Discurs de D. Valentí Almirall (1885)
Senyors y estimats compatricis: A la vostra clara inteligencia no s' amagará, que una manifestació com la que estém fent, que comensá petita y ha anat creixent de tal manera, que gracias á una pila de circunstancias afortunadas pot fins marcar una fita en la nostra historia, posava á la Comissió organisadora en lo deber de regular la expansió que sol haverhi al final de tot dinar, á fi de que no resulti més de lo que deu resultar y la cosa acabi tan felisment com ha comensat.
Avuy, senyors, nos trobém dintre d' aquest saló, pero las nostras paraulas probablement no quedarán tancadas en lo reduhit espay de sas parets. Lo que direm aquí ressonará pot ser á tota Espanya, y fins tal vegada arribi á sortir de sas fronteras; puig que la modesta reunió de la Llotja ha cridat tant la atenció, que després d' esbarar á tots los polítichs de la cort, ha sigut comentada per tota la nació, y no sería estrany que en altras se 'n ocupessin també, veyent en las nostras ideas regionalistas una manifestació nova de la opinió pública en la nostra terra.
Aixís es, que han sigut designadas per los organisadors pera fer us de la paraula sols tres personas: lo mult digne president, que acabeu de sentir; lo que en aquest moment vos parla, com ponent-redactor de la Memoria presentada al Rey, y mon amich lo senyor Maspons, que va presidir la Comissió que pujá las gradas del Palau de Madrid pera fer entrega de dit document.
Després d' aquestas indicacions, que debia fer pera satisfacció de tots los reunits, comenso dihent que 'm alegro moltissim del brindis de mon digne predecessor en l' us de la paraula. M' alegro de que 'l senyor Güell hagi brindat pel Rey don Alfons. ¿Sabéu per qué? Perquè 'm permet á mi y á molts altres que com jo pensan y que están presents, fer un acte de la propaganda més eficás, de la que més nos convé á la nostra terra; de la propaganda del exemple. Lo acte d' avuy es una demostració innegable de la tolerancia mútua que 'ns dispensém los que volém la regeneració de Catalunya.
Perqué, senyors, jo que no amago may las mevas ideas, no tinch d' amagarlas avuy, y si entre 'ls catalanistas n' hi ha que son partidaris convensuts del sistema de gobern que don Alfons simbolisa, altres ho som d' un sistema oposat. Lo que hi ha es que á uns y altres nos lliga una aspiració comuna, que forma un llas de gran forsa: lo be de la terra. Al crit de visca Catalunya, olvidém que entre nosaltres hi ha qui vol la monarquía y qui aspira á altras formas de gobern.
Y per aixó, jo, que probablement en tota ma vida no hauria pujat aquells grahons; jo que segurament no 'ls pujaré may més; jo que no 'ls pujaria pera obtenir la fortuna personal, si la fortuna 's trobés dalt de aquella escala, vaig pujarla ab desembrás, puig que anava convensut de pendre part en un acte trascendental pera Catalunya, y veya en la altura del lloch ahont nos dirigiam lo medi de que nostras aspiracions poguessin ser sentidas de molt lluny y tenir gran ressonancia. Per tals motius, vos ho confesso, vaig pujar aquells grahons fins ab orgull, puig creya al ferho donar proba de mon amor á la patria.
Y ja que he entrat en aquestas explicacions de lo que jo penso y espero seguir pensant, puig no crech hagi de variar lo qui com jo, si al entrar en la política en 1868 va adoptar unas ideas per sentiment y entussiasme tal vegada irreflexiu, avuy las té solidadas en lo seu enteniment per reflexió y estudi: jo que si en aquella época vaig véurem impulsat per la foguerada que va encendre al jovent d' aquesta terra, no 'm moch avuy per cap foguerada; jo que soch, ho diré d' una vegada, tan republicá com he sigut sempre y com espero seguir sent, no puch menos de mostrarme just al referirme á lo que en Madrid várem palpar y veurer. Várem tenir relacions ab molts, y per tot arreu no trobavam més que adversaris declarats ó partidaris molt débils. Mentres los uns nos desmentian y 'ls altres nos insultavan, los que debian ser los nostres amichs ó no 'ns defensavan, ó nos parlavan ab salvetats y reticencias, ó 'ns deyan clarament que anavam á pregonar ideas que son contra las corrents que dominan. En tot Madrit y entre tots los que están en joch, sols sentírem una veu que s' posés decididament al costat de la nostra, y aquesta veu, no vull amagarho, senyors, fou la veu que jo menos m' esperava; la veu que va ressonar desde 'l punt mes elevat del palau Regi.
