Curial y Guelfa/Llibre I

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Curial y Guelfa. Novela catalana del quinzen segle publicada á despeses y per encarrech de la Real Academia de Buenas Letras per Antoni Rubió y Lluch
Anónim
Llibre I
Capçalera (p1 Curial).jpg


PROEMI


Q
UANT es gran lo perill, quantes son les sollicituts e les congoxes a aquells quis treballen en amor! Car posat que alguns amats de la fortuna, apres de infinits infortunis, sien arribats al port per ells desitjat, tants empero son aquells qui rahonablement sen dolen, que anuides pusch creure, que entre mil desauenturats sen tropia un que hage amenada la sua causa a gloriosa fi. E si ab dret juyhi sera esguardat lo cas seguent, jatsia que seran molts aquells qui diran que ells voldrien que axils prengues de les sues amors, empero sabent la certanitat de les penes de les quals aquella dolçor amarga es tota plena, e no hauer certanitat de la fi si sera prospera o aduersa, se deurian molt guardar de metres en aquest amoros ans doloros cami. E per ço us vull recitar quant costa a un gentil caualler e a una noble dama lo amarse lun a laltre, e com ab gran treball e seguits de molts infortunis, apres lonch temps aconseguiren la guardo de lurs treballs.



Culdellàntia (p2 Curial).jpg
Capçalera (p3 Curial).jpg



LLIBRE PRIMER



I.

F
ONCH ja ha lonch temps, segons jo he llegit, en Cathalunya, un gentil hom (1)... apellat, lo qual fonch donat mes de seny e de gracia de les gents, que no de aquells bens que als homes a us comu la fortuna comana, car solament era senyor duna casa baxa. E hauent una bellísima dona per muller, apellada Honorada, desenuolupats dels trafechs mondanals, pobrement e honesta viuian; tots temps empero treballauen en aquistar la gracia del piados Redemptor, de la qual cosa mes que de alguna altra hauien cura continua. E jatsia en lo seu jouent no haguessen hauts fills, nostre senyor Deu los en volgue consolar en la sua vellesa, e sils dona un fill, lo qual apellaren Curial, creatura segons la sua massa tendre edat pus bella que altre; e ab ell lo pare e la mare viuien tan contents axi com aquells qui molt lauien desitjat. Lo qual minyo apres pochs anys de la sua naxensa, morint lo pare, romas orfe. La bona dona, la qual per lo gran amor que a son fill auia noi denyaua partir de si, ans volia que de aquella pobretat que de son pare li era romasa se tengues per content, ab si lo tenia. Noble cor empero que en molts pobres homes se met, se mes en aquest, e tantost en la sua infantea li feu auorrir aquella vida; car veent que la sua mare no li donaua alguna desexida, pobrement e a peu li fugi. E anassen a casa del Marques de Monferrat, lo qual en aquell temps era joue fadri e poch temps hauia que per mort de son pare li era peruengut lo regiment e senyoria de la sua terra, e hauia una germana minyona de poca edat apellada Guelfa. Entrat adonchs Curial en casa del Marques, lo qual en aquest temps staua en un castell seu appellat Pont de Stura (2), mes se auant entrels cauallers e nobles homens e badant mirauals en la cara sperant si algu dells li parlaria; perque lo Marques exint de missa trobantse dauant lo fadri dixli:—¿De qui est?—Lo minyo respos:—Senyor, vostre son.—Lo Marques se atura e miral, e be que fos en tendra edat constituit, no menys li viu los ulls molt resplandents e tanta bellesa en la sua cara que natura mes non podia donar; perque respos tantost:—E a mi plau que meu sies. E regirant se als seus dix:—Per ma fe anch no viu tan gentil creatura ne que tant me plagues. E replica:—E tu seras meu puys que a mi test donat, e ho series encara que a altre donat te fosses. E demanant li son nom, li respos hauer nom Curial. Perque tantost lo feu vestir e metre apunt, e dins la sua cambra, al seruey de la sua persona, per cambrer lo retench. Curial cresque en dies e en seny e en bellesa de la persona en tanta singularitat que, en comu prouerbi de la cort era caygut, que quant alguna grandissima bellesa corporal nomenar volien, nomenauen la de Curial. E axi mateix com Nostre Senyor Deu li hauia donada corporal bellesa, ab aquella ensemps li dona gracia de quants hulls lo veyen. Axi nol veya persona que dell no se namoras.

2.

E
N aquest mateix temps lo senyor de Mila, lo qual joue e gentil caualler era, hauia una germana molt bella apellada Andrea. E oynt la fama de la bellesa de la Guelfa, la que sens alguna comparacio traspassaua en aquell temps la bellesa de totes les donzelles de Ytalia, no obstant que minyona fos que enuides lo tretzen any aconseguia, se enamora della, e feu tractar que si al Marques de Monferrat fos acceptable, volenterosament li donaria la Andrea per muller, cas que ell la Guelfa donar li volgues. La qual cosa apres de lonch tractat hach compliment. Perque lo senyor de Mila trametent la Andrea reebe la Guelfa ab molt gran plaer e parechli molt mes bella que dit no li hauien. Perque axi fort della se enamora e sences, que altra cosa no oia ne veya, ne hauia be ne repos sino tant com ab la Guelfa staua. Era aquesta Guelfa molt sauia, e suau, e trempada en sos mouiments. E amant lo seu marit ultra mesura, ella dell sapodera e sensenyori, en tant que ell no feya ne ordenaua cosa alguna que primerament la Guelfa nou assabentas, e ella ab tanta discrecio se regia, que per lo marit era amada. No era empero complit lo segon any del seu maridatje, que al senyor sobrepres una gran febra, la qual succesiuament axi fort lo combate que tots los metges lo pronusticaren a mort, perque feu son testament, lo qual en presencia de tots los seus barons ordona. E volgue que la Guelfa ab marit o sens marit, fos senyora de Mila e apres dies della, fos de aquell o de aquells en qui a ella plauria peruengues, e axi ell viuint ho feu jurar a sos vassalls e passa daquesta vida. De la qual cosa la Guelfa dolor inextimable senti. Empero les lagremes donant loch a la longuesa del temps a menys planyer comença. Perque son frare lo Marques veent la joue, tendra, rica e cobeiada per molts, duptant se dalgun sinistre, la comença á sollicitar ab letres que li plagues venirsen en Monferrat colorant ab diuerses maneres de rahons la causa de la sua anada. La Guelfa que obedient era e amaua son germa sobre tota la sua felicitat, de present se mes en cami e sen ana a Monferrat a una ciutat apellada Alua on son germa era. La qual per lo germa fonch reebuda honorablement, assignantli una e la plus bella part de son palau per la sua estaia. E souen la feya beure e menjar ab ell, o ell e la Andrea sen anauen a menjar ab ella e axi stigueren alguns anys fraternalment comunicant.

3.

C
URIAL seruint lo Marques jatsia que per ell fos molt amat, tant empero se era enamorat lo Marques de la Andrea sa muller que ia no curaua de degu, ans oblidaua totes altres coses. Perque lo dit minyo qui notable entrada en casa daquell senyor hauia hauda, per lo dit afeminat senyor era mes en oblit, e no anaua axi fauorit, ornat ne apunt, com fehia dabans que la Andrea vengues. Perque trobantse abatut e desfauorit nos metia auant axi com solia, ans se staua apartat, de que alguns enueiosos dels quals totes les cases dels grans senyors son plenes, hauien molt gran plaer. Perque lo fadri axi com aquell al qual seny no fallia, durant lo temps de la desfauor, per no perdre temps, apres gramatica, logica, rectorica e philosophia, e fonch valent home en aquestes sciencies e axi mateix poeta molt gran, entant que en moltes partides sabentse la sua sciencia deuench molt famos e era tengut en gran stima.

4.

L
A Guelfa, la qual joue e fresca era e a la qual cosa alguna sino marit no fallia, trobant se molt bella e molt loada, rica, fauorida e ociosa, requerida e per molts sollicitada, veent que son frare nos curaua de donarli marit, ne a ella paria cosa honesta demanarlo, no podent resistir als naturals apetits de la carn qui ab continuus punyiments incessantment la combatien, pensa que si per ventura ella amas secretament algun valeros joue, puys que algun no sen apercebes, no seria desonestat, e que ja hauia esdeuengut a mes de mil altres; e posat que alguns per via de indicis, volent deuinar ço que no saben, sen apercebessen, no gosarien parlar de tan gran senyora com ella era. E axi dona licencia als hulls que mirassen be tots aquells qui eren en casa de son frare. E no hauent esguart a claredat de sanch ne a multitut de riqueses, entrels altres li plague molt Curial, car veent lo molt gentil de la persona e assats gentil de cor e molt saui segons la sua edat, pensa que seria valent home si hagues ab que. Perque pensaua auançar lo e daqui auant començal se a acostar e cridaual souen e parlaua ab ell molt volenterosament.

5.

H
AUIA aquesta noble dona un procurador, lo qual reebia e tenia per ella totes les rendes de Mila e aquells administraua, home molt saui, secret e valeros, ja de edat de cinquanta anys, Melchior de Pando apellat. La Guelfa amaua molt aquest Melchior e fiaua dell no solament les riqueses ans encara tots los seus secrets. Perque un jorn parlant ella ab lo dit Melchior de tots aquells de casa del Marques, vench los a memoria Curial, lo qual Melchior loa molt, e malahi la pobretat del joue e la poca conexença del Marques. Car vijares li era que si aquell fadri hagues alguns pochs de bens, sens tot dupte deuendria molt valeros; de que la Guelfa mostrant hauer compassio pres carrech de aiudarlo, e adespit de la pobretat ferlo home. E tantost mana al dit Melchior quel sen menas a casa sua e que no descobrint li don li venia, lo metes en bon estat, e li donas del argent tant com lo dit Curial ne voldria en sabria despendre. Lo dit Melchior qui fill ne filla hauia, e amaua lo dit Curial poch menys que la Guelfa, lo pres per la ma e amenantlo sen a la sua casa, en la seguent forma li parla:

6.

C
URIAL, yo conegui be ton pare lo qual fonch gentil home e molt prom e gran amich meu. He vista la entrada que fist en casa del Marques a la qual lo temps no ha succeyt segons li hauia donat principi, nem par que si disponga, car lo Marques no solament ha oblidat tu, ans encara si mateix e tots aquells de casa sua. E yo veent que fill ne filla no he, ne tals parents qui aiuden a despendre ço que Deus ma donat, he deliberat si posible es, que les mies fortunes en ma vida, e yo veent ho, aprofiten a algun, comunicarte de present alguna partida de mos bens, e si veure que en tu los obsequis nos perden, de molt maior be apres de mos dies te fare senyor. E no lexant respondre a Curial prenentlo per la ma lo mes en una cambra, e obrint una gran caxa plena tota del thesor de la Guelfa li dix:—Fill meu vet aci una partida de mos bens; pren ne aton plaer tant com te sera vijares que hages menester pera metret en bon estat, e no penses que per que ara non pusques portar tants com ne voldries, que gens per axo aquesta caxa not vedara lo pendren altre vegada; ans tots temps sera presta a ta ordinacio e non pendras huy tants que dema noy sien ja tornats, en manera que no sacabaran. Empero, fill meu, sies saui e veges que los estats se volen graduar e muntar per escala poch a poch.—Lo joue torbat ultra mesura daquesta tan gran nouitat, no hauia ardiment de fer se auant ne gosaua pendre dels diners. Empero lo prom pres daquella moneda e donali tanta com portar ne pogue e comanat lo adeu, lo licencia.

7.

C
URIAL tot enpeguit que anuides trobaua la porta per on sen anas a la sua posada, torna e comença a metre en obra ço que per lo prom li era estat manat, e vestis molt be, e sen caualca, e pres algun seruidor en casa sua. E no obstant que ell fos molt ben acostumat, de continent ques viu crexer destat, cresque axi mateix en virtut, e lexada a un depart la altra manera que tenir solia, si be se era bona, torna molt prudent e abte, car tantost fonch molt bell cantador e apres sonar esturments, de que deuench molt famos; axi mateix caualcar, trouar, dançar, junyir e totes altres abteses que anoble joue e valeros se pertanyia. E com fos molt bell de la persona es portas molt ornat, fonch tan gentil que quasi en tota la cort del Marques de altri nos fehia mencio, de que lo Marques hach molt gran plaer. E pensa que Melchior de Pando lagues adoptat en fill e li donas tot ço que lo joue despenia. E la Guelfa veent lo seu Curial crexer en bellesa e en virtut, mes de jorn en jorn lo sacostaua el confortaua a deuenir millor e maior, comtantli per diuerses nouelles, com los homens per diuerses accidents, moltes vegades de pobre estat venen a esser grans homes: e que a aço los ha amenar lo viure virtuosament, la qual cosa es en ma de cascu, maiorment de aquell aqui Deus fa gracia que pobretat nol te sotal peu. Melchior per manament de la Guelfa comunicaua tots jorns ab Curial el confortaua a ben obrar, donantli tots dies argent ab gran larguesa. E entant sauança, que tots los de la cort relaxades les altres coses de als no tenien parlament. E mentre que aquestes coses axi anauen, dos cauallers ancians que la Guelfa tenia en sa companyia, veent Curial comunicar molt souint ab la Guelfa e veent lo crexer destat e de manera, cuydant que aço fes la Guelfa, empesos per enueia parlaren entre si dients:

8.

C
ERTES aquesta senyora molt ha mudat de manera de viure de un temps ença. Car aquesta era una deles pus honestes dones del mon e ara es tota cambiada e ja no li plau consell ne li plau nostra companyia, ans malmet e dona los seus bens a aquell tacany de Curial, lo qual li fara perdre no solament la honor mas encara la fama. E si en aquests principis a aço no es ocorregut, aquesta malaltia pendra molt gran creximent, e nos que res noy sabem, ne porem portar punicio, dela qual serem dignes si lo Marques non asabentam.—E jatsia que sobre aço molt se afermassen, empero finalment conclogueren que abans que daço fessen mot al Marques, guardassen attentament si porian veure indicis de alguna desonestat e que tantost al Marques ho manifestassen. Lo qual Marques sacostaua molt Curial, e aell comunicaua tots sos consells e tots los plaers que hauia. E veent que sa germana hauia plaer de rahonarse ab ell e de la sua companyia, loy trametia souen, de la qual cosa ella hauia consolacio sobirana. E quant mes lo comunicaua, tant mes en la sua amor sescalfaua e sencenia e viuia molt congoxosa perque ell no sen avisaua. E axi deya ella a Melchior ques duptaua que aquest joue seria couart. E aço dura per gran temps, car Curial qui no sabia ne pensaua que la Guelfa li donaua ço que despenia, tenia lenteniment molt apartat daquell de la Guelfa e per altre via la solaçaua en mots plasents e burles. Mas que ell la amas nunca loy donaua entendre ne mostraua senyal que entenes que ella amaua ell, de que la enamorada dona portaua insoferible pena. E si pensa un jorn que sola vergonya li tolia sos plaers; e que puys altre impediment noy hauia, ella lo cuydaua vençre e venir a fi de son desig. E estant imaginant en aço cercant via e manera com se tolgues dauant aquella cruel e desauisada vergonya, lo Marques trames Curial a la Guelfa pregantla que anas menjar ab ell. La qual sens pus deliberar se leua dempeus, e faent passar deuant si tots los altres, ella e Curial qui del braç la tenia romangueren detras, e veent oportunitat, en la seguent forma li parla:—A catiua yo e com es mal esmerçada la mia amor en tu! Yo mesquina tant temps ha te amat et he donat ço que de Melchior has reebut, e dins la mia pensa te fet senyor de mi e de mos bens, e tu pus cruel que Erodes, axi com ingrat, menysprees los dons que amor pus piadosa de tu que tu mateix, ta ofert. ¡A carn de mesell e nunca sentiras los mots punyents que yo tantes vegades dauant tu he trets de la mia boca! ¡A vergonya, vine, vine a mi e fuig daquest insensat que par que nunca hage comunicades persones.—E dites aquestes paraules anuides les lagremes retengue. E ja eren junts a la cambra del Marques lo qual la reebe molt alegrement e meterense a la taula e començaren a menjar. Mas la dona pensant en ço que hauia dit e pensant encara com seria estada entesa, anuides menjaua, ans dehia que llauors se era lleuada del lit e quel apetit de menjar no li era encara vengut. Daltre part comença Curial a pensar molt en les paraules que hauia oydes, e hauent sabut que la Guelfa li hauia donat e li donaua ço que mester hauia, estech fort pensiu. E desijos de respondre li semblaua aquell dinar durar un any. E no obstant estigues molt apartat, encara miraua la senyora, quant los qui seruien ala taula e los altres qui dauant stauen se apartauan algun poch, e malahia tots aquells qui entre ell e ella se interposauen. E quant aquells, per apartar los caps o en altra manera, fehien finestra, tantost los ulls de abdos los enamorats ocupauan aquell loch e com la finestra se tancaua tot plaer los fugia. E axi estigueren abdosos aquell dinar que ne ella menja ne ell reposa. E en lo pit gentil en lo qual alguna impressio de amoros plaer encara no era entrat, subitament sences una flama fogueiant la qual fins que mort lo ocupa nos pogue apagar. Lo dinar se acaba e les taules foren leuades de que abdues les parts foren contentes. E apres que la dona hach un poch estat, pres comiat de son frare, e a la sua cambra, acompanyada de molta gent notable, congoxosa torna. La qual dich a Melchior:—Digats a Curial queus respona a les paraules que yo li digui vuy. E girantse a Curial li dix:—Parlaras a Melchior axi com ab mi faries.—Perque Curial ana a casa de Melchior e mot per mot ço que la Guelfa dit li hauia li descobri; aiustant a aço que ell temps hauia que pensaua ço que era e esperaua loch que de la sua passio la pogues fer certa: e puys que Nostre Senyor a aquest punt aportats los hauia que lo manar era a ella. E que li suplicaua que aço volgues abreuiar a fi que discret orde a aquest fet donar poguessen; car mentre ell pensaua ella no esser disposta a complaurel, comportaua en una manera la pena, mas ara que entre ells per paraules la cosa era palesada, li seria pus dura cosa portarla. Lo prom qui ja dies hauia ques tenia per dit que aquella entrada aquesta exida deuia hauer, amonesta lo joue pregantlo molt que fos secret e cautelos e que en aço hauia menester mes seny que enaltre cosa, per ço que tot hom se miraua en aquell spill. E que ja era molt enueiat e ara ho seria molt mes. Melchior tornant a la senyora li dix que Curial no era nat sino per seruir a ella e que ella ordonas, que ell no hauia a fer sino obeyrla. Perque la dona li dix:—Melchior yom he mes en lo cap de fer aquest home, per ço quem par que ho meresca. E he pensat quey ha molts homens que totes les riqueses del mon nols farien bons e sol amor es bastant a relleuarlos en un jorn. Es ver que ma intencio es ferlo home empero no li entench donar la mia amor sino treballar en ferlo prous e valeros donant li entendre quel am. E per ço al vespre menarets lo aci, car dauant vos li vull parlar metentlo en via de esser bo.—Vengut adonchs lo vespre Melchior pres Curial, ala cambra de la senyora sen anaren, e com foren dauant la senyora ella comença a parlar e dix:—Curial yo he deliberat comunicar a tu tots los meus thesors e sens dirten res he donat principi a la tua honor. Es ver que yot am, e axi com te atorgats los bens te donare altres coses quant a mi sera vist que hauer ho degues, perquet prech que vullas treballar encercar via per la qual la tua honor crexer pusques. E not faça dupte que diners te falleguen. Empero vull que aquesta ley me serues que tu james de la mia amor nom demanaras mes auant de ço que yom comedire donarte. E daltre part tauis, e membret be, que si tu en algun temps per servidor meu te publicaras, me perdras pera tots temps et priuare del be que tu esperes hauer de mi. E daqui auant no allegues ignorancia.—E prenentlo per les galtes lo besa manant li que a la sua casa sen tornas. Curial alegre sens mesura, ala sua casa sen ana, e anuides aquella nit pogue dormir; tant fonch ocupat de inextimable plaer. Empero com vench per lo mati a oyr la missa sen ana, e apres anant sen al Marques en plaers, burles é solaços ab ell tota aquella matinada consuma. E com vist li fonch ana a veure la Guelfa, la qual mes a ell que la propia salut desijaua; e axi estech ab ella per una stona, e pres comiat a la sua casa sen torna. Los enueiosos torbats no sabien ques fessen ne podien veure cosa que de rependre fos, sino la frequentacio del anar e venir, e semblantment lo creximent del estat de Curial quels era vijares que della isques.

9.

M
ENTRE aquestes coses per aquesta via anauen, sesdeuench un jorn que la Guelfa anantse dinar ab lo Marques son frare, hauentse mesos dauant tots los homens, solament retengut Curial qui del braç la portaua, ella mouent lo cap al dit Curial sacosta, e a sos vijares, captada conuinent ora que degu nols vees, li dona un besar: en lo qual cas per sa desauentura los dos ancians girant los ulls vers aquella part, solament veeren lo apartat dels caps daquells dos que amor, sens auisarse de ço que feya, dolçament hauia a aquell besar perduits. E no parlant mas murmurant, anaren fins a la cambra del Marques. Empero tantost quey foren junts sen isqueren e pensant que hauien suficient ocasio de metre en obra ço que tant hauien desijat, deliberaren denunciar ho al Marques. E axi son breu consell tengut, a dinar sen anaren e no tardant molt en lo dinar, tornats a la cambra, estigueren tant fins que les taules foren lleuades e la Guelfa en companyia de molts a la sua cambra fonch tornada. Perque de continent los ancians prengueren lo Marques a una part e lo un dells, Ansaldo nomenat, lo qual era molt bell parler e gran orador, obtenguda licencia del altre axi parla e dix:

10.

