Isabel de Galceran
Jo estava en una situació extraordinàriament excepcional. Després d'uns quants anys d'Universitat, que és com si diguéssim després d'haver contemplat el panorama de la vida social en tota la varietat que homes i llibres ofereixen a qui per primera volta els mira, em trobava amb un títol d'advocat a la butxaca, enterrat a la vila en què vaig néixer, sense que cap client vingués a trencar el repòs ensopidor del meu flamant escriptori.
Encara mos ulls no s'havien reconciliat amb la rònega aparença d'aquelles parets que altre temps estimava coralment; encara ressonava en mes orelles el remoreig d'una vida de teatres, acadèmies, balls i billars; encara la follia dels pocs anys (¡en tenia vint-i- un!) em capgirava el cervell; quan, tot d'un cop, del banc de l'aula em vaig veure enlairat al setial del defensor, havent de revestir tots mos actes d'aquella gravetat i prosopopeia que en les petites poblacions, més que en lloc, s'exigeix dels homes de carrera.
Recordava el meu últim examen, i em preguntava interiorment si aquells tres senyors que jo tenia per catedràtics havien estat potser tres jutges destinats a condemnar-me a l'exili en què em trobava. Els diaris de la capital em portaven el ressò de mil veus estimades a les quals jo no podia respondre; i quan, després d'abrusar l'esperit en llur lectura o en la d'algun llibre benvolgut, sortia de casa desitjant inflamar algun altre esperit, trobava sols la fredor gelada de l'ignorant satisfet o de l'encaparrat jugador d'ofici.
Com altre Faust que es deleix per ésser feliç a tot preu, jo mirava esverat a tots cantons per si descobria la petjada d'una sort propícia. Malgrat que em pesés l'exercici sobtat de ma professió, l'hauria emprès amb gust, no hagués estat sinó per distreure'm d'aquell avorriment; però ningú no creia prudent fiar-me encara la sort dels seus interessos, i el meu despatx restava ignorant tot secret que no fos el de mon contingut dolor.
Mos pares, d'altra part, no podien mesurar el que valien els meus esforços ni comprendre l'abast de la meva desventura. No havia vist el món sinó per un forat, és cert; però ells encara l'havien vist menys. Contents de llur sort, acostumats a la tranquil·litat impertorbable d'aquella vida rutinària, no aspiraven a res més, ni podien comprendre el que jo enyorava. Jo havia contemplat amb amor el remorós onejar d'una mar sempre variable, i ells sentien sols la poesia de la immutable quietud d'un llac.
—Espera't — em deien : — ja en vindrà, de gent. Els primers passos sempre són difícils: després… tindràs més feina que tots els altres advocats de la vila. —
Però jo veia passar dies i dies com segles, i cada nou jorn sentía minvar l'esperança i créixer l'enyorament.
Sobre totes les famílies de la vila n'hi havia una, la dels Armengol, gairebé senyorial. L'executòria de sa antiguitat es remuntava al segle xiv, i des del xvii venia ja figurant com la primera casa de la població.
A la meva hi havia, per aquella, una veneració tradicional. Mos avis, i després mon pare, havien sempre caminat d'acord amb totes les decisions que els Armengol prenien referents a la marxa de la vila i de tots els interessos que poguessin afectar-la. L'opinió política no havia pogut destruir aquella mancomunitat de mires i tendències: a l'hereu Armengol que sortia conservador, responia un avantpassat meu conservador també; i, si per sort n'eixia un de lliberal, lliberal era també son coetani de casa. Però ¿com no, si en tota la població succeïa el mateix, exceptuada una altra família, la dels Rodon, que, rival d'aquella, es decantava, com l'altre platet de les balances, en sentit invers, amb el pes insignificant d'una migrada minoria? Paraula d'Armengol era llei a la vila, i congressos i diputacions, per més que fessin els governadors contraris, contaven sempre amb un diputat d'aquell nom, que duia, com un lord, la representació ja hereditària de son districte.
Don Pau, de qui vaig a parlar-vos, que era l'hereu Armengol corresponent a mon pare, figurava com sos avantpassats, i, pel temps a què em refereixo, anterior a la revolució de setembre, portava encara l'estendard de la vila en tots els congressos, figurant en el partit moderat. Tenia fama d'home seriós, honrat i d'erudició notable, sobretot en matèria d'impostos i agricultura, úniques coses que el feien parlar davant la representació del país. En les altres, era dels que deien sí o no, segons a son partit convenia.
De figura arrogant, temperament fort, home nervut i bru, agradava a les dames per aquell sentiment del contrast que tant les atreu a tot allò que revela força i virior. Era, a més a més, alegre i intencionat en les converses, feia gala d'aquell escepticisme que quasi sempre escau bé entre la gent que essent vulgar no es té per tal, i, amb sa activitat i perseverança a servir els amics, havia conquistat moltes simpaties. Acostumat a tractar molt i a conèixer homes de tota mena, sabia millor que ningú quants punts calçaven sos conveïns i què li calia per a fruir entre ells la fama de sos avantpassats. No parava mai: tan aviat era a Madrid, com a la vila, com a Barcelona, sobretot a Barcelona. La política, les exigències de l'amistat i la vigilància de ses pròpies empreses, entre les quals constantment n'hi havia de noves o en peu de marxa, eren, al dir de la gent, causa d'aquell anar i venir continus.
