Dimissió del Govern Provisional de la Generalitat (1932)

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Dimissió del Govern Provisional de la Generalitat

de
Francesc Macià i Llussà

Discurs del President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià i Llunyà, de dimissió del Govern Provisional de la Generalitat, publicat el 14 de desembre de 1932 al Diari de Sessions del Parlament de Catalunya.


 Honorables Diputats: La vostra presència ací, com a representants que sou del poble i membres d'aquestes Corts catalanes que fa més de dos-cents anys que havien emmudit sota el despotisme de Felip V i la seva descendència, és la manifestació més contundent de la perennitat de Catalunya.
 Dintre la història dels pobles i en la lluita per la seva existència, només sucumbeixen els que, per por al sacrifici o per ambició d'altres grandeses, perden la fidelitat deguda a si mateixos. Que els que, com Catalunya, creuen que per cada poble no hi ha millor grandesa que la pròpia, ni temen la mateixa mort quan es tracta de servar-se fidel a la seva ànima, com aquesta ànima, també són immortals.
 Honor, doncs, a vosaltres, herois anònims del 1640 i del 1714, que una vegada a l'any us evoquem sota el signe de Pau Claris i Rafael Casanova. Mai com avui no havíem sentit tan bé la vostra assistència. Ni mai com en aquest moment no havíem compr6s que, sense haver caigut amb honor, com caiguéreu vosaltres, no hauria pogut redreçar-se, digna, com es redreça avui Catalunya.
 Es endut d'aquest sentit de perpetuïtat de la Pàtria que ens lliga els uns als altres per llei de tradició i d'herència, que, en saludar en vosaltres el Parlament català, no puc ni vull sostreure'm del record de les que foren aquelles Corts, dites Generals de Catalunya, les primeres que feren sentir la seva veu a Europa i que, en emmudir, van deixar-hi el rastre de la més gloriosa memòria.
 I deia, ni puc ni vull, perquè jo crec que en els problemes nacionals dels pobles que recobren les seves llibertats, el que compta és la consciència que tinguin clara la seva personalitat, i, sobretot, la voluntat present de fer-la prevaler. També crec que quan aquesta ja existeix, bo és de reforçar-la amb totes les valors espirituals de la seva història, que siguin possibles. Mal va el poble que només pensa en allò que fou, que no se n'adonarà del que és ni avançarà un sol pas en el camí del que ha d'ésser. Però pitjor encara el que, oblidant-se massa, comença per desaprendre el camí del propi geni i s'enamora del d'un altre estrany, seguint-lo en aventures que sovint costen cares en sang i acaben, gairebé sempre, amb la pèrdua de les llibertats.
 L'esdevenidor dels pobles, en aquest sentit, no és mai un simple reflex del seu passat, sinó que n'és la superació. No és l'esperit antic que es reprodueix, és l'esperit antic que es renova. El mateix, en el fons, perd nou a cada moment en la forma, segons el temps i segons la voluntat dels seus. Aquesta fidelitat a la Catalunya de sempre és la que anhelo per la Catalunya d'avui.
 Enfervorit per aquest anhel, que poc llunyana em sembla d'aquesta Assemblea la darrera celebrada per aquella Junta de Braços, que abans al·ludia! Fins en aquesta fusió d'època, que em plau fer-me ara en el meu esperit, em sembla que l'Assemblea que estem celebrant no és sinó la continuació d'aquella; que sense la de llavors no se celebraria la d'ara; que la d'avui és per a donar fe del compliment de l'acord que es prengué en aquella. Ja ho sabem que les Corts catalanes eren presidides pel rei. Ja ho sabem que eren integrades pels tres braços o estaments. Però és que aquella darrera ja no en fou de presidida pel rei, ni la inspirà cap altre esperit que el del braç popular que s'imposà al del braç militar i al de l'eclesiàstic. No es diria, doncs, sinó que aquella darrera Assemblea era ja el preludi d'aquesta d'avui, que celebrem també sense rei ni sense altre braç que el braç del poble.