S
ENYOR, abans que la mia lengua res diga, te prech et suplich me vulles oyr ab orella pacifica, e que les coses que yot dire, jatsia greus, not moguen repentinament a fer alguna cosa, fins que deliberadament e guardada la tua honor, la qual deu esser a tu molt cara, obrar pusques. Nosaltres per nostra desauentura, que ja plagues a Deu fos per fer, som estats en seruey de la Guelfa ta sor, la qual per algun temps mentre consell li ha plagut ha viscut assats honestament e a honor tua, en tant que nosaltres erem molt alegres pensant donar a tu bon comte de la sua honor. E creem que si a casa tua venguda no fos, lo seu viure de be en millor fora anat. Tu, pens, que cuydant ben obrar la fist venir aci, a la qual cosa nostre consell fonch fauorable, tenint nos per dit que la successio de sos principis reebes millorament. E certament axis fora fet si un demoni, que ja plagues a Deu fos per nexer, a aço nos fos contraposat. Aço es ver que nosaltres fort durament hauem sostenguda la inhonesta e continua frequentacio de Curial ab la Guelfa, tenint nos per dit quen veuriem ço que hauem vist, e som estats fort prop moltes vegades de dir ho a tu, mas pensant que a tu plahia hauem fins aci callat. Dels bens della, los quals Curial prodigament consuma e guasta, no hauem gran ansia, maiorment pensant que la tua magnificencia hi suplis. Mas ço que huy hauem vist, e pronusticant rahonablement que mes hi deu hauer, nos ha de tot en tot torbats. E sino que duptam que per nostre silenci, crexent lo mal crexeria nostre delicte, encara no obririam la boca per parlar. Ço es, que huy en aquest dia venint la Guelfa a dinarse ab tu, fets metre dauant ella tots los homens qui la acompayauen e encara nos qui del braç la soliem dur, solament romasos ella e Curial, girant nos, veem que la besa; de que nos haguem intollerable dolor pensant que en nostra vellesa siam venguts aci per esser alcauots, la qual cosa a Deu no placia que nos qui en nostre jouent cuydam hauer ben viscut, ara venga un, no sabem qui, a furtar nos la gloria de nostre honor e fama. E axit pregam, amonestam e requerim, que tolgues la ocasio apartant Curial en la manera quet sera vijares de la casa daquesta dona, o hages a nos per escusats, car verament romanint lo fet en aquests termes, noy entenem pus aturar.
11.
L
O Marques, qui saui e molt bon caualler era, donant fe a les paraules de Ansaldo tot sestremi, e fonch ben prop de moures cuytadament sens altre deliberacio que fer alguna nouitat a aquells dos amants. Empero laltre ancian, lo qual Ambrosio era nomenat, lo retench dient:—Senyor not vulles torbar de ço que aquest ta dit, mas recordat que est joue home e algunes voltes, per saui que sies, has obrat com a joue. E si aquells jouens sotsmesos a les forces damor, ans follia han fet o fan ço que no deuen, en tal acte no fan cosa noua; ans es moltes vegades per molts pus sauis que ells no son, estada feta. Perque reposat e tempera tots mouiments e pensay be, axi empero que not oblit ne la cosa pas sens retribucio, mas ab estudi e consell te prech que fer ho vulles, a fi que mills e mes a ta honor y pusques prouehir. E aquells qui han alienada la honor sua no facen a tu perdrel seny, del qual nostre senyor Deu per la sua gracia entrels altres jouens de Ytalia copiosament ta dotat.—Perque lo Marques no podent pus escoltar los dos ancians, murmurant e menant lo cap, dells se parti, e entrantsen en una cambra dins se tanca e solament a pensar ço que en aquest cas faria solament se dona. E axi passa aquell jorn que anuides de la sua cambra isque, ans estech tot torbat e pensiu dins si mateix, coses varies cogitant. E lo seguent jorn, presos en companyia dos cauallers jouens forts e valents e axi mateix Curial sens plus ab ells, en una esgleya entra e apartantse ab Curial solament en la seguent forma li parla: 12.
C
URIAL, fins aci yo te amat molt e te auançat deuant tots aquells de ma casa, pensant yo que ma honor fos a tu recomanada e per aquella te sotsmetesses a tot perill. Ara es me estat dit que tu ames molt mes tos plaers que no ma honor, de quen so molt marauellat. E pensar deus que la Guelfa es ma sor, e yo he a hauer sentiment de tot ço que contra ma honor en la persona daquella es fet. E si yo com a home en aço obrar volgues, ans que ara de mit pertisses te faria pudir la sua boca la qual ir, venint ab mi a dinar, se besist. E tant com de mi mes fauor, honor e profit has reebut, tant mes en aquest cas me deuria enuers tu encruellir. Pero pensant que en ma casa de petit infant fins en aquesta edat te est nodrit, no vull axi en un punt desfer la factura de les mies mans. Empero amant mes te remete luny que prop, te dich, que en aquest punt de tota la mia terra james no retornador te hages absentar, e cerca en altre part qui a millor port arribe lo teu jouent, que yo la infantesa no he fet.—Curial qui en aço no pensaua, senti de present en son cor dolor molt gran e en un moment li ocorregueren a la memoria diuerses coses, e pensa que aqui li conuenia esser home. Perque ab la cara segura e en res no torbada, de continent respos:—Senyor, no sabent yo qui daço ta informat, anuides sabre respondre, mas pur proueyre a la mia vera e simple escusacio, e apres si la calitat dels acusadors ho requerra seguint aquella aquestes dues mans, me faran quiti del carrech que es a mi agran tort falsament imposat. E en aço tu pories esser ver judge sit volies, volent conexer aquells o aquelles qui to han dit si serien empesos denueia per engraciar se a tu, car yo no sabent qui son no ho se pensar. La Guelfa, la qual ta germana es, crech que sia valent dona e apresent no la entench aescusar, car dauant tu no ho ha obs. De mi dich, que si cauallers o gentils homens son o tals homens a qui la present resposta pertanya, que menten falsament per les goles, e yols combatre a cors per cors, un apres daltre, fins que yo daquest blasme a ton juhi sie quiti. Daqui auant si tu mas auançat, yom pens que desquem se regonexer, to he ben seruit e ho entenia a seruir molt mes daci auant. Lo partir me de ta casa nom dol, e si fa lo llunyarme de ta persona, la qual he amada e am de tot mon cor hauent men tu donada raho. Empero viu en segur, que on que yo sere poras usar de mon seruey en la manera que fins aci has fet e molt millor.—Lo Marques oynt aquestes paraules, caygue li en lo cor que aço poria esser enueia daquells ancians, car verament ell no podia creure que Curial tal errada fes e replicant dix:—Ara vet Curial, la gran amor que yot port, mafalaga, requerintme que yo aquestes paraules e altres coses leix anar, e que sobre aço mes auant nos faça. Perque ara sie ver o no ver, yo ho vull hauer per no fet. Mes prech te que si ab veritat est estat a mi acusat, te guarts daci auant no cayes en tal follia. E si per ventura no es ver, axi mateix te vulles guardar de donar manera de parlar de tu a fi de que yo en defensio de ma honor e de la mia vergonya, no hage a fer coses quem desplaurien. E per totes aquestes paraules, not penses hauer desauançat res en la mia amor, ans ab aquella matexa cara, ab aquell mateix comport que fins aci est per mi estat tractat, ho seras daci auant, axi empero quel anar e venir ala cambra de la mia sor hages per escusat sino que en ma companyia hi anasses.—E girant lasquena no volgue pus escoltar, ans ensems tots justats sen anaren, e per desfreçar la cosa e quels ancians coneguessen que ell tenia en poch ço que dit li hauien, com vench la via del dinar, mana a Curial ques metes a la taula, e axil feu dinar ab ell, de que los ancians se trobaren fort trists es tengueren per abatuts. Empero com fossen homens de gran astucia e no haguessen partit sino de callar, dissimularen la cosa esperant quina exida haurien aquestos fets. La Guelfa per via de Melchior totes les coses sentia, e fonch ben prop de barallarse ab son frare e tornar sen a Mila. Empero finalment delibera callar e dissimular, pensant que la cosa no iria mes auant, ans se callaria e seria mesa en oblit. Empero sostenia terrible congoxa perque lo seu Curial no venia a la sua cambra axi com solia. Mas ell continuaua lo junyer, la qual cosa ell feya mills que altre, e ella tot temps lo miraua. E com mes de veurel la oportunitat li era tolta, tant mes en la sua amor sencenia e sescalfaua; e lo dia que no si junyia Curial, tot lo jorn jugaua pilota dauant lo palau e era per ella continuament mirat e vist.
13.
N
O passaren gayre dies que estant lo Marques, sa muller e sa sor en una vila apellada Casalo, un heraut vench Dalamanya, e cercaua un caualler qui en romiage a sant Jaume de Galicia era anat e trobal aqui en un ostal on jahie greument malalt, e donali una letra de la Duquesa Dostalrich contenent que desque ell era partit per fer son romiatge ella era stada acusada de adulteri, lo qual deyen que hauia comes ab ell, per la qual cosa lo Duch son senyor e marit la hauia dampnada a mort. Empero aprechs de la Reyna Dongria, qui sa cosina germana era, hauia obtengut qui si ell ab lo qual del adulteri era acusada, per batalla de son cors e dun companyo que hagues, contra dos cauallers qui la acusauan la volia defendre, vencent la batalla seria quita, en altre manera la sentencia seria executada, de que ella seria cremada e morria a gran tort. Lo caualler qui molt valent era, reebuda la letra e trobantse greument malalt e en punt de no poder socorrer ala Duquesa, senti de present en son cor dolor inextimable. E quasi fora exit de seny comença a cridar grans crits e afer lo pus fort e maior dol del mon. Plegaren aquestes nouelles a les orelles del Marques, perque lo Marques tantost acompanyat de Curial e de molts altres de la sua casa anaren veure lo caualler, lo qual trobaren fort trist e desconsolat, e apres quel hagueren saludat li demanaren quant temps hauia que era malalt e com se sentia, e si hauia res mester. Lo caualler malalt oynt aço comença a planyer se greument e responent dix:—Lo mal que yo he es aquest que huy mes vengut, al qual per ma desuentura no puch suplir. E tantost feu legir la letra quel haraut li hauia aportada. Lo Marques oynt aço començal a consolar, pero la consolacio que ell li donaua era no res a la dolor que ell sentia, e a cap duna gran stona, lo Marques sen ana parlant tostemps daquell cas e dolentse molt de la Duquesa, la qual era molt valerosa dona. Lo caualler tantost que lo Marques se parti dell demana a alguns qui eran venguts a visitarlo, qui era aquell hom qui staua prop lo Marques, e fonch li respost que un gentil home molt valent apellat Curial, e en gran secret li fonch dit com pochs dies hauie era stat acusat de tal fet com lo seu, ab totes les circunstancies ques eren seguides sobre aquell cas. Lo caualler calla malaint en son cor tots aquells qui de aquestes coses tal se entremeten.

14.

P
UYS que Curial hach acompanyat lo Marques, secretament al caualler malalt torna, e parlant ab ell de moltes coses, lo haraut se mescla en les noues e dix:—Ay las, e com sera gran dan que tan noble senyora com aquella, dos maluats homens per enueia facen morir. Lo caualler oynt aço comença agrament a plorar, e tan greument se plangue que Curial estant present, conuidat de les lagremes del caualler, plora semblantment, e dix:—Caualler, yo nous conech, ne encara conech aquexa senyora la qual me diets que es a gran tort acusada, pero si axi es com vos diets eus agrada ma companyia, volenterosament seria vostre companyo en una tal jornada com aquexa: de que lo caualler li feu moltes gracies, e acceptant lo per companyo, aferma ab sagrament que contra Deu e justicia e bona veritat li imposauen aquella infamia, en la qual Deus sabia que ell ne ella tenien culpa. La donchs Curial replica:—Caualler, esforçats vos be e fets proueyir a vostra sanitat, car puys que axi es, yo so prest ab vos e sens vos, com lo cas ho requira, defendre la honor daquexa senyora e la vostra. E pres comiat ala sua posada sen ana, e significat tot lo cas per Melchior a la Guelfa, ella nach molt gran plaer, e de present trames a Mila per armurers e feu fer arneses pera Curial e peral caualler.

15.

L
O caualler malalt sesforça e en breus dies font restituit a sanitat. E Curial feu fer liurees, peraments molts richs e altres coses per la jornada, e abans que vengues lo temps saparella pera partir. Lo Marques lo conforta molt a ben obrar e li dona del argent e Curial ho pres encara que no li feya fretura. La nit vinent, la Guelfa mana a Melchior que, secretament e desfreçat, Curial li amenas: per que venint la ora, Melchior ab Curial a la cambra de la Guelfa ana, los quals la Guelfa alegrament reebe, e demana a Curial la manera com se era mes apunt, e ya Curial hauent loy tot engrunat, ella quasi la color tota perduda axi li comença a dir:—Curial, poca fretura fa a tu lo amonestar de una fembra flaca e de poca valor axi com yo son. Solament te vull reduir a memoria quet membre que est meu, e que yo altre cosa en aquest mon no desig sino lo teu auançament e lo creximent de la tua honor, perque yo no veent altre via per la qual tu millor auançar te pusques sino aquesta darmes a la qual nostre senyor Deu ta aportat, he sostengut ab paciencia, no empero sens gran dolor de mon cor, que afer aquesta batalla liberament te sies ofert. E tant com es maior lo perill e la pahor tant es mayor la honor que ten seguira. Justa causa has empresa, e daço es estada la fortuna á tu fauorable, que batallaras per una de las pus nobles dones del mon e pus valerosa, segons he oyt, la qual ab aquell caualler a gran tort han acusada. Vaget lo cor que si daço, segons yo tench esperança en Deu, exiras ab la opinio deque daqui auant no sera qui de tu e de mi gose parlar, hauent esguart rahonable que qui la honor stranya defen ab doble cor defendra la propia. Pensa que seras deuant molts Reys e Princeps e que les pus nobles dones del mon te miraran. Scriu me souen e sapia yo ab homens qui stiguen en perades totes les coses. Nom faces morir de desig de saber noues de tu: net faça pahor quet fallega res, car yom dubte que tu goses despendre tant com Melchior te donara. E metent li un molt rich diamant en la ma ab los labis ya mullats de lagremes lo besa, e recomantlo a Deu li dix que sen anas. Curial volent respondre e que ja la boca obria per parlar, ella replica:—Vesten nom digues res: sies membrant de mi. E axi com ell sospirant giras la cara e sen anas, ellal mira stant tota ferma: empero com ell se perlongas, lo cor li fugi e caygue mig viua en terra, al socors de la qual totes les sues dones vengueren e ab molts adiutoris la restauraren, e quasi en sopols en son lit la meteren. Curial fort doloros e trist, lagremeiant a la sua posada torna. Pens cascu ensi mateix quants pensaments e quantes varies cogitacions abraçaren aquella dolorosa nit los dos amants. La qual apres que fonch passada e vengut lo jorn, lo caualler alamany, qui Jacob de Gleves era apellat, se lleua ben mati, e mesa apunt tota la sua gent, munta a cauall e ala posada de Curial sen ana, lo cual axi mateix era ja a cauall, e no speraua sino lo Marques qui li hauia trames a dir quel speras que ab ell volia exir: lo qual vengut, principiaren son cami. La Guelfa qui oy sonar les trompetes demana quin brogit era aquell e fonch li dit que Curial sich partia acompanyat del Marques e de molta gent notable e que ja fora eren de la vila, pero que bels podia veure qui veurels volgues daquelles finestres. —Ay trista yo, crida la Guelfa e quils pot mirar sens esclatar! E be que ella fos dona de gran cor e sabia cobrir molt be les sues passions, certes a aquest partiment no pogue tenir, ans moltes paraules descompostes dix. Empero tant seny hague que feu exir totes aquelles qui eren en la sua cambra e tota sola longament la sua dolor plangue: mas en la virtut del seu valeros Curial e de la bona justicia de la Duquessa hauia gran esperança. Qui totes les coses de la tristor dels dos amants volgues recitar per menut, faria lo libre molt gran, empero per esser breu lo lexare: solament aquelles quem par que sien molt necessaries volent scriure a vostra consolacio e plaer recitare.

16.

C
OM a Curial fonch vist que lo Marques hauia assats anat se gira vers ell e li dix:—Mossenyor, tornats vosen que assats e molta honor nos hauets feta. Lo Marques la donchs dix:—Curial, yo prech Deu quet leix tornar ab aquella honor que tu desiges. Perque pres comiat los uns dels altres se pertiren. E axi los cauallers continuant son cami al Regne Dongria vengueren, e com per aquell alguns dies haguessen caminat, un jorn entrant per una Ciutat, venints a la plaça veren molta gent aiustada, e demanant quina gent era aquella, fols respost que un caualler vell que volien escapçar, per ço quel acusauan que malament e falsa hauia fet ociure en un cami un caualler molt valent, lo qual en aquella matexa plaça jahia mort. Curial demana:—¿E pot se prouar ell hauerlo fet occiure? Respongueren li que no: pero prouas que entre ells hauia mala volentat e quel caualler mort no hauia altres enemichs, e que lo vell moltes vegades lo hauia menaçat de ferlo matar: ara acusal un germa del mort lo qual es molt valent caualler. Es ver que lo caualler acusat a dos fills los quals, poch ha son venguts de Boemia, no gosan respondre al acusador, quis ofer ferho conexer per batalla atot caualler qui contra ell presumira entrar en camp, e los fills, com auols cauallers, noy gosen respondre.—La donchs, dix Curial ason companyo, façam nos auant e veiam si per ventura porem metre algun remey ala vida daquest prom. Respos Jacob:—¿Quina cura hauem dels fets daltri? haiam cura dels nostres e farem prou. Dix Curial:—Si Deus me do honor, volenterosament me entreuendria en aquest fet per veure si hi poria fer algun be, en manera que aquest prohom desapoderat la sua vellesa nol faça malmirent. E metent se auant saluda lo pretor qui aquella execucio feya e no speraua sino que lo prom hagues confessat. Lo pretor veent los estrangers, desijos de honrarlos sacosta aells els torna los saluts. E Curial tantost dix:—¿Que ha fet aquest prom que axil volets fer morir? Perque volent respondre lo pretor, lo caualler acusant dix:—Ha mort falsament aqueix caualler germa meu qui jau aqui deuant vos. Respos lo vell:—Ments per la gola car yo nol he mort, ne se res en la sua mort, encara que mo hauia merescut. E si yo fos lo que solia yo ten faria desdir. A! Perrin e Hans, no sots vosaltres mos fills, sino yo no morria axi ab fama de fals homeys. Los dos cauallers jouens sos fills qui aqui eren, tement la força del acusant qui era forts caualler e en armes molt prouat e famos, callauan, mas certes los seus ulls no stauen exuts, perque Curial dix:—Caualler, per Deu merce, hages pietat daquesta vellesa. ¿E que hauras fet quant hauras fet morir aquest caualler qui nos pot defendre? Dichte que posat que ell sie malmerexent, la qual cosa ell nega, maior venjança es a tu lo perdonar que no ço que fas fer, tenint dauant tu sos fills, los quals per pahor de tu no gosen defendre son pare. Lo caualler respos quel hagues per escusat que quants ell noy mudaria res.—Si Deus maiut, dix Curial, vos hauets poca part ab Deu e menys ab honor de caualleria, la qual vos nega que judiciariament home quius hage ofes no deiats perseguir, molt menys aquells qui ofensa nous han feta. Laltre respos:—Caualler, molt son maravellat de vos e de ço que diets, empero puys tanta cura hauets dels fets enque res nous va, e vets sos fills qui sabent la veritat nol volen defendre, prenets ho vos que a mi plau donar algun poch de temps pera que vos haiats armes per combatre, e lauors sabrets que vol dir batallar contra dret. Aço que diets que a mi no es honor menar aquest fet per justicia, yo noy pusch als fer: be voldria que ell fos en edat que en altre manera demanar loy pogues, mas puys que aço mes tolt, e sos fills noy satisfan, prench la venjança que pusch, no la que voldria. E certes maior vergonya es a un linatge tenir un parent mort per iusticia que cent per batalla.

17.

L
O caualler vell qui oyhi aquestes paraules dix:—A valent home quisque tu sies, hages merce de la mia vellesa: vet maci que en lo meu jouent he menades moltes batalles aultrança defenent no la mia causa, ans la stranya: per que si algun deute has ab honor de caualleria prechte que aral mostres, car yot jur axi com a caualler, que en ço de que so acusat no son malmirent. E com Curial se volgues ja fer auant per oferir se ala batalla, Jacob de Cleues companyo seu lo escrida dient:—¿E que es aço frare meu? ¿e sou vos nat en lo mon per esmenar totes les coses darmes queus sera vist no esser ben fetes? Estau segur e lexau fer la justicia, car qui justicia demana no fa tort adegu, e lo pretor no lo condampnaria si abans no fos cert aquest hauer ho merescut. Lo caualler vell crida grans crits:—A Jacob yot conech be: ¿e no pots pensar que lleuantne la aiuda daquest gentil home me tolls la vida? Placia a nostre senyor Deu que axi sie ell en la tua aiuda lo jorn de la batalla que entens afer, com tu est ara en la mia. E si tal caualler fosses com cuydes esser, no degueres sperar que aquest se metes dauant tu per defendre la mia causa, car tu hi est obligat per moltes rahons les quals ara no he temps de dir, mas jo prech Deu te ponesca de la tua ingratitut. E tu gentil home, hauent misericordia de la mia vellesa, yot suplich que si james desiges ab honor tornar dauant los ulls qui veuret desigen, vulles mostrar aqui la tua virtut, e ab la valor de la tua persona la qual veig disposta a tal cas com aquest, mes que altra que jo james vees, te vulles dispondre a defendre la mia justicia, car aquell qui daçot vol retraure, yo fiu en Deu que no passaran molts dies que haura mester la aiuda que yo atu aci deman, e desijos del socors que a mi vol toldre se veura en terrible congoxa. Bulli la sanch en lo cor de Curial oynt aquestes paraules, perque mirant lacusador en la cara dix:—Caualler, prech te per aquell be e per aquella honor que en tu es que vulles lexar viure aquest prom de caualler, lo qual encare que tu vulles, com sie ja de edat de vuytanta anys no pot viure lonch temps. Lacusador respos que non faria res, perque Curial mudat de prechs en fellonia li dix: —Veiam donchs que li demanes.—Yo li deman la mort de mon frare, lo qual malament feu occiure en un cami. E girantse Curial al prom li dix:—E vos que responets?—Que ment per la gola e si bons fills hagues ells me defendrien. E axius requir com agentil home que vos sots quem defenats daquest tan gran tort que mes demanat. Curial la donchs respos:—E yo ab la aiuda de nostre senyor Deu e de la sua preciosa mare vos defendre. E girant se vers lacusador dix:— Ara vets que puys que Deus ne la Verge Maria contra vos no han valgut pregant, la mia lança e la mia spasa vos pregaran e veurem si les obeyrets, e duy mes metets vos en larnes, car yo defendre la ventat daquest prom. Jacob de Cleues qui oyhi que Curial hauia atorgada la batalla dix:—¿Curial, perque prometets ço que no podets complir? Car vos sabets que vos e yo dintre poch temps deuem fer batalla aultrança ab dos cauallers e vos mo hauets promes axi, e ara veig que volets fer aquesta batalla, e dich vos que si cent cossos hauets, volent fer segons començats, nous en sobraria un pera la mia jornada, tants porien esser los inconuenients quens donarien salt en lo cami: perqueus requir que aço lexets e venits ab mi, e fet ço que a fer hauem porets defendre aquest prom, lo qual yo mateix defendria sino fos en altre loch primerament obligat. Curial respos:—Jacob yo veis clarament que si en aquest punt aquest prom no es socorregut ell es mort, e lo seu fet no sofer dilacio, e son me obligat sus ara adefendrel: e que sus ara fallis ala mia paraula? ans muyra yo. Es ver que dret darmes nou sofer, pero demanaho la necessitat e la anima daquest prom que encara no voldria exir del cors, e finalment te dich que ço que tench present es ami primer. E axi prech me donchs loch que yo deliure aquest prom e tantost te seguire. E continuant dix:—Pretor, prech vos que otorguets a aquest prom tant spay de vida com durara nostra batalla, e si per ventura nostre Senyor e son bon dret li aiudaran, li vullats restituir la sua honor e fama, les quals aquell caualler ensems ab la vida li vol toldre.—Respos lo pretor esser content. Lacusasador sana armar, murmurant e dient que per ventura li valdria mes tenir son cami e fer son viatge, que empendre batalla que no li pertanyia.

