Narbona moltes vegades, e que havia trames a Roma e en França sos missatgers per recaptar algunes coses que d'avall oirets; per tal lo rey d'Arago se temia d'ell molt forment. Per que, quant hac cavalcat per tot Gerones e per Emporda ab cavallers e ab homens a peu, segons que d'amunt es dit, ana tant avant tro que fo a huna vila que es en Rosello e ha nom Perpinya; en la qual vila lo rey En Jaume d'amunt dit, ab sa muller e ab sos fills era llavors. E quant lo rey d'Arago fo prop de aqui, feu acivadar los cavalls e les altres besties de bona ora. E quant lo rey e els altres cavallers e totes les companyes hagueren un poch dormit, la nit feu armar los cavallers e els servents e ensellar los cavalls; e cavalcaren e partiren se de aqui; e travesaren per camins e per dreceres que foren fort prop de Perpinya. E encara nenguna de sa companya no sabia lo rey hon devia anar ne quina volentat havia.
Ab tant los cavallers anaven parlant entre si, e deyen: que bo seria que demanassen al rey que volia fer. Mas conexien lo de son cor, e nengu no lo y gosava dir, sino hun cavaller que havia nom N'Ambert de Mediana. Aquest era hom de sa companya, e prous e espert e savi cavaller, e lo rey amaval molt, per que ell se pleuia mes del rey que null hom qui hi fos. E aquest cavaller dix als altres cavallers: «Barons, aqueix pensament que vosaltres havets, m'he yo mateix; que no puix aesmar quina volentat s'ha lo rey, ne que ha en cor de fer; ne res no m'en ha dit, ne a nengu que y sia, ço creu. Per que, si us volets, aventurarm he yo e demanar lo y he. -Hoch, digueren los cavallers. Que Deus bona ventura vos do! Demanats lo y; que mils estara a vos que a nengu».
Ab tant acostas N'Ambert al rey e dix li: «Senyor, preguen vos tots aquests richs homens e cavallers, quels digats quin ardiment es aquest que havets en cor de fer, ne negu no ho sab ne ço pot pensar». E el rey, quant ho oy, pres se a son riure e dix li per escarn: «Sapies, N'Ambert, que si nos podem
tant cavalcar, e la nit nos basta, que, al jorn, passada, hagam la font de Salses, que nos farem tal ardit que no u viu llonch temps ha pus bell». E N'Ambert, quant ho oy, hac gran goig, e cuydas quel rey li hagues dita veritat e dexellat son coratge; e vench s'en als altres cavallers dix los ço quel rey li havia dit. E llavors, si de primer havien hagut pensament, hagueren lo major, per ço com los huns se pensaven e deyen: quel rey volia anar a la ciutat de Narbona, e que hom la li devria llivrar; los altres deyen: que ans anava a Carcases, per correr e fer mal en la terra; los altres deyen: que ans anaven per haver vistes ab lo rey de França. E axi tuyt eren de moltes entencions. E pensant e cavalcant, anaren tant avant que no foren luny de Perpinya dos llegues. E llavors dix lo rey: «Via! servents, avant! e estats tuyt apparellats, homens a cavall e a peu, que aci farem nostra jornada». Ab tant conegueren tuyt la volentat del rey; e maravellaren se tuyt de la sua certea, com axi havia cubert son cor que nengu no podia pensar sa volentat; mas, quant hom se pensava que ell fes huna cosa, ell ne feya ultra be luny de aquella.
E quant En Ramon Folch, viscomte de Cardona d'amunt dit, hac entes e conegut quel rey havia cor de entrar en Perpinya e pendre la vila per grat o per força, acostas a ell e dix li: «Senyor, ver es que nos som vengut ab vos, ab cor e ab volentat de fer vostre manament ara e tots temps, e de seguir vos en tot lloch, e anar contra tot hom. Mas, segons que yo, veig e per vos he entes, que vos volets entrar en la vila de Perpinya. E yo se, e vos atresi ho sabets: quel rey En Jaume de Mallorques e madona la reyna e sos fills son dins la vila, e la reyna es ma parenta e ma acostada ben prop; e no m'es vigares que fos onesta cosa ne covinent que consentis aytal ardit contra ella, ne en lloch hon ella fos; majorment que yo hi hagues esser present. E aço no us cuydets que u digua per tal que haga en cor de desexir de vostre servey; mas yo us llivrare tota ma companya a cavall e a peu per fer la vostra volentat; e yo, si a vos plau, romandre deffora e sperar vos he tot sol ab hun companyo, o axi com a vos placia».
