Curial y Guelfa/Llibre II

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Curial y Guelfa. Novela catalana del quinzen segle publicada á despeses y per encarrech de la Real Academia de Buenas Letras per Antoni Rubió y Lluch
Anónim
Llibre II
Capçalera (p3 Curial).jpg



LLIBRE SEGON



Aci comença lo libre segon:


I.

A
QUEST segon libre per la maior part es de caualeria usada en diuerses maneres, e es atribuida a Mars, lo qual segons la opinio antiga e poetiques ficcions, fonch Deu de les batalles. Aquest Mars es planeta calt e esli atribuida una virtut que tota cosa a ell noybla foragita. Mars, de sa propia natura importa guerra, batalles e scandols, falsedats, furts secrets. Importa graueses e valor danima e fa empendre coses terribles de batalles, dona franquesa e vartut a sostener (1) les nafres, dona tempre e força e leugeria de cors, e liberalitat e cauelleria. Importa muller, fa lo seu cors en dos anys e esta en cascun signe sexanta jorns. La sua casa es en lo signe de Leo, dessus dell es lo signe de Aries, e regna en lo signe de Scurpi. Es de sua natura calt e sech, e es de color roia e resplandent e ha un poch de negror. Tempra Jouis e Venus la sua malicia, los seus efectes son calts, e de sua natura produeix luxuria, encara quel signe de Leo a açol conforta, e segons Macrobi la proppia (2) color es de foch, e la sua natura tota es enemigable e superba. E axi Curial en aquest segon libre, qui comença en lo vinten any de la sua edat e acaba en vint e un, fonch un poch soberbios, car a aquest vici lo conuida Mars. Con anuides pusca esser, per cortes e humil que lo joue darmes sia, que usant la guerra e les batalles, lo leo qui a Dante (3) se mostra en linfern en lo primer capitol de son libre, ab la testa alta aparega e campaneo no li tenga companyia. E axi hom del mon nos marauell si Curial, contra la sua propria calitat, deuendra un poch superbios, car lofici que vol usar ho requer e demana; es ver que en moltes e en les mes coses serua honesta temperancia, segons porets veure en la ordinacio del libre.

2.

E
N aquest libre se fa mencio de cauallers errants, jatsia que es mal dit errants, car deu hom dir caminants. Erre, es vocable frances e vol dir cami, e errar vol dir caminar. Empero yo vull seguir la manera daquells cathalans qui trasladaren los libres de Tristany e de Lançalot, e tornaren los de lengua francesa en lengua cathalana, e tots temps digueren cauallers errants, car aquest vocable errants, que vol dir caminants, nulls temps lo volgueren mudar, ans lo lexaren axi; no se la raho perque, e axi dire yo errar per caminar, seguint la costuma dels antichs, jatsia que parlare impropri e sere algun poch digne de reprensio.

3.

L
EXATS hauia Curial los cauallers cathalans en lo cami e ell era ja tornat a la sua posada, com sabe que tots jorns venien noues de diuerses parts, deles marauelles quels cauallers errants feyen en moltes encontrades, e tenies molt per enuergonyit com ja no ere partit. E dix a Melchior:—Pare meu, ja oyts les marauelles que de aquests cauallers se conten tots dies, perque yom tench a gran carrech lo aturar aci sens fer cosa alguna, car per ventura en tota ma vida no haure auinentesa de exercitar lo cors en tan nobles fets ne ab tanta diuersitat de cauallers com ara. Perqueus clam merce que veiats a la senyora e li supliquets de ma part quem vulla ço que yo faça en aquest cas, car de vergonya no gosare exir de casa. Melchior ana ala Guelfa e explicali ço que Curial li hauia dit; perque la Guelfa, venint li a memoria lo fet de Laquesis, lo qual ella molt be sabia, ences se tota de rabiosa ira, e tota torbada, com persona ala qual fall juyhi, respos:—Digauli que com anaua a Laquesis nom demanaua consell, e axi nol me deman ara, ans faça ço que voldra, que yo nom cur gayre de sos fets. Lo prom estech tot entressi, empero com be hach pensat, dix:—Senyora, molts son marauellat de vos perque prenets axi aquests fets, que ades vos enfelloniu ab vos matexa, ades vos matau ab vostres mans (4). Veritat es que Laquesis, donzella noble e bella, fauorida e rica sobre totes les de Alamanya, se enamora de Curial; empero si ell recordant se de vos ho ha tot relexat, ¿per quel blasmau? Per ventura tota persona qui ho sabes loy tendria a follia ço que ha fet, empero lamor queus ha es tanta, que tot lo mon sens vos tendria en poch. E axi clam vos merce quem façats aquesta gracia, que li parlets e ordonets dell en que manera vos sera plasent ques regesca, car ell no ha afer sino obeyr. Respos la Guelfa:—Melchior, yo no vull pledeiar ab vos ne ab ell, ne era volentat mia parlar ab ell apresent; empero puys que tant ho volets, tornarets ades a mi, e yo haure deliberat en aço e dir vos he ço que a mi sera vist que ell faça. Melchior se mes en altres negocis, e com li aparech ora de anar a la senyora ell hi ana, e trobantla solament ab Labadessa, se mes en noues ab ella, e tantost los vench al deuant lo torneig de França; per que la Guelfa dix:—Melchior, direts a Curial que en nom de Deu partesca daci totora que li placia, e vos donats li bastantment tot ço que voldra, e quem scriua continuament de tots los fets que faça, ara sien finats prosperament, ara aduersa, en manera que yo ho sapia tot. E port paraments verts e blanchs, los quals vos tenits; donats los hi. E hage lescut tot negre, e yol prech que tant com pusca cele lo seu nom si plaer menten afer; car si res de be fa, basta que lo caualler del escut negre ho hage fet. E al vespre manarets lo açi ab vos, e yo li parlare, si be hauia proposat no parlar li al present. Venint lo vespre, Curial, tot desfreçat, ana a la Guelfa, la qual li feu molt gran festa, e presents Labadessa e Melchior, li dix axi:

4.

C
URIAL, veritat es que yo te volgut be e voldre, mentre tu ho voldras; empero yot prech que nom cerchs los enuigs quem has fets en Alamanya, si vols la mia vida. E membret be lo punt en que eres, com yot comenci a auançar, car yot certifich que pensant yo en allo, e recordant la tua ingratitut, mas aportada en un estrem tan fort, que yom pensi que nom trobasses viua. Yo he dita a Melchior la manera quem es vijares que degues tenir en aquest viage que entens a fer, empero fes ne ço quet vulles. Daltre part hauia pensat que ten menasses Arta, aquesta donzella, per que vees totes les coses; mas sabent quet seria molt enuiosa e ten veuries en molts perills, no to he volgut dir, e axi veges que ten par. Prechte que not vulles treballar en escusarte a mi deles coses passades, car no faries sino refrescarme les plagues. Curial respos:—Senyora, yo nom vull escusar ni placia a Deu, car no he pecat ni entench a pecar de tal pecat que escusacio si meresca; empero Deus, qui esta de sobreguarda e veu los coratges de tots, hauent egual cura de totes les creatures, ma per quiti, e axi ho deuets vos fer. Daci auant complire vostre manament en totes les coses. Si Arta volets que vaia ab mi, pense vostra senyoria quem treballare en donarvosen bon comte, tant com anima (?) tendre en lo cors. E per ço que mills veiats que yo recordantme de vos no tem perills, vos suplich lam doneu, car yo li fare aquella honor que a mi sia possible. La Guelfa dix que era contenta, perque estenent los braçes e quasi lagrimeiant lo abraça, el besa, e li mana que sen anas a la sua posada.

5.

V
ENGUT adonchs Curial a la sua posada, abans que dormis, entrell e Melchior ordonaren totes les coses necessaries per al cami, e despuys anaren dormir. Era molt ben proueyt Curial de caualls, los quals, ja venint Dalamanya hauia tramesos per les encontrades que li era vijares que passaria anant al torneig, e semblantment armes bones e molts feels, e finalment de totes les coses a notable e gran caualler pertinents, ans encara a molt gran senyor, fonch auantaiosament proueyt. La Guelfa axi mateix dona molts joiells a Larta, e lin presta molts e molt preciosos, e treballas en metrela a punt tant com pogue. Perque lo seguent jorn, com vengues en la vesprada e ja la Guelfa volgues trametre Larta, li dix:—Arta, tu vas en la companyia de aquell que yo voldria anar; la causa perque yo ti tramet es aquesta: Segons yo he sabut, Laquesis, donzella, filla del Duch de Bauiera, hi sera, la qual dien que es la pus bella donzella del mon; perquet prech quet auises be de la sua bellesa e sapies si es tanta com dien. E daltra part te prech que veges quina festa se faran ella e Curial; e scriume continuament de tot ço quet sera vijares, car tambe mescriure yo a tu. Ten manera tant com pusques que Curial no vage un pas sens tu desque al torneig serets, e si poras fertas ab Laquesis, e veges si es abta e com se porta. Yom pens que ella sera afanada de esser en millor punt que tu est, e axi ves en nom de Deu; tot aquest viatge tapellaras Festa, que axi vull que hages nom. E pres comiat e besada la moltes vegades, della e de Labadessa se parti.

6.

C
URIAL sen ana al Marques, e dient que volia anar en altres parts per afers seus, pres comiat dell, e abans que lo jorn vengues, lexada tota la sua gent aqui, exceptats alguns que ja dauant hauia tramesos, e solament presos dos escuders no coneguts, ab Larta ensems sen ana. Be sabia Larta com Curial e la Guelfa eren enamorats, empero per molt que dura lo cami e encara que mes hagues durat, nulls temps de la boca de Curial ne pogue res sentir, encara que si treballa per tot son poder.

7.

A
XI anaren tant per lurs jornades, que un dia entre mig jorn e vespres arribats a casa de un varvessor, lo qual ab Curial parlaua, una donzella vench caualcant en un palafre ab la maior cuyta del mon, arrapantse tota la cara e los cabells tots descomposts, plorant e cridant a grans crits: ¡Ay de mi que morta som! Lo varvessor, qui ab Curial parlaua, llevas dempeus e dix:—¿Que hauets vos?—Senyor, dix ella, dos mals cauallers, volent me toldre a força a un caualler molt bo germa meu que al torneig me menaua, han assallit lo dit mon germa, e pens que lauran mort; senyor, defenets me e no maten a mi apres dell. Lo varvessor, qui era ja prous e vell per molts anys, mira Curial en la cara e dixli:—Caualler, vos qui menats donzella en vostra companyia, sus, leuats e metets vos en punt de defendre aquesta, car yous certifich que aquests dos cauallers o diables que son, nan preses mes de vuyt de vint jorns ença, e prenen los cauallers, els desarmen, els fan les maiors ontes que poden, e axi veiam que farets que siats cert que ço que sera daquesta, sera de la vostra. Curial, ab la maior cuyta del mon, levas dempeus e armas e, pres un cauall molt bo e forts, volgue exir, mas Larta crida grans crits: Nom lexets! Perque muntada a cauall volent exir de la casa, ja veren los dos cauallers qui anauan derrera la donzella e en aquella casa la cuydauan trobar. Perque veent Curial ab altre donzella, cuydant que fos la que ells cercauan començaren a anar vers ella, mas Curial crida: —Lexatsla, cauallers sens vergonya, que guardador e defenedor te la donzella.—Respongueren ells:—¿E com, defendrets la vos?—Hoch certes, dix Curial. Perque tantost Curial, tenint una grossa e molt forts lança en la ma, dreça vers lo un dels germans e sil feri tan asprament en son venir, que del cauall lo abate, e fonch tan gran lo colp que pens que tot se stordi, en manera que no hach cura de lleuarse. Curial se gira e va enuers laltre, que rabiaua de mal talent e anaua enuers ell, e donense tan grans colps en lur venir, que lo caualler rompe la sua lança en lo scut de Curial, mas de la sella nol muda. Mas certes daltre manera fonch encontrat ell, car Curial lo feri per mig lescut tan poderosament, que de laltre part lo passa e tot lo ferro de la lança li isque per les spatles. Caygue lo caualler en terra tan gran escrebat (?) que entelats los ulls e tot lo seny perdut, passa daquesta vida ans que fos reconegut. Perque tantost Curial deualla del cauall e anassen al primer, qui ja feya continença de leuarse, e mes li lo peu als pits, e dixli:—¡A maluat caualler e cruel! E vos e vostre companyo volets tornar en lo mon les males costumes de breus sens pietat? Sus, sus leuats tantost, e hage yo les donzelles que hauets preses, los caualls e los arnesos dels cauallers que hauets aontats, e jurats lexar esta mala usança, sino lo cap vos costara. Lo caualler li dix:—Senyor caualler, ver es que mon germa e yo hauem votada aquesta costuma per prouar nostres persones ab los cauallers errants, mas certes nulls temps hauem assallit caualler a traycio, ne hauem combatut sino cors per cors. Empero plau me donar vos tot ço que hauem pres, car lo nostre vot no deuia durar sino fins a tant que trobassem caualler quins sobras, e a aquell retre tot ço que dels altres hauriem haut.—Sus donchs, dix Curial. Perque donant la ma al caualler li aiuda a leuar, e com ell vees son germa en terra que nos leuaua e viu per los pits, lo tronch e per les spatles lo ferro de la lança, crida grans crits:—O germa, ¿e que es de vos? Perque girant se contra Curial mes mans per laspasa e vench a ell, dient:—Apres mort daquest yo no vull viure, ans coue que yo muyra o venge mon germa. E tantost començali a donar grans colps ab laspasa per lescut. Curial sostengue per una gran peça los colps del caualler sens que no curaua sino de cobrirse, de que lo caualler prenia ardiment e feria tots temps lo pus fort que podia. Curial cobrint se totora del scut se abstenia de ferir, e no volia metre les mans en lo caualler per no matarlo segons hauia fet a son germa, e axi lo caualler se esforçaua lo mes que podia, e tant fou sobre lescut de Curial, que ell fonch cansat sense que Curial encara no li hauia donat colp. E com ell se vees cansat, feuse arrere per cobrar força e ale; Curial estech tot segur sens que nos mogues daquell loch. Quant lo caualler conech hauer couinentment reposat, volent anar contra Curial, parla, e dix:—Caualler, ja vets que yo vull tornar a la batalla, ab intencio de vencre o de morir; e axi prech vos que digats vostre nom, a fi que yo sapia qui ha trets daquest mon mon frare e mi si cas sera que yo muyra. Curial respos:—Daquest mon ha tret vostre frare, les fortes e grans desraons que vosaltres fayets als cauallers errants, e la cruel e desrahonable costuma que hauiets començada, la qual encara que yo a temps no fos passat, no podia durar longament. Lo meu nom vos a present no podets saber per mon grat, neus veig en punt que per força lom fessets dir. Perqueus prech que amets vostra vida mes que no fets, car sino a mi sera forçat contra mon voler pendre de vos lo partit que de mi voldriets hauer.—Lo caualler qui oy parlar Curial en aquesta manera, miral e temel, empero per tota la temor no estech que no mogues contra ell, e donali grans colps tant com pogue per lescut, del qual Curial se cobria marauellosament e si dix entre si matex que lo caualler era de gran esfors, mas que lo cors no responia al seu valeros cor. Perque veent los colps no esser tals que molt li poguessen noure, axi com aquells qui exien de braç ja flach e molt cansat e aflaquien continuament, encara se sostingue de ferirlo, de que laltre caualler ere molt torbat. Eren encara marauellats tots los qui mirauen la batalla e no podien pensar la causa per la qual Curial lexaua de combatre. Empero com molt hagues durat e lo caualler no pogues pus, contret per lo cançament feu se arrere e ferma lo seu escut en terra e lleuas la ventalla del elm per cobrar ale e refrescar algun poch. En tot aço Curial nos mogue ans staua segur tota via, quant Larta se feu auant e dix a Curial:—Caualler sots encantat o que es ço que fets; no conexets que aquell caualler no cessa combatreus de tot son poder e si pot vos menara a ultrança? E si nous fa dol vostra vida al menys haiats pietat daquesta donzella e de mi, a les quals si la crueltat daquell caualler pot tant queus pusca vençre, ço que Deus no vulla, conuendra pendre amargosa mort o viure dolorosament en longa seruitut. E yo no fuy a vos comanada per aço, ne vos axi ho prometes com prengues carrech de conduir me segura de tota aduersitat per tot vostre poder, e yo no veig que ara vos metats vostre poder en defendre a vos ne a mi, e axi prech vos queus despertets, e haiats a memoria aquella senyora quem comana a vos. Curial ris dins lelm e dix per trufa;—Donzella, tornats en nom de Deu en vostre loch que al menys duna cosa podets esser segura, que encara que siats presa nous mataran. De la mia vida no curets, car yo no pusch viure pus de ço que Deus ha ordonat e vos podets pensar que yo no pusch fer pus, sino ja ho haguera mostrat. Larta creent que Curial no podia nus, estech ab gran pahor, empero calla esperant la fi daquest fet. E mentre axi stauen vets venir dos scuders en sengles bons rocins e un baylet que menaua un bon cauall per les regnes e les armes de un caualler trossades sobre la sella, e com foren venguts, saludada tota la companyia, veren lo caualler qui era son senyor a peu ab la spasa en la ma, e son germa jaure a la terra mort, de que ells hagueren dolor molt gran e si començaren a fer molt gran dol. No triga gayre que un hom vench en camisa e a peu e com fonch alla on la batalla se feya, veent un caualler mort, fica los genolls dauant Curial, e dix:—Senyor caualler, yo prech Deu que beneyta sia la ora que vos a tems sots vengut, car haurets tolta la pijor costuma que james fos en aquest realme entre cauallers errants. Vets maci yo son un caualler Dalamanya, lo qual per ma ventura ab una donzella que ma sor es, anaua al torneig de Melu, e aquests cauallers que vos aci vets, assalliren me un apres daltre e com lo un era cansat de combatre laltrem combatia qui venia fresch a la batalla, en manera que man sobrat pres e robat, e mes en lo punt que veets. Daquell que veig jaure e crech que sia mort, no dich res, mes aquest que es viu es lo pijor e pus descortes caualler que vos vessets james, e axi que vostra merce deliurats vosen e aquesta mala costuma sie tolta daquesta encontrada. La donzella qui germana era del caualler, corre als scuders dient: lexats mals homes les armes e lo cauall, e dat ça les robes del caualler, car certes huy es lo jorn que sera tolta la mala costuma que aquests falsos cauallers açi hauian mesa. Per que tantost preses les robes lo caualler se vesti es arma, e pres son cauall per les regnes, e stech sperant ço que seria dels dos cauallers. Curial com tot aço hach vist, dix al seu caualler:—¿Que es aço que entenets a fer daquesta batalla? ¿entenets la relexar ab condicio quem retats les donzelles que hauets apresonades, les armes e los caualls dels cauallers que hauets assallits, e jurats no mantenir pus aquesta costuma, entenets la menar a fi? Car segons que yo veig encara que yo no us do colp despasa, vos mateix vos vençrets abans que la nit no sie venguda, e si cas sera que la nit nos sobre presa, pensats que la plaça no romandra en vos, ans vos certifich que al mayor vostre dan, tan mala costuma cessara.

8.

L
O caualler respos:—Ara, caualler, digats me vostre nom per tal condicio que yo apres faça tot ço que manarets. Curial li dix:—Lo meu nom no podets saber vos ne altri al present, e axi proueyts a vostra vida e farets seny mentre hi sots a temps e fets de la necessitat virtut. Lo caualler, duna part volia morir veent son frare mort dauant si; daltre part se veya lo pus enuergonyit caualler del mon, per raho com veya aquell caualler hauerlo vençut sens ferirlo, e ço que era pus fort, que veya que lo combatre no li profitaua res, no sabia quiyn partit se prengues. Perque lo varuesor, qui era bell e molt saui caualler, sen ana a Curial e li dix:—E caualler per Deu merce, e no vullats que aquest caualler qui açi es, apres del dan que per la follia dell e de son germa li es vengut, diga tan vil mot com aquell qui vos li demanats, e axi vets maci yom ret a uos per ell, e no si faça a present pus sobre aquest cas. E tantost sen ana al altre el prega que tornas laspasa en lo foure e no combates pus, e lo caualler ho feu tantost; e presos los cauallers a la sua casa los mena, e entrats en sengles cambres los feu desarmar e donades a ells robes fresques, los feu aportar de sopar cascu a sa part. E entretant feu trametre per les donzelles, per les armes e per los caualls dels cauallers qui hauien despullats, e leuat lo caualler mort de la plaça e desarmat, als dos scuders qui eren venguts lo liura, lo sen portaren e en una esgleya dun castell seu ab general dolor de tots los seus vassalls, fonch sebollit assats honorablement.

9.

V
ENGUT lo mati, les donzelles preses foren vengudes, les armes e los caualls dels cauallers aontats. E los cauallers oyren la missa, e lo caualler jura solemnement no mantenir pus aquella costuma ne assallir caualler qui allens passas. Curial prega molt lo caualler vell, que ell volgues acompanyar aquelles donzelles al torneig e menar los caualls e portar les armes dels cauallers aontats, afermant que no porie esser que elles no trobasen lurs conduidors, o parents o amichs qui les tornassen en lurs terres, e com tot aço fallis, lo Rey sens tota falla hi proueyria notablement e be. Lo varuessor loy otorga, e encara lo caualler vençut de son grat se oferi tenir los companyia, e axis pertiren, car lo caualler vençut sen ana al seu castell. Semblantment Curial munta a cauall, e per molt quel varuessor lo pregas no volgue aturar aquell jorn, empero dix: daci auant coue que hom vaia armat per lo cami, car ja som en terra on cauallers errants usen. Perque tornant a descaualcar armas molt be e muntat a cauall, donades la lança e lescut als scuders seus, pres comyat del varuessor, lo qual caualca en un palafre e isque ab ell un poch e li dix:—Senyor caualler, yo nous he seruit ne honrat segons deguera hauer fet e segons vostra valor mereix, empero suplich vos que vullats prestar paciencia, e que si a algun caualler vos es licit dir votre nom lo vullats dir a mi e hauer per recomanats dos fills meus, jouens cauallers qui son partits daci per anar al torneig vuy ha vint e cinch jorns e caualquen com a cauallers errants. Curial, qui hoy parlar lo caualler, aturas en lo cami e respos:—Bell hoste, si yo a caualler algun pogues dir lo meu nom, yol diria a uos volenterosament, e aço per lo be e per la honor qui en vos es; empero a mi no es atorgada licencia de dirlo en alguna manera, e axius prech queus en vullats flixar. De vostres fills, siats cert que si en la mia aiuda profitar los pogues, conexent los nols fallire. Vulla Deu que en cosa alguna que en plaer e honor vos pusca venir, vos meresca yo ço que hauets fet per mi en vostra casa, car per ma fe yom tench per molt obligat a uos. Respos lo vell:—E donchs senyor caualler, ¿nom direts vostre nom?—No, certes, dix Curial al present.—Per cert, dix lo vell, nom par que siats vos dels cauallers qui per anar a una romeria o per mudarse de un loch en altre, lexen en les portes dels hostals hon hauran posat, taules scrites e papers pintats de lurs armes ab los seus noms, ab elms pintats, e per ventura nulls temps los dugueren al cap, ne saprofitaren de arma que ells tenguessen sino dun ganiuet en la taula al menjar. ¿E vos qui sots tal caualler com ir mostras, celats vostre nom? Anats en nom de Deu qui sia vostre conduidor, car yo conech que mes vos altats de la caualleria que de la fama daquella, e nous fallira honor en que vaiats. E axi Curial, pres comiat del caualler, continua son cami. E passant dauant lo castell del caualler mort començaren a repicar e les gents volgueren exir sobre Curial; mas lo caualler altre qui fonch scapat dela batalla los retench e no lexa exir degu, manant los expressament qui no isquissen, ne rompessen la fe que ell hauia promesa. Curial no sabia que aquell fos lo castell, e començas a aturar per veure quiny brogit seria aquell. Perque un prom exint del castell seu vench a ell e li dix:—Caualler, tenits vostre cami; aquest castell era dun caualler qui fonch mort anit vespre dun encontre de lança, lo qual dien qui fes vos, e ara tota la gent daquest castell es auolrotada per correr vos dessus. Yous prech que nous venga en enuig lo partir vos daci ans queus venga pijor, car gran tala seria que un caualler tan valeros com dien que sots vos, moris o fos aontat en la manera que vos seriets, si aci gayre aturauets. Larta, oynt aço, no lexant respondre a Curial, dix:—Caualler, anem e tengam nostre cami: segons veig aquest es lo castell on prenen les donzelles e aonten los cauallers; yous suplich que anem auant, e prenets lo bon consell qui per aquest prom vos es donat, car per ventura lo caualler qui huy ha jurat lexar la mala costuma, aiudat dels seus voldra pendre venjança daquell quil ha dampneiat.


10.

C
URIAL conexent la pahor de Larta ris un poch e sens respondre, pres la lança e lescut, e lauors dix:—Prom, ver es que nos passam per aquest cami axi com los altres cauallers errants fan, e no fem ne procuram dan a persona alguna; daqui auant si los del castell ixen pora esser qui noy tornaran tots.—A caualler, respos lo prom, ¿e sots vos sino un caualler tot sol e que poriets fer contra huyt cauallers qui aci son e altre molta gent quils aiudarien?—Si Deus me consell, dix Curial, yo voldria que isquessen e volguessen combatre a forma de cauallers errants, e poria esser que per ventura lexarien passar en pau los cauallers per son cami. E de mentre ells axi stiguessen parlant, vets venir un caualler errant per lo cami ab la lança en la ma e lescut al braç, e com fonch junt ab Curial dix:—Caualler, nom digats de no de una justa per la costuma qui huy es en aquest realme. Curial quil hoy giras vers ell e corren lo un contra laltre molt ardidament e lo caualler encontra Curial per mig lescut si que la lança feu volar en peces. Curial qui era molt pus fort lo feri axi asprament en son venir per mig lescut que arrancantlo de la sella a la terral feu volar molt laugerament, e de tant li pres ve que no hach altre dan sino lo colp qui en lo caure hauia pres. Curial nol mira pus, perque Larta dix:—Caualler, assats hauem aci estat, anem en nom de Deu que ja no poden dir los del castell que fugim per pahor dells. E Curial mira enuers lo castell e veent que no exia degu, pres comiat del prom, a petit pas daquell loch se parti. Lo prom aiuda a pendre lo cauall del caualler qui romania a peu e loy restitui tantost. Anuides lo caualler fonch a cauall, lo qual apres de Curial sen volie anar, que los huyt cauallers del castell a despit del senyor foren exits, e veent ho Curial qui encara nos ere molt desat, corren sus al caualler, lo qual jatsia fos molt ardit e assats valent entre tots lo ahurten, el meten per terra e desarmen lo e tolen li lo cauall e començen lo a menar vers lo castell molt vituperosament. Curial qui nos era gayre llunyat e hach vista la gran maluestat, ences de rabiosa ira gira lo cauall e ab la maior cuyta del mon corre quantra ells e cridals:—A maluats homens, certes vosaltres no sentits que es honor de caualleria: perque encontrant ne un en son venir, tantost lo descaualca el mes a la terra e cuyta per altre e semblanment lo derroca. Queus dire? los quatre cauallers abate ab aquella lança, la qual apres que en lo quart se fonch trencada, mes mans per laspasa e comença a ferir en los cauallers maluats tant poderosament que ades un ades altre, tots los abate, de que ni hach tres greument nafrats. Mirauan aço tots los del castell e cridauan al senyor que isques a aiudarlos, lo qual respos: no placia a Deu que yo vage contra la fe promesa, e jals ho hauia yo dit, e no com eren vuyt, car si fossen cent un apres daltre, faria de tots ço qui daquests ha fet; de que los del castell ho hagueren a gran marauella, e prearen tant lo caualler que cascu desijaua que fos son senyor. Curial cobra les armes e lo cauall e deliura lo caualler el fa armar e muntar a cauall. E trames per lo caualler qui hauia jurat lexar la mala costuma, e fets exir los regidors del castell, dix presents tots:—Caualler, no maviets vos jurat encara huy lexar aquesta auol e mala costuma? Yo promet, e jur per la bellesa daquesta donzella que en mon conduyt es, que yo son en punt de fer de vos ço que anit vespre no volgui fer, e no se qual Deu me te, que nos lleue lo cap de les spatles, car certes aquesta maluestat no durara pus. Lo caualler sescusa rahonablement, dient que contra son voler hi eren exits, e axi ho proua per los regidors. Ladonchs dix Curial:—A Rey de França, que aço nos deurie consentir en aquest Regne. E girantse als regidors los dix ara:—Yous promet eus jur que nos pot fer que si aquesta costuma mes auant mantenits que tots no façats mala fi e prest; e tots digueren que per certes noy serie pus mantenguda, e pregaren molt a Curial que volgues entrar dins per refrescar, mas la donzella cuytadament respos:—De tal refrescament me guart Deu. Anem daci yous en prech. Perque Curial e laltre caualler girant lasquena sen partiren.

11.

N
O hagueren gayre anat que ells encontraren un caualler armat de totes armes, sol, sens alguna companyia, lo qual com viu los cauallers e la donzella, satura en lo cami e dix:—Donzella, yous prench per la costuma que nouament es stada posada en aquest realme. Curial sarresta e mira ço que Larta diria e faria, la qual respos:—Caualler ¿queus he yo fet per que vos maiats a pendre? Respos lo caualler:—Vos no mauets fet res, mas es costuma de cauallers errants si encontren donzella o dona qui vage en conduyt de caualler errant pendrela, sino troba qui per força darmes lay defena. E apres que la ha presa, dix Larta, ¿que sen segueix? Respos lo caualler:—Tenirla ha en sa companyia fins que altre caualler lay tolga.—E sino lay tol degu, dix ella, ¿que fara?—Venits, dix ell, que yous ho mostrare; no despenats tant temps en paraules.—Anats, dix Larta, en nom de Deu, que vos no hauets mester a mi; hauriets somniat alguna cosa esta nit passada. Perque lo caualler se ompli de malenconia, e dix:—Ara, per ma fe, vos vindrets o per grat o per força. E alargant la ma pres la per les regnes e comença a tirarla. Larta crida grans crits:—Lexats me, ¿car vos no conexets lo caualler quim conduu, e per ventura nous senyas huy com vos lleuas? Ladonchs lo caualler dix:—Ara vos vindrets ab mi aquesta volta, e veiam qui es aquest diable de qui sa hom a senyar. Curial no dix res. Perque Larta se lexa caure del palafren e dix:—Certes, yo no ire ab vos, o abans vençrets aquells dos cauallers qui vets aci. En nom de Deu, dix lo caualler, ells no han cura de vos, sino ja hagueren respost perque yo nous en menas; mas yo crech qui ells vos preen poch o no son cauallers per conduir donzella per cami, e axi muntats a cauall, sino yous promet en ma fe que yous fare onta en lo cors. De que Curial, veent quels reexia la malenconia, ris molt; perque lo caualler qui anaua en companyia de Curial, dix:—Caualler, yom fora fet auant per defendre vostra donzella sino per no fer vos enuig, e axi prech vos que yo la defena eus reta guardo de la honor qui huy nos hauets feta. Curial respos que li playa, per qui lo caualler se feu auant e dix:—Caualler, lexats la donzella, e pensar podets que es gran presumcio vostra cuydar la toldre a dos cauallers que vets que som aci. Respos lo caualler: si toldria a mil mentre no lam defenessen, mas en la donzella tant dret hi cuyt hauer com vosaltres, e axi veiam de qui sera. Perque los cauallers comencen a uenir lo un contra laltre e sis feriren tan poderosament en son venir que lo defenedor rompe la lança del encontre, mas poch li valgue, que laltre li dona tan gran encontre per lescut, que del cauall lo abate molt vituperosament. E landonchs torna per la donzella e dix:—Venits ab mi, car certes aquests cauallers no merexen conduir donzella. E com ella refusas son conduyt, lo caualler alarga la ma e la pres per los cabells e dix: e vos vindrets mal queus pes.

12.

L
ADONCHS Curial, qui tot ço passat hauia pres en burla, crida grans crits:—Estat segur vilan caualler que en poch estich de tallar vos la ma per la vilania que hauets feta. E cuyta per ell, e laltre axi mateix contra Curial, mas Curial lo feri tan poderosament que del cauall lo feu volar a la terra, e descaualcat cuytadament ana enuers ell, qui ja treballaua per lleuarse, e pres lo per lelm e donali tan gran torn que altra vegada lo abate a la terra e arrancant li lelm del cap, lo pres dels cabells, e li dix:—Vilan caualler, les donzelles prenets vos per les treces? que resta pus afer a breus (5) sens pietat? Certes yo no crech que tan descortes caualler hagues en lo mon com vos seriets si la força del cors vos ho consentis, e nom se quim te que nous tolch la vida per la gran descortesia que hauets feta. Lo caualler estech tan esbayt que no sabia ques digues, empero totora dix:—Caualler, yo no he res fet que caualler errant no deia fer, car pendre una donzella que vage en conduyt de cauallers errants, usança es de cauallers, e si yo la pris de les treces fonch colpa sua, que nom volia seguir, e axi nom donets colpa de ço que yom cuyt esser quiti. Ladonchs Curial lo lexa e fonch tan fumos que en poch estech que no li talla la ma ab que les treces hauia preses, e torna a caualcar, e semblantment munta Larta en lo palafren e fan lur via sens que no curaren pus del caualler, e Curial caualcaua tan malenconios, que no parlaua ne deya cosa alguna, ne los altres tan poch lo gosauan metre en noues.

13.

E
mentre axi caualcassen, laltre caualler se feu ab Larta e li dix:—Donzella, yous prech que yo tropia en vos tanta cortesia quem digats qui es aquest caualler queus condueix, car per ma fe yo no crech que donzella sia huy acompanyada de millor caualler que aquest qui va en vostra companyia, e be us podets tenir per segura estant prop dell. Larta respos:—Yo nous pusch dir pus, sino que es caualler.—Caualler es ell sens falla, dix laltre, e axo mills ho se yo que vos, empero totavia us prech me digats alguna cosa per la cual yo pusca hauer alguna noticia dell. Respos Larta:—Nous puch dir pus sino que si ell continua segons ha començat, en tota part lo poran tenir per caualler, mas prech yo a vos quem digats qui sots, si prech Deu queus trameta bon nouell de vostres amors. Ladonchs lo caualler supira, e dix:—¡Ay, desauenturat de mi, e quem hauets dit! Yo son de Sauoya, e son lo senyor de Salanoua.—En nom de Deu, dix la donzella, yo he ben oyt parlar de vos e de madona Remunda de Gout, filla del senyor de Saut.—A las, dix ell: ¿e aquest caualler coneixme?—Yo nou se, dix Larta. Ladonchs dix ell:—¿E vos, senyora, com hauets nom? Respos Larta:—Yo son una donzella de poca nomenada, e nous vendria en plaer ne profit saber lo meu nom, ne tan poch lo us gosaria dir sens licencia del caualler, lo qual se quen trobaria gran enuig—Deus me guart de enujar lo, dix ell, mas almenys digats me de quina terra sots abdosos. Respos la donzella:—Yous clam merce que no mo demanets, car nous en poria pus dir al present. Ladonchs ell calla, e encontraren dos camins, per que Curial satura e girant se vers lo caualler, dix:—Caualler, a partir nos coue, puys que los camins nos partexen, e axi elegits qual de aquests vos plau. Lo caualler respos:—Senyor caualler, yo no se punt de grat als camins que axins volen partir, car volentes iria en vostra companyia e per mon grat nom partiria de vos si a vos venia en plaer. Respos Curial: —Caualler, en ma bona fe si yo degues tenir companyia dalgun caualler yo no lexaria la vostra, empero he deliberat anar tot sol apresent e axi triats lo cami que voldrets, car yo son content de pendre laltre. Per que lo senyor de Salanoua, pres comiat, elegi la man dreta e axis parti de Curial. Ladonchs Larta dix:—Curial, ¿sabets qui es lo caualler qui ses partit de vos? Curial respos que no. Larta dix:—Donchs sapiats que es lo senyor de Salanoua, vostre gran amich.—E en nom de Deu, dix Curial, yo he plaer que ell es aci, e hauets li dit qui son yo?—No pas, dix Larta. Respos Curial:—Arta, yous prech que per res que en lo mon sia nous donets a conexer a persona del mon, car per vos conexerian a mi, la qual cosa seria a mi pus greu que no pensats. Larta ladonchs li dix com la Guelfa li hauia manat que en tot loch daci auant se fes nomenar Festa, e axi ho volia fer si a ell venia en plaer. Curial ris e dix li que fes tots temps ço que per la senyora li era estat manat.

14.