18.

C
URIAL ab maior congoxa que dir nos pot, sen va corrent a la sua posada e fort yvarçosament desplegat son arnes, se feu armar, e haut un forts e molt bell cauall munta sus per anar a la plaça. Curial be que fos estranger fonch molt ben acompanyat axi dels seus matexos com dels parents e amichs del prom. Era aquest Curial, segons en altres lochs e ja dit, un dels pus bells gentils homens del mon: e desplega son estandart, lo qual era burell e negre, mig partit ab un leo dargent rampant, qui trauessada (3) ab dues les colors del estandart: e semblantment trague un elm molt bell e rich ab un leo qui tenia en les mans un ocell; alguns digueren que era aguila, altres mila. Los cauallers jouens, fills del prom, foren prests per pendre lo un lestandart, laltre lelm, mas Jacob crida:—Lexats ho cauallers sens vergonya: yo prech Deu queus veia morir amala mort, car la vostra maluestat e gran couardia met en perill tots mos fets! Mills vos estiguera pendre armes e combatre per la deliurança de vostre pare! E tantost acomanats lestandart e lelm ados cauallers de la companyia de Curial, acompanyats de ministrers e trompetes, mostrant gran alegria ala plaça sen anaren. Lo pretor com viu venir Curial, miral e fonch molt marauellat com tan prestament ere vengut e dix:—E yo promet a Deu que anch no viu un caualler tan ben seent en sella com aquest. ¡A Deu! ¿e perque nom hauets fet tal? E seguint dix al vell caualler:—Si Deu me de honor, de molt sots tingut a nostre Senyor Deu que en cas tan estret vos ha en tal manera socorregut. Lacusador, qui Harrich Fonteynes era nomenat, era ja en lo camp e ab gran furor mostraua aquest fet pendre gran dilacio. E com ells volguessen moure, Jacob de Cleues se mes auant e dix:—Harrich, tu veus que aquell gentil home ha Deus per sa part, car ta oferta pau la qual tu has menyspreada: yot prech per nostre Senyor Jesucrist, qui perdona la sua mort, quet partescas daquesta querella, maiorment que no es cert a tu lo prom hauer mort ton frare. E si per Jesucrist no ho fas, hauras Deu per enemich, e aquell caualler qui tens dauant. Harrich mostra molt maior furor que dabant, e pensa que pahor los feya axi parlar. Los harauts comencen acridar:—laxes los aler! (4) lo pretor feu tocar la sua trompeta, perque tot hom saparta, e los cauallers comencen a moure lo un contra laltre. Era aquell Harrich Fontaynes assats bon caualler e molt fort, e confiaua molt de la sua caualleria, e donant desperons correch vers Curial, lo qual contra ell venia ferint desperons atot son poder, perque encontrant Harrich a Curial per lescut, en aquell la sua lança rompe, mas de la sella nol muda. Curial, qui de molt maior força e virtut era, hauent una grossa e molt forts lança en la ma lo feri de tal virtut, que del cauall lo derroca, e si fonch la cayguda tan gran, que Harrich sestordi en tant que no mouent peu ne ma, tot hom se cuydaua que fos mort. Empero res no deyen, ans sperauen ço que Curial faria: lo qual com vees que lo caualler nos mouia, deualla del cauall, e leuant li lelm del cap, viu lo estar axi com amort, e miralse per una gran stona, dins la qual lo caualler recorda e viu se enterra e entre las mans de son enemich. E no obstant que fes tot son poder de relleuarse, vanament empero si traballaua, car Curial li staua desus ab la spasa en la ma, e sis relleuas lo menaçaua de mort. La donchs dix Curial:—Harrich, sab Deus que yo no desig la tua mort, car no mas ofes de cosa alguna, et pregat hages per quiti aquell prom qui esta en les mans del borell a gran vergonya de quants cauallers e gentils homens lo miren, e maior de tu mateix, si ab dret juyhi lo volies mirar. E axi encarat torn a pregar, si pregaries de home qui la vida o la mort pot donar atu deuen esser oydes, quet vulles partir daquesta querella, e pensa que no fretura de caualleria, mas ta mala justicia, ta a aquest punt aportat. Harrich creent hauer mal dret e tement la spasa del altre que li staua sobrel cap, respos:—Caualler, yo per amor de tu vull hauer lo prom per quiti, car crech certament que nom es de res tengut, car si yo bon dret hagues, ne tu ne altre nom poguerets sobrar. Los feels, qui totes aquestes coses hauien oydes corregueren al pretor, lo qual tantost vench e lleua lo caualler, qui jahia, e deliura lo prom: e daqui auant trague del camp los cauallers, anant primer Harrich de Fontaynes e apres Curial e lo pretor. Gran fonch la honor que lo pretor feu aquell jorn a Curial, mas maior era lo plaer que Jacob de Cleues hach, pensant que hauent tal companyo en defensio dela Duquessa, la batalla se finaria a honor sua. ¿Queus dire del prom nomenat mossen Auger Bellian? Ell sen ana a Curial e mes se agenolls dauant ell per parlar: mas Curial no ho soferi ans lo releua de present e dix:—Senyor caualler, yo prech Deu que beneyta sia la ora que vos aci sots vengut, car certes si vos vengut no fossets, lo meu cap ara no staria sobre les mies espatles. Yo tench en aquesta encontrada assats gran e molt bona heretat, de lo qual sus ara pera tots temps vull que siats senyor. E com aço sie fort poca cosa en esguart de ço que per mi fets hauets, prech nostre Senyor queus ho vulla guardonar, car yo noy son bastant. Curial ab fort alegra cara hi respos:—Mossen Auger, no he cura de la vostra heretat: sie en nom de Deu vostra e de vostres fills, e yo son assats e molt content de la honor que vostra bona justicia ma feta en aquesta jornada; e axi a Deu siats comanat, car no vull que per aço ami siats en res obligat. E fet plegar son arnes en lo jorn seguent sich parti. Mas certes lo pretor no fonch negligent ans se lleua gran mati, es mes en la sua companyia els dix:—Gentil home, yot prech per aquell be e per aquella honor que es en tu, quem vulles consentir que yo vage en la tua companyia en aquest viatge que fas. E si lo cas ho requerra me vulles fer parçoner en les tues honors, car yo conech certament que caualler que en la tua companyia sia no pot hauer sino honor en qualque loch que vage. Axi mateix mossen Auger lo prega quel reebes per seruidor, car per res del mon nol lexaria. Curial molt content en companyials pres e molts altres que ab ell anaren per mirar la batalla, als quals ell donaua tot ço que mester hauien, axi que com foren on Lemperador era, eren gran e molt bella gent.

19.

T
ANT anaren per lurs jornades que plegaren al Emperador, lo qual sabent que Jacob de Cleues venia per defendre la Duquessa e menaua en sa companyia lo gentil home que hauia vençuda la batalla, hach molt gran plaer, e molts Duchs e Princeps los isqueren per fer los honor, mes per desig de veure Curial que per altre cosa, ates que hauia fama del pus bell e millor home darmes del mon. Gran fonch la festa que fonch feta aquell jorn: mas Lemperador tenia prop si a Curial e nos podia fartar de mirarlo, e demana de la sua batalla, e per lo prom fonch tot lo cas recitat; de la qual relacio mostrant Curial hauer vergonya, anuides miraua degu en la cara. Lauors Jacob de Cleues en presencia de molts senyors dix al Emperador:—Senyor, yo he sabut per aquest haraut que la Duquessa Dostalriche es per dos maluats homens de adulteri acusada, e per aquesta raho lo Duch, creent massa leugerament, hauerla condampnada a mort. Perque yo e aquest companyo meu qui aci es ab la aiuda de nostre Senyor Deu, e confiant del bon dret de la Duquessa, som prests per defendrela; perqueus suplich, eus clam merce que la batalla se faça dauant vos, car nom par rahonable que lo Duch dege ne pusca esser judge e part.—Lemperador respos:—Jacob, la batalla se fara dauant mi; e yo fare venir aci la Duquessa e los acusadors e encara lo Duch. E de present escriui al Duch que de continent vengues, menant en sa companyia la Duquessa, e semblantment aquells qui la acusauen, e fossen deuant ell per al dia de sant March, que es a vint e cinch dies dabril, car aqui hauia dos cauallers que volien defendre per batalla la honor de la Duquessa. Lo Duch fonch molt content, e per al dia assignat fonch dauant Lemperador, acompanyat de molts Barons e altra gent notable. Dins lo qual temps empero Curial se mostra molt, axi en arrear, com en conuits e molt grans festes, en les quals largament despenia, e semblantment en mantenir gran estat e en molts donatius que donaua; en manera que era tengut en estima molt gran. Lemperador hach feta fer la plaça on la batalla se deuia fer, molt bella e gran, enuironada de lotges per mirar, car los senyors qui per mirar la batalla eren venguts, eren molts Dalamanya, de França e de Ytalia e de moltes altres partides: e al un costat, fora empero de la liça, hauia un cadafal, assats alt, enuironat de molta lenya, sobrel qual staua la Duquessa acusada e lo foch ences a un depart. Lo Duch de Bauiera, qui viu muntar la sua filla al cadafal dix:—Filla mia, si tu est sens colpa daquest crim que atu es imposat, hages sperança en nostre Senyor Deu, que ell ten traura ab aquella honor que tu desiges, e veuras dels acusadors cruel venjança. La Duquessa sa mare, sobrada de dolor, plora molt agrament e si feren moltes altres dones qui en sa companyia eren vengudes, e no menys la Emperadriu qui sa cosina germana era. Empero, manant Lemperador, cascu ana a son loch, malaint aquells dos mals homens qui en tan gran e tan desonest perill la hauien aportada.

20.

E
mentre que aquestes coses se feyen, vets los dos cauallers acusants venir ab un estandart blanch clar, tot sembrat de renarts burells, e tals los paraments dels caualls: e ben acompanyats, descaualcaren en la sua tenda. No triga molt que dela altre part vengueren Jacob e Curial ab un estandart burell e negre mig partit e un leo rampant en mig, ab gran brogit de trompetes e ministrers, acompanyats de infinits comtes e barons qui en torn apeu los anauen. Tota la gent dels lotges se gira amirar vers aquella part, e descaualcaren en la sua tenda. Los acusadors hauien oyt que Curial era molt valent home darmes a cauall, perque pensant hauer millor partit dell apeu, tengueren manera que apeu se fes; de que los altres foren molt contents. Perque exint de les tendes, ordonant Lemperador, los acusadors, dels quals lo un Otho de Cribaut era nomenat, e laltre Parrot de Sant Laydier, entraren en lo camp e feta reuerencia al Emperador, al seu paballo, qui blau clar sembrat de renarts era, continuant sen anaren. Tantost e sens triga vengueren Jacob e Curial, e axi com foren dins, Curial satura e mira vers aquella part on Lemperador era e ana vers ell, e ficant lo genoll lo requiri quel fes caualler. Lemperador deualla en una deles scales dela sua loia, e acostantse Curial lo feu caualler; e com sen fonch tornat dix als Princeps e senyors qui de prop li stauen:—Certes yo creech que he fet caualler lo pus bell gentil home qui yo james vees, e si ell es axi prous com es bell, no voldria esser lo un dels acusadors. Moltes coses foren dites en aquella plaça en loor de Curial, lo qual apres que hach feta reuerencia ala Emperadriu e atots los Duchs e Duquesses qui en la plaça eren, se lleua un plor molt gran en lo cadafal de la Duquessa de Bauiera, que a totes les dones e quasi los homens conuida aplorar: lo qual oynt Curial qui ala porta del seu tendello era senyantse ab lo ventallet, ab un gran crit feu un salt tan alt, que tots los quel mirauen feu marauellar; e entrat dins en la sua cadira segue. Era lo tendello de bellut bellutat burell e negre brocat dor molt ricos, sobrel qual hauia un standart mig partit de burell e negre ab un leo rampant dor. Lemperador mana als Duchs de Holanda e de Lorreine, los quals eren vells e molts sauis senyors, ques treballassen entre aquestos cauallers per veure si per ventura sens batalla aquest fet se pogues toldre de cami e la Duquessa fos deliure. E si començaren a tractar, e anant primerament als acusadors, los digueren quels recordas que eren christians e que Deu era just e mostraua la sua justicia en tals jornades, e axi ques tolguessen de la acusacio, en la qual nols anaua res, e que cessas la batalla, o si per ventura algun partit sabien com la batalla sescusas, lo diguessen, car ells usarien daquell molt agradablement. Los cauallers respongueren que ells no sabien partit com la batalla pogues romandre, sino que los altres cauallers lexassen la defensa de la Duquessa: perque los Duchs continuant anaren al altre paballo, e entrats dins saludaren los cauallers els digueren com ells eren stats al altre paballo e hauien cert sentiment daquells dos cauallers, que aquella batalla poria romandre ells volent hi donar loch, per quels pregauan que a aço se volguessen acordar e que cercar se hia manera com aquest fet se lleuas de cami. Jacob respos:—Senyors, yo noy se sino un cami e es aquest: que aquells dos cauallers axi com han dit se desdiguen, e cessaria la batalla.—Com los Duchs responguessen que ells no tornarien als altres ab aquesta resposta, ni durien tal embaxada e axi quey pensas mills, que quantra aquest partit molt desonest los semblaua, e sobre aço sescampassen moltes paraules; finalment Curial, qui encara res no hauia dit, dix axi:—Senyors, clam vos merce queus recort que sots cauallers e fills de dones, e si degut esguart hi es haut aquesta batalla romandre no pot, ne nos sens gran nostra desonor lexar no deuem ne podem, car es interes de la Duquessa, per la qual defendre som aci entrats. Si solament fos interes de nosaltres, leugera cosa seria trobar partit que la batalla romangues; mas linteres de la part ¿com lo podem relexar essent nosen mesos tan auant? Placieus que mirets ço que yo mir, ço es aquella trista e desauenturada senyora qui mira nosaltres duna part e lo foch daltre, e axi donant fi a paraules façam ço perque venguts hi som, car nom par que aquest fet, ni als altres ni a nosaltres, pogues donar honorable fi sino lo de la batalla: e de mius certifich que posat que mon companyo ho relexas, ço que no crech, yo no exire daquesta liça sens batalla, e acim trobarets mort o vencedor. Jacob ho conferma axi, perque los Duchs no tornaren pus al altre tendello, ans sen anaren al Emperador, lo qual oyda la relacio feu sonar una trompeta, e tantost los cauallers exiren de fora e forentlos donades les hatxes, e los paballons foren enderrocats e trets dela liça, e mana Lemperador que tot hom isques del camp, saluant los cauallers qui la batalla deuien fer e los feels, e axi fonch fet. E lo rey darmes per manament del Emperador feu crida a quatre angles del camp que degu no parlar ne fes signes sots pena de mort, e feu pendre sagrament als cauallers que no tenien escrits pedres, conjurs ne altres artificis qui aiudar los poguessen (5), sino les armes solament, que eren hatxes, spases e dagues. Ara podeu dir que mirantse los uns als altres se rahonaua lanima ab lo cors, e la Duquessa trista, desconsolada e de tot en tot aflicta, pregaua deu per los seus, e sis feyen totes les dones e la maior part dels homens qui eren en les loges.
21.
S
TANT en aço lo trompeter del Emperador feu un toch, perque los feels prengueren los cauallers, els meteren al loch on los hauien partit lo sol, e axi com lo trompeta feu altre toch los cauallers mouen per ferir, al mouiment dels quals la Duquessa que staua en lo cadafal sesmorti e caygue. Empero algun nou hauia cura ne miraua vers aquella part. Otho de Cribaut vench vers Jacob de Cleues, e donen se deles hatxes grans cops en lo principi e apres se començaren a ginyar per enganar lo un laltre, e combatien molt valerosament axi com aquells qui eren valents e molt bons cauallers. Parrot qui en aquell temps era tengut per un dels millors e pus aspres cauallers Dalamanya, e lo qual moltes vegades se ere trobat en lliça a ultrança, de que tots temps hauia reportada honor, corregue vers Curial, ab la hatxa baxa, per ferir lo de punta en la cara, mas Curial trauessant un poch lo lexa passar, e donali tan gran colp de la hatxa per lo bacinet que lo manech trenca: e com Parrot se giras, Curial hach mes mans per la spasa e ajusten se molt brauament. Curial apres de molts colps donats e reebuts sacosta tant a Parrot, e pres lo ab la ma esquerra baix per les launes de les plates, e ab punta despasa comença li adonar grans colps, e les tirades que li donaua eren tals quel mouia el menaua ades ença, ades enlla. Axi que Parrot veent que la hatxa en aquell cas no li aprofitaua, la lexa, e mes mans per laspasa se comença a defendre valerosament.
22.
S
TAUEN aquestos dos cauallers en aquest punt quant los dos altres, ja lexades les hatxes, eren venguts a abraçar se. Mas Otho qui era molt pus fort que Jacob, lo sobra, el mes per terra, e si sesforçaua toldreli la vida, quant Curial mirant vers aquella part presa la sua spasa adues mans, dona ab la punta per los flanchs a Otho, qui staua encorbat sobre Jacob, que enterral mes despatles tot enuersat, e girant se vers Parrot qui cuytaua ja per ferre lo, li dix:—A fals caualler! ¿e cuydes que en tu hage a romandre la plaça? Perque ajustal tan fort e li dona tan grans colps, que certes Parrot conegue que hauia molt a fer en defendres de Curial; perque Curial conexent quel altre mes auant no podia, ans li fallia ale e força, cuytal molt poderosament, e lexada lespasa la ferra ab les mans e despuys quel hach un poch sodegat, de un torn lo mes per terra, e com fonch caigut fonch tan cansat que ne hauia cura ne poder de relleuarse. Curial, girantse, viu los altres dos cauallers ja lleuats e que feyen molt aspra batalla, mas Curial lals feu finar tantost, car aferra a Otho per les spatles e donali tan gran tom que altre vegada lenderroca: perque Jacob correch ala sua hatxa e abans que Otho se releuas lo feri pel cap de grans colps, en manera que Otho ne hach cura de leuar se ans fonch tot perdut e desesperat dela sua vida. Curial ja hauia leuada a Parrot la cara del bacinet, com Parrot qui tota la cara tenia mullada de suor e era tan cansat que no podia tornar ale, ne per conseguent parlar, jahia estes e no feya continença de leuarse; perque Curial li dix:—Parrot, digues que ha mogut tu e ton companyo a lleuar tan desonest crim ala Duquesa. Parrot respos:—Caualler, demanaho a mon companyo si es viu, car ell to dira, que yo noy se res, sino que so estat aiudador com tu mateix est. Ladonchs Curial mira enuers Jacob, e viu que volia occiure a Otho metentli la daga per lull, mas Curial crida:—No faces, que altre fi deu fer aqueix caualler. E continuant Curial dix a Otho:—Digues, caualler desleal, e ¿quet hauia fet la Duquessa perque a aquest punt la has amenada? Respos Otho:—Certes ella no res, mas Jacob mauia tret de ma honor, lançantme de la priuadesa del Duch e yo no sabent com venjar men pogues, pensi que per aquella via lo poria sobrar e confiant dela caualleria de Parrot empris aquesta batalla, no pensant que a aquest punt vengues. Dix Curial:—Donchs la Duquessa no ha comes lo crim de que la hauets acusada.—Certes, respos Otho, no pas.—Ha maluat caualler, dix Curial, e com has poca part en Deu e en honor de caualleria! Perque appellants los feels, lo dit Otho sens oppressio, confessa dauant ells que malament e a gran tort hauia acusada la Duquessa, pensant que lo Duch trametria algunes gents qui matassen Jacob en lo cami, no creent que vers la Duquessa tan cruelment se volgues captenir. Perque Curial dix als feels:—Senyors, Jacob e yo hauem pus afer en aquesta plaça? Los feels respongueren:—No, que assats basta ço que hauets fet a present. Exelleuats los cauallers qui en terra jahien, Lemperador deualla del cadafal e vench a Curial e prenent lo per la ma, li dix:—A valeros caualler, ja plagues a Deu que yo fos tal com tu, e tu fosses Emperador. A honor e gloria de tota la caualleria del mon e de quant te son tenguts los leals cauallers, certes lo Duch de Baviera not satisfaria de tanta honor com li has feta ab la meytat del seu ducat, ne lo Duch Dostalriche (lexem estar sa muller), ab tot quant ha en lo mon. E girant se als altres, dix:—E vosaltres, maluats cauallers, ¿quina pena sera bastant a punir vos de vostres culpes? Diga Curial que vol que de vosaltres sie fet. Respos Curial:—Senyor, no placia a Deu que yo procure la mort a algun caualler: aci son abdosos; alli es la Duquessa de qui es interes; fets ne aço que plasent vos sia, car yo no men entench pus en tremetre. Ja era ora de vespre quant Lemperador trague los cauallers del camp, e com isquessen primers los vençuts, la Duquessa de Baviera que ala porta dela lliça staua sperant la exida de aquells mals homens, los corregue ab les ungles a la cara cridant grans crits:—traydors..! Mas los senyors qui entorn stauen la retengueren e la lunyaren, e axi ab les cares baxes, carregats de vergonya los tragueren del camp. Lemperador comana Jacob de Cleues als Reys de Sicilia e de Boemia, e menaren lo en mig dells fins al palau del Emperador, lo qual pres Curial per la ma, e nulls temps del seu costat lo parti fins que al seu palau, e dins la sua cambra lach mes. La Duquessa fonch deuallada del cadafal, e muntaren hi los dos falsos cauallers, e ences lo foch moriren a cruel e vergonyosa mort.