E respos lo rey: «Tots temps fos cortes En Ramon Folch, e majorment en fet hon dones hagues ne cabessen. E yo son, pagat de aço que vos havets dit; e feu ho axi, que bem plau».
E En Ramon Folch dix: «Senyor, gran merces!». E besa li la ma. E axi romas deffora, ell ab dos o ab tres companyons. E el rey, ab lo comte de Pallars e ab tota la altra companya a cavall e a peu, acostas a la vila de Perpinya. El rey mateix, ab quatre o ab cinch companyons, vench primerament a les portes de la vila ab lo perpunt vestit e huna llança en la ma sens altres armes, e troba les tancades, per ço com encara no era dia clar. El rey crida a la guayta: que li fes obrir. E la guayta respos: que non faria res tro que fos dia; mas ques tiras atras, sino massa li costaria. E lo rey prega lo de tot en tot benignament que li obris; e la guayta qui era sus la porta apella de les altres guaytes qui eren prop dels murs. E vengueren n'i be deu o dotze; e demanaren al rey quin hom era, que axi volia entrar cuytosament. El rey respos: que li obrissen: que no venia per negun mal d'ells. E les guaytes respongueren: que non farien res, si no deya qui era. E ell dix los: que era lo rey d'Arago e que venia per be llur e que li obrissen. E les guaytes, que oyren quel rey de Arago era, conegueren lo be e hagueren gran goig, per ço com l'amaven mes, ells e tots los homens de Rosello, que negun senyor del mon, per ço com era sens falla llur senyor natural. Mas les guaytes, per ço que no poguessen esser reptades de fe, cridaren: «A mort! a mort!» e gitaren pedres e cayrells, e meseren grans crits. El rey, que aço viu, appella sa companya que li eren be prop, e vengueren tuyt. E els servents acostaren se a les portes ab les scuts, abraçats, e feriren ab les destrals grans colps en les portes, si que les trencaren les bares e les cadenes e tot quant hi havia, mal grat de aquells qui eren dins, qui los ho defenien. E el rey entra en la vila; e ans que la mitat de la gent se fos reconeguda ne hagueren sentit lo brogit, emparas ab sa companya del castell del rey En Jaume. E axi com s'en pujava vers lo castell, per cas de ventura N'Amalrich de Narbona ab altres cavallers eren venguts aquell mati de Narbona a Perpinya per ver lo rey de Mallorques qui era malalt. E quant foren sus a la porta del castell, trobaren la tancada; e pegaven aqui grans colps, per tal quels obrissen. Mas hanch aquells del castell nols volgueren obrir, per ço com sentien lo brogit de la vila, e sabien que lo rey d'Arago era aqui. E estigueren tant aquests de fora, esperant sils obririen, que la companya del rey d'Arago
e los cavallers foren atesos al castell; e trobaren aquests a la porta, ab alguns cavallers e escuders que eren de llur companya. E prengueren los tots, e menaren los al rey d'Arago; e ell feu los be guardar.
E apres quel rey fo vengut en la vila, e estat aquell dia, e fet ço que li plach, lendema ell cavalca per vila ans de menjar; e totes les gents de la vila quil veyen havien gran goig, e besaven li la ma, e saludaven lo axi com a senyor. E puix ell vench s'en a la casa del Temple; e atroba y gran res de tresor de son frare lo rey de Mallorques, qui era aqui en comanda; e feu lo pujar al castell, e feu obrir los coffrens en que era aquell tresor. E entre les altres coses, atroba y huna carta escrita en pergami, ab dos bolles de plom pendens; la huna era del rey de França, e l'altra del apostoli. En la qual se contenia: quel rey En Jaume de Mallorques prometia, de valer e ajudar ab tot son poder per mar e per terra al rey de França contra lo rey d'Arago, tro que aquell rey de França hagues conquesta tota la terra del rey d'Arago. E per raho de aquesta promesa qu'ell feya, lo rey de França li donava lo regne de Valencia, com lo hagues conquest e tolt al rey d'Arago. Aquesta donacio atorgava e confermava lo apostoli de Roma.