Tenia dos fills, menudets encara, i una muller encisadora. De família distingidíssima, criada i educada a la Cort, donya Isabel de Galceran, si no trigà a descobrir que son espòs no l'estimava com ella es mereixia, comprengué també ben aviat els deures que sa dissort li imposava, i es revestí de forces per a amagar sa desgràcia, fins a tal punt que hom la creia indiferent. Totes mes veïnes ho deien: —Don Pau no en podia triar una altra de millor. Prou ho va entendre, buscant-la a ciutat; que el que és a la vila no n'hauria pas trobat cap que sabés pendre tan a la galana les estades del marit a fora.—
Per ma part dec dir que jo, lluny de judicar-la indiferent, la creia, al contrari, molt enamorada de don Pau. Quan estaven junts es veia ben clar; i, si després ningú no la sentia queixar-se de tan repetides absències, hi havia motiu per a atribuir-ho a fredor? ¿Per ventura havia de bescantar la conducta del seu marit ni exposar a la plaça pública els més íntims secrets del seu cor? Jo veia més virtut en aquest silenci i estudiat fingiment que en els escarafalls i publicitats que hauria fet en semblant cas qualsevulla de mes veïnes, sense atendre a si posava o no en ridícul o en mal lloc el seu marit. Però, si ho arribo a dir, ben segur que em treuen els ulls.
Veia, a més a més, en aquelles apreciacions, bona cosa de rivalitat i no poc d'enveja. Al cap i a la fi, totes mes veïnes havien de conèixer que donya Isabel els portava avantatge en elegància i boniquesa. No dic també en altres coses perquè aquestes dues, per al cas, basten. Que fos més instruïda, més intel·ligent, més dolça o més caritativa, no havien d'envejar-ho tant, perquè… això sempre és més discutible i mai no tant patent. Més bella i elegant, ¿qui podia dubtar-ho? Si com a figura era una estàtua grega! de cos ben format, coll robust i flexible, cap petitet i arrodonit amb gràcia… I, com a elegant, no sé què dir-vos. Cada cop que la veia per aquells carrers em sorprenia com la troballa d'una joia artística dins d'una barraca de pastor. En què consistia no ho sé, perquè no m'entretenia a examinar-la en detall. Em recordo que el seu conjunt respirava una distinció, una majestat, un cert caient i desembaràs lleuger que jo no veia en les altres dones. Sé que vestia quasi sempre de negre, i que, comunament, portava en el capell un vel blanc, llarg, esplèndid, amb què solia arrebossar-se tot el cap, deixant entreveure el rostre com nedant per un núvol d'aquells que semblen fets perquè puguem esguardar millor el sol. En fi, no vull parlar-vos de sos ulls negres i expressius, del seu nas grec, d'aquella boca fresca com rosa de maig, d'aquelles mans plenes de clotets i suaument estiradetes, ni d'aquella manera d'abaixar el cap i de moure els braços, perquè no creguéssiu que la veia amb ulls d'enamorat, com deia alguna amiga meva. El que puc assegurar és que, tant com desagradava a ses conveïnes, donya Isabel agradava als homes de tota mena; i, respecte a mi, dec afegir-vos que, sia perquè amb sa conversa sempre entretinguda em distreia, sia perquè amb les distincions i elogis que em prodigava em guanyés el cor, la veritat és que allí, únicament al seu costat, em passaven lleugeres les hores.