23.

L
A Duquessa deliurada, que de alegria no sabia ques fes, vench a casa del Emperador, e demana per los seus cauallers, e foren li mostrats: e tantost correch enuers Curial e lexant se li caure als peus los li volgue besar, mas Curial tot vergonyos los li lunya e lleuant la, sagenolla dauant ella dient:—A senyora, per Deus merce, no prengats en tant aço poch que Jacob de Cleues per vos ha fet, car tengut hi es per deute de caualleria, e yo e tot altre caualler erem e som obligats per nostra dignitat: mas clam vos merce queus amprets de mi en totes les coses que yo seruir vos pusca, que yo ho complire per tot mon poder. La Duquessa e sa mare e moltes altres senyores plorauen de goig, de que Curial hauia molt gran vergonya. Perque Lemperador pres los cauallers, e per apartar los de la multitut dela gent quels infestaua, mes los en un retret, e ab poca gent dins ab ell se tanca. Lo gran sopar fonch aparellat e les taules meses: aquells dos cauallers, senyaladament Curial, foren honorablement en la taula collocats; les viandes foren moltes e foren seruits splendidament; perque lo Duch de Bauiera, volent dauant tots usar de la sua magnificencia, hauent una molt bella filla donzella de edat per ventura de quinze anys, e era la pus bella per fama e per fet que en aquell lemps en limperi Dalamanya se trobas, presa aquella per la ma, sen vench dauant Curial e dix li:—Curial, car amich meu, nom se en quina manera retribuir te pusca la honor que lo jorn de vuy mas feta, sino donant te aquesta mia filla per muller e que prengues la meytat de la mia terra, e apres de mos dies de tota sies senyor. Curial oydes aquestes paraules e vista la donzella, qui de bellesa era molt gran, torna tot vermell e inflamat, e abans que respongues, empero ja quasi obria la boca per parlar, Melchior de Pando, qui era vengut de Monferrat e hauia gran stona ques treballaua de acostarse aell, ab fort gran treball e pena se fonch mes entre la gent, e en presencia de tots, una letra scrita de ma de la Guelfa li dona. Curial perde tota la color que hauia presa e encara la paraula, car volent parlar balbuceia e li tramolauen los labis en manera que no fonch bastant a formar paraula alguna, ne fonch poderos a respondre. Mas lo Duch que molt saui senyor era, apercebentse que aquella letra laurie torbat, seguint ço que començat hauie dix:-Curial, nous vullats torbar de la oferta que vous he feta; yo men torn ala mia posada ab la mia filla, la qual men mene per vostra, tota vegada que avos vindra en plaer acceptarla. Lo brogit era molt gran de trompetes e ministrers hoc, e de la gent que cridaua, parlaua e murmuraua, que si Jupiter hagues tronat nol hagueran oyt. Empero com lo sopar fos acabat e les taules lleuades, Lemperador pres per la ma Curial e ab molt alegra cara lo comença a festeiar, e manant que dançassen, prega Curial que danças. Lo qual obeynt lo manament, feta fer primerament plaça en la gran sala, volgue començar una baxa dança, mas la Duquessa deliurada se presenta dauant ell e li dix: —Senyor caualler, veritat es que vos mauets estorta de mort, de que apres de nostre Senyor Deu som a vos tenguda mes que a persona que viua en lo mon, e hauent me feta deuallar del cadafal no mauets restituida a mon marit, ne mauets fet hauer la sua gracia, perqueus suplich queus en deliurets. Curial, tot vergonyos per ço que abans no ho hauia fet, pres la Duquessa e comença a menarla vers lo Duch, lo qual sentint que vers ella anaua, tantost se feu al encontre de Curial el saluda molt amigablement. Mas com Curial e la Duquessa se metessen agenolls per parlar, lo Duch, ab la maior cuyta del mon, leua Curial e semblantment la Duquessa. Curial lauors dix:—Senyor, a vos no cal explicar lo cas que ses seguit daquells dos cauallers qui presumtuosament assaiaren posar macula en la honor de la senyora Duquessa vostra muller, e com agran vergonya e dan dells la veritat es exida a lum, la victoria que dells es stada hauda no deu amon companyo ne a mi esser atribuida, mas solament a la bona justicia de la Duquessa, la cual los pus flachs cauallers del mon en aquest cas haguera fets vencedors; perqueus suplich que la reebats en aquella amor, en aquella gracia que en altre temps tenir la soliets. Lo Duch oynt aquestes paraules respos:—Curial, ver es que ma muller nomes de res offesa, e com ho fos, pregant men tal caualler com vos sots, nous sabria dir no. E prenent la per la ma li dix:—Muller, besats Curial axi com al millor e pus valent caualler del mon, e al qual vos e yo som tenguts de tant, que yo crech que en nostra vida no serem ni poriem esser quitis de tanta honor com nos ha feta. La Duquessa besa Curial e apres besala lo Duch; la mare dela Duquessa, que Duquessa era de Bauiera, veent aço vench a Curial e abraçant lo fali desmesurada festa, e moltes altres princesses e senyores. Lemperador ladonchs vench vers aquella part e mana que tot hom sapartas e que dançassen, e axis feu; perque Curial manant Lemperador, presa la Duquessa deliure per la ma, e seguint los molts senyors e senyores, feu una baxa dança, ab tanta gracia e ab tan gran donari que aço fonch una gran marauella. Lemperador, qui mirant staua la continença de Curial, marauellant se molt de ço que veya dix:—Certes yo anch no viu pera liça e pera cambra sino aquest, e per ma fe es gran dan de tot lo mon que aquest non es senyor. ¡A, malayta sia la ffortuna que aquest caualler no ha mes en pus noble estat! Dançat hauien ya gran peça e la nit sen anaua, com Melchior de Pando sacosta a Curial e li dix:—Curial, ora es que anets a vostra posada; perque Curial se recorda de la Guelfa e regirantse vers Lemperador obtenguda licencia, no sens innumerable companyia e molta gent notable ala sua posada sen ana. E descaualcant, la collacio se feu molt gran. Aqui virats gast de infinits confits, de çucre e de preciosos vins. Mes era ya de la meytat de la nit passada, quant sonant les campanes en los monastirs se lleuauen a matines, e algu encara de Curial partir nos podia; perque Melchior conuida tot hom a anarsen e obtenguda licencia, cascu parlant tots temps de Curial, a la sua posada torna. Anuides era la gent exida de la cambra, quant Curial treta la letra de la Guelfa e besada aquella infinides vegades, se mes a genolls en terra e obrint la letra e mirant lo sotascrit qui deya, Guelfa la tua, los ulls seli ompliren daygua e venint li lo cor en un fil, seli engendra en lo cor un desig tan gran de veurela que tota la sanch li fugi. E cessant los seus polsos de moures, perduda la color no en altre manera que si lanima lagues desemperat, en terra caygue; la qual cosa veent Melchior e semblantment Jacob de Cleues qui dell nos partien, lo prengueren e en un llit de repos lo meteren. Tirauenli dels cabells e del nas e cridauenlo per son nom, mas certes aço era no res: los seus spirits se eran molt lunyats dell; de que los circunstants sobrats de compassio tots se planyien, e ab aygua freda e altres arguments se treuallauen reduirlo a sanitat, e axi ho feren, que com a cap de una gran peça reviscolas feu un sospir molt gran, e sens que no gosas res dir, comença aplorar fort amargosament e miraua a cascu en la cara, e sens parlar feya marauellar tots aquells que aqui stauan, los quals ab bones paraules se esforçauen consolarlo. E com ell se fos ya reposat mana que tot hom de la cambra isques, e solament retengut en sa companyia Melchior de Pando, dix:—A Melchior, pare meu! e que es de la deessa del mon, e sili recorda de mi? A Cupido, les armes del qual port ficades en lo meu cor! yo mir souen en los cels e en lo terç contemple la tua mare, la qual ab los raigs luminosos dela sua gran resplandor sol illuminar aquest sobres tenebres cor prometent me bona sperança; digues me si alguna cosa deles esdeuenidores es atu certa, si veure james aquella de qui son esclau, e sens la qual la seyoria de tot lo mon menysprearia e tendria en no res, sim vol be e sim te per seu, axi com me dix. Ay de mi trist, e quant li merexere los bens quem ha donats e les honors quem ha fetes em fa tots dies! E quals auis mauien guanyat, ne quals fades me fadaren que aquesta reyna de noblesa a ses propies despeses me lleuas dela pols! Melchior de Pando lo qual tot aço hauia oyt, dix:—Curial, perque fets continença e diets paraules de fembra? exugats les lagremes que massa les hauets promtes, e no es obra de caualler, e lo be nous faça mal; legits vostra letra e nous plangats abans de hauerne raho. Perque Curial legi la letra e troba en aquella paraules molt consolables, e promissions de segura e ferma sperança, de que lo cor tot seli esclari; e apres que una e moltes vegades la hach legida e, ab los labis besant, mullada, plegala en un plech molt estret e ligada ab fils dor e de seda burella e negre las penja al coll. E daqui auant feta la encastar en un leo dor ab moltes pedres precioses e perles grosses orientals, la aportaua tots temps penjada dauant los pits. En tal reliquiari fonch mesa la primera letra que Curial hach de la Guelfa. Mes com en aço haguessen ya consumada la resta de la nit, conuidats de Melchior, adormir se retiren. No hagueren gayre estat que lo dia vengue, e lo sol clar e luminos foragita les tenebres de la faç dela terra. Com Melchior de Pando lleuant se, senti ala porta dela posada de Curial gran brogit de trompetes e ministrers e de molta gent notable, e anant a Curial, aquell desperta e li dix:—Curial, lleuats sus, e exits de llit; vets la carrera e encara la casa plena de infinita gent que ve auos per fer vos honor. E axi com ell se lleua, lo Duch Dostalrich fonch vengut acompanyat de molta notable gent, lo qual ala porta de la cambra crida grans crits:—Curial, que es de vos? Perque Curial exint tantost de la cambra feu reuerencia al Duch, e en paraules e mots plasents passaren lo temps una estona, dins la qual Curial fonch acabat de metres apunt.

24.

M
AS Lemperador que la nit passada no hauia tota dormit, enuia a Curial lo donatiu seguent: ço es, una correia grossa dor ab moltes perles de compte e moltes pedres precioses, la qual valia molt gran preu, un collar dor ab perlas tan grosses que per ventura semblants no eren stades vistes, e molts diamants e rubins. Encare li trames una esquerpa dor molt rica, e dues robes, una de ceti ras vert escur brodada en la seguent forma: hauia entorn de les faldes de la roba arbres ab les rayls, lo tronch e tots los rams de perles, les fulles batents totes dor fi, e lo fruyt que eren mores, era compost de marachdes, balaxos e safirs molt preciosos, e en tal manera aquests arbres ocupauen tota la roba que de aquella nos mostraua lo drap; laltre roba era de vellut negre, e hauia entorn de les faldes una testa de drach molt ben brodada que paria que devoras lome qui aquella vestia, los hulls dela qual eren dos rubis grans tan resplandents que eren de inextimable preu. E mes li dona tota la sua vaxella dor, e quatre caualls molt bells e deu hacanees molt belles. E axi com Curial acompanyat daquells Duchs e senyors començas exir de la cambra, lo donatiu del Emperador atengue, lo qual fonch mirat per tots, e loaren Lemperador de gran magnificencia dients que en aço hauia obrat molt notablement; perque Curial torna arrera e vestis una daquelles robes, e mes se demunt daquells joyells, los que li foren vists, per estrena de les quals robes e altres joyells, Curial dona al portador tota la desferra sua descuder, de que fonch loat molt. Los Duchs de Bauiera e laltre Duch son gendre foren venguts e ab la maior honor que fer li podien lo menaren al palau del Emperador, on era aparellat lo gran conuit, car Lemperador feu sala al Reys, Princeps, Duchs e Comtes que aqui eren. Nos marauell degu que per aqui nos parla de Jacob de Cleues, car nos pertany a nostra materia parlarne pus, car solament hi som per recomtar los fets de Curial, e daltre part, no obstant que Jacob de Cleues fos festeiat, honrat e fauorit, empero en esguart de ço ques feya a Curial, era fort pobre cosa e per ço apresent non curarem. Melchior de Pando se temia molt que Curial no hauria cara per dir al Duch de Bauiera del matrimoni que li hauia mogut, veent la cosa tant gran e que no era de refusar al Rey del mon. E hauia dubte que si Curial ho atorgaua, atesa la honor que hauia guanyada, de que la fama plegaria a les orelles de la Guelfa, la vida della seria fort poca, perque ab gran treball per la multitut de la gent quey era se pogue acostar a Curial, lo qual entre aquells senyors staua, e dixli ab veu baxa:—Curial, si lo Duch de Bauiera vos torna a parlar, membreus de quius a fet home, ço es la Guelfa, a la qual, si aço donats loch, conuendra morir prestament o haura vida dolorosa. Curial, qui ohi lo nom de la Guelfa, mira en la cara a Melchior e cambias tot perdent la color, de que Lemperador li dix:—Que es aço Curial hay res de nou? Respos Curial:—Senyor, aquest prom que aci es, tench en loch de pare e quasi ma nodrit e a despeses sues ma fet home, donantme tots temps copiosament tot ço que yo he haut mester, e ara es vengut aci e ham recordat un negoci lo qual me carrega molt, perque es a mi molt necessari cuytadament tornar men en mon pahis. Lemperador se gira a Melchior e feuli honor, e dixli:—Prom, not penidas de ço que en aquest caualler has obrat, car certes la tua vellesa ne los teus bens no podies mills esmerçar que nodrir tal caualler com aquest es, al qual mes que a altre del mon yo voldria semblar, e axi veges si la aiuda mia te pot en res esser aprofitable; digues ho, que per amor de Curial not fallire. Lo prom se lexa caure a los peus del Emperador, e semblantment Curial tot vergonyos li besa las mans fent li infinides gracies de la sua oferta. Ab tant Lemperador se mes a taula ab los Reys, Curial e la Duquessa solament, dauant la qual nauia altre molt gran on seyen Princeps, Duchs e grans senyors e ab ells Jacob de Cleues e Melchior de Pando, e apres altres taules on seyen grans barons e cauallers. La festa fonch molt gran e foren seruits esplendidament e copiosa de moltes viandes e preciosos vins, lorde del qual conuit lexare, per no tenir temps. Apres que foren dinats, los ministrers vengueren e comencen a cornar, e Lemperador pres la Emperadriu per la ma e tot rient comença una baxadança, apres dels quals seguiren molts, en dançaren altres molts. Gran e molt alegra fonch la festa que Lemperador feu aquell dia, entant que tot hom staua marauellat que si tots los Reys del mon hi fossen no poguera ferne mostrar maior baudor (6). La qual festa passada, lo Duch de Bauiera no oblidant ço que hauia principiat, com Lemperador sen anas a reposar, pres Curial per la ma, e pregal que sopas ab ell. Curial loy atorga molt agradablement, e tantost lo sen mena al seu palau, e delibera ferli molt gran festa, e si ordona que en la taula principal no seguessen sino la Duquessa sa muller e Curial, e que no servissen sino dones, entre les quals ordona que la Duquessa deliure que filla sua era maior, e hauia nom Cloto, fos mestre dostal, la altre filla donzella, la qual Laquesis era nomenada, lo seruis de vi. Era aquesta Laquesis donzella que anuides lo quinzen any traspassaua, assats gran dela persona e de marauellosa bellesa, e la qual en aquell jorn se studia en aiustar artificial bellesa ala natural, de la qual nostre Senyor Deu la hauia dotada dauant totes altres del Imperi Dalamanya amplament e molt copiosa. No vull musar (7) en escriure per menut totes les circunstancies de la sua bellesa, mas aquell qui ho voldra saber, lija Guido de Colupnes alla on descriu la bellesa de Elena e sie content ab allo, e pense que a Laquesis no li fallia bellesa, car certes natura ab gran studi per fer marauellar les gens la produi tal en lo mon. E sobre totes les belleses que hauia, si tenia los pus bells hulls e pus resplandents e alegres que en algun temps fossen estats vists, ab los quals no era persona que ella miras que depresent noli fes oblidar totes altres coses, e solament de mirar a ella hauer cura continua; en tant que ab los hulls solament tenia moltes besties en pastura, los quals si ella no fos, hagueren cercat en altre part lur deliurança, no obstant que ella era tan freda que nulls temps de home algu per bell ne valent que fos se era poguda escalfar, ne home del mon pogue conexer que ella mes a una part que a altre se inclinas, e amoltes senyores les quals, si aquesta no fos, hagueren molts requiridors, feu seruar forçada honestat. E ultra aço totes les coses que feya o deya eren dites e fetes ab tanta gracia e ab tan gran donari que aquesta era admiracio sobirana. Perque com Curial miras aquesta atentament e contemplas particularment totes les sues belleses, tantost furta lo seu cor ala Guelfa ala qual primerament lauia donat, es comença adispondre de presentarlo a Laquesis, la qual tenia los hulls ficats en aquells de Curial e dins si matexa, contenta de la bellesa e caualleria daquell, tota ansiosa, aparellaua noua manera com a Curial plaure pogues. E mentre ells dos stauen axi alienats, una noble donzella apellada Tura, la qual a Curial seruia de coltells, e no menys que Laquesis se era altada dell, sapercebe daço, e veent que Curial no menjaua, axi com aquella qui era assats bella e molt abta dix:—Curial, mirant ami vos oblida lo menjar, o per ventura nous alta mon seruey? Curial ladonchs desperta lo cor e apartant un poch los ulls dalla hont los tenia, alarga la desusada ma al plat e feu continença de menjar. Ladonchs la Duquessa dix:—Tura, plaer mas fet quel has sollicitat, e Tura rient respos:—Senyora, stona ha que ho haguera fet, mas tement la usança de la sua terra que dien que si hom los conuida ells sen van, he callat. La Duquessa ris molt; ladonchs Curial veent que dell reyen ris un poch, mas no fonch poderos a respondre. Empero ell menjaua poch e beuia menys, car non gosaua demanar; perço que Laquesis anant ala copa noli giras lasquena. Mas la Duquessa mana a Laquesis que aportas a beure a Curial. Vestia aquest jorn Laquesis una roba de domas blanch forrada de herminis, tota brodada dulls, dels quals exien laços dor fets en diuerses maneres. E jatsia los llaços fossen buyts, certes molts hi eran cayguts e entrels altres Curial, al qual lo llaç estrenyia tant que ja no era a ell lo fugir. Axi Laquesis, acompanyada de molts cauallers e donzelles, ana per la copa e venint la presenta a Curial. Es ver que Curial conexia que li era molt gran carrech pendre la dela ma de Laquesis, e encara li semblaua maior carrech, refusant la, fer lay tenir, perque alargant la ma pres la copa e begue, e com Laquesis cobras la copa, la Duquessa sa mare li dix:—Laquesis, beu lo remanent per amor de Curial e axi ho feu. En apres la Duquessa dix:—Curial queus par de la mia filla? Curial respos:—Certes, senyora, yo crech que vos hauets la pus bella e pus donosa filla del mon. Replica la Duquessa:—E que es allo de que mes vos altats de la mia filla? Respos Curial:—Senyora, totes les coses que yo veig en Laquesis son les pus belles del mon, empero los seus ulls son tan bells que yo no crech que Deu sapia tornar altre volta a ferne altres tals; e certes la sua roba concorda be ab la sua faç. E axi parlant daço e daltres coses lo sopar fonch acabat. No vull musar en descriure les viandes ne en nomenar los conuidats; pens cascu que noy fallia res que lo conuit pogues ennobleyir. Mas apres que les taules foren lleuades, lo Duch vench en aquella part, e mana seure la sua filla prop Curial, de que ell fonch tan content com de cosa que auenir li pogues.

Segueren axi mateix molts Comtes e grans Barons e dames, damiselles en gran nombre, e aqui jugaren fort alegrement amoltes maneres de jochs segons que en tals festes enles grans corts sacostuma; apres deles quals com fos ya gran part dela nit passada tota la gent sen ana, mas lo Duch no lexa aquella nit Curial exir del seu palau, ans en la cambra on Laquesis dormir solia, molt ricament aparellada, ordona que dormis. Ne encara Melchior de Pando hach poder de parlar una sola paraula ab Curial, tant lo veya circuyt de dones e donzelles que ala cambra lo acompanyaren, perque ab molt gran desplaer, empero ben acompanyat, ala sua casa sentorna. Entrat adonchs Curial en la cambra e feta collacio, la Duquessa dix:—Curial, vets açi lo llit de Laquesis, dormits be e guardats vos que no somiets algun mal. Curial respos:—Senyora, aquest llit bem pens que sia plasent, no empero crech que sia de dormir ne de reposar; perque la Duquessa entenent les paraules de Curial, tota rient, pres comiat ensems ab les altres dones sen ana. Romas adonchs Curial solament ab los seus cambrers, e puys ques viu descarregat de la gent quel infestaua, pres se esment dela cambra de Laquesis la qual viu molt ricament aparellada de totes aquelles coses que ab una senyora tal se pertanyian. E entre les altres coses hauia en aquesta cambra un altar a una part ab un retaule de mossenyor Sant March molt finament acabat. E tantost que ell viu Sant March en figura de leo si recorda de la Guelfa, e subitament oblidats los ulls de Laquessis se tengue per culpable e ficant los genolls deuant laltar ab veu baxa dix:—A catiu de mi e on son yo? Quin vent es estat aquell quim ha transportat de una terra en altre? O desauenturat, o home de poch seny, e que he fet e qual penitencia sera bastant a purgar tan gran crim com es aquest que he comes? A cor desleal e que has pensat? A ulls falsos e traidors e perque yo nous arranque ara de la mia faç, per tal que altre volta nom furtets a aquella de qui son? E mesclant ab aquestes paraules sospirs e sanglots infinits, recordant se dela gran falta que ala Guelfa hauia feta en mirar Laquesis ab ulls desijosos, hauia desig de planyer se greument, mas dubtant quel sentissen los qui eren en la cambra no gosaua parlar, perque lleuant se del altar sen ana al llit, lo qual era molt ricament cubert dun cubertor tot blanch, de domas forrat de herminis brodat dulls e de llaços dor, segons era la roba de Laquesis. Daquest mateix domas eren les cortines en aquesta matexa forma brodats, perque Curial mirant aquest llit se comença a marauellar molt, no solament de la bellesa de Laquesis, mas encara de la sua abtesa, aiustant a aço que ell no creya que pus abta donzella ne pus bella hagues en lo mon. E mentre ell axi pensaua, oblidats los sospirs alargant los ulls viu una recambra que aqui era e entra dins, en la qual Laquesis sacostumaua ligar e metre apunt, molt ben empaliada de draps de raaç, en la qual hauia un altre llit molt bell e molt ricos sobre el qual troba totes les joyes de Laquesis, ço es, frontals de perles, arracades, collars, pitrals, esquerpes, cadenes, cintures, manilles, fermalls, anells e molts altres joyells dor ab pedres e perles de inextimable preu. E entre les altres coses plague li molt, un fermall assats gran en lo qual hauie perles molt grosses e diamants molt richs, en mig del qual hauia un leo ab los ulls de dos rubins fins, e era nafrat en los pits, de la qual nafra li exia un cartell ab letres qui deyen:—Cuer desirouts na null sojorn. La vista empero daquest leo no hague tanta virtut com la del retaule, car noli pogue reduir amemoria la Guelfa, ans alargant los ulls e mirant los joyells tots de un en un, deya entre si mateix: certes no conuenen coses menys precioses a tan noble e tan bella senyora com aquesta es. E mentre miraua aquestos joyells la nit sen anaua sens Curial hauer ne sentiment, perque los cambrers seus li digueren:—Curial, ans de gran stona sera alba; e axi Curial tantost se despulla, es mes al llit, e anuides hi fonch que ell sadormi, axi fort com si fos litargich, en lo qual dormir somiant li vench la visio seguent:

25.

