Jochs Florals de Barcelona en 1864/Discurs del M. I. Sr. President, don Joan Cortada
Número 2.
DISCURS DEL M. I. S. PRESIDENT,
DON JOAN CORTADA.
_____________
Quan me contemplo posat davant de aquest triat aplech de personas distingidas y considero la noblesa del lloch ahont nos trobam, exactament lo mateix que per espay de tants anys escoltá las robustas veus dels que sostenian las antigas llibertats catalanas, exemple y norma de altras que se nos venen per originals , me sento tot aturdit, y no sabria esplicarme á mí mateix la possibilitat de semblant esdeveniment sino fèntme cárrech de que la benvolensa de mos companys y una complacent atenció concedida á la edat han volgut pujarme tant amunt. Catalá de naixensa y de cor, com ho saben prou bè tots los qui 'm coneixen, me trobo molt á mon plaher davall lo laborat sostre de aquest histórich saló en lo qual tantas mils vegadas se ha perorat defensant los fors y la independencia de nostra patria, y ara se' hi lluyta pera mantenir lo famós bon nom de la antiga y enérgica llengua catalana. A las lluytas políticas han succehit las lletradas, als crits de guerra lo dòls cant dels trobadors, á las interjeccions de ira las suavitats de la poesía ; mès en lo fondo de unas y altras sempre se hi descubreix lo amor á la patria, sempre lo entusiasme, sempre lo ardor per mantenir ben altas las glorias catalanas.
Si nostres il-lustres avis se gloriejavan de tenir soldats que feren tremolar lo imperi grech, capitans com Roger de Flor y Berenguer de Entença, almiralls com Marquet y Roger de Lluria, cónsols que representavan la gran ciutat de Barcelona en vuytanta quatre ports de totas las nacions del mòn á las horas conegut, llur bandera onejant en Atenas, en Palerm, en Nápols, en Córcega, en Cerdenya, en Fransa, en las Balears, en mil naus que llauravan tots los mars y portavan los fruyts de la agricultura y de la industria catalana á tot arreu desde las ribas del Escalda fins á las boras del Jordá y platjas del golf de Guinea, nosaltres ab rahó nos fém grossos y anam satisfets considerant que nostra patria es la joya mes rica de la corona de Espanya, la reyna de son comers y de sa indústria, la primera en los adelantaments que son lo termómetro de la civilisació moderna, la mes morigerada, la que mes decididament fa dependir del traball sas comoditats y sa bona ventura, la que ara de fresch fèu anar á Africa los seus almogávars que, com altres tants Césars, arribaren, veren y venceren conduhits per lo gran soldat, nostre compatrici, que allà en Castillejos emfosquí la gloria del vencedor de Arcola: la que cada dia afegeix noms nous á la llarga llista de sos fills eminents en ciencias y lletras, la que ha estrenat eixa bonica costumansa de gallardonar cada any los actes de virtuts heroycas arraconadas molt sovint y gens conegudas, la que ha tornat á vida la olvidada institució dels Jochs Florals, y la que avuy pot alabarse de que cada any se presentan á sa justa nous adalits que cantan las glorias de Dèu, lo entusiasme per la patria, lo amor á las hermosas, las consolacions de la virtut, la tendresa del carinyo maternal, las dolsuras de la vida del camp, la moralitat germana del traball, y los grans recorts de las edats passadas. Bè donchs estam aquí; aquest es nostre lloch. Los catalans de eix temps tambè som dignes de entrar en aquest clos venerable en que prengueren sitial aquells homes eminents dels quals ne recordam ab goig las excel-lencias. Corre encara ara per nostras venas aquella mateixa sanch catalana, encara ara parlam llur mateixa llengua, y conservam molts dels llurs costums á despit del afany ab que se ha maldat per arrebatarnos aquella y aquestos; encara som catalans: formam un sol poble ab Castella , lo mateix ceptre nos regeix; mès, som catalans y aquí estam en nostre lloch. Si alsassen lo cap aquells nostres antepassats no traurian de aquest siti á sos nèts quant ohirian que alabam á Dèu, exalsam la patria y cantam la hermosura de las fembras, y cantam lo traball y cantam la naturalesa ab la mateixa llengua ab qau ells ho cantaren. Si nos escoltassen en aquesta diada y sentissen las trobas de nostres poetas, esclamarian certament: Pus parla en catalá, Dèu li 'n dòn gloria.
