Curial y Guelfa/Observacions preliminars

OBSERVACIONS PRELIMINARS

URANT les meves estades á Madrid, més ó menys llargues, sempre he acostumat á aprofitar les hores vagatives de les meves tasques, pera consultar códices catalans en la Biblioteca Nacional, de que n' es prou abundosa. En una d'elles, en la primavera de 1891, desitjós d' empendre un estudi seriós y d' algún profit pera les nostres lletres, demanat concell pera la recerca al caballerós y simpátich quefe de la secció de manuscrits, Sr. Paz y Melia, autoritat de pes en la materia, me vaig decidir tot de seguit per la poch coneguda novela generalment anomenada Curial y Guelfa, de qual oblit justament se planyia aquell eminent bibliófil. En efecte; demunt d' ella sols hi havían passat la vista á corre-cuyta, l'ilustre D. Agustí Durán, que 'n feu una molt lleugera descripció bibliográfica, y mon savi mestre D. Manel Milá y Fontanals que li dedicá un estudi de bona ullada crítica, mes sols de dues dotzenes de ratlles, acompanyat de la transcripció, no sempre acertada per la pressa que hi va dur, dels tres primers capítols de cada una de les parts en que la obra 's divideix ^[1].

Altres rahons ademés d' aquell oblit desvetllaven fortament ma curiositat y m'atreyan en vers lo codex madrileny. Creya qu' essent una novela original, com me semblá á les poques passades que vaig donar als fulls, havía d' esser digna pariona del Tirant, ab lo bon llevat de sava indigena que fá tan interessant la obra d' en Martorell. Sabia ademés que tota novela original de la Edat Mitjana, es una gran troballa, per la extrema escasetat del genre, no sols en les literatures peninsulars sino adhuc en les extrangeres. Les noveles que s' han escrit en aquell temps en Espanya se poden comptar ab los dits. Si á n' aquesta consideració s' hi afegeix la valua que tenen com documents psicológichs y socials, per quant retratan mes al viu que cap altra mena d' obres les costums y modo de pensar y sentir d' una época, lo llegidor se convencerá de que ma tria va esser bona y sortada.
La lectura del Curial, com d' aquí per endevant l' anomenaré, m' aná embadalint mes, á mesura que mes m' hi endinsava; y ben prompte los extrets, les breus apuntacions y les observacions fetes, constituhiren per sí soles un estudi revelador á la plena de sa importancia escepcional. Per sort de la novela y del publich, s' esdevingué que en la «Academia de Bones Lletres,» mercés á l' escalf catalanesch del meu amich sempre anyorat, D. Gayetá Vidal y Valenciano, llavors son President, s' iniciás lo pensament de publicar una Biblioteca d' escriptors de la terra nostrada. Me paregué que cap altre llibre havia d' oferir més d' interés que lo present pera dignament inaugurarla, si passás avant la idea, y ab aquelles notes y extrets, vaig redactar á cops y empentes, un modest treball crítich que fou llegit en la sessió de 14 de Desembre de 1891, ab alguns dels capítols més triats. Tant agradá á la nostra docta Corporació, qu' en la matexa sessió, precehint la proposta del President, s' acordá per unanimitat la impressió del Curial, votantse ademés una curta subvenció pera que jo pogués traure á Madrid lo degut trellat.