U
N minyo molt pobre li aparech e anaua tot despullat sens cubertura alguna, e anant demanant les almoynes de casa en casa no trobaua qui res li donas ne li hagues misericordia, entant que li era vijares que peris de fam, e com strangolis e fos ya en punt de morir, a una porta viu una dona tan bella que Venus fora estada contenta de tanta bellesa com aquesta hauia. Era aquesta dona vestida tota de negre e en abit de viuda, e sens que lo fadri no li demanaua almoyna ne li gosaua parlar, tanta la veya de reuerencia digna, ellal crida e li dix:—Fadri ¿que cerques? Lo fadri respos:—Senyora, muyre de fam e de fret. E tantost la dona despullas la sua roba e vestilay, e fonch li vijares que be li venia. E mes se la ma al si, e arrancant se lo cor li dix:—Menja aqueix pa, e sies content, car bastant es a toldret la fam. E que lo fadri menjaua aquell cor e fonch li vijares que tan dolça vianda no hagues en lo mon. E axi menjant lo viu crexer e tornar molt bell home e gran de la persona; la donchs la dona dix:—Menja be, e fartat ab aquesta condicio, que si en algun temps me veges morir de fam, hages merce de mi. E per lo fadri li fonch axi promes. E fet aço, lo fadri qui ja ere home molt gran e bell sen ana, e ell e la dona romangueren. Apres daço se segui que li fonch vijares que ell vees aquesta dona en estat molt pobre, trista e molt afliccionada, ab los cabells tots descompostos e mal pentinats, e la cara molt trista e descolorida e quasi morint de fam, era tornada tan magra que entre los ossos e la pell no hauia carn alguna; e que demanaua a menjar a aquell qui ella hauia fartat, e el no lin volia donar, abans li giraua la esquena e de tot en tot la oblidaua; axi que la dona mirant aquesta ingratitut quasi defallia e ignoraua quiny remey prengues, ne tan poch volia pendre res que altres li donassen; de que ella staua en punt de morir, maiorment que veya que aquell mal home donaua a altre dona lo pa que ella menjar deuia, e per aquesta raho Curial lo volia matar. Apres daço viu que los cels se obrien, e Febus, que totes coses veu, recomta a Venus aquesta ingratitut, perque incontinent Venus irada mana a Cupido fill seu, que en adiutori de aquesta dona se lleuas. Perque lo dit Cupido solla lo seu arch e llança dues tretes, una de plom, altre dor, e ab la de plom feri la dona per mig del cor e ab la dor feri lome ingrat, e axi fort los nafra que la dona sadormi, e lome bascaua e passaua la maior pena del mon, e desijaua la mort mas no la podia aconseguir.

26.

D
URA aquest somni per gran spay, entant que lo jorn fonch vengut e lo sol, uberts los seus ulls, dauraua la faç de la terra. E Curial encara dormia quant Melchior de Pando vench ala cambra e tocant ala porta fonch li uberta. Entrant troba Curial que encara dormia, e despertant lo dix:—Curial, massa dormits. Perque Curial, no en altre manera que si de mort fos tornat a vida, tot torbat se dreça en lo llit e dix:—Pare meu, vos mauets tret del maior treball del mon, car yo staua en punt de matar un home, lo pus ingrat e desconexent que yo crech que fos en lo mon. E daqui auant comtali lo sompni mot a mot, ala qual cosa Melchior menant lo cap solament dix:—Mala cosa es ingratitut, ans vos dich que es tan gran pecat que atart o nulls temps naconsegueix hom remissio. Curial no entes ço que Melchior volia dir, ans se lleua fort prestament del lit, e axi com la porta dela cambra se obria, una donzella de Laquesis, acompanyada de altres donzelles, vench a Curial e presentali la roba blanca de Laquesis, la qual hauia vestida lo jorn passat, dient li axi:—Curial, Laquesis se recomana auos e diu que ir al sopar vos altas de los seus hulls, e si auos poguessen aprofitar o fer algun plaer apres quels se hagues trets, no curant de son dan ja los se haguera arrancats del cap per donar los vos; mas sabent que auos no valdrien res e aella farien gran fretura ha cessat; empero, tramet vos aquests dela sua roba, pregantuos que si volets la sua vida vosen façats jupons e, ella veent, los vistats. Perque Curial, ab molt gran plaer pres la roba, en feu tan gran festa que no es en dir. E fent infinides gracies respos que axi faria com Laquesis manaua, ala qual la pregaua lo recomanas. E tantost mana a un cambrer seu que daquella roba fes fer jupons segons era stat dit. E de present que foren fets, Curial no vestia altres jupons sino de aquella roba. Perque Melchior de Pando, que aço viu, dix:—Curial, aquesta donzella pot hauer nom Laquesis, mas ella es Antropos, certament e axi ho prouarets per temps. 27.
L
ES honors en les quals Curial se veya, les quals de dia en dia crexian, axi com si ell hagues begut tot lo riu de Lethe, li feren oblidar no solament les coses de Monferrat, ans encara menysprearles. Perque no obstant que Melchior de Pando lo sollicitas de tornarsen, Curial no ho metia per obra, ans viuia tan content que no li era vijares que aquestes festes deguessen james defallir. Ja era lo Duch fora dela cambra e la missa aparellada, quant Curial isque e si li vengueren al encontre la Duquessa e Laquesis, la qual com viu a Curial totas cambia e perde la manera del anar que solia tenir. Axi que quasi fora exida de si, balbuceiant dix:—Curial, Deu vos don bon jorn. Curial, qui no era menys ences de la bellesa de Laquesis, abraçala e pren la del braç. La Duquessa dix:—Curial, ¿hauets ben dormit esta nit? Curial respos que si. E axi anaren ala missa. Lo Duch feu a Curial molta honor, e tots temps speraua que li demanas Laquesis per muller, puvs que ell lay hauia proferta. Empero Curial, no obstant les coses que veya no podia creure que lay donassen, e daltra part recordantse dela Guelfa no hauia ardiment de ferse auant. E per ço staua tebeu e no gosaua obrir la boca per parlarne. Poguera esser que si altre volta lo Duch lon hagues conuidat, ell si fora debatut; empero al Duch paria cosa desonesta parlar ne pus, e axi lo fet no se executaua. Axi que oynt la missa, com vengues al pendre dela pau, lo Duch la pres, e crida la sua filla, e besant la li dix: —Bella filla, anats a Curial e donats li la pau. Perque Laquesis, complit lo manament de son pare li dona pau. Besats adonchs Curial e Laquesis, lo un e laltre se enceneren axi fort, que tot hom conegue ubertament que eren namorats; car Laquesis torna tota vermella e tremolosa axi com aquella que nulls temps hauia amat. Semblantment Curial se torba tot. Empero com ella quasi ab passos descompostos sen volgues tornar, e la virtut li fallis en manera que paria que nos pogues moure, Jacob de Cleues apercebent se daço, cuyta e ana a Laquesis e aiudantli a anar, ab gran treball la torna al loch on era pertida; la qual anant axi com noua enamorada, no sabent cobrir les sues pasions, dues voltes se gira a mirar Curial. E axi ana fins ala Duquessa, sa mare, la qual reebentla li dix:—Tota la color has perduda. Respos Laquesis—Senyora, tota esta matinada me ve un cobriment de cor qui cuyt esmortir, e ara mera vengut pus fort; e sino fos Jacob de Cleues quim aiuda, a força maguera hauda a seure abans que pleguas açi. La Duquessa la descenyi e metentli la ma al si, trobali lo cor tan batent, que aço era gran marauella; mas certes los polsos li eren defallits, car per molt que li fregassen los braços ells no feyen algun mouiment. Acabada la missa, tot hom sacosta al Duch e axi anaren fins ala sua cambra. E com hi fossen entrats un missage del Emperador, vench, lo qual dix a Curial que anas que Lemperador lesperaua a dinar, ell comtaria bones nouelles. Perque Curial, pres comiat del Duch e dela Duquessa e axi mateix de Laquesis, feu la via dela posada del Emperador. Mas com Curial sich partis, Laquesis lo mira, e axi com lo perde de veure tots los spirits li fugiren, e ab tremolosa veu girant se a sa mare dix:—Senyora, yo muyr. E tantost perduda la color e los labis tornats tots blanchs, cuberta de una suor tota freda, caygue. La Duquessa, sa mare, crida grans crits, e ab aygua freda e altres arguments sesforçaua reduir la al primer punt; mas com aço los valgues poch, la mare, que auisada senyora era e pensaua be aquest mal don podia venir, crida grans crits:—Laquesis, vet aci Curial! Perque Laquesis, al nom de Curial, no menys que Piramus al nom de Tisbes, obri los hulls e obrint los braços alarga lo coll, e sa mare besala moltes vegades. Mas com Laquesis se trobas enganyada e no sabes cobrir la sua passio, dix:—¿On es? La mare respos:—Filla mia, aci es, e diu que si not esforces ell es mort. Prengueren la tantost e meteren la sobre un llit. No era just encara Curial al palau del Emperador, quant un missage dela Duquessa vench a Curial; e com Melchior de Pando lo conegues, demanali ¿que vols?—Senyor, dix lo missager, tantost que Curial parti, nom se quiny accident sobrepres a Laquesis, que ella caygue morta; e sino que ab lo nom de Curial la han reuiscolada, morta era certament; perque la Duquessa lo prega molt que vulla tornar, e Laquesis no muyra per fretura duna vista sua. Melchior li respos:—Amich, tornaten ala Duquessa e diguesli que Curial ja ho sab, e fora tornat volenterosament, sino per la gran cuyta que Lemperador li te que vaya aell prestament, e axi que tantost com hage sabut ço quel Emperador vol, fara lo manament dela Duquessa. Perque lo missage sen torna sens Curial sentir laccident de Laquesis. E com fonch junt ala cambra, Lemperador li feu molt gran festa e dixli:—Curial, oyts ço que diu aqueix haraut. E com Curial linterrogas, lo haraut respos:—Senyor caualler, yo son vengut aci per publicar com lo Rey de França ha ordonat un torneig deuant Melu, e deu se fer dins sis mesos, en lo qual entrara lo Rey personalment. E sera partit en quatre parts; ço es que los cauallers qui al torneig vindran, si son amorosos de viudes, vengan ab paraments burells e negres; e si son amorosos de dones maridades, hagen paraments morats; e si son amorosos de donzelles, hagen los paraments verts e blanchs; e si son de monjes, verts e burells; e per aquesta raho sera conegut cascu de qual manera daquestes dones sera amoros. Ara sapiats que lo Duch de Bretanya e lo Duch Dorleans, qui son joues e molt valents cauallers, ab licencia del Rey, lo primer dia de juny caualcaran ab docents cauallers cascu de son hostal, e a forma de cauallers caminants als errants, iran per totes les encontrades e combatran tots los cauallers qui al torneig iran, e si seran per los camins atrobats. E aquell caualler qui no ira aforma de caualler errant, no sera admes en lo torneig, ni li sera feta honor, ni sera tengut per caualler. E certifich vos que molts Duchs e Comtes e altres grans senyors, sabent aço saparellen pera lo primer jorn de juny segons es dit, a caualcar o a crexer la sua honor. Oynt aço Curial, tota la sanch li bulli; e Lemperador abraçal e feuli molt gran festa e dix:—Yom pens que vos noy fallirets. Curial respos:—Senyor, no son meu, e per conseguent nom se quem sera manat. E tornant al haraut dix:—Digues amich: ¿e si lo caualler qui ira al torneig nulls temps hach aymia, quinys paraments aportara? Respos lo haraut:—Blanchs. Torna Curial:—¿E sin ha hauda e ara non ha, que fara? Replica lo haraut:—Hage paraments tots negres. Respos Lemperador, rient:—Curial, nom pens que alguna daquestes dues maneres de paraments façen per vos. Mas certes ara veurem com se captendran aquells que ho donen a entendre a moltes. Lo dinar fonch prest, e meten se ala taula e puys que hagueren menjat, Lemperador se trague e Curial sen ana a son hostal, e troba dins la sua cambra parat lo llit de Laquesis, en lo qual la nit passada ell hauia dormit ab tots los paraments segons quel hauia vist, deque Curial salegra tot, en feu molt gran festa. Mas certes no feu axi Melchior de Pando, ans li fonch vijares que ab una flama li haguessen donat per la cara. Empero conexent Curial esser molt ences en lamor de Laquesis, si en un punt lon volgues retraure poria rompre ab ell e no hauria res fet; perque delibera poch a poch fer loy entendre, perque dix:—¡A! quant plaer haura la Guelfa e quanta alegria ocupara lo seu cor com sabra les honors que hauets haudes, axi dela batalla com les altres! Certes yo crech que tan alegra dona no haura en lo mon: e axi Curial, yous prech queus spatxets daquesta terra, e lo prest que esser pusca partits daci e anem en nom de Deu. Car sapiats que de saui home es mentres las festes caldegen anarsen, e no sperar que refreden, a fi que hom no obtenga desfauor. Daltre part ja veets com aquest torneiament ses cridat, e axi anem e veurem la Guelfa que ordonara de vos. Certes yom tench per dit que encara que Lemperador hi vage personalment, sera afanat en esser en tan rich punt com vos serets, si be sera mills acompanyat. Mostra Curial hauer molt gran plaer deço que Melchior deya e respos:—¡A, las demi! e quant la veure yo, e si pore viure tant nem fara Deus tanta gracia que yo cresca la sua honor sobre totes les dones del mon, axi com ella ho mereix sobre totes les altres? Torna Melchior e dix:—Curial, prenets huy comiat solament del Emperador e partits daci, car hostes e peix a tres dies puden. E com vos vessen estar aci musant vostra honor ne valdria menys. E anau en nom de Deu alla hon hauets hauts principi, e si ara partits vos lexats aci la pus noble fama de caualler del mon, la qual en un torn poriets perdre per molts accidents dels quals hom nos pot guardar. Curial respos:—Pare meu, no diets sino veritat, empero pendre tan cuytat comiat seria molt vergonyosa cosa; mas prech vos que vistats tota la mia gent, en manera que yo torn nou en Monferrat, e entre tant yous spatxare.
28.
E
entre ells en aço stiguessen un missatge de la Duquessa vench, lo qual apres que hach saludat Curial, li dix:—Senyor, Laquesis es ja millorada. Curial respos:—Digats me, que ha haut Laquesis? Respos lo missatge:—Senyor, sapiats que apres que vos partis del ostal del Duch li vench tan gran defalliment que fins ara lan tenguda per morta, mas ara ja es en bon punt, Deu merce. Respos Curial:—Per ma fe aço yo no he sabut fins ara. E de present munta a cauall e ana al hostal del Duch on fonch rebut assats honorablement, e menaren lo ala cambra on Laquesis jahia, e axi com entra Laquesis lo viu, e en un moment perdent tota la virtut ella sesmorti e la Duquessa crida grans crits:—¡A, Laquesis filla mia, filla mia Laquesis! e prega Curial que la besas e axi ho feu perque besant la moltes voltes ella torna. E dix:—Curial, ades yo cuydi morir e tramis per vos e nom volgues fer tant de be que yous vees. Curial se comença a escusar dient que res non hauia sabut; ladonchs la Duquessa crida lo missage quey hauia trames, e ell respos que a Melchior ho hauia dit. Curial aferma ab jurament que nulls temps liu hauien dit mot, ne tal cosa era venguda a noticia sua, de que conebe tanta ira en lo seu cor que fonch una gran marauella. E sino fos lamor gran que ell hauia al prom, certes Curial haguera mostrat quant li ere vengut en enuig aquest fet. Empero com Laquesis fos ja millorada e en millor punt, Curial, pres gracios comiat, ala sua posada sen torna e dix a Melchior ques guardas altre volta de portarlo a tal proua. La liurea se feu tal com Curial volgue, empero tostemps ell vestia jupons de la roba de Laquesis. E comença a trametre la sua roba, e feu se una roba de llera negra, en la qual feu brodar un falco encopellat mudat, axi que no restaua a mudar sino los comiats. E anant al Emperador pres son comiat, al qual Lemperador se proferi molt el prega quel volgues visitar, e daqui auant escriureli de totes les coses que per ell pogues fer, car ell les faria abans que per home del mon. Axi mateix pres comiat dela Emperadriu. Lo Duch Dostalriche qui sabe que Curial sen anaua vench aell e presentant li dons molt preciosos, lo prega ques ampras dell de totes les coses que en plaer li venguessen e encara li dona una spasa, lo guarniment de la qual nos fora apreciat laugerament. E axi pres son comiat e semblantment de la Duquessa, anassen al hostal del Duch de Bauiera per pendre comiat e axi com fonch entrat, sabent Laquesis, Curial venir per pendre comiat de sa mare e della, feu seli al encontre e pregal que la volgues un poch escoltar. Perque apartats dela altre gent, Laquesis axi comença:—Curial, la necessitat en que son posada ha foragitada de mi la vergonya en manera quem ha contreta a dir ço que de bon grat haguera celat. E pensant que alguna escusacio sia ala dona o donzella que ama o vol amar, hauer elegit home noble e valeros e couinent ala sua noblesa he ardiment de parlar, e pur com aldre seguir sen degues, yo son en tal punt que si en altre manera men volgues regir no poria. Aço es ver que yo nulls temps ami home del mon, ne lo meu cor a amar algun james se pogue inclinar, mas certes ara es de tot en tot alienat e fora de mon arbitre e es en vostre poder; perqueus suplich que puys lo tenits a vostra ordenança lo vullats ben tractar en manera que no peresca ne yo ab ell, car nom par que per voler vos be ho haiam merescut. E dites aquestes paraules no podent retenir les lagremes plora molt amargosament. Curial respos:—Senyora, cert es que no es cosa en lo mon que per vostre seruey pusca fer que no ho faça abans que per donzella que en lo mon sia, empero venint lo cas me prouarets, aço quem requerits que tracte be vostre cor; axius suplich tractets vos be ami qui pas no menys pena per vos, que vos diets que passats per mi. E dites aquestes paraules pres comiat delles, reebent dons de inextimable preu, e axi ja acomiadat dels altres senyors e senyores, muntat a cauall parti e al seu cami dona principi.

29.

L
AQUESIS que viu partir Curial comença a esser molt trista, e conexent ho sa mare, li dix:—Filla, not dolga la partença daquest caualler, car per amor de tu yo fare tant quel Duch e yo irem al torneig e allal veurem. Laquesis respos:—Senyora, es ver que ami seria alguna consolacio, esser certa de anarhi e de conexer Curial, mas qual deu me fara fermança que yo pusca hauer tant esforç que abans daquell temps yo no muyra per ell? La mare li dix:—Filla mia, no es mester que axius captengats, mas esforçats vos be e pensats certament que totes les pus belles donzelles e dones del mon y seran, e axi fets que entre aquelles gosets comparar, e vostra tristor no hage tant poder quen furte vostra bellesa en manera que de vos en aquell cas a culpa vostra se fes poca mencio, e que aquell qui araus te en gran stima vos hagues a prear poch; car sapiats que amor no vol cor trist, ne marrit, e axi consolats vos, e fets que li trametats alguna cosa que port per vos en lo torneig a fi quel puscats conexer. Laquesis se consola, esperant anar al torneig, e daqui auant tota la sua cura mes en crexer la sua bellesa, segons que sa mare li hauia consellat.

30.

