Idil·lis i elegies/Abel
VIII. Abel
Si qualque jorn encara, al teu desig fidel,
0 esclau d'un esperit vagabund i rebel,
vull, admirant dels nostres herois l'estol brillant,
als ritmes ampulosos acomodar mon cant,
als sons voluptosos ma veu acostumada,
fuig indòcil i malda per no ser domenyada
i la mà, dins el versos durament treballats,
persegueix amb esforç insegures beutats.
Però quan, fadigat del treball sense guany,
em dono novament al meu dilecte afany;
quan a Camila canto, escolta'm, allavors:
per ella els versos neixen tots sols i sense esforç.
Per ella tot són versos. Brollen profusament
de l'aigua que davalla del riu, sonorament;
dels ocells que modulen alegrement llurs cants,
i dels plecs més recòndits de les flors odorants.
Son pit és com el fruit suau que la mà toca;
com un capoll que l'alba desclou, somriu sa boca;
la mel que al rusc l'abella s'afanya de portar
no és pas per mi tan dolça com el seu dolç besar.
Per ella tot són versos, i brollen sense pena,
dolços com els seus mots i com la seva alena.
Un gest d'ella només, o un sol mot, diuen tant
que bé caldria un llibre per dir-ne tot l'encant.
Si amb un somrís manyac el seu esguard m'atrau,
mos versos li prodiguen un somrís més suau;
si la cobreix la gasa o el lli, càndid i fi,
cenyint-la amb lleu abraç, de la gasa i el lli
jo en faig una cançó lleugera i fonedissa;
si amb un luxe pompós i estudiat s'artisa
en mos versos luxosos la seva alta beutat
arrabassa de Juno l'egrègia majestat.
Jo canto sa pell blanca i el seu cabell nital;
sos braços i ses mans d'ivori virginal.
Però quan, sense vel i amb el cabell espars,
magnífica, sadolla ma febre i mos esguards,
em fa cantar llavores, amorosa Menada,
de les lluites de Pafos una llarga Iliada;
i si, dels meus propòsits el vol s'és acalat,
no per això la lira d'Homer han refusat,
sinó que, despullant-la de les cordes guerreres,
les meves mans hi deixen les cordes menys severes
que cantaren Helena, les gaies roberies
i l'astruga Corciris, amiga de follies.
Mes cançons a Camil·la han estat atraients.
Feliç aquell qui té les Muses complaents,
car elles li recapten i obtenen el favor
de la beutat novella que l'ha ferit d'amor.
Ahir, entre mos braços, sos llavis de rosella
murmuraven uns versos dels molts que he fet per ella,
i sa boca, a l'instant que l'anava a jaquir,
—Tos versos —féu—, són dolços, deixa-me'ls repetir!
Oh, Abel, com a Camil·la Virgili hagués cantat
si ella amb sa dolça veu així li hagués parlat!
No hauria pas cercat el llor dalt l'Helicó
ni el glavi audaç d'Enees hauria occit Didó.