En la primavera del següent any de 1892 emprenguí ma tasca; mes Deu me tenia destinat que ab ella hi barrejás les llágrimes mes amargues que fins ara he vessat en la meva vida. A les quaranta vuyt hores de comensada la copia me sorprengué con un llamp en la Biblioteca Nacional la mort soptada de la meva mare, may oblidada. Volant afanyós á Barcelona pera poder besar ses fredes despulles, ja no 'm va lleure tornar á Madrid fins lo mes d' Octubre del mateix any. A principis del de 1893 lo manuscrit reproduhit y clós en tres groxuts lligalls se trobava ja en poder de la Academia. La pérdua de son malaguanyat President D. Gayetá Vidal, fou un nou obstacle que retardá sa impressió, y aquesta no s' començá a fer de bon de veres fins l' altre any. Un altre ensopegada, per dissort meva, havia d'enterrar per llarch temps, los plechs y les galerades en la estampa: lo terrible accident als ulls que pará de copdescuyt mon viatje á Grecia devant de la augusta Acrópolis athenesa, en lo estiu de 1895, y que per espay de molts mesos reduhi casi á la impotencia ma activitat intelectual. Sento tenir que parlar de mi en les curtes planes que 'm quedan per aquest prolech. Mes alguna satisfacció dech á la Academia y á n' els llegidors que han esperat debades per alguns anys la aparició de la present obra. Avuy surt per fi á llum, y si de la tasca tantes voltes empresa, y tantes voltes, y no á grat scient meu interrompuda, n' ha patit lo llibre, y si alguns dels seus fulls s' en ressenten de les tristes condicions en que he tingut que corretgirlos, gracies sien donades á Deu que m' ha permés duria á cap, jatsia ab greus imperfeccions, pera honra y profit de les lletres catalanes. Mercés també á la Reyal Academia de Bones Lletres que ha depositat en mi la confiansa de la seva impressió, y que ni per un moment ha pensat comanar á mans y juhi més experts, lo honrós encarrech que 'm feu. Y ara anem á parlar de la novela que be s'ho mereix.

Lo codex que ara se publica per manament y á despeses de la nostra Academia, es una copia antiga, la única que 's coneix, no l' original. Careix de títol y portada y du la senyal E e-233 en lo Departament de M. s. s. de la Biblioteca Nacional. Consta de tres llibres, dividits per simples apartats, sense numeració, en los següents paragrafs; 46 lo primer llibre; 146 lo segon, y 108 lo terç. A cada llibre preceheix un curt prólech. Lo text comença al fol. 3^er. girat y careix de foliació. La lletra es clara, del carácter usat en la nostra regió á mitjans del segle xv ab poques correccions. Dels 228 fulls, de bon paper y en bon estat, son útils 222 y esán en blanch los restants. Forman lo codex 19 quaderns de á 12 fulls ab la numeració corresponent. Les marques del paper son la roda, l' unicorn, lo monticul heraldich, la serp y la columna, que segons lo parer de mon bon amich y consoci D. Francesch de Bufarull, eren usades en lo segle xv en aquestes encontrades. La enquadernació del codex es mudejar, de la matexa época de la lletra, de badana negra, molt corcada, y ab tancadors de ferro. Respecte á la procedencia del manuscrit únicament se pot dir que pertany al fons antich de la Biblioteca Nacional.

Lo estudi del Curial no cap en les poques planes de que puch disposar, spatiis exclusus iniquis. Tindré, donchs, qu' esser mes breu de lo que ho demana la abundosa materia. Al primer cop d' ull la novela catalana de la Edat Mitjana sembla pobre, puig sols presenta dos obras verament originals: lo Tirant lo Blanch y Curial y Guelfa. Mes si se la compara ab la producció fantástica de les demés literatures peninsulars, llevat de la escasedat, en que no la venç Castella, les aventatja en ser mes original é indigena, per mes que totes presenten algunes coincidencies que mostran la comunitat genérica d' origen. Les hi du ventatja també en la antigüetat de sa aparició, al menys, per medi de la estampa. Lo primer llibre de cavalleries imprés en la península es lo Tirant lo Blanch, qual edició princeps de Valencia es de 1490; la primera edició auténtica del Amadis es de 1519, y la del Palmerím de 1511.