E
tant anaren que arribaren a un monastir de dones, on foren reebuts molt alegrament, e moltes de les monges del monastir se altaren de la bellesa e graciositat de la donzella, la qual era tan bella que en poques partides haguera trobat par. Empero totes se altauan de Curial, e nos podien fartar de mirarlo, e apres quels hagueren donat a menjar demanaren a Festa si era muller del caualler. Ella respos que no. Ladonchs se miraren unes a altres e començaren a riure, e digueren:—E donchs ¿com anats en sa companyia? Respos Festa:—E com ara ¿es cosa noua caualler errant menar donzella en son conduyt? Digueren elles:—No es noua cosa, mas encara que hagen nom donzelles, son dones.—En nom de Deu, dix Festa, no son totes, ne yo ho sere per ell si a Deus plau. Lladonchs dix la Priora:—No es mester que tots los homens sien mal nodrits. Un altre comença a riure, e parlant baix, cuydant que Festa no ho oys, dix:—Certes vos direts ço queus plaura, mas yo no creure huy ne dema que no faça mes juntes ab vos que ab los cauallers errants.—No men marauelle, dix un altra, que menys perill hi ha. Axi que totes, unes daça, altres della, començaren a mordre a Festa, la qual com se trobas picada de cada part, dix:—Yom pens que vosaltres lo voldriets hauer per sacrista; de que elles feren les maiors rialles del mon. E axi trufant totes ensems passaren aquell dia. Com vench lo vespre apres que sagueren sopat, fonch assignada a Curial una notable cambra on dormis, e digueren a Festa, ella si volia dormir en aquella cambra ab son conduidor. Respos Festa:—Yo moltes vegades he dormit ab ell en una cambra, e axi no men esquiuaria ara, mas trobant altre loch on dormir, tots temps lo prench.—En nom de Deu, dix la Priora, qui era joue e molt bella senyora, dormits on solets e no curets daquestes trufes, car yous promet en ma bona fe que non veets aci alguna per santa que sia o cuyt esser, que no volgues anar al torneig en son conduyt axi com vos fets. E be estats ensems, car per ma fe, no obstant que vos siats molt tenguda a Deu per la bellesa gran queus ha donada, no menys li sots tenguda de tan bell caualler com vos ha donat per conduidor, car yous certifich que poch temps ha que son venguda de la cort de mon senyor lo Rey de França, on per fets del monastir era anada, e viu infinits cauallers, mas yo nom recort hauer ne vist tan bell ab gran res. Dix Festa:—Lladonchs, e com hauets nom vos, senyora? La Priora respos:—Yo he nom Yoland Lemengre, e he dos germans apellats lo un Johan Lemengre, en altre manera Mossen Bociqaut; laltre ha nom Rubin Lemengre, cauallers assats de bon renom. Festa qui ja per fama la conexie, sabe la Priora esser noble dona e de bon linage, e si la tengue en molt maior stima que dabans. E mentre que la collacio venia, segudes totes entorn de Curial començaren a jugar a molts jochs, empero la Priora ocupaua totavia a Curial e parlant ab ell no li donaua lloch de atendre als jochs, ne de respondre a les demandes que li feyen. Lladonchs una monja molt ben parlant e anaua molt be en noues, dix:—Senyora, yom pens que si aquesta donzella que açi es, hagues sabut que vos la deguessets retenir açi, e vos metreus en companyia del caualler per anar al torneig, crech que ab dur cor hi fora venguda. La Priora dix:—Callau, que les dones no han per usança assallir camins ne apresonar cauallers.—Ver es, dix laltre monja, e yo nom se ell sis te per segur o per presoner aci on vos lo tenits en vostre poder, mas son certa que be axi o millor li sabriets traure lo coto del jupo com caualler errant qui vage al torneig; de que la Priora ris molt e sis feren totes. Curial semblantment reya, mas certes Festa cuydaua morir de malenconia, e si demana a la Priora qui era aquella monja que axi parlaua. La Priora respos:—Johanina de Borbo. Festa que oy lo seu nom, se gira vers ella e feuli molt gran reuerencia. Mas Johanina dix:—Donzella, nous cal afalagar, car yom pens que no traurets lo caualler del monastir aquesta volta, e si Deus vos fa gracia que james lo cobrets, guardats vos be de tornarlo en monastir de dones. Totes les monges feyen tanta festa a Curial e a Festa e ab tanta alegria reyen que aço era una gran marauella, mas com Festa sapercebes de la trufa, volent axi mateix trufar ab les altres qui la moteiauen, dix:—Ara en nom de Deu sia vostre lo caualler, e yous en quite tota ma part, car en ma fe yous jur que noy haurie estat longament queus faria mal goig.—E com en tal punt lauets mes? respongueren elles.—Yo nol he mes en degun punt, dix Festa, empero yous veig de tal pel, que encara esta nit jugariets a punyades qual de vosaltres lauria. Ladonchs una vella, si be sestaua un poch apartada, dix:—Amiga, per ço y estats vos, be que partirets la brega tolent la ocasio, e yo no se de quiyn pel nos vets, mas yo veig a vos de tal que nol perdrets de vista sin sots creguda. Duraren les noues per gran peça, e la donchs una senyora joue e molt gentil, la qual Gileta de Berri hauia nom, e la qual encara no hauia parlat, acostantse a Festa dix:—Ma sor, no curem de burles, yous conuide a dormir ab mi aquesta nit. Respos Johanina:—¿E nous valdria mes conuidar lo caualler? Respos Gileta:—No, que nom valdria res, sia en nom de Deu, de la Priora, que yo conech que non faria part a degu, mas al menys en aquesta nom metra contrast. Festa ho otorga. Ladonchs la Priora donant fi als jochs, se lleua dempeus e si feren totes les altres. E la Priora dix:—Senyor caualler, en ma fe nom recort que tant plaer haguessem en aquest monastir des que yo hi som, com hauem haut per causa vostra e daquesta donzella; beneyt siats vos de Deu qui a temps sots passat. E axius prech per aquell be e per aquella honor que en vos es, quens digats vostre nom, per ço que puscam demanar e saber com vos haura pres en lo torneig. Respos Curial:—Senyora, yous promet lealment que si a mi fos atorgada licencia de dir lo meu nom a persona del mon, yol diria molt volenterosament a vos.—Almenys, dix Labadessa, yous prech de part de la senyora que mes amats en aquest mon, que vos me digats quiyn escut portarets en aquest torneig. Respos Curial:—Un escut negre.—En nom de Deu, dix la Priora, molts escuts negres hi haura, mas quiyn entreseyn durets, perque hom naia pus certana conexença? Respos Curial:—Yo dire mes a vos que no entenia dir: yo aportare un falco encapellat ab una manilla de brufol al coll en lescut. E Labadessa li dix:—Yo prech Deu queus leix tornar ab aquella que vos desijats, e prech vos que si possible es, venint del torneig vullats passar per aquest monastir, la qual cosa Curial otorga. E ab tant totes prengueren comiat de Curial e anaren reposar, mas Gileta de Berri prenent Festa per la ma a la sua cambra la sen mena. Mas certes no lay pogue tenir a soles, car Johanina de Borbo, Violant de la Sparra, Ysabel de Bar, Blanca de Bretanya, Catarina Dorleans, Matta Darmanyach e Beatriu de Foix, totes justades anaren a la cambra e aqui totes feren estrema festa e ab tanta alegria que nos pot scriure, e demanaren a Festa dels fets del caualler. Festa los comta totes les coses que li eren esdeuengudes desque comença a caualcar com caualler errant, de la qual cosa totes hagueren gran goig e digueren que si Deus en altra manera ho hagues ordonat, molta disconueniencia seria que tan bell caualler com aquest no fos valent e venturos, e sil prearen molt mes que dauans no feyen, per que Johanina de Borbo volent riure mes auant ab Festa, dix:—Donzella, yous prech quem façats una gracia, que es be en vostre poder de ferla e nous costara res. Festa respos que era contenta poder ho fer.-Si porets si volets, dix Johanina, e ço que yous prech que façats es, que vos prengats aquest abit meu e siats monja açi en aquest monastir, e yo iremen ab lo caualler e veure aquests cauallers errants com tracten donzelles per cami. Respos Festa:—¿E per ventura com yo mi acordas, la priora no ho consentiria? Respos Johanina:—Daxo langanarem molt be, car yo fare que diran que son malalta e vos starets tots temps al llit prenent exarops e purgues, e mostrant que hauets mal de hulls no exirets de la cambra ne consentirets queus sia messa lum e axis pora fer fort be, e com sesdeuengues que ho sapia, pur ja sera fet al menys sera passat lo torneig e sere venguda. Rieren totes molt e digueren per cert trufant fos feta.—Vos bens trufa, dix Johanina, aquesta donzella que va per lo mon mirant totes les belles coses e a nos basta saber les per relacio. Molt sesforçaren aquella nit de festeiar Festa, e fet en terra un llit molt gran totes vestides jagueren ensems, en manera que no si dormi ans tota la nit en trufes e plaers totalment traspassaren.

15.

V
ENGUT lo mati totes se lleuaren e sis feu e armat munta a cauall e pres comiat de Curial, pres comiat de totes. Muntada Festa en lo palafre, dix Johanina:—Digats, donzella, ¿e nom complaurets dels prechs queus fiu? Respos Festa:—Senyora, jaus respongui que si faria si era en ma man de fer ho, mas abans ho hauriets a acabar ab lo caualler.—Ara via, dix Matta, almenys estant aci sots segura que nous pendran per les treces; e axi rient sen partiren. E anaren tota aquella matinada sens trobar ventura que mencio sen dege fer. Empero com haguessen caminat quasi la meytat daquell jorn e les besties eren cansades, axi del treball del cami com de la gran calor que feya, e no haguessen trobat loch on poguessen refrescar, un haraut atengue, qui gran stona hauia quels seguia, e com los hach atesos, dix:—Caualler, yous he seguit mes de dues legues per parlar vos de part dun caualler qui ve aci detras, e mantinent sera ab vos e pregaus quel sperets per ço que nous hage a seguir pus. Respos Curial:—¿E que vol lo caualler? Dix lo haraut:—¿E vos hauets caualcat molt per aquest realme? Curial dix que no.—Be ho par, respos lo haraut, sino vos sabriets ja que vol. Replica Curial:—E encara que yo hagues caualcat molt per aquest regne no ho pusch saber fins quem sie dit. Dix lo haraut:—Caualler, huy bon mati passauem per un monastir de dones on vos esta nit dormis, e com lo caualler se volgues informar de algunes coses noues si les sabessen, no li saberen contar noues sino de vos e de aquesta donzella, afermant totes aquesta esser la pus bella del mon, perque lo caualler desijos de hauer aquesta donzella per menarla al torneig, caualca fort cuytadament per aconseguir vos; e com vees que nous podia aconseguir, mana a mi que corregues fins que fos ab vos, eus pregas molt de la sua part que li trametessets ab mi la donzella e daço li fariets molt gran plaer, e vos poriets tenir quitament vostre cami, en altra manera queus plagues sperarlo, car ell seria tantost aci per pendrela, segons la usança dels cauallers errants.

16.

C
URIAL oydes aquestes noues, ans que respongues, mira a Festa en la cara e comença a riure. Festa tota plena de malenconia dixli:—¿E de que riets? Anem, tengam nostre cami e entremnosen en alguna vila, car nos pot fer que non trobem alguna, e alli som yo certa que nom pendran per força, car no prenen sino aquelles que son atrobades en cami. Curial no respos a Festa, mas dix al haraut:—Digues amich, es prop lo caualler? Lo haraut respos:—Yo nom se com haura caminat, empero pens que sera luny mija legua poch mes o menys. Dix Festa:—Anem tota via lo pus fort que puscam, car a mon seny groseria seria sperarlo e fos vengut ab temps, e si vos me volets creure no starets pus aci, e si aço no volets, metets a mi en loch segur, car yo nous vull pus seguir e vos porets anar alla on voldrets. Curial li dix:—Amiga, yo nous pusch mills assegurar que tenir vos prop mi e metre mon cors en auentura per defendreus, e axi no curets, venga en nom de Deu lo caualler, car per ventura no haura cura de vos.—Senyor, dix ella, yous clam merce quem tragats daci e metets me en qualque loch segur.—Plau me, dix Curial, tornem al monastir e alla us lexare, puys que tant ho volets, mesquina.—Dix ella:—¿E si per aqueix cami ve lo caualler? Curial comença a riure. Lo haraut se feu auant e dix:
17.
D
ONZELLA, nous venga en enuig sperar lo caualler, car per ma fe us jur que per ventura en la present jornada no caualca millor caualler ne pus valent per aquest realme, e yo son cert que desque laurets vist vos plaura be la sua companyia. E encara que aquest caualler quius condueix sia bo, nous deu desplaure hauer lo millor si fer se pot, car en ma fe torn a jurar que dels cauallers que yo conech fins aci, aquest es lo millor e pus valent. Be pensaua lo haraut que aquestes noues plaguessen a Festa e per ço sesforçaua dirne be tant com podia, mas ella cuydaua esclatar e ab los ulls plens de lagrimes se lexa caure del palafre, e fica los genolls dauant Curial e pregal molt, el requiri de part daquella senyora que a ell la hauia recomanada que no la retengues pus en aquell loch, ne speras lo caualler. Curial torbat com oy nomenar la senyora, no sabia que elegir, e com en aço stigues lo haraut crida un gran crit:—Vets aci lo caualler. Perque Curial tantost pres lescut e la lança e mana que Festa fos muntada a cauall e axi fonch fet; perque lo haraut sen va a son senyor e li comta com lo caualler lo hauia sperat e nulls temps hauia mudat lo peu de aquell loch on lauia aconseguit, aiustant aço que aquella era la pus bella donzella que james hagues vista. Dix ladonchs lo caualler:—Donar la ma en pau o voldra la defendre per batalla? Respos lo haraut:—Yom pens que defendre la voldra, car sino ho entengues a fer haguera tengut son cami, mas quant veig queus ha sperat nom par queus tema molt.—Ara ves, dix lo caualler, diguesli que lam do o saparell a la defensio. Lo haraut ana e comtada lambaxada, respos Curial:—Digues al caualler que tal carn com la daquesta donzella a preu de sanch se ven, e no la pot hauer en altra manera. Perque Curial abans que lo haraut pogues esser anat ab la resposta, jas fonch mes en auinentesa de junyir.

18.

L
O caualler oyt lo mot per lo haraut, semblantment broca lo cauall dels sperons e corre contra Curial e en son venir feril axi fort que tota la lança feu volar en peces, e com Curial lo volgues ferir per lescut, lo cauall del caualler alça lo cap tan alt que Curial lo feri per lo front, de guisa que lo cauall caygue en terra mort. Perque lo caualler exint de la sella crida grans crits:—Certes vos no hauets fet colp de caualler, car lo fill de la egua nous hauia ferit neus hauia demanada la donzella, mas vos axi com a couart, per fugir a la batalla hauets me mort lo cauall, e yo no pensaua que a preu de sanch de cauall la volguessets vendre, empero yous apell a la batalla a peu, e vot a Deu e a la Verge Maria que en venjança del meu cauall o yo perdre la vida o laus toldre si vos descaualcats, e si fugits, haurets fet dues vegades com auol caualler, e pensats que encara que yous sapia seguir ficant un bordo fins al cap del mon, nom escaparets. Curial lo mira, e auans de respondre se mes a peu e dix:—Caualler, molt parlau descortesament, car yo no feri vostre cauall per ma volentat, mas en aquell cas que yo fuy junt ab vos per ferir, ell alça lo cap en manera que yo contra mon grat feri alla on no haguera volgut, e per ventura lo cauall fonch causa de vostra salut e porta la pena del oltrage que vos me demanats. Empero segons vostres paraules sonen, vos volets venjar vostre cauall e fer batalla contra mi fins a ultrança; açi es lo meu cauall, e puys que vos entenets que lo un de nos deu morir açi, al altre assats li bastara un cauall, car o no haurets obs cauall o us en menarets aquest quius portara fins quen haurets millor. Lo caualler anuides lo lexa acabar de parlar, ans ab lescut al braç e la spasa en la ma corre contra Curial e fer lo en lescut molt poderosament. Curial axi mateix fer laltre ab la maior força que pot, e doblant los colps, virats cantells de scuts caure per cada part, exir foch dels elms ferits de les spases; menen les mans los cauallers spessament e cascu se traballa en conquistar laltre. E si tot cascu cuydaua esser bo e valent, trobat hauia quil tendria a noues una stona, entant que ells daquell assalt combateren de tota lur força e sens manera, car no curauan daltra cosa sino de donar grans colps, e dura tant aquest primer assalt que cascu haguera reposat volenterosament si laltre li donas loch, mas la vergonya els retenia els feya ferir contra lur volentat. Ja los scuts eren tals que si la batalla mes auant duras poch los pogueren aprofitar e los asberchs tots romputs hauien perdudes moltes malles, e ells ja nafrats dalgunes petites plagues, empero tots temps sagnauen, don los cauallers perdien força e la gran calor quels era molt enujosa, la qual continuament crexia, e ells qui no hauien aquell jorn menjat ne begut estauan embafats e ja no podien pus en auant, com lo requiridor torna atras un poch e fica aquell maltractat e poch scut que li ere romas en terra. Curial quil viu apartar nol segui nes mogue daquell loch, empero tan be hauia mester repos com laltre, car nulls temps hauia trobat qui tan a prop lo tengues.


19.

L
O haraut qui hauia mirada la batalla fins a aquell punt, acostas a la donzella, la qual estaua de genolls, les mans e ulls deues lo cel scanpant lagremes de set en set, e dix li:—Donzella, no plorets, car o yo no conech res o vos romandrets aquesta volta ab vostre caualler.—Amarga yo, dix la donzella, e quim fa segura daxo? Respos lo haraut:—Laspasa de vostre caualler vos assegura, car per ma fe yo no crech que en lo mon hage ne pusca hauer millor caualler, car fins açi ell sen porta lo millor de gran res, e si ell se mante tan valentment daçi auant la batalla se finara a sa honor, car tro ara no he vist caualler sino lo vostre que contra mon maestre se sia pogut defendre, si be nauem trobats e prouats molts, empero aral veig molt cansat e no pot pus, sino jas fora mogut per combatre.

20.

R
EPOSAT hauien los cauallers per una gran stona com Curial viu gran pols de gents qui venien per lo cami fort cuytadament, per que dix:—Caualler, yo veig gran pols e pens que sien gents qui venen vers nosaltres, e si auans que ells atengan no venjats vostre cauall, pens me queus sera tolta auinentesa de fer ho si ells se meten entre nos. Per que lo caualler alçat aquell romput e poch escut que li ere romas, streny la spasa e comença a moure contra Curial. Mas Curial feu un salt axi leuger com si aquell dia no hagues combatut, e acostantse al caualler fer lo de la spasa e lo caualler a ell ardidament, e cascu ajusta força a forces. E Curial desijant la honor daquesta batalla auans que aquella gent vengues, despen tota la sua força e prodigalment li dona durs e pesants colps, e combat lo molt vigorosament, e ab tanta virtut e aspresa, que lo caualler ja no sabia on tenia mans ne peus. Car no solament de ferir, mas encara de defendres solament no li era donat loch, ans tot torbat se feya atras, e ne trobaua loch on cercas la sua salut, car no hauia ja esperança en la virtut de la sua caualleria, e Curial lo feria continuament, e mills e pus fort que james. Perque lo haraut qui viu son senyor en tan auol punt, ficant sperons correch vers aquelles gents qui venien per lo cami, e troba que era la Priora del monastir don eren partits aquella matinada ab gran colp de monges, e dix los tot plorant:—Correts, senyores, sino mon senyor es mort. Per que les monges corren ab la maior cuyta que poden e per be que cuytassen ja lo caualler, qui de cansament e de la sanch perduda tenir nos podia, ere caygut despatles, e Curial staua tot ert e no sabia ques fer sil alciuria ol lexaria a vida. Entant les senyores foren ateses, e metentse a peu corregueren a Curial, e clamaren li merce que no combates pus fins que haguessen parlat ab ell. Perque ell tantost se feu arrere, e be que ho hauia mester, car ere tant cansat que si laltre hagues pogut combatre no haguera durat longament. La senyora Priora ana primerament al caualler que jahia, e lo haraut lleua la ventalla del elm, e mirarenlo e paria que fos mort, empero ell ere viu sino que staua tan treballat del cansament, que no podia tornar ale ne per conseguent parlar, e daltra part que era fora de seny per los colps que hauia reebuts al cap. E axi staua tan tabuxat que anuides podia abrir los ulls, perque la Priora ab aquelles senyores, lançaren li aygua ros per la cara, e torcarenli la suor, axi que ell cobra lo sentiment, e elles, fet fer un llit de llurs mantells, meteren lo dins e sil començaren a interrogar com se sentia, e ell respos axi com pogue, que be e que volia tornar a la batalla, de que les monges e laltre gent rieren molt veent lo en tan auol punt e encara cercaua son dan. Perque la Priora dix:—Senyor caualler, yous prech per aquella honor e per aquell be que en vos es, que vos me vullats otorgar una gracia queus vull demanar; lo caualler ho otorga. La Priora dix ladonchs:—Ço quem hauets donat es la pau del caualler e de vos, e que hauentlo per quiti daquesta batalla sen pusca anar quitament. Lo caualler respos:—Senyora, per amor de vos yo son content em plau ab condicio quem do la donzella per la qual hauem combatut. La Priora que ho hoy, comença a riure e totes les altres ab ella, e dix:—No curets ara de donzella que no la hauets mester, e com serets en millor punt per ventura ne porets hauer alguna que moltes ne van al torneig: lexats aquesta que nous vol. Perque lo caualler replica:—Ara, senyora, per amor de vos, ami plau lexar lay vuy, mas tengas per dit que si altre jorn yol encontre ab ella, yo lay toldre o no pore pus.—Axi sia, dix la Priora, e tantost anassen vers Curial, qui ab la sua donzella parlaua, e en la pus dolça manera que pogue en la seguent forma li parla:

21.

O
valeros e molt noble caualler e de nosaltres dolç oste, yo he malayda vuy mil vegades la mia vida per ço com yo ab aquestes son stada causa del treball queus es vengut, car aquest caualler qui Bertran del Chastell ha nom, no sabera que vos menassets donzella en vostre conduyt si nosaltres no loy haguessem dit. E com ho sabe, maiorment com nos hoy loar la sua gran bellesa, tot furios sen parti eus corregue detras, e jur vos per Deu que yo no fora venguda aci sabent que es aquest lo pus valent caualler e pus fort de tot aquest realme. E sapiats que tots los de aquell linage del Chastell, son molt forts e valents cauallers, e tement me de vos caualqui e he corregut tant com he pogut. Mas loat sia Deu que en altra manera venie lo fet que yo no hauia pensat, de que yo he e he haut inextimable goig, e axi ab aquestes senyores que en ma companyia son, vos prech que perdonets aquell caualler lo qual per ma fe nom pens que storça de mort, e no curets pus de la batalla car segons lo punt en que yol veig encara que vos volguessets combatre, ell no porie certament.

22.

C
URIAL qui desijos era de complaure la Priora en tota manera, li respos que el, per cosa del mon no exiria de son manament, abans ço que feya li tenia a molt gran gracia, dient que si per aquesta via nos tolia la questio ell no podia pensar quina fi hagues poguda hauer aquella batalla, car aquell caualler era tan ultraios, car certament sino la mort nols haguera donada pau, loant a Deu que en aquell loch la hauia aportada. Totes les monges stauan en torn a Curial, e ab la sua donzella li strengueren les plagues, e anaren al altre caualler e semblantment les plagues li strengueren, empero ell estaua tan mal tractat, que nos lleuaua del lit on lauien mes, e axi Curial vench e dixli:—Caualler, vos me enuias a dir per aquest haraut, queus speras aci, e yaus speri, e encaraus sper e sperare tant com a vos vindra en plaer, si volets queus sper mes. Digatsmo car yous en complaure, o sim donats licencia que men vaia, yo fare ço que a vos plaura ordonar. Lo caualler respos:—Caualler, a pregaries daquestes senyores de les quals nom pusch, ni deig, nim vull defendre, yo apresent vos he per quiti, mas si per ventura altre jorn vos encontre, o vos me donarets la donzella o la mort, e si aquestes senyores açi no fossen vengudes lo fet fora en altra punt. Curial ja fumos replica e dix:—Caualler, yo exire de la mia usança de parlar, e dire ço que no voldria nes pertany dir a caualler, mas vostre gran ultrage me força que diga ço que de bon grat callaria si vostra descortesia nom sobras. Yous haguera pogut ja traure daquest mon si yo hagues volgut, e prech vos si amats vostra vida, queus tragats del cap aquesta follia, car yo nous he trobat tan aspre ne tan forts, que preue molt vostres menaçes ne vos. E axi guarits e despuys porets menaçar, e per ço quem puscats seguir e conexer on que yo sia, sapiats que he nom Curial, e per tot aquest cami e despuys en lo torneig, aportare un escut negre ab un falco encapellat, e axim porets conexer. E si per ventura en aquest cami ne en lo torneig nons encontram, en la cort del Rey me trobarets si sere viu, e lices trobarets pera vos e a mi, e yo queus seguire de bon grat, e si tal caualler sots com esser cuydats, les paraules que hauets dites ne les que hauets oydes, nous deuran oblidar. E girant se a la Priora e a les monges pres son comiat, e elles labraçaren e li feren molt gran festa e axi mateix a la sua donzella, e muntats a cauall sen anaren e caminaren tant que vengueren a la casa de un caualler ja en dies e molt prom, e descaualcant foren reebuts molt honorablement e ben seruits, e aqui Curial estech alguns pochs dies, dins los quals fonch guarit de les sues plagues, e aparellas molt be darmes e de cauall, e mes se en punt de partir e continuar son cami.

23.

L
ES monges prengueren lo caualler e ab gran treball lo amenaren al monastir e meteren lo en un llit e aquil feren curar de les nafres que tenia, e entre tant nulls temps li parlaren de cosa que en enuig li degues venir. Empero per lo haraut hauien ben sabut tot lo fet dell e de Curial, e com se fos proueyt darmes e de cauall e volgues partir, dix:—Senyores, a Deu siats comanades, yous promet en ma bona fe que si yo encontre lo caualler que sabets, yo li toldre la donzella mal que li pes e fare dell ço que ell haguera volgut fer de mi si hagues pogut. La Priora, qui amaua molt a Curial, respos:—Caualler, ¿encara no hauets cobrat lo seny, e no hauets vergonya de dir aquestes paraules? ¿Per que no demanats a vostre haraut en quiyn punt erets com nosaltres venguem a vos, car veig que vos no ho sabets? Yous prech que no li anets pus detras ne haiats cura de la sua donzella, car segons ço que yo he entreoyt vos no guanyarets res ab ell, e siats cert que no trobarets en tot loch priores queus estorcen de mort.—¿E com, senyora, dix lo caualler, e en quiyn punt era yo com vos atengues?—Digats loy vos, haraut, dix la Priora. La donchs lo haraut li dix:—Certes mossenyor, vos erets en tan auol punt, que de vos a la mort no hauia dos dits, car vos erets ja caygut despatles e no feyets continença de lleuar vos, e si laltre vos hagues volgut trametre al altre mon, ell ho haguera pogut fer certament e hagui gran por que ho fes, si del ultrage gran que vos li demanauets e de les paraules injurioses que li digues se volgues esser venjat. E jur vos en ma bona fe que segons que yo entench que sia, e de cert axi es, lo caualler, des que fonch de vos deliure, poguera combatre altre caualler qui fos tant valent com vos, e hauer ne tan bon partit com de vos hauia haut; tant lo viu venir fresch a la batalla del segon assalt, car tan fort feri com si lauors començas, e pensats en quiyn punt deuiets esser vos quant ara nous recorda. Siats cert que nulls temps viu caualler en tan auol punt com vos erets, e suplich vos que prengats lo bon consell que la senyora Priora vos dona e no anets detras aquest caualler, car no crexeriets molt vostres dies ne vostra honor. La donchs lo caualler baxa lo cap e feri lo cauall dels sperons e, sens parlar, tot plen de malenconia, daquell loch se parti.

24.

P
ARTINT adonchs Curial de casa del prom, ana tant aquella matinada que ell encontra un caualler qui amenaua una donzella, la qual no hauia gran stona hauia tolta a un caualler qui en aquell cas hauia enderrocat, e la donzella feya lo pus doloros plant del mon. Perque com Curial anant per son cami sacostas a ells, la donzella plorant vench a Curial e lexant se caure dela hacanea, mullant en lagremes les sues amargoses paraules, dix:—Senyor caualler, yous clam merce quem retats a un caualler al qual aquest ma tolta poch ha, e lexal nafrat en aquell cami, e si no es socorregut pens que morira prestament. Curial respos:—Donzella, ¿e qui es lo caualler nafrat?—Senyor, dix ella, ell ha nom lo senyor de Monlesu. Curial, quel oy nomenar, tota la sanch li fugi, per ço com lo dit senyor de Monlesu era gran amich seu, e en Alamanya no hauia gayre temps se eren departits, on lo dit caualler hauia fetes armes, de les quals ere exit molt honorablement. E tantost ana vers lo caualler e dix li:—Caualler, prech vos tant com yo pusch, que lexets la donzella tornar al caualler qui la conduya car, segons diu, es nafrat e pora morir sino es socorregut. Lo caualler respos:—Yo sere content lexar aquesta donzella ab quem donets la vostra. Curial replica:—La mia vos no la podets hauer ni yo tampoch vull la vostra; empero si daçom voliets complaure, yous ho grayria molt, e en altre cas vos poria yo fer un altre plaer qui muntas tant com aquest. Lo caualler qui viu que axi graciosament lay demanaua, pensa que no fos caualler per demanar lay per batalla, e dix:—Caualler, daquest fet ira axi; a vos coue justar ab mi, e haurets dues donzelles o no res, car en altra manera no podets partir daçi. E tantost fer lo cauall dels sperons e primerament apartat un poch torna lo cap contra Curial e feril en son venir ab tanta virtut, que tota la lança feu volar en peces. Mas Curial, que de gran res era millor e molt pus fort e pus prous, lo feri de mig a mig tan asprament, que del cauall lo derroca tant com la lança hauia de lonch. Lo caualler, qui era molt lauger e assats forts, e altre dan no hauia pres sino del caure, se lleua molt prestament, e ab gran ardiment, metent mans per laspasa, dix:—Abaix, caualler, abaix, descaualcats e metets vos a peu per venir a la batalla de les spases, car de les lanças yous do lauantage al present. Curial respos:—Caualler, la costuma dels cauallers errants es fer una justa, e aquell qui ha lo millor sen porta la donzella. Lo caualler replica:—Certes no laus en durets vos si primerament no combatets ab mi a peu. Curial respos que no hauia volentat de combatre, ne combatria pus per tal cas. E acostantse a la donzella dix ques metes a cauall; e com un dels scuders de Curial fos desmuntat per aiudarli a muntar en la hacanea, lo caualler ab laspasa arrancada, se mes en mig, tolent li la facultat de muntarla. Perque Curial, ja un poch fumos, feu se auant e dix:—E per ma fe ella muntara, vullats o no, e crida al scuder:—Sus, auant, muntala a cauall, e no obstant quel caualler cridas, certes no la muntara, lescuder se feu auant e pres la donzella per muntarla. Per que lo caualler, tot furios e ences de rabiosa ira, feri lo scuder ab laspasa en manera que lay mes per lo ventre, e lescuder crida un gran crit:—¡Senyor, per vos muyr! E lo caualler encara no content, girant se vers la donzella, qui per tot son poder se ginyaua per caualcar, ferila semblantment de la spasa, per forma que la mes morta per terra.

25.

C
URIAL qui hach vista la mort del scuder e de la donzella, cuyda perdrel seny e fonch ben prop que axi a cauall com staua li corregues de sus, el trepijas ab lo cauall, car no merexia altra mort. Empero finalment elegi descaualcar e combatrel, perque tantost se mes a peu. Lo caualler no spera que Curial vengues a ell, ans se feu auant e ab incredible ardiment corre ab laspasa contra ell. Curial semblantment sobrat de colera corre contre ell, e donense de les spases durs e terribles colps, e lo caualler sesforçaua molt, axi com aquell qui era molt ardit e de gran esforç. Mas certes la força no responia a la altesa del seu cor, perque com lassalt hagues durat per molt gran stona, e lo caualler fos tan cansat que no podia alçar lo braç de cansament, ne podia tornar ale en alguna manera, pensant que Curial donas loch a retraure, segons la usança dels cauallers errants per reposar algun poch, feu se atras. Mas Curial no cura dallo, ans lo segui el combate molt pus asprament que dabans e ferial tan spessament que nol lexaua recordar, de que lo caualler se tench per perdut. E no curant de ofendre axi com aquell qui no podia, treballas algun poch en defendre, pero no li valch res, car Curial lo volia metre a mort en tot cas, el tempesteiaua tant terriblement, que ja lo caualler no podia pus en auant. Perque parlant a Curial, dix:—Caualler, ¿vos sabets ab qui combatets? Respos Curial:—No, ne ho vull saber.—Ara donchs sapiats que yo som mort per vostra batalla e hauets mort lo senyor de Monbru, e acabant de parlar caygue. Curial respos:—Certes si vos sots mort, yo dix ques mort breus sens pietat e no altra, e ara siats senyor de Monbru o de Monnegre, vos hauets ben merescut lo dan que tenits e pijor. E mana al altre scuder seu que li lleuas lelm del cap, per que lleuant li lelm troba encara viu lo caualler, empero Curial mana al scuder que li tallas lo cap el lanças tant luny com pogues, e axi fonch fet.

26.

M
ORT adonchs lo senyor de Monbru en la forma que oyda hauets, Curial mana a son scuder que daquell loch nos mudas fins que ell hagues enuiat per lescuder e per la donzella morts, e ell caualca fort cuytadament e ana tant per aquell mateix cami per lo qual hauia vist venir la donzella e lo caualler, que ell troba lo senyor de Monlesu en terra, lo qual per lencontre del caualler era caygut e hauia rompuda la una cama. Perque tantost se mes a peu e dixli:—Caualler, ¿quiny mal hauets vos que nous lleuats de terra? Lo caualler respos:—Senyor caualler, gran stona ha que yo venint per aquest cami ab una donzella que menaua al torneig, encontre un caualler sol sens alguna companyia e volguem pendre la donzella per la costuma del realme, que per ami conuengue junyir ab ell, e encontram ab tal virtut quem derroca ensems ab lo cauall, e lo cauall cayguem sobre aquesta cama en manera que lami rompe en dues peces, de guisa que yo nom son pogut moure daçi, e ell no cura sino de menarsen la mia donzella per aqueys cami on venits, e bem marauell que no laiats encontrat.—Si he certes encontrat, respos Curial, ço que molt me desplau. Per que tantost ana a pendre lo cauall del caualler, e axi com mills pogue ab la donzella que li aiuda, meteren sus lo caualler, e demanaren li si hauia alli prop algun loch on poguessen albergar. Respos lo caualler:—Si, aci prop ha una abadia de monges don yo parti encara aquesta matinada. Per que tantost feren aquella via e atengueren al monastir, on foren reebuts e seruits molt notablement, e mes lo malalt en una cambra feren curar dell molt be. Curial en un punt trames per lescuder e per la donzella qui eren morts, e feu los soterrar en aquell monastir on lexa scrita la causa de la mort del caualler e dels altres. E daltra part trames al cami e feu desarmar lo senyor de Monbru e feu lo soterrar en mig del cami, on feu ficar un gros pal, en lo qual mana que larnes del mort fos penjat, e feu scriure en una taula, la qual en lo pal feu clauar, la causa de la mort del senyor de Monbru lo cruel, e sens esser conegut del caualler sen parti, e ab la sua donzella continuant lo cami de Melu parlant daquests fets caualca. Empero abans feu haraut lo seu scuder, e li mes nom Venjança, e li feu fer les sues armes e la sua deuisa, en la qual hauia unes letres dients: no puges tant que ten endenys, net baxes tant que valles menys.

27.

A
Curial desplayen molt aquests scandols, empero ell be hauia plaer de prouar lo cors, mas volguera ques fes sens mort e sens ofensa de Deu, e axi anaua fort trist. Empero la fortuna encara no era contenta e cascun jorn li cercaue coses noues on infortunis trobas, perque axi com del monastir fonch partit en lo qual alguns jorns hauia reposat, no hach gayre anat nes era molt dell lunyat que encontra un nan, lo qual com los vees dix:—Caualler, prech vos que us sperets un poch fins que yo hage parlat ab vos. Curial sespera e dix:—Amich, digues ço que dir vols que yot sperare e escoltare de bon grat tant com a tu vindra en plaer. Lo nan dix:—Senyor caualler, prech vos quem digats si partits daquest monastir qui esta aqui prop. Respos Curial:—Si fa; alla son stat alguns dies. Dix lo nan:—E hauia hi altre caualler menys de vos?—Si hauia, dix Curial. Ladonchs lo nan dix:—Senyor caualler, dirvos he per que ho dich: yo son enuiat per dos cauallers qui van cercant un caualler qui dien que ha mort lo senyor de Monbru, ara pochs dies ha, e son cert que sil encontren ell es mort certament, e voldria que algu lauisas daquest fet en manera que ell nos vees en aquest perill tant gran. Respos Curial:—E qui son los cauallers quit trameten?—Lo un ha nom Carles de Monbrun, caualler valent e pus germa del mort, laltre ha nom Jaques de Monbrun, oncle seu. ¿E venen per aquest cami? dix Curial:—Si fan, respos lo nan; auans de gran stona los trobarets. La donchs dix Curial:—Amich, ves en nom de Deu, que com seras al monastir trobaras noues del caualler que vas cercant, e poras saber tot aqueix fet com ses esdeuengut. Respos lo nan:—Donchs senyor, prech vos que mudets lo cami, car aquells dos cauallers venen tan fellons que per res del mon nous lexeran sens batalla. Curial dix:—Moltes gracies per lo bon consell: de mi ells no hauran cura que tan poch haure yo cura dells.—¿E si ells nous lexen anar auant sens batalla, dix lo nan, que farets? Respos Curial:—Ara no ho se, quant vindra lo cas, vindra lo consell. Ab tant lo nan sen parti, e ana al monastir on troba lo senyor de Monlesu que encara no ere guarit, ne sabia res del fet, car Curial hauia manat que no loy diguessen, e lo nan interroga Labat sobre aquest cas, e Labat li mostra lo cartell on era scrita tota la gesta. Perque lo nan dix:—Es lo caualler que yo encontri ara en lo cami, ab una donzella, e portaua un escut negre.—Aqueix mateix es, dix Labat.—Certes a la ora dara, dix lo nan, yom pens que ell sie mort, car ell feya tal cami que ell encontraria certament los quil van cercant per toldre li la vida. Perque en un punt metent se a cauall fort cuytadament, sen torna per lo cami on ere vengut, e ana tant que aconsegui a Curial, e dix li:—Caualler, ¿com hauets tan poch seny sabent ço que hauets fet e hauent oyt ço que yous he dit, anar per aquest cami? Curial respos:—Encara huy no he vist altre cami sino aquest, e nol pusch lexar fins que tropia altre.—Vos vosen penedirets, dix lo nan, quant nous valdra res. E ferint de los sperons cuyta per los cauallers. No hach gayre anat quell los encontre, els dix tot ço que li hauia sdeuengut, axi del primer parlament del caualler com de la anada del monastir, de la mort del senyor de Monbru, lo qual era stat mort a gran colpa sua per un caualler, lo qual venia alli prop, e com li hauia parlat altra vagada e no hauia volgut mudar lo cami per be que ell loy hagues consellat, dientli com lo cercauen aquells dos cauallers.

28.