L'amistat tradicional que, com abans he dit, hi havia entre els Armengol i els de casa, feia que mos pares i jo anéssim a passar amb aquella família gairebé totes les vetlles. La mare i jo teníem una gran idea de donya Isabel, ensems que simpatitzàvem poc amb don Pau. El pare ben al contrari: sia perquè l'agraïment el cegués, sia perquè en sa sang es conservés millor que en la meva l'esperit tradicionalista de família, acceptava de pla tots els judicis favorables a l'hereu Armengol i, en sos entusiasmes, no li semblaven injustes les apreciacions contràries a donya Isabel. Per més que aquesta hagués estimat el seu marit, mai, al meu pare, no li hauria semblat prou. La veia alegre, enraonadora, sempre disposada a riure i a seguir qualsevol broma, hi fos o no hi fos son marit, i, sols per això, la judicava, com tot el poble, lleugera, freda de cor i, en una paraula, cap de pardals. Jo, que en aquell temps no tenia prou experiència de la vida ni havia pensat mai seriosament en la causa de certes diferències de criteri que poden notar-se entre la gent de ciutat i la de fora, no sabia explicarme per què el meu pare donava tanta importància a certes manifestacions de caràcter que no tenen res que veure amb la consciència ni amb el sentiment. Però ara ho he comprès tot: ara sé ja que enlloc no és tan necessari subjectar els actes humans al patró que les preocupacions han cuidat de tallar, com a les poblacions petites, d'on es diu que és tan lliure la vida. Enlloc no viu tan encadenada l'expansió, enlloc hi ha menys ingenuïtat ni tanta hipocresia, ha virtut alegre és allí un contrasentit tan gran com el poder sostenir una discussió, en el camp de les idees, sense caure en personalitats ni entrar en el sagrat de les intencions. Allò d'haver anat a estudi junts, i créixer i envellir junts sempre, fa que uns i altres, recíprocament, es vegin no com homes, sinó com biografies ambulants que se saben de cor, i les idees i sentiments han d'aparèixer estretament lligats amb els actes o interessos que, segons la biografia, deurien tenir. Guardi's, doncs, qui passi per seriós, de gastar una broma, si no vol que la hi prenguin per burla; guardi's de ballar la qui té fama de devota.
Heus aquí per què donya Isabel, educada en altres principis que li permetien manifestar el fons alegre del seu caràcter sens perjudici de sos íntims sentiments, que no creia necessari mostrar al públic, era mal judicada, mal compresa; heus aquí per què jo mateix, acostumat poc més o menys com ella, em sentia com oprimit i esmaperdut en haver de guardar la serietat impròpia que se m'exigia pel mer fet d'haver acabat els estudis; heus aquí per què, entre donya Isabel i jo s'establí, sense dir-nos-ho, un secret corrent de mútua intel·ligència, que originà ben aviat una forta simpatia.
A voltes em lliurava a imaginacions més o menys fundades, a somnis més o menys il·lusoris; i quan deixava córrer per entre les secretes elucubracions de l'esperit el doll suau del sentiment, enlairava aquella dona a tipus i m'enlairava a tipus jo mateix, encadenant la seva sort a la meva i atribuint a la dama el mateix estat d'ànim, els mateixos desigs que jo tenia. Era ella una flor exòtica que enyorava un altre sol, com jo mateix: el reconet de sa casa, com per a mi mon despatx, era l'hivernacle on aconseguia respirar amb un xic de llibertat. Fora d'allí, cloïa ses fulles i tsentia la cremor de l'atmosfera gelada.
No hi havia dubte: ni l'un ni l'altre no érem per a aquell món: no el compreníem, ni ell ens podia comprendre.
En semblant estat d'ànim, podeu pensar com m'afalagarien aquells monòlegs en què espremia, sense adonar-me'n, tot el fel de ma dissort, barrejat amb la mel d'una il·lusió encisadora. Perquè jo no sé si haveu provat mai el gust que dóna considerar-se víctima o màrtir de la sort i creure que us acompanya en la desgràcia una dama misteriosa que us imagineu bella, de sentiments delicats, d'intel·ligència superior i d'una discreció no desmentida mai. ¿Qui, de vint a vint-i-cinc anys, no ha passat per aquest romanticisme, no sigui sinó en certs dies de tristor? ¿Qui no s'ha sentit atret per la mirada melangiosa d'una dona i no ha llegit en sos ulls tota la història d'un martiri ignorat?
Doncs aquest efecte l'experimentava jo cada vespre davant d'aquella dama, sense poder penetrar mai el fons de son misteriós caràcter; i, entremig d'aquestes impressions, passava tot un dia de soledat, d'ensopiment; ma vista clavada en els rengles de llibres que, mig desmaiats; es sostenien uns amb altres en els prestatges de ma desordenada biblioteca; l'oïda mig condormida pel ritme immutable d'un rellotge de pesos; damunt ma taula papers i diaris en trista confusió: res que em demanés un esforç, res que pogués esvair-me la boira que m'embolcallava l'enteniment.
Imagineu-me així, i confesseu que, si em capficava tant per donya Isabel, l'única dona que se'm presentava allí amb l'aurèola del misteri i aquella tan grata al cor per a un pobre expatriat, no era gens estrany.
Abans de conèixer i, millor encara, d'aficionar-me a donya Isabel, cap al tard me n'anava del cafè i emprenia el camí dels molins, defugint tota companyia. Era la meva hora d'expansió.