Mes abans del Tirant la literatura catalana havia produhit verdaderes noveles ab los noms de noves, visions y altres, y valentse principalment del vers, forma preferida pera les narracions imaginades. En Milá y Fontanals fou lo primer en assegurar, y sa opinió es avuy per tothom admesa, que lo Llibre de concells ó de les dones de Jaume Roig es estat lo model de un génre molt conresat en la literatura castellana, ab lo nom de novela picaresca. Novela realista com la den Roig ve á esser en molts indrets la Disputa del ase de fra Anselm Turmeda, plena de aventures y episodis trets de la vida dels frares catalans del catorzen segle. De manera que 'l llevat satírich y naturalista, principal sagell de la producció fantástica espanyola de la época d' or, lo trovem ja de molt abans en la catalana, com la seva principal característica.
Mercés á la present publicació ja no 's podrá dir de aqui endevant que lo Tirant lo Blanch es la sola novela de grossa empenta de les nostres lletres. Dintre de certa uniformitat propia de la classe, les dos presenten diferencies de fons, de forma y d' origen que no permeten reduhirles á un sol grupo. Més axís lo Tirant inspirat per la influencia bretona, com lo Curial nat al calor de la imitació italiana, una y altre les trobam estretament enllaçades ab la realitat histórica y ab lo sentiment popular, lo qual les dona un perfum d'actualitat que no tenen les narracions castellanes consemblants, filles d' una imaginació esbojarrada. La única escepció que pot aduhirse es El siervo libre de amor, de Rodríguez del Padrón, que te un sentiment de la naturalesa molt propi d' una producció gallega, y fins cert carácter histórich en lo tendre episodi que recorda les amors de D.ª Agnés de Castro.
En tot lo rigor de la paraula lo Curial no es una novela cavalleresca ni com apar indicar lo titol, una narració amorosa sentimental per l' estil de les bizantines posades de moda pel Renaixement. Es un llibre de caracter compost en lo que sembla que lo autor volgué assatjar totes les formes, si be predominant la fesomía de la novela íntima y psicológica de que foren primers models la Vita Nuova del Dant y la Fiammetta de Boccacci. En lo Curial se troba tot; la novela de aventuras, la cavalleresca, la sentimental y fins la moresca en alguns episodis que precehexen les histories amorosas de moros y catius que tant sovintejen després en la literatura castellana. No s' hi veu donchs la trassa y unitat d' aquelles belles obres: los italians tingueren sempre un sentiment mes exquisit del art que nosaltres. En lo Curial, los episodis cavallereschs y los combats á ultransa, que omplen sobre tot lo segon llibre, se succehexen d' una manera monótona, enllassats per una historia amorosa de senzilla trama y de poética tendresa, inspirada directament, á lo que crech, més que en una tradició provençal, en la narració del antich aplech toscá, Il Novellino, qual argument se basa á son torn en la cançó del trobador Ricart de Barbassieu ^[2].
He dit abans que lo autor del Curial sentí poderosament la influencia italiana. Les noveles de Petrarca y de Boccacci havien fet aquí llur aparició á derrers del segle XIV y principis del XV, com ho mostren la traducció de la Griselda per en Bernat Metge, les anónimes del Decamerone y la Fiammeta, ademés de la anomenada Deiphila y Ecatonphila, toscana també, d' autor que desconech. Dintre de la atmósfera italiana en que visqué nostra literatura, la més italiana de totes les llatines, se engendrá la present obra, y pera probarho n' hi ha prou ab passar los ulls en les notes que he posat al text, en les que no crech haver agotat totes les fonts d' aquella procedencia ^[3]. Al Dant ben llegit se 'l tenía lo nostre autor; les cites de la Divina Comedia son mes abundoses tal volta qu' en cap altre text catalá ^[4]. No es lo Dant lo unich autor conegut. Hi ha també en la novela referencies de la Fiorita d' Armannino de Bolunya (p. 391), del Decamerone (p. 263), de Guido de Colonna (p. 58, 391 y 515), ademés d' haverse tret del Novellino com ja he dit, lo argument en sa part dramática y sentimental. Me sembla també que tenen tirat molt marcat de narració italiana la historia de les amors de Curial ab la Guelfa á Montferrat, les indicacions geográfiques tan locals y los noms dels personatjes. Axí mateix se troben freqüents italianismes en lo llenguatje: v. gr. aquistar, a cativa io, e pur, egregies sorelles, volenterosament, etc.
