El vas transparent/Elegia forestal
| Versió sonora interpretada per Ramon Falcó (origen: QRuta Arús) |
Elegia forestal
El delit de trescar m'ha portat fins ací
i romanc assegut a la soca d'un pi.
Allà a baix és el poble: més enllà, la ciutat.
El matí de setembre és diàfan, daurat.
D'un esquerp corriol obeint el guiatge,
he pujat sempre amunt, amb un ritme salvatge,
amoixant al meu pas, amb les puntes dels dits,
els morats capcirons dels espígols florits.
La pau contemplativa d'aquest tocom desert
m'ha fet deixar el camí que rost amunt es perd;
i, a l'ombra d'aquests arbres abandonant el cos,
ara em plau una estona de calma i de repòs,
perdut dins el paisatge —ningú no m'hi sabria—
i amb un bastó de grèvol per tota companyia.
Hi ha, al meu entorn, dins l'aire, no sé què de sagrat.
Tot calla. Talment sembla que el temps s'hagi aturat.
Voluptuosament dilato la retina
i ho copso tot amb una morositat divina.
Una host innumerable vigila al meu costat
brandant les testes, dòcils, amb gest acompassat.
I sento la difusa remor que fan els pins
(no és la remor mateixa que ve dels corns marins?)
Un núvol blanc navega dins la blavor serena.
Al meu davant s'aixeca, precisa, la carena
en una corba lenta com l'ondular d'un si.
Un esparver dibuixa son vol arran d'un pi,
—meravella de gràcia elegant i segura.
Els meus narius aspiren una odor forta i pura
i, eufòric, el meu pit s'eixampla; no sé dir
quina infinita joia batega dintre mi.
Abstret de tot, abstret de mi mateix tal volta,
he esdevingut, per gràcia del món que ara m'envolta,
pura sensació, reflex inconscient...
fins que al meu front retoma la llum del pensament
i a poc a poc retrobo la meva consciència
de vianant esclau, mancat d’independència.
I sento una veu trista que em diu: —Quin bell sojorn,
si no fos la recança de l'imminent retorn!—
Oh, si em fos dat triar! Reprendria el camí
muntanya amunt, amunt, fins a poder gaudir
dels grans espais serens, on l’ànima s’oblida
de totes les misèries que llatzeren la vida:
els odis, les enveges, els sentiments jussans,
les guerres que solleven germans contra germans...
Allà, ignorat dels homes i lluny de la ciutat,
lluny de la boira baixa de la vulgaritat,
i com em plauria, en íntim contacte amb la natura,
viure una vida sana, tranquil·la, forta i pura!
Mes, jo no sóc, dins l’aspra bellor de les muntanyes,
un ésser mitològic, un faune armat de banyes,
(l’edat d'or que cantaren els poetes és lluny);
ni el pelegrí que, a lloure i amb la gaiata al puny,
va fent, lliure de noses, el seu vagabundatge;
ni el pastor que domina l’amplitud del paisatge
i sap conèixer l’hora pel canviar del sol;
no sóc tampoc el rústic i simple bosquerol,
ni, en solitària espluga, l’auster anacoreta,
sinó un trist ciutadà, un pare i un poeta,
—un poeta misàntrop, enemic del traüt,
que, al marge de l’estulta i enorme multitud,
enyora les delícies d'un impossible oasi.
(És lluny, és lluny el temps feliç del vell Horaci!)
És carrerany avall que la ciutat em crida:
cent deures m’hi reclamen per asservir ma vida.
Aquests pins, sense mi, creixeran drets igual:
els meus fills necessiten de l’ajut paternal.
A través de les branques on negregen les pinyes,
he vist —senyal dels homes— el verd clar d’unes vinyes
i, més avall —indici certer d'una masia—
un fumerol que munta lentament. És migdia.
Adéu, recer de pau! Adéu, plàcid boscatge
i tu, que estantolares mon cos, oh, pi salvatge!
En record d'aquesta hora consirosa, he collit
una garba d'espígol que perfuma mon pit.
I me'n torno, desfent la fressada sendera,
bosc avall, bosc avall, vers la llar que m'espera,
vers l'esposa i els fills —indeixable tresor—
i també vers els homes que menysprea mon cor.