 Fou a la matinada del dia 5 de juliol de l'any 1713. Adonant-se Catalunya que el tractat de pau d'Utrech la deixava abandonada, reuní a Barcelona Corts Generals per instigació del braç popular. Aquesta fou la darrera Assemblea representativa de Catalunya, en la qual es prengué l'acord solemne de declarar la guerra a Felip V. Guerra que no acabà pas amb la Victòría de Felip V. Guerra que res com la reobertura d'aquestes Corts diu tan clar que hem guanyat els catalans. Per a vèncer del tot un poble, cal vèncer la seva voluntat, i aquesta, no la torçà ni ell ni cap de la seva descendència. Voluntat que es manifestà ja en els sobrevivents de Barcelona, quan, l'endemà mateix de la tràgica caiguda, feren sonar de nou en la desolació dels carrers de la ciutat, les encluses del treball. Voluntat que, havent convertit ja abans els pagesos de remensa, d'esclaus de la terra en precursors de les primeres llibertats socials, ara els feia els guardes més fidels de la llengua mare, abandonada pels mateixos homes de lletres. Voluntat que, muntant ja de poetes com Ramon Llull i Ausiàs-March, per aquesta mena de corrent espiritual que nodreix els pobles i refon generacions, es féu sentir en l'enyorança d'aquella Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, petita espurna que havia d'encendre el gran foc de la nostra renaixença amb noms com els de Rubió i Ors, Anselm Claver, Milà i Fontanals, Marian Aguiló, Teodor Llorente, Jacint Verdaguer, Angel Guimerà i Joan Maragall. Voluntat que, havent creat ja la llegenda dels comtes fundadors de la nostra nacionalitat i empès les naus de reis com Jaume el Conqueridor, i animat grans polítics com el Rei Pere el Gran i inspirat oradors com Martí l'Humà, suscità, més tard, les figures del nostre renaixement polític, com Joan Cortada, Romaní i Puigdengoles, Valentí Almirall, Francesc Pi i Margall, Bartomeu Robert, els Bisbes Morgades i Torres i Bages, i Prat de la Riba, i les del nostre moviment social, com Martí i Julià, Francesc Layret i Salvador Seguí. Voluntat que, silenciosa i tot, però ferma i incoercible, es deixà sentir durant l'oprobiosa dictadura per l'ex-rei Alfons XIII, fent-li recordar —en ocasió de parlar als Alcaldes de Catalunya— que ell era el descendent de Felip V, adonant-se, sens dubte, de com havia deixat inacabada el seu besavi l'obra que ell en deia sarcàsticament de pacificació del Principat de Catalunya. Voluntat que promogué, mantingué i impulsà el sentit dels ideals generosos d'esquerra d'aquest Govern, corn la garantia millor de llibertat i de justícia. Voluntat que avui es redreça més forta i més conscient que mai, en aquest Parlament que, pel sol fet d'estatjar-se en aquests murs —arsenal un dia d'aquella Ciutadella que Felip V féu alçar per acabar d'abatre Barcelona— aferma la veritat que els que han guanyat la batalla no foren els Borbons, que som els catalans, i que la diada heroica de l'11 de setembre de 1714 fou ja l'alba roja del nostre renaixement.
 Si commemoro noms representatius dels moments més gloriosos del nostre passat, no ho faig pas endut de cap esperit de xovinisme. Ho faig, sí, amb un esperit d'homenatge a la consciència nacional que ens ha salvat. I, tant de bo que el camí que emprengui Catalunya en el Govern de si mateixa, desvetlli aquest mateix sentiment nacional en tots i cada un dels pobles d'Espanya, que això voldrà dir que s'atança l'hora d'establir la República Federal!
 I és arribat el moment, honorables Diputats, que, en nom del Govern provisional de la Generalitat que m'he honorat a presidir fins avui i, en nom propi, posi en les vostres mans la dimissió dels nostres càrrecs, per a facilitar-vos així, que, en ús del vostre dret i en compliment del vostre deure, elegiu ja el que ha d'ésser el Govern definitiu de Catalunya.
 Si per als meus companys ha d'ésser aquest un moment d'emoció, com no ho serà per a mi! Després de tants i tants anys de maldar per veure d'encertar quina era la voluntat de Catalunya; després de tants i tants anys de maldar per a trobar el camí més dret de la seva alliberació, ja us podeu imaginar la pau d'esperit que he de sentir avui, en veure que ja és ella mateixa —per vosaltres que en sou el braç—, la mestressa i senyora dels seus propis destins. Pau d'esperit que ha d'ésser major encara per al qui, havent predicat com jo, en més d'una ocasió, el dret i tot a emprar procediments cruents i de violència contra l'Estat opressor, els únics que exigia la dignitat del nostre poble, veu triomfar ara els de cordialitat i de pau.
 Quin no fóra ara el meu penediment si hagués desoït l'imperatiu de consciència fill de tantes hores de sofriment, de meditació, d'exilis i d'enyorances, que un dia em féu cridar el poble, disposat a menar-lo allí on fos que em digués, sentint com sentia en ell la veu de la Pàtria! De la Pàtria degué ésser quan fou coronat pel triomf amb la desaparició per sempre del règim que havia estat l'obstacle secular de les nostres llibertats i dels que l'emparaven i la pedra de la discòrdia amb els altres pobles d'Espanya. Així s'esdevingué i així fou com vaig constituir el primer Govern provisional de Catalunya. Govern que, aclamat aquells dies memorables pel nostre poble i consagrat després per una doble manifestació del sufragi, ha tingut la més alta glòria de poder arribar, net de sang i lliure de tota violència, a aquest moment d'ara, un dels més inefables de la nostra història.