Per un costat i altre del camí, corria, entre marges d'herbam sempre remullat i d'atapeïts canyars, aigua encaixonada en peixeres o recs tortuosos. Els arbres i cases de sol ixent destacaven sobre un fons de color de poma que, sense il·luminar-los, clarejava malenconiosament per tots els buits del brancatge i del fullam. A sol ponent la terra s'enfosquia emmantellant amb un vel cendrós tot el contorn dels cossos, tot el fons dels camins i corriols, les mateixes siluetes de la vegetació i del caseriu, mentre el cel oferia un aspecte extraordinàriament variat i fantàstic. Allà presentava un cúmulus que pareixia una muntanya encesa, un volcà sense cràter que es consumia en brases i flam; a un costat cremaven llarguíssimes jàsseres, esteses en l'aire lleument envermellit amb llur resplendor; més amunt el cel prenia el matís semiverdós de l'aigua, i per ell nedaven amb serena impassibilitat peixos immensos de variats colors i formes estranyes. Escorços d'àngels més blancs que l'escuma, lleons i feres mai no descrites, de pèl daurat i fi com el plomissol, minotaures i figures de mig cos escometent-se en ales del vent, castells esfondrats, perspectives de vistes i poblets amb llurs campanars i torres, nedaven per damunt de mon cap; i jo mirava tot aquell escampall inexplicable de grandeses caigudes i d'éssers increïbles amb un dol intensíssim. Les darreres flamarades del sol ponent es desfeien entre la nuvolada que el cobria com una immensa corona de raigs de topazi, i son reflex estampava en els vidres i en el cristall de l'aigua clapes de llum tan desperfilades com enlluernadores. Semblava que l'astre del dia no volia deixar son domini sense l'acompanyament grandiós de tota una creació més brillant i inconcebible que la que ens rodeja. Darrera d'ell se n'anava tot el que és llum i alegria, i s'estenia pel món el vel endolat de la nit, cent voltes més negre per a qui havia contemplat, com jo, l'abundor de colors i matisos, de contorns i transparències que hi havia sembrats pel cel.
Aquell espectacle de colors que, fora d'allí, sols poden trobar-se, i encara esmicats, en les fornals o en els incendis; tot aquell panorama de creacions gegantines, suspeses en l'aire per una atracció inexplicable; la tranquil·litat que prenia la naturalesa a mon entorn; el singloteig endormiscat de l'aigua que corria per les peixeres; el cor universal i monòton que emprenien grills i granotes des de llurs ombrívols caus d'herba; el vol callat de l'ocell que anava a ajocarse; els muls carregats que passaven pel camí sorollant tristes esquelles perquè hom notés llur boirosa presència; cada una d'aquestes coses tenia per a mi una veu que em ressonava al cor com els plors de la mare ressonen en el de son infant. La naturalesa plorava i jo també.
Però quan la tristor del meu cor va trobar eco en l'altre ja no vaig pensar en la contemplació de la naturalesa inanimada. Procurava enllestir de sopar abans que mos pares, i corria a casa donya Isabel. Llavors tenien lloc les confessions íntimes que disfressadament ens fèiem un i altre.
—Vostè està trista—li deia jo.
— Per què m'ho diu, això? — responia ella tot amagant una llàgrima que traïdorament se li escapava cara avall.
—És inútil que vulgui amagar-ho. ¿No veu que jo, l'enyorança i la tristesa, les conec tant, tant! — I llavors mos ulls s'humitejaven també.
—Vostè, vostè rai!… I cregui que el compadeixo. … Però, en fi, vostè no té tampoc tan grans motius: vostè és jove; es troba amb sos pares, que l'estimen molt, a casa seva, en el mateix país on va néixer… Tot l'enyorament de la vida distreta de les grans ciutats desapareixerà així que pugui consagrar l'atenció i el pensament a treballs seriosos que li donaran honra i profit. Lo de vostè és un somni de jove.—
Én arribar aquí m'havia dit prou: ni ella en passaria, ni jo podia atrevir-me a demanar-li explicacions més clares de son malestar. La conducta de don l'alt, i res més, n'havia d'ésserla causa. Jo sabia que entre nosaltres no hi havia sinó l'atracció que uneix dos desterrats. Davant del respecte que m'imposaven les virtuts de donya Isabel, constant-me, a més a més, com era de pregon l'afecte que duia a son marit, mai no s'aixecà en mon cor una veu d'amor que no podia néixer sense l'estigma del crim.
Un vespre la vaig trobar en el moment de ficar els nens al llit. Vaig intentar quedar-me a la saleta de confiança on altres vetlles l'esperava, tot fullejant algun dels llibres que tenia sempre escampats damunt la taula rodona; però ella s'entestà que l'acompanyés.
Vam entrar al dormitori, em va fer seure en una poltrona, i, després d'acomiadar la cambrera, començà a despullar la nena petita, deixant que el nen es despullés tot sol.
Era la primera volta que jo entrava en aquell santuari, on cada nit devien baixar àngels a voladúries (com diria un conegut poeta), tant per delectar-se en els somnis puríssims dels dos nens com per aspirar la flaire, encara que agra no menys pura, de les llàgrimes de la mare. La prova d'afecte que aquella confiança representava per a mi va omplir-me de tendresa ensems que de cabòries. «Sens dubte que aquell vespre volia donya Isabel confiar-me algun secret greu i seriós. Quin seria? Què em proposaria? ¿Em fóra possible ajudar-la, aconhortar-la tan sols?» Confesso que el meu cap es perdia en un mar de dubtes i suposicions complicadíssimes.