Donchs bé, senyors: jo, republicá convensut; jo, que havent visitat la major part del palaus d' Europa, en cap d' ells he experimentat mes que una impressió estranya de fredor trista; jo que, en cambi, al passar lo clos que tanca l' arbre de Guernica, vaig sentirme ab calor, y sols m' he trobat completament home lliure al assentarme en una festa suissa á la meteixa taula á que s' asseya lo president de la Confederació, dinant al meteix preu á que tots dinavam, y trobantse respectat per tothom, gracias á la meteixa ausencia de tot signe exterior d' autoritat; jo que sols habia sentit igual satisfacció íntima y pura al assistir en aquella nació al clós rústech de pedra en que 'ls ciutadans dels petits Cantons s' aplegan cada any pera donarse magistrats y lleys, jo senyors, vos suplico un aplauso á la única veu que en aquells moments va ressonar en favor de Catalunya.
He acabat la primera part. Vaig á dir quatre paraulas sobre 'l segon objecte que m' ha impulsat á aixecarme.
Con vos deya avans, l' acte que s' ha realisat ha adquirit molta més importancia de la que podiam preveure. A nosaltres nos ha tocat fer lo primer pás en lo nou camí que ha emprés lo catalanisme, entrant en lo terreno polítich-social. Molts se mostran avuy disposats á convertir l' amor platónich que manifestavan, en altre amor mes ardent y de més prácticas aspiracions.
Per la nostra part, puch assegurarvos que 'l primer pás várem donarlo reflexivament. Várem agafar la Constitució que 'ns regeix, y que devém acatar com ciutadans, y vejérem que aquesta Constitució estableix un sol poder permanent; una sola entitat que posa damunt las altras. A aqueix poder, á aquesta entitat varem endressar lo nostre pobre travall,—y dich pobre per la part que hi vaig pendre,—creyent que era 'l millor medi de donarli ressonancia. D' això 'n resultá que 'l primer acte polítich-social del catalanisme exprés y públich, va sortir de Barcelona pera anar á posarse en lo lloch mes preeminent de la nació.
Aquest comensament nos imposa obligacions de las que no podem prescindir. Las consecuencias han de estar en consonancia ab las premisas. Lo primer pás ha sigut reflexiu: los que 'ls segueixen no han de serho menos. Hem de procurar que l' acte comensat sigui tot lo que pot ser, y no ho seria si després d' aquest moment nos disperséssim y no hi penséssim més. Tenim la obligació, senyors, de fer que l' acte comensat, acabi, y que la foguerada no sigui una foguerada d' encenalls. Hem de procurar que quedi caliu, de qual calor pugui arrivar á sortirne regenerada no sols Catalunya, sino tota la nació espanyola, com l' or surt depurat de la fornal. No hem de formar un partit, perqué adquiriríam los defectes dels que avuy se mouhen, y seriam sols un partit més dintre de la política general; hem de formar una agrupació de todas las forsas del país, en que hi cápigan fins los que desitjan las formas de gobern mes oposadas.
Lo que interessa ara, senyors, es estudiarnos, saber lo que podém, y si trobém que avuy podém poch y valém poch, comensém per fer esforsos pera millorar y posarnos en condició de influhir en la marxa general de la cosa pública.
Termino brindant; y el meu brindis se reduhirá á desitjar que 'l primer acte de catalanisme que hem realisat en lo terreno polítich-social, tinga consecuencias, y que aquestas siguin la regeneració de Catalunya en particular y en general d' Espanya, ó sia de totas las regions que la forman.