Idil·lis i elegies/Als germans de Pange (VII)
VII. Als germans de Pange
Avui, que ja a la tomba só dispost a descendre,
en vostres mans amigues jo deposo ma cendra.
No vull que, embolcallat d'un fúnebre llençol,
els sacerdots entonin, del meu taüt al volt,
atrets pel so del bronze, com un trist comiat,
llurs càntics lamentables, de lenta gravetat,
ni que entre els murs sagrats vagin a sepelir
ma vida i mes despulles —ço que resti de mi.
¿Qui podrà sens horror, en son últim instant,
morir allunyat d'aquells a qui volia tant?
El creure que els amics ploraran nostra sort
calma l'instant suprem i ens fa més lleu la mort.
Vosaltres cercareu pel meu cos exhaurit
un racó solitari, dels penats preferit,
sota l'esguard joiós i diàfan del cel
i amb flors i ombres gemmades, com és el meu anhel.
Devora l'aigua pura i al cor d'un bosc tranquil
als meus mans extingits jo demano un asil.
Així sabreu on és el vostre amic; així
al viatger que meni sos passos fins a mi
la pedra de ma tomba, per vostres mans gravada,
li dirà quin mortal hi té la seva estada;
quins mals el turmentaren i el van tan prest occiure
i qui estimà i fou bo i era jove per viure.
Jamai, jamai l'homei no sollà mon coratge;
ni fou a la mentida donat el meu llenguatge;
ni un jurament inútil o fals jamai he fet,
traint allò que dintre del cor resta secret.
Cap viltat odiosa, cap recança implacable
no tortura mon ànima inquieta i culpable;
ella és pura i és digna, oh amics, dels vostres plors.
Jo sé que planyereu mon jardí sense flors,
i aquest brillant migdia no acabat d'arribar,
i aquests fruits que moriren just abans d'esclatar,
i les il·lusions desfetes bruscament...
Mes jo haig de viure encara, oh, amics, en vostra ment.
En els vostres festins —oh, com m'hi divertia!—
en el moment més fort de la vostra alegria,
colpits d'un pensament amarg i dolç, direu:
—I que ell no pugui ser-hi!— I tots us mirareu.
Jo moro. Abans del vespre finirà ma jornada;
tot just oberta al jorn, ma rosa és mustigada.
Encar per mi la vida seria un llarg tresor
i ara que em ve el gaudir-ne se me l'endú la mort.
Mes ah!, com blanament reposarà ma cendra
si un jorn, amb un instint imperiós i tendre,
veniu fins a la tomba que em servirà d'abric
i els vostres ulls s'atansen pensant veure l'amic.
Oh, si els cants vostres diuen del meu amor la història!
Si els vostres mots benèvols, rublerts de ma memòria,
fan sentir als vostres fills, que no m'han conegut,
l'enuig de tot just néixer i haver-me ja perdut.
Almenys, ja que la vida a mi la mort em lleva
gaudiu llarg temps vosaltres del bé que perd la meva.
Que en vostres cors la joia no conegui la pena
i plorin vostres ulls només per causa agena.
Que en vostres fats joiosos les delícies del cel
tombin tostemps mesclades d'ambrosia i de mel;
i, quan la mort arribi, que una esposa fidel
prop vostre, imprecant els déus, adolorida,
plori, volent seguir-vos, i us tanqui els ulls sens vida.