Discurs de D. Mariá Maspons y Labrós (1885)

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

Discurs de D. Mariá Maspons y Labrós:

 Senyors: Parlo en nom de la comissió, que no per modestia sino per veritat he dit altra volta que presidí inmerescudament, y encara que al parlar en nom d' ella tothom creurá, y creurá bé, que mon deber es lo de donar las gracias á tots los aquí reunits per lo favor y obsequi que á la comissió dispensau, jo dech cumplirne avans un altre, y es donar las gracias al Rey per la benévola y simpática acullida que nos dispensá al presentarnos davant d' ell en nom de Catalunya, sí bé en interés de totas las Provincias ó regions de Espanya. Fou tan simpática y benévola la acullida que 'l Rey nos doná, que vosaltres seríau los primers en creure que he faltat, si avans de tot y ab intent d' agrahirli de la manera mes entusiasta y expresiva, no m' ocupés d' ella.
 Jo no puch recordar sense conmourem aquesta recepció. M' impresioná la magestat Real, pero mes que ella, m' impresioná lo trobarme davant d' un successor de Felipe V, que acompanyat de una primpcesa austriaca, sa esposa, rebia á una comissió catalana. ¡Quants recorts vingueren á ma memoria! ¡Quantas esperansas nasqueren en mon pit! En lo Rey no hi vegí més que 'l Rey de tots los espanyols, just ab tots ells y ab igualtat amant de tots ells: en la Reyna hi volguí veure més, hi vegí una protectora nostra, enviada en aquell moment per la Providencia, recordantme que ella era una primpcesa d' aquella ilustre casa d' Austria, que tant estimá, per quí tant y ab tant esfors combaté, y per qui tant ha sufert Catalunya. Me semblava que 'm trobava davant d' un jutje que ab severa imparcialitat devia examinar nostra causa, pero 'm semblava serhi tenint á mon costat un advocat que protegia nostre dret. Y no vaig equivocarme al veure en aquet fet la ma de la Providencia. Las paraulas del Rey, que no he de repetir en aquest acte, foren tan justas y bondadosas, que mereixen ser esculpidas y ho serán segurament no solzament á Catalunya sino á totas las provincias ó regions espanyolas que fien sa existencia y prosperitat en lo travall y la justicia.


 Ab pena dech dir que després de la benévola acullida que en lo palau Real rebérem, no hem trobat á Madrid mes que enemichs y fredor per tots costats, salvada alguna que altra molt rara excepció.
 Nos váren voler deixar aislats, y rébrens mal, y en proba d' aixó y per més que sembli una petitesa, que no ho será pera ningú que pensi sériament, vos diré una de las cosas que'ns passá. Formavan, com tots sabeu, part de la comissió Mossen Jacinto Verdaguer, que es sens dubte un dels primers poetas de la Europa moderna, y altres tres poetas de primer ordre, y ademés algún altre literat á qui sos merits han obert las portas de las Academias. ¿Quina rebuda tingueren? Duas ó tres visitas (tal vegada no tantas) d' altres tants literats de Madrid. Donchs be: jo he vist venir á Barcelona molts literats del centre de la nació, y no tots de merit tan sobressortint com los que formavan part de la comissió catalana; jo desde en Núnez de Arce y en Zorrilla fins á l' Echegaray he vist venir á Barcelona un número inmens de homes de lletras de Madrid, y á tots ells he vist rébrels ab carinyo y entussiasme per los poetas y literats de Catalunya; á tots ells he vist prodigárloshi obsequis que demostravan que aquí sabía estimarse son talent; á tots he vist demostrarlos que 'ls poetas y literats de Catalunya estimavan y consideravan com á germans als literats de Castella. Aquestos fets ningú los negará. Donchs be, la conducta dels literats catalans en vers los de Madrid no fou corresposta.

 Y es aixó tant més trist, quan tothom recorda la rebuda calurosa y entussiasta que 'ls literats parisenchs dispensaren á En Mistral, quan aqueix gran poeta provensal fa un any visitá París. ¡Ah, quina diferencia tan vergonyosa pera Madrid y sos literats!
 De la rebuda que 'ns feren los partits polítichs, casi no dech parlarne. Hem anat á combatrels, y no trobo estrany que 'ns rebessin com á enemichs. Ells volen portar á Madrid tota la vida nacional: ells que volen que Madrid sigui 'l centre únich de la activitat d' Espanya, se comprén que se 'ns mostressin hostils. Donadas sas tendencias y organisació, aixó 's comprén. Lo que no 's comprén es, que en caps serios hagia pogut cabre la idea de que arrivará 'l día de que la vida de totas las provincias espanyolas desapareixi y quedi tot lo moviment d' Espanya reduhit á Madrid.

 Y per cert que trovo grandíssima inconsecuencia en los principis y conducta d' aqueixos partits.

 No puch compendre en Espanya un partit lliberal, que vulgui arrencar la llibertad de las teorías y predicacions de la revolució francesa, que tothom sab que fins ara no han donat en lloch verdadera llibertad, y no la busqui en las lleys y costums de nostres antichs Regnes. Mos amichs senyors Coroleu y Pella, aquí presents, han fet sobre aixó y per lo que á Catalunya 's refereix, travalls que demostran bé quant sólida y positiva fou la llibertad de que antiguament disfrutaren las antiguas regions espanyolas, Catalunya per lo ménos.

 Y encara m' explico ménos que hi hagi en Espanya un partit conservador, que en lloch d' inspirarse en los principis que donaren naixement y vida á la organisació dels antichs Regnes d' Espanya, vagi á buscar sos principis en las teorías dels reaccionaris y tranzaccionistas francesos, y no estudiant ni poch ni molt nostras antiguas lleys y costums, no begui en altras fonts que en las del comte de Maistre, Benjamin Constant y Royer-Collard, ó en las de Laferrier, Maccarell, etc. Los partits conservadors espanyols venen preferint las teorias d' aqueixos homes, per altra part ilustres, á la tradició y al exámen y estudi dels elements que verdaderament constituheixen la vida dels nostres pobles.
 Y perqué nosaltres hem anat á Madrid á proclamar aqueixos principis, se 'ns ha dit separatistas, cantonalistas y enemichs de la unitat de la patria. No es lloch aquest de portar discussió científica sobre nostras teorias y las teorias dels que 'ns combaten; basti dir que tots los que hem intervingut en la redacció y portament de la Memoria estém disposats á discutirla y sostenirla.

 ¡La unitat de la patria! Nosaltres som los partidaris d' aqueixa unitat; los centralistas madrilenyos son sos enemichs. Y sinó aquí va la proba.
 En públich, en un certamen literari de ma estimada vila de Granollers, y en privat moltas vegadas, he dit ja lo que vaig á dir: perdoneumhe la repetició 'ls que d' aixó m' heu sentit parlar.

 Ahont quedá verament rompuda la unitat de la patria espanyola fou en la desgraciada batalla del Guadalete. Comensá la reconquista, la patria quedá fraccionada, pero instintivament tots los Estats bregaren pera formar una sola nació que comprengués desde 'ls Pirineus al estret de Gibraltar, y desde l' Atlántich fins al Mediterrá. Aquesta y no altra degué ser la aspiració nacional; la verdadera unitat de la patria. Per excessos centralistas que ara no vull recordar, aquesta unitat avuy no existeix, tota vegada que Portugal [...]