 Honorables Diputats! Com a representació vivent que sou, en carn i esperit de Catalunya, rebeu ja el poder que, com a Govern provisional, per ella i en nom d'ella hem exercit fins ara. I, si en imposar-nos-el, com ja he dit, per imperatiu de consciència, en sentírem tota la responsabilitat, deixeu que, en deposar-lo ara, per imperatiu de democràcia, compleixi amb el deure de dir-vos, mal sigui breument, l'us que n'hem fet.
 Proclamada que fou per nosaltres la República a Barcelona, i no sabent-la encara proclamada a Madrid, el nostre primer esforç va ésser salvada de tot perill i dotar-la de l'assistència de tots els estaments del poble. Si pregona fou l'emoció que ens féu més tard la nova de la proclamació de la República a tot Espanya, més pregona fou encara i inoblidable l'alegria que ens reservava aquella matinada del dia 15 d'abril. Per damunt del silenci imponent de la gernació que omplia la Plaça de la República, quin pas no representava en la nostra història la simple lectura en català —per boca del tinent d'un piquet de la guarnició de Barcelona— del ban de proclamació de la República Catalana! (Molt bé, molt be.)
 Plau-me reclamar per a aquest Govern de la Generalitat del qual he tingut tota la responsabilitat fins ara, l'honor d'haver encertat —per aquella força d'endevinació que té el sentiment— els mitjans de garantir tota la pau i tot l'ordre, no sols en aquells dies primers de la proclamació de la República Catalana, sinó també en els de la implantació de la Generalitat, resolent tots els conflictes produïts per les lluites religioses i socials, a casa nostra sovint tan violentes. No fou per la força, ni per les armes, ni per la més lleu violència, ni per la declaració d'un sol dia d'estat de guerra, que el poble es mantingué en pau, sinó pel sentiment de responsabilitat que li desvetlli, el sol fet de veure's en plena possessió de les seves llibertats. Davant d'aquest alt exemple de civilitat i de seny, apreneu del vostre poble, nobles Diputats de Catalunya! Com més llibertats li doneu, com més lleis li dicteu de justícia, mes ell us hi correspondrà, generós, fent-se'n digne.
 Potser no sigui aquest el moment ni el lloc, honorables Diputats, d'esmentar els motius que m'induïren a passar de la República Catalana al restabliment de la Generalitat de Catalunya. Però si que no vull acabar aquest discurs sense deixar-hi constatat que raons d'ordre polític i social em feren veure que seguir dient-nos República Catalana era un perill per la República espanyola i per les nostres llibertats, donat el curs que prenien els fets de caràcter social a tot Espanya i el poc desvetllada que es trobava la consciència col·lectiva dels altres pobles peninsulars, per a seguir-nos pel camí federal, al qual, i des del primer moment, volíem dur-los tots. Gest que equivalia, per part del Govern provisional de la República, al compromís d'aprovar l'Estatut que, al seu dia, dictés Catalunya i a entrar en el terreny de cordialitat que l'ha fet possible.
 No és aquesta l'hora, tampoc, de perdre el temps en planys per aquelles facultats de l'Estatut de Catalunya que han deixat d'ésser-nos reconegudes. Hora és més aviat d'afinar les nostres aptituds per a treure tot el profit, i mes, de les que ja hem recobrat avui. Hora també de proclamar, aprofitant aquesta solemnitat, que els catalans ens fiem a l'esperança que l'exemple de Catalunya serà el millor auguri d'aquella República federal, per a l'establiment de la qual deixeu que torni a fer vots una altra vegada, amb tota la puresa del meu anhel i amb tot el fervor de la meva ànima.
 I arriba el moment de l'Estatut. I és en aquest moment que aquest Govern acomplí una de les missions més altes que pugui haver acomplert mai cap poble: la d'haver aplegat sota un sol anhel tots els seus fills per damunt de tot matis d'estament, de partit, de creença i de classe. Ja veieu de quin poble sou representats, Diputats de Catalunya, que així sap arribar a un tant alt exemple d‘unitat de la Pàtria! Unitat de Catalunya que, havent estat l'àníma del Parlament provisional que havia de redactar el seu Estatut, del plebiscit d'Ajuntaments i del referèndum popular que havia d'aprovar-lo, dels Diputats que amb tanta d'abnegació l'han sostingut a les Corts d'Espanya, no és probable que es torni a produir sinó en el cas d'haver-hi mai en joc la vida de la República i la integritat de les nostres llibertats.