L
OS cauallers ladonchs saturaren en lo cami, e dix lo germa del mort:—Senyor oncle, yous prech que vos no metats ma en lo caualler, car yol combatre e venjare mon germa, car si abdosos lo combatiam, fariem molt gran vilania e a gran vilania nos serie tengut. Loncle respos que era content, perque Carles de Monbru saparella pera la batalla, e trameteren lo nan al caualler que saparellas a la batalla fins a ultrança. Curial pres la lança e lescut e feu be strenyer lo cauall, e tench son cami a petit pas tot suau. Los dos cauallers venien tan corrents que nols era vijares que james fossen a temps a fer son dan. Perque axi com foren junts ab lo caualler, Carles de Monbru dix:—Caualler, tu has mort mon germa malament. Curial respos:—Tu ments per la gola, que yo nol mati malament, e si tot fuy causa de la sua mort, non son en culpa, e sobre aquest cas defenent me combatre contra tu. Perque responent Carles, dix:—Auans que partiats daci ho pagarets. Curial respos:—Tal cuyda venjar les ontes daltri que creix les sues, e aço moltes vegades aue. Carles de Monbru fica sperons al cauall e ab la maior velocitat que pot va contra Curial e fer lo tan poderosament, que tota la lança conuerti en lenya. Curial, que viu que aqui li conuenia mostras tot son esforç, feril tan virtuosament, que traspassant li lescut li mes tot lo ferro dela lança per los pits, del qual encontre Carles de Monbru caygue a la terra mort, e Curial, rompent la lança sen passa de la altre part. Perque lo seu scuder tantost sacosta a ell e li dona una altra lança molt forts que li aportaua. Presa Curial la lança mira enuers laltre caualler sperant si voldria fer res. Lo caualler speraua que laltres lleuas; perque Curial, veent que lo un caualler nos lleuaua de terra e laltre nos mouia, dix al scuder seu e a la donzella:—Anem en nom de Deu, e començaren a anar. Perque Jaques de Monbru, que viu que son nebot nos leuaua e quel caualler sen anaua, crida grans crits:—Sperats, caualler, que no partirets axi daçi. E ficant los sperons corre contra ell e fer lo per mig lescut axi fort que la lança rompe, mas certes ell no fonch axi encontrat; car Curial lo feri tan virtuosament per mig lescut, que del cauall lo derroca fort vituperosament e fonch tan gran lo colp que pres en la cayguda, que perde tota la disposicio de combatre. Perque Curial sarresta e nos mogue sperant que voldria fer, e dona la lança a son scuder. Lo caualler ab gran treball se lleua de terra, e ranqueiant que en altre manera nos podia moure, dix a Curial:—Caualler, yous prech que deuallets del cauall, car yous vull parlar. Curial tantost se mes a terra e vench vers lo caualler, lo qual lo prega que li digues com era mort lo senyor de Monbru. Curial loy dix tot, que no li menti de res. Perque lo caualler li dix:—Amich, anats en nom de Deu; yous he per quiti on que vos anets, car vos hauets fet ço que bon caualler deu fer, e si als fet haguessets haguerets fallit a caualleria. Perque Curial tantost caualca e sen ana. Laltre feu leuar lo caualler mort e anant al monastir aquil feu soterrar sens honor, e feu scriure en publichs monuments la causa e la manera desta mort. E parla ab lo senyor de Monlesu, qui era parent seu, e no era encara guarit ne sabia res del fet, e com sabe la mort de la sua donzella cuyda perdrel seny. E sabent tots los altres fets qui seren seguits volguera hauer conegut lo caualler quil hauia venjat tan complidament, mas tart sen apercebe, que nulls temps sabe qui ere.

29.

A
XI ana Curial tota aquella matinada per aquell cami, cercant loch on poguessen albergar, e Festa li dix:—Curial, prech vos que no caualquets pus a forma de caualler errant, car grans perills veig queus en venen e no poria esser que alguna volta nous en seguis gran dan. Curial li respos que per res del mon, ell no ho lexaria, ans seria tots temps axi fins que fos al torneig, car a ell seria gran vergonya que en altra manera anas. E anaren ab aquella calor del mig jorn quant lo sol ha maior força per aquell cami, morts de set e les besties cansades, sens trobar loch on refrescar poguessen gran stona; e Festa miraua a Curial e recordaua tots los fets seus darmes. E axi anant alargant los ulls, veren luny una gran arboreda e tiraren vers aquella part, e com hi fossen, trobaren una gran cequia daygua que exia de una font molt bella e clara que aqui prop hauia, e tantost descaualcaren e a la frescor de la aygua e a la ombra dels arbres se començaren a reposar, e tragueren pa e vi e altres refrescaments que portauen per menjar, e semblantment desenfrenaren les caualcadures e lexaren les anar paxent la erba, la qual hi era tendra e bona. E mentre ells se stenien per aquella verdor, un cauall tot blanch molt bell, fonch vengut al cauall de Curial, e començaren se a mordre e a fer molt gran brogit, perque Curial e los seus se giraren vers aquella part e, veent lo cauall, se marauellaren molt, e Curial dix:—Aquest cauall es scapat a algun caualler, prenets lo e sie guardat per a son senyor; perque los scuders corregueren al cauall, mas com hi atenguessen, quatre scuders altres foren venguts e prengueren lo cauall el sen menaren, e los de Curial sen tornaren a son logis. Ladonchs Curial dix:—¿Que homens son aquells qui sen han duyt lo cauall? Respongueren:—No sabem, mas dien que es llur e axil sen han menat. Stant en aço, un dels scuders qui lo cauall sen hauien menat, torna e vench fins on Curial era e, saludada tota la companyia, dix:—Senyor, yo son trames açi de part de quatre cauallers qui son de laltra part daquests arbres aleujats, e dien queus placia ferlos tanta honor, puys que tenda no tenits, de anar a les sues on porets star mills que no fets açi e mes a vostre plaer. Curial dix:—Amich, ¿e qui son los cauallers que aci us trameten? Respos lescuder:—Ells son Darago.—En nom de Deu, dix Curial; en Arago molts cauallers hi ha, e bons, mes si los noms me podets dir, farets men gran plaer.—Si fare, dix lescuder: lo un, qui mon senyor es, ha nom don Johan Martines de Luna, laltre ha nom don Pero Cornell, laltre ha nom don Blasco Dalago, e laltre ha nom don Johan Ximenes de Urrea. ¿E vos monsenyor, com hauets nom? Respos Curial:—Amich, yo som destranya terra e so un caualler pobre e de poca nomenada e no conegut, e axi not valdrie res saber lo meu nom, empero, diras als senyors cauallers, que yols faç infinides gracies de la sua molt gran cortesia, de la qual yo usaria volenterosament si açi volgues aturar, empero sus ara mich deig partir, per que no he obs pendre la graciosa oferta que per aqueys nobles cauallers mes stada feta, e axils ho diras de ma part. Lescuder mira be la donzella, e si li sembla la pus bella que james hagues vista, e girant les noues a ella li dix:—¿E vos, senyora, voldries hi anar? La donzella respos que lo caualler hauia respost per tots, car tots eren a son comandament. Perque lescuder pres comiat sen torna als cauallers, els dix ço quauia vist e oyt; e com ells oyssen que donzella hi hauia e que era tan bella, digueren: prengamla per la costuma que huy es en lo realme. Perque lleuant se en peus Pero Cornell, dix:—Aquesta ventura ami sespera, car tots hauets combatut vuy e yo no he fet res, e axi prech vos que lam lexets, e axi lay otorgaren, mas un haraut molt abte que venia en lur companyia, e hauia hoydes totes les paraules, dix:—Senyors, que entenets a fer?—Anar a pendre la donzella, segons la costuma dels cauallers errants. Respos lo haraut:—Vosaltres farets gran maluestat si axo assaiats per dues rahons; la una que ells stan aleujats e no es la usança sino aquelles que hom encontra caminant ab caualler armat; laltre quels hauets proferta tenda e bona companyia, e ara assallirlos on estan en son aleuiament, vosaltres conexets que no seria ben fet; hoc mas, ell ha sabuts nostres noms e no ha volgut dir lo seu. Respos lo haraut:—Digues, scuder, ¿e lo caualler feu te força en dir los noms de aquets senyors? Respos lo scuder:—Que no, ans lon prega, e per sos prechs lols dix. Lavors dix lo haraut:—Senyor caualler, e que cercats? Tornats a seure que no crexeria molt vostre honor si assalliets vuy lo caualler. Altre jorn pora esser que lencontrarets e li porets demanar la donzella e pora esser que la haurets, o per ventura voldriets hauer callat, que axi van los fets del mon; mas si us vendra en plaer, yo ire a veure lo caualler e parlare ab ell e pora esser que sabrets alguna cosa de son estat. Perque tantost sen ana, e com Curial viu lo haraut, coneguel per ço quel hauia ja vist altre vegada en companyia de Jacob de Cleues, e semblantment lo haraut conegue a Curial. Perque lo haraut tantost com lo viu, ana enuers ell, e feuli molt gran reverencia, la qual los cauallers veren per entrels arbres, e dix Curial:—Bon Panser, vos siats lo ben vengut. Senyor, dix ell:—E vos lo ben trobat, car per ma fe yo he mes plaer de hauer trobat a vos que a caualler qui vuy sia en lo segle. Ladonchs Curial li dix:—On anats? Respos lo haraut:—Yo vaig ab quatre cauallers Darago, qui van al torneig e no son stats james en aquesta terra, perque yols conduesch per aquelles encontrades que pus forts e pus aspres auentures degen trobar, e axi hauem cavalcat fins açi, e siats cert que tro la present jornada han fets tals coses de lurs persones, que si axis mantenen, daçi auant ells tornaran ab gran honor en son pays. Respos Curial:—E tots temps caualquen en sems? Hoc, dix lo haraut: car lo Rey, lur senyor, los ho ha manat, e que per ventura del mon nos partescan sino per nafres o malaltia, e axi van totora ensems, e sapiats que yo no crech que al torneig vagen millors quatre cauallers. Car ells son forts de les persones e molt valerosos e de gran treball, e daltre part son tan alts de cor que cascu cuyda valer un Rey, e vos veurets que axi ho mostraran lo dia del torneig. Curial hach gran plaer de aquestes noues e dix:—Ara veurem lergull dels bretons e dels angleses a que vindra, que creen que altres cauallers no hage al mon. Dix lo haraut:—E dels normants queus en parria? Yous promet que aquests quatre tenen recapte pera altres quatre, los millors dells.

30.

G
RAN fonch lo plaer que Curial hach en parlar ab lo haraut, e dixli:—Bon Panser, yous prech que vos no digats lo meu nom a ells ne a altre, car yo no vull esser conegut aquesta vegada. Ladonchs lo haraut mira la donzella en la cara, e viu la tan bella que li fonch vijares que non hagues vista tal james, e dix:—Senyor, bella donzella tenits. Dix ella:—Nom se si li son bella, mas yo crech que li sia assats enujosa, e sere mes si la companyia gayre dura. Lo haraut ris molt daquestes paraules e, pres comiat, volguessen partir, mas Curial lo prega quel recomanas als cauallers. E tantost lo haraut sen ana, e dix a sos maestres com lo caualler se recomanaua molt a ells. E ells lo interrogaren sil conexia, respos que hoch, empero que lo seu nom no podia dir per que loy hauia defes, mes que fossen certs que aquest era un dels pus nobles e pus valents cauallers del mon e pus cortes, e que be ho veurien per temps, e ha feta bona companyia ja a cauallers de vostre Regne eus vol gran be a tots. De que los cauallers hagueren molt gran plaer e sils cresque lo desig de conexerlo, e tornaren a trametre lo haraut, dient que aquells cauallers qui aqui eren, en tot cas lo volien anar a veure e semblantment a la sua donzella. Perque tantost Curial respos quell los pregaua que apresent volguessen abstenir de veurel, empero que la donzella li playa be que vessen. E tantost dix a Festa ques metes a punt e anas a ells, e mana al haraut que no tornas als cauallers fins que la donzella fos apunt, e axi fonch fet, car Festa ab la mayor cuyta que pogue se mes apunt. Entre tant Curial sarma e munta a cauall, e com Festa fonch arreada, feula muntar en lo palafren e acompanyada dels scuders e del haraut, trames la als cauallers, los quals la reeberen molt honorablement e festeiarenla tant com pogueren. E ladonchs, Festa dix:—Senyors, aquell caualler ab qui yo son, vos prega molt que li vullats perdonar per ço com no ses mostrat a vosaltres, neus ha dit son nom, empero que ell es ben prest a vostra honor, e si cas era que ventura vos amenas en punt que la sua companyia vos pogues aprofitar, lo hauriets ben prest certament, car ell es enamorat de tota vostra nacio. Los cauallers li feren gracies infinides de la sua proferta, e semblantment se oferiren a ell e a ella tant com pogueren, e certament tots digueren que aquesta era una de les pus belles donzelles que ells haguessen vista. E mentre axi parlauen, don Johan Martines de Luna sacosta a Festa e donali una cadena dor molt rica, dientli:— Donzella, yo nom recort hauer vista donzella tant bella com vos sots, ne que tant me plagues, e axius prech que per honor del caualler quius condueix e per amor de mi, vullats aportar aquesta cadena, e axi lay mes al coll. Festa aceptant lo present, lin feu mes gracias que dir nos poria, e dix:—Senyor caualler, certes pus cortes sots vos que no es aquell quim pres per les treces; e comtals lo fet daquell caualler, de que en part rieren e en part hagueren malenconia, e aço per la villania quels fonch vijares que lo caualler hagues feta, empero tots temps digueren que certament deuia esser bon caualler, car encara que fallis a cortesia no hauia fallit a caualleria. E sabent que Curial era ja armat e a cauall, acompanyaren la donzella fins a ell, axi a peu com stauen, de que ell los senti molt grat e ells miraren lo caualler, e veren lo ab lo cors molt gran e en bona continença, e sis oferiren a ell molt, e ell a ells tant que mes no podia. Ladonchs Curial dix:—Senyors cauallers, sabent yo que vosaltres sots del Rey Darago, lo qual de la sua lança es vuy lo millor caualler del mon segons e oyt dir, son tan enamorat de tots los seus, que yols seruiria en tot ço que pogues, e per çous tramis aquesta donzella, que en ma fe us jur que no la haguera tramesa a cauallers del mon si de vostra nacio no fossen. Ells lin faren moltes gracies, e axi Curial pres comiat sich parti.


31.

A
XI ana tot aquell jorn ab Festa parlant dels cauallers, dient Festa:—Per ma fe no crech que pus corteses cauallers hage al mon.—Certes, dix Curial, axi mo es vijares e ells estan en so de bons cauallers, forts e valents. Ab tant atengueren a una vila on foren aleuiats notablement e be, e estats aquella nit, tantost per lo mati sen partiren, mas Curial dubtant esser conegut, se desfreça tant com pogue e haguera cubert lo seu scut sino per ço com hauia promes a Bertran del Chastell, portar per tot lo cami e en lo torneig scut negre ab lo falco encapellat. Empero feu enuelar la Festa perque no li vessen la cara e tantost se mes en cami. No hagueren gayre caualcat, que ell encontra los quatre cauallers qui en una altre vila prop daquella hauien dormit la nit. E com ells veren lo caualler, trameteren li lo haraut dient ques aturas per rompre una lança segons la costuma dels cauallers errants. Perque Curial tantost sestanca, e presa la lança en la ma, se gira enuers ells, e metent se primer don Pero Cornell, ana en vers lo caualler e feriren se tan poderosament que les lançes volaren en peces, sens que no sembla los cauallers hauer res fet. Curial tantost pres altra lança de un de sos scuders, e semblantment se mes auant un dels altres cauallers, e ana enuers ell, e ferirense axi virtuosament, que semblantment les lançes romperen sens ells moures de les selles. Un altre dels quatre cauallers mes se apunt per junyir semblantment, mes lo haraut se li mes dauant, e dix:— Que es aço que vos volets fer, no conexets que lo caualler no te lança nen pot hauer aci, com donchs junyirets ab ell? Lo caualler respos:—Puys que lança no te, yol combatre ab la spasa.—Certes, dix lo haraut, vos ho errarets molt, car la costuma dels cauallers errants no es sino de rompre les lançes, sino es que altre cas se seguis, per lo qual batalla hagues loch; e daltre part quem par que sia lo caualler que ir se parti de nosaltres, si tot ses desfreçat. Ladonchs aquell que ja hauia mesa la ma a la spasa, stech segur, e dix al haraut:—Certes, Bon Panser, yom pens que tu digues veritat. Curial staua segur, que nos mouia sperant ço que voldrien fer, mas lo haraut ana al caualler, e dixli:—Senyor caualler, mal hauets fet en junyir ab aquests amichs vostres, car vos axi desfreçat com estats no sots estat per ells reconegut, sino no haurian junyit ab vos, mas puys que vos los conexiets, los deuiets esquiuar. Respos Curial:—Bon Panser, les saluts dels cauallers errants encara que sien germans, es lo rompre les lançes, segons que tu sabs be; empero yo nols ne haguera conuidats per quels conexia, mas si ells conuidant men los digues de no, me par que haguera feta descortesia a ells, e ami poguera esser notat a couardia, e axi recomanam a ells. E tantost girant les spatles continua son ca mi.

32.

L
O haraut torna als cauallers els dix com lo caualler se recomanaua molt a ells, perque ells sabent certament aquell esser lo caualler ab qui hauien parlat lo jorn passat, digueren que certes aquest era un valent caualler e que no hauien vist encara tan bon feridor de lança com era aquest, e semblantment tengueren son cami apres del caualler fins que altre cami trobassen, per lo qual sen poguessen apartar. E axi anant plegaren a una vila, e Curial dreça a un hostal on fonch aleuiat molt be. Semblantment los quatre cauallers hi foren, es aleuiaren en aquell mateix hostal, e per be que Curial samagas dells, un scuder qui era en lur companyia, lo qual en lo torneig e en la batalla de Monferrat ere estat en companyia den Ponç Dorcau, lo viu e coneguel tantost, e correch als cauallers e, present lo haraut, los dix:—A la fe, senyors, yo conech be lo caualler ab qui hauets rompudes les lançes. Digueren ells:—¿E com se pot fer que tul conegues? Respos lescuder, perque ell es aleuiat açi.—Ver es digueren ells, mas ¿com lo coneys tu? Ladonchs dix lescuder:—Aquest es lo caualler qui mata a Boca de Far en companyia den Ponç Dorcau, ab qui yo era, e dels altres cathalans. Ladonchs ells se miraren los uns als altres e digueren al haraut;—¿Diu ver aquest? Dix lo haraut:—Ell ho diu, yo no dich res. Ladonchs ells digueren al haraut que puys sabien qui era lo caualler que sen anas a ell e li digues que daqui auant nos celas aells. Perque lo haraut tantost ana a Curial, e li dix:—Senyor caualler, tant nous sots guardat que vos sots stat conegut per un dels scuders daquells quatre cauallers, lo qual, present mi, los ha dit que vos sots lo qui matas Boca de Far, en companyia dels cathalans.

33.

C
URIAL hach molt gran desplaer quant viu que era conegut, e dix al haraut:—Certes, Bon Panser, molt me desplau ço quem hauets dit; es ver que puys conegut hagues a esser, volguera axi com ho vull, mes esser conegut per aqueys que per altres; empero si a Deus hagues plagut ben volguera esser celat dells e de tots altres cauallers.—Senyor, dix lo haraut; aço no es esdeuengut a colpa vostra, mas la fortuna ho ha ministrat. E puys que axi es, ells vos preguen que daçi auant nous vullets dells celar, car nos celarien ne celaran ells de vos. Perque Festa tantost dix:—Curial, sabets com va del fet segons yo veig; aquests cauallers son nobles e bons, e no sabets queus haurets mester, e segons ço que hauets obrat per lo cami, pensar deuets que haurets molts enemichs e enueiosos, e queus faran la pijor companyia del mon. Car vos hauets desonrats molts linages e abatuda lur fama e renom, entant que molts hauran contre vos gros lo ventrell, eus aminuaran si poran, e puys que saben qui sots e volen vostra amistat, vullats la sua, car vostres fets ne poran mes valer. Ladonchs Curial sens pus pensar, dix al haraut:—Digueslos que aquesta donzella e yo volem anar a la sua cambra e dinar nos ab ells. E tantost lo haraut ab la maior alegria del mon ana ab lambaxada als cauallers, e com ells ho saberen foren tant contents, que aço fonch una marauella gran, e sis treballaren molt en fer los honors. Curial tantost vestint se be e molt enjoyat, atresi mesa la Festa apunt, saparella per anar als cauallers, e com la ora del dinar fos venguda, lo haraut torna e dixli que podia anar a dinar totora que li plagues. Perque Curial exint de la cambra e presa Festa per lo braç, ana a la cambra dels cauallers, on fonch reebut molt honorablement e ab gran alegria, e com ells lo veren tant bell e en tant gran punt, sen foren marauellats, e semblantment mirant la bellesa de Festa digueren: partit sia de qui mes ama, quius partira ous voldra partir. E don Pero Cornell dix:—Senyora, de present que yo sabi que aquest caualler menaua donzella en son conduyt, volguila demanar per la costuma del realme, e pens que haguera vanament treballat, e men fora tornat camus; e si per ventura la fortuna hagues ordonat que yous hagues guanyada, per ma fe vos haguerats molt perdut e haguerats fet mal cambi segons que veig; de que tots rieren. Ladonchs presa aygua a mans, se meteren a la taula e foren splendidament a gran marauella seruits.

34.

J
A eren prop Melu on lo torneig se deuia fer, e les gents hi venien de infinides parts, e los capitans ja hauien meses les sues banderes a quatre anglens del camp. Com ells stants axi a la taula, un haraut vench, lo qual entrant per lostal, demana si poria albergar, e fonch li respost que hoch; e tantost descaualca, e Bon Panser conexent lo, ana a ell e li demana de noues, e lin dix gran colp. Perque Bon Panser torna e dix als cauallers:—Senyors, açi es Bonte, haraut del Comte de Foix qui ve de Melu, eus contara gran colp de noues si les voldrets oyr. Curial calla, mas los altres li digueren:—Ea caualler, manats si volets que entre, que per nosaltres no stara. Curial respos que entras en nom de Deu. E tantost lo haraut entra e saluda tota la companyia e ells li tornaren les saluts. Lo haraut dix:—Senyors, yous suplich quem vullats dir si sabets algunes noues dun caualler qui aporta un scut negre e una donzelle en sa companyia? Respos Curial:—Molts cauallers aportan scuts negres e donzelles en lur conduyt e axi not sabrem dir qual daquells cerques. Lo haraut replica:—Yo cerch un caualler, que pochs dies ha vence vuyt cauallers e tolgue la mala costuma dalbines, per queus suplich que si res ne sabets que me vullats dir, car yo li comtare unes noues que li plauran molt.—Yo ara not poria res dir del caualler, mas pens que sera al torneig, e quil poras trobar auiat, be quel pusques conexer; empero cas quel tropiam digues si vols que li digam alguna cosa, car nosaltres ho farem de bon grat certament.

35.

L
O haraut respos:—Senyors, veritat es que yo vaig cercant un caualler, lo qual es vuy per fama e crech que per obra, lo millor caualler del mon e sabent la fama de aquest caualler del scut negre que fa tantes marauelles, pensant que altre caualler no poria fer lo que aquest fa, tench me per dit que sia aquell, e una noble donzella lo fa cercar per totes les encontrades per saber ne noues, e certifich vos que si yo lin podia dur qualque certenitat, yo seria home de bona ventura e lo caualler sens falla ne seria content molt. Festa respos:—E qui es la donzella quel fa cercar? Respos lo haraut:—Ella ha nom Laquesis, filla del Duch de Bauaria, la pus bella donzella que sia en lo mon.—Guarda que dius, digueren los quatre cauallers. Respos lo haraut:—Yo se be que dich, e axi es certament. Stant axi, Bon Panser dix a Bonte:—Venits vos dinar e despuys vos direm ço que sabem del caualler. Perque los harauts sananaren dinar e los cauallers e la donzella romangueren a soles. E tantost Festa dix:—Curial, aquest haraut auos cerque; cuyta te Laquesis segons veig, com tan vos fa cercar. Yous prech que vos digats al haraut que diga a Laquesis, que lo caualler sera al torneig certament e fara quellal conexera en tot cas, mas que ho tenga secret e que altre no ho sapia. Dix Curial:—Yo no loy diria, per raho que per ventura parlar en aquexa manera, no seria [il·legible]o dir yo son: fare que Bon Panser loy dira. E axi fonch acordat per tots, perque cridat Bon Panser [il·legible] digueren que fes aquesta resposta a Bonte, e axi fonch fet. Perque lo haraut apres que fonch dinat torna als cauallers, els dix:—Senyors, qual de vosaltres me fa aquesta resposta? Dix Festa:—Bon Panser lat fa e axi no dubtes en res; vesten en nom de Deu. Ladonchs dix Curial:—Digues, amich, e qui son capitans en aquest torneig? Respos lo haraut:—Per part dels alamanys e dels ytalians, lo Duch de Burgunya; per part dels angleses e dels escots, lo Comte Arbi; per part dels de lengua doch ab tota la lengua Despanya, quem pens que seran pochs, lo Comte de Foix; e per part de tots los altres franceses e altres gents, lo Duch Dorleans. E jatsia que aquesta ordenança sia feta, nom pens que si serue orde ne en aço ne en los colors dels enamorats; es ver que ja ha quatre banderes a quatre angles del camp e cascun jorn a mati e a vespre se rompen lançes e fan grans festes. Empero encara noy es lo Rey ne la Reyna, si tot hi ha molta gent e infinides tendes e tots jorns que ve gent noua: es ver que tot hom guarda los paraments e altres arreus para quant lo Rey hi sia e la cort sera plena. Digam, amich, torna a dir Curial:—E Despanya hay molts cauallers? Respos lo haraut:—No, car no ni se sino dos; un de Pinos, altre de Barges. Es ver que dien que caualquen per lo Realme uns dotze cauallers molt notables, e han fets e fan tots dies gran marauelles, empero encara no son atesos a la plaça.—E saps tu los noms? dix Curial. Respos lo haraut:—No, sino don Blasco Dalago e don Pero Maça e un Dorrea. E volen dir alguns que lo Rey Darago hi sera, mas nos pot saber de cert: crech que lo Comte de Foix qui es son seruidor ho deu saber. Empero daltres cauallers Darago qui caualquen com a cauallers errants, he oydes grans marauelles, en tant que tot hom creu que Tristany hi Lançalot qui en los temps passats hagueren fama dels millors cauallers del mon, no prouaren aquesta nacio, sino per ventura los actors qui dells scriuiren hagueren mesa mesura en lurs plomes e tot hom haguera cregut que mes voluntat que raho los hagues moguts a scriure ço que cascun jorn legim en aquells llibres. Respos Curial:—E lo Rey Darago, tal caualler es per son cors que ell venga al torneig? Dix lo haraut:—Ell es lo millor del mon sens falla segons que yo oig, e vol mal al Duch Danjou e a tota la sua casa segons que he oyt per ço com ha mort lo Rey Mamfre son sogre, e be li plauria que lo Duch Danjou caualcas com a caualler errant, e per ventura lo faria penedir de ço que ha fet. A las, dix Curial, e com lo voldria conexer! Respos lo haraut:—E vos no anats al torneig?—Dix Curial: Si fac.—En nom de Deu, dix lo haraut, nous cal demanar per ell, car si ell hi sera la sua lança e la sua spasa lous mostrara tantost: e que los quatre cauallers rieren molt. Lauores dix la donzella:—Digues, e hay donzelles? Hoc, dix lo haraut; tantes que serien bastants a desconfir tot lo mon si vergonya nols ho tolia.—E en qual part esta Laquesis? dix Festa.—Yo non se, dix lo haraut, mas pens me ques [il·legible]tra en la part on sera lo seu caualler si conexer lo pot.—Digues, amich, es venguda ben abillada? Hoc certes, dix lo haraut, mills que quantes ne vistes fins aci, empero moltes ni ha que sestogen pera quant la cort sera plena. E ab tant pres comiat dells se parti.

36.

A
QUEST haraut dona materia de parlar e de pensar a tots los cauallers, e ell sen torna a Melu, e dix a Laquesis ço que hauia vist e oyt, perque Laquesis en aquell punt creent certament, segons les entresenyes qui li hauia donades lo haraut, aquell esser Curial, feu caualcar Tura, donzella sua, e ben acompanyada trames la ab lo haraut ensems alla on hauia lexats los cauallers. Los quals apres que aquell jorn fonch passat e volguessen ja partir per anar al torneig, Festa dix:—Senyors cauallers, lo torneig aquest, segons que oyg, durara ben vuyt jorns, e axi si ho acordassets açi deuriets aparellar totes les coses que hauets necesaries pera quant hi serets, en manera que res nous fallega. Perque tots acordaren que era ben dit e axi aturaren; perque Curial feu venir alli lo seu paballo, lo qual era lo pus rich e maior que fos en lo torneig. Era aquest papallo tot vert e blanch de vellut vellutat brocat dor, e les cordes totes de seda verts e blanques e dor, e alt en la sumitat hauia un pom molt gros dor, sobre lo qual hauia un leo qui tenia abraçat un ocell, qui deyen que era mila, altres dien que era falco. E semblantment feu venir tots los caualls que tenia per los pasos, e los arnesos e tot lo seu abillament, senyaladament molts scuts negres, les quals coses com los aragoneses les vessen, sen marauellaren molt. Atressi los aragoneses feren venir les sues tendes, no les que portauen continuament per cami, mes altres molt riques et tot lur abillament, e aparellaren se lo mills que pogueren. E com fossen ja apunt, Tura entra per lostal, e sens que Curial no sen pogue amagar, ellal viu e feuli molt gran reuerencia, e Curial, puys viu que als noy podia fer, se feu ab ella e la pres del bras e li feu molt gran festa. Lo haraut sen ana a Festa e li dix:—Vets alli una donzella de Laquesis. Per que Festa tantost trames a dir a Curial que no digues que ella era en son conduyt, sino dels aragoneses, e prega semblantment a ells que ho otorgasen. Los aragoneses digueren:—¿E per que ho fets axi? Respos Festa:—Per ço que aquesta donzella nos guart en res de mi. Digueren ells que eren molt contents. E tantost Curial mena Tura a la cambra e Festa li feu molt gran acolliment, e Tura li demana don era; Festa respos que Darago; e que com hauia nom, dix que Festa.—Per ma fe, dix Tura, vos hauets bon nom, e sens vos poch valen los fets del mon. Era aquesta Tura bella molt e ben parlant, e tan alegra, que aço era gran marauella. Perque Curial li dix:—Tura, yous prech que nom nomenets, car yo no vull que aquests cauallers sapien lo meu nom. Tura dix:—¿Es lur la donzella? Curial respos que hoch.—Per ma fe, dix Tura, ella es molt bella, mas dauant Laquesis no sera res. Curial noy respos. Ladonchs Tura dona a Curial una letra de Laquesis e semblantment li dona un xapellet dor ab moltes pedres precioses e perles molt grosses, e li dona lo fermall del leo, lo qual el hauia ja vist. Atressi li dona una tenda ab quatre retrets molt bella, tota de ceti ras carmesi, brodada de laços dor e de ulls, e en la porta hauia un lebrer blanch molt ben fet qui semblaua fos viu, e tenia un collar fet de perles e de safirs, e per les vores de la porta de la tenda hauia letres de perles e de pedres precioses qui deyen: Comant pora mon paubre cuer pourter, la grant dolour que li faut a soufrir.

37.

T
OTES aquestes coses dona Tura a Curial de part de Laquesis, los quals Curial pres ab molt alegra cara e los festeia molt, axi perque ho merexien per raho de la sua valor, com per qui los trametia, e feta venir collacio hagueren molt gran plaer. Mas Festa acostantse a la orella de Curial, li dix:—No lijats la letra sens mi. Curial calla. Apres daço donaren en lostal una gentil cambra a Tura on saleujas, e axi sen ana a reposar, car venia cansada del cami, e dix a Curial que mentres ella dormiria un poch, scriuis, car tantost hich volia partir. Curial respos esser molt content. Ab tant Curial e los altres cauallers puys que a la sua cambra la hagueren acompanyada, sen tornaren a la sua cambra, on trobaren Festa molt pensosa. E mentre en aço stiguessen, Festa dix a Curial que sen tornassen a la sua cambra. Perque tantost pres comiat dels cauallers, a la sua cambra sen anaren, e axi com hi foren, dix Festa:—Curial, Curial, yo no dich que vos no façats festa a Laquesis, empero yous prech que siats recordant de la mia senyora, la qual si ella sab que vos fets enuers Laquesis un pel mes auant de ço que ella voldria, vos certifich que aquell mateix jorn la poran soterrar, e aixi veiats que farets. Respos Curial:—Festa, daquest fet ira axi com vos matexa ordonarets e no si fara pus; empero ¿pusch vedar yo a Laquesis que nom faça festa ne honor, nem vulla be o refusare la honor quem voldra fer, que no ha Rey en lo mon que no aceptas los bons acollirs e les festes de tal senyora com aquella, e no ha caualler en lo mon, per enamorat que sia que, guardant la sua lealtat, no seruis a Laquesis de tot son poder? Bastar deu a mos vijares a la senyora, que yo en tot cas sie seu e no daltre persona del mon: nom se que mes le pusca fer, e yom penit molt per quey son vengut, car per ma fe yo no pusch creure quem sapia regir en la forma que a mi seria mester, e los absents creen massa laugerament. Perqueus prech que vos no li scriuats sino veritat, car daquella sere content, e yo he tant desplaer perque aquesta donzella ma encontrat, que no es en dir; e axi veiam que deig scriure a Laquesis. Ladonchs dix Festa:—Lijam la letra de Laquesis; e axi feren. E veren per aquella com Laquesis se dolia molt que per nulls temps li hauia scrit ne hauia feta mencio della, e com se recomanaua a ell molt, e com li trametia aquelles joyes e lo tendello, dins lo qual lo pregaua stigues, per ço que ellal anas a veure e conegues on seria. Dix Festa:—Aquesta bona letra es, e yo la trametre a la senyora en scusacio vostra, e prech vos que no scriuats a Laquesis, mas trametets li a dir per la donzella que vos hauets votat no dir vostre nom ne scriure a persona del mon en tot aquest viatge; queus plau star en lo seu tendello, empero que la pregats que noy venga, car fer vosia conexer a molta gent, mas que vos irets a ella abans quel torneig ne sera finat. Curial fonch content de fer aquesta resposta, perque com la donzella hach dormit, Curial fonch prest e ana a ella e parlaren molt, e apres li dix ço que hauia deliberat, e Tura dix que be era, empero molt li plaguera que scriuis si esser pogues, mas Curial respos que no podia scriure. Aportaua Curial al braç sinestre un braçalet dor ab moltes pedres e perles, e unes letres entorn que deyen: Ami sens amie. Perque Tura veent lo braçalet, dix a Curial que trametes a Laquesis aquell braçalet, puys que letra no li enuiaua, e tantost Curial loy dona, e Tura mirant lo braçalet legi les letres e dix:—Lo contrari esta en veritat. Respos Curial:—Nous entench a combatre sobre aquest cas. Ab tant, pres comiat de tots los cauallers e de Festa, tantost sich parti.

38.

N
O sabia Festa que Tura sen portaua lo braçalet ne sen apercebe, perque venint lo temps del torneig, los cauallers enuien los seus paballons e tota lur desferra al camp e foren fermats prop una fontana assats luny del camp, entre unes arboredes molt grans, e aqui lo dissapte per lo mati ells foren en lurs tendellons e totes les sues coses foren meses en orde, perque los quels vendrien a veure coneguessen que eren cauallers de mencio e de gran estat. E certes los tendellons de Curial eren e foren los pus notables e pus richs que james fossen stats vists en tals aiusts.

39.

E
N aquest mateix temps, lo Rey Darago que tres mesos o mes hauia caualcat continuament a forma de caualler errant e sens esser estat conegut hauia fetes coses de son cors dignes de recordable veneracio, e sino que no pertany a nostra materia tractar sino dels fets de Curial, yo scriuria açi alguns notables actes qui son venguts a noticia mia, los quals per les sues valeroses mans foren finats a honor sua, no menors ne de menor perill que aquells que desus hauets legits, trames les sues tendes al camp, no sigues per ço que les tendes nol descobrissen, e mana que fossen fermades en lo pus desuiable loch que si trobas, e axi fonch fet. Perque los qui les assegueren cuydant se apartar, caygueren prop daquelles de Curial e dels aragoneses. E com lo Rey vengues a la sua tenda e fos descaualcat, un scuder daquells cauallers Darago lo conech e vench a son senyor e li dix com hauia vist lo Rey. Perque son senyor ana a ell e feta li reuerencia, li demana com es vengut tot sol. Dix lo Rey:—No son; certes que la mia spasa ma feta companyia on qui sie stat. Digues, dix lo Rey, ¿ha altri en vostra companyia?—Senyor, hoch, lo caualler de Monferrat qui combate contra Boca de Far en companyia den Ponç Dorçau e dels altres.—Feslo venir, dix lo Rey, mas nol digues qui son yo. Perque lo caualler parla ab los altres companyons, els dix com lo Rey era aqui aleujat prop dells e que volia veure Curial, mas que no li diguessen qui ell era, e axi fonch fet. Perque tots digueren a Curial:—Açi ses mes prop de nos, un caualler parent nostre, fort e molt valent, e axi placiaus per esser tot sol que li façam honor el acullam en nostra companyia. Curial respos que era molt content. Perque tantost anaren al caualler e saludaren lo, e ell los torna los saluts. Lo Rey, mira a Curial en la cara e viu lo bell e ben proporcionat de tots sos membres e altas molt de ell. Axi mateix Curial, mira lo Rey, e viu lo molt espes de tota la persona e de condecent statura, terrible en lesguart, los ulls tots ardents e que paria que alla on miraua metia terror; parlaua poch. Mes haguera mester mes temperancia en sos mouiments, car era molt executiu e confiaua tant de la força del cors e de la lealtat dels seus vassalls, que emprenia moltes coses temibles e de gran perill, en manera que no dubtaua res. Perque Curial dix als altres cauallers:—Per cert, aquest deu esser un valeros caualler, e si nou es, no deu hom fiar de talla de home del mon. Entre tant los seruidors del Rey, tragueren lo dinar prest. Perque lo Rey dix:—Sus, metets vos a taula. Curial dix:—Senyor caualler, placiaus fer a aquets cauallers e ami tanta honor queus vengats dinar a nostres tendes qui stan açi prop. Respos lo Rey:—Temps hi haura pera tot. Seguerense a dinar egualment e sens diferencia, sino que a Curial era feta honor queucom mes que als altres. Empero, en la manera del seruir, Curial conexia que aquell caualler era de maior dignitat que los altres, e viu tota la vaxella dor e totes les coses molt riques exceptuada la tenda. E com foren dinats, los cauallers del Rey foren venguts; bells e molt forts, molts millors que encara Curial nols hauia vist. Perque Curial estech molt marauellat, e veya que com eren a part los altres cauallers, no per que lo Rey ho volgues, mas per la costuma, li feyen reuerencia, cregue per aquestes coses e per les que hauia oydes al haraut e a molts altres, aquest esser lo Rey Darago; empero callaua tots temps.

40.