La influencia francesa no es menys visible, emperó no tan pronunciada. Induptablement lo autor conexía molt bé la literatura cavalleresca de la nació vehina. Lo llibre segón principalment, está plé de noms de cavallers y dames franceses, que han representat important paper en sa historia ^[5].
Mes á pesar de tan abundosa infusió d' elements forasters, á la qual se deu afexir la del Renaxement que ho omplena tot, y que merexería per si sola un especial estudi—donant un cayent pedantesch y candorós ensemps á tota la novela, y molt particularment al llibre III, lo mes retórich de tots—lo que en ella crida mes la atenció y la distingeix de totes les obres consemblants de la época, es son caracter realista y humá, y encara més, son sagell histórich y nacional, en lo que es producció única. Fins en lo génre mes convencional é idealista que engendrá á ses acaballes la Edad Mitjana, y que nodrí lo Renaixement, clasich en tot, escepte en los llibres de cavalleries, los catalans no saberem allunyarnos del camp de la realitat ^[6]. En nostre Curial lo cayent naturalista se veu molt mes manifest que en lo Tirant, al menys en quant al argument. Lo del Tirant se resent encara de la influencia maravellosa del cicle bretó, la qual s' obra pas en lo llibre II ab la historia del Rey Artús, que ja havía inspirat la faula del mallorquí Guillem de Torroella. També se mostra lo element fantástich en lo tomo IV, ahont se refereix la historia mágica del Dragó de Cos, tradició antiga en les illes y costes del Mediterrani. Res de semblant se veu may en lo Curial. Es veritat que en los seus fets, com en los d' Eneas, s' hi barrejen á voltes los deus olimpichs, mes sols d' una faysó retórica, per fer ostentació del Renaxement, com una proba de admiració per Virgili. Quan s' aparta de lo natural, en lo sommi de Curial en Grecia, abans de decidir la famosa qüestió entre los falsaris Ditis y Dares y lo sublim Homer, lo autor ab certa malicia mofeta, s' excusa ab que es un somni lo que va á referir. Y com sentint l' avís sabut del Dant, semp e á quel ver ch' á faccia de menzogna etc. (p. 384) exclama: la mia ploma vergonyosa torna roia.. car parla sens testimoni e alguns noy donarán fe (p. 383). Curial com heroe cavalleresch, es un cas esporadich, que sols s' assembla al Amadis y als demés de la familia dels cavallers errants, en lo poder exagerat de la seva espasa, mes aquí may protegexen fades, conjurs, ni encisaments. Es esclau com tots los mortals de la vida prosayca, ab totes les seves necessitats, y no s' arrisca á cap viatje si no va ben provehit de diners e de letres de cambi (p. 457) ^[7].
Aquesta set de veritat nos proporciona lo plaer de tenir en nostra literatura una novela, que ne podriam dir patriótica ó catalanista, ahont s' hi reflecta la ombra gegantina de la figura mes poética y cavalleresca de la nostra historia. Cap altre llibre de cavalleries espanyol se pot enjoyar ab una nota tan característica. Lo nostre fuig de la atmósfera de cosmopolitisme fals y fantástich en que viuen les obres cavalleresques, en que no s' fixa jamay la época dels acontexements, ni la localitat geográfica; en que no s' hi veu mes que l' Orient com á lloch comú geográfich y la guerra contra 'ls turchs, com á lloch comú histórich.