 Amb el mateix zel que aquest Govern provisional ha col·laborat amb el poble, ha volgut també laborar, en silenci, dintre els organismes de la Generalitat, estructurant els seus Departaments de Governació, Cultura, Assistència social, Economia, Finances, Justícia, Obres Públiques, Agricultura i Treball; reorganitzant els seus serveis i utillant-los de Comitès, Comissariats, Consells tècnics i preparant projectes que ben aviat seran ponències d'aquest Parlament i del Govern que ha de nomenar el President que elegireu ara vosaltres. Ponències que no esperen res més que la vostra aprovació i les noves possibilitats econòmiques que els han d'obrir el camí de la realització. I projectes que, en tractar-se de coses essencials i urgents, els ha iniciat o dut ja a terme, com ho demostra l'obra realitzada per tots els Departaments i d'una manera especial pel de Cultura.
 Amb aquest Parlament que, abans de començar ja té la glòria d'ésser el primer Parlament de la Catalunya renascuda, posa fi a la seva obra en aquest Govern provisional. Govern provisional que si no hagués fet altra cosa que promoure, mantenir i exaltar totes les valors de la terra fins a fer-les convergir en aquest Parlament, que és la més meravellosa eclosió de la seva voluntat, ja podria morir segur d'haver complert amb Catalunya. (Molt bé.)
 Honorables Diputats, representants de Catalunya; ara sí que l'instrument de Govern que teniu a la mà ja és complet, i amb l'esforç que hi dura el vostre entusiasme, segur que ben aviat serà fins i tot perfecte. Teniu Generalitat, teniu Estatut, teniu Parlament; només depèn, doncs, del vostre braç que comenci a governar-se Catalunya.
 Inspireu les vostres lleis en aquest mateix escrit seu, que l'ha fet sempre un dels pobles més lliures del món. No oblideu que els problemes més bàsics i més vius són els dels que treballen, si voleu ésser justos, poseu el vostre especial esforç en totes aquelles lleis que revesteixen un caràcter social i que tendeixen a l'abolició de tot ús abusiu i de tot abusiu privilegi.
 Que de la gran festa de les nostres llibertats cap ciutadà de l'estament o classe que sigui, no se'n pugui tornar amb set de treball, de cultura i de justícia!
 En vostres mans està posada la grandesa de Catalunya, que petita com és i lliure de falsos embalums i de preocupacions imperialistes, podeu aspirar a fer-ne un dels més grans imperis de l'esperit, els únics perdurables.
 Que la vostra obra de govern s'estengui per un igual i talment per totes les seves comarques, que tota ella se senti un sol cos ben unificat per un mateix i un sol pensament. Que si la xarxa de comunicacions per terra, per mar i per cel n'assegura aquella unitat material, asseguri la de l'esperit aquella altra xarxa d'institucions de cultura que ens faci sentir ciutadans d'una mateixa Catalunya.
 Que pugui tornar-se a dir d'ella, que tota ella és una ciutat tan nova, tan sensible i tan tensa, que recull l'onda de procedència més llunyana, relligant-nos així amb el món i la humanitat.
 Així heu de voler Catalunya, com tantes vegades jo l'he promesa al poble: políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa.
 Que si un dia es digué d'ella que era temuda per terres i per mars, per terres i per mars digui's ara volguda i admirada.
 Diguin-ho primer que ningú els germans dels altres pobles d'Espanya, que ara em plau de saludar, amb l'emoció d'aquest moment solemne, en els noms del President de la República, senyor Nicet Alcalà-Zamora i el del seu Govern, senyor Manuel Azaña, l'un i l'altre grans amics de la meva ànima i de Catalunya. Diguin-ho també tots els petits pobles del món, que, com el nostre, provisional de Catalunya, han hagut de lluitar per la seva llibertat.
 Diguin-ho, fins i tot, les grans potències, si per altra cosa no, per aquest so de pau que tenen les veus dels pobles petits com el nostre. Que bé n'hi calen de veus de pau al món que ofeguin la remor de les passades guerres, i que no hi deixin desvetllar ni un eco més de cap altra nova que hi pogués haver encara venidora.
 I que ho poguem dir tots, quan ara calli jo per a sentir-vos a vosaltres: que per vosaltres, honorables Diputats, després de més de dos-cents anys d'haver emmudit, tornarà a parlar Catalunya. (Ovació perllongada en tots els sectors de la Cambra.)

PD-icon.svg

Aquesta obra pertany a un organisme públic oficial que equipara les seves obres al domini públic. (Més informació...)