V
ENGUÉ la ora de anar a les vespres del torneig, perque lo Rey dix quasi en so de manar a tots:—Sus, sus, cauallers anem a les vespres. Perque tots se armaren lo millor que pogueren, e hauts scuts negres cascu ab la sua diuisa, Festa fonch mesa a punt, e tantost mogueren e feren la via de les loges. E feta muntar Festa en aquelles, fonch reebuda molt honorablement, car la veren tant ricament ornada, entant que pera la maior de totes hi hauia assats, e veren que era venguda acompanyada de sis cauallers molt ben muntats, e per ço la honraren mes que no feyen a altres qui per ventura eren de maior stat, e daltre part, la sua bellesa era tanta, que conuidaua moltes gents a ferli companyia. Lo Rey aportaua en lescut dues spases entrecroades. E com veu que la donzella era ja collocada, acomiadantse della, girarense en vers aquells qui rompien lançes. E lo Rey qui hauia un poch lo ventrell gros contrals franceses per raho del Duch Danjou, qui hauia mort son sogre, mira vers aquella part on los angleses rompien lançes contrals franceses, e axi lo Rey fica esperons al seu cauall apellat Pompeu, e si ana vers lo Duch Dorleans que anaua ab la lança en la cuxa, cercant a qui poria ferir. E lo Rey li dona tant gran encontre per lescut axi fort quel derroca tal luny del cauall, com la lança hauia de lonch. Ladonchs los francesos cuyten per releuar son senyor. E lo Rey encontre lo Comte de Poytieus axi fort quel mes per terra, e no sarresta sobre aquell, ans ne fer un altre qui Jaques de Barbant hauia nom, e sil encontra tan poderosament que aterral mes, e en aquest lo Rey rompe la lança. E axi del primer ahurt feu tal loch als seus cauallers qui detras li venien, que ells podien ben passar sens empachament. Mas los cinch cauallers qui ab ell eren venguts, veent lo Rey tan marauellosament ferir de lança, foren molt marauellats. E axi mateix ells començen a ferir e quisque al deuant los venie ere forçat ana a la terra, en manera que en poca dora se feren conexer per tot. Hauia en aquest cas en la plaça, un normant molt valent, apellat Guillalmes de Roam, lo qual en aquella vesprada hauia fet marauellosos colps de lança. Perque veent ço que los sis cauallers dels scuts negres feyen, exi de la pressa e muda cauall e refresca. E presa una lança molt grossa en la ma, ana en aquella part on los sis cauallers eren, e mira lo caualler del falco encapellat, e volguel ferir, mas viu que no tenia lança, e dubta fer contra sa honor. Empero veya ques feya vespre e lo sol declinaua, e li seria tolta facultat de fer armes; elegi anar contre ell, e feril tan poderosament en son venir, que lescut li passa e tot larço de la sella. E empero a la carn no li vench; empero si fonch aquest lo maior encontre que Curial null temps hagues reebut. Mas lo caualler del falco, strenyent la spasa, lo feri sobrel cap, no solament un colp, ans molts; e anaua pegat ab ell, que nol lexaua recordar nes podia girar en manera del mon, tant lo tenia a prop per forma quel feu venir a abraçar lo coll del cauall. Empero com altres cauallers segons lestil dels torneigs, se metessen en mig, e a força los partissen, cascu tengue son cami e cerca armes en altre part, mas no triga molt que lo normant torna, e estrenyent laspasa en la ma, va contre Curial e Curial contra ell, e donense fors colps e combaten ab iniquitat. E si molt hagues durat, sens tot dubte ells se foren malmenats. Empero don Joan Martines de Luna, vench a cas vers aquella part, e viu lo normant lo qual lo hauia enuiat ja una gran stona e conexent lo, fer lo duna lança per mig lescut axi poderosament, que passant loy de laltre part, li feu una nafra assats gran e de gran perill, el feu volar a la terra molt vituperosament. E no curaren dell pus, ans passaren auant e com ja lo sol declinas, lo Rey de França mana tocar a retraure, e axi tot hom se retrague. Perque los scuders cobraren la donzella e muntada en son palafre, per altre loch apartat, no per on eren venguts, tornaren a lurs tendes e tots loaren lo Rey de ço que hauia fet. E com Curial vees la festa que aquells tots feyen al Rey, dix:—Senyor, yous suplich que vos me digats qui sots. Lladonchs lo Rey dix:—Yo son lo Rey Darago, vostre amich.—A senyor, dix Curial, quis lexa caure de genolls en terra e li besa les mans, certes yo no pensaua que tan noble caualler e tan valeros hagues açi per mestre e per senyor. Lo Rey lo feu leuar e li mes los braços sobre les spatles molt alegrament; e Festa veent aquell esser lo Rey, dix:—Senyor, si tots los Reys de cristians eren tals cauallers com vos e tenien tals vassalls, no hauria moro en lo mon (6). E axi segueren a sopar. Los altres cauallers del Rey Darago, anauen cercant son senyor per tots los aleuiaments, e non podien res saber. Mas digueren los com sis cauallers ab los scuts negres, hauien fet marauelles en aquella vesprada. E demanaren: ¿e aqueys cauallers porten algunes entresenyes en los scuts? Respongueren los:—Hoch: lo un porta dues spases entrecroades; laltre un falco encapellat. E axi los cauallers entengueren, aquells esser los que ells cercauen. E demanaren si sabien on eren aleuiats, respongueren los que no; mas mostraren los per on sen eren anats, e per qual part eren venguts. E mes los digueren, que si lo jorn seguent tornauen al torneig, malay vindrien pera ells, car lo Duch Dorleans hauia votat, no entendre sino en ells solament. Perque aquests sen partiren, e anant cercant deça e della de aleuiament en aleuiament tant anaren, que veren entre uns arbres gran luminaria de torxes, e feren aquella via e trameteren un scuder per veure si eren ells; e lo scuder anant vers aquella part conegue en los servidors, que alli era lo Rey. E acostantse a un, li dix: si era alli lo Rey, car nou cauallers Darago lo anauen cercant; perque entraren per dir ho al Rey. E com ho sabe, mana que venguessen e decontinent vengueren, e feta reuerencia al Rey, saludaren tota la companyia, e fets ficar les sues tenden, aleuiarense. Empero digueren al Rey ço que hauien oyt que lo Duch Dorleans hauie dit contra los cauallers dels scuts negres. De que lo Rey hach molt gran plaer e acostantse a Curial, dix:—Yom pens que si ell se mescla molt ab nosaltres, no sen partira ab la testa sana. Perque un caualler dix:—Senyor, yous clam merce que dema no entrets en lo torneig e veurem que sera, que a temps porets de fer armes, tota vegada que en plaer vos vindra. Respos lo Rey:—Abans que aquests maguessen dit lampresa del Duch Dorleans, mo deviets dir, e per ventura ous haguera cregut o no mas; ara maurets a perdonar que no ho lexaria, e provarets si tench tan dur lo cuyr com vos los altres. Curial dix:—Senyor, si yo fos tal caualler com vos sots, tan forts e tan valent, no tembria caualler que sia en lo mon. E ab aquestes paraules segueren a sopar, e lo Rey mira entorn e viu quinze cauallers, e dix:—Yom pens que abans quens hagen romputs suaran, e encaran deuen mes venir que be serem trenta cauallers sins podem trobar ensems; mas com no fosem mes dels que som, me tench per dit que aiudant nos la bellesa de la donzella nostra, nons desconfiran leugerament. Estant en aço, Bon Panser vench de les loges del Rey e fonch reebut molt alegrament e ab gran plaer, e dix com lo Rey e tots los cauallers e les dones hauian loats los cauallers dels scuts negres de caualleria e la sua donzella de bellesa, empero que lo Rey entraua dema en lo torneig personalment, e que lo Duch Dorleans sauia mes en lo cap de abatre los cauallers dels scuts negres, e que lo Rey li hauia dit que gran empresa fahia, empero que ell li faria companyia. Lo Rey Darago qui aço oy, fonch molt content e dix:—Cauallers, los fets van be e iran millor si a Deus plau, e qui dira que pus bella donzella a la nostra es venguda al torneig, no sabra ques dira e haura massa afer en sostenir ço que haura dit, e axi donzella haurats bon cor.—Senyor, dix Festa, puys que vostra senyoria o vol, mal quels pes haure yo a esser la pus bella aquesta vegada: de que ella e ells rieren molt. Los lits foren fets, e meteren se adormir.
41.
J
A reposauen los cauallers dels scuts negres, mas lo Duch Dorleans, qui era enamorat de Laquesis tant que nos veya, ne lo Comte de Poytieus, no dormiren aquella nit axi tost; ans acordaren que era mester que los cauallers dels scuts negres hauien esser abatuts, sino ells romanien enuergonyits per tots temps, e axi anaren per tots los aleuiaments pregant los cauallers que algun no portas scut negre, e axi fonch fet. Daqui auant lo Duch Dorleans hach trenta cauallers molt bons ab scuts verts e ales dor en los scuts, qui dell nos partissen, e lo Comte de Poytieus vint, axi mateix ab scuts verts e unes franges pintades e letres qui deyen: franges son. E acordaren anar junts e on que trobassen scut negre carregassen sobre aquell flanch. Sabuda per lo mati aquesta deliberacio, en manera que Bon Panser qui gran mati se ere leuat e era anat a les loges, ho sabe per ço que dals nos parlaua, e tornant corrent, ho denuncia al Rey e a la companyia tota, de que lo Rey salegra molt e sis feren tots los altres cauallers, mas Curial feya una festa tant gran que nos pot dir. Ladonchs lo Rey feu alçar un standart negre ab dues spases entrecroades e feu lo metre dauant la sua tenda per ço que los altres cauallers quil cercauen lo poguessen trobar, e axi vengueren tots en manera que foren poch apres del sol exit, vint e vuyt cauallers molt ben muntats tots ab scuts negres. Lo Comte de Foix ana vers aquella part tot sol e desfreçat, e feta reuerencia al Rey, lo suplica que fes sa merce quel acollis en la sua companyia. Lo Rey li respos que aquella jornada no ho faria per cosa del mon, mas que bes poria fer, que un altre jorn lou complauria. E encara li dix que ell era capita del un quarter del torneig e que no li venia be metres en altre companyia. Respos lo Comte:—Senyor, ja son desfetes aquexes ordonançes de capitanies, e no si seruara orde sino qui mills menara les mans, aquell sen portara la honor de la plaça, e vos senyor, tenits petita companyia pera tant com haurets a fer, car si res sabiets les empreses que son fetes contra vos, no refusariets proferta de caualler queus fo feta.—Comte, respos lo Rey, lo maior desig que yo he en lo mon es prouar e saber per experiencia quanta confiança pusch hauer en lo meu cors, e si so ho sere per combatre en liça altre caualler, o per entrar en batalla entre moltes gents o metrem a gran treball. Aquestes coses man menat aci; e dich vos que nom desplau sino que un caualler que yo conech no es aci, sino yo li faria conexer de mon cors contral seu que no ha fetes be moltes coses que ha meses en obra; empero si del cel sera ordonat e Deus me prestara la vida, a la proua sera mes. Ladonchs lo Comte li dix:—Lo Rey de França entrara en lo torneig huy e ab ell molts cauallers bons. Lo Rey respos:—Temps ha que no he hagut tan bona noua, e axi, Comte, tenits vostre cami e nons destorbets, empero guardats vos de dir qui som nosaltres en tot cas. E axi lo Comte sen ana ab dur cor, car certes tots temps volguera esser en aquesta companyia.
42.
L
ADONCHS lo Rey feu venir Curial, el prega que la sua donzella fos mesa en lo pus rich e millor punt que esser pogues, per que Curial sen ana a Festa e li dix ques treballas en abillarse be e ricament e mills que james hauria fet, e axi fonch fet, que Festa se mes en tan alt punt que no hach par en tota la plaça. Lo Rey e los cauallers menjaren ben mati, e entre tant vengueren altres cauallers e lo maiordom del Rey, los mana ques metessen a la taula. Puys que foren dinats, lo Rey mana a Bon Panser anas a les loges per veure en quiyn punt ere lo fet, e estat fort poch, retorna dient que la mes quantitat de la gent era ja en lo camp, empero que encara no feyen res, per raho que la Reina ne les altres grans senyores nos eren encara mostrades, e que ell hauia sabut per un haraut del Duch de Burgunya, e encara per altra del Rey Danglaterra, que si los cauallers dels scuts negres hauien mester aiuda, demanantla la porien hauer, en altra manera cascu faria sos fets. Lo Rey mana que tot hom sarmas e que açi anaua molt a la honor de cascu, e axi que sesforçassen. Tot hom sarma e lo Rey pres lestandart seu, qui era tot negre ab les spases entrecroades, e com miras entorn, viu un gentil home de pochs dies, mas valent e de bon cors, lo qual lo Rey sauia nodrit en la sua cambra e era de les montanyes Darago, appellat Aznar Datrosillo, e fent lo caualler, li dix:—Yot coman aquest standart e ma honor. Lo caualler nouell en un punt armat e muntant en un cauall molt fort, pres lestandart, e lo Rey mira entorn e viu que eren trenta e cinch cauallers armats. Perque presa collacio e presos tots scuts negres, cascu ab la sua deuisa, per ventura mal pintada per ço que la breuidat del temps no consentia que millor se fes, laçats los elms als caps, e muntada Festa en una molt bella hacanea, dix lo Rey:—Nom par que hauria massa bon seny ne prearia molt la sua vida, lo caualler qui ara prengues Festa per les treces; de que tots rieren, e caualcaren a petit pas e anaren a la plaça.

43.

L
AQUESIS que no era stada a les vespres del torneig, vench en companyia de sa mare a les loges en lo pus noble punt que ellas pogue metre, e si fonch molt loada de inextimable bellesa, car tot lo seu studi era crexer la bellesa sua a tot son saber, car no era mestre de medicina que abte fos que nol tengues ocupat en ordonar e fer materials per mudar la pell, aprimarla e esclarir la cara, pits e mans. Pens yo que ella no creya que altre parays ni hagues, sino esser bella e alegrarse dels terrenals desigs. E ultra aço vench tant ricament enjoyada que feya marauellar tots los que la veyen, e portaua en lo braç sinestre lo braçalet de Curial, lo qual ella no preaua poch; nol haguera donat leugerament a qui li hagues demanat. Mirauen la tots, encenianse de la sua amor car, ultra la bellesa que hauia, era tan graciosa que no la veya persona que della nos altas. Lo Duch Dorleans axi com sabe que venia Laquesis, isqueli a cami axi armat com staua per acompanyarla fins a les loges, empero ella refusa la companvia, dient per trufa que no voldria esser causa que altre caualler lo combates per voldrelay segons la costuma del realme, e axi ella munta en les loges; e si tot la Reyna li faya festa per esser ella gran senyora e strangera, empero no la amaua molt.

44.

A
RA ve Festa acompanyada dels cauallers dels scuts negres, e fonch reebuda assats honorablement, e meteren la prop Laquesis pensant tots que essent tan ricament abillada e tan noblement acompanyada, no podia esser que no fos dalt loch e molt gran. Mirauen la tots e totes, la cual com la vessen plena de incredible bellesa tot hom se li acostaua volenterosament. Festeiauala la Reyna en extrem, loaua la sua bellesa no solament perque era gran e molta, mas encara per fer despit a Laquesis, axi que les belleses daquelles dues se combatien continuament e nos podian vençre la una a laltra. Mudauen elles les colors oynt los juyhis que delles se feyen. Unes deyen:—¡A Santa Maria, quins hulls! Altres deyen:—¡A Deu, quina boca e dents. Axi totes les engrunauen. Mirauen les ensems totes les persones e despuys particularment; no sabian quey diguessen ne trobauan res que correccio meresques.¡O celestial bellesa, angelicals cares, e com se delita lo Senyor e Creador de natura humana en crear aquestes dues donzelles segons la opinio mundana! E si tot Laquesis hauia treballat en crexer la sua bellesa, yous promet que Festa no fonch negligent ne remissa, ne fonch grossera, ans ab tanta art, ab tant sabir atquirit per lonch e treballos studi, mogue les mans e ab aquells delicats, prims e lonchs dits e aquelles ungles de vori aiusta bellesa a belleses, car en la sua cara, cap, pits, ne mans, no vagaua cosa alguna que millorament de afaytar ne creximent de bellesa artificial reebre pogues. ¡Ay, e com les conegue aquell gran philosoph apellat Plato, quant dix que lo seny de les dones tot sta en la bellesa e per contrari, la bellesa dels homens en lo seny! Axi que la bellesa de aquestes dues; segons es dit, batallauan e nos podien sobrar; solament fonch entrels miradors pronunciat, la alamanya hauer lo coll pus lonch e la ytaliana la boca pus chica; tot lals feya be a medir. Empero Festa viu que Laquesis aportaua lo braçalet de Curial e coneguel en les letres qui deyen: ami sens amie. E demanat qui era, fonch li respost que Laquesis filla del Duch de Bauiera: de que Festa se torba e dix entre si matexa: per ventura mal braçalet sera aquest pera aquell quil li ha donat.

45.

L
ADONCHS vist lestandart de les spases, e los cauallers dels scuts negres ab ell, tot hom corre a aquella part a mirar aquells cauallers. Perque Bon Panser per manament del Caualler de les spases, ab gran brogit de trompetes, feu crida a quatre angles del camp, que tot caualler que volgues dir que la donzella del scut negre no fos la pus bella de totes les de les loges, se fes auant, que aqui hauria qui loy faria conexer per força darmes. Aportaua aquest jorn Festa al coll una cadeneta dor, ab un scut petit negre penjant, lo qual li venia sobre lo pits squerra, tot entorn plen de diamants molt richs e perles molt grosses. Tota la gent sespanta e dien: aci haura gran batalla, car lo Duchs Dorleans e lo Comte de Poytieus los fara huy tal joch que pera tota lur vida los deura recordar. Lo Duch Dorleans trames per lo haraut e dix li:—Digues qui ta manat fer aquexa crida. Respos lo haraut:—Lo Caualler de les spases. Dix lo Duch:—digues li que Orleans diu que molt pus bella sens tota comparacio es Laquesis filla del Duch de Bauaria, e no solament que la del scut negre ans encara que totes les del mon, e axis prouara huy en esta plaça. E axi lo Duch Dorleans vench auant amb un standart vert e una ala dor, e tot hom pronustica que per ço com Laquesis era alamanya, feya aquella ala. Era aquest Duch pres nouellament de lamor de Laquesis, e era tan ences que no veya mes auant de ella, e era prous e molt bon caualler e ardit. E lo Comte de Poytieus qui venia ab ell axi mateix era molt bon caualler e forts. Lo Rey stant alt en les loges miraua la continença dels cauallers com venien, e com viu tots los cauallers dels scuts negres a una part ab son estandart, dix axi alt que molts ho hoyren:—Yom tench per dit que en aquells dels scuts negres romandra vuy la honor de la plaça, car molt venen en so de marauellosos cauallers. Aportaua don Johan Martines de Luna en lescut deceplines dor, e cascu dels la sua deuisa segons los era stat vijares, molt marauellosament encaualcats, mills que los altres del torneig. Lo Duch Dorleans mira be vers aquella part del standart negre e dix:—Par me que molts sien aquells cauallers. E fonch li dit que be eran trenta e cinch, e que los burgunyons e los angleses deyen que si ayuda hauien mester demanant la a ells la porien hauer. Respos lo Duch:—En nom de Deu qui vencera los dels scuts vencera tot. Lo Rey feu mirar per tot e fonch li dit que tot hom hi ere, perque lo trompeta del Rey feu un toch e cascu dels cauallers pren la lança en la ma es met en punt de moure. Mas lo Rey Danglaterra trames a dir al Duch de Borgunya que miras que farian los dels scuts negres, e semblantment ho trames a dir al Duch de Bretanya, perque ells stigueren segurs. E mentre lo haraut deya al Caualler de les spases ço que lo Duch Dorleans li hauia dit de la bellesa de Laquesis, en acabant la derrera paraula, lo trompeta del Rey feu altre toch.

46.

L
OS standarts mouen e començen a ferir marauellosament, axi que los dels scuts negres tots justats e molt strets feriren als del Duch Dorleans e del Comte Poytieus, qui eren molta gent e senyaladament los cinquanta qui vengueren prop lestandart de la ala, tan poderosament, que del primer encontre nabateren molts e partiren los per mig en dues parts, el standart de la ala fonch mes per terra. Mas tantost la multitut dels cauallers a despit dels altres lleuen lestandart. Empero los crits hi eren molts daquells qui entre los peus dels cauallers jahien, e axi començaren no solament torneig, ans paria que fos batalla mortal. Perque tantost lo Comte Darmanyach en ayuda dels de Orleans mogue, e daltra part corre quantra ell lo Duch de Holanda e encontrense molt valerosament, de que molts foren descaualcats. Lo Rey Darago viu que lo Duch Dorleans e lo Comte de Poytieus anauen ensems, e on que anassen se treballauan en noure als dels scuts negres, perque tantost cridat Curial ensems anaren contre ells. E lo Rey presa primerament una forts pesada lança en la ma, com ne volgues ferir al Duch Dorleans, lo Comte de Poytieus se fonch mes en mig e reebe lo colp en lo seu scut, mas no lin pres gayre be, car ell fonch encontrat de mig a mig tan fort que caygue del cauall agrament nafrat, e metent lo Rey la ma ala spasa, cuita per lo Duch Dorleans per ferirlo. Curial veent que un caualler apellat Jaques Dagrauila vengues per ferir lo Rey, corre contra ell e donali tan gran encontre de la lança que del cauall lo derroca, perque lo Rey cuita lo Duch Dorleans, e donali tan forts colps e tan pesants sobrel cap que torbal, e anaua lo Duch tot balanceiant que no sabia on se staua, e laltre continuament lo feria demanantli qual deles donzelles era pus bella. Los del Duch corren per aiudarli, e sis fan los dels scuts negres per resistirlos, e mesclense ab ells tan virtuosament que tot hom hauia que fer. La donchs lo Rey afferra lo Duch Dorleans per los flanchs e donant desperons lo tira axi fort que, vulla o no, lo trau de la sella, e mudat aquell en lo coll del seu cauall lo porta a les lotges a presental a la donzella del scut negre com a la pus bella de totes.

47.

L
O Duch fonch ben vengut, plant empero molt festeiat, mas com lo volguessen desarmar no ho consenti, empero trames a dir al Caualler de les spases, que era allo que ell hauia a fer per exir de preso. Lo caualler li respos, que no pus sino dir publicament que la donzella del scut negre era la pus bella donzella del mon. Lo Duch qui oy que li conuenia dir aquestes paraules si al torneig volgues tornar, fort secretament feu venir un scut negre e suplica a Laquesis que li posas la ma damunt. Lladonchs lo Duch dix:—Yo dix que la donzella que te lescut negre es la pus bella del mon. E axi de continent, llaçat lelm al cap, munta a cauall e torna al torneig. En aquesta manera fonch enganat lo Caualler de les spases, car ell no senti lengan, sino poguera esser que abans quel torneig se fos acabat, lo qui hauia llegit lo test haguera feta la glosa, el haguera declarat.

48.

E
N aquesta hora lo Duch de Borbo e lo Duch de Bar junts entren en lo torneig, contra los quals lo Rey Danglaterra ab tota la sua gent ana. Encontrense marauellosament los uns als altres. Aqui virats cauallers enderrocats e caualls sense senyor en gran copia, mas los cauallers dels scuts negres se tornen aiustar, e tots ensems començen aferir adestre e a sinistre. Ladonchs virats arrancar elms de cap e scuts de coll tan marauellosament, que on que ells vagen ferint passen e lexen cami ubert, e tot hom los feya loch. Ladonchs lo Duch de Bretanya se met en lo torneig, contre lo qual los Duchs de Bern e de Barbant anaren. Encontrense en lur venir molt asprament, axi que ni hach molts enderrocats. Lo Rey de França de les lotges miraua los colps que los dels scuts negres feyen, los quals combatien tant marauellosament que entre ells no hauia que triar, perque dix:—Certes o yo no pore pus, o lo Duch Dorleans venjara vuy les sobres que li son stades fetes. Lo Comte de Foix que encara no era entrat en lo torneig, com stigues prop lo Rey e oys aço ris molt, e dix al Rey en grans rialles:—Ea, per veuran si encara huy serets presoner de la donzela del scut negre. Lo Rey axi mateix ris dient:—Non prench comiat, car cosa es ques poria ben fer. Lo Comte crida Febus son fill, e dix li:—Febus, ves cuytadament a les tendes e armat, e pren scut negre e ab quatre altres cauallers sens plus, tots ab scuts negres, ves al torneig, e on que tropies lo Caualler de les spases entrecroades, diguesli com lo Rey de França entrara sus ara en lo torneig contra ell per venyar lo Duch Dorleans, e suplicali quet faça caualler, e not partescas dell. Perque Febus, complit lo manament de son pare, no sabent qui era lo Caualler deles spases ana enuers ell, e tant lo cerca quel troba, e dix li ço que lo Comte li hauia dit, suplicant li quel fes caualler. Lo Rey alsa la spasa e donant lin pel cap dix:—Deus te fara bon caualler.

49.

L
O Caualler de les spases tantost crida tots los seus e fets venir aquells en un loch, isqueren del torneig. E apartantse a cert loch refrescaren e mudaren de caualls freschs e bons, e lo Rey demana a Febus qui era e ell li respos que era Febus fill del Comte de Foix, de que lo Rey hach gran plaer. E puys que hagueren refrescat, preses grosses e molts forts lançes començaren ab passos suaus tornar al torneig. E encontraren Bon Panser e dix los:—Ja es a cauall lo Rey e duy mes entrara en lo torneig. Perque lo Caualler de les spases pres Curial per la ma e dix:—Ara veurem que sera, que peruentura tal cuyda ontes daltri (7) que creix les sues. Lo Rey de França era ja en lo torneig, e feya bones armes ell e molts cauallers qui eren venguts ab ell, e no obstant que lo Duch de Borgunya fos vengut contra ell ab molta gent, lo Rey sen metia la plaça tota e cercaua los cauallers dels scuts negres, mas nols trobaua. Empero com ells ja plegassen al torneig e los franceses los vessen, començen a cridar:—Açi son, via a ells! Mas certes nulls temps digueren mot de que tantost se penedissen, car los dels scuts negres meten lestandart per mig dells, e tots junts feren de tal virtut que cascu derrocal seu e apres distribuexen se entrells, esquexen los, rompen los, partexen los en parts, nols donen auinentesa ques tornen a aiustar, e puix que les lançes hagueren rompudes, meten mans a les spases, van contra aquells franceses e feren en ells, e ells se defenen, e lo brogit del ferir era tan gran que paria que fossen molts ferrers qui a grans colps ferissen sobre moltes encluses.

50.

L
O Comte de Foix qui viu aço dubtant se de qualque sinistre corre al Rey de França, lo qual ja hauia fetes assats armes, e dix li:—A Senyor, e que es ço que fets? No es temps que perdonets a aquests treballs? Yous suplich quem fassats una gracia. Lo Rey li respos que era content. Adonchs dix lo Comte:—Exits de la plaça, que aço mauets donat, e no combatats pus. Lo Rey dix que li playa, solament que abans rompes una lança en lescut de les spases, perque tantost lo Rey que era assats notable e molt bon caualler presa una lança en la ma ana contra lo Caualler deles spases e feril per lescut si que la lança feu volar en peces. Lo Caualler deles spases qui viu lo Rey de Fransa ab paraments tots blanchs, veent quel hauia ferit de la lança, va a ell e ferlo de la spasa per lelm tan gran colp que tot lo feu inclinar, e com li volgues donar un altre colp, lo Comte de Foix se fonch mes en mig e reebe lo colp en lo seu scut en manera que lin lleua un gran cantell. E axi lo Rey de França dexant lo torneig sen ana a les loges e fonch desarmat, e dix que hauia rompuda una lança en lescut del millor caualler del mon, de que era molt alegre e de alegria en tot aquell jorn no li fonch demanada graçia que no la otorgas. Ladonchs Curial qui de rabiosa ira fonch ences per raho de un angles qui falsament ab una lança lauia ferit e nol pogues atenyer, tan yuarçosament li desaparech, alargant los hulls viu altre angles, qui Mosen de Claucestre hauia nom, e lo qual fins en aquella ora los cauallers dels scuts negres per tot son poder hauia infestats molt, e si dresa lo cauall contra ell e ab una lança en la ma cuyta derrera ell e aconseguil dauant les lotges. Langles qui oy cridar, Açi es lo caualler del falco garadell, giras de continent e tenint una lança en la ma sen va per ferirlo, e sil feri per mix lescut en manera que tota la lança feu volar en peces. Curial qui tot rabiaua de mal talent, encontra lo caualler de tal virtut que passant li lescut li feu sentir la lança en la carn crua, el derroca de cauall fort vituperosament en manera que no sabia si era nuyt o jorn. E deuallant del cauall e tenint aquell per una regna li lleua lescut lo qual era tot blanch ab una corona dor, e sil trames tantost a les loges dient:—Ves donal a la pus bella donzella de totes. Perque aquell quil portaua lo dona a Laquesis de que ella fonch molt contenta e cregue certament aquell esser Curial, empero en aquest torneig nol conexien sino per lo caualler del falco encapellat. Laquesis pres lescut, ab molta alegria, el feu penjar dauall los seus pits, en la loia. Mirauen gent infinida e deyen; per cert Laquesis es la pus bella donzella de totes car lo caualler del falco ho ha dit; de que Festa cuyda morir denueja, e sobrada de ira jura fer a Curial altre desplaer que muntaria queucom mes que aquest que ell li hauia fet. E certes yo crech que les mes dones no saben regir los mouiments quels venen ab regnes, abans lo seu cor lança tantost defora lo odi que haura per ventura injustament concebut, e per aquesta raho sesdeue que al cas fuig les mes vegades loch de venjança. Ladonchs Curial se met per lo torneig molt ardidament, e axi com si en tot aquell dia no hagues res fet, comença a ferir tan frescament com si lauores començas.

51.

M
AS un Comte angles apellat Mossen de Salisberi, lo qual era de la persona molt gran, valeros e famos caualler, hauent vist ço que Curial hauia fet, fet abans lleuar Mossen de Claucestres e mig mort a la sua tenda trames, crida tots los cauallers qui en companyia del dit Claucestre eran venguts e, no relexant los seus propris, tots los amonesta que era necessari que lo caualler del falco aquell jorn fos abatut. Perque sens ferir se met per lo torneig, e tan cerca amunt e auall que ell viu lo caualler del falco qui feya armes deuant les lotges, e la sua strenuitat resplandia entre tots los cauallers. Perque Salisberi quil viu, corre contra ell e mes de cinquanta cauallers qui ab ell tots junts venen, e encontren a Curial dels pits dels caualls axi fort que per valent e per poderos que fos lo seu cauall li fonch forsat anar a la terra. Mas Curial trobant se a peu en mig de tanta gent, ab la spasa se defenia tan marauellosament que no era degu que lo seu colp no temes. Empero per molt que ell fes li leuaren lo cauall a força, el sen menaren, es treuallauen en apresonarlo. E sens falla aportat ho hagueren a efecte, si no fos un caualler qui crida lo Caualler de les spases dientli:—Sus, correts cuytadament al caualler del falco qui es apeu e deuant les loges lo volen apresonar. Perque lo Caualler deles spases ab un gran crit aiusta dels seus tants com pot, mou lestandart e ab la maior velocitat que pot, ences de rabiosa ira, a manera de leo famolent, romp aquella turma de gent, fan se fer loch e ab gran treball venen lla on Curial a peu combatia, lo qual en defensio de sa honor fins asi hauia fetes coses de recordança dignes. E un dells apellat Pere de Muncada, veent Salisberi en un gran e molt bell cauall, cuyta per ell e ab una lança grossa e molts forts que en la ma tenia, lo feri tan asprament que del cauall lo derroca les cames altes, e caigue be prop de Curial.

52.

C
URIAL que viu Mossen de Salisberi als peus, donali la ma e en un punt lo aiuda aleuar, e diuli:—No pensets queus he aiudat per vostre be, ans conue queus defenats, sino vos porets perdre cosa que cuants Reys ha en lo mon no laus porien tornar. Ladonchs li dona pel cap espessament terribles colps, axi que lo seu elm per bo que fos, nulls temps fonch tan prouat. Exien ne purnes de foch e malmenaual axi fort que ia Salisberi no podia sostenir los durs e pesants colps que Curial li donaua, ans fonch constret aficar los genolls, e certes tot hom feu juyhi quel haguera mort sino fos lo Rey Danglaterra, qui cridant grans crits a aquella part vengue, e metentse per la pressa ab innumerable multitut de cauallers, fer en los cauallers dels scuts negres, e no obstant que tots junts fossen en aquell loch, certes no pogueren tant fer que Salisberi no fos deliurat. Empero tots temps lo seu cauall romas e per lo dit Pere de Muncada fonch donat a Curial, lo qual apres que fonch muntat veent lo Rey Danglaterra, e conexent lo per raho duna lança dor que aportaua sobre lelm, ana enuers dell e feril tan asprament sobrel cap que lo Rey no fonch bastant a tenir se dret, ans a fina força hach a abraçar lo coll del cauall. Mas Curial no arrestantse sobrell, fer altre angles tan poderosament que del cauall lo derroca. Lo Caualler de les spases axi com hauia en oy los franceses, amaua de tot son cor los angleses e axi mana que tots los cauallers dels scuts negres daquell loch se partissen, la qual cosa sentint lo Rey Danglaterra haguen molt gran plaer, e fonch molt desijos de saber qui era lo caualler. Perque mouent lestandart van sobre aquells del Duch de Burgunya, entre los quals hauia dos cauallers molt valents, lo un dels quals ere apellat lo Senyor de Sent Jordi, laltre, lo Senyor de Vergues. E com lo Caualler de les spases vees lo Senyor de Vergues aportar una cota darmes feta tota a vergues vermelles e dor, les quals son armes del Rey Darago, mana a tots los seus que contra aquell degu no combates. E daltre part viu lo Senyor de Sant Jordi ab paraments blanchs e creus vermelles, e dix:—O com me fore mesclat ab aquests burgunyons e flamenchs sino fos les armes que porten; lexau los per amor de mi; anem contra los franceses! Perque Bon Panser ana al Senyor de Vergues e al de Sant Jordi qui companyons eren, els dix ço que lo Caualler deles spases hauia dit, la qual cosa oyda per ells meten les spases als foures e tiren se a una part e digueren:—A Bon Panser, digues a la honor de la caualleria de tot lo mon, ço es lo Caualler de les spases e a la sua noble companyia, que oyt ço que ell ha ordonat nosaltres exim del torneig pera vuy, que certes noy feriren colp. E axi tornaren atras e miraren que seria trametent a dir al Comte de Flandes que ells per res del mon no combatrian pus aquell jorn, lo qual jaent malalt en la sua tenda hauia comanada la sua gent al Duch de Burgunya. Certes no foren axi segurs los franceses, ans se meten entrells e feren adestre e a sinestre molt vigorosament, e qual caualler es aconseguit li es forçat caure de cauall e abraçar lo coll daquell, perque en poca dora foren coneguts esquiuats. Los burgunyons, qui contra los franceses aquell jorn se eren molt treballats, anaren al seu Duch e li digueren:—Senyor, los cauallers dels scuts negres han per cortesia lexat de combatre contre vostres gents pero fan als franceses gran dan. Es ver que nosaltres vuy los hauem molt infestats empero no deuem donar loch que altres los infesten. Manats ço queus plau que façam. Per que lo Duch va vers aquella part e viu los tots a una que feyen coses nulls temps vistes ne oydes, e dix:—Per ma fe no seria massa cortes qui treballas en toldre a aquests la honor que per força darmes en aquest jorn han guanyada. Perque acostantse al Caualler de les spases dix li:—Senyor caualler, yous prech que entre vos e aquesta gent nos façan huy pus armes. Lauors Curial sacosta al Rey qui be no ho hauia entes, e dixli ço que lo Duch deya per que lo Rey tantost saparta daquell loch. Eren ja passades vespres bona stona hauia, e tots los standarts se eren retrets que degu quasi no volia pus treballar, com lestandart de les espases ab tota la sua gent sen ana deuant les lotges e començaren a reposar se. Ladonchs los Senyors de Vergues e de Sent Jordi vengueren a ells e saludada tota la companyia, digueren:—Senyors, nosaltres no hauem pogut huy conexer qual de vosaltres es stat millor caualler, mas hauem vist que vos Senyor deles spases, aquesta jornada sots estat capita de tots, e per ço nosaltres si en enuig nous ve, vos pregam vullats acceptar nostra primera pregaria ço es que axi com sots tots justats, passat lo torneig per avuy, vos placia venir sopar e reposar a nostres tendes.

53.

L
O Caualler deles spases los respos que entrells no hauia senyor ni maior car tots eren companyons e amichs, e que lo seu conuit acceptarian molt volenterosament si a ells fos possible, empero a present no podien, e axi quels haguessen per scusats. Ladonchs digueren los flamenchs que si a ells no era acceptable anar a les sues tendes ells irian a sopar ab ells a les lurs, sils venia en plaer, de que lo Caualler de les spases fonch molt content e axi stigueren sens que en lo torneig nos feya cosa alguna. Lo Rey de França volgue licenciar lo torneig pera aquell jorn, la qual cosa sentint lo Caualler de les spases, fa caualcar lo seu standart e cridant grans crits corregueren per la plaça amunt e auall, mas degu nos mogue contra ells, car tot hom era cansat e las, perque lo Rey de França veent aço mana que lo torneig hagues fi aquest jorn. E axi cascu sen va a son logis.

54.

L
O Rey de França sen entra en la vila, perque cascu cobra les sues donzelles, exceptat Curial, car la Reyna prega molt la donzella del scut negre que volgues romandre ab ella tant com lo torneig duraria. La donzella ho atorga, volent ho empero lo caualler del falco ab lo qual ella era, perque la Reyna trames fort cuytadament a ell per demanarlay, e tantost lay atorga. E axi la sen mena, e feya li portar dauant una copa dor cobertorada, e en lo cap hauia moltes perles grosses e pedres fines, la qual era atorgada per pris al millor caualler, e jatsia bonament entre los dels scuts negres no hagues que triar, empero totora la donaren al Caualler de les spases axi com aquell qui hauia molt treballat e era estat capita aquell jorn. E perque ell sen era anat feyen portar lo pris dauant la sua donzella, e anauan dauant e derrera della totes les altres per grans senyores que fossen, e Laquesis a despit seu li hach a fer coa, de que cuyda morir denueia.

55.