Els nens van dir les oracions de cada nit, i, amb tant de goig com tendresa, un cop despullats, es tiraren als braços de llur mare a recollir de sos llavis la dolça rosada amb què ella regalava cada vespre aquelles tendres flors. Donya Isabel els abraçà més fortament que mai, i no els deixà al llit sense haver-los omplert de petons expressius, febrosencs, com, malgrat la bogeria que els tenia, potser mai no els havia fet.
Les meves cavil·lacions creixien; el moment s'acostava: havia d'arribar tantost els nens lliuressin el pensament al vol suavíssim del somni. Això aconseguit, donya Isabel obrí son secreter, posà la mà en el pom d'un calaixet interior, i, tancant altra volta sense treure'n res, em va demanar que eixíssim cap a la saleta on passàvem totes les vetlles. Ma confusió fou major. —
¿Per què no m'ha deixat quedar aquí com els altres dies i m'ha fet entrar al dormitori? —vaig preguntar-li amb una rialleta de candorosa malícia.
—Dispensi'm—respongué deixant-se caure en el sofà amb un decaïment tot nou en ella: — tenia por; estic nerviosa, febrosa, fora de mi… —
I, mossegant-se el mocador, aconseguí d'evitar que se li desnués el plor que l'ofegava.
Van trucar a la porta. Eren mos pares. Donya Isabel els va rebre com sempre : besà a la meva mare amb tendresa, saludà somrient a mon pare, i, amb el posat complaent de cada vespre, obrí la lacada capsa del tresillo i donà més força al llum. Tot el desconhort, tota la contorbació d'esperit que m'havia deixat entreveure, els colgà al fons de la seva ànima, i disfressà son aspecte amb el semblant rialler d'un ésser feliç. No m'era pas possible, a mi, fer-ho: les entrecelles contretes, la vista perduda, denunciaven ben bé ma profunda preocupació.
— Que no prens les teves fitxes? —em va dir el pare.
—Escapci, home! En què pensa? —afegí donya Isabel dissimulant.
I jo anava fent maquinalment el que em deien, regraciant els avisos amb una rialleta de beneit que havia de trair-me més i més. Amb quatre trumfos forts a les mans em vaig creure perdut.
— Passo— vaig dir. I, quan el meu pare els veié damunt la taula, començà a fixar-me la vista amb una mirada plena de reconvencions i sospites, ha meva mare em tocà les mans i em va preguntar si em trobava bé. Fins amb ma poca afició pel joc, aquella distracció era en mi inexplicable. «¡Donar-me així, quan sempre m'havia distingit per la meva temeritat!»
Per sort meva, entrà en aquell moment el metge de la vila, que podria substituir-me amb avantatge i calmar els recels de la mare relatius a ma salut.
I fou així: li vaig cedir el lloc, que ell acceptà de bon grat, i em vaig retirar a l'escalfapanxes per a lliurar-me a forassenyades meditacions, enfonsat en l'encoixinat d'una esplèndida butaca. El que vaig discórrer no ho sé: sols recordo que el pensament se m'estimbava i aixecava cada volta més furient, com cavall esfereït i salvatge que debades intentava refrenar.
La llenya encesa cruixia; els reflexos de les flames llampeguejaven fantàsticament en els retrats i paisatges penjats a les parets; les arracades de la làmpara descomponien la llum en refulgències de colors vivíssims; el rellotge quedava endarrerit en comptar les meves pulsacions; i, damunt de tot el que em rodejava, queia una claror suau i resplendent alhora, que mortificava ma tristesa i feia a mos ulls tràgica la fingida alegria de donya Isabel.
El tresillo anava seguint, salpicat de les eternes discussions que són els ravets i olivetes d'aquest joc. — Fulano no ha tirat a temps la sota de bastos, i és una llàstima, perquè la posta era segura. — Oh! vostè havia d'eixir de rei i arrastrar. — El joc anava mal combinat. —Ah, si hagués estat a palo curt! —
Molt més entretingudes eren les lluites que el foc sostenia a mos ulls. Aquell pujar i baixar de les flames, aquell llepar-se i travessar-se i destruir-se, aquell mudar de colors, del blau al verd, del verd al groc, i després al vermell i al morat, per a enfonsar-se en la negror del fum unes voltes i caure de sobte espalmades damunt de la llenya, escapar-se per sota, endinsar-se en la brasa viva i fugir per la fumera en glopades de llum esblanqueïda coronades d'una constel·lació vibrant de guspires i de cluquejants brasills; era tot un combat d'enjogassats follets, tan ple de vida i de misteri, que aconseguia trencar més d'una volta el discurs de les meves reflexions.
— I quan ve, don Pau? —preguntà el metge, tot servint les cartes, una vegada.
— No ho sé del cert, però espero que aviat — respongué donya Isabel.