A
SSATS hauem parlat ara de Laquesis e de Curial e hauem relexada la Guelfa, la qual passaua no poch desig de veure Curial e estaua en continues oracions e deiunis per la salut de aquell, e tots dies del mon hoya tres misses, quant aella vengue la primera letra de la batalla que hauia vençuda en deliurança del prom, de que ella hach molt gran plaer e dins son cor feu tan gran festa que fonch marauella gran. E semblantment lo Marques ne feu fer en sa casa molt gran alegria, e dix moltes paraules en loor de Curial, de que la Guelfa hauia molt gran goig. Empero no ho ho feya apares, ans deya que no era noua cosa que un caualler valent e forts hauent mal dret fos vençut per un altre no tant valent, e que aço tots dies se veya per experiencia, empero donaua materia tant com podia cubertament que daquest fet se parlas en la qual cosa ella trobaua consolacio sobirana, e no hauia altre be sino oyr parlar de Curial. Empero com unes noues facen oblidar altres, vench altre noua dela gran mencio que Lemperador hauia feta dela sua venguda, e de les grans festes queli feyen e com daltri nos parlaua, e que aquell se tenia per millor qui mes lo podia festeiar. Aço podets dir que plague a la Guelfa en tant que anuides ho podia cobrir, mas tota hora deya que ella be creya que gran festa li fessen, axi per ço que hauia fet com per ço que speraua afer, empero que tot hom deuia pensar rahonablement, que les fames son maiors que los fets, e que spesses voltes aue que los homens ço que veen e oen recitan ab usura. Tothom empero parlaua de Curial, car aquells qui eren anats en sa companyia axi per seruirlo com altres, scriuien tots dies, e lo Marques sabia totes les coses e les publicaua tantost a sa sor, la qual ja les sabia de gran res abans, empero ella les tenia secretes e lo Marques les palesaua. Sabut empero per la Guelfa que lo dia de Sant March deuia esser la batalla, lo qual dia era ja molt prop, ellas comença a entristir e asentir en son cor dolor molt gran, e perdent lo menjar el dormir, torna groga e molt descolorida, e los metges cuydant la guarir, la purgauen e sagnauen, e ella tot ho prenia segons que ells ordenauan per cobrir la sua malaltia, de la qual ells no hauian conexença alguna. Mas com ella pijoras cascun jorn, dix a son frare que sen volia anar aun monastir de dones quey hauia molt deuot e que si morir li conuengues daquest accident, en aquell volia esser soterrada. Perque lo Marques ho loa, e tantost lay aportaren, pregant son frare que hom del mon no la visitas. Hauia entre tant la Guelfa fet fer una imatge de Sant March, molt finament acabada, e si feu fer un altar alla on ella jahia, on feya dir continues misses, e per tots los spitals e altres lochs on podia sentir pobretats feya molt grans almoynes, e pregaua continuament Nostre Senyor Jesuchrist e la gloriosa mare sua, que aiudassen a Curial, e li fessen hauer victoria. Queus dire de Sant March? Certes ella vota deiunar la sua vigilia ab pa e aygua solament tots anys, e vota fer una esgleya a loor sua e dotarla noblement. E axi la enamorada dona, tota anciosa speraua noua que consolar o matarla degues. Vengut adonchs lo dia de Sant March, ella conuida tots quants pobres pogue hauer, e ella matexa a peus descalsos los serui e totes les monges ab ella, de que totes eren marauellades. E aquest dia apres que los pobres foren seruits, ella sens menjar ne beure se mes al llit, e certes totes les monges cregueren que aquest fos lo darrer de la sua vida, perque trameteren per lo Marques, e com ell fos vengut, li dix:—O molt bella sor, ¿e que es lo mal que vos hauets, que hom del mon nol vos ha pogut conexer? Yous prech que prengats en vos algun esforç, e veiats si hauets desig de alguna cosa que hom donar vos pogues, en manera que axi no defallissets. Ella respos:—Senyor frare, yo no se quiny mal yo he, ne de ma vida tan grossers metges yo viu, car nulls temps algun remey ab tota la sua sciencia man sabut procurar; e placia a Deu, qui es poderos a guarir me e coneix lo meu accident, que ell hi vulla provehir e men traga ala millor part, car yous auis que si ell noy proueeix, dins vuyt jorns yo he per clar que sere fora daquest mon. Mas com la ora deles vespres sacostas, lo Marques dix:—Alas! e en quiny treball deu esser ara Curial? placia Deu que li vulla aiudar.

E dites aquestes paraules, pres comiat e girant les spatlles sen ana. La Guelfa oynt aço, demanant la Abadessa, e manant ales altres que li fessen loch, dix:—Senyora, yo muyr. E tantost los hulls entelats e tota la color perduda, inclinant lo cap sobre lo muscle de la Abadessa, caygue; la qual crida grans crits. Les monges que della se eren partides tornaren tantost, e si se esforçauen ab diuerses maneres de arguments reuocar los seus spirits qui sen anauen. Vanament empero se treballauen; la Guelfa certes, en aquest cas era molt pus prop de morta que de viua. Empero, com molt hagues estat, retorna un poch e fet un sospir, totes les dones cridaren:— A Senyora, per Deus merce esforçats vos un poch! A Senyor, Sant March, aiudats li que huy es lo vostre sant dia! Empero com molt fos la Guelfa treballada axi dela dolor com del deiuni, adormis un poch. No hach gayre dormit, que ella viu en sompni dues raboses qui dauant molta gent volien matar una dona nua, e que la gent staua tota sobre si que no li aiudauen. Empero com la dona se tengues per morta, venien dos leons molt braus e forts, e senyaladament lo un, e feyen fugir les raboses de que la dona era deliure e li donauen les sues robes e la vestien. Ladonchs mossen Sant March, aparexia ala dona e li deya:—Hagues bona sperança. Curial mantenia justicia e ha haut lo millor de la batalla, e ja es fora dela plaça. E axi la vissio e lo sompni sen anaren. La Guelfa, despertant, se esclari un poch la sua cara, e dix que menjar volia. Ladonchs les monges ab la maior cuyta del mon lin donaren, e li demanaren com se sentia. Respos:—Molt millor que dabans, e en ma fe crech que son guarida. Estant en aço lo Marques vench, car les monges hauien trames per ell, e troba la sua sor que meniaua, de que ell hach plaer molt gran, car amaua la molt. E Labadessa dix:—Senyor, desque partis daci es cuytada morir; empero ara ja esta be Deus merce, e parlant de moltes coses. E lo Marques torna adir:—A la ora dara ja es feta la batalla dels cauallers. La Guelfa no respos ne dix cosa alguna, e lo Marques replica:—Certes yo voldria quem costas una gran joya, e que yo en aquest punt sabes com es stada finada aquesta batalla, car en ma fe gran dubtem fa, car yo he entes que los altres son cauallers forts e molt valents; e be que Curial sia assats e molt valent e forts, empero no ses vist tantes vegades en liça com los altres. Labadessa, qui callar no podia, dix:—Senyor, yo he oyt dir que Curial porta en les sues armes un leo; ara sapiats que aquesta nit passada, yo somii que dos leons matauen dues raboses, e en ma fe recordant aquest somni he pensat que Curial e son companyo son los leons e los altres les raboses qui demanan barateria, e axi que son vençuts e non sperem altre noua. La Guelfa girant lo cap vers la Abadessa, viu que lo somni concordaua ab lo que ella hauia fet, e tengues per dit en tot cas que Curial ere vencedor. E dix:—Senyor germa, tants son vuy los homens qui per enveia e en altre manera lleuen infamies ales dones, que nols poria hom comptar; e si aquests injustament acusauen aquella senyora, nom sperets sino bona noua, car Deus es just e no permet que longament stiga la verga del pecador sobre la sort del just, per ço que lo just no stena les mans a coses illicites; e axi lexats los estar, voldria yo esser ben guarida e sis vol vencessen los leons del somni de Labadessa. Replica Labadessa:—Ara yous jur per Deu que los leons han vençut certament. Respos la Guelfa:—Perque ho voldriets, e en ma fe yo crech que no ha degu aci que no volgues per amor de Curial, empero molt mes per amor dela Duquessa, que si en altre manera venia lo fet seria cremada. Per Deu, dix Labadessa, ella no sera cremada en aquest cas, que los leons han vençut; ala porfidia dela qual la Guelfa ris un poch e sis feren totes les altres. E com molt haguessen parlat, lo Marques parti e al seu palau sen ana. La Guelfa era algun poch confortada, e dix a Labadessa:—En ma fe plaer he haut de vostre somni; tambe he somniat aquest poch que he dormit axo mateix; aiustant a aço tot lo fet de la dona nua, la qual pensaua que fos la Duquessa acusada, e apres li dix ço que Sant March li hauia dit. Perque Labadessa dix:—Sus, senyora, leuats del lit e vengan totes les monges e façam processio e cantem Te Deum Laudamus, que Curial tot es nostre e es stat vencedor certament, e mossen Sant March, qui es leo, li ha aiudat. Perque la Guelfa se lleua tantost e axi com si mal degu no hagues, ana tan leugerament que no hauia obs que la tenguessen. E feta processio e gracies a Nostre Senyor Deu, torna cascuna a son loch. Moria la Guelfa de desig de parlar de Curial e axi fetes desar les altres monges e ella ab la Abadessa romasa sola, comença entrar en les noues. E jatsia ella sabes molt, no sabe tant empero que pogues cobrir la sua amor que portaua a Curial; en tant que Labadessa conegue que gran afeccio li hauia. E si dix:—Senyora, yous prech per aquell Deu queus pot trametre bon nouell deles coses que mes amats en aquest mon, quem digats veritat duna cosa queus demanare. La Guelfa respos que li plahia. Ab tant Labadessa dix:—Senyora, per totes vostres paraules, he conegut vos esser algun poch enamorada de Curial; perqueus torn a suplicar quem digats si es ver. La Guelfa respos:—Abadessa amiga mia, yo a vos no cobriria ne pusch cobrir cosa alguna que a altra persona hagues a descobrir, e si parlare ab vos obertament e siats certa que nom fall conexença, que si yo no se ne pusch cobrir les mies passions, mal les cobrirets vos o altre aqui yo ho recomanas, sabent que nous hi va tant. Empero lo desig que he de parlar daquest fet, e la auinentesa que he de vos me força que yous diga ço que si seny hagues deguera celar; pero aquesta pena haurets de mi si les paraules que yous dire vos ixen de la boca: que la lengua ab que haurets parlat vos fare arrancar. E daqui auant vos responch que yo no se que es amor, ne may nol viu quem recort, ne se qui es; be he oyt dir que amor es alguna cosa, empero yo no veig que sia res, sino furor encesa, e passio agradable. Es ver que yo vull be a Curial, e si aço vol dir amor, amor sia, car yo no ho se; sino tant que he plaer de oyr dell, e desig que fos lo millor e maior del mon, e voldria que estigues prop mi, e de mi nulls temps se partis. Ara sabets tot mon fet. Labadessa replica:—Senyora, si be les monges estan apartades, empero alguna volta son requestes per alguns homens que han pochs negocis, e yo en mon jouent he hoyda aquesta liço mes de quatre vegades. Es cert que amor no es sino una gran e ampla afeccio que hom ha ala cosa que li plau, la qual engendra desig de complaurel en totes coses, e aquesta amor dura mentre la persona o la cosa li plau, car despuys noy ha gens damor. Empero dich vos que hauets molt errat en tenir mo tant temps secret, car gran aleujament es de la pena hauer a qui diga hom les sues passions. E daqui auant, abdues comunicauen tots los fets e legien les letres totes que hauia haudes, e dals no parlauen e eren ja tan amigues, que Labadessa sens alguna reuerencia li parlaua. Axi stigueren alguns dies, fins que Deus volgue que la Guelfa hach letra de Melchior, com la batalla era stada feta, recomtant li per menut totes les coses segons les hauia sabudes, de que la Guelfa e Labadessa hagueren plaer molt gran, empero callaren. No passaren gayres dies que un gentil home, lo qual lo Marques tenia en companyia de Curial, e lo qual hauia vistes totes les coses fins al donatiu que Lemperador li feu, vench e recompta al Marques tots los fets com eren passats, del dia que eren partits de Monferrat fins al jorn que ell parti de Curial, de que lo Marques salegra molt. E de fet sen ana al monastir, e troba la Guelfa ja guarida e en bon punt, e Landrea, sa muller, que ab ella staua. E tantost lo Marques feu recomtar al gentil home tots los fets per menut segons hauets oyt atras, de que la Guelfa hach molt gran alegria, mas non feya mencio. Mas certes Labadessa no sabia regir lo seu goig, ans lo mostraua tan fort, que aço era marauella. Recomtat hauia ja lo gentil home tots los fets; mas com recomtas la oferta quel Duch de Bauiera hauia fet a Curial de la sua filla e dela sua terra, tot hom ne fonch marauellat e estech quasi entre si mateix. Mas certes la Guelfa no ho pres en festa, ans mira Labadessa en la cara e fonch prop de perdre la color. Mas Labadessa cuyta, dient:— E ell que respos, acceptala?—Respos lo gentil home:—No en aquell cas; car en aquest punt plega Melchior de Pando, es presenta dauant ell e li dona una letra. E Curial prenent la letra no respos al Duch, e daqui auant continua ço que lo Duch hauia dit, e axi mateix tot ço que era stat fet fins al altre jorn quel Emperador li hach trames lo donatiu, de que tots hagueren plaer molt gran e sperauen saber per altres missatgers los altres fets ques seguiren. E axi parlant molt daquest fet, lo Marques e sa muller sen anaren a sopar, tots temps parlant de Curial, car no sen podien fartar. Mas com Labadessa e la Guelfa romanguessen, fetes les altres apartar, la Guelfa comença a dir:—¡A mare mia, morta son! Certes jo no veure lo jorn seguent. ¡A mal home, e per aqui te yo fet! Certes Laquesis no mauia merescut que yo fes aquest caualler pera que ellal sen portas. ¡A vida, e per que estas pus ab mi! Desemparam, yo ten prech, e no oia yo la altre dolor que esper apres de aquesta que huy he oyda. ¡A Laquesis germana mia, e per quet altist de ço del meu, e de tan luny mas robada la mia vida! Yo desauenturada, tramis socors ala tua sor, la qual speraua esser cremada, e tu per guardo has morta ami. ¡Ay que per fer be tots temps hagui mal! ¡Ay Cloto, e perque nom tornes ço quet he prestat, ço es lo meu Curial! No tenia pus precios joyell quet tramete. Aquest ha valgut atu contral foch quet haguera cremada, e tu has lom furtat e donat ala tua sor. Bon mercat li has fet de ço que not costaua res. ¡A Medea noble e valerosa, arat vull be quet sabist toldre dauant la falsa Creusa, sabent encendre lo foch que la crema, mas yo per apagar lo foch daltri he ences lo meu, en lo qual morre certament. ¿Mas perque desige yo mal pera Laquesis; qual es la donzella que sentiment hage que de Curial nos altas, veent lo en lo punt que yol he mes?—Deya la Guelfa aquestes paraules plorant tots temps, de que Labadessa sobrada de compassio tota se planyia. E dix ala Guelfa:—Senyora, no llamentets axi, car segons que yo entengui, lo Duch es ver que li proferi la sua filla, mas Curial no la volgue aceptar.—Mare mia, dix la Guelfa, ¿e pensats vos que Laquesis no hage hulls, e no veia en Curial ço que yo hi he vist; e mes auant, daltre part, qual orat seria que tan noble e tan auantaios partit rebujas com hauer Laquesis per muller, la qual ab si aporta tot lo ducat de son pare? ¡Ay mesquina yo, replica la Guelfa, e hagues li Laquesis fet lo principi que yo li he fet e fos seu! Labadessa li dix:—Senyora, en ma fe yo no pusch creure per partit del mon, que Curial done loch atal cosa: e mes, que posat que Curial sia bon caualler, al Duch no fallira qui li diga que Curial no es pera fer matrimoni ab sa filla, e yo no crech que sia ver que lay donen. E axi confortats vos, que tost ne sabrem altre noua; e cas que veritat fos ço que no pot esser, pensats que Curial haura a memoria los beneficis que de vos ha reebuts, e no reynara en ell tanta ingratitut; e axi senyora sopem, que en ma fe jur que noy ha res de veritat. La Guelfa malament se mes ala taula e pijor sopa, tots temps pensant ço que poria esser.

31.

C
OM hagueren sopat Labadessa feu entrar totes les monges en un verger molt delitable e, present la Guelfa, les feu jugar a moltes maneres de jochs. Empero la Guelfa noy aduertia ans pensaua tan stretament en Curial, que no sabia si era nuyt o jorn; perque com Labadessa entengues que couinentment hi eren stades, leuant se dempeus ab la Guelfa sen anaren, e cascuna ason trast se mes segons hauien acostumat. Empero la Guelfa no feya sino pensar ne feu, fins que en altra manera lo seu pensament en millor se conuerti. No passaren gayre dies que altres missatges vengueren uns apres daltres, per los quals la Guelfa sabe que lo matrimoni no sera fet, mas tot hom pronusticaua ques faria, atesa la festa que lo Duch de Bauiera feya a Curial; e hach ni alguns que digueren com Curial tenia lo llit de Laquesis en la sua posada, e en aquell dormia e que dela sua roba sauia fet jupons, de que la Guelfa senti dolor molt gran. E jatsia hagues desig de morir, empero totauia speraua veurel si cas era que vengues, e donarli entendre ques curaua fort poch dell. E mentre aquestes coses axi traspassauen, Melchior de Pando qui hauia lexat Curial en lo cami, atengue. La qual apres que hach feta reuerencia al Marques, ana ala Guelfa, la qual li feu molt gran festa, e sil interroga de moltes coses, ales quals Melchior respos. Mas certes no li romas per oblit que no li demanas de Laquesis, e Melchior dix com era una donzella molt bella e graciosa molt. E la Guelfa replica:—Sposada es ab Curial? Melchior respos que no, empero que be era veritat que son pare lay hauia proferta, mas Curial nulls temps hauia deliberat aceptarla, ne hom del mon se tenia per dit que lay donassen, car molts grans senyors se treballauen en discordar aquest fet, ne despuys nulls temps sen hauia parlat. Aço que deya deles festes que li feyan respos que era veritat, e que hom del mon qui vist no ho hagues no ho poria creure, e aquell qui ho hauia vist tampoch ho poria bonament explicar, e en aço ells hauien usat discretament atesa la honor quels hauia feta, e si axi no ho haguessen fet hagueren molt errat e certes nol podien tant festeiar com ell los hauia merescut. E digau, senyora, e en tant petit treball e perill se viu Curial com combate a Parrot de Sant Laydier, caualler de vint e cinch anys, tan gran com un jagant, fort e rebust pus que altre que fos en tot limperi, brau e ardit mes que un leo, en tant que en la plaça on ell era tot hom li feya loch e degu nos gosaua pendre ab ell, ates que ja hauia morts tres en lliça a ultrança, que tan poca festa feya ell de un caualler pera combatre, com vos fariets daquexa vanya. E mes que hach a vençre e derrocar dues vegades a Otho de Cribaut, caualler molt valent, qui ja tenia a Jacob de Cleues en terra per occiurel, e qual Lançalot ne qual Tristany feren james tal fet; aço miracles son que no son obres de home mortal ne humanal. Reposa algun poch la Guelfa, mas certes no era contenta dels jupons que vestia.—Ara, dix la Guelfa, yom pens que ell no trigara de venir, si donchs no es que Laquesis ab los seus llaços lo prenga altra volta el faça tornar del cami. E digats, Melchior, ¿era ja molt luny de Laquesis?—Senyora, respos Melchior, lo cors era luny della mes de huytanta legues, mas lo cor nulls temps si acosta ab tornes de mil legues.—Tot sera vist, respos la Guelfa. En aquesta manera que oyda hauets, se treballaua la Guelfa sens que no podia trobar repos en cosa alguna, com Melchior de Pando scriui a Curial, pregantlo que no vestis los jupons de la roba de Laquesis, ne dormis en lo llit que ella li hauia donat, sino que fos cert que la Guelfa hi trouaria tant enuig que seria molt; perque Curial tantost dona los jupons, e axi per ses jornades vench en Monferrat. Lo Marques qui sabe que Curial venia, feu parar tendes e pabellons fora la ciutat en una gran praderia, e aqui feu bastir un torneig marauellos, lo qual ja dies hauia que feya aparellar, en lo qual personalment ell deuia entrar. E com fonch lo dia de la venguda de Curial, fetes venir Landrea e la Guelfa, e altres moltes senyores, e muntades en lotges couinentment altes. Curial ates, lo qual reebut per lo Marques e per altres senyors molt assats notablement, alt en les loges entre la Guelfa e Landrea fonch collocat, de les quals graciosament fonch reebut e molt alegrament festeiat.

32.

E
RA lo Marques bell caualler assats e molt valent de la persona e trobant se molt delitos e en bon punt cuydant parlar secret, assaia de dir paraules no tan discretes com de tal senyor en tal jorn e en tal loch se pertanyien, ço es;—yo voldria que Curial fos dela altra part, car jo jur per la senyora que yo am, que yo li faria conexer de mon cors contral seu en aquest torneig, que ell no es amoros de tan bella senyora com yo, neli es tan leal com yo son ala mia. E axi tocant les trompetes ab molt gran brogit, se mes al torneig ab uns paraments de seda tots brodats de fulles de malues, e tal mateix lestandart. Dela altra part vench un caualler napoleta appellat Boca de Far, molt ben muntat e ricament aparellat e ab notable companyia, lo qual era vengut al torneig mes per amor de la Guelfa que dela festa, cuydant la hauer per muller, tractant los dos ancians, e axi ab dues les parts son en lo camp. E lo Marques broca lo cavall dels sperons e tenint una lança grossa e molt forts en la ma, feri lo primer qui dauant li vengue tan poderosament que del cauall lo abate, e axi feu de dos altres apres. Mas puys que hach rompuda la lança, mes mans per laspasa, e comença a ferir adestre e a sinistre tan vigorosament, que per totes les parts on anaua li feyen loch. Curial quil miraua,—nulls temps los ulls partia dell—dix tan alt que tots los dentorn ho pogueren oyr:—Certes lo Marques es molt valeros caualler, mas ço que ara fa, mes sab a mortal batalla que a torneig. Ladonchs sacosta a Curial un gentil home e li dix les paraules que lo Marques hauia dites dell en la ora que volia entrar al torneig, de que Curial ences de ira tot se cambia e no respos per no barreiar sos fets, mas pensa que lo Marques si tot lo festeiaua lo deuia hauer per odios segons ço quauia dit. La donchs lo Marques venint vers les loges faent moltes marauelles desa persona, ab laspasa feria tan fort que per qual seuol loch que ell passaua trobaua cami ubert, e com sacostas vers aquella part on Curial era, dix:—Curial, nosaltres qui no som stats en Alamanya no sabem fer armes, ne sabem ferir de lança ne despasa, e axi prestats paciencia si no ho fem tan be com vos e los altres qui mes ho hauets usat. En aquest mateix punt Boca de Far ab lo seu cauall apellat Saladi, lo qual era lo pus sobrer, pus fort e millor que altre algu que fos en lo torneig, com hagues cercat lo Marques longament per lo torneig e nol hagues encara trobat, vench ales loges e viu que lexat lo parlament ab una lança en la ma brocaua lo cauall per ferir un caualler. Mas Boca de Far metent se en mig encontra lo Marques axi asprament per mig lescut quel trague de la sella, el llança del cauall tan luny com la lança hauia de lonch, veent aço la Andrea, sa muller, e la Guelfa sa sor, e Curial e tota la gent de les loges e molts altres. De ques mes tan gran crit e tanta remor en les loges que aço fonch una gran marauella. Lo Marques ab molt gran afany, ajudat dels seus munta a cauall e mesclant se per lo torneig pres una molt grossa lança, e tant cerca amunt a cauall que ell troba Boca de Far, qui ab gran afany se defenia dels cauallers de casa del Marques quil volien apresonar. Mas lo Marques ences de rabiosa ira, vench e feril dela lança per mig lescut, empero dela sella nol muda, ans vola la lança tota en peces. Boca de Far qui conegue lo Marques, ferint dels sperons sacosta a ell, e en mig dels seus li dona tan gran colp dela spasa pel cap, que lo Marques embroncantse tot abraçant lo coll cuyda caure del cauall. La donchs venen altres en ajuda de Boca de Far e fan se fer loch ab les spases e aferren lo Marques, e certes portat lo sen hagueren sino fos un caualler cathala, lo qual era molt forts dela persona e caualcant un cauall forts e molt valent vench vers aquella part e ajusta Boca de Far de pits de cauall axi fort, que abdosos anaren aterra en un munt. Mas leuantse primerament lo catala, alarga la ma, e dix: sus, Boca de Far, e tantost Boca de Far aiudat per son aduersari, isque de dauall lo cauall seu qui de sus li jaya. Mas com Boca de Far se viu deliure e volgues muntar a cauall, lo cathala dix:—Caualler, lexau lo fill dela egua, car certes no sera pus vostre, e si be li hauia aiudat, ladonchs lo feri dela spasa tan vigorosament, que Boca de Far se tengue molt per carregat; empero si comença a combatre contra ell ab gran esforç. E mentre aquests dos en aço stauan lo Marques no cura dela batalla, mas pres lo cauall de Boca de Far per les regnes e vench sen a les lotges e presental a Curial, lo qual Curial pres en feu molt gran festa, e conegueren que era lo cauall daquell quil hauia enderrocat. Gran peça hauia durat lo torneig, ela malenconia creexia de cascuna part, quant Curial prega lo Marques quel fes cessar e aquell jorn no si fes pus, perque lo Marques tantost mana les trompetes sonar a retraure e tot hom saparta. Mas lo cathala e Boca de Far tots temps feyen armes e degu nos volia moure de son loch. Ladonchs lo Marques mana que los standarts tornassen arrere, e axi alguns cauallers se meteren entre aquells dos e ab molt gran treball los partiren.