Si Curial no es catalá, viu en intim contacte ab catalans, y los cavallers mes valerosos, los que se 'n porten los primers llorers en los torneigs de França y de Italia, son aragonesos ó catalans y porten noms gloriosos en la historia patria; Dalmau d' Oluge, Pons d' Orcau, Aznar de Atrosillo, Galcerán de Mediona, Pere de Muntcada, Ramon Folch de Cardona, etc; lo torneig de Melu sembla un recort del famós palench de Bordeus; lo rey Pere 'l Gran que allí combat en persona, es lo qui venç sempre, lo qui s' en porta la admiració de tots. En una paraula, lo Curial es una glorificació, nova en los anals de la literatura de ficció mitj-eval, del esperit cavalleresch y nacional de la historia catalana, representat per lo rey Pere, sa principal y mes poética encarnació.
Essent tan patriótica y tan nostrada la novela, penso que son anónim autor degué de esser catalá. Los noms no extrangers dels que hi figuren, son casi be tots catalans, no valencians ^[8]. La escasa toponomástica de la terra es catalana; Barchinona, La Roca, Solsona. Al parlar dels pares del héroe la novela comença dient: Fonch ja ha lonch temps segons jo he legit en Cathalunya un gentil hom... Tant si se posa una coma abans ó després de Catalunya, resulta ó que lo autor llegí la suposada historia en Catalunya ó que de Catalunya fou fill lo pare de Curial. Les continuades alusions á la llengua catalana son una proba més de lo que diem ^[9]. Un valenciá per res del mon en lo quinzen segle haguera batejada á sa llengua ab lo nom de catalana.
De la personalitat del autor no se 'n pot traure en clar altre conjetura, sino que la degué compondre en edat mes que madura ^[10]. Respecte de la época, he de dir, que á pesar de certs arcaismes y d' un llenguatje que pareix á voltes mes afectat que 'l de Tirant, no la crech molt apartada de aquella en que 's va escriure aquesta obra ^[11]. Les consemblances de fets y episodis que 's troben en una y altre novela no bastan pera afirmar llur recíproca imitació, sinó que son filles d' un mateix ambent literari. Jo crech que s' escrigueren ab perfecta independencia una d' altre y sense conexerse mutuament. No son tampoch prou definides ni segures, les conjetures basades en la llengua. Les indecisions y cambis d' estil son los mateixos. En abdues en mitj d' artificiosa fraseología, deguda á la imitació italiana y renaxent, y entre afectats dialechs, se sent bategar ferma y vigorosa la llengua popular, si be en aquest punt lo Tirant li du aventatje. Es á dir, lo autor vacila sempre entre la influencia retórica y la vulgar.
Casi nos queda intacte lo judici de la novela, quan ja hem de posar punt an aquestes breus consideracions. No podent, donchs, entrar en son examen, nos contentarem avuy ab dir que es una obra de transició, plena per una banda del esperit de la Edat Mitjana, y per altra del Renaxement, una singular barreja de goticisme y clasicisme que recorda la de la arquitectura plateresca. Estich segur que de la lectura d' aquest llibre ben pagat ne quedará l' aymant de les nostres lletres, per la elegancia y puresa de sa llengua, de tirat ben catalanesch, y que si per la part del argument la considera, li semblará la novela mes novelable de quantes llavors en Espanya s' escrigueren, y que fins hi trobará certa trassa en la manera de portarlo. Llástima que sofresca tan continuades interrupcions pera pagar tribut á la moda cavalleresca ó al mal gust retórich.
Haguera desitjat que la present edició sortís més correcta de les meves mans. Tal volta ara en lloch de seguir les petjadas del venerable mestre Aguiló en la impressió del text, me inclinaría mes á la nova escola, jatsia que en ella trobi grops y espines que me 'n aparten. De totes maneres com nostra literatura no está sobrera de edicions de vulgarisació, no li fará mal que n' hi hage una de mes. Per moltes que sigan les errades qu' hage comés, crech haver interpretat lo text, que es lo mes esencial en treballs d' aquesta faysó. Si en tot no he estat acertat, los crítichs m' ho dirán, y jo per endevant els hi agrahesch les lliçons que 'm donen.

