Idil·lis i elegies/Als germans de Pange (VI)

Als germans de Pange (VI)
Idil·lis i elegies

VI. Als germans de Pange

Resteu, amics, dins eixes muralles on el Sena
veu ses vores ornar-se d'encants de tota mena
i sens parar contempla, cada jorn renovats,
les festes, els treballs, els amors, les beutats.
A mi, potser l'espera del benestar i del lleure,
o aquest desig de córrer, de conèixer i de veure,
0 la salut que invoco per conhortar mos mals
—bé sens el qual els altres són febles i banals—
tot m'obliga a deixar-vos pel meu errabundatge.
1 és entremig de tots els tràfecs del viatge
que m'espera un repòs estudiós i sant,
un repòs que les fletxes d'amor no trencaran.
Me'n vaig amb uns amics; mes, abans de partir,
oh, amics, plora mon cor d'haver-vos de jaquir.
Voldria, satisfent els dos volers alhora,
anar-me'n lluny amb ells i estar a la vostra vora,
car l'amistat perfecta que a vosaltres m'obliga
és un lligam que el temps no afluixa ni deslliga;
és un lligam que ens lliga d'ençà dels joms primers,
car vosaltres em fóreu guiatge ara i adés,
oh, amics sempre fidels i sempre bondadosos
que fins en mos enutjos heu estat generosos.
Quan Febus, que l'hivern treu d'aquestes contrades,
lluny vostre va llançant ses pàl·lides mirades,
nosaltres l'anirem seguint per altres ribes,
perseguint al migdia ses ardors fugitives.
Veurem tots aquells llocs, il·lustres en la història,
que dels humans ocupen els ulls i la memòria.
Marsella, on l'Orient aboca son tresor;
Venise, que de Neptú evoca el vell record;
el Tíber, riu major; Roma, filla de Mars,
que regna pel seu glavi i, encara, per ses arts;
i Atenes, i Bizanci, on vegi el sol primer,
i Esmirna, que remembra encara el vell Homer.
I com a totes bandes el cor em seguirà
pertot allà on jo sigui el vostre amic serà.
Mes, quin serà mon fat? ¿Quin mortal pot conèixer

ço que el nou jorn li porta al bell punt d'aparèixer?
Moltes voltes el fàcil respirar que ens anima
sota un cel conegut, esclaus del nostre clima,
no pot sofrií'-ne d'altre i es toma fadigós
i fa que un hom enyori la pau del seu redós.
¿Qui sap si sota climes novells, molt lluny d'aquí,
vaig a cercar la Mort que ni té esment de mi?
Quan mos fidels amics hauran vessat llurs plors
damunt de mes despulles i tomin, allavors
us diran mon destí, mos goigs i mos intents,
els meus darrers discursos i els meus darrers laments.
Adéu, visqueu feliços i recordeu's de mi,
tant si haig de viure encara com si vaig a morir.
Si visc, el sol haurà passat dues vegades
sobre els dotze palaus on viuen les mesades
i abans els vostres braços no em tornin a abraçar
d'una collita doble la sitja s'omplirà.
Abans, mai no estiguérem tants dies separats.
Als plaers ciutadans tot l'hivern consagrats,
quan els jorns, empenyent llurs límits circumscrits,
a llur torn envaïen els límits de les nits;
ocells de primavera, lluny del niu peresós,
visitàvem la costa, el bosc murmuriós,
els pobles i les viles i les brillants Naiades;
i quan ja s'allunyaven les sinistres Pleiades
cercàvem altra volta l'encís de la ciutat
on tan sovint el lleure ens havia acoblat
i, avergonyits de veure infidels les amors,
parlàvem de les arts, les fembres i els honors.
Ah, com ens assemblem, nosaltres, els humans,
i els rius, ells com nosaltres viatgers inconstants!
Ells llisquen amb gran buit; salten i s'enardeixen;
en les quietes valls llurs aigües amanseixen;
i quan l'hivern, baixant dels alterosos monts,
posa traves de glaç a llurs peus vagabonds,
lluiten inútilment, llurs ondes són esclaves.
Mes, quan revé el bon temps i afrevoleix llurs traves,
al glaç cedeix i es trenca només al pas del vent
i, alliberada, l'aigua davalla lentament.