33.

P
ARTIT adonchs lo torneig lo Marques sen munta en les lotges, e aqui les dones e Curial lo desarmaren. Lo Marques feu venir a Boca de Far, e feu lo grandissima honor, dient que era lo millor caualler qui en lo torneiament fos stat e lo qui mes hauia fet de son cors. Dix Boca de Far:—Marques, aço poguerets vos dir, si yo men hagues menat vostre cauall, axi com vos vosen menas lo meu. Ladonchs lo Marques ris e abraçal e festeial molt. Ab tant lo gran sopar fonch aparellat e tot hom vench a seure. Mas Curial sobrat de ira miraua enuers totes parts, e demana per un caualler qui hauia aportat en lo torneig un escut vert ab una barra dor quil trauessaua; e fonch li mostrat. E tantost el los acosta, eli demana son nom e de quina terra era. E ell respos hauer nom Dalmau Doluge e esser de Cathalunya. Curial li feu molt gran festa, axi com aquell qui hauia vistes moltes belles coses per ell fetes en lo torneig, e senyaladament lajust que hauia fet a Boca de Far, e com mogut de gran cortesia lo aiuda alleuar, e puys lo combate molt valerosament; e dins son cor se tengue per dit, aquest esser lo millor e pus valent caualler que en lo torneig fos estat. Perque apartat lo Marques a una part, lo prega que li fes gran festa, car be si merexia, e per temps li porie profitar. Lo Marques ho feu axi, perque acostantse lo caualler catala, lo festeia molt. Ab tant segueren a sopar; e ordonant lo Marques segue Curial en mig dela Guelfa e de Landrea, e prop Landrea, lo cathala, e Boca de Far prop la Guelfa, e lo Marques dauant en una cadira; tots los altres segueren ordonadament. E seruia de mestre dostal una noble donzella apellada Arta, la bellesa en aquell temps dela qual ere tenguda en gran stima, e acompanyada de molts cauallers e gentils dones se feya conexer en la sala. Empero lo seruir que ella feya ere maiorment mirar Curial, la bellesa del qual resplandia sobre tots e totes quantes e quants en la sala eren; mas Larta, no sabent cobrir ço que en lo cor li ere caygut, no partia los ulls daquells de Curial, de que la Guelfa, quasi ab malenconia e gelosia, dix:—Arta, yo nom pensaua quey hagues altres ferits sino los del torneig; mas ara veig lo contrari e crech que ni haura de apresonats. Arta calla. Lo sopar fonch acabat e les taules leuades, quant Larta vench ab un bacinet darmes molt bell, e de part del Marques lo dona a Boca de Far, axi com al pus valent e millor caualler del torneig, de que lo cathala se torba tot, e dix:—Malay (8) son venguts los strangers no coneguts. Curial, oynt aço, veent que lo Marques no judgaua lo pus rahonablement a sos vijares, e daltre part hach vist que Boca de Far nulls temps partia los ulls dela Guelfa e li deya alguns mots, per los quals tot hom hauia conexença quen era namorat, trames cuytadament per una espasa sua, la qual li hauia donada lo Duch Dostalriche, lo guarniment dela qual nos fora stimat leugerament, e donantla al caualler cathala, li dix:—Tenits aquesta spasa axi com aquell qui mills e pus fort nauets ferit que caualler que yo hage vist vuy en lo torneig. Boca de Far mogut denveia, dix:—Per ma fe, yom tench per dit que lo caualler hage ben ferit dela sua spasa, empero daltres ni ha qui han fet tant com ell segons lo meu parer. Lo Marques mana que negu ne parlas pus. Perque lo cathala ab gran enuig sostengue aquell manament del Marques, per una gran stona, dins la qual se parla de moltes altres coses. Mas lo cathala, qui no hauia oblidades les paraules que Boca de Far hauia dites a Curial, dix:—Caualler, ni cobdicia de vostre bacinet, ni cobdicia de furtar vos aquella poca honor que huy cuydats hauer guanyada me fa parlar, e si fa vostre gran orgull, lo qual yo no poria soferir; e perçous dich que lo Marques no ha judgat dret en donar a vos lo bacinet per via de pris, car altres hi ha quel han mills que vos merescut. E jatsia que en aquest cas yo no faça mencio de mi, com sie caualler de pobre fet, empero tota via seria prest com vos ho deliberassets, tornar en la plaça e fervos conexer, per batalla de mon cors contral vostre, que vos no merexets lo pris queus es estat atorgat. Boca de Far era gran senyor e era vengut molt ben acompanyat al torneig e si era namorat dela Guelfa, si be ella noy volia girar los ulls, e tench se a gran carrech que dauant ella aquell pobre caualler li digues tals paraules. E respos:—Amich, yo ara no he desig de combatre, maiorment per tal cas com aquest, sabent cert que lo Marques ma donat lo pris, mes per sa gracia que per mos merits, car sens tot dubte ell lo mereix mills que yo; mas com aell no parega cosa honesta pronunciar ell esser lo millor, ha ho volgut carregar a mi de que mo tench mes a vergonya que a honor. Replica lo cathala:—Ne encara lo Marques es estat lo millor caualler aquesta jornada, ne lo pris se pertanyeria aell. Boca de Far oynt aço estech tot entre si per una stona, pero respos:—Caualler, jaus he dit que yo apresent no he voluntat de combatre, empero si vos volets mantenir ço que dits hauets, yous donare de mon ostal un caualler quius combatra sobre aquest cas. Respos lo cathala:—E yo donare a aqueix caualler altre caualler de mon linatge, de mon nom e de mes armes qui aci es, e yo combatre auos tota ora, car laltre quem proferits nom es de res offes. Lo Marques conech certament lo cathala esser caualler de gran esforç e desplahia li perques egualaua ab Boca de Far, e dix:—Caualler, yo nous se grat de ço que diets, car vos esforçats a abatre un dels cauallers qui man mes honrat en aquesta plaça. Lo cathala ab gran malenconia respos:—Marques, ell nous ha honrat, mas vos hauets honrat aell, qui fes loch a la sua lança dauant aquesta loia e apres vos humilias a la sua spasa, e per ventura laguerats mes honrat si yo no mi fos contraposat, qui respongui per vos mills que vos no fets ara per mi, e encara ara lonrats, e veig que Deus nous fartaria de honrar aquells quius desonren. Curial se mes en les noues e dix:—Senyor, placius que bast ço que ses dit fins aci, car aquest caualler altres honors mereix que vos no li procurats. Boca de Far qui oy parlar Curial, sabent que abdosos volian tirar a una palatera, dix:—Curial, digats vos ço que aqueix caualler diu, que yous respondre. Curial respos:—Boca de Far, yo no dich res del Marques, mas tant com toca a vos, dich que a mon juyhi lo caualler cathala es stat huy millor caualler que vos, e mes ha fet que vos de gran res e mills mereix lo pris. Boca de Far respos que mentia per la gola, e que ell e un companyo seu combatria a ell e al cathala sobre aquest cas. Curial qui oy aço respos:—Boca de Far, yo dich veritat e vos hauets mentit e mentis ara e mentirets tantes vegades com ho tornarets adir, e so content combatreus sobre aquest cas mon cors contral vostre, e si a aquest caualler cathala qui aci es sera plasent combatre contra vostre companyo, plaer naure, sino yom ofir trobar altre companyia. Lo cathala qui aço oy, tot escalfat e quasi mullat de suor, se feu auant e dix:—Boca de Far, massa hauets parlat, e ara veurem si serets home per mantenir ço que dit hauets, car yo li fare companyia tant com anima tindre en lo cors. E axi fonch per tots confermat.

34.

L
O Marques hach de aço molt gran desplaer e comença a tractar concordia entre ells, mas lo cathala se mostra tan brau e tan aspre que nos en dir, e dix al Marques:—Marques, vos cuydats treballar en concordarnos. Dix lo Marques, hoch.—Ans fets lo contrari, dix lo cathala, car nosaltres concordes som, e vos nos volets discordar. Lexats nos, que yo vot a Deu altre partit no pendre sino dela batalla. Dela part de Boca de Far se feren auant dos cauallers, e digueren al cathala que on era lo caualler de son linatge que hauia dit, car ells voldrien hauer part de la honor de Boca de Far. E tantost se mostraren dos altres cauallers cathalans, lo un apellat Roger Doluge, laltre Ponç Dorcau, e digueren que en nom de Deu e de monsenyor Sant Jordi, ells volien esser en aquella batalla contra ells dos, e axi se donaren la fe uns a altres: en manera que foren quatre per quatre. Boca de Far suplica lo Marques quels tengues la plaça, e jat sia lo Marques sen escusas molt, empero finalment los ho otorga, pensant que entre tant tractaria entre ells que lo debat se lleuas sens batalla, e assignals de volentat de les parts pera la batalla, lo dia de Sant Johan, qui era molt prop. Dins los quals pochs dies lo Marques se treballa molt en toldre la questio, empero nulls temps hi pogue donar recapte, ans tota via saparellaua cascu lo mills que podia per aquella jornada. Boca de Far dix al Marques:—Marques, veiats com hauets pres carrech de tenir nos la plaça, car ma intencio es tots temps venir ne a fi. E si vos no la lexats venir a fi, pensats que yo fare anar los cauallers en altre part, e dauant tal judge que la batalla passara fins a ultrança. Lo Marques dix que si faria, puys que veya axi ho hauien acordat. Moltes foren les noues e la festa fonch tota torbada, com lo Marques, ja vista la sua concordia e que als noy podia fer, los requiri dient si hauien a combatre a cauall o a peu. Boca de Far respos que a cauall, car caualler era e no volia esser peo. Als altres plague car los venia be sol que la batalla se fes; e concordats de les armes assi defensiues com ofensiues, lo Marques pres Curial e deuallant deles loges, fins ala sua posada lacompanya. E apres al seu palau sen ana, e la Guelfa sen torna al monastir, cuydant hauer millor auinentesa de parlar ab Curial; perque tot hom sen ana a reposar. Lo Marques aquella nit feu metre guardes al monastir, per veure Curial si iria parlar ab la Guelfa, pero aquella nit Curial nos mogue de la sua posada, ans estech segur e com vench per lo mati, leuant se, ana al Marques, e ensems anaren a missa al dit monastir, on trobaren ja Boca de Far qui hauia oyda missa e bascaua per veure la Guelfa. La qual com sabes que lo Marques hi era e fos per ell demanada, nulls temps volgue exir de la cambra, per ço que Boca de Far no hagues plaer de veurela.

35.

C
URIAL, sabent Boca de Far esser amoros de la Guelfa deuench molt gelos, e ences de rabiosa ira laguera mort en qualseuol partit, sino pensant que dins breus dies la batalla se deuia fer e aquella toldria la questio car lo un dells hi morria, e daqui auant la Guelfa romandria pera laltre si ella ho volgues. Venint la ora del dinar, lo Marques conuida Curial el sen mena al seu palau e li feu assats honor, no empero tanta com lin feyen los Duchs e Lemperador. Daqui auant ordona que un jorn vengues al seu palau Boca de Far, altre Curial, e axi partiren lo temps. Lo Marques, demanant ho Boca de Far, sen ana al monastir e mig forçada sen mena la Guelfa al seu palau dient que mentre aquells strangers hi eren, ell volia que alli stigues per festeiar los. Mentre tant los dos ancians se meteren a tractar matrimoni de la Guelfa ab Boca de Far, de que lo Marques hach molt gran plaer, en parla ab ella, mes la Guelfa axi com aquella qui era molt sauia senyora e amaua Curial sens tota mesura, no obstant que hauia plaer de veure Boca de Far, qui era molt bell e bon caualler de molt gran linatge e marauellosament heretat e tan ben parlant que no hauia esmena, axi que tot hom hauia plaer de estar li de prop, respos a son germa:—Senyor, ver es que yo apresent no he desig de marit, ne he deliberat pendre aqueix ne altre, e com ho hagues a cor, pensar deuets que yom guardaria be de pendre per marit hom qui estiga en perill de batalla mortal, axi com Boca de Far es, car nom se quina fi haura la batalla, nim vull veure altra vegada en la dolor quem so vista de pendre marit, e yol me veia matar dauant sens que no li pusca socorrer. No sino que son purgues e restaurants aquells que ab lances e ab spases se donen. Clam vos merce queus en vullats callar car si tot es bon caualler Boca de Far, massa ha a fer al present. Loa lo Marques aquesta resposta e dix als ancians ço que la Guelfa li hauia respost, que lexas passar la batalla e apres ne parlarien. Tornaren los ancians aquesta resposta a Boca de Far de que ell fonch molt content e sis mes en gran punt per venir a la batalla.

36.

D
ALTRE part Curial qui totes les coses sentia, moria de gelosia e denueia, una per ques tenia per dit que la Guelfa amas Boca de Far, altra perque lo Marques lo tenia en mes stima que a ell, e li feya major festa. E semblantment per que ell no podia parlar ab la Guelfa, de que tot en tot dins si mateix se consumaua. La Guelfa, que no hauia menys enveia a Laquesis, trames a dir a Curial que li donas lo lit e los paraments de Laquesis, axi com los li hauia donats, car ellals volia pera si, e semblantment li trametes les robes e altres joyells que donats li hauien en Alemanya, los quals eren molts, ultra los nomenats; perque Curial ho feu, e per Melchior de Pando loy trames tot. E tantost que ho hach vist retengue totes les coses; empero volgue prouar Curial, e ferli un enuig axi gran e pijor que Curial no li hauia fet a ella sobre lo fet de Laquesis. Perque tantost, secretament, mes mans a fer una tenda daquells paraments de cortines, e trames la a Boca de Far, pregant lo que aço tengues secret fins al jorn dela batalla, que la metes dins la liça on ell stigues. Curial moria perque no podia parlar ab la Guelfa, la qual jatsia fos molt guardada, encara hi podia donar loch sis volgues. E com viu que parlar no li podia, trametia letres per Melchior, mas ella nulls temps dauant Melchior les volia legir ney feya cara alguna, de que Melchior cregue certament lo fet de Curial esser tot barreiat. Mas tantost que Melchior hich ere partit, la Guelfa legia les letres una e moltes vegades, e les besaua e les festeiaua tant, que mes no podia, e ab Labadessa, que en companyia tenia, passaua temps parlant totauia de Curial, car altre be ne altre repos no hauia ne podia hauer sino parlar dell e mirar totes les joyes que dell tenia. E be que Labadessa li consellas que nos captengues tan cruament vers Curial, totauia deya ella:—Certes abans fare pijor, car lo dia que Boca de Far vindra a cort, yo exire e li fare festa; e lo jorn que lo desconexent hi vendra, no exire nen fare mencio, e yo fare a ell tant enuig de Boca de Far, com ell ha fet a mi de Laquesis. E axi ho feu daqui auant; de que Curial devench tan trist, que tot hom se tenia per dit que hauia pahor dela batalla e jal tenian per mort. E lo contrari era de Boca de Far, car anaua tan alegre, que tot hom se tenia per dit que seria vencedor.

37.

L
OS cathalans vengueren a Curial e digueren li quinys paraments volia que fessen peral dia dela batalla e quines cotes darmes. Curial qui staua tot desesperat e en res daço no pensaua, dix:—Senyors cauallers, yo tench lo cor en altra part, e per res no poria apresent pensar en axo, e axi prech vos que vosaltres ho façats car yon sere content, e dix a Melchior quels donas argent tant com ne haurien mester. Melchior respos que li playa. Los cathalans digueren:—Curial, aci no ha mester molt argent, car la pompa no val res en tal fets; esforçats vos be a menar les mans que aquelles vos han a honrar, e lals tot es fum, e axi nosaltres hauem per acordat si a uos es vist eus vendra en plaer, fer paraments blanchs ab creus de Sent Jordi sots la inuocacio del qual es fundat lorde de nostra caualleria, e axi veiats sius plau, digats ho ara. E ell respos que era content e volia anar en aquella matexa forma, e axis partiren dell e feren fer los paraments e tot ço que mester hauien pera aquell jorn. Empero eren mal contents que Curial se era tant eclipsat que jal reputauan per mort. Curial trames a dir ala Guelfa que li trametes alguna cosa de les sues que aportas lo dia de la batalla per amor della. Ella respos que assats hauia dels jupons de Laquesis e que allo li deuia bastar; que nos tengues per dit que ella no sabes tots los fets com eren passats, e axi que sen flixas al present que quantres ella no li trametria res; de que Curial cuyda morir e Melchior lo volia confortar, empero no podia, pensant que la Guelfa de veritat fos irada contra ell. Curial qui viu aço dix moltes vegades:—Mes maguera valgut romandre en Alamanya. Respos Melchior:—Axi lin pren a aquell qui no ha sino un cor en vol fer moltes parts, empero nous desconortets, car les dones son de aquesta condicio que volen hauer dels homens que aman moltes proues, e si la Guelfa sabent ço que vos hauets fet se vol venjar de vos nous en deuets marauellar, mas siats ferm que aço no es res, que de pus amargosos calzes beuen los enamorats e moltes vegades aue que tal cuyda esser luny ques prop. Confortas algun poch Curial sabent que Melchior li deya veritat, mas replica:—E non haure una vista abans que entre en la liça? Certes si jo no la veig no haure honor, ans hi morre certament. Melchior respos:—Curial, si la Guelfa nous amas, ella maguera manat que nous donas de ço del seu, ans ma manat que araus de ço que vullats molt pus copiosament que james, e axi haiats bon cor que la Guelfa vostra es en tot cas, mas yo conech que volent vos prouar vos fa dels despits que vos li hauets fets, e no men marauell car be loy hauets merescut; e axi Curial prech vos queus vullats confermar ab lo temps, car no sabria hom que es be sino se mesclauen alguns enuigs, empero pensats que no podets hauer pijor temps del que huy hauets, e nos pot fer que nos mude e per ventura en millor, e tals canten que ploraran en breu que axi van los fets del mon. Calla Curial e no respos, e trames per los seus cathalans, e poetant ab lo gest, mostra alegria finguint, si be sen hauia poca. Los quals venguts Curial los conuida, els feu gran festa e pres una arpa e sona marauellosament axi com aquell quin ere gran maestre, e canta tant dolçament que no semblaua sino veu angelical e dolçor de parays. Los cathalans hagueren plaer com lo veren alegrar e fonch los dit ques metessen a la taula car lo dinar era prest, e menjaren, e Curial menja millor que no hauia fet en los dies passats e apres que foren dinats, estat un poch e feta collacio sen anaren reposar. Mas apres que hagueren un poch reposat, Curial feu desplegar son arnes e armas; e com los cathalans lo veren armat sin hagueren molt gran plaer e feren venir atressi lurs arnesos e armant se feren moltes proues, e jatsia ells forts e molt aspres cauallers fossen a gran marauella, encara conegueren Curial no esser menys fort que ells e entrells lo tengueren en gran stima e hagueren per clar que mala hi era vengut Boca de Far. Curial los requiri si hauien mester diners que ho diguessen, quell los en donaria prou. Dalmau Doluge respos:—Caualler, nosaltres no hauem mester vostre argent car per gracia de Deu un Rey tenim, quens dona manera que sens pendre argent daltri podem cercar lo mon. E crech que en nosaltres no ha tant de be que gosem ne sapiam despendre ço que ell nos ha donat e dona sens cessar tots jorns. Mes prech Deu quens do gracia que en altre tal cas com aquest que tenim entre mans, en lo qual per crexer ma honor vos metets, vos pusca yo socorrer e seruir, car vos conexerets que ami bastaua lo cor una e moltes vegades afer per vos ço que vos ara fets per mi, e aço mentre anima tindre en lo cors (9).

38.

E
RA aquest Dalmau Doluge, home molt aperssonat e de grans espatles e fort espes de tots los membres, e axi era tan fort, que sens tota falla lo caualler qui ab ell combatia nos deuia tenir per segur. No era empero en res gentil dela persona, mas si hauia lo cor tan alt que assats fora estat per un Rey; tal era laltre caualler Doluge. Mas Ponç Dorcau, era home noble de linage, prim e lonch dela persona, joue de pochs dies, los cabells roigs e tan gentil, que paria que fos fet a pinzell; molt temprat e forts e tan ardit que nos poria scriure, alegre cantador, tot enamorat, e finalment ben volgut de quantes persones lo hauien en priuadesa. Axi que aquests cathalans confiants de lur virtut, anant per lo mon feyan ofici de combatre, e nos podien fer grans fets darmes que ells no si trobassen e non reportassen gran honor; e axi eren tenguts en gran preu en moltes provincias, en les quals cercant honor que sens treball bonament nos pot hauer, eren stats.

39.