Y ja que som aquí y aquí se hi troban reunits la hermosura, lo saber, y los mereixements de tota sort, es de rahó que se desitje demanar la causa de haverse juntat en aquesta venerable sala tantas y tan notables personas. Es la gloria: als uns los hi du lo dalé de conseguirla, als altres las ganas de saber qui son los venturosos que la han alcansada, y á tots la voluntat de aclamarla y rendirli lo homenatge que la gloria sempre arrenca dels homes. La gloria que aquí se alcansa no es la que costa sanch y apilota ruinas; tot lo mes fará rajar alguna llágrima de tendresa que per aquell qui logra arrencarla ja es ella sola un títol de admiració. Venim á declarar quins son de nostres poetas los que aquest any han triumfat de llurs competidors; venim á saber los noms de qualsevols sian que han vensut en la puntosa lluyta de las lletras. Nosaltres los mantenedors som estats los jutges del camp per estimar sos fets de armas, sabem quíns y cóm son, mès ignoram com vosaltres lo nom dels héroes que los han executat, y com vosaltres tambè sentim lo viu desitj de conéixerlos.
Ans que tothom havem assaborit lo gust de enterarnos dels cants de nostres trobadors, y la llepolía de repassarlos, compararlos y estudiar las llurs bellesas nos ha encés encara mes aquell fervor y aquella fe ab que creyam en la preciositat de nostra llengua, y nos ha crescut la esperansa de que per tercera esdevinguda está cridada á donar honrosa importancia á la pura y propia literatura de nostra terra.
Per tercera vegada, puig tambè per tercera se han obert las poéticas competencies dels Jochs Florals, y en aquesta durarán mes que en las altras, perque si las primeras feren florir insignes poetas, en aqueixa tercera tanda se veu créixer ab maravellosa abundancia lo nombre dels contendents que punyan animosos, y sens pérdrerne dia tocan la arpa dels trobadors, y sens que los ensuperbesca la victoria ni lo venciment los desanime.
Ja floria la llengua catalana, ja era lo polit y delicat parlament de la Cort, lo idioma senzill de las crónicas, lo armoniós dels poetas, lo grare dels filosops, lo polítich dels governs, lo sever de la historia, lo concís dels llegisladors, lo guerrejador dels capitals, quant regia lo ceptre de aqueix tenritori Joan I, y per la poesía catalana amanesqué son sigle de Augusto, y se fundá en Barcelona lo Consistori de la Gaya ciencia; y veus aquí que ixen á la vida los Jochs Florals. Plantá diu Joan I la Academia de la Gaya ciencia espedint á favor den Lluis de Aversó y den Jaume March un diploma pera fundaria y fer tot alló que hajan fet y fassan los mestres de la ciencia en París y en Tolosa. Ab la protecció del dit Monarca Barcelona vegé establírsehi en 1393 lo Consistori dels Jochs Florals, oferirse joyas als poetas y comensar eixa josta literaria destinada á llegarnos un gran exemple y molts grans modelos. Entremitj de aquestos poden citarse las composicions dels mateixos March y Aversó fundadors de la Academia, las den Avignó, las den Pau de Bellviure, den Grau de Cabrera, den Joan de Castellnou, den Llorens Mallol, den Oliver, Rocafort , Vidal , Rocabertí, y moltíssims altres que necessitarian una llarga llista de noms sens que nos fos fácil decidir quíns de ells son dignes de major fama. A la mateixa época pertany lo poeta Ferran, que entre sas altras fèu una composició que presentada al Consistori guanyá la joya, es dir, vencé á sos competidors.
Mes, ¿qué molt que la poesía catalana arribás á pujar tan alt tenint com tenia la protecció dels reys? Com de fet, passat Joan I protegí la institució dels Jochs Florals lo rey en Martí anomenat lo Humá, y aprés lo dit Fernando de Antequera, si bè era nat en Castella ahont aquestes justas no hi eran conegudes poch ni molt.
Algun dels nostres historiadors moderns ha dit ab molta veritat que no sabem fins á quánt durá la primera tanda de prosperitat de tals contencions que tant havian de contribuir al lluhiment y á la gloria de nostra poesía; mès, tingau per cert y segur que si decaygueren, la decadencia fou curta, puig quant lo dit infant de Castella D. Fernando vingué á Aragó pera regnarhi, vingué en sa companyía son parent Enrich, marqués de Villena, que fou decidit padrí dels poetas y president dels Jochs Florals. Ell mateix nos ha deixat una especificada relació de las cerimonies ab las quals se celebraven los Jochs, y basta llegirla pera ferse cárrech de la molta importancia que se donava á aquell acte y encara mes als poetas contendents.