A
Y! e com dura poch lo fum daquesta vanagloria! Per cert la donzella del scut negre nos fora cambiada aquell jorn per Santa Catarina, tant se veya fauorida e festeiada. E la Reyna que nos veya sodolla de festeiarla e de loarla e dir be della, entant que no sabia acabar de parlar loant la de bellesa, destresa, gracia e altres virtuts sobre quantes nauia vistes fins aquell jorn, crech que lin prenia axi com als frares menors qui no saben on se posen a San Francesch lo dia de la sua festa com preiquen. Laquesis sen ana ab sa mare mal contenta, empero molt acompanyada e fauorida. La Reyna comença a interrogar la donzella del scut negre, demanant li daquina terra era, e ella li respos:—Senyora, axo yo nous pusch dir, cara mi es defes.—E al menys me digats vostre nom, dix la Reyna, e ella respos hauer nom Festa. De que ris la Reyna, e dix:—E per ma fe vos hauets lo pus noble nom e pus plasent que yo anch oys, e sens tota falla sots vos a tots aquells queus veen, car a mi es stada festa lo teniruos vuy de prop. E aquell qui dona lescut a Laquesis, erra lo cami al durlo, car certes mills se pertanya a vos que a ella. E axi com Deus vos ha feta bella, sius ha donat per conduidor lo millor caualler qui sia en lo mon, e lo pus valent. Beneyt sia Deu que axius ha aiustats. La Reyna volia gran mal a Laquesis per ço que era tan bella e daltre part que Laquesis hauia menys preada la bellesa de la Reyna.

56.

F
ESTA era enuironada de totes parts de dames e damiselles, e com lo Rey sabes que Festa era romasa ab la Reyna, hauent ne gran plaer, la feu venir, e faent li molt gran honor li demana don era. Ella li respos que per res del mon ella no loy podia dir, entant que lo Rey sabe solament que hauia nom Festa. De que ell ris molt e dix:—Sens falla festa sots vos a quants ulls vos miren, exceptats los de Laquesis quem tench per dit quen ha enueia, empero en ma fe noli caldria, car assats e molt la ha Nostre Senyor feta bella. E sabent lo Rey que ella era ab lo caualler del falco, la prega molt que li digues qui era aquell caualler. Festa respos:—Mossenyor, la Senyora Reyna mo ha fet demanar e despuys ella matexa mo ha demanat e yo, no hauent licencia, no loy he gosat dir. Empero puys que tant vos plau, yol vos dire, ab tal condicio quem prometats abdosos que no ho direts a persona del mon e axi li fonch promes. Perque Festa dix: Lo caualler ha nom Curial.—E Santa Maria, dix lo Rey, e quinys noms! Per ma fe aquest nom se pertany be a tal caualler com ell es (8). E digats, Festa, lo de les spases qui es senyor?—Dix ella:—Yo nol viu anch sino de ir ença, ne als altres cauallers dels scuts negres, car entre ir e vuy vengueren tots, empero ell vench tot sol. Beus certifich que ell es senyor de tots los altres e axis mostra en totes les coses, e Curial li fa reuerencia de genoll.—A Verge Maria! dix lo Rey ¿e qui porra esser aquest caualler?—Certes, dix Festa, yo no ho se, mas crech que sia lo millor caualler del mon. Respos lo Rey:—En moltes maneres ho ha mostrat, e si Deus me do honor yo no crech que en lo mon tan noble companyia de cauallers hage; car certament entre ells no ha que triar, e pot se fer que hage maior, mas no millor, que tots arreu son tals que sens tota falla sera foll lo caualler qui presumira empendre ço que cualseuol daquests lexara.

57.

E
axi parlant de moltes coses los cauallers del torneig quis foren desarmats, vengueren al Rey e, feta li reuerencia, veren aqui la donzella dels scuts negres, e com sabessen ella hauer nom Festa tots començaren a riure, dients:—Certament millor festa e pus alegra es star prop vos que prop vostres cauallers, car per ma fe mal acostar se fa a ells en lo torneig.—En nom de Deu, dix Festa, tals son ells que pera liça e pera cambra son disposts, e yous promet que si ells açi fossen vos altaria be lur companyia tant com de altres quen vessets. James tota aquella vesprada nos parla sino dels cauallers dels scuts negres, e no ni hauia degu qui assaias a dir qual dells era lo millor; tant eren stats valents. Empero com lo Rey vees que tota la mes gent era cansada, no volgue que si torneias pus aquella setmana, fins lo diumenge apres venidor que tot hom haurie couinentment reposat, e axi fonch manat als Reys darmes e atots los harauts que ho denunciassen per tot. E axi soparen e hagueren molt plaer.

58.

A
PRES que hagueren sopat lo Rey trames a dir a la Reyna que vengues e menas Festa ab si. Perque la Reyna vench, e lo Rey pres a Festa per la ma, (9) on que vos siats no staran sens festa. Aqui dançaren e cantaren e feren molta alegria, e Festa cantaua axi be e mills que donzella que fos en lo mon. E com molt haguessen festeiat, Festa, alargant los ulls entre la gent, viu Melchior de Pando, lo qual tot lo dia hauia mirat lo torneig e no hauia conegut Curial, perque Festa li signa que callas e stigues segur. Empero com molt hagues stat, lleuant se empeus, sacosta a ell e li dix com Curial ere ab los cauallers dels scuts negres. E mostrant li lansenya del loch on eren aleuiats, li dix que sen anas vers aquella part e axi sen parti. Lo Rey e la Reyna e tots aquells senyors e senyores, licenciada tota la companyia, com ja fos gran part de la nit passada, sen anaren a dormir.

59.

E
N la forma que oyda hauets se partiren del torneig los cauallers dels scuts negres e feren la via de lurs tendes, los quals seguiren lo senyor de Vergues e lo senyor de Sant Jordi, los quals foren aleuiats en les riques tendes de Curial. E com foren entrats dins, lo sopar fonch prest e, desarmats, soparen ab molt gran plaer, tots temps parlant de les marauelles que aquell jorn en lo torneig se eren fetes. Los senyors de Vergues e de Sant Jordi qui veren Curial, digueren que certes aquest era lo pus bell caualler que James haguessen vist, e altarense dell en tant que a altra part no podien girar los ulls. Empero Curial feya tanta reuerencia al Rey com podia. La donchs lo senyor de Vergues, qui viu la honor que al Caualler de les spases era feta e nol conegues, moria de desig de saber qui era. E acostantse a Curial, pregal tant com pogue en lo mon que li volgues fer tanta gracia, que li volgues dir qui era aquell caualler. Curial respos que puys ell era present, que loy demanas que sens falla ell li ho diria. E com abdosos se girassen a mirar lo Rey e Curial ries, lo Rey dix:—¿Que es axo?—E ell respos:—Senyor, aquest caualler se rancura de vos rahonablement, car diu queus es deguda gran honor e molta reuerencia, segons lo seu parer, e ell no sabent qui sots, no pot fer ço que deuria a son semblant, e axi es. E mes diu que aci no ha enganats sino ell e son companyo, car tots los altres vos conexen e ells no poden pensar qui sots. Per queus suplica tant com pot, per esser vengut aci en vostra companyia e semblantment per queus sie obligat tota la sua vida, que nous vullats a ell celar. E yo se certament, senyor, que si ell sabia vostre nom, ell seria volenterosament e de bon grat vostre seruidor. E dites aquestes paraules calla. Lo caualler, seguint les paraules de Curial, dix:—Senyor caualler, yous clam merce que vos nom siats carestios de dirme vostre nom, per condicio que yo sia vostre e a vostre manament tant com a vos vindra en plaer. Lo Rey la donchs dix:—Yo son lo Rey Darago.

60.

E
N aquest punt lo senyor de Vergues se mes de genolls en terra, e lo Rey lo leua e li mes los braços per les spatles, e axi mateix al senyor de Sant Jordi, qui semblantment se era mes a genolls. E lo senyor de Vergues dix:—Senyor, aço es stada una cosa en la qual Deus ma feta molt gran gracia, e vuy es stat complit lo maior desig que yo hauia en lo mon. Yo, senyor, son de vostre linage, e port vostres armes, e per conseguent vostre seruidor contre totes les persones del mon. E no era cosa en lo mon que yo tant desijas com conexer mon senyor, lo qual sots vos. Perqueus suplich eus clam merce que daci auant maiats per seruidor, em vullats manar totes les coses que a vostre seruey sien e a mi sien possibles de fer, car certament noy fallire. Axi mateix lo senyor de Sant Jordi se proferi molt al Rey, lo qual respos al senyor de Vergues que ell hauia plaer de conexer los, e que daçi auant venissen en segur, que faria per lo un axi com per parent, e per abdosos axi com per amichs. Gran fonch la festa que en aquelles tendes se feu aquella vesprada e tot hom staua en tant plaer que mes no podia. E lo senyor de Vergues demana en gracia al Rey que son companyo e ell poguessen dur scuts negres e fossen en la sua companya lo dia del gran torneig. Lo Rey lols otorga, e axi anaren dormir. E lo Rey licencia tota la companya e, solament retengut Curial ab si, mana que cascu sen anas per sa part fins al dissapte venidor, com no fos volentat sua aturar pus en aquell loch per no esser conegut, ne tan poch haurie plaer que als altres coneguessen. E axis tengue cascu per dit de apartarse lo pus cubertament que pogue. E per ço auants del jorn lo Rey se leua, e leuats semblantment los altres, cascu feu sa via, lexant aqui les sues tendes sens alguna guarda. Empero lo Rey mana al senyor de Vergues que anas a la cort, e si la sua donzella hauia res mester se dispongues a fer per ella ço que li fos possible. Lo senyor de Vergues, molt alegre per ço com lo Rey se ampraua dell, respos:—Senyor, sab Deu que yous desig seruir dauant tots los senyors del mon, e axi fare vostre manament en tot cas. E ab tant sen ana a son aleuiament ab lo senyor de Sant Jordi qui dell nos partia. E lo Comte de Flandes los demana on eren stats, e ells respongueren que foren conuidats per uns cauallers e hauien ab ells sopat e dormit. Semblantment lo Comte de Foix demana a son fill, que era dels cauallers ab los quals era stat. Respos que anats sen eren tots, e hauien lexades les tendes sens alguna guarda, de que lo Comte se marauella molt.

61.

P
assada adonchs la nit lo dia vench molt clar, e lo Rey continuament hauia pensat qui serien los cauallers dels scuts negres e senyaladament lo de les spases. Empero lo seu pensament anaua molt luny de la veritat, car ell no podia imaginar ço que era, mas tench se per dit que tots los cauallers vendrien a ell e que axin poria entrar en alguna conexensa. Daltre part Melchior de Pando, la nit passada, no pogue trobar les tendes dels cauallers dels scuts, mas per lo mati cerca tant que ell los troba e conexent la tenda de Curial, entra dins mas noy troba degu ne per conseguent en alguna de les altres, de que ell se marauella molt. E acordaua aturar se en les tendes pensant que retornarien e axils poria veure. Despuys pensaua que ell que faria tot sol alli, que poria esser que algun vendria per robar les tendes, o diria que ell era entrat per robarles e quel mataria, e axi que mes li valia anarsen a Festa si per ventura sabria ella alguna cosa que en certenitat lo pogues metre. E ab tant sen ana, empero ell no pogue parlar ab Festa aquell jorn en lo qual lo Rey celebraua gran e molt solemne conuit. E entre les altres coses hauia feta aparellar una taula molt gran per tots les cauallers dels scuts negres en lo pus honorable loch de tota la sala. Mas com vengues la hora del dinar e tot hom fos vengut, lo Rey noy viu los cauallers strangers e per ço spera quant venguessen e axi lo dinar se tardaua molt. Lo Rey feu venir a Festa e dix li:—Festa, yo no conech los Cauallers de les spases ne del falco, per queus prech que si aci son los me vullats mostrar per ço que yols pusca honrar e festeiar axi com a aquells qui ho han ben merescut. Festa ana per tot e tornant al Rey li dix com ells no eren en aquell loch ne algun altre de aquella companya, de que lo Rey hach molt gran desplaer empero si speraua que venguessen, e axi lo dia crexia e lo dinar trigaua. Lo Comte de Foix se acosta al Rey e li dix que speraua, que nos dinaua. Lo Rey respos que speraua los cauallers dels scuts negres. Lo Comte dix:—Senyor, nols sperets car anats sen son, de que lo Rey hach molt gran desplaer, en mostra molt gran sentiment, es tengue per groseria en no hauer hi mills proueyt. E axi tot hom segue, mas en aquella taula lo Rey no consenti que segues degu, ans estech axi vuyda, e lo Rey estech aquell dinar tan pensiu que no menja ne hach plaer. E com foren dinats lo Rey dix a Festa:—Yo no se qual de vos e de mi hage perdut mes, car vostres cauallers sen son anats e han vos aci lexada. Empero mentre yo tengue dells tal penyora com sots vos, nols tem perdre. Lo Comte de Foix dix:—Ladonchs, Senyor, ells han lexades les sues tendes sens guarda alguna; e axi manats que sien guardades. Ladonchs lo Rey dix que ell sen volia anar a aquelles tendes mentre ells noy fossen, almenys si se li poria pegar alguna poca de la bondat quels altres hauien, de que lo Comte ris molt. Perque passada la sesta lo Rey sen ana a sopar a aquelles tendes, e viu les dues de Curial molt riques e assignales a la Reyna, e ell mes se en aquella del Rey Darago no sabent que sua fos, encara que ab tornes de molt no era tan bella com les altres.

62.

T
ota la gent parlaua daquells cauallers es marauellauen com sen eren axi anats sens dir res al Rey de França, empero pensant lo Rey que puys les tendes hauien lexades ells tornarien e lladonchs los poria conexer, dient entre si matex que certes no li scaparien axi. Festa no hauia desplaer per que sen eren anats, car ja sabia que no la lexarien alli ans vindrien per ella certament e per aço se confortaua molt. Melchior de Pando vench a ella e li demana sin sabia res e ella respos que no, mas ques tengues per dit que alli tornarien almenys per ella, cas que de les tendes no curassen. E mentre lo Rey se solaças en aquelles tendes e tots los cauallers les mirassen, la Duquessa de Bauiera e sa filla vengueren, be e molt notablement acompanyades. Vestia Laquesis una roba de seti ras carmesi brodada de ulls e de laços dor e portaua en la manega lo (10)..... e les letres tal com eren en la tenda que hauia donada a Curial. E com fos regoneguda tot hom dix: aquella roba e aquesta tenda tot es una cosa. Perque lo Rey feu venir a Laquesis, e li dix:—Laquesis, la vostra roba me fa creure que vos deuets conexer lo caualler de qui aquesta tenda es, e axius prech que vos me vullats dir son nom e tant com sapiats de sos fets. Laquesis li respos com aquell caualler hauia nom Curial e hauia vençuts los cauallers Dalamanya qui acusauan Cloto sa germana, e daqui auant li dix ço que hauia fet en deliurança del vell caualler. Semblantment li recompta com hauia mort a Boca de Far e totes les marauelles que hauia fetes venint al torneig, significant li aquest esser lo caualler del scut negre qui per los camins tan notables coses hauie fetes. E moltes altres coses li dix en loor del caualler, de que lo Rey hach molt gran plaer e li cresque lo desig de veurel e de retenir de casa sua si pogues, tant que en als no pensa e li demana com era que ella vestia tal roba com era la tenda del caualler. La donchs Laquesis li dix:—Senyor, yo fiu fer en Alamanya aquesta tenda e lay tramis a fi que yol conegues aci en lo torneig, e sapiats Senyor que no es cosa en aquest mon que yo tant am. Induexen me a aço les coses queus he dites que ell feu en deliurança de ma sor, per la qual cosa li son e li vull esser tenguda e obligada a fer per ell tant com a mi sie possible. E tant de be dix Laquesis del caualler que lo Rey conegue ubertament ella esser enamorada dell, tant que no ho podia ne ho sabia cobrir. La donchs lo Rey li demana si sabia res dels altres cauallers qui eren en sa companya. Laquesis, li respos que no.—O! dix lo Rey ¿e quant los veurets? Certes a mi triga molt que yols pusca veure, e si yo sabes on los degues trobar yo iria a ells. Empero tota via se tench per dit que lo diumenge los veuria en lo torneig e que alli ell treballaria tant que los conexeria.

63.

D
URANT aquesta setmana lo Rey de França delibera star en les tendes totora sperant veure los cauallers e fent molt grans festes. La Reyna hauia molt gran desplaer perque lo Rey feya tanta mencio de Laquesis, la qual lo Rey anuides lexaua partir de si, e per contrari la Reyna festeiaua e fauoria tant a Festa que no podia pus, e li donaua joyells e robes no obstant que ella nagues prou, e la loaua tots temps de bellesa e daptesa sobre quantes donzelles ella hauia vistes, e semblantment lo Rey li feya molta honor, axi que aquestes dues donzelles sen portauan lo fauor de la cort.

64.

E
N aquest mateix temps com daltre cosa sino del torneig apenes se parlas, Salisberi fonch molt repres de la empresa que hauia feta contra lo caualler del falco. Car si lo dit caualler hauia derrocat a Mossen de Claucestre e li lleuaua lescut, lo caualler del falco ho hauia fet e feya be com a caualler, combatent lo a cors per cors a Salisberi, puys que personalment se trobaua en aquell debat e volgues aiudar o aiudas a Claucestre; aço podia ell fer molt be e sens carrech seu. Mas mirant aço, lexarlos, e anar a cercar cauallers, e aiustarlos, e tots dahurt venir contra un sol caualler, açols paria mal fet, e que no fonch obra de tal caualler com ell cuydaua esser. Car si peruentura, mentre ell anaua a cercar e aiustar los altres cauallers, lo caualler del falco hagues mort a Claucestre, Salisberi se fora trobat sens cosin germa e peruentura li fora tolt loch de venjança, e daltre part que deute de caualleria no sofer que aquells ahurts se façen en tal cas, ne per tal via. Molts han dit que Achilles ocis Hector malament e no com a caualler, empero pot esser que erren, mas mata Troyol malament e com a flach caualler e couart. Car si Troyol infestaua los Mirmidons batallaua com caualler pus valent e ardit, e Achilles, si en defensio e aiuda dels seus lagues mort per son cors, be haguera fet. Mas mostras clar quel dubta com nos gosa metre en la batalla sol contra ell, mas amonestant e mouent los seus tots contra laltra solament, manant que per ells tots fos enuironat circuit e mort. E axi ell ab tots los altres com per son cors no ho gosas empendre, lo mataren. E ço que pior e de pus vil renom li fonch, lo caualler tan valent, mort axi malament com oyt hauets, ligarlo a la coa de son cauall e rocegar lo per tot, aquesta es obra de jueu qui en aquells qui defendre nos poden mostren crueltat. Altres dien que Achilles usa be en matar Troyol a qualseuol partit, car las victorias se cerquen en moltes maneres e aquell es tengut per saui caualler o capita qui pus sauiament e ab pus cautelosa manera, ab menys dan, e menys perill, e ab maior seguretat, sab cercar e hauer la cobeiada e dubtosa victoria. E com sobre aquest debat se escampassen moltes paraules e ja quasi descompostes, lo Rey qui era molt saui senyor, manant los callar, tolgue la questio.

65.

D
URANT aquest mateix temps un fill qui lo Rey hauia, fonch greument malalt, de que la festa fonch tota torbada e la Reyna suplica al Rey que no se torneias pus, e axi fonch per lo Rey ordonat. Perque licenciant lo torneig sen entren en Melu e lo Senyor de Vergues mes se en les tendes, de que cuyda crexer gran desamistat entre ell e lo Comte de Foix. Car lo Comte volgue guardar les tendes e enuiar alla son fill axi com aquell quin cuydaua hauer raho. Laltre per esser parent e nouell seruidor e que li ere stada recomanada la donzella la qual ell honraua molt, semblantment les volie guardar, e ni lo un ne laltre no gosauen dir de qui eren. Empero molts los reprenian qui deyen que no ho feyan sino per retenir pera si, cas que los cauallers no tornassen, e sobre aço se feyan diuerses juhis. Lo Rey ere torbat e no sabia que sen fes, perque crida Festa e dix li, que qui tendria aquelles tendes. Festa respos que un prom lo qual ella hi trametria guardaria les dues; de les altres no sabia res dir. Ladonchs lo Rey li dix:—Festa, Festa, par me que vos no curats sino daquelles de Curial, respos ella:—Senyor, si voldria curar si pogues de totes, em fossen recomanades; empero yo no pusch fer pus.

66.

A
RA, dix lo Rey, yous prech que vos me façats un plaer ab lo qual haurets satisfet al maior desig que yo he en aquest mon, sens que a vos no costara res neus en vindra dan. Festa loy atorga. Are donchs, me digats, dix lo Rey, qui es lo Caualler de les spases. Senyor, dix Festa grans sobres me fets en ferme dir lo seu nom contra la sua volentat, empero puys tant ho volets yol vos dire per tal condicio que vos nol nomenets a persona del mon. Lo Rey loy promes, perque ella li dix:—Aquest es lo Rey Darago, e es huy de la sua lança lo millor caualler del mon. A las! dix lo Rey ¿e perque he licenciat lo torneig? Certes ell noy tornara altra volta, ne yol veure james. A trist de mi! Certes no sabia yo que tal caualler fos vengut en mon regne.—¿E donchs, dix Festa, es ver que sia bon caualler?—Certes, dix lo Rey, hoc, lo millor del mon, e tots callen deuant aquest. Parlaren de moltes coses en la cort, empero dins breus dies lo fill del Rey fonch guarit, de que lo Rey salegra molt e li desplague hauer licenciat lo torneig e si pensa sil poria restaurar, empero no si pogue trobar remey car los strangers tots sen eren anats.

67.

L
O Rey Darago qui hach sabut que lo torneig era licenciat, hach molt gran desplaer e dix a Curial:—Curial, puix que lo torneig es licenciat, yo men vaig e daqui auant tornats vosen, car ma intencio no es pus aturar aci ne tenir companyia de caualler del mon, e axi a Deu siats comanat. Empero prech vos quem vullats visitar, car yous certifich que yo haure tant plaer de veure a vos com a caualler qui sia en lo mon. Curial li suplica quel lexas anar ab ell almenys fins que fos tornat en son reyne e hagues trobat altre caualler dels seus quil seruis e li tengues companyia. Lo Rey no ho consenti, ans lo prega que sen tornas e li saludas la donzella molt, e axi lo Rey sen torna en son regne. Curial ana la via de Melu, e anant a les sues tendes troba en aquelles Melchior de Pando, lo qual li recomta noues de la Guelfa, empero no li porta letra alcuna; mas dix li com ella li hauia manat que seguis lo cami que ell hauia fet, es informas be de tot ço que li era esdeuengut. E que axi ho hauia fet e que sens falla ella hauria plaer de les letres que ell li hauie trameses. Mes auant li dix com la intencio de la senyora era que ell sestigues algun poch de temps en la cort del Rey de França, empero ques guardas si esser pogues que no sabessen les coses fetes per ell, en manera que a ell no fossen al present atribuides.

68.

C
URIAL hach molt gran plaer perque la Guelfa lo manaua aturar en França e dix a Melchior:—¿E de Festa que li plau que sia fet? Respos Melchior:—Yo la men menare. Lo Rey de França sen entra en Paris e feu pendre les tendes del Rey Darago, e mes los en la Esgleya de Sen Danis dient que no sabia de qui eren, empero que stiguessen alli ben guardades fins que aquells de qui eren los volguessen cobrar. Curial empero secretament se viu ab lo Senyor de Vergues e de Sant Jordi els intima com lo Rey Darago sen era anat els saludaua molt e prega lo Senyor de Vergues que li trametes la sua donzella a Melu. E axi scriuirien a Festa que vengues a Melu ab aquella companyia que lo Senyor de Vergues li donaria. Perque Festa pres comiat del Rey e de la Reyna e reebuts dells preciosos dons, ab infinides saluts als cauallers dels scuts negres sen parti, la qual lo Senyor de Vergues acompanya una gran stona e apres, donada a ella honorable companya, a Melu pervench on fonch reebuda per Melchior e Curial molt alegrament e feren tots della molt gran festa. La donchs Melchior li dix com la Guelfa manaua que sen tornas ab ell en Monferrat e Curial romangues en Paris e axi ques aparellas per al cami.

69.

C
URIAL demana a Festa ella si hauia dit lo seu nom a algu. Ella respos que si hauia dit al Rey e a la Reyna qui lin hauien feta força; de que Curial hach molt gran desplaer car ell no volguera esser conegut per cosa del mon. Empero tota via dix que puys que la senyora ordonaua que aturas en Paris li playa fer seu manament, empero que la pregaua quel volgues hauer per recomanat e semblanment lo recomanas a la senyora molt. E axi stigueren tots justats en Melu quatre jorns e apres Melchior e Festa se ordonaren para partir. Ploraua Festa agrament e nos podia consolar; mas certes Curial, com viu que al partir eren venguts, començas a planyer molt e sobrat de congoxa no podia parlar, perque Melchior li dix:—Curial, no plorets car no es obra de caualler; yous dich que en totes coses sots caualler mills que altres mas en plorar sots fembra, y aqueix vici vos tol gran part de vostra virtut e honor. Respos Curial:—Ans vos dich que es virtut alegrarse ab los alegres e plorar ab los plorants; empero cas que axi fos com vos diets, yo noy poria aldre fer, car com a mi recorda quim trob luny de la senyora, certes cuyt perdre la vida, e ara que me a partir de vosaltres me par que lanima se parteix de mi.—Ara, dix lo prom, com se vulla sia, yom pens que la vostra aturada aci sera a vos honorable e profitosa e en aço la Guelfa ha vist molt be, car scrit es que no es algun propheta acceptable en la sua patria. E si vos be hi voliets pensar, Monferrat massa es streta cosa pera vos, segons ço que la Guelfa enten a fer e axi romanits a Deu. Solament vos prech queus vullats regir discretament, e no façats que aquella senyora se enfellonesca contra vos. Yous trametre tota vostra gent e la vostra desferra, e no dubtets de pendre cambis sobre mi car yols complire certament. Curial respos:—Senyor pare, sab Deu que tot lo meu desig es star prop la senyora afi que la pogues seruir en totes les coses que en plaer li venguessen, empero puys que a ella plau, yo noy puch als fer; yo stare alla on ella menara. Empero yous prech abdosos, que li vullats dir que no crega falses informacions, e que per sa merce nom faça proces dabsencia, ans si per ventura de mi alguna cosa li sera dita que en enuig li dege tornar, me vulla oyr auans de condampnar. E girant se a Festa dix:—Festa, germana mia, certes la mia sort no ha sostengut que yous tornas al loch don vos tragui, eus presentas a aquella senyora que amius comana. E axi suplich vos que si yo nous he honrada tant com la vostra valor mereix ne segons deguera, mo vullats perdonar car nous he fallit per voler, mas vullats ho atribuir a la mia grosseria que noy he sabut fer pus. Empero vull que tots temps ordonets de mi car yo son tan desijos de complaureus com a persona que sia en lo mon. E abraçada la fraternalment, quasi tota la color perduda, a Deu la recomana. Ladonchs dix a Melchior:—Pare meu, clam vos merce quem scriuats continuament, car yo no haure be ne repos sino tant com legire vostres letres, e si la senyora me voldra scriure aço es la mia vida. Melchior respos:—Curial, confortats vos que prestament ab Deu volent haurets tals noues queus plauran. E axi sen anaren Melchior e Festa fins en Monferrat, e Curial romas en Melu plen de pensament e tan trist que nos podia alegrar. Empero les lagremes son de tal condicio que fan loch a la longuesa del temps, e axi Curial oblidades les lagremes, veent que li eren infructuoses confortas, e lexat aquell pensament, a ordonar la manera de la sua vida totalment se dona. E anant sen a Paris compra un alberch molt bell, lo qual orna de draps de Arras e molta altre tapiceria notable, e compongue axi discretament son stat que quisque a la sua posada venia arbitraua lo seu stat esser condecent al seu renom e fama, e axi que ressecades les superfluytes les rahonables romanguen en copia e abundancia gran.

70.

Y
O no pusch creure que el art que yo he de scriure sie bastant a metre en scrit propriament la seguent materia, ne los meus dits sapien gouernar la pluma qui torna roya e vergonyosa en la mia ma, quant començ a pensar que a mi coue scriure en aquest capitol la alegria que la Guelfa hach com viu la sua donzella. E senyantse, inflamas tota e la sua cara met noua color; torbas tota dauant aquella, ques lexa caure als seus peus e li besa les mans dient:—Ab quanta afeccio, o molt noble y magnifica senyora, aquell valeros Curial vos besa les mans! Certes no es ora en lo dia que de vos no li membre, e nulls temps ou vostre nom que no encline lo cap encorbant lo genoll. Dich vos certament, o molt egregia senyora, que yo no pusch creure que en lo mon hage tan benauenturada senyora com vos. Dix la Guelfa:—Racomtam, Festa e alegria mia, be meu e repos meu, totes les coses que has vistes desque daçi partist; nom mentas amiga mia. Calla, no digas res, sperat un poch; donam spay que obra la boca e cride la Abadessa, qui es stada parçonera en les mies desijades penes. Vet que ja ve ab passos cuytats, e la boca uberta defallint li lale; vet que no pot parlar; compta li los saluts si alguns lin aportes; parla que ella no to pot demanar.

71.

N
O era yo encara fora de tot en tot de la casa on lexaua aquell amargos Curial, que yo senti gran brogit de peus qui detras mi venien corrent e girantme viu aquell doloros Curial venint cuytadament, se aplega a mi e no podent me res dir posas dauant los ulls un drap ja mig banyat de lagremes e, com ja un poch fos stat sens parlar e la congoxa li donas licencia que parlas, dix:—Dolça vida mia, recomanam a la Abadessa, anima mia molt cara. E yo miril un poch e no podent formar en la mia boca paraula alguna, una ymage de marbre torni, mas Pandolfo, qui tots temps me tench companyia, me auiua los spirits qui mig vius stauan, dient:—Responets, e anem. Per que yo solament hagui auinentesa de dir:—plaume. Girant donques lasquena voliem moure per venir ença tirada per lo desig de veure vostra senyoria; tirauan me detras los sospirs de Curial axi fort que nom podia partir daquell loch, com Pandolfo exclama dient;—anem. Perque yo plorosa relexi aquell doloros, quem pens que nos muda dalli aquell malait jorn.

72.

N
O pogueren retenir les lagremes la Guelfa ne la Abadessa, ans se plangueren molt tendrament. Empero com molt haguessen plant dix la Guelfa:—Dolça Festa mia, començam a comptar per menut totes les coses que vist desque partist daçi; vet que yo obre ya les mies orelles e aparell couinent loch a les tues paraules; ja lo meu cor tempra les plomes e saparella ab los seus amaestrats dits scriure les en la mia memoria per ço que yo continuament las pusca legir e recordar, e sere auara en guardar lo thesor que volenterosament com a prodiga voldria despendre.

73.

T
ANTOST aquella sauia donzella comença a comptar lo cami fins a la casa del Varuessor e, no oblidant lo mal sopar, compta la batalla de Curial e dels dos germans, e arreu totes les altres coses per orde quels eren esdeuengudes. Labadessa e la Guelfa moltes voltes hauien gran por de Curial e escoltauan les coses ab gran dubte; altres voltes reyen, axi com del fet del monastir e del pendre les treces. Finalment tot aquell jorn e altres molts la Guelfa e Labadessa consumaren ab molta atencio en oyr les noues de Curial, e aquell jorn anuides pogueren menjar, ne la nit dormir recordant aquests fets. Empero la Guelfa tots temps se temia de Laquesis e la judgaua per molt freturosa de vergonya, e per ço la sua honestat valer menys, e dix que era propri lo deu damor no hauer ulls. Nos veyen empero contentes de parlar de Curial, empero la Guelfa tantost tornaua a Laquesis e no la podia oblidar; tanta hauia la pahor gran que ab la poca vergonya loy furtas. E com molt daço haguessen parlat, una fonch la sentencia e conclusio del parlament e en aquella safermaren; que la Guelfa continuament trametes e donas a Curial no solament les coses necessaries a son despens, ans encara les voluntaries, per ço que per pobretat no hagues a perdonar a voler que li vengues. E axi fonch mes en obra, car tantost fonch manat a Melchior que donas a Curial totes les coses que volgues, sens contradiccio alguna, e trameteren li tota la sua gent e tota la sua desferra e moltes altres coses que la Guelfa nouament li dona, de que Curial com ho reebes fonch alegre molt.

74.

S
TANT Curial en Paris no volia que dell se fes mencio ne encara quels fets seus darmes se sabessen, e si alguns se sabien no fossen mesos en gran stima. Empero per lo senyor de Vergues e per lo senyor de Sant Jordi, fonch mostrat al Rey. E lo Rey los acosta e li feu festa molt gran e moltes profertes, e fonch fauorit assats de que alguns eren molt contents e a altres desplaya molt. Empero Laquesis lo festeiaua publicament e no hauia be ne repos sino tant com ab Curial staua. No reposauan tant ne hauien plaer lo Duch de Bretanya, lo Duch Dorleans, ne Carles de Borbo, qui jouens cauallers eren e cascu ere amoros de Laquesis, es treballauen en plaureli tant com podien, e ella axi mateix los feya bona cara. Empero com Curial hi era, tota la festa ere sua, e los altres morien denueia e de gelosia. Axi que aço procuraua alguna desfauor a Curial. Certament aquells senyors lo fauoriren per les virtuts e gracia que en ell eren, si Laquesis no fos en mig, e per ço se treballauen ells en procurarli tota la desfauor e abatiment que podien. Empero daltre part Curial era molt fauorit per lo Rey e per molts altres. Axi mateix lo Comte de Foix, lo senyor de Sant Jordi e lo senyor de Vergues, los acostauen molt, en tant que per ventura molts hagueren assaiat ferli algun enuig si aquests no fossen, los quals encara foren causa que lo Duch de Borgunya qui souen e moltes vegades lo sen menaua a son hostal, lo fauoris el se acostas. E axi ho feya, es treballa que Curial volgues pendre ell e esser seu, empero Curial nulls temps si acorda.

75.

E
N aquesta manera anauen los fets e anaren per alguns mesos, dins los quals molts torneigs e juntes se feren en Paris. E com venia lo temps, Curial feya apares ques apartas en manera que algu no sabia res dell; e despuys venia desfreçat a la plaça e certament ell sen portaua lo pris cascuna vegada. Empero hom del mon no podia conexer ne saber qui ere; de que lo Rey e tota la cort eren marauellats. E axis gouernaua certament que sino Laquesis altre persona no sabia sos fets. La qual com un jorn de una gran festa ella fos hujada de dançar, e lo Rey la tengues a parlament e loas per causa molt a Curial, la desuergonyada fembra per donarse fauor dix al Rey:—Senyor, un secret vos voldria dir, car se quey trobarets gran plaer e hauets gran desig de saberlo. Dix lo Rey:—Digats mo donchs, yous en prech. Ella replica:—Ja ho haguera dit, sino tement me que sia sabut per altres persones e yo hi perdria molt, per queus suplich que puys vos haure dit sia vostra merce tenir ho secret. Lo Rey respos que si faria. Senyor, torna a dir ella:—Vos desijats saber qui es lo caualler qui sen porta lo pris cascuna vegada del torneig e de les juntes; sapiats que es Curial: e faho tan secret que sino yo, a qui los joyells guanyats envia, no sab qui es lo guanyador. Respos lo Rey:—Tots temps pensi que era ell per dues rahons; una perque ell es lo pus valent caualler que al jorn de vuy sia en tota aquesta terra, altra perque quant les tals festes se fan, nulls temps lo veu hom. Era aquesta Laquesis molt treballada per les instancies grans que li feyen molts per via de matrimoni, en tant que sa mare, qui era molt tenguda a prop per lo Rey que donas sa filla per muller al Duch Dorleans, e a la mare plagues, la volia forçar ques fes aquell matrimoni. Empero Laquesis, postposada tota pahor, li responia que mort li podia donar, mas no marit. Empero Laquesis no volia tornar en Alamanya, si be la mare sen volia anar e cascun jorn ordonaua la manera de son cami.

76.

E
mentre que en aquest punt staua la cort atengue un caualler breto venint del Sant Sepulcre, lo qual era nomenat Bachier de Vilahir, en altre manera lo Sanglier de Vilahir, per ço com hauie les dents molt grans e axi mateix que deyen, que com era en batalla o era fello spumaua com si fos porch senglar. Era aquest caualler molt gran de la persona, terrible en son sguart e sens temperancia en sos mouiments, molt ergullos e de gran arrogancia, e de ço li crexia la superbia, que era tan forts de la persona que no dubtaua cosa que dauant li vengues, e mes auant que los fets li hauien succeyt be fins aquell jorn. E daltra part que era en fama del pus valent caualler del mon, pus ardit e pus brau, e ell sentint la fama, e semblantment trobantse per aquesta causa molt fauorit, loat e temut, menyspreaua tots los altres cauallers. E deya publicament que no eren stats res los fets de Tristany ne de Lançalot, car los cauallers eren sens armes e la gent era molt flaca, axi de força com de cor, e si per ventura algun se gosaua mostrar algun poch, tots los altres fugien e li hauien pahor, e que si ara fossen vius e ab ells encara Hector, Hercules e Achilles, dels quals les actors tantes coses hauien scrites, trobarien sens cercar molts cauallers quils faren atentar. E per aquesta via aquest Senglar de Vilahir ere en gran stima, e los senyors li feyen molta honor e fonch tan festeiat en la sua venguda que cuyda perdrel seny.

E com fos demanat de ço que li hauia esdeuengut en lo viage que hauia fet, comptaua moltes marauelles, les quals aparien miracles als que ho hoyen, axi de batalles entre moros, en les quals ell ere stat e tots temps vencedor, e axi mateix ab altres gents per terra e per mar, atribuint assi mateix la gloria de la victoria, affermant que si ell no fos, de tot en tot foren perduts aquells ab los quals ell era. Tots lo mirauen e quasi torbats de tanta strenuitat lo hauien per lo pus singular caualler del mon, e molts deyen; certes si aquest fos stat a Melu los dels scuts negres no sen portaran lo renom que sen dugueren aquell jorn. Tant e tant se parlaua dels fets daquell caualler, que no podiets anar en loch que no trobassets noues dell, marauellant se com natura en aquest temps hauia produit tan terrible e tan espauentable monstruo.

77.

D
URAUA lo parlament que de aquest Sangler se feya tant, que ja als homens sentits venia en fastig, e senyaladament Curial se apartaua de qualseuol loch que del Sanglier se parlas. E tant que un jorn com alguns fadament los fets del Sangler loassen e Curial fos present, e sens res dir sen volgues anar, un noble scuder, gran amich del Sanglier, dix:—Curial, vos no trobats plaer que hom diga be sino de vos, e puys vos sots bon caualler nous deuria venir en enuig oyr be daltres bons cauallers, maiorment daquest qui per ma fe entre tots los bons obte maioria e principat. Curial respos:—A mi, no desplau lo be que oig del Sanglier, ans sim aiut Deu me plau molt, mas oir una sola cosa moltes vegades es enuig.—A la fe, dix laltre, la negra enueia que li hauets vos fa enuiar de ço quels altres han plaer. Curial, ja ences un poch de les noues del noble home, respos:—Yo encara no he vistes coses del Sanglier qui degan moure a enuexa mi ne altre. Lo noble hom replica:—Ne encara vos sots tal caualler quel Sanglier ne altre degen prear molt vostres paraules. Curial ja exit de seny no sabent se regir, tanta era la colera quel sobraua, alargant la ma pres lo noble home dels pits dient:—Vostres paraules preu yo poch, e si lo Sanglier les deya yo li faria conexer que hauria mal parlat. Tots los que stauen en torn se meteren en mig e apartaren lo un del altre, e ab gran treball retengueren lo noble home, lo qual era tan fumos que aço era cosa del altre mon. Curial nos feu tenir, ans tench sa via e sen ana a son hostal varies coses cogitant.