E quant lo rey hac vista la carta, fo molt irat e despagat de si en leix; mas a negu no volch res dir. E en aquella saho escoja be la carta; e puix trames per tots los hostals de la vila de Perpinya, e feu pendre molts mercaders que y havia de la terra de França, e amparar, e fer escriure totes llurs robes e llurs mercaderies, que valien huna gran infinitat de tresor. E puix feu pendre dos consellers del rey de Mallorques que y troba, qui tots temps eren estats a son dan; e l'un havia nom Ramon Balle, e l'altre havia nom Puig d'Orfila. E emparals tot quant havien nels poch atrobar. E apres, quant lo rey fo vengut e entrat en lo castell de Perpinya, hon son frare lo rey Jaume era, e hac estat aqui dos jorns, entes per cer, quel dit rey En'Jaume era malalt e no volia exir de huna cambra en que era e jaya. El rey d'Arago emparas de tot lo castell, e posa ses guaytes e ses guardies per los murs a totes parts, en tal manera que no paria que hun aucel, per sotil que fos, ne pogues exir de nenguna part, que no fos vist. E quant hac aço fet, trames dos cavallers a la cambra hon son frare jaya en hun llit, e dix
los que parlassen ab ell e que li donassen a entendre: com lo rey d'Arago era aqui vengut, no gens a dapnatge ne a desonor de aquell rey En Jaume, ans ho era per proffit e per honor e per deffeniment d'ell e de sos fills e de tota sa terra. Encara los dix, que li diguessen e li faessen membrant: com aquell rey en Jaume era tengut al rey d'Arago, de valer e de ajudar contra tot hom del mon quis volgues que fos; la huna per lo acostament que era entre ab dos, ço es assaber que eren germans; altra per raho del sagrament e de la covinença en que era ab ell; altra per ço com tenia tot quant havia per ell. Encara dix que li diguessen, de part del rey: que per les d'amunt dites rahons, ell lo conqueria, per fe e per lo sagrament que fet li havia, e per lo acostament que era ab ell: que li llivras e que li fes llivrar totes ses forces e castells que ell tenia en Rosello, per tal quels pogues guardar a ell, e atresi esquivar que no li pogues venir dan en Catalunya ne en altra terra de aquell rey d'Arago, ne los Francesos no s'en poguessen ajudar de res contra lo rey d'Arago ne a sa terra en aquesta guerra la qual entenia a moure contra ell.
E quant lo rey hac dit aço, avia los cavallers d'amunt dits. E ells vengueren s'en a la cambra hon jaya lo rey En Jaume malalt, e parlaren ab ell; e dixeren li les d'amunt dites paraules e moltes d'altres. Si quel rey, com molt li hagueren dit e treballat de ça e de lla, atorga al rey d'Arago tot son enteniment de ço que volia e promes que seguiria la sua carrera e la sua volentat per tots temps, e li ajudaria de tot, axi com a bon frare e honrat, ab tot son poder.
E quant de cada part fo lo fet avengut e parlat, foren ne fetes cartes en forma publicha. E aquelles cartes foren fermes per lo rey d'Arago d'amunt dit. E l'escriva torna a la cambra hon jaya lo rey En Jaume, per ço que ell les fermas, axi com ja havia atorgat de primer; e toca la porta, que li obrissen. E no li volgueren obrir; e digueren li quel rey era estat tot aquell jorn treballat en parlar e en altres coses, e llavors eras adormit, axi que nol gosaven despertar. E lo escriva torna s'en al rey d'Arago e dix: que no havia pogut veer lo rey En Jaume de Mallorcha, ne havia fermada la carta. El rey d'Arago dix li: que y tornas, com hun poch hagues estat.
Ab tant lo vespre fo vengut; el escriva torna altra vegada a
aquella cambra; mas encara no li volgueren obrir, e meteren aquella mateixa escusa. E lo escriva torna al rey d'Arago e comta lo y tot. E ell dix li: que s'i tornas, a cap de hun poch, altra vegada. E l'escriva feu ho; mes encara no li volgueren obrir, e scusaren se en aquella mateixa manera. E lo escriva torna al rey d'Arago e dix li com hi era estat tres vegades, e no y era pogut entrar per nenguna raho. E respos lo rey al escriva: «Per ma fe! massa poria hom dormir! E yo no y he bona sospita; que vigares m'es, que ço que mon frare m'ha dit no u haga dit en cor de attendre ne de complir, mas nos ha que fer a nit. Estigans ell lla dins, e nos farem lo guardar de fores: jatsia que nol nos calgues guardar, que no es hom que anar s'en pogues, e majorment per raho de la malaltia que ha e no seria cosa bona ne convinable de fer, que nos, pus malalt es, li entrassem en la cambra per força».