La tal relació nos la ha mostrada al peu de la lletra lo mestre en gay saber y company nostre Don Víctor Balaguer quan en sa Historia de Catalunya y de la Corona de Aragó ha donat noticias dels Jochs Florals. Las justas literarias duraren encara al menos tot aquell sigle, puig consta que se celebraren en los anys 1457, 1458 y 1482. En aquesta segona época hi lluheixen en Jordi de Sant Jordi, en Lluis de Requesens, Lleonart de Sors, premiat en los Jochs de 1458, Torrella, Ventadorn, Castellví y tants altres que serian llarchs de contar.
Casi en los darrers dias de aquell sigle succehí una cosa que per forsa havia de influir en la sort de la llengua catalana considerada en lo terreno de las lletras. Entench referirme á la unió de las dos coronas de Aragó y de Castella mitjansant lo matrimoni de Isabel ab Fernando. Saragossa y Barcelona deixaren de esser la Cort de nostres reys, nostra llengua acabá de servir com oficial y diplomática, cresqueren las relacions entre los dos pobles que havent estat enemichs tantas vegadas, se transformaren en germans. Barrejats los exércits del un y del altre sostingueren en Itália las conquistas de Aragó, y mes en davant abaixaren en Pavía l' orgull francés, assaltaren los murs de Roma y de Tunis, punyaren en Alemanya, tornaren á abátrer en Sant Quintí la altivesa de Fransa, ofegaren la mitja lluna en Llepant, y tant per mar com per terra en molts altres diferents indrets del mòn donaren testimoni del valerós pit ab que se distingian uns y altres. Era impossible que tot aixó no donás pes á una de las dos llenguas mes que á la altra, y naturalment havia de acabar la partida á favor dels mes y contra dels qui eran menos, ja que aquells tenian de sa part la Cort, lo Govern, los Tribunals y totas las dependencias de eixos grans centres governatius.
Decaygué llavors la literatura, decaygué la poesía catalana, mès may tant que encara de temps en temps no isqués algun geni privilegiat ab esforsos pera ressuscitar las olvidadas glorias de antany.
Passada una centuria de silenci casi absolut, de nou tornaren á comparéixer poetas y escriptors, mès aquells certament no devian esser gran cosa ni mereixedors del títol, tota vegada que lo nostre famós García en un de sos sonetos se queixa de que fossen en tanta munió; y es natural que á comptes de queixarse los hauria aplaudit si los hagués vist poetas veritables.
Lo prebere mossen Vicens García, rector de Vallfogona, fixa ell tot sol, segons alguns, una época gloriosa per nostra poesía. Sa fama volá lluny de Catalunya, y quant Felip IV hi vingué, posá á dit García en punt de poder acreditar son ingeni, puig lo cridá á sona palau ahont solia lo Rey proposar assumptes als poetas congregats, entremitj dels quals nostre García cridá tant la atenció de Felip, que aqueix lo obligá á seguirlo á la Cort: mès, la Cort no pogué sofrir que un poeta de provincia fès ombra á aqaells que fins á las horas eran tinguts per inimitables; y mentres tant que lo gran Lope de Vega se honrava ab la amistat del prebere catalá, perque sempre los homes grans se coneixen y se estiman, altres cors ben miserables lo perseguian difamantlo, descridant sa conducta y eixint ab la sua, quant aborrit de respirar aquella corrompuda atmósfera cortesana, fugí pera tornársen á la pura del sèu poble. Desgraciadament la malignitat humana no li perdoná lo mérit, y una má amagada emmatsiná á ell y al criat en Saragossa, y allí mateix lo criat morí al cap de pocas horas, així com lo poeta eixintne mortalmente ferit allargá alguns mesos. Ans de morir se despedí de las musas ab un magnífich cant de agonía que comensa Desde est catafalch incógnit y que fou compost quant ja son autor havia rebut lo Viátich, entre protestas de arrepentiment y amor al Dèu del tribunal ahont anava á presentarse.
No molt avans havia compost lo romanset Una nimfa de Sagarra pera justar en la contensó poética que lo col-legi de Jesuitas de Gerona ab motiu de la canonisació de sant Ignasi de Loyola havia anunciat convidant los poetas per lo dia 24 de juliol del any 1623: esdeveniment que ofereix tambè una proba de que en aquell temps la poesía catalana ben lluny de estar abandonada, contava ab adalits que sostenian lo honor de sa bandera.