78.

L
A fama de les paraules obri les ales e ab yuarços cors ana al hostal del Duch de Bretanya, lo qual ab lo dit Sanglier e ab altres cauallers, a manera de aquells qui cerquen pel en lou e nuu en lo jonch, cercauen via com porian desfauorir Curial en manera que dells nos fes alguna mencio. E axi com les oyren, dix lo Sanglier:—¿Que cercam pus? Ja nos pot scusar batalla entre ell e mi. E tantost trameteren per lo noble home qui Guillalmes de la Tor hauia nom, e a manament del Duch dix totes les coses que entre ell e Curial eren passades, de que lo Sanglier mostra hauer tant sentiment que cuydaua morir de ira. Aplegaren se aquell jorn en casa del Duch de Bretanya, lo Duch Dorleans e Carles de Borbo e altres molts, e tengut consell conclogueren que lo Sanglier combates a Curial a cors per cors, e axi fonch deliberat, e lo Sanglier promes metre en obra aquest fet.

79.

D
ALTRA part lo Duch de Borgunya sen ana al ostal de Curial, e axi mateix lo Comte de Foix, lo senyor de Vergues, lo senyor de Sant Jordi e altres grans Barons en gran nombre, e tengut consell, lo Duch de Borgunya tenia que Curial deuia scriure al Sanglier. Lo Comte de Foix e tots los altres tenien que no; car lo Sanglier no hauia de res ofes a Curial; ans Curial hauia ofes lo Sanglier, no per sa propia voluntat, mas empes de les paraules de Guillalmes de la Tor qui follament hauia parlat. Empero Curial li hauia satisfet de paraula e de fet, ofenent encara per ventura lo Sanglier que mal no merexia. E per ço era millor sperar que faria lo Sanglier tenint se per dit que ell era tal caualler e hauria tal consell que no voldria perdre un pel de sa honor. E axi sen anaren cascu a dinar a son hostal, exceptats lo senyor de Sant Jordi e de Vergues que romangueren ab Curial.

80.

C
OM fonch ora de anar a la cort, lo Duch de Borgunya, lo Comte de Foix e molts altres grans Barons, pres Curial, anaren tots juntats. Ja los altres hi eren gran stona hauia, e sperauen la venguda de Curial. Lo Rey, axi mateix pensant que daço poria exir gran brogit, com oys que Curial venia axi, acompanyat com oyt hauets, trames per lo Sanglier e dixli que hauia entre oyt que volia parlar ab Curial sobre algunes follies que li serien stades dites e quel pregaua que no ho volgues fer, ans se lexas daquestes coses, car Curial era caualler stranger e molt cortes, e li era recomanat e no li plauria que algun altre caualler li cercas ne li fes enuig. Lo Duch de Bretanya que hauia Curial en oy per raho de Laquesis, respos al Rey:—Ans seria molt gentil cosa que un caualler stranger que no sabem qui es, viua entre nosaltres, e nosaltres nos esforcem honrarlo e ell a menysprear nos. E ab tant Curial ates, e tantost lo Sanglier dix:—Curial, vostre nom no concorde ab les obres; yous volia parlar, mas es me defes per lo Rey mon senyor, solament vos dich queus vull combatre a tota requesta, e que vos deuisets les armes e cerquets judge e plaça, ab aquesta condicio: que si lo judje que vos haurets elegit no lexara venir la batalla á fi, vos romangats vençut, fementit e traydor; e sino yo moblich hauer judge ab aquest mateix carrech: que si ell no lexara venir a fi la batalla, yo romanga vençut, fementit e traydor.

81.

C
URIAL oydes les paraules, nos cuyta molt a respondre; ans estech un poch sobresi. E despuys ab paraules molt blandes e suaus, respos:—Sanglier, yo accepte la batalla e jatsia que dret darmes o al menys la usança dels cauallers qui fan armes o combaten en duello vulla que yo deuise les armes e cerque la plaça, totora empero, plau a mi si a vos es vist e aquest carrech volets hauer, que deuisets les armes e cerquets la plaça. Ab aqueix carrech que hauets deuisar, e sis vol vuy o dema, entrem en la liça, que acim trobarets prest per obrar per les mans ço que vos per la boca hauets gosat parlar. E axi fonch fermat per abdues les parts, responent lo Senglar que era content.

82.

G
RAN e molt gran fonch lo plaer que los Duchs Dorleans e de Bretanya hagueren de la concordia de la batalla, e tantost suplicaren lo Rey quels tengues la plaça e juras lexar la venir a fi. Es ver que al Rey era molt dura cosa que aquella batalla se fes e per cosa del mon ell no volguera tenir aquella plaça, sino que los Duchs tots junts foren tan inportuns, que lo Rey nos pogue scusar de tenirla, mas dix que per cosa del mon ell no juraria lexarla venir a fi, mas que tot hom se tengues per dit, vista la malenconia dels cauallers, de la qual ell tenia sa part, li plaura lo dia de la batalla veure pera quant es cascu, e que per ventura ells voldrian no hauer feta ne dita tal follia. E que sens falla, puys tots hi venien acordats, ell los donara entendre quels fora millor hauer pau, e asignals lo dia de Sant Jordi pera la batalla. Passat aquell jorn tantost lo Sanglier per un haraut trames a Curial una letra, per la qual li deuisaua les armes en aquesta forma. Primerament, que cascu se pogues armar a sa voluntat e plaer ab arnes comu de guerra, e que no poguessen dur rahors, punçons, conjurs, pedres ne altres coses, e que haguessen hatxes, spases e dagues eguals, significantli la larguesa de cada una daquestes armes. Axi mateix li trames la letre del Rey, per la qual los manaua que fossen en Paris lo dia de Sant Jordi, prests per entrar en la liça e fer la batalla.

83.

H
ACH molt gran plaer de les letres Curial e conuida lo haraut, empero dix que li paria que lo temps que lo Rey hauia assignat li paria molt gran, e dona al haraut una roba sua molt rica e gran colp de franchs dor, de que lo haraut fonch molt content e tornassen al Sanglier, dientli gran be de Curial. Lo Duch de Borgunya, lo Comte de Foix e molts barons e cauallers feyen molta honor a Curial, una per que ho merexia, altra per despit dels altres, e anauen a la sua posada, el acompanyauen fins a la cort, el tornauen a son hostal, e aço cascun jorn, en manera que Curial era molt ben acompanyat e ab molta fauor. Axi mateix Guillalmes de la Tor moria de desig de entrar en aquella plaça, e per aquell mateix haraut, de volentat e consentiment del Sanglier, trames a dir a Curial que be sabia ell que les paraules per les quals hauien a combatre ell e lo Sanglier, eren stades entre ells abdosos e que fora molt pus propri que ells abdosos fessen la batalla; mas pus que no podia esser, quel pregaua molt que volgues cercar un companyo contra lo qual ell pogues combatre e que fossen a dos per dos.

84.

C
URIAL respos que ells no hauien tal amistat per la qual ell lo degues complaure de cosa quel pregas, mas puys que veya que demanaua son dan, que ell lou complauria ab maior larguesa que ell no sauia demanar e axi que hagues licencia del Rey, que no li fallaria quil matas. Guillalmes de la Tor tantost suplica lo Rey que per sa merce donas licencia que aquella batalla se fes a dos per dos. Lo Rey dona la licencia ab molt gran plaer, car la malenconia que ell hauia daquest fet era molt gran, e per ço li plauria que fossen molts los qui fessen son dan, e que com maior fos lo mal, abans li passaria la fellonia. E axi lo haraut torna a Curial e li dona la licencia del Rey, de que Curial hague molt gran plaer, es mes a pensar qui hauria per companyo aquella jornada. E com be hagues pensat, delibera no pendre companyo en tot lo realme de França, no obstant que molts se oferien a ell pera aquella batalla, ans scriui al Rey Darago denunciant li lo punt en lo qual ell era, e li plagues trametre li un companyo pera aquella jornada. Lo Rey Darago hach molt gran desplaer daquella nouitat e publicala a tots aquells de casa sua, e puys que fonch sabut, veuriets alegrar cauallers e cascu mostrarse afectuos per anar en França e fer la batalla. Alegrauas lo Rey e no sabia on sestaua de goig veent la volentat dels seus cauallers, que cascu suplicaua e cercaua suplicadors per si, empero lo Rey se retengue aquell jorn. Mas Aznar Datrosillo qui oy aço, sens dir res, en aquell punt parti de Barchinona e sen ana a dormir a la Roca e dalli scriui una letra al senyor Rey per la qual li denunciaua com era partit per anarsen a Curial e fer aquella batalla; perque li suplicaua e li clamaua merce que nol priuas de la sua gracia, ans li plagues scriure a Curial que ell loy trametia. E leuas a mijanit e continua son cami a jornades tirades, tementse quel Rey li trametes detras per empacharlo. E axi vench a Paris es presenta a Curial, de que Curial hach molt gran plaer, car conexial per ço com hauia aportat lestandart al torneig e era valent e molt valeros, forts e ardit, en tant que tot caualler quil hagues per companyo deguera esser rahonablement content.

85.

L
O Rey com reebes la letre de Aznar ris e legila dauant tots e dix:—Sim aiut Deu, tots temps conegui que Aznar hauia mes mester fre que sperons, e sens tota falla ell es bon caualler e marauellos, e sera encara molt millor si a Deus plau. A molts desplague aço, perque cascu volguera hauer part de la honor de Curial; perque lo Rey ab molt gran cuyta feu fer paraments molt richs e trames los a Aznar ab gran colp dargent, e scriui a Curial e al Comte de Foix, al senyor de Vergues e al de Sant Jordi, quel haguessen per recomanat. E com Curial reebes les letres del Rey fonch molt alegre e dona les sues als dits senyors, perque tantost se proferiren al dit Aznar e prengueren lo en mig e amenaren lo al Rey per que li fes reuerencia, es presentas a ell. Car Curial nulls temps lo hauia aceptat per companyo, pensant que fora follia, hauent scrit al Rey, pendre companyo sens licencia sua. Empero puys que hach reebuda la letra del Rey accepta lo dit Aznar, joue de vint anys, molt gran luytador, tirador de barra, gran mestre en tot exercici darmes, axi despasa, de hatxa, com encara de daga, e tan leuger, que al saltar o volteiar paria que volas. E era tant forts, que en lo regne on ell se era criat fins aquell jorn no hauia par. Hauia los cabells durs e molt aspres e gran flota de cabells, grans mans, amples spatles e pits, e era molt prest e ardit com un leo. E com hach feta reuerencia al Rey, lo Duch de Borgunya dix:—Senyor, vets aci lo companyo de Curial. Lo Rey lo mira, e mira semblantment a Guillalmes de la Tor qui present era. E mentres Aznar fonch menat a fer reuerencia a la Reyna, dix lo Rey a Guillalmes de la Tor, tan alt, que molts ho hoyren:—Gran desig hauets haut de fer vostre dan, mes yom pens que Deus vosen bastara, que vengut es quius gratara la tinya, yom pens. Dien alguns que aquest Guillalmes era stat tinyos, e lo Rey li volie gran be. Mas ara lo desamaua molt per ço que aquest fet era vengut a gran culpa sua, era stat causa de tot. Miraren tots a Aznar, e feren raho que aquest deuia esser valent caualler e mol forts encara que fos molt joue e tendre. E per tots se feu general juyhi que tots quatre hauien assats e molt a fer.

86.

A
MAUA Laquesis a Curial sobre tota la sua felicitat, e axi com sabe la batalla faedora entre ell e lo Sanglier, senti en son cor dolor molt gran, e molt ansiosa prega sa mare, que axi ab lo Rey com ab los altres senyors se volgues treballar que aquella batalla nos faes, sabent certament que no obstant que Curial fos valent e molt forts caualler, empero lo Sanglier, segons la fama e les brauures que de si feya, passaua e excedia tots los cauallers bons. E encara que Curial fos tan bo e millor, ella no volia sperar la pahor de la fi de la batalla, la qual esta en gran dubte. E dix mes:—Senyora, segons yo he entes, ells no han raho de combatre, ney ha cas per lo qual batalla hage loch. E axi a vos que sots dona ja en dies, se pertany tractar tals paus e lleuar de cami aquest fet; sabent certament que si, ço que Deu no vulla, los fets succehian mal a Curial, de mi deuets sperar la mort, car ja no placia a Deu que yo visca tant que oia males noues de Curial, nel veia morir mala mort ne en perill daquella. E daltre part, que aço tot es gelosia e enueia que li han per mi: e tot hom diria; per Laquesis venen aquestes coses. E pensats quina honor men ve. Ja plagues a Deu que nulls temps lo hagues vist o al menys no fos venguda açi.

87.

F
ILLA mia, yo he ben entes tot ço que tu mas dit, e veigte enganyada en tres maneres: la primera, que tu ames home qui no es couinent a la tua noblesa; la segona, que Curial ama altra que yo per oyda conech molt be; terçament, que perts per ell un dels pus nobles matrimonis del mon. E que yom meta a fer tracte que digan que interes propri menpeny e no humanitat a moure aqueix fet, par me molt dura cosa, veent que en ma vellesa per crexer ma honor cobre renom de alcauota. E axi lexals, que Curial es assats bon caualler, e no es laugera cosa vençre un tal caualler com Curial es; e aço es ja stat vist e prouat moltes vegades e per molts. Mes auant pots pensar rahonablement que lo Rey qui es senyor tan saui, haura tal consell que veura ço que tu veus, que la batalla no ha raho, e axi no carregara sa consciencia. E pur com yo deliberas metrem en aquest treball, no es encara temps, car la cosa es tan fresca que no reebria consell.

88.

E
SCOLTADES adonchs Laquesis les paraules de la Duquessa, sa mare, estech entresi. Apres mudant un poch la color, en la seguent forma parla:—Nos marauell vostra excellencia e molt illustre senyora de la resposta que oyrets, ne vullats imputar aquest fet a poca vergonya, car la necessitat en que yom veig romp e trenca les leys, no solament de la vergonya, ans de tota la raho, e ja que vergonya degues hauer, dauant vos no ha loch, car sots mare e sabets tots mos fets e tota ma necessitat. Perque he deliberat passar e vençre la vergonya abans que reebre dan, podent lo scusar. Moltes coses mauets dites, a les quals si yo volia plenament satisfer, seria molt longa la resposta. Solament les que aci em recordare, e son dues; una que Curial no es pertinent a la mia noblesa; altre que ell nos cura de mi, sabent vos de qui es amoros. E jatsia a mi esser molt dura cosa voler me treballar en scalfar sanch ja freda e gelada, e cor en lo qual alguna impressio de natural calor ne viu ne regna, com amor laja de tot en tot desemparat e lunyat de si, demanant e requirint ho la longuesa del temps e la multitut dels dies, mes auant quem tench per dit que tot ço que yo dire seran paraules perdudes e sens fruyt, ab tot axo no callare, ans vos reduire a memoria ço que vos moltes vegadas mauets preycat, e axi satisfare a les dues dites rahons. E venint a la primera; ¿recordats vos, senyora, de les paraules que dix Guismunda de Tancredi a son pare sobre lo fet de Guiscart, e de la descripcio de noblesa? (11) Moltes vegades hauets loada aquella resposta comendant la dona de seny e de virtut. E pus Guiscart era joue e fadri, e nulls temps hauia com a caualler obrat de les mans, ans en solaços, burles e plaers se solaçaua, assats curialment; empero veent Guismunda que lo joue hauia bon principi, pronusticant poder hauer millor fi, volguel amar, e amantlo donali la sua amor, no valent Guiscart de mil parts la una de ço que Curial val. Filla era del Princep de Salern, haut hauia marit del linage dels Reys de Sicilia, fill maior del Duch de Capoa, e per ço la sua honor li deuia esser molt cara. Empero amor qui es piadosa e benigna fortuna los aiusta, e per ço que lo un no plangues laltre longament, los precura quasi simultanea o momental mort. E daço hagueren la fortuna fauorable que abdosos hagueren un mateix sepulcre. Curial, cert es a tots, e si les pedres parlassen dirian esser fill de gentil home e de gentil linage, e com vos e yo. Primerament lo veem en gentil e fort noble stat; lo coneguem fauorit per Lemperador, e per los Reys e Duchs tengut en gran stima. Que sia caualler vull mo callar per ço que tan be ho sabets com yo, e per ventura no tan be, car yo, a qui coue mes lo fet, he cura de informarmen millor e pus plenerament; pero assats ne sabets, sius recordats quanta honor nos ha feta la sua caualleria Ay mesquina! que ara tremol em par que veia lo foch qui deuia cremar Cloto, germana mia maior! Empero ab laygua de la caualleria daquest lo apagam, e que lo senyor Duch, mon pare, me presentas a ell ab tot lo seu ducat, be ho sabets vos. E com Curial en un punt stigues torbat e no respongues, lo senyor Duch replica:—Curial, per vostra la men mene, tota via que vos la voldrets laus liurare. ¿E fare yo mentidor mon pare e rompre la sua ley e ordenança? No ho vulla Deu. Mes, que ab tota la feruor damor qui mencen, yo nom son hauda desonestament, ans he guardada vostra honor e la mia, e guardare mentre sia viua. Ne confiu encara tan poch en lo be que Deus ha mes en Curial, quem demanas ne prengues de mi, posat que yo ho consentis, cosa que a desonor me tornas. Vullam li be almenys, per los beneficis que dell hauem reebuts, e si som tan ingrats que no lin donem guardo, no ho oblidem, e si ho oblidam, no retam mal per be car seria diabolicalment usar. A la segona, e si Curial es ben volgut de la Guelfa, a mi plau e yo lin sent grat; car la Guelfa la criat, la fet home, el ha mes el soste en lo punt e estat en que es. E donchs ¿qui poria rependre Curial si vol be a la Guelfa? A la fe blasmel qui vulla, que no ho fare yo, maiorment que se la Guelfa esser una de les pus honestes dones del mon. Humanitat e virtut la han moguda a auançar aquest per sos merits. Nulls temps oy parlar a sauis ne folls desonestament dells, e pur encara que fos, no es interes meu ni he tan poch seny quen faça enquesta, al menys no es son marit. En la ma de Deu es lo fet dels matrimonis, ell lo donara a qui li sera plasent. Una sola cosam pensi que voldriets obiscir contra mi, ço es que fonch gentil home pobre. Yo nulls temps lo viu pobre ans fort rich e tots temps en real estat. E cas que fos ver, no men cur; la gentilesa ja la te, fall li donchs la heretat; mon pare lay ha proferta, e com lay hage donada, tant valdria e mes que ell. E si mon pare no hauia heretat valdria tant com Curial? Certes no, car Curial sens heretat val molt. Donchs com haura heretat mes valdria que altre, que en ma fe ja ho val. Les altres coses que hauets dites lex vidues de resposta. Daqui auant fets ne ço queus vendra en plaer, car nous en entench pus a enujar.

89.

A
QUESTA reposta torba molt la Duquessa, e replica:—Filla mia molt cara, per les tues paraules son feta certa de la tua disposicio, e conech certament que en moltes coses de les que mas dites has raho. Empero que ab Guismunda te vulles fer fort, en aquest cas erres molt. No negare que Guismunda no fos tal com tu dius, molt valerosa, sauia e de molta virtut, e les paraules que ella dix conech esser dites molt sauiament. Empero cert es a tots que ella ab Guiscart usa menys honestament e indiscreta, e per ço vench a la fi que sabs. Als ha mester la dona sens saber parlar: molt millor li fora no saber tant o al menys no confiar tant de son saber, car creent les dones que ab paraules sabran cobrir les sues errades, se alarguen a fer coses que si tal confiança no haguessen, cessarien. E daço no pus; tots temps te entench a complaure de ço quem has pregada. La pregaria es honesta e per ço que tot hom sab quens ha fets molts e grans plaers e honors, haure alguna color de entremetem en aquest fet, e axi com lo temps nos donara loch, nol lexare passar en va.

90.

J
A la Guelfa hauia entre oydes algunes paraules de la batalla deuia fer Curial e ab la maior ansia del mon speraua esser certificada plenerament, com a ella vengue un gentil home de Curial e li dix tot lo fet, de que la Guelfa senti dolor molt gran e li desplague molt per ço com hauia manat restar Curial en Paris.—¡Ay, trista yo, dix la Guelfa, e nunca cessaran les mies dolors! ¡A Curial ¿e per quet ha fet Deus tan noble e tan valeros? Millor fora a tu esser de menor força; ja not seguirien tants infortunis e al menys series presseruat de perill e yo de pahor. ¡O com es segura cosa tenir les vies mijanes, car los extrems no procuren repos! Molts delits he hauts en pensar la virtut de la tua caualleria, mes les pahors que he passades e aquesta que es maior que totes les altres, crech que daran fi a mos dies. Mas yo mesquina ¿perque lamente, quina aiuda faç a Curial, ne quiny profit lin segueix? Millor me par seria lexar les lagremes e procurarli alguna salut si es a mi possible. Una sola cosa es la quem conforta, que se certament Curial esser bon caualler, mas alla on ha un bon caualler na un altre tan bo o millor. Ara açi no ha pus sino que yo li aiut ab los bens e ab les lagremes, que no son de pus tenguda. E segons que veig, lo dret es de Curial, que laltre la volgut combatre a tota sa requesta e Curial coue ques defena. E axi, Paulino, torna ten tantost a Curial e digues li que per amor de mi se esforce be e ordene ço que li plau que acis faça per ell, que tantost sera mes en obra.—E escriui letres a Curial les millors e de maior confort que pogue e sabe fer, e trames li dines e joyes. Empero la dolor del cor ab ella romas, e feu fer una image de Sant Jordi e cada dia hoya tres misses, totes dites a loor del dit sant. Paulino sen torna en Paris e donades les letres e les joyes de la Guelfa a son senyor, Curial fonch tan alegre que no sabia on sestaua de goig, e aparellas para la jornada lo pus honradament que pogue. Dins aquest temps foren tractades moltes coses per toldre de cami aquesta batalla, mas lo Sanglier no prenia ne volia pendre partit sino de la batalla, ne encara los Duchs de Bretanya e de Orleans li consellauen que la lexas, tenint se per dit que Curial ja ere mort, e cascu pensaua que mort aquest senyoreiaria Laquesis de tot en tot, no faent compte si ella vendria en plaer.

91.

E
axi mateix los tractadors de les paus venien a Curial pregantlo que lexas aquesta batalla. Curial responia tots temps que aquest fet no era en son poder, car lo Sanglier ho hauia a fer; que ell no hauia a fer sino a defendres, e si lo Sanglier nol combatia posat que fos dins la lliça, ell nulls temps se mouria, e responia tan blandament e ab tan suaus paraules, que tot hom hauia per clar que hauia gran pahor e li plauria be que aquest fet cessas. No feya axi lo Sanglier, ans ab tanta ferocitat parlaue e ab tan braues paraules, que tots los cuidaua aterrar, e finalment com molt lo tenguessen aprop los dix que sen anassen en bon guany o en altre, que nols escoltaria pus. E axi cascu saparellaua pera la jornada lo pus honorablement que podia; la qual com sacostas, lo Sanglier en mig dels Duchs Dorleans e de Bretanya ana al Rey e li feu la suplicacio seguent:

92.

B
E sab vostra excellencia, o molt pus alt dels Reys, com una e la principal de les condicions que son posades en la concordia de la batalla faedora per Curial e per mi, es que si lo judge que yo elegire no lexara venir la batalla a fi, yo romanga vençut, fementit e traydor, e per ço Curial remes a mi aquest carrech. Yo veent vos, senyor, esser lo maior Rey de christians e per conseguent del mon, e yo esser vostre vassall e hauer vos seruit no solament en vostra presencia, mas en moltes estranyes partides, axi deça com della mar, publicant la grandesa de vostra real maiestat, volgui elegir a vos per judge per ço que yo qui en tantes parts me son mostrat tantes vegades, una sola volta me mostre deuant vos, en manera que conegats qui son yo, que se fer e a que son bo, e veiats per obra ço que per fama hauets oyt.

93.

J
A lo Rey hauia respost que ell sobre aço faria ço que Deus li administraria, empero que no trauria tal paraula de la boca, com a Curial fonch dita la suplicacio que lo Sanglier feya, perque corregue ans vola, e fincant lo genoll deuant lo Rey, suplica al dit senyor que per sa merce volgues complaure al Sanglier de ço que demanaua. Dix lo Rey:—Encara nom ha dit que vol, e yo per ço que no mo diga, pensant ço que vol dir, me son cuytat a respondre. Dix lo Sanglier:—Nous deman quem donets terres, diners, ne joyes, solament vos deman que de vostra paraula sie fet segur que lexarets venir la batalla a fi, car en altra manera, sens combatre, seria yo vençut, fementit e traydor. Curial torna a dir:—A, senyor, que maiors gracies solets vos fer als que les vos demanen, ¿e no farets aquesta petita a aquest caualler que diu que tan vos ha seruit? Fets lay almenys a suplicacio de tots com açi son, los quals veig queus ho tindran a gracia molt gran. Ladonchs tots tornaren a suplicar de nou. Lo Rey viu se carregat de cada part, e los Duchs que li eren molt importuns, no podent se scusar, quasi contra son grat dix:—Puix que tant ho volets, a mi plau e axi ho permet. De la qual cosa Curial, no sperant que de tot hagues acabat de dir lo mot, se cuyta e li besa la ma. Tots digueren; per ma fe Curial es molt abte, e no es hom al mon que li pusca auançar dun pel, car ell sen porta la honor daquesta suplicacio. E axi sen anaren cascu a sa part, aparellantse pera la jornada que era molt prop.

94.

D
INS aquests mateys dies los dos cauallers ancians de la Guelfa hauien feta gran instancia al Marques ques treballas en donar marit a sa sor, acusant la sua gran negligencia e tarditat. E com lo Marques respongues que li plauria si tal matrimoni se oferis que fos condecent a la honor de sa sor, ells axi com aquells qui en als no pensauen sino en apartar la Guelfa de Curial, li replicaren que segons ells hauien entes, en França hauia molt grans e notables matrimonis. E que si a ell venia en plaer, ells se treballarien en mouren algun, a fi que aquella senyora tan noble e tan valerosa no perdes vanament son temps, aiustant aço moltes coses que serien longues de comptar. E daltre part li digueren que be hauia oyt e sabia que Anthoni, mossenyor oncle del Duch de Burgunya, se donaua dret en lo seu marquesat e moltes vegades per letre lauia request que li lexas ço del seu, sino a ell seria forçat cerquar partit de cobrar ho en tot cas. E que puys Curial ere en aquelles partides e en tal fauor, seria raho que aquest fet se leuas de cami, e que nulls temps lo Marques hauia haut temps pera fer sos fets fins ara; oferintse com al Marques vengues en plaer, anar personalment per tractar tots aquets fets, en manera que ell fos seruit, e per defalliment de seruidors sos fets ne sa honor no valguessen menys. Plague aço molt al Marques, e encarregals tots los fets, manant los que tant com toque als fets de Anthoni monsenyor, comuniquen ab Curial, empero que del matrimoni que entenen a tractar no li descobrissen cosa del mon. E axi conclogueren lo parlament, tractant aquests fets en diverses jorns, e fets los memorials e letres, pres comiat de la Guelfa, partiren de Monferrat e tingueren son cami fins que foren en Paris.

95.

C
URIAL per Melchior de Pando fonch certificat de la anada dels ancians, e lo jorn que degueren entrar en Paris isquels a reebre molt honorablement acompanyat, e menals sen a posar a seu hostal. E aqui los festeia e honra molt, els dona tots temps mentre alli stigueren tot ço que mester hauien, en manera que ells no despenien res. E si publicaren a Curial la causa de lur venguda, solament denunciant a ell lo fet de Anthoni mossenyor, al qual fet Curial se oferi per seruey del Marques fer tot ço que a ell fos possible; empero quels pregaua que lexassen passar la sua batalla, car lo temps dins lo qual se deuie fer era tan breu que ell no poria entendre en altre cosa. Ells respongueren que eren molt contents e que no obririen la boca sens manament dell. E axi ho feren, e venguels molt be per moltes rahons, les quals se diran dauall en son cas e loch.

96.

D
EXADES los ancians aquestes noues, interrogaren Curial del fet de la batalla que deuia fer, e ell los dix tot lo fet. A les quals coses ells replicaren:-Senyor Curial, aci no ha mester consell, car ja lo fet es en tal punt que nos pot mudar, solament vos reduim a memoria queus membre esser caualler, e les honors que caualleria vos ha fetes, les quals confiam de nostre senyor Deu crexeran ara en tal manera que no haura tan honrat caualler en lo mon, que ja ho sots molt e ho serets ara mes, Deu volent. Curial respos:—Cars amichs, jo a Deu no li deig sino un jorn, e aquell li pagare tota ora que li plaura. Ma intencio nulls temps fonch requerir caualler de batalla per flach que fos, ne dir de no a caualler quim requira per valent que sia, e axi yo son request e cuyt hauer bona justicia. Deu es en mig al qual recoman la mia causa; faça de aço e dels altres fets meus a sa volentat.

97.

D
ONADA fi a les paraules anaren sopar, e foren seruits esplendidament en copia gran de viandes e de diuerses maneres de preciosos vins. Marauellanse los ancians, e miren lo un laltre com se veen en tan gran casa, tan ornada, plena de tants seruidors, e tan composta de tan diuerses maneres de arrears; miren la vaxella tota daurada e en gran copia; miren lo orde del seruir, miren los homens dedicats cascu a son ofici seruir sens remor; arbitren aquesta no esser casa de caualler, ans de Duch o gran senyor; veen les viandes venir ab ministrers, veen venir durant lo sopar cauallers e grans barons, e alegrant se fer festa e honor a Curial, e ell a ells. Empero totavia Curial honraua los cauallers ancians e mostrauals als altres, perque tots los feyen honor e moltes prefertes per amor dell. Apres del sopar, lo Duch de Bergunya, lo Comte de Foix, los senyors de Sant Jordi e de Vergues, vengueren a la posada de Curial e com trobassen los ministrers cornant, meterense a dançar e a festeiar. E axi passa gran part de la nit entant que, passat aço, cascu sen ana a son hostal, romanint Curial ab los ancians alegres molt, e com fos temps de anar dormir, foren als ancians mostrades lurs cambres e, obtinguda licencia, partint se de Curial sen anaren dormir.

98.

V
ERITAT es quels ancians venien cansats del treball del cami, e hauien obs reposar. Empero lo acolliment que Curial los hauia fet, no donaua loch al dormir; ans desques veren apartats denuncien lo un al altre tot ço que hauien vist, axi com si cascu no ho hagues vist tot. Demanen lo un al altre: ¿hauets vos vist tal cosa?—¿E vos tal? diu laltre.—Certes deya lo un, yo no ho haguera cregut encara quem fos estat dit, si donchs no ho hagues vist.—Responia laltre; ni es encara creedor, car per ma fe aquesta es una gran marauella. Ara com se vulla vage del fet yom pens que nosaltres veurem de Curial, ço que tant hauem desijat, car lo Sanglier, segons dien, es lo pus fort e pus valent caualler del mon; e si tot Curial es bon caualler e valent, no es tal ne tan forts com dien que es laltre. E axi ell morra en esta plaça e sera desonrat pera tots temps. E si per ventura es lo contrari, ab lo matrimoni que tractarem lo apartarem de la Guelfa, e com lo matrimoni nos fes, per ventura se trobaran altres maneres per les quals nol caldra tornar en Monferrat. E cas que res daço no sia, ja som tant sos amichs que valdrem mes per ell, e axi nostra venguda no pot esser infructuosa. Meterense a dormir, e sino quels donaren dos lits en que dormissen e estigueren apartats, nom pens que aquella nit haguessen dormit en alguna manera, car la enueia de la qual ells eren plens nols ho haguera consentit, nem pens encara que reposassen molt pensant en quina manera li porien noure.

99.

A
mesquina e desauenturada enueia! Vella, falsa e sens algun be ¿com vens ab la cara magra, tota rugada, los ulls lagrimosos e lo cap tremolos, a metret dins los ossos daquets dos vells, e que ha fet aquell valent caualler, o quina raho as de maltratarlo? Veiam quiny profit te ve daquesta dampnada e auorrible condicio. ¿Com no penses que encara que Curial caygues del estat en que es tu, no ten milloraries de una agulla, car les virtuts sues nos mudarien en tu ne li series succesora en los bens ne en les victories? Si solament enueiaues les coses pertinents a tu, e que perdent los laltre tu los poguesses hauer e daço fosses certa, no obstant que es gran pecat, no seria tan abhominable; mes hauer enueia e meniar te les entramenes per cosa que tu no pories hauer en un partit ne en altre, es treball sens profit, car la Guelfa perdent Curial, no acolliria tu en loch daquell, ne donaria a tu ço que ell dona, ans per ventura se retrauria en menor estat, en manera quet foragitaria de la sua casa no hauent mester tan gran nombre de seruidors. ¡O, be es mesquina e catiua condicio la tua que no aprofites a tu, ne a altres, e tots temps treballes sens profit! Dius quet alegras e has plaer en hauer nogut a aquell. ¿No pots pensar que per ventura sera pus odios a tu son sucessor, en manera que tu no guarescas daquexa auorrible malaltia, ans tots temps de mal en pijor vages? Respon me: ¿quiny be se segui a tu en fer lançar los angels del cel, en fer pecar lo primer pare, e tans altres e tan grans mals com per causa tua se son seguits? Certes not conegueren be los jueus en la acusacio del Saluador; vegen ausades ço que han guanyat ab tu, e si totes les gents te coneguessen tan be com yo, no trobaries posada en loch on anasses. Lexa, falsa e mala, treballar cascu en sa eleccio e parteix te dels homens, car la tua canina manera es a Deu e a les gents odiosa.

100.

P
ASSADA hauien los ancians aquella longa e molt treballosa nit. Com lo dia fonch vengut clar e luminos, e per mostrarse esser altres que no eran, anarensen a la cambra de Curial, e com ell los vees saludals ab molt alegra cara, reebent los molt curialment e demanant los si hauien pogut dormir. Respos lo un:—Certes, senyor, yo no he dormit plenerament pensant en aquest vostre fet; prech Deu queus en traga ab honor. Certes si la victoria estigues en la mia ma, vos la auriets sens demanar.—Moltes gracies, dix Curial: axo e mes esper yo de vos, empero prech vos que no perdats lo dormir per aquest cas, car nou a vos e a mi no te profit, e no es seny despendre lo temps vanament. Donats vos plaer, que en ma fe axi faç yo, e en la batalla no pens molt per dues rahons: la primera, que yo son request e no he a treballar sino en defendrem solament, car yo no he a conquistar laltre, ans si ell nom conquista roman vençut, e axi es a ell doble treball mes que a mi: la segona, que tench Deus per ma part. E per aquestes dues rahons, estant sen Deus cominal no obstant que tots temps lo invoque en aiuda mia, tench alguna seguretat de la victoria, la qual lo Sanglier no ha ne pot hauer a present, e axi donats vos plaer, que aquest fet aquestes mans lan a fer e no vostre pensament. Cessaren les paraules: lo Duch de Borgunya vench e los altres senyors en multitut copiosa e, oyda la missa, caualcaren e anaren a la cort. Lo Rey mana als quatre ques deuien combatre que tantost com fossen dinats li trametessen les armes axi ofensiues com defensiues, car ell les volia veure e anar personalment a la plaça, e ordona on se metessen les tendes dels combatedors. E axi Curial lo mateix dia feu metre una tenda fora la liça, e axi mateix lo Sanglier ne feu metre altra contra aquella deuant la qual fica un estandart tot negre ab unes letres dor molts grans qui dehien Ahur. E axi lo Rey sen torna a son hostal, es mes a la taula e cascu sen ana a dinar. Tantost que foren dinats, los cauallers trameteren les armes al Rey e ell les viu e les feu regonexer, e despuys mana quels fossen tornades. La gent era infinida que era venguda per veure aquella batalla. Moltes loges foren fetes en torn de la liça la qual era couinentment gran.

101.

V
VESPRA era de mossen Sant Jordi que lo Rey trames per Curial e per son companyo, e apres que foren venguts, los dix publicament:—Curial, per esser strangers vosaltres no pensets que siats freturosos de fauor ne que los altres hagen, de dit ne de fet, un punt de honor ne fauor mes de la quels pertany, car yo mentench a regir aquest fet ab tanta egualtat como a mi sia possible, e axi no siats dubtosos de res. Semblantment si cosa alguna vos fall que mester haiats, digats ho, que yo laus fare donar si sera en mon poder. Al qual Curial respos:—Mosenyor, yo nulls temps pensi ni entench a pensar que vostra excellencia se deia gouernar en aquest fet, sino en la manera que hauets dita. Gran Rey sots e valent caualler, e son cert que donarets tal compte de vos que hom del mon nous pora rependre.—E tu, dix a Aznar, has mester cosa alguna? Digues ho, car not fallire. Respos Aznar:—Una cosa he obs e aquesta us deman, ço es, quens desempachets, car vot a Deu una senyora que am nom lexa dormir, ans vos jur que de nit me par que la veia em diga:—desempaxa e vine. Per queus torn a suplicar quens desempatxets e ella no sie frustada en son desig.—Digues Aznar, dix lo Rey, es bella? Respos:—Daçom tench per dit que sia la pus bella del mon; que no la vea persona alguna que della nos enamor. Lo Rey torna a dir tot en rient:—Digues, vol te be? Respos:—Per ma fe, senyor, yo crech que hoch, e dema Deus volent ho veurets per obra, car per dit me tench que recordant me della lo qui contra mi combatra fara son dan e axi sera certament. Ris lo Rey molt, e tot hom murmura dient que aquest deuia esser molt valent home darmes e daria bona raho de la sua honor. Ab tant se partiren del Rey e sen anaren a son hostal molt ben acompanyats. Lo Rey resta ab molts Duchs, Comptes e grans Barons e cascu dix publicament que tan gentils dos companyons pera una lliça no hauien vist com Curial e Aznar eren. E que be era ver que lo Sanglier era molt valent e forts caualler, brau e molt ardit e gran emprenedor, empero que Curial no era menys caualler que ell, si tot no parlaua tant. Dels altres dos cascu veya lauantage. Era Guillalmes de la Tor un caualler de poques carns e no molt forts, empero tan viu e tan ardit com un leo, e tan ultraios que era diables son fet; axi mateix ere molt destre e molt exercitat en tots fets darmes que a caualler se pertanyien. E per aquesta raho se hauia en ell alguna poca sperança, car en altre manera dell a Aznar tota comparacio era desygual.

