Jochs Florals de Barcelona en 1864/La torre del misteri
PREMI ESTRAORDINARI. GESSAMÍ D'ARGENT.
——————
LA TORRE DEL MISTERI.
Á DON JOSEPH COLL Y VEHÍ.
Lamartine.
N' es bella , bella la verge
De qui estich enamorat,
La qui mon cor idolatra,
La qui es causa de mon plant.
De lo mòn d' hont jo venia
Dols recort ne vaig portar;
Lo recort de sa llum clara,
Sa llum que cercant ne vaig.
Y mon cor tant la desitja,
L' esperit l' adora tant,
Qu' en sospiran d' anyorança,
Cansats de pelegrinar.
Jo no sè si fou deliri,
Jo no sè si fou somiant,
Que la vaig trobar un dia
Lluny, ben lluny de la ciutat.
Cansat del camí n' estava,
Del camí d' un arenal,
De las pujadas dels colls ,
De las baixadas als valls.
Jo'm trobí dins un boscatge,
Aprés del boscatge el mar,
Al mitj de la mar una illa,
Al mitj de l' illa un penyal.
Sobre el penyal una torre
Qui ne tè el portal tancat;
La verge al peu de la torre
Tota vestida de blanch.
¡Qué n' era de santa y noble
La espressió de son semblant!
¡Qué n' