Idil·lis i elegies/A Abel

V. A Abel

Abel, dolç confident dels meus joves secrets,
guaita: ja el maig ens brinda de nou sos benifets.
Vine a l'ombra i escolta mon amor novençana;
vine: la primavera son amor m'encomana.
Entant que el fred imperi de l'hivern ha durat
tu saps si a l'aquiló ma lira s'ha juntat.
Ma Musa sobre els gebres no vol menar son pas;
tremola, de tan fina, només de veure el glaç;
vora la llar de foc, dins son casal reclosa,
ou el bruel dels vents i de cantar no gosa.
Mes, tan bon punt els aires s'omplen d'ocells jolius;
quan al rient murmuri dels boscos i dels rius
la roba d'himeneu es posa la campada,
als seus capricis, sense temor, abandonada,
ella reneix i els sons retroba de sa veu;
i fa com la cigala que va volant arreu
de l'una a l'altra fronda, cantant ubriagada,
d'un xic de flor nodrida i d'un xic de rosada,
i, dels bells jorns d'estiu profeta harmoniós,
al cant del terrassà mescla son cant joiós...
Així, trescant per tot sota novells ombratges,
el Zèfir cantaré, les nimfes i els boscatges;
les flors innumerables que l'abril ha desclòs
i mes amors novelles, més belles que les flors.