102.

V
ENGUE lo jorn de la batalla; la gent se lleva gran mati e van per pendre loch on poguessen mirar, e no solament les lotges, ans encara tota la terra en torn era plena de infinides gents. Lo Rey e la Reyna vengueren; e nom se com ne en quina manera yo nomen lo nombre de les senyores qui de parts molt lontanes vengueren, e la gran multitut de cauallers e grans barons; yo no crech que semblant semblea fos james per tal cas. Car aquest fet despulla les grans ciutats, roba les viles de gents e los castells lexa sens guardians. Car la fama daquets cauallers era tan gran e tan stesa, que totes les gents hauien desig de veurels, senyaladament en tal stat. Los duchs e grans senyors cascus treballa en fauorir los seus, e ab la maior pompa e ufana que pogueren los menaren a la plaça. Curial e Aznar anaren sen drets al cadafal del Rey e feren li reuerencia, e feta semblantment reuerencia a la Reyna e als altres senyors e senyores, ab gran brogit de ministrers e trompetes anaren sen a la sua tenda la qual era rica en estrem. Les sues cotes darmes eren blanques ab creus de Sant Jordi. Daltre part lo Sanglier e Guillalmes de la Tor, no menys pomposos ne ab menor brogit venien, les sues cotes darmes vermelles e creus blanques. E Guillalmes de la Tor prega lo Duch de Bretanya quel fes caualler, e com lo Duch rebuias fer lo caualler en presencia del Rey, lo Rey li trames a manar que ho fes, e axi fonch fet caualler. E entraren axi los quatre cauallers, cascuns en ses propries tendes. Lo Rey donant principi a les cirimonies ques acostumen fer en tals jornades, trames tractadors de concordia e pau; mas lo Sanglier, al qual primerament anaren, spuma e dix que nols podia donar pau sino la mort. E finalment los uns ne los altres no hauien desig sino de menar les mans, per que tornaren al Rey ab la resposta. Tantost lo Rey los feu pendre jurament sobre la creu e los Euangelis, que no tenien conjurs ne altres arguments a adjutoris alguns sino solament les armes desusdites. E mentre en aço estauen, un frare menor lo qual dien que era home de molt santa vida e de la casa Real de França, com fos en Angers e oys parlar daquesta batalla, correch e vench a Paris en aquell cas que ja los cauallers deuien exir dels tendellos per combatre, e ab cor impacient e grans crits dix al Rey:—Est infel o que es ço que fas per quet constitueix enemich de Deu venint contra la sua ley, la qual prohibeix aquestes follies? Digues, senyor, aquests cauallers combaten contra moros per mantenir la ley de Jesu-Christ, o volen matar Erodes son enemich, o que es aço? Los Duchs e senyors digueren al frare que callas, que aquest fet se pertanyia a cauallers e no a frares. E no obstant quel frare tots temps cridas pus fort e no volgues callar, tant fonch lo brogit quels senyors feren, que el frare no fonch oyt, ans a empentes lo gitaren daquell loch per lo destorb que donaua en ço que volien ques fes, car en altra manera li hagueren feta molta honor axi com a aquell qui la merexia molt be. Lo jorn crexia e vets venir altre destorb, ço es una donzella caminant molt ben acompanyada, la qual feu suplicar al Rey que li otorgas licencia que pogues veure Curial abans de la batalla. Lo Rey demana qui era, e fonch li respost que Festa, de que lo Rey hach molt gran plaer e feu exir Curial de la tenda. E acostas a un angle de la liça, e com viu Festa alegras molt. Empero Festa, comtades a ell saluts de Monferrat, quasi plorant li dix:—Curial, en altre abit e ab altres vestedures vos volguera hauer trobat.— Curial respos:—Festa mia dolça, desque son caualler no fuy nem vees mills vestit que ara, e axi anats vosen a la senyora Reyna qui haura plaer ab vos, que de mius dich que a present no son dues persones en lo mon que tant me poguessen alegrar com vos hauets fet; e beneyt sia Deu que açi vos ha tramesa e don molta honor a aquella quius enuia. La Reyna reebe Festa no sens gran festa, e acostalas molt, dientli:—Festa, ¿queus par de vostre caualler?—Respos la donzella:—Amarga yo, que en altre punt lo volguera hauer trobat—Les crides se feren als quatre angles del camp que hom del mon no perlas ni fes signes, ab les altres circunstancies ques pertanyen a tal jornada e, enderrocats los tendellons, los cauallers baxaren les cares dels bacinets, desemperaren los amichs e parents, giten los tendelons de la plaça, romanen ab los feels solament e preses les hatxes en les mans comencen a moure.

103.

A
SSATS e molta honor hauia guanyada lo Sanglier en moltes places on a ultrança se era trobat, de les quals ere exit gloriosament, e per moltes partides del mon la sua caualleria era tenguda en molt gran preu, en tant que de les sues victories molts hauien començat a scriure libres, daurant les letres no obstant que per ventura los actes dargent fossen, segons que es costuma dels scriptors. E si al Sanglier fos estat acceptable, be anaua la sua terrenal honor, car era pronunciada e magnificada per lengues de Reys, Duchs e grans senyors, e no la deuia metre tantes voltes e en tants lochs en examen. Mas no sentia ell que fortuna fos alguna cosa, solament creya que al seu ardiment e a la sua força deuien esser atribuits los seus valerosos actes. Ne pensaua que los cans enueiosos, no per be del Sanglier mas per fer sos fets, laguessen tret de la selua stimulantlo ab diuerses maneres de ladraars e copia de morsos e mes ja dins lo parch, del qual exir no podia sino vencent e enderrocant lo saui caçador qui al portell lo speraua. E axil viu e encaram par quel veia ab lasquena e coll eriçats baxar lo cap, croxir les dens, afilant la una ab laltre, e tot baueiant se lexa anar prodigalment e sens manera contra Curial. Curial se mogue contre lo Sanglier ab passos forts, suaus e molta temperancia. E com fonch aiustat ab ell, donense de les hatxes molt grans ahurts, e lo Sanglier pensa que de aquell ahurt faria Curial tornar atras, mas no fonch axi, car Curial apres de hauer mesa la sua hatxa en mig, presentali los pits durs e aspres e estrebant ferm e stech inmoble, e empenyentlo apartal una passada de si, del qual ahurt se segui aço que abdosos los cauallers e los altres encara quils mirauen, conegueren certament qual dels combatents era pus fort. Tinyen se de color de mort les cares dels miradors e dins les penses fan diuerses juyhis. Los dos cauallers doblen los colps; lo Sanglier, molt pus ardit que saui, emprenia e feria mol forts; Curial se defenia e no curaua de ferir sino en cas que podia molt noure a son enemich. Lo Sanglier treballaua tant que no es en dir, e ab diuerses maneres e terrible treball se esforçaua ab incredible ardiment venir al desus de Curial. Empero lo gran treball que menaua e la aspresa que trobaua en laltre part li procurauen cansament. Car ell desmoderadament e ab tota la sua força se esforçaua a ferir, e Curial li empatxaua los colps parant li o torbantlo en los braços; e daltre part com veya la sua lo feria axi forts que lo Sangler se tenia molt per carregat, e axi dura la batalla per gran stona que abdosos jugauen de les hatxes axi com aquells quin eren bons maestres.

104.

L
OS altres dos se hagueren per lo contrari, car Guillalmes de la Tor conexent certament Aznar esser molt pus forts que ell, apres dels primers colps se mes en defensio, e ab giny e art pensa no solament ques defendria, ans encara li seria possible sobrar son enemich. Mas lenginy val poch contra maior enginy mesclat ab força gran, e per ço hom no deu confiar de son saber, car poch val contra altre saber mesclat ab poder. Per que conexent Aznar la poca força de Guillalmes de la Tor, puys que lach un poch comportat per conexerlo, lexas anar contra ell desmoderadament e donali tan grans colps que no li valia contrapassar ni parar, ne encara apartarse, car per molt que ell rodas e contrapassas, laltre seguia el estrenyia molt donant li colps sens comptar. E en tal manera lo torba que Guillalmes ja no sabia quiny partit se prengues, car ni una defensio ne altra no li valien contra aquell lamp de caualleria, car certes lo seu ferir no era del caualler, mes de tempesta gran. E tant lo feri sobrel cap que Guillalmes començas a vagueiar, la qual cosa sentint Aznar retench en si e nol volgue pus seguir en aquell cas, mas giras enuers los altres e viu que feyen mortal batalla, es donauen terribles colps e que lo Sanglier ja no feria axi fort com Curial, car Curial qui solia esser defenedor ere ja requiridor, e lo Sanglier cercaua defensions. E si al Rey fos stat vist be staua lo fet per toldre la questio, car ja ni hauia de penedits perque tant hauien parlat. Lo Sanglier fa loch es aparta dels colps de Curial; laltrel segueix el combat ab gran esforç; lo Sanglier cansa e fall li ale, en tant que ja no podia repolsar. Ab tot axo a Aznar fonch vijares que aquest fet duras molt e acostant se volgue aiudar a Curial, alçant la hatxa per ferir lo Sanglier, mas Curial crida grans crits:—Lexats lo, que yous faç segur que per aquesta batalla no seura primer en la taula de Perusa. Ladonchs Curial se mou pus fort e mostra ço que pot fer, car tot lo jorn se era staluiat. Lo Sanglier rodaua e tornaua atras, e anuides podia alçar los braços per parar la hatxa, car los colps que hauia reebuts eren tals e tants que ja no podia ferir, e poch a poch retraentse sacostaua a un angle del camp per veure si alli trobaria algun remey. E com se vees ja molt prop de la liça, tornant atras molt cuytadament se mes en aquell raco, empero al entrar cuyda caure despatles, e caygut fora certament si lo palench nol hagues tengut per detras. Perque Aznar vist que Curial no hauia mester aiuda, girars vers lo seu e viu lo que reposaua sobre la hatxa, e ana contre ell, e Guillalmes, be que fos cansat e las, sedreça contra ell per ferirlo e, a manera de un ca rabios desijant morir, se lexa anar contre Aznar. Mas no fonch res son fet, car apres de pochs colps Aznar lo abraça, el tempesteia tan terriblement, quel mes per terra e jague axi estes que no feya alguna defensio ni podia tornar ale ans se ofegaua, tant staua embafat. Aznar qui li staua desus li leu la cara del bacinet, e li dix:—¿Guillalmes, vols combatre pus? Ell respos:—Hoc; mas no mogue peu ne ma, per que Aznar li dix:—Ret te a mi. Respos:—No vull. Replica Aznar:—¿E no veus tu quet pusch alciure? Respos Guillalmes:—Fes ço que pusques, que la jornada es tua, mas yo nom retre james.

105.

L
O Rey mana als feels ques metessen entre los cauallers e nols lexassen pus combatre, e davalla del cadafal molt cuytadament e ana a Aznar e mana li que no combates pus. E anant als altres qui ja eren venguts al estrem de la batalla, dix a Curial:—Yous prech que per honor mia cesse aquesta batalla. Curial se tench en si e cessa de combatre. Mas lo Sanglier en aquell punt, segons costuma de tots los franceses, que com los feels se meten en mig tornen pus braus e mostren que les desplau molt ço que los feels fan, en aquell punt isque del angle e crida grans crits al Rey:—Mossenyor, no mo hauiets vos axi promes, per que donchs me procurats tanta desonor? Car mes me val la mort que la vida. ¿Volets me vos matar, ja que mon aduersari no pot? E dient aquestes paraules e manera de foll ana contra Curial per donarli un colp despasa, car la hatxa li era cayguda, mas Curial lo ahurta e abraça, e tot hom pronustica quel haguera mes per terra si lo Rey no fos quel prega molt quel lexas. E ja Curial lo lexaua, mas lo Sanglier ladonchs sesforçaua mes, es aferraua ab ell e crech que fora caygut si ab ell nos fos aferrat. Perque Curial dix:—Senyor, yous suplich queus lunyets e lexats me castigar aquest foll, lo qual ya staria segur si vos açi no fossets. Los feels hauien tots que fer en tenir lo Sanglier, car Curial nos mouia, perque lo Rey enujantse daquells mouiments no sauis, dix:—Certes, Sanglier, vos hauets poch seny e les coses que fets no son obres de caualler. E mana als feels que traguessen del camp lo Sanglier de son companyo, e lo Rey despuys pres los altres dos cauallers e mes se en mig dells e traguels del camp ab la maior honor que a ell fonch possible. Empero hagueren un poch a trigar al exir del camp, car lo Sanglier ni son companyo nos podien moure de cansament, e abans los hagueren de desarmar que moures poguessen.

106.

Y
A sen menaua lo Rey los dos cauallers estranjers, quant lo Duch de Burgunya, lo Comte de Foix e molts altres grans Barons se meteren en torn de Curial e de Aznar e, cantant ab molta alegria, sen van ab ells fins al palau del Rey. E com lo Rey descaualcas, licencia los cauallers per anar a la sua posada. Ladonchs oyrats crits de cauallers e gentils homens, brogit de trompetes e ministrers, festa gran e alegria molta. O Deu, deyan tots, e qui fos tal com lo un daquests dos! Vansen a la posada de Curial, on trobaren lo sopar prest. Aqui foren conuidats molts senyors e grans Barons e cauallers en multitut copiosa, e festeiaren tant que no es en dir, car yous certifich que gran temps hauia que tan noble sopar no fonch fet en aquella ciutat.


107.

A
LGUNS dies passaren que en Paris nos parlaua sino daquella batalla, e es ver que daço se cuydaren seguir molts inconuenients e grans escandels, car tots generalment donauen lo millor als dos cauallers strangers. Empero alguns parents e amichs del Sanglier, trobant en allo gran enuig, parlauen e deyen no de tot en tot lo contrari, mas volien colorar que lo Sanglier encara no era vençut, ans se poguera defendre si lo Rey no si fos mes. Per que lo Sanglier conexent Curial esser molt pus valent caualler que ell, volent toldre la ocasio, trobant Curial en mig de tots los grans senyors de la cort que dauant lo Rey de diuersses coses parlauan,en la seghent forma li parla:

108.

S
ENYOR Curial, veritat es que yo empes de mal consell emprengui combatreus a tota ma requesta. E alguns, ignorants lo punt en que yo era lo dia de la batalla quant lo Rey se mes en mig, parlen e fan juhy de ço que no saben e dien ço que no es ne fonch en lo mon, per que yo qui se la veritat del fet mills que altre, per toldre materia de quistionar, vull publicar lo punt en que yo era. Ver es, Curial, que yo era ja tan cansat e tan las que no podia pus en auant, e vos me feriats continuament mills e pus fort que james. E en lo cas que yom meti en lo angle del camp cuydi trobar alli remey, lo qual per vostres mans me fonch tolt, car poch maguera valgut segons que yo conegui tantost, que alli mateix vos maguerats mes a mort si lo Rey no ho hagues tolt, de que yo no li sent punt de grat; e per ço axi com home fora de seny, maferraua ab vos desijos de morir, car de escapar no era fora de sperança. E plagues a Deu que axis fos seguit, car nom aferraua ab vos sino per tenirme en estant, car en altre manera fora caygut de cansament. Empero lo Rey, al qual yo no pogui resistir, mestorce de mort, la qual per tot mon poder yo cercaua entre vostres mans e ja la veya visiblement, mas per temença del Rey fugi em desparegue. Perque yo, axi com a menor e de pobre força en esguart vostre, me ret a vos açi en aquesta plaça, ço que aquell jorn per cosa del mon no haguera fet, e fets de mi vostra volentat sens que per mi ne per altre nous sera tolt.

109.

T
OTS aquells qui entorn stauen e hauien oydes les paraules foren torbats e miraren Curial en la cara sperant que faria. Perque Curial tantost com lo Sanglier hach acabat de parlar, leuantse lo capero del cap, axi dix:—Senyor Sanglier, yom marauell quius ha consellat que diguessets aquestes paraules, car pus rahonable cosa era que yo les digues a vos, eus prech que vagen per mi, car certes nulls temps me trobi tan carregat com aquell jorn. E axi faç moltes gracies al senyor Rey qui no volgue que per tan poca cosa lo un de nos se perdes, o per ventura abdosos, car de les coses que son per venir Deus tot sol sab la fi. E aquells qui daço fan juyhi, si a ells plagues los staria be lo callar, car la fi ells no podien saber ne hom del mon. Perque Sanglier vets maci, e si entenets que sia quiti de vostres mans, sino trametetsme en lo loch que vos voldrets, car yastare tant alla a vostra ordenança fins que a vos vindra en plaer hauerme per quiti, em restituirets en ma libertat.

110.

O
YDES hauien tots los circunstants les paraules dels cauallers e, marauellats molt, no sabien que diguessen, perque Aznar se feu auant e acostas a Guillalmes de la Tor e dix:—Certes, Guillalmes, yo no sere menys cortes que aquests dos; yo son vostre presoner. Jur e vot a Deu que nom partire de vos sino que vos haiats pres de mi rescat aquell que voldrets e yo pore pagar. Perque Guillalmes dix:—Senyor Aznar, yo son content hauer tal presoner com vos sots, e axius requir que vengats ab mi e tengats vostra paraula. Tots hagueren plaer de aquesta pau noua, e abraça e besa lo Sanglier a Curial e a Aznar, e semblantment Curial besa Guillalmes de la Tor. Mas lo dit Guillalmes no besa a Aznar ans ab la vista braua e fellona, acomiadantse de tots, a la sua posada lo sen mena, e, aparellat notable dinar, prop una donzella germana sua, bella molt, que Yoland hauia nom, lo segue. E axi menjaren splendidament e com foren dinats, entrats tots tres en una cambra, en la seguent forma li parla:

111.

A
ZNAR, vos sots mon presoner per vostra volentat e hauets jurat no partir de mi sens rescat que yo prenga de vos, e yous respongui que era content. E lo rescat que yo de vos vull hauer es que vos donets un besar a ma sor, e tantost serets quiti. Perque Aznar besa la donzella e ladonchs Guillalmes li mes per lo coll una esquerpa dor molt rica que lo Duch de Bretanya li hauia donada, e dix:—Aznar, vos hauets pagat lo rescat, empero yo no he pagat lo deute queus deig, car vos me teniets en terra em poguerats hauer mort si volguessets. Empero vos pus piados de mi que yo mateix me donas la vida, la qual yo ab tot mon esforç me volia toldre, e axi fets de mi e de totes mes coses a vostre plaer. E tu, Yoland, fes sens contrediccio tot ço que voldra Aznar, hauent te donat un tal germa com yo son, lo qual hagueras perdut si ell hagues haut tant poch seny com yo. E feta collacio de la cambra isque, lexats dins Aznar e Yoland sens altre companyia, e tirades les portes damunt los tanca.

112.

A
ZNAR, trobantse a soles ab la donzella, ris del joch e dix:—Senyora, si tots los presoners han tal carceler com yo he, no deuen hauer dubte de mort, ne deuen desijar exir de preso; perque si a vos ve en plaer e a vostre frare, yous vull per muller. La donzella respos que ella no li contradiria res que ell volgues. Perque Aznar lleuant se dempeus sen ana a la porta e crida grans crits a Guillalmes, lo qual vengut dix:—Aznar, ¿ja sots huiat de la companyia de ma sor? Aznar respos:—Guillalmes, no son huiat ans te prech, si a ella plau, que lam dons per muller. Guillalmes, molt pus content que dir nos poria, replica:—Aznar, no per muller, car no ho meresch yo, mes per catiua lat done, e menalaten e fes della ço que vulles. Aznar torna a dir que per muller la volia, perque Guillalmes e Yoland ho atorgaren. E, pasada la festa, denunciat aquest fet al Rey, lo dit senyor nach molt gran plaer, e feu venir la Yoland e la Reina la enjoya e la mes en molt gran punt. E lo mateix jorn los esposaren e no passaren gayre dies feren les noces molt grans e solemnes. Era aquesta Yoland de molt noble linatge e era molt ben heretada, e lo Rey volent mostrar en molt gran singularitat la sua reyal magnificencia, e moltes joyes e cinch mili escuts dor al dit Aznar dona. E los parents de la Yoland, per raho que lo dit Aznar sen pogues portar la dot de sa muller, la heretat li compraren. E ab molt gran e molta honor e riquesa lo dit Aznar, per tornar en lo Regne don era natural, daquest jorn auant ab sa muller a aparellar se comença.

113.

L
O Sanglier qui no era content del mon, del dia que les paus dels cauallers se feren auant nulls temps se mostra, ans pres abit de framenor e secretament en lo monastir se staua. Empero lo dia de les noces de Aznar ab un abit molt pobre e un companyo isque e vench a la sala on se celebraua lo conuit e festa de les noces, e messe deuant Curial e demana li almoyna. Curial en un punt nol conegue, car no pensaua que lo Sanglier de tal eleccio usas. E lo Sanglier replica:—Curial, donam una almoyna per amor de Jesu Christ, e plora. Curial lo mira ferm e coneguel e dix:—O Sanglier, e quius ha consellat? Respos lo Sanglier:—Deu. Ladonchs Curial dix:—Ell vos faça saluar lanima. E com dix lo Sanglier,—dubtats que puys yo per seruey de Deu he relexades les vanitats del mon, que Deu nom faça saul?—replica Curial:—No dubte yo en axo, mas he gran dubte que mes vos haia mogut desesperança que amor; e no pus al present, que aquesta plaça no es per aquest parlament. Lo Sanglier se muda daquell loch e discorregue les taules demanant almoyna, e no volia pendre sino troços de pa. Anaua carregat de gents quil enuironauen, e los uns plorauen, los altres se marauellauen e quasi torbats deuenien muts, altres se metien en un raco e pensauen en aquesta nouitat. Lo Rey semblantment e los altres senyors stauan molt marauellats e no sabien que dir. Empero lo Rey a cap de gran stona comença a parlar del Sanglier, e dix:—Per cert lo Sanglier tots temps ha usat dels strems e algu nos marauelle daquest fet, car costuma es e molt natural daquesta nacio, que com a un gentil hom ve algun cas tan sinistre que perda la sua honor e deuenga pobre, no li fall un bordo ab que sen va demanant almoynes a Sant Jacme en romeria. E es lo contrari dels spanyols, que tantost que tornen pobres, ab aquella matexa pobretat deuenen ladres e robadors de camins. Aquest Sanglier empero no estech pus en Paris, ans sen ana e per ses jornades vench en Jerusalem, e apres sen ana al Mont de Sinahi al monastir de Sancta Caterina (12), on visque e mori santament e en fama de molt sanct religios.

114.

G
RANS e molt grans eren les festes que eren fetes als dos cauallers strangers, e general juyhi ere fet aquests esser los millors cauallers del mon, e que entre ells no hauia que triar, que si tot Curial era bo e molt valent caualler, certes no era menys bo ne menys valent Aznar, del qual era lo Rey tan enamorat que nos veya fart de tenir lo de prop. En aquest temps Aznar pres comiat del Rey e dels Duchs e grans senyors, los quals li donaren gran colp dargent e de joyells, e ab sa muller ab molta alegria sen parti. Curial lo acompanya vuit legues e com vench al partir dix:—Senyor Aznar, yo nous pusch merexer a present la gran gracia que vos me hauets feta ne la honor que he hauda per vos. Deus lo qual es retribuidor de totes les coses, vos ho vulla guardonar. Yo he pertida la mia desferra tota mig per mig, e la meytat que yo tench per vos es açi. Manats la pendre, e clam vos merce que a aço no responats sino lo metre ho per obra, car si vos sots amich ami com yo son a vos, e com jam sots estat, seguirets ma voluntat e plaer, la qual es aquesta. Molt se debate Aznar per no pendre ho, mas finalment hach a complaure a Curial. Ladonchs Curial pregant lo que en gracia e merce de son senyor, lo Rey Darago, lo volgues recomanar, e comanats los uns als altres a Deu, continua Aznar son cami fins a Barchinona on Aznar troba son senyor ab molta gent notable.

115.

N
O curare ara de parlar de la recepcio quel Rey feu a Aznar e a sa muller. Pens cascu que aquell Rey era lo millor caualler del mon e amaua e honraua los bon cauallers, car assats ne digui en lo capitol dels cauallers qui venien de Montferrat. E qui voldra saber qui fonch aquell Rey, lija lo seten capitol del purgatori de Dant que alli ho trobara. Car no obstant que lo dit Dant fos affeccionat ala parcialitat del Rey Carles, enemich del dit senyor Rey Darago, e en aquella comedia de purgatori aquest venerable e gran poeta e actor ab tot son poder e saber se esforce en pronunciar les laors daquell Rey Carles, lo qual sens tota falla era notable Rey e bon caualler, no empero par e egual al altre; ab tot axo no gosa amagar la strenuitat e excellencia dela caualleria daquell illustre, tres excellent e molt alt e valeros Rey Darago, los strenuus actes darmes del qual, axi com dignes de recordable veneracio, escrits en molts autentichs e grans libres per diuerses, grans e molt solemnes doctors, robora e conferma dient en lestrem punt del seu parlar ab gran dolor de son cor, que de ogni valor porto cinta la corda (13). Legidor, aten be a les paraules que diu; que de tota valor, e noli posa defalliment, ne ho poria dir sens cosciencia, car be sabia Dant que lo dit Rey Carles ab gran poder de gent tenint sitiada Mesina per mar e per terra fugi per pahor del dit Rey, qui venia sobrell no ab tanta gent com lo dit Carles tenia. E semblantment com seguint lo dit Rey Carles, lo Rey Darago e ell saguessen acombatre acors per cors en Bordeu, e lo dit Carles, contra tota sa fe e contra tota honor de caualleria qui prohibeix lo fet seguent, hagues fet aiust de gents darmes en gran nombre, axi com aquell qui finalment ho podia fer per raho que era frances, per empachar lo dit Rey Darago que a la batalla no anas per dubte daquella gent; ell empero cerca manera no sens gran perill, com anas e de fet ana, e lo jorn assignat pera fer la batalla comparegue dauant lo capita de Bordeu prest per fer la dita batalla. Lo dit Rey Carles empero no comparegue ne satisfeu a la sua honor; e aço no era ne fonch amagat al dit Dant, car encara atots los orbs fonch assats notori. E daço no pus, car fonch massa notori en aquell temps per tot lo mon, e durara tant com lo mon haura durada; e axi tornare a la materia de la qual me son un poch lunyat, car daço nos pertany en aquest libre parlar pus.

116.

C
URIAL torna en Paris on hauia lexats los seus ancians cauallers, continuant tots temps la festa quels hauia començada a fer, de que los cauallers eren tant contents que mes no podien. E veyen lo tan fauorit e honrat, que lo Marques de Monferrat fora ben content de la meytat. E com lo Rey de França sabe, no certes empero per Curial, com hauia partit ab Aznar, jal tengue per millor caualler, e axi mateix honors moltes li feu mes que no hauia fet e preciosos dons li dona. Nos parlaua sino de Curial; tots jorns crexia la sua honor la qual cosa los ancians veyen be e, jatsia mostrassen hauer ne plaer, tota via lo volgueran veure mort, desonrat e abatut. Vets quina macipa es la mesquina enueia, que quanta mes honor li farets mes vos auorrira e desijara que laiats dan. Dins aquest temps lo Rey de França torna a parlar lo matrimoni de Laquesis e del Duch Dorleans, lo qual moltes vegades era stat mogut, e, com Laquesis noy volgues donar loch, fonch li dit que si Curial nos lunyaua per algun temps de Paris lo matrimoni nos faria, car Laquesis ne veya ne ohia de Curial auant. Perque lo Rey, cuydant ben obrar, e per que aquesta via poria per ventura venir a fi de ço que hauia començat, trames per los dos ancians e sils dix com ell se era treballat en aquell matrimoni e que lo fet prenia alguna dilacio per Curial, al qual, segons hauia oyt, aquella donzella volia be. Perque los pregaua que de lur propri mouiment li consellauen e tenguessen manera que volgues pendre alguna espassa exint de Paris, o almenys apartantse del anar e venir tan continu com feya a la posada de Laquesis, a fi que ella refredas algun poch, e pensant que ell la hagues auorrida traurien della millor partit, car lo Duch Dorleans la amaua tant que perdia lo seny per ella e Curial noy guanyaua res.

117.

O
YDES los ancians aquestes paraules e conuidantse qual primerament respondria, lo un començant axi dix:—Molt alt e molt excellent senyor; si ab altra persona yo parlas per ventura no curaria de fer la seguent resposta, empero deuant tant e tan alte e tan saui Rey, no stare de dir ab bona veritat ço que yo sent de Curial. Senyor, sapia vostra molt alta senyoria que aquest es fill de un pobre gentil home, quaix que anaue a les almoynes, e vengue estant minyo a casa del Marques de Monferrat, mon senyor, lo qual com se altas dell feu lo vestir e en la sua cambra ab altres fadrins lo mes. Aquest cresque en edat e en astucia e devench molt malicios, e ab induccio de un traydor qui Melchor de Pando es nomenat, la Guelfa, germana del dit Marques, que senyora es de Mila, senamora dell en manera que ell li roba no solament lo thesor e joyes, ans encara la honor e fama, de que aquella senyora ha perdut e pert son matrimoni; que si aquest no fos, es molt valerosa e rica e de incomparable bellesa; e axi va aquest per lo mon ab los bens daquella senyora. Semblantment anant en Alamanya per fer una batalla, axi com aquell qui es fortegaç e no dubta res no hauent altre be en ell, senamora daquesta Laquesis. E si ellal conexia tan be com nosaltres no hauria cura dell. E robala e mante per aquesta via lestat que vets, car no par que ell hage per mantenir una haca. Ara, senyor, veig que vos li fets tanta festa e tanta honor, que ell pert e pens que hage perdut lo seny, e sis te per tan gran que ja no porta honor a home del mon, ans enten que tots li hagen a fer lo buç. E si ell hagues seny, sentint lo Duch Dorleans hauer enuig de la frequentacio que fa en anar e venir al hostal de Laquesis, bes deuria lunyar della. E ella mostra be esser fembra que tots temps tria lo pijor, car diferencia deuria fer entre aquells dos. Empero puys que vostra senyoria vol e mana que aquest se partesca daçi, nosaltres lon farem anar en breu, car tindrem manera que della lo reuocaran, e ladonchs Laquesis perdra la sperança e refredar sa dell. Aquesta resposta loha laltre ancian, aiustant a aço que no seria mester que ho sentis Curial. Al Rey plague aquest consell; empero conegue clarament que aquells ancians li volien mal, e si ell ho hagues sabut abans nos fora descubert a ells, e per çols parla en la forma seguent.

118.

B
E sabia yo Curial de qui fonch fill e la manera tota de son pare e tot lo seu principi, e es ver que aquexa dona la molt auançat, pero yous jur com a Rey, que ella te lo millor e pus valeros seruidor que sia en lo mon, e si ella li ha donat e dona de sos bens, nols pot ne poria en manera alguna mills esmerçar e ell los mereix bolt be. E direume qual home conexets ni hauets vist tan noble ne tan valeros. Dich vos que entre los cauallers que yo conech no li sent par, car aquest es caualler en parlar e en obrar, e en plaça e en cambra, e en liça e en tot loch. Daltre part es molt abte e virtuos, saui e de gran e notable consell; pero no men marauell, car entre los grans philosofs, poetes e oradors, veig que es tengut en gran stima. E veig que son fet ira de be en millor, car es tant diligent que no pert temps, car com armes se fan en qualseuol manera ell es dels primers e sen porta la honor. Sil volets en cambra cantar, dançar e solaçar curialment, dich vos que algu dels altres nos pot egualar ab ell. E partit daqui no lexa lestudi, ans tracta tan reuerencialment los llibres que tots quants lo conexen ho han a gran marauella. Que sia bell de la persona e gracios, no mo caldria dir, que si malicia o enueia nous te cegats tan be ho vets com yo. A molts lo he oyt loar, e certes no a tort, car si los meus hulls no man enganat, nulls temps hoy loor que li fos donada, que ell no la obras millor que no hauien los altres expresat. Donchs ¿que podem dir sino que Deus e natura lan compost e axi auantaiosament dotat? Aço que diets que la Guelfa pert per ell matrimoni, molt son marauellat yo daqueix mot, car certs siats que vista la sua valor e moltes virtuts de que Deus copiosament la fet rich, poria ell fer en aquest Regne si volgues tan gran matrimoni quen seriets marauellats; car no ha degu per gran que sia que nol se acostas volenterosament, axi com aquell qui ho mereix molt be. Laquesis ha raho de festeiar lo, car tal honor li feu en Alamanya, e si ell per muller la volia, no loy caldria dir dues vegades, que ab la primera seria fet e plauria molt al Duch son pare, segons yo he sabut. E axi no curets daquestes coses, car la costuma de la caualleria e de la sciencia es tal que auancen los homens de pobre stat els fan grans senyors. Car tots los Reys en caualleria e encara en sciencia hagueren principi, car sens aquella no foran maiors que los altres. Perqueus torn apregar que metats en obra ço quem hauets profert e les altres coses metets en oblit, que si del cel no li fos atorgat, Curial no haguera obtengudes les victories e honors que lan auançat. E en aquesta manera fina lo Rey lo seu parlar.

119.

L
ALTRE ancian, que encara no hauia parlat, replica:—Senyor, ni cobdicia de toldre a aquest aquell fum de vanagloria que te, ni desig de maltractarlo, no ha fet parlar axi mon companyo. E si fa la gran desonor que de aquest fet se segueix al Marques e a la Guelfa, la honor dels quals desijam. E voldriem si esser pogues, que aquella dona, la qual es la pus bella e valerosa del mon, no perdent per aquest la sua honor se collocas en matrimoni, per la qual cosa som açi venguts. E pens vostra molt alta senyoria si en casa vostra hagues un caualler qui en dan e carrech vostre torbas alguna germana filla vostra, quiny sentiment ne hauriets. E nos no curariem tant daço, mes dubtant que lo primer jorn que aquest fet atenyera a les orelles del Marques, aquella dona es perduda sens altre culpa sino solament lo auançament que fa a aquest caualler, e semblantment ell serie perdut perdent lo fauor daquella senyora; e per ço pensam cascun jorn com millor e ab menys dan poguessem toldre aquest inconuenient, lo qual nos pot fer que no venga si Deus noy proueix o bones gents. E mes que som seruidors de aquella senyora e tenim recomanada la sua honor per lo Marques, de la qual li donarem mal compte si aquesta follia en seny nos conuerteix. E lo Marques ya en altre temps nague algun sentiment, e veent lo perill, no estam sens por e no speram sino lo jorn que sabut aço prengam mort ab ella o stigam en preso per tots temps.

120.

E
SCOLTADES per lo Rey molt atentament totes les paraules que li foren dites, dix:—Bons homens, gran carrech vos carregats, que Curial poca pahor ha del Marques, ni ell apresent gosaria metre en obra ço que vosaltres diets. Car Curial ha vuy tals amichs que lo Marques haurie mal seny si alguna cosa de aquexes assaiaua, e Curial sens falla loy donaria be entendre per obra. Ni encara sa sor ha comes tal crim, segons yo he entes e vosaltres axi ho diets, que meresca mort ne preso, e cas que alguna cosa hi hagues, pensats que a la Guelfa no li falliria qui la defenes e, si mester, la venjas cruelment. Si en ma casa tal caualler hagues e germana mia o filla dell se altassen, yo lay donaria per muller, car per virtut de caualleria e de noblesa de cor, nulls temps caualler valgue mes que aquest. E axi si vosaltres per a la Guelfa cercats matrimoni, no anets pus auant, car trobat lauets en Curial si ells volen, e nol pot hauer millor en lo mon. E axi siats aiudadors e no acusadors, car yo moltes coses se que vosaltres no pensats. Per que lexant les altres coses fets ço quem hauets profert. Si per ventura altre via pus honesta hi podets trobar, daquella us prech usets, car no voldria fer enuig a Curial per cosa del mon. E axils dona comiat e tengueren lur via.

121.

T
ORNATS adonchs los ancians a la posada trobaren Curial, quils speraua per sopar; e faentlos molt bona e alegra cara los dix:—Daçi auant podem començar a parlar del fet per que sots venguts, e axi tota vegada queus vindra en plaer me trobarets prest per parlar e metre en obra, no solament aço, ans encara totes altres coses que seruey sien del Marques. Los ancians respongueren que ell ja sabia ço per que ells eren venguts, e que ells a ell venien e no a altre persona, e axi que en ell staua lo fet, que començas tota hora que li plagues. Perque Curial lo mateix jorn ab ells sen ana al Duch de Borgonya e parlali largament, donantli entendre com lo Marques de Monferrat li hauia trames per aquesta raho aquells dos cauallers, e axi que li suplicaua e li clamaua merce que tengues manera que per Anthoni mossenyor son oncle lo Marques no fos molestat. Lo Duch li respos:—Car amich, mon oncle no es açi e es malalt, en manera que segons ço que yo vuy he sabut, nom pens que james ne lleue, e si sera cas que ell guaresca yol fare açi venir, e pensats que per amor de vos fare tant que los fets del Marques iran be. Si ell mor, ço que Deus no vulla, yo son hereu seu axi de ço que poseeix com daqueix dret del marquesat, si algun es, e tots temps fare ço que vos ordenarets, que no passare un punt mes auant. La qual resposta Curial accepta ab molt gran plaer e lin feu infinides gracies, obligantse a seruirlo mes auant de ço que ja ere obligat. E axi sen tornaren a son ostal, e feren conclusio que lo jorn seguent Curial los desempachas e tenguessen lur via, prenent Curial lo carrech del fet concordat ab lo Duch.

122.

B
ES pensaua Curial que los ancians fossen tals dins com de fora, e no pensaua en ço que ells treballauen nuyt e jorn. Per que tantost lo jorn seguent feu venir draps e sartres, e vestils molt be, axi a ells com a la sua gent, segons la manera pertinent a cascu. E com fossen ja vestits e en punt de partir, ell los dona les letres que trametia al Marques, en les quals comendant los ancians de seny e de diligencia, los acomana creença de totes les coses. E exint ab ells, sengles molt belles hacanees e argent per al despens, graciosament los dona; les quals coses prenent los ancians, contents ultra manera, humiliant e obligantse a ell molt, dell se partiren. E tornant Curial en Paris, ells caminaren fins en Monferrat, on foren reebuts alegrament e ab molt gran festa.

123.