E quant lo rey de Arago hac aço dit, establi ses guaytes ça e en lla per molts llochs del castell, e mana que guaytassen aquella nit be; e ell gitas a dormir en son llit. Mas ell, dormia e altri vellava, segons que oirets; car devets saber que, tot aquell dia passat, lo rey En Jaume era estat en consell ab sa muller e ab alguns maynades de casa sua, dins en sa cambra, e hagut consell, o ques mogues o leix, o que altri li consellas, o penedis de aço que havia atorgat a son frare lo rey d'Arago. E tals coses havia tractades e concidents contra ell, que no li era vegares que, per be que fos assegurat, si per aventura vengues a dexalament de aço que havia fet, que no moris. E per ço tot aquell dia d'amunt dit, feu guardar e albirar, si per ventura per negun lloch poria exir del castell. E sobre aço appella hun maestre majoral de la obra del castell de Perpinya, e dix li: «Maestre, ara es obs e he mester quem mostres vostres maestries, e que guardets e que cerquets finestra ne espillera ne forat, vos que havets obrat lo castell, per hon pogues exir d'esta cambra». Respos lo maestre: «yo no u creu que una rata hic pogues exir que vista no fos, en tal guisa fa guaytar lo castell lo rey d'Arago. Per que no pens ne puix atrobar carrera com se pogues fer ço que havets dit». E el rey En Jaume, que aço oy, tench se per perdut; e dix que mester era que ell ixques de la cambra e del castell, ans li començas a fer huna cava dintre la cambra; que mes amava morir de fora, o dintre
la cambra si exir no podia, que venir en mans del rey d'Arago son frare. «Senyor, ço dix lo maestre, ço que vos deits leus es de dir, mas gran cosa es de fer. Per tot altre hom, exceptat vos, hi assajarem a traure per hun lloch que yo se. -Com ço! dix lo rey, e no son yo hom aytambe de aventurar tota res, com null altre! -Ver es ço dix lo maestre, mas vergonya es de dir a tan noble e tan honrat senyor com vos sots, que ixqua per aytal lloch com aquell es; majorment vos qui sots estat malalt lonch temps e encara no sots millorat. -E quin lloch es aço? ço dix lo rey; que fort sera perillos que yo no u assaig de exir si null hom del mon ho pot assajar. E axi digues me quin lloch es. -Senyor, ço dix lo maestre, quant obram lo castell, fem huna ayguera que ve de la casa hon cuyna, e passa sots aquesta cambra, e ix fora del castell e fora tot lo vall, hun tret de ballesta. E es assats ample, que ben poria exir hun hom a bocons; mas es plena e lega de sutsura, per raho de les aygues e moltes legees que hom hi gita tot dia. E axi tem me que, si u assaguets de exir, que no us fessen gran dan la mala olor e mala legea qui llains es». E respos lo rey: «Bem tenits per frevoll e per despoderat. Que yo puixcha assajar ço que altre hom assaig. E si axi es com vot deits, no poria esser atrobat millor lloch ne pus convinent de exir que aqueix es. Ab tant pensats de obrir en aquell llogar hon vos sia vigares que deja passar aquexa ayguera».
Quant lo rey hac dit aço, lo maestre ab son picha martell va obrir e trencar les lloses de la cambra que era enllosada, e devench a aquell lloch hon l'aiguera aquella passava; e troba la ampla, encara mes que nos pensava. El rey En Jaume, qui u viu, tench se per estort. E hagueren mantinent molta aygua de hun çafareig quis tenia prop la paret de la cambra, e gitaren hi tant aygua que tota la ayguera scuraren. E puix lo maestre va entrar dins ab llums de candelles e cercala tota, tro lla jus hon exia fora del castell; e vehe que bell era assats, e que hom ne podia be exir. E torna s'en al rey e dix lo y. El rey hac ne gran goig. E vestis huna sua gramalla de blanch de Narbona tint en grana, forrada de pena vayre; e entra en l'ayguera ab lo mestre qui entra primer e anava devant ell ab llum de candeles ab huna llanterna en la ma, e dos quil seguien de tras sens pus. E enans quen ixque s'en pres comjat de sa muller
la reyna; e ab grans lagremes partiren se de aqui ab duy; e ella romas en sa cambra; e ell ana s'en, segons d'amunt es dit, per l'ayguera, tro que fo al altre cap, fora del castell. El rey En Jaume de Mallorques quis veu fora tench se per estort e trobas tot suat, ell e son vestit; mas no ço prea res, tant havia goig gran com axi n'era exit stort. E si fort era malalt e de frevol compliccio, no u parech en lo anar; car comença de anar a peu tost, mes que si tots temps hagues anat, e tench lo cami de hun castell que ha nom La Rocha. Quant hac anat be miga legua, troba hun hom de aquella terra qui menava huna somera, e dix li que la li prestas tro al castell de La Rocha, e l'hom feu ho. E axi lo rey En Jaume vench s'en al castell; e conegueren lo cells del castell, e maravellaren s'en molt e puix reberen lo molt honradament. El rey En Jaume romas aqui fello e despagat en leix.
Ara lexarem a parlar del rey En Jaume de Mallorques e parlarem del rey de Arago son frare d'amunt dit.