— Sap per qué l'hi pregunto? Perqué com que veig que és a Barcelona i s'acosta Nadal…
— Que ho han dit, els diaris, que és a Barcelona?… Jugo.
—No, no ho he vist en cap periòdic; però el carter, que té la seva dona malalta, em deia que vostè havia tingut carta avui. —
Vaig veure que donya Isabel perdia els colors. —
¡És a dir que al correu no s'empatxen per a obrir la correspondència! — exclamà.
— Res d'això, senyora.
—Com diu que juga, si no té res? —va interrompre el meu pare, interessat en la jugada.
— No… sí, és veritat… si passo. … llavors, ¿com saben que el meu marit m'escriu des de Barcelona?
— Molt fàcilment: li coneixen la lletra del sobre i veuen l'estampilla de l'administració de sortida. —
Donya Isabel es tornà roja: roja de ràbia.—¡Ni la correspondència conjugal pot ser aquí completament reservada! — pensà.
Tots mos esforços per a adormir-me van ésser inútils. En la fosquedat que m'envoltava, jo veia la mà blanquíssima de donya Isabel obrint son secreter, intentant estirar el calaixet i tomant a tancar-lo un cop repensada. Què guardava, allí dins? ¿Què havia pensat revelarme?… ¿Per què sos plans i ses confessions a mitges després? Forçosament era gros el conflicte que passava; gran el sacrifici que feia amb son callament. Jo, l'únic que comprenia aquell cor, l'únic que traslluïa sos sofriments, l'únic del poble que sabia quanta d'amargor no costa una vida privada d'expansió i esclava d'imposicions socials absurdes; jo no podia, no devia permetre que aquell àngel, aquella dama, morís ofegada per sentiments de què tal volta podria lliurar-la.
El sol no eixia mai, la nit es feia eterna, i debades m'aixecava a obrir el finestró per sorprendre la primera lluïssor de l'alba. Un fred de desembre digne de les regions polars havia netejat el cel, sense deixar-hi ni un borrall de núvol. Les estrelles semblaven ésser a major distància que mai, i la vista humana descobria, darrera les constel·lacions més pròximes, profunditats immensíssimes poblades d'altres estels que encara es veien destacant-se de les immensitats de l'infinit.
Tot estava en suspensió, com mon esperit mateix; i en aquella quietud universal i en aquell fred anorreador, que havia escombrat fins la pols dels objectes per a treure'ls el color de vida, i en aquell pipelleig constant de l'estelada, descobria jo certa analogia amb la buidor que sentia en mon cor i amb el neguit constant de ma pensa.
Tan bon punt darejà l'alba, vaig eixir. Ningú de la vila no podia veure'm: fins els pagesos dormien encara. Bis carrers, deserts; l'espai, descolorit; la suspensió universal de vida encara seguint. Desafiant el fred, reprimint el pas per esmorteir el ressò de mes petjades, que esgrunaven la gebrada, vaig arribar a la tàpia que tancava l'hort dels Armengol. No anava errat: el balcó del dormitori de donya Isabel revelava ben bé que ella tampoc no havia dormit. Hi havia un finestró mig obert, pel qual es transparentava encara la llum de l'interior, cada segon més esmorteïda per la que venia de sol ixent. Aquell balcó donava a un cantó de l'hort, i jo el contemplava des de l'extrem oposat. La llarga distància em privava de fer cap senya profitosa: calia recórrer tot el voltant de la tàpia, que donava ja a camp obert, fora la vila, per posar-me a bon tret, i vaig resoldre'm a fer-ho.
Vaig collir una pedreta i vaig tirar-la amb encert. El llum s'apagà; els vidres prengueren la lluïssor blanquinosa i opaca de la llauna; les sinuositats de llur superfície em fingien perfils d'una cara, que no podia pas ésser cap més que la de donya Isabel. Somric i espero. El balcó en pes es somou; la tèrbola llum del dia tremola en els vidres; es bada un xic, només un xic; i, quan més el cor i l'alè tenia jo reprimits per l'emoció, sona una escopetada i sento xiular una bala arran d'orella.
—-Què has fet, desventurat? —cridà mon pare rebent-me en sos braços a l'instant d'emprendre ma fugida. I ambdós ens allunyàrem, camps a través, per sostreure'ns a les mirades del poble, tot deixondit pel tro del tir i per la veu de la campana que cridava a missa primera.
Caïm, sorprès per l'esguard amenaçador de Déu, no degué sofrir impressió major que la meva en veure'm, en ma fugida, de fit a fit el sol, que escalava l'horitzó.
— Què has fet, desventurat? —va dir mon pare.
— Què has fet, desventurat? ¿Què n'has fet, de ta germana? —semblava repetir-me el sol.
I, amb tota la innocència en el cor, m'arborava la vergonya, i el plor del remordiment m'ofegava sense rompre.