A. Rubió y Lluch.

1. Aquest estudi fou publicat en 1876 en la Revue des Langues romanes, després en tirada apárt ab lo títol de Notes sur trois manuscrits, y reproduhit en 1890 en la replega de les obres de'n Milá feta per mon estimat condexeble don Marcelí Menendez y Pelayo.—Tomo III. p. 485 y s. s.
2. Vid. les notes 20 del segon llibre y 10 del tercer p. 524 y 527 de la present obra.
3. Pág. 521, nota 3,—p. 523, n. 11 y 13—p. 524, n. 20—p. 525, n. 2, 3, 4 y 5—p. 526, n. 6.
4. En la pág 124 recorda lo leo qui á Dant se mostra; en la 295, se recomana la lectura del seten capitol del Purgatori, pera conexer be al Rey Pere d' Aragó; en la pág. 355 aludeix al episodi d' Amiclates recordat en lo poema dantesch y en Il Convito, y en les p 296, 374, 380 y 384 se transcriuen versos ó terzines senceres del mateix poema en sa llengua original. Tot axó després d' imitar en lo cap. 25 la tendra visió del cor menjat de la Vita Nuova.
5. En la nota 4 del Llibre primer (p. 517) he parlat de aquesta influencia francesa, no emperó tan extensament com voldría. Si com jo pensava s'haguessen pogut publicar los index onomastichs y geografichs de la present novela que tinch preparats, seria més facil ferse carrech del grau y extensió de dites influencies extrangeres.
6. Aquesta observació s'ha fet ja en lo Tirant lo Blanch, y com tothom sap es una de les qualitats que mes preu li donaren als ulls de Cervantes. Lo Tirant no es un texit de aventures monstruoses que ofeguen la acció y lo interés. Lo heroe, encara que idealisat, obra conforme á las lleys de la vida humana, casi may baix la influencia de fades y encisaments. Arriba per son valor sols, exagerat sens dupte, á la dignitat de Cessar del imperi bisantí ni més ni menys que Roger de Flor.
7. Pera preparar sa fugida de Tuniç li fan axi mateix de mitjancers mercaders catalans, (p. 438 y 450). Lo Tirant no s'escapa tampoch d'aquest ambent mercantívol. Lo Marqués de Luçana se embarca en una galiota desfressat de mercader (t. IV, p. 31); Ypolit s'allotja en la posada d'un mercader (III, p. 170). Tirant dona carrech que 's noliegen naus en Mallorques, qui en aquells temps era cap de mercaderia (IV, 141), ¿Mes perqué ha de extranyarnos que 'ls nostres cavallers errants tinguessen tractes ab mercaders, quan fins per introduhirse á Barcelona, á principis del s. IV los apóstols africans Sant Feliu y Sant Culgat, ho feren en concepte de tals?
8. Al parlar de Galcerán de Mediona se dona aquest significatiu detall: daquell linatge de Mediona son exits tots los de la casa de Pallars (p. 448)
9. «Yo vull seguir, diu, la manera daquells cathalans qui trasladaren los llibres de Tristany e de Lancelot... en llengua catalana (p. 124)». Y en altre passatje observa que les piques, en comun lenguatje cathalá son dites garces (p. 334). La llengua no presenta valencianismes y te mes tendencia per las formes en a que en e.
10. «E si nom retengués la recordança que son stat jove é moltes vegades he errats los camins» (p. 339).—«e si yo les hagués (les muses) en la mia tendra edat servides» (p. 330).
11. Dos alusions hi ha en la novela, qui comproben que no pot esser molt posterior á la meytat del segle xv; lo recort de Johan Lemengre, qu' es lo famós marescal de França, Joan II le Meingre, anomenat Bocicaut, que morí en 1421, y lo nom de Partenope que 's dona á Nápols lo qual indica qu' era recent sa conquesta per Alfons V d' Aragó, fet que tingué lloch en 1443.