R
EEBUDES e legides lo Marques les letres de Curial, volgue oyr la creença, e per virtut daquella ell sabe la resposta del Duch de Burgunya, de que fonch molt content. E publicament recitaren los ancians al Marques e la Guelfa lo punt en que Curial era, e la honor que li ere feta e la que ell per sa gracia hauia feta a ells, e semblantment la batalla que hauia feta ab lo Sanglier e tot lo triumphe en que ell se trobaua; de que lo Marques, Landrea e la Guelfa mostraren hauer gran plaer. E lo Marques dix que certes ell no creya que millor caualler hagues en lo mon ne pus valent. E axi parlaren los ancians de Curial, que tot hom se tenia per dit que ells lo amauen molt. Perque la Guelfa, pensant que axi fos, los scoltaua molt volenterosament, e, presents tots los interrogaua de algunes coses que ella desijaua saber, manant los que a la sua cambra per parlar ab ella venguessen.

124.

L
A Fortuna que fins aquell jorn hauia feta en Curial alegra e molt riallosa cara, requirida ab diuerses instancies ans importunitats per la falsa e iniqua Enueia qui della nulls temps se parteix, delibera, noent al dit Curial per tot son poder, hauer dell e dela sua virtut maior proua que fins aquell jorn no hauia poguda hauer. E jatsia ella fins aquest punt li hagues atorgats tots los bens e totes les prosperitats que ell hauia sabudes desijar, largament e molt copiosa, ara li vol noure, e de fet noura per tot son poder e saber tant com a ella sera possible. Perque appellats los Infortunis en la seguent forma los parla:—Jo ne pusch ne vull negar que vosaltres ne siats segregats de mi, car aquell jorn que luyti ab la Pobretat perdi de tot la senyoria que hauia sobre vosaltres, en manera que yo nous pusch manar ne forçar per la sentencia que contra mi fonch donada. Empero pregaries no son vedades, e axius prech que recordant vos del temps passat, me vullats fer un plaer, e fer ho deuets segons vostra costuma e bona usança que nulls temps me digues de no de cosa que yous pregas, e la causa de queus prech es aquesta. Yo ab tot mon poder me son esforçada auançar e metre en bon estat un caualler apellat Curial, seruidor de la senyora de Mila, en manera que li he feta trobar gracia en los hulls de totes les persones que lan vist, dues solament exceptes, les quals estogi pera que vosaltres poguessets usar vostre bon offici. E aquests son dos cauallers ancians de casa de la dita senyora de Mila, los quals ma sor e bona amiga mia, la Enueia, que açi vets, ha tenguts ben a prop que dells nulls temps se es pertida, pregant encara a mi que li volgues lleuar tota almenys una gran part de la fauor que li he donada. Yo veent que aço no pusch fer sens aiuda e fauor vostra, vos prech ab affeccio, que venint fauorables a metre en obra mos prechs, li donets lassalt per totes aquelles vies que yol he fauorit, lleuant li a dret o a tort tots los bens que yo li he comanats, en manera que no li romanga res. E aço no en un punt, car laugera cosa seria a ell e poch treball esser destruit en un punt, mas poch a poch per ses jornades, axi com poch a poch lo he yo fet e lleuat en alt. E ladonchs veure sim conexera, car ell se te per dit que tots los bens e prosperitats que ha hauts e haudes e posseeix, hage hauts per sos merits, no donant gracies al donador, ni pensa que james li pusquen defallir. E axi conexera la sua virtut si sostendra ab egual cor mi e vosaltres, car jatsia hage molt a fer en sofrir lo be e saber se gouernar en la prosperitat, empero en los infortunis proua hom la virtut dels homens. E tantost seguint a mi e lo cami que yo he tengut en leuar lo alt, per aquell mateix cami lo metets a fons, exceptat que en batalla no vull que sie sobrat; mas tampoch vull que li aprofit en res la victoria ne li done auançament. Los Infortunis, oyda la paraula e los prechs de Fortuna, antigament dona e maestressa sua, per la seguent forma se hagueren.

125.

A
BANS que los Infortunis responguessen cridaren un crit molt gran e, inuocant Juno, muller e sor de Jouis, la pregaren quels aparegues. Per que tantost Juno romp e trenca los nuvols, tramet llamps e trons e terrible tempestat, escureix lo cel, caen pedres. E do esquexa e romp totes les cauernes de Lipar, (14) e per cada forat ixen vents tempestuosos qui per lo mon derroquen arbres e torres grans. Neptumpno mou les mars, bramen les aygues e fugen los peys per cada part, perexen naus, galeres e altres fustes, Pluto obre la gola lançant flames e pedres per la boca de Volcam (15) e de Mongibell (16), crema jardins e vinyes en Sicilia. E com aço per una stona hagues durat, sospesa la furor algun poch, tots justats segueren. E tantost les Infortunis officials daquests, ficats los genolls, les pregaries de la Fortuna plenariament los explicaren; los quals prechs oyts Juno primerament que tots los altres, sens obtenir licencia parla.

126.

O
per quantes maneres, germans e molt cars amichs, e yo prouada la ingratitut de aquest caualler! E la bella Cipriana e Cupido, fill seu, son testimonis, qui li feren tant de be que li donaren en sort la pus bella e pus rica dona del mon per enamorada. La qual menyspreada e auorrida una e moltes vegades, es encorregut en pena de ingrat, cercant ab los bens de aquesta, amor daltra dona, e per ço es raho que no hauent la una e perdent laltra vage per lo mon pobre, exiliat e sens honor; e yo si a vosaltres plau, axi ho pronuncie. E com tots concordassen en aquesta sentencia, manaren als Infortunis quel seguissen e nos pertissen dell fins que la Fortuna, aprechs de la qual aço venia, manant los cessar, fos contenta. E tornant a fer les tempestats primeres, cascu en son regne torna.

127.

L
OS Infortunis tornaren resposta a la Fortuna, dient com eren contents de seguir tot ço que a ella plauria ordonar de Curial; als quals Fortuna replica que ja los hauia uberta la sua intencio, e axils pregaua que no perdessen temps, mas que tantost metessen los prechs en obra. E mana a la Enueia que sen anas als ancians els tengues a prop, e als Infortunis que sen anassen a Curial e dell nos partissen. Per que la Enueia per una part, e los Infortunis per altra, feren lur cami alla on eren enuiats.

128.

M
ANATS los ancians per la Guelfa, a la sua cambra anaren, e no talayant se la enamorada dona de la embosca que li tenien, parlant primerament de altres coses, axi de luny com pogue arriba al port de Curial, e calant les veles los dix:—Si Deus maiut yo he haut gran plaer de la honor queus es stada feta en Paris, e yo ho tench en tant a Curial com si a la mia persona la hagues feta.—Respongueren ells en fauor de Curial com aquell valeros caualler se esforçaua tant en honrar e fauorir tots aquells qui de Montferrat eren, que aço era una marauella gran, e de un be en altre e de una honor en altra saltant, digueren de Curial tantes e tan notables coses, que la Guelfa era la pus contenta del mon. E com ells molt haguessen dit e no cessassen ne podien cessar, tantes coses hauien vistes e eren passades dauant ells, que encara que tots temps parlassen los oblidaria alguna cosa digna de memoria; e com la Guelfa les interrogaua e ells, ara lo un, ara laltre, responien e contauen tan marauelloses coses, que la Guelfa altra parays no podie desijar. Empero entre les altres interrogacions quels feu, los dix:—Aram digats, hauets vista Laquesis.—¿Com, senyora, digueren ells, si la hauem vista? Senyora, siats certa que per força la hauiem a veure, car Curial nulls temps ix de la sua casa mort ni viu, e tots quants negocis ha en lo mon lexa per ella.—¿Es bella? dix la Guelfa.—Certes, respongueren ells, si es molt.—Marauellme, dix la Guelfa, com no torna en Alamanya.—Respongueren ells:—Senyora, no pot, tant es encesa en lamor de Curial.—E Curial? dix la Guelfa.—Ben se, tan be li vol be; certa siats, senyora, que no veu ni ou mes auant della. E per ma fe no es marauella alguna, car ella li fa tanta festa, que molts li han enueia, e yo crech certament que si ella sen va en Alamanya, ell no la lexara per partit del mon, auans sen ira ab ella. ¿E volets saber noues, senyora, sil ama? Daçous podem nosaltres be certificar, que pert per ell lo matrimoni del Duch Dorleans.—¿E com ho sabets vosaltres axo? dix la Guelfa.—Respongueren:—Per ço com lo Rey nos prega que traguessem Curial secretament della, si esser pogues en manera que ell no ho sentis, e tenguessem manera que sestigues ab vos, puys li voliets be e li donauets tan largament de ço del vostre, e seria causa que Laquesis, no veent lo e sabent que seria ab vos, refredaria e com a desesperada dell atorgaria lo dit matrimoni.—¿E com, dix ella, e en aquexa manera se parla de mi en Paris?—Hoc certes, digueren ells, e encara tan desonestament queus valdria mes esser morta que viua. E per be que nos ho haiam volgut cobrir e desuiar per vostra honor, e per que non sabem res ni ho creem, nos en son estades dites tantes e tan desonestes coses, que vergonya es oyrles a qualseuol persona que vostre seruey vulla. E nons marauellam que ho diguem, car Curial, seguint la costuma dels homens jouens, per donar se fauor, segons dien, ha parlades coses que pera tan noble caualler com ell, serien be per dir, e pera vostra honor vos seria mester queus costas tot quant hauets, e nulls temps fos anat en França. Daltre part en ma fe es bo e molt notable caualler, entant que sino dell, bonament tant com pertany a bon caualler, nos fa mencio; mas pera vos fora mills nulls temps hauerlo vist.—Respos ella:—¿E per ventura no ho ha dit ell?—Replicaren:—Nos no ho sabem sino tant com nauem oyt parlar, no pas per ell. Mes perque sapiats aço com es, com nos per manament del Marques parlassem del matrimoni del Duch Dorleans e de vos, nos fos respost que vos ja hauiets marit e non podiets hauer dos. E com nosaltres nos marauellassem daquelles paraules, nos fonch replicat que erets sposada ab Curial e per ventura consumat lo matrimoni, e per ço li donauets tot quant ell despenia, e axi que lexassem aquesta trufa. Calla la Guelfa e torbas tota, e donant comiat als ancians trames per Melchior de Pando, e dix li com Curial era ja molt rich e en gran fauor e ço que ella hauia pensat fer; perque no li playa que daqui auant li trametes dines mes auant de ço que trames li hauia, e axi que torçes la clau a la caxa, que ella pensaria com en seruey de Deu pogues despendre, que assats hauia despes en seruey del mon.

129.

P
ARTIREN se los ancians de la Guelfa e a les sues posades sen anaren, pensant hauer fet queacom de ço que desijauen. A cap de pochs dies vench la donzella que la Guelfa hauia tramesa a Curial, e la Guelfa no li feu festa alguna ni la interroga com hauia feta la primera vegada; e si la donzella volia parlar de Curial, aquella senyora se metia en altres noues e no la volia oyr. Per que la donzella conegue la sua senyora esser fellona contra Curial, e no gosaua parlar, e dins son cor malahia Laquesis, pensant la Guelfa hauer sentides aquelles amors e per ço esser se enfellonida contra Curial. Empero la Guelfa a cap de alguns jorns, axi com de cosa de que curaua poch, dix:—Digues quina festa se fan Laquesis e Curial. La donzella, pensant que la Guelfa sabes totes les coses, li dix tot ço que hauia vist e oyt. Creegue ladonchs la Guelfa les paraules dels ancians e torna a manar molt pus strictament a Melchior de Pando que no curas de donar res a Curial, car si ab allo que donat li hauia no era bo, no ho seria ab tot lo thesor del Soldan. Melchior respos que faria son manament.

130.

A
cap de algun temps, Curial, axi com solia, trames a Melchior de Pando per argent pera son despens. Melchior li respos que no ho gosaria fer si la Guelfa no ho manaua. Perque com Curial hoys aquesta resposta fonch molt marauellat, e secretament tot desfreçat vench en Montferrat, e de nits entre en la sua posada, e parla ab Melchior de Pando de moltes coses, e finalment li mostra la letre de la resposta que li hauia feta. Melchior respos que era ver que ell lay hauia tramesa, e que ell no li gosaria res donar si la Guelfa no loy manaua de la sua boca. Respos Curial:—Anats a la senyora e digats li com yo son açi e que li vull fer reuerencia e quem man quant li plaura que vage. Melchior li dix que era content, e anant a la Guelfa li explica com tenia Curial en casa, e li suplicaua e li clamaua merce que li pogues fer reuerencia e li pogues parlar. Respos la Guelfa:—No es tan curial (17), ne li escau tan be lo nom com ell pensa. Digauli que no cur de reuerencia ne de paraules, que yo no he de sos fets cura; vage en nom de Deu alla on li placia, que yom son retreta e nom cur de vanitats. A vos, Melchior, dich, que sius altats de estar en mon seruey, que no men parlets pus, que hujada son de follies. Massam costaria Curial si per ell perdia laltra mon, e ço que los pobres de Deu deuen hauer, donas tots temps a ell, para despendre en oradures. Assats li he donat si ho ha sabut guardar, e sino cerch qui li faça daçi auant atretant com yo li he fet fins aci. E si ell sabes la penitencia quem han donada per aquestes follies no men parlaria pus. E axi anats vosen, que no es ma volentat parlar li pus. De ço que li he parlat me penit si als hi pogues fer.

131.

M
ELCHIOR torna ab la resposta e dix a Curial tot ço que hauia oyt. Torbas Curial e no pot pensar que es aço, e fonch tant lo pensament que pres que aquella nit no parla pus, abans se mes en lo llit varies coses cogitant. En laltre jorn Curial dix a Melchior:—Senyor pare, prech vos per reuerencia de Deu que anets a la senyora e sapiats mills aço que es. Melchior dix que no loy gosaria demanar. Curial lo prega que en tot cas hi volgues anar, e encara que no parlas, que escoltas ella si li diria algun mot. Melchior respos que li plahia. Per que anant sen a la senyoria se mes a estar dauant ella. Empero per molt que estigues, nulls temps ella obri la boca per parlar de Curial, de que Melchior se marauella molt; e com vench la ora danarsen a la sua posada torna. Curial staua sperant si Melchior li aportaua alguna bona noua, mas com vees que no parlaua, començali a demanar que era allo que hauia fet ab la senyora. Ell respos que no res no li hauia parlat.

132.

A
Santa Maria!—dix Curial,—e ¿nom donarets algun consell?—Respos Melchior:—Certes yo non se sino un, e es aquest: queus en anets a la Abadessa, car yo se que es molt vostra amiga, eus vol gran be, e per ella porets saber aço que es; e aquest es lo millor consell que yous pusch ne se donar. Pres Curial lo consell, e tot desfreçat, sen ana al monastir, e trames a dir a la Abadessa que un gentil home hauia a la porta qui li volia parlar. Per que la Abadessa vench a la porta, e veentlo desfreçat nol conech e dubtaua acostarse a ell. Perque ell la assegura, dientli ques acostas un poch e fes lunyar les altres dones e diriali qui era; perque la Abadessa, manant lunyar les altres acostas a ell, e Curial ab veu sotsmesa li dix:—Yo son Curial. En aquell punt la Abadessa el prench per la ma, el mes dins lo monastir, e abraçantlo e faentli molt gran festa segue ab ell e li demana com anaua axi. Curial respos:—Lo meu mal fat no es encara complit, e si a Deus plagues assats me deuria hauer seguit. E mostrant li la letre de Melchior, dixli com era vengut per saber aquesta nouitat don venia, e com hauia sabut que la Guelfa era tan fellona contra ell que no podia pus, ne ell podia pensar la causa per que. E axi que li suplicaua e li clamaua merce que anas a la senyora e sabes si esser podia aço com se era desuengut, que quantres ell no cuydaua hauer feta ne dita cosa perque aço meresques. La Abadessa respos que ella iria e treballaria tant com a ella seria possible en saber aço e en cercarli algun remey. Reposa algun poch Curial pensant que la Abadessa proueyria en tot, e, pres comiat, a la sua posada torna.

133.

T
ANTOST com la Abadessa fonch dinada sen ana a la Guelfa, la qual com la viu hach molt gran plaer, e, apartant se ab ella, la causa de la sua venguda li demana. E com la Abadessa la hagues ja tota explicada, la Guelfa estech un poch sobresi, e en aquell moment no respos cosa alguna; mas demana la creu e los Euangelis, e pres sagrament a la Abadessa que de ço que ella li denunciaria no parlaria ab Curial ne ab altra persona. Ella donchs feu venir la sua donzella e feu li dir mot per mot tot ço que sabia de Curial e de Laquesis, atressi de la fama que ella hauia en la cort del Rey de França; de que la Abadessa fonch tota torbada, e dix:—Senyora, per ventura Curial mer (18) poch mal en aço. La Guelfa torna a dir:—Amiga mia, yo volguera abans esser morta que oyr ço que oig. E mes auant li dix totes les paraules que dels ancians hauia oydes; per la qual cosa hauia proposat de no donar li res ne parlar li, aiustant a aço que tant com hauia cara la sua vida al monastir no tornas, per que Curial no la enujas cascun jorn per desig de saber noues, ne encara li enuias a dir res. E axi Curial trametia cascun jorn al monastir per saber la Abadessa si era venguda, e com li diguessen que no, estant amagat speraua quant vendria.

134.

L
A Fortuna, que hauia mostrades a Curial les sues feres e crues spatles, sen ana al Duch Dorleans, e en sompnis tota riallosa e plena de alegria a ell se presenta e li dix:—Car amich meu, yo hauia fauorit Curial per tot mon poder, e ara, cansada de metre los meus bens tots en un loch vench a tu, sabent que Curial donaua a tu molt gran destorb en les amors de Laquesis. E axi per socorrer e subuenir al teu afligit spirit, te certifich que si tu ara tornes lo matrimoni yot sere fauorable axi fort, que obtindras ton obtat. E si peresa not toll, en altre manera no ho pots perdre. Perque tantost per lo mati ves al Rey e suplicali que trameta per Laquesis e per sa mare e tornals a parlar daquest fet, e tantost li sera atorgat, car la dita Laquesis es mal contenta de Curial, per raho que sens dirli res sen es anat a la Guelfa. E sapies que Curial es en tan auol punt que no tornara açi james, e si ho fa hi aturara fort poch e haura desfauor, car yol he desfauorit e los Infortunis li han dat salt e nol lexaran de molts anys, el aportaran a tal punt que no faent se dell alguna mencio, ignoraran los quil conexen lo loch on habitara e sera ras de la memoria de tots los homens. E desparexent, girant la sua roda, en altres parts sen ana.

135.

L
O Duch en laltre jorn, recordant lo sompni, cregue que axis faria, e anant sen al Rey, no dient li ço que hauia sompniat, li suplica trametes per la Duquesa de Bauaria e li tornas a parlar del matrimoni que altres moltes vegades li hauia parlat. Car ell sabia certament que aquest fet solament torbaua Curial e no altre persona, e que ell era segur que Curial no tornaria pus en França ne curaua ne curaria pus de Laquesis; e axi que li fos feta aquesta gracia de treballar se en aquest fet.

136.

O
YDES aquestes paraules, lo Rey pensa tantost que los ancians ab qui ell hauia parlat haurien tenguda manera que Curial sen fos anat. Per que tantost trames per la Duquesa e per sa filla, e tant los parla en una manera e en altra e tant se treballa, que Laquesis, que sinistrant la fortuna era mal contenta de Curial perque sen era anat a Montferrat sens dir li res, consenti en lo matrimoni, e abans de partir daquella cambra, molt secretament los esposaren. E tantost com foren esposats, Laquesis mes tota la sua amor axi ardentment en lo Duch que sens ell no volia estar una ora ne un punt. Ignorauan tots la causa, no sabent res del matrimoni, e los amichs de Curial planyien molt aquell caualler; empero, encara pensauan que ell venint lo Duch perdria aquella fauor, e axi sperauan la sua tornada.

137.

C
URIAL estech en Montferrat per alguns dies, e com vees que la Abadessa no tornaua ne podia hauer resposta della, pensa e en aquell pensament aiusta una error ab altra. Car axi es dels homens quant son desfauorits per la fortuna e seguits dels infortunis, que cuydant esmenar o adobar lurs fets, pus erren e treballen en cercar son dan. Per que Curial dix a Melchior:—Senyor pare, yo no faç res açi, ans pert lo temps en va; yo he pensat tornar en Paris a cercar manera com no caia del estat en que so. E promet vos en bona fe que si yo hagues volguda Laquesis per muller ja seria fet molts dies ha passats, e per ventura no magueran açi ronçat lo nas, e si ho fessen axi com han fet e fan, sabera on mauia a retraure. Ara per ventura haure a fer per força, ço que per grat no he volgut fer, e axi vull mich partir e metre en orde mos fets. Car si tot a present no he argent per despendre, joyells tench e altres penyores moltes de quim socorrere, e abans que sia sabuda la desfauor que he trobada açi vull cercar remey pera la vida, la qual perdria de dolor si mes auant açi staua. E entre tant vos prech, si esser pot, que adobets algun poch aquests fets, car sim scriuits que torn, tantost maurets açi. Lo prom sabia molt e respos a Curial:

138.

A
Y! e com me tem que errats lo cami, car totes les dones que han sentiment, senyaladament les grans senyores, nos volen tractar en aquesta forma; car com no sapien ne pusquen castigar les persones que amen en altre manera, tolen los lo parlar, amaguen se dells, dien que nols volen. Empero moltes vegades haue, que passen maior pena per los enamorats aqui fan lo gros, que no ells, si bes cuyden esser desamats; e no podent ho durar longament, elles matexes cerquen via com les paus se façen. Aço ja ho sabets vos be, car auos ha esdeuengut en aquest mateix loch. ¿On volets, donchs, anar, ne que podets fer que profitos vos sia? ¿On trouarets dona tan rica e tan bella com aquesta, ne com la induirets queus done tant com aquesta us ha donat? Obrits los ulls del enteniment, e si hauets errat, esmenats vos, e no errets altra vegada, car aquesta error seria pijor que la primera. E si ella ho sentia poria esser que pensas axi com es raho, perque ferli despit o menyspreant la, vosen tornauets a Laquesis tenint en poch la sua fellonia. E axi de fellona per ventura deuendria cruel, e auorrint vos poria esser causa queus perdessets, car tals strenes com aquelles que la Guelfa vos ha donades no les ha hom tots anys a festes de Nadal. Calla una stona Curial e no respos cosa alguna, ans sen ana a dormir; e com fos en lo llit e dormir no pogues, lo consell del prom aproua, e pensant moltes coses e de una imaginacio en altra saltant, cansat per longa vigilia, sa dormi e dormint lo seguent infortuni li aparech.

139.

U
NA dona, noble molt, e digna de gran reuerencia, acompanyada de molt notable gent, a ell sacosta e dix:—Curial, not marauells sim met a seure, car he caminat, e hujada per la longuesa del cami nom pusch tenir de cansament. O Curial, ¿e quet e yo fet, que axi perda ma filla per tu? Respon e digues me quiny guany fiu quant per les tues forçes cobri Cloto que quaix ia hauia perduda, si despuys mauies a fer perdre Laquesis, que es la mia vida? Laltra ja fora per mi oblidada, mas aquesta abreuiara los meus dolorosos dies. Digues, Curial, ¿e Laquesis no es couinent muller a tu? Certes no ha Duch ne senyor en lo mon que no la volgues, e yo no se tu per que la menysprees. Si ho fas per la Guelfa, erres molt, car la Guelfa ja ta auorrit, e be ho sap aqueix vell fals quit consellaua que no anasses a Paris, e consell del mon nol val contra lo seu auorriment. E encara si mo fas dir te pusch certificar que ella, hujada de tu, ha mes altre en loch teu qui la te pus aprop que tu no fahies, e per ventura de les sues amors, a fi que ella li tenga lealtat, ab la possesio corporal ensems, ha preses fermes e segures raenes. A tu solament comunicaua los bens, al altre los bens e lo cors, perque perdent la tua sperança, axi com aquella que es vana, te consell e requir que partescas daçi tantost, e vine mentre he loch de donarte ma filla, e no perdas ço que es en la tua ma per ço que no pots hauer, car los requiridors son molts e los tractadors grans, e yot certifich que si tu tantost no vas, o ella morra per tu, o a despit seu la veuras prestament en altre poder, e lo teu remey e scusa folla sera solament la dels grossers, qui dien: no mo pensaua.—E desparexent ensems ab lo somni sen ana.

140.

D
ESPERTAS Curial, e recordant lo somni, se tench per dit que de tot en tot hauia perduda la Guelfa; perque no volent perdre Laquesis, delibera en tot cas partir de Monferrat per anar en Paris. E com lo dia fonch vengut, lo qual a son vijares li tardaua molt, trames per lo prom e dix li que per cosa del mon ell no staria de anar a Paris, per ordonar de la sua gent e donarlos de que visquessen; mas que tots temps li suplicaua que a la senyora lo volgues recomanar e escusar lo tant com pogues, car ell no hauia errat en alguna cosa. E si sospitaua de Laquesis, erraua molt, car veritat era que ell visitaua Laquesis, axi com altres molts feyan, empero que ell en ella, ne ella en ell, no hauien pus de ço que veyen les gents. Lo prom li respos que pus axi ho volia, anas en nom de Deu, mas que no pensaua que ho auengues; que ab la senyoria ell obraria per tot son poder, segons hauia acostumat. E axi Curial sich parti. En aquest mateix temps lo Duch de Borgunya sen ana a la sua terra, e lo Comte de Foix semblantment en ço del seu torna, en manera que dels amichs de Curial en la cort del Rey de França algun no romas.

141.

T
ORNA en Paris Curial e troba lo mon cambiat, e no veent algu de sos amichs que tenir solia, comença a hauer desfauor, e conuenia li per no anar tot sol, anar derrere aquells qui solien anar derrere ell. E Laquesis li trames a dir que ellal pregaua que no la anas a veure, car era sposada ab lo Duch Dorleans, lo qual hi pendria enuig molt gran, e axi que fes son prou. Semblantment lo Rey haguera haut plaer que Curial no fos encara tornat en Paris, pensant que Laquesis no hauent lo oblidat, nos sabria gouernar ab aquella discrecio que al seu matrimoni se conuenia. Perque no feu a Curial tanta festa ne tan bona cara com solia, en manera que nos acostauen a Curial, lo qual molt trist anaua, sino homens desfauorits e dels quals lo mon no feya mencio.

142.

C
URIAL viu que tots los camins que solia tenir oberts li eren tencats, e conexent la sua desfauor, cuydas desesperar e fonch ben prop de donar la anima al diable. E ab aço ensems perde menjar e dormir e torna tan trist que no trobaua plaer en cosa del mon, ans parlaua a soles com a foll e feya gests molt terribles e signes de les mans; passeiaua continuament per la cambra e responia moltes vegades que nol cridaua algu; e com era cridat no responia, ans com persona inpensada e fora de tot arbitre, hauia mester quel fessen meniar, car a ell nulls temps se li oferia lapetit; anaua tot descolorit e sens donari, ne hauia gracia en cosa que fes ne digues.

143.

E
NCARA no era contenta la Fortuna, ans li procura altre infortuni. Car com Curial pensas que alli perdia son temps e staua ben prop de perdre lo cors e lanima, li vench voler de tornar en Monferrat ans que la Guelfa sentis la desfauor de Paris. Perque fent diners de algunes joyes e altres coses que a son parer li eren infructuoses e portar no les sen podia, se mes en cami e sen torna en Monferrat lo pus secretament que pogue, e, lexada la gent sua en algun apartat loch, a la sua posada ana. Melchior quil viu, no li feu la festa que solia, pensant que faria desplaer a la Guelfa, empero ab tot axo lacolli e li demana que hauia fet en Paris. Respos que no cosa alguna, sino desempachar se per venir sen. Replica Melchior:—¿Ja ha marit Laquesis? Respos Curial:—Jo no ho se, nim so entremes de sos fets; bem plauria que fos ver, almenys cessarien les sospites.—A la fe, dix Melchior, ver es, e dir vos he com ho he sabut. Lo jorn mateix que vos hich pertis, la Guelfa trames per mi, em mana que nous tengues pus en ma casa, e yo li respongui com erets pertit per anar en Paris e redonir vostres fets, e puix tornar açi. La Guelfa tantost trames un scuder derrere vos, lo qual tornant ha contades noues, axi del matrimoni de Laquesis, com de la gran desfauor que hauets hauda, de la qual cosa la Guelfa ha ris molt. E yom so treballat ab la Abadessa tant com he pogut en tornar vos en seruey de la senyora, empero noy hauem pogut donar recapte. E com per nosaltres li fos obiscit que si aquells dos ancians lan pregassen que ella ho faria, tantost fica los genolls, e mirant lo cel, jura e vota a Nostre Senyor Deu e a la Verge Maria e a tota la cort celestial que per son mouiment propri ne per prech de home del mon, nulls temps vos perdonaria, sino era que la Cort del Puig de Nostra Dona (19) tota justada ab lo Rey e Reyna de França la pregassen, la qual cosa era e es impossible. E encara que tots los enamorats que alli serien demanassen a crits merce per vos (20); e ella nulls temps hi ira; e axi veiats en quiny punt son vostres fets. Calla Curial, e desija molt mes la mort que la vida, e com molt hagues callat e la dolor li fes rompre lo silenci, les seguents paraules dix al prom.—Una sola cosa almenys voldria obtenir, e despuys vengues la mort totora que li plagues. Que la senyora me fes tanta merce quem volgues oyr una sola vegada e despuys fes ço que plasent li fos. Lo prom li dix que ell se treballaria tant com li fos possible que ellal volgues oyr. Per que Curial aquella nit no dormi ne trobaua repos en cosa alguna. Lo prom sesforçaua consolarlo, empero tot era no res. Lo jorn seguent lo prom sen ana a la senyora e com viu que hauia oyda missa a ella sacosta, e, ficant los genolls, en la seguent forma li parla:

144.

O
molt pus noble e pus valerosa de totes les altres senyores, yous clam merce que vullats perdonar a estes mies velles canes si han ardiment de parlar dauant tanta e tan singular excellencia, maiorment de cosa que sens licencia special vostra no deuria traure de la mia boca. Induexen me a aço, la mia vellesa, pensant que encara que per aquest cas me conuenga morir, no pusch perdre molt dies, e daltre part massegura lo gran seruey que, en la longuesa de tan gran temps com es passat, vos he fet e fare mentre a vos sera plasent, e la anima cansada voldra a esta pesada e anciana carn tenir companyia. Ço es que Curial, lo qual anit vespre vench e es en la mia casa, sie per vos oyt una sola vegada. Aquesta sola merce, o molt noble senyora, tropia la yo en vos, e a mi e no a ell fets aquesta gracia, la qual pens sera la derrera que james vos entench demanar. La Abadessa axi mateix de genolls li suplicaua e li clamaua merce que ho volgues fer, perque la Guelfa veent la instancia ans inportunitat daquests dos, ho otorga, roborant encara e confermant lo vot que fet hauia, e ab jurament solemne que noy mudaria res, e que tantost com lagues oyt sen anas e nos acostas a loch on ella stigues ab trenta legues. Aquesta resposta fonch feta a Curial; per que la nit seguent lo prom lo mena a la cambra de la Guelfa, e la Guelfa mes se dins un retret, e ab la porta tancada mana a la Abadessa que digues al prom que aquell home que ab ell era vengut, parlas e digues tot ço que dir volia, car ella staua en loch quel oyria be. Lo prom dix a la Abadessa si seria possible que vees la sua cara, e faç a faç li pogues parlar, e fonch li respost que no. Per que Curial se mes a genolls e començas a escusar molt e suplicar e clamar merce, que en cas que pecat hagues li volgues perdonar, e tengue lo parlament una stona. E sitot era molt eloquent e gran orador, certes aci hauia perduda e perde la sciencia e tot lo saber, que com mes traballaua en scusar se, paria que pus fort ell mateix sacusas, e de ço que no era res, feya crim e mortal pecat. Veiats que cosa es lome com pert la gracia. Empero la Guelfa lo oy plenerament, e com senti que hach acabat, daquell loch se muda, e mana a la Abadessa quels digues que sen anassen; la qual com requeris a la senyora que respongues a les paraules que hauia oydes, la senyora respos que ella no hauia promes sino oyrlo e ja ho hauia fet, e lo respondre haguessen per escusat, car nulls temps li parlaria. E axi la Abadessa ls dix que puys la senyora lo hauia oyt, sen anassen, que sobre aço no podia hauer pus.

145.

T
RIST e molt doloros me trop, vista la desauenturada e molt congoxosa partença que Curial fa de la Guelfa, e dich vos que si lo dit Curial plorant, tenint los genolls ficats a la polleguera de la porta de la cambra de la Guelfa, pogues esclatar, yom pens que aquella mort fora estat un dolç remey a la sua dolor, car la mort haguera acabades totes les sues mundanals penes. E es ver que aquesta desconexent Antropos, qui menaça tots los viuents ab lo seu coltell afilat, ab lo qual talla los fils de la vida de cascu, es de tan crua condicio, que les mes voltes mata aquells qui han desig de hauer en aquest mon longa durada; e aquells qui la inuoquen e cerquen, mira ab menys preu, e despuys girals la sua fastijosa cara e ronçant un poch lo nas, alargant e voltant los labis fa apares que no oia, axi com serp sorda. E fingint se orba no perdona a voler que hi venga, ans mata los uns e lexa los altres algun temps; car tot lo seu deport es banyar se en lagrimes, les quals ab diuerses arguments se esforça traure dels ulls dels plorants. Certes aquell doloros jorn que Curial de la cambra de la Guelfa parti, cuydi morir, e en aquell cas poch desig hauie de viure, e encara com me recorda, conuidat per les lagremes daquell doloros Curial, li cuyt fer companyia. Perque com la Guelfa se fos ja apartada de la porta e Curial sens esser oyt vanament se scusas, confortat per Melchior, fonch lleuat de terra e ab moltes paraules request de que de tal plor se volgues abstenir, e que certament millor partit sen portaua que no relexaua a la Guelfa, segons se prouaria per viues rahons dauant justificat arbitre. Empero Curial no atenent a la vera sentencia de aquestes paraules, torbat ultre manera, mut e sens paraula estech un poch, mas tantost inuoca Sant Pere dient si hauia perdudes en aquest cas les claus de Parays, o si les tenia, volgues usar de son ofici a fi que un troç de fust no li vedas la entrada.—Callats, dix Melchior, que no es aquest aquell Parays del qual te les claus Sant Pere; luny es lo un del altre e les leys forts diuerses. Empero cas que vullats que aquest sia Parays, siats cert que en aquest ni en aquell nos pot entrar sino passant primer per Purgatori, e axi anem a casa nostra, dix Melchior, e per ventura conexerets no esser tant lo mal com pensats. Perque a força quaix muda Curial daquell loch e feren lur via.

146.

A
Y de mi, e com scriure sens plorar aquest doloros partiment! Certes la força defall als meus dits e cau la ploma en mig del paper blanch e tacal en diuerses lochs; ja oblit mi mateix e mir lo desauenturat Curial, qui sen va ab passos descomposts e la cara tota torbada. O Curial, ¿e on lexas la gracia e lo donari del teu anar? No son aqueys los teus mouiments; tornals a aquell de qui son; recobra los teus propris. ¿Per quet cambies per altri? No est content de ço que Deus, axi com artificial e natura seruenta sua copiosament tan donat? Est fembra que no es contenta de bellesa que hage, per molta que sia, e creix la per tot son poder e saber ab artifici manual e or; dona los seus mouiments, ara en una manera, ara en altra, e no contenta dels spills, los quals la veritat li mostren, encara demana interrogant les altres, que li diguen quels en par. Aras mira detras e cuydas trencar lo coll, e gitar se los ulls de loch, voltant se per mirar se la coa, en la qual si tants ulls tengues com lo pago, encara no serie contenta, ni li parria quees vees be, e Argus serie afanat en fer la contenta, encara que tots los ulls li prestas. Yot prech, Curial, que torns en tu mateix, e regoneix te be mentre has temps, e si tu vols jutjar sens voluntat, veuras no hauer raho de planyer. Curial com atengues a la posada, es lexas caure en lo lit, no en altra manera que cau una somada de lenya empesa per gran força, los ligams primerament solts, amargosament gemega, malaint la sua desauenturada ventura. Per que Melchior fent se auant, en la seguent forma li parla:

147.

C
URIAL, certes yo conech les tues virtuts hauet perdudes lurs forces, e tu esser molt freturos de consell, e si nom retengues lo recordarme que son stat joue e moltes vegades he errats los camins que tu ara erres, me esforçaria rependret dels teus mouiments no sauis. ¿Cuydas tu ab lagremes restaurar ton fet? No val res aquexa manera, ans si vols be hauer te coue a fina força lexarla. Altra es la via per la qual has a caminar, car la que tens no aporta lo be, sino a abatiment. Regoneix te be e venç a tu mateix mentres has temps, e exugant les lagremes fes loch a les mies paraules e disponte a pendre consell. Reeb lo donques de mi, qui altra cosa sino ton be e ta honor no desig, e responme:
Melchior. ¿Quina injuria fa a tu la Guelfa, si lo seu auxili e no lo teu te denega?
Curial. Nom fa injuria alguna.
Melchior. ¿Donchs perque plores?
Curial. No plor per injuria, mas per quem condampna a tort, e cas que alguna errada li haia feta, no mereix tan gran punicio.
Melchior. Certes tu has errat e nos pot dir lo contrari, e les punicions nos deuen donar a voluntat dels punits; e donchs calla e faras be, car lo plorar no procura remey.
Curial. Ans es lo contrari, car lo plorar aleuja la dolor.
Melchior. Ja va be lo fet, e plaume que cerques via per aleujar la dolor.
Curial. Dichte, Melchior, que moltes vegades aue los homens morir, esclatant los la fel plorant.
Melchior. Hoc, mas tu per remey plores, e no per esclatar.
Curial. ¡A Melchior, pare meu! Prech te si esser pot, que cerchs altra via a ma consolacio, e ab los ulls de la pensa mira la color del meu cor; vet la mort quem menaça cuydant se que yo la tema. No sab ella be ço que yo aparell pera seguirla, sino pus pereosament se mouria per venir a mi. ¡O vosaltres, tres germanes, que fatalment disponets la vida dels homens; trenque la una la sua filosa e no file pus; vague laltra e no deuane ne cresca la sua tela, e laltra talle la dita tela, tallant los fils de la mia vida, e totes tres donats fi a mos mals! Vets que ab necessitat vos inuoque, e vets me de genolls dauant vosaltres; nom girets la cara, oyts me almenys, e si algun spirit de pietat hauets, usats de aquell enuers mi traent me daquest mon, a mi molt dur e cruel.



FI DEL LLIBRE II.