Rebudes les més ingènues confessions de ma part, informat punt per punt de tot el que m'havia dut a fer aquella atzagaiada, el meu pare prengué el determini d'anar a casa l'Armengol. La casa era plena de gent: tots els aduladors de l'home polític, tots els manifassers de la vila, es trobaven allí. Ningú no els atenia, ningú no els rebia ni en feia cas; però ells no per això baixaven l'escala. Apoderats d'una sala de l'entresol, s'estaven en rotllets, fumant, escopint i comentant en alta veu, i a la manera que cada u tenia per convenient, el que s'havia esdevingut. Anaven a oferir-se, segons deien.
El servei travessava els rotllos atrafegat, collint al pas tot el xàfec de suposicions gratuites, de comentaris errats, d'injúries i calúmnies, que eixien d'aquelles boques desatentades.
Quan mon pare aparegué, hi hagué una suspensió momentània, després un esclat de xiu-xius a cau d'orella; i, en veure'l que s'encaminava cap al primer pis, brillà en tots els rostres aquella rialleta llastimosa amb què les males ànimes celebren l'enfonsament de la reputació envejada.
— On va, aquest infeliç? —van exclamar més de quatre.—¡Potser sí, que es pensa que farà combregar don Pau amb rodes de molí, pobret!
— Ja el pentinarà bé!
— Ja li posarà les peres a quarto!
— Ja li explicarà quantes fan cinc!
— I quins amics! — deia un altre, parlant, com és de pensar, no per ell ni pels altres, que així ho feien amb tot i ésser entrants de casa, sinó pel meu pare, que en res havia mancat a don Pau ni a ningú. El meu pare, en travessar les peces del primer pis, no topà amb ningú d'aquella família; però un desordre complet de roba i capsetes escampades per les cadires, que semblaven esperar col·locació dins de baguls i maletes que al pas es veien, denotava ben bé el propòsit d'una marxa pròxima.
El criat, que acompanyava el pare, trucà amb els nusets dels dits a la porta de l'escriptori de don Pau, qui no trigà a obrir. Però, en veure son amic d'algun dia, es posà al peu d'aquella, va fer un signe al criat perquè se'n tomés, i, una volta aconseguit aquest desig, encès d'ira i amb accent ple de reconcentrada energia, manà al meu pare que fugis de sa presència.
Aquest, coneixent el geni arravatat de l'hereu Armengol, encara que no es mogué, adoptà el partit de no contrariar-lo ni d'humiliar-se massa, puix sabia que l'oposició l'exasperava i que la humiliació exagerada l'encenia potser més encara. Res millor que conservar una actitud digna i proposar-li un mitjà indirecte per a entendre's. Per això indicà a l'ofès la conveniència de suspendre per unes quantes hores tot judici sobre el que havia succeït i permetre-li una assentada quan son esperit hagués recobrat la calma, o que almenys li donés permís per a escriure-li llargament si és que se n'anava a fora.
— Ni l'una cosa ni l'altra — respongué bruscament don Pau.
Però aviat, i com cedint al desig irresistible de desfogar son enuig, afegí:
— Què en trauríem? Vostè no em convencerà, ni em rescabalarà del descrèdit que sobre el meu nom ha caigut.—
I, dient això, avançà instintivament, cedint pas a mon pare; cosa que aquest no deixà d'aprofitar per a intemar-se a la cambra.
Un pic es van trobar dins i veié el pare més calmat l'hereu Armengol, s'esforçà a persuadir-lo que tot el meu acte restava reduït a una lleugeresa, a una indiscreció deguda a ma poca edat, a una deplorable criaturada, desposseïda de tot antecedent, de tota intenció deshonrosa. Però, lluny d'aconseguir son objecte, observà el meu pare que, a mesura que anava relatant detalls en mon descàrrec, l'Armengol s'acalorava més i més.
— Sap qui és un criatura? —exclamà aquest.— Vostè, vostè, ho és; i fins a un extrem que me'n faig creus. I acabem d'un cop; perquè vostè em posa en un punt tan alt de desesperació, que ja quasi no em puc contenir. ¿Què significa que tractés, la meva senyora, de mostrar al fill de vostè el que guardava en aquell calaixet? No ho sap, el que hi guardava? Doncs jo sí, que ho sé: hi guardava una carta meva, rebuda ahir mateix, en la qual jo reclamava d'ella que reformés sa conducta. Ella mateixa, en presentar-me jo sobtadament la nit passada, l'ha treta del calaixet a què vostè es refereix, fingint-se pura, honesta i fidel i ofesa per mi, i demanant-me explicacions, com si jo fos el culpable.
— Bé, i, fins aquí, ¿què veu, vostè, contra el meu fill? —saltà el meu pare, enardit per l'amor que em duia.—El meu fill no anava errat: la senyora de vostè volia manifestar-li el que pensava i aconsellar-se amb ell: res més.