Per lo cas de quedarnos sobre eix punt algun regust de dupte, lo mateix García en un romans dels sèus nos dòna noticia de alguns poetas que florian en son temps, y entre altres fa membransa den Felip de Guimerá, den Joan de Boixadós calificantlo de regalo de las musas, y de alguns mes, donantnos á conéixer clarament los quilats de cada un.
Desde aquella época los poetas catalans no han callat may del tot. Es veritat, no obstant, que alguns anys atrás, no pochs forjadors de romansos, musas de ventall y versistas de cubertas de caramel-lo foren prou atrevits per abusar de la llengua catalana, y lo abatiment de ella hauria resultat cert si avans de tal vilipendi no hagués amanescut lo descrédit de sos autors. Poch esperavan los amadors de las lletras catalanas véurer arribar tant aviat una altra época de lluhiment per sas glorias, en la qual cridás la atenció pública la bellesa de aquellas, quant ex abrupto isquè á sorpéndrerlos aquella inimitable composició den Aribau: Á Dèu siau, turons, per sempre á Dèu siau. Los aficionats á la poesía catalana endevinaren en lo autor un adalit que 'ls mostrava lo camí de la fama, y los quins miravan la llengua ab menyspreu quedaren maravellats al véurer quánta robustesa, quánt vigor, quánta energía, quánta ternura cabian en pocas rallas de nostra llengua. Ja la palissada quedava oberta, y lo primer que hi entrá fou lo autor de las Llágrimas de la viudesa, que no pot llegir un home de cor sense llansarne alguna, ni considerar un poeta sense donarli nom de modelo. Mes diria y men estich per no oféndrer la modestia del autor, que es gran amich meu, y que probablement ara me ascolta.
De aquestas dos fogueras saltaren mil espiras que inflamaren altres ingenis, y la poesía catalana despertá tal entusiasme entre los homes de lletras, que en lo any 1842 la Academia de Bonas Lletras, successora y hereva de la dels Desconfiats, obrí los Jochs Florals convidant als poetas y oferint los mateixos premis que lo antich Consistori. Guanyá lo primer premi en Joaquim Rubió, y desde llavors se aná madurant lo projecte de restablir los Jochs Florals ab tota sa puresa, y puig tinguí la honra de ser convidat ab sis companys pera constituir lo primer Cos de mantenedors, embestirem la empresa de conduhir á bon port la patriótica restauració de eixas poéticas festas. Lo excel-lentíssim Ajuntament nos oferí aquest histórich espay, nos doná coratge ab sa decidida protecció, volgué ésser lo Mecenas dels Jochs, que á mercé de tan generós impuls se han ja celebrat sis anys seguits y cada vegada ha crescut lo nombre dels contendents. Altras corporacions hi ha y altras personas que també contribueixen al major lluhiment de aquesta festa anyal, y casi sempre han afegit algun premi als votats de reglament per cada any.
Eixas festivitats y la concurrencia que acut á la present sala pera gosarne, proban que la llengua catalana no solament es per nosaltres la llengua mare ab la qual pensam, resam y cantam, sino que inspira á nostres poetas y los presenta á eixa arena poética ahont justan ab lo afany de donar mes preu á nostra llengua mateixa. Feu lloch, obriu pas als que diuhen que es morta, deixaulos entrar pera que conegan y oygan á nostres badors, fassan cortesía á nostre mestres del Gay saber, y després iscan á espargir la noticia de que la llengua catalana es viva, y la profecía de que viurá mentres Catalunya visca.
A vosaltres los qui haveu guanyat antany y enguany los premis dels Jochs Florals, á vosaltres vos toca fer lluhir y sembrar las bellesas de nostra llengua, no lo conservarli vida, que per ella mateixa ja sen tè tan enèrgica y robusta com lo poble que la parla. Aquesta, es vostra feyna, vostra comissió , aquesta es la obligació que veniu á contráurer quant presentau lo front perque sia coronat ab lo llorer de la victoria. Aixó vos demanan imperiosament vostra patria y la llengua catalana. Endavant, mos amichs, continuau la obra que teniu comensada, y acceptau lo victor cordial de un patrici que ab son entusiasme per Catalunya vos saluda y aplaudeix tot esclamant: «Pus parlau catalá, Dèu vos dòn gloria.»
He conclos.