M
OLTA congoxa passaua la Guelfa, si bes feya lo fello, e hauia molt gran desig de veure Curial, e ara deliberaua trametre per ell, e sus ara sen penedia per venjarse de ço que ell contra ella hauia fet, e no sabia com sen regis. Perque un dia, abans que la batalla se fes, trames per Melchior, e dixli:—¿Que fa aqueix mal home?—Senyora, respos Melchior, aparellas pera la batalla.—¿E quinys paraments ha fets? dix la Guelfa. Respos Melchior:—Blanchs ab creus de Sant Jordi, tals com los altres companyons seus.—Ara digats li, dix la Guelfa, que nos de desplaer de ço que veura, que yo he donats los paraments de Laquesis a Boca de Far, car los bens de ma enemiga vull que tenga mon enemich; e axi donats a ell aquesta manilla de brufol e port la lo dia dela batalla; e tornarets a cap dun poch, que yous he mester. Melchior sen ana a Curial e donali la manilla, de que ell fonch tan content com si hagues guanyat un realme e parech li ja hauer vençut. Apres li dich tot ço que la Guelfa li hauia dit; e be que hagues desplaer dels paraments de Laquesis, tanta era la alegria que en lo cor li era cayguda per raho daquella manilla que tot lals tenia en no res. E axi dix a Melchior:—Tornats a la senyora, puys que ella voso ha manat; e axi ho feu. La Guelfa, tantost que Melchior li gira lasquena, presa Labadessa per la ma, sen entra en una cambra petita e despullas tota nua, e pres lalcandora de impla (10) que vestia e donala a Labadessa, e prenent ne una altre tornas a vestir tantost, e entre ella e Labadessa ab la maior cuyta del mon, feren per lancandora, axi per los pits com per les espatles de altabaix, creus de Sant Jordi e semblantment per les manegues, e com fonch fet feu cridar Melchior, lo qual entra dins, e ella dixli:—Darets a aqueix orat aquesta alcandora que li dona Labadessa, e digats li que la port dema per cota darmes sobre larnes. Melchior la pres ab gran goig, e com sen volgues anar, dix Labadessa:—Melchior, digatsli que no lay de yo, que ella lay dona; e a bona fe desque vos partis ades daçi, las ha despullada, que ella la vestia vuy; es ver que jo li he aiudat a fer les creus. Ab tant Melchior girant lasquena sen va cuytadament a Curial, lo qual puys que hach presa lalcandora e hach oydes les altres paraules, hach tan gran goig que no sabia on se metes. E tantost sarma e assaias lalcandora e obrint la en certes parts feren tant que li vengue be, jatsia que en los pits ne en les espatles no li cobria sino fort poch, de que ell no curaua gens, e tench se per dit que ab aquella alcandora venciria no a Boca de Far solament, mes a Tristany de Leonis si a la batalla vengues.

40.

V
ENGUEREN los cathalans a Curial e trobarenlo tan alegre que no podia pus, e hagueren plaer per quel trobauen en tan bon punt. La nit seguent Curial e los cathalans sen anaren al monastir on la Guelfa solia estar, e aqui feren venir lurs arnesos e totes les altres coses que hauian mester pera la batalla. Labadessa que ho senti, pres lo comiat dela Guelfa per anar sen a casa sua. ¡Ay de mi, dix la Guelfa, que ab vos me son consolada fins açi! ¡A mare mia, e que fare yo esta nit! Certes crech que morre de pensament. A Curial, ¿e not veure yo? Tu staras alla on yo estar voldria! Labadessa li dix:—Senyora, yo nom partiria de vos, sino que lo cas ho requir en tot partit, car aquestos cauallers seran en casa mia e es molt necessari que yo hi sia per fer los honor; mas veiats que manats que diga a Curial, que yo loy dire certament.—¡A mare mia! dix la Guelfa, ¿e serets me pus leal que Laquesis?—¡Jesus! respos Labadessa; senyora, ¿e com podets pensar que per folla que yo volgues esser, Curial se altas de mi? Mas en ma fe aram farets parlar mes auant que no haguera fet. Senyora, ¿si vos matexa, nom se perque, vos tolets tots vostres plaers, quius en ha culpa? Yous dich certament que persona del mon nos deu planyer de vos. 41.
A
Y amarga yo! vença Curial e viua e sis vol no sia meu, de quis vulla sia, e sia vencedor! ¡Ay lassa, que com ell e Boca de Far hauien les paraules yo plaer nauia, e ara voldria me costas la vida e fossen per dir! ¡Ay mesquina, que yo ho he fet, car certes Curial no ho haguera empres contra Boca de Far sino per la gelosia que ha hauda rahonablement de mi e dell, e si Curial mor yo morta son! ¡Ay que totes aquestes morts que en esta plaça se faran, se carreguen a mi! ¡Ay desauenturada fembra e ¿perquem volia yo venjar de Curial si Laquesis li hauia feta honor, car faent honor a ell la feya a mi, e los homens tenguts son reebre les honors que les dones los fan e axi es costuma dells, e si Curial les prenia feya be, empero tots temps ere meu e menyspreava dins son cor totes les altres? ¡Ay lassa, que molt a fet per mi, car aquell matrimoni menysprea membrant li lo meu nom, car veent la mia letra torna mut en la taula on li presentauan Laquesis, verge alamanya, nada de clara sanch y rutilant per inextimable bellesa, e veent las dauant un poch de paper meu no li lexa alargar la ma per pendrela! ¡Ay, e quina dolor sera aquella, quant ell veura en lo camp les joyes que Laquesis li dona, e pensara que yo ho hage fet per venjar me dell! Certes no, ans creura e pus rahonablement, que yol he amat e festeiat, e desijant quell hagues honor lo he fauorit axi com ses vist. Mas ¿per quem acuse mesquina de mi, quem aprofiten les paraules, car veritat es que ell enuigs mauia fets, mas molt son majors aquests que yo matexa me procurats? ¡Ay mare mia e com yo veure les spases sobre lo cap de Curial, les quals si yo hagues haut millor consell noy vengueren ¿que sera de mi? E metes me yo dins lo camp, e esperas les en lo meu pits nuu, e Curial ne fos preseruat! E que daciauant yo sia amada per Curial, posat que ell sie vencedor, certes non crech ni la raho, car dona que cerca desfauor e mort en aquell qui la ama, no vol esser amada longament, car çucre tots dies amarga. Mas perdonas me Curial aquesta e si nulls temps pus hi torn, faça ço que li sera plasent. Deya aquestes paraules tots temps la Guelfa plorant molt congoxosament, e dix mes:—¡O Melchior, e tu qui per mi las tantes voltes repres e castigat, afalagal una sola vegada e nol perda, podent lom tu conseruar. Melchior e Labadessa la confortauen tant com podien, e Melchior dix:—Senyora, confortats vos, car Curial ab la vostra alcandora ha oblidats tots los enuigs que ha sostenguts fins aci e ell es vostre, mas clam vos merce que com entrara en la lliça e sera deuant vos lo vullats senyar, e almenys obrint un poch la boca li digats que Deus li vulla aiudar, per ço que ell entena que encara li volets be e fets tant com esser pusca que ell vos veia tota ora. La Guelfa, plorant, respos que li playa mirarlo e mostrarse a ell e pregar Deus que li aiudas, mas com seria segura de viure tant com la batalla duraria. Senyora, torna Melchior, confortats vos be que dema Curial haura mes honor que no hach caualler gran temps ha. Dix la Guelfa:—Digats, son bons cauallers aquells cathalans qui son en sa companyia? Respos Melchior:—Hoch, los millors que yo hanch vees e sens falla ells ho mostraran dema, Deu volent.—Axi placia Deu que sia, dix la Guelfa, que quantres yo gran pahor he.—Tota quanta pahor hauets, dix Melchior, poriets donar per un diner, car yous promet en ma fe que no hauets raho de hauer pahor; e axi clam vos merce quens lexets anar que ia es vespre e los cauallers seran al monastir duy mes. E la senyora Abadessa bey staria daci auant, perque al pendre del comiat, la Guelfa dix:—Mare mia consolats lo de ma part, e si es fello digatsli quem vulla perdonar. Melchior e Labadessa sen van al monastir e los cauallers encara no eren venguts. Melchior feu gran aparell de confits de çucre e de preciosos vins pera la collacio, e ab tant los cauallers foren venguts e totes les monges los reeberen ab processio e anaren ab ells a la Esgleya cantant ymnes deuots, e apres anaren sen a la cambra on la Guelfa solia estar. Curial qui viu laltar de mossenyor Sant March, on la Guelfa sagenollaua per dir oracio, agenollas tantost e feta oracio sen vench al llit de la Guelfa, e mirant lo sospira. Dix Melchior:—Curial, no sospirar, car per ma fe non hauets raho; car yo no crech sia caualler en lo mon mills amat de una senyora que vos sots de la Guelfa. Respos Curial:—E qui deu sospirar sino lo ben amat? Ab tant Labadessa li comta totes les lamentacions dela Guelfa, mas com Curial les oys estech com a mut e noy respos. Dix Melchior:—E noy responets res? No, dix Curial, car no he licencia de parlar sino deuant vos solament. Ab tant los altres cauallers se mostraren a ells e feta alegra collacio se meteren a dormir.

42.

S
I la Guelfa hague bona nit, tal la don Deu a qui mal me vol, car certes ella no hach be ne repos, ans anaua per la cambra com folla que no sabia ques feya. Empero com lo dia fonch vengut los cauallers se lleuaren e ben mati oyren tres misses e apres armarense, mas Curial los prega que no aportassen los bacinets als caps, e axi ho feren. Perque muntant a cauall, en caualls molt forts e valerosos, començaren a anar sots un estandart blanch ab creu vermella e tals paraments; mas tot hom reya de la cota darmes de Curial, veent que era camisa de dona. Labadessa caualca e, cuytant, anassen a la Guelfa, la qual ia caualcaua ab Landrea per anar al cadafal, e feta li reuerencia li demana la Guelfa; ¿que es de la lum dels meus ulls?—En vostre llit ha dormit esta nit, dix Labadessa, e diu que nulls temps hach tant de be, pero sapiats que ab Melchior ha parlat molt, mes a mi no ses gosat descobrir.—¡Ay de mi, dix la Guelfa, que nom recorda que loy trametes adir que parlas ab vos axi com ab Melchior, e ell nou gosaria fer en altre manera! ¡Ay mesquina, que molt me tem; e veiats quina dolor, home qui no tem tots los cauallers del mon, tem a mi que som una flaca fembra que no li pusch fer dan! Ab tant Landrea e la Guelfa acompanyades de molta notable gent, comencen a anar a la plaça, e en lo cami encontren los quatre cauallers qui hauien dormit al monastir. Anaua tot primer Ponç Dorcau, apres Roger Doluge, despuys Dalmau Doluge e derrerament Curial, lo qual com viu la Guelfa, senclina molt a ella e a Landrea, e dix:—Senyores, senyats nos, que ia no podem fer sino de nostre prou. Per que la Guelfa los senya e alçant lo bras loy mes sobre les espatles, e dix plorant:—Yo prech Deu vos aiut, car pregant per vostra vida prech per la mia, de la qual sens vos me curaria fort poch: dient aquestes paraules ab veu baxa que no les entes sino Curial.

43.

E
ASSEN auant los cauallers e les dones, que totes volien be a Curial; sobrades de compassio totes se planyien dolorosament, e daltra part reyen de la camisa. Curial, sentint ço de que reyen, dix: ara pusch yo esser apellat lo donzell dela cota mal tallada. E axi anaren fins a la lliça, e descaualcaren en la tenda que era blanca de domas ab creus vermelles. No triga molt que Boca de Far vench ab los seus ab tanta ufana que no es en dir, e venien los dauant dotze caualls en destre cuberts molt ricament de paraments verts, brocats dor, e ab tan gran brogit de ministrers e trompetes, que aço era marauella. Lo qual com sacostas a la liça e volgues fer reuerencia a les senyores dels cadafals, la Guelfa se cobri lo cap ab lo mantell, e, malaint lo, nol volgue veure; de que Boca de Far fonch molt content, pensant que ho hauia fet per cobrir les lagremes, e que de dolor nol podia mirar. E axi passaren auant fins a la sua tenda, la qual era dels paraments de Laquesis, los quals a Curial hauia donats. Mes com Curial vees la tenda de Boca de Far, dix entre si mateix: certes ara coue que yo sia caualler, e yo veure la Guelfa ab qual de abdosos romandra. Tantost ells ixen de les tendes e muntats en forts caualls entran en lo camp. Lo Marques no cura de cirimonies degunes, ans los feu metre uns de una part, altres daltra, segons los hauien partit lo sol, e donaren los les llances, manant los de part del Marques que degu nos mogues fins que lo trompeta sonas; e axi tot hom isque del camp, e no romangueren sino los huyt cauallers solament.

44.

B
OCA de Far saparta un poch dels seus, e signa Curial ques apartas un poch dels altres; perque Curial en guisa de apartarse strengue la lança, e donant dels sperons, cridant, Sant Jordi, corre contra Boca de Far. Boca de Far semblantment corre contra ell, e donen se tan grans colps de les lances, quels escuts no foren tan forts que no fossen traspassats de la altre part. Mas los cauallers, qui eren forts e molt valents, romperen les lances, mas de les selles nos mudaren, ans tantost encesos de rabiosa ira, metent mans per les spases se comencen a ferir tan poderosament, que tot hom conegue que no sauien gens damor. Tantost Dalmau Doluge ferint dels sperons correch contral seu, lo qual era apellat Gerardo de Perugia, e feril tan poderosament que del cauall lo derroca e passasen axi, que hom del mon nos cuyda que hagues tocat. Era aquest Gerardo de Perugia caualler molt abte e molt ardit e ultraios e gran emprenedor, empero no era gens fort, si tot a cauall cuydaua valer tant com altre caualler per aventaios que fos. No esdevench axi a Roger Doluge, car com ell anas contra laltre ytalia apellat Frederico de Venosa, el volgues ferir dela lança, lo dit Frederico feri lo cauall de Roger per mig lo front en manera que caent lo cauall mort, caygue Roger sens que no fe colp dela sua lança; empero ell desexintse del cauall se lleua molt prest e prenent la spasa en la ma, cuyta contra Gerardo, lo qual semblantment ere a peu, e donen se tan grans colps de les spases que aço fonch gran marauella. ¿Queus dire del altre cathala apellat Ponç Dorcau? Aquest era home de maior linage e de molt pus clara sanch que degu de sos companyons; e si li vench al encontre un caualler molt valent e de gran linage, apellat Salones de Verona, lo qual presumia tant de si, que nos tenia per dit que caualler del mon hagues durada contra ell. Perque baxant les lances encontrense en mig dels escuts; les lances eren forts e los cauallers valents e los caualls molt poderosos; axi que los colps foren tals, que no podentse rompre les lances, abdosos los cauallers volaren a la terra. Mas del caure pres fort mal a Salones, car com no pogues traure lo un dels peus del strep, anaua penjat e lo cauall lo portaua rocegant, e jatsia lo cauall anas poch e fort suaument, empero ab tot axo si estaua Salones en gran treball e perill. Ponç Dorcau qui viu lo seu caualler en tan auol punt, ana a les regnes del cauall e atural, e traent li lo peu del strep aiuda a lleuar lo caualler, lo qual ja haguera pogut matar si sagues volgut. Salones, quis viu fora daquell perill e conech que son aduersari li hauia aiudat, dix li axi:—Caualler, si aquest fet per que combatem fos meu axi com es de Boca de Far, certes yo no combatria pus, ans me retria a tu certament, no per por que yo he de tu, mas conexent lo benefici que de tu hauria reebut. Empero lo interes per que combate es de Boca de Far, lo qual combat segons tu veus, e yo son ab ell, e parriam que faria viltat que yo hagues pau ab aquells qui ell es en guerra e li volen toldre la vida e la honor. Ponç Dorcau, qui hach oyt parlar lo caualler, respos:—Caualler, not penses quet he aiudat per ton be, mas he ho fet per ma honor, e axi nom staluies alla on me pusques seruir, que sies cert que axi com te aiudi a lleuar de terra, taiudare a morir si yo pusch. E certament Salones conech aquest esser caualler noble e de gran esforç, e axi fonch partida la batalla, la meytat a cauall, la meytat a peu. Mas Dalmau Doluge veent Frederico de Venosa a cauall, lo qual jas dreçaua de venir contra ell, mes mans per la spasa, la qual ell portaua molt fexuga, axi com aquell qui era quasi gigantas e molt forts, e feri lo dit Frederico tan poderosament sobrel cap, que Frederico no podent sostenir los colps que spesament li donaua, fonch forçat a abraçar lo coll del cauall, sino certament en terra fora caygut. E tantost Dalmau Doluge lo cuyta, e abraçantlo per los flanchs, tiral axi fort, que arrancantlo de la sella lo muda en lo coll del cauall seu, e axil aporta trauessat fins al cadafal del Marques e aquil lexa caure. De la qual cosa lo Marques se senya, e dix que nulls temps hauia oyt que caualler del mon tan grans sobres hagues fets a altre caualler. E descaualcant, com laltre jas fos lleuat, abraçal e tench lo tan segur com si fos mort, mes finalment altre volta lo mes per terra, e lleuant li lo bacinet li dix que nos lleuas sino que ell li lleuaria lo cap. Lladonchs ana enuers Ponç Dorcau, e trobal que feya ab Salones molt aspra batalla, mas Salones pijoraua molt e era ja tan cansat que no podia pus en auant, e axi Dalmau Doluge los se mira una gran peça e veya que son companyo hauia de tot en tot lo millor. Axi mateix combatia Roger ab laltre ytalia molt sforçadament, mas certes Roger era molt pus fresch e li duraua mes lo cors, en tant que tot hom conexia be lauantatge. Queus dire de Curial? Ell e Boca de Far feyan batalla molt aspra, e si era Boca de Far molt pus forts e pus aspre caualler de gran res que algun de sos companyons, mas tot li valia poch. Curial ere molt pus forts e pus valents e pus aspre que ell, e si a peu fossen, gran stona hauia que la batalla fora stada finada. Mas Boca de Far hauia lo cauall molt auantaios e ab la aiuda del cauall se comportaua molt, e daltra part ell era forts e molt bon caualler, e axis mantenia, empero totora li donaua Curial grans colps, e ço que mes spantaua a Boca de Far si era, que veya que Curial milloraua donant pus forts colps e pus pesants, e pus virtuosament feria que james no hauia fet, e ell defallia continuament, si que ja no curaua de ferir sino fort poch e apartarse tant com podia dels colps de Curial.

45.

E
RA ja passada gran part del dia e la calor crexia continuament, com Boca de Far nafrat en la exella dun colp quel atouaua, e com non hagues pus no podia scapar, car la sanch li cahia dins lo cors, la qual cosa li feya molt gran dan, en tant quel cor tot li defallia, perque una per lo defalliment, altra per lo colpeiar, ell ja no podia regir lo cauall. Tots los que mirauan veent lo ferir que Curial feya, stauan marauellats, e deyan que Curial no era caualler, ans era tempesta e destruccio de cauallers. Queus dire? Curial conegue que Boca de Far no podia pus, e crida li gran crit:—Boca de Far, qui mereix lo pris, vos lo cathala? Boca de Far no respos, perque Curial li dona un colp tan forts e tan pesant sobre lelmet, que Boca de Far perdent lo seny senclina sobre lo coll del cauall, e Curial ab altres colps lo sopta tan poderosament, que Boca de Far desemparant lo cauall caygue e no feu continença de lleuarse, perque Curial se mes a peu tantost e vench a ell e lleuantli lelmet viuli tota la cara sangonosa e mirant li be los hulls viu que nols mouia, axi com aquell qui ja ere mort, de que Curial hach molt gran desplaer, car bel haguera volgut vençre, mas no matar.

46.

M
ORT adonchs Boca de Far, veent ho los companyons seus hagueren molt gran dolor e tenguerense per perduts, e no obstant que encara se defenien jatsia flacament, reteren se tantost. Perque los feels entrants en lo camp prengueren Boca de Far e mes aquell en un llit de morts, e cubert dun drap dor molt rich, tragueren los cauallers del camp en esta forma: que los dos cauallers quis eren retuts exien primers com a vençuts, apres de aquests dos venia Frederico de Venosa e derrerament portauen Boca de Far molt honorablement, no com a vençut, mes com a sobrat darmes. Apres de aquestos quatre lo Marques trague los altres quatre egualment, exint per la porta dela liça, e com los nach trets, los cauallers muntaren a cauall e lo Marques los acompanya fins a la posada de Curial, on soparen en companya de molta notable gent, mostrant gran alegria daquesta victoria. Los feels desarmaren lo caualler mort e semblantment los altres, e trameteren los arneses e los caualls daquells als vencedors. Lo jorn seguent los cathalans sen van al Marques e pres son comiat comencen son cami per tornar en Cathalunya. Curial los acompanya per una gran peça, e apres de moltes profertes fetes per ell a ells e per ells a ell, e donats alguns joyells a ells per Curial, ell sentorna e ells continuaren son cami.

47.

H
AUIA en aquest temps en Arago un Rey molt noble e molt valeros en estrem, appellat Don Pedro, caualler molt rebust, fort e valent, lo qual mentre visque feu de son cors en batalles moltes coses dignes de recordable veneracio, axi contra Sarrayns com altres gents. E com sabe que los tres cauallers seus venien de la batalla que hauien feta e fossen prop Barchinona, volent mostrar la magnanimidat sua, hauent tres fills, lo maior dels quals ere appellat Don Alfonso, e aquest mori abans que son pare, laltre hauia nom Don Jayme, laltre Don Frederich, feu los exir a rebre e honrar los cauallers en companyia de molta gent notable. E com foren muntats al reyal palau, ell los acolli ab molt gran alegria, els feu tanta festa com si fossen Reys, car aquest Rey tenia en tanta stima los bons cauallers que aço era una gran marauella, e per ço los cauallers, senyaladament los bons, tots se sforçauan a esser bons, en tant que en son temps pochs cauallers hauia en son Regne que cascu no treballas en fets darmes fins a morir. E axi lo Rey partia ab ells els donaua grandament, axi que feu seure los tres cauallers ab ell a sopar, e feu seruir de mestre dostal linfant Don Alfonso. Los altres dos fills Don Jayme e Don Frederich stigueren als caps de la taula ab sengles torxes en les mans tant com lo sopar dura, e com se enujauen acomanauen les algun poch a cauallers notables qui de prop los stauen, empero com viandes venien o lo Rey venia, ells prenien les torxes. Los altres cauallers qui veren aço hauien enueia, no de la honor que aquestos aconseguien, mas de hauer ne altre tal. Lo qual sopar acabat, lo Rey no oblidant la gracia de la sua singular magnificencia, preciosos dons e grans heretats en que visquessen los dona, perço que daci auant on que anassen nols diguessen cauallers pobres. Tot hom murmuraua de la gran singularitat que lo Rey hauia feta en honrar aquestos cauallers, la qual cosa com lo Rey la sentis, apellats tots aquells que venir pogueren a un loch, los dix:—Yo no honre los meus cauallers per les sues persones, mas honre la caualleria que en ells es, la qual en los cossos de aquells tan valerosament se es mostrada, e aquesta matexa honor e molt maior li fare quant en lo cors dalgun de vosaltres se voldra mostrar. Loaren tots lo Rey de gran magnificencia e hagueren per determenat que mentre aquest Rey visques caualleria seria sostenguda, e morint ell caualleria vendria a menys (11).



FI DEL LLIBRE I.