— I ¿quina dona descobreix tals coses a ningú que no sigui el seu amant? Vostè està cego: vostè no veu que tot el que em diu corrobora perfectament la delació que jo vaig rebre per anònim a Barcelona. L'amic que m'escrivia…
— Un amic mai no amaga el nom.
— Un amic de debò ho fa tot, per salvar a qui estima. L'amic em presentava l'amant sota unes senyes que convenen per complet amb les del fill de vostè. Ara ho veig ben clar.
— Home, per Déu!, no sigui temerari: el meu fill no és tal amant, ni ha fet altra cosa que una criaturada.
—Una criaturada! una criaturada!— exclamà dolorosament don Pau acotant el cap i encreuant les mans. — ¡Una criaturada amb la qual tota la vila coneix l'adulteri i els seus autors…
—No: això es deu a vostè, que ha comès la de tirar amb l'arma…—
En sentir això, don Pau es sobreexcité d'una manera espantosa: prengué sobtadament la pistola que tenia damunt la taula escriptori, i, apuntant-la contra el pare, l'obligà a eixir, sota l'amenaça de fer amb ell el que volgué fer amb mi abans.
Tot fon inútil: don Pau tenia l'amor propi ferit, es conceptuava deshonrat als ulls de tota la vila, i no hi havia raó ni mitjà que fos prou a esvair la preocupació que el cegava. El meu pare, amb tota la raó que desitjar-se pugui, va haver de passar per l'afront de veure's tret amb aquelles amenaces, i d'aguantar, mig plorós, mig enrabiat, les mirades de mofa que li endreçaren els conveïns en travessar la sala de l'entresol.
Oh maleïda lleugeresa, la meva!
Quant a la bona, a la pura, a la pobra víctima cabdal de la meva indiscreció, res més no n'he sabut.
Aquell mateix jorn es veié obligada a deixar la vila per sempre més, acompanyada de son marit i de sos fillets, fent camí cap a Madrid, on des de llavors ha viscut la família Armengol.
Aquí acabava el meu amic la narració d'aquest episodi de sa vida. Qui avui el fa públic ha sabut quelcom de més que creu convenient publicar.
La ira de don Pau no es veié satisfeta amb el canvi de domicili. Cada volta més capficat per la idea de sa deshonra, i deixant-se portar de la més deplorable passió, condemnà sa muller a no veure ja més ningú de fora casa i a no poder esmerçar sos sentiments en sos fillets, que tancà dins d'un col·legi.
L'afligiment de la mare que es veu tan cruelment separada dels fills de son cor, i l'exaltació que degué produir-li la injustícia amb què es veia condemnada a viure en la més trista soledat per la més vil i infundada calúmnia, ben aviat van acabar amb la raó de la malaurada Galceran.
Pocs jorns després l'hauríeu vista a Sant Boi, presa de la més estranya follia. Portava sempre, dins de son gipó, un grup fotogràfic de sos dos fills (noi l'un, noia l'altra), formosos i de distingides faccions, que feia més simpàtiques el caient trist de llur mirada. La malaurada boja es passava hores i hores contemplant, amb el cap baix, aquell retrat, que petonejava i tregava amb llàgrimes constantment, sense descloure els llavis, sense respondre a res sinó per signes. A trenc d'alba saltava del llit, obria la finestra, i, darrera la reixa, els cabells estesos, els ulls esfereïts, el nas més blanc que son rostre de cera, les mans forcejant els ferros, començava a cridar: —Mentida! sóc innocent! Tot és una calúmnia, tot! Calúmnia, Armengol! calúmnia i res més! — El vent s'enduia aquests crits de dol pels immensos espais del camp on es perd la veu humana, i, passada l'excitació nerviosa, requeia donya Isabel en ses quietes melangies.
Quant al meu amic, no havia pogut seguir a la vila, ni suportar el trasbals que a tants cors produí sa impensada imprudència. Condolgut per l'ensopiment de vergonya en què caigueren sos pares, desacreditat allí per a exercir la carrera, capficat dia i nit per la ignorada sort de sa pobra amiga, desitjà la mort, i entrà a l'exèrcit i la cercà amb afany inútilment.
Un jorn, cinc anys després d'aquella feta, arribà amb son regiment a Sant Boi, d'on havien eixit els carlins una hora abans. Aprofitant la parada, entrà a visitar la bogeria. De sobte n'eixí tot groc, els ulls esgarriats tan abstret que ni s'acomiadà de la persona que amb la major complaença li havia ensenyat l'establiment. Un cop a la porta, mirà a un i altre cantó, i es dirigí vers un bosc que d'allí s'albirava.
— Senyor, perdoneu-me!—exclamà. I no havia retrunyit el tret del seu revòlver, que caigué rodó a terra per a no aixecar-se'n mai més.
- ↑ La present novel·leta fou premiada en els Jocs Florals de 1880, i, per raons que s'expliquen en el pròleg de Vilaniu, la vaig desenrotllar després, amb aquest títol en la forma i amb les variants i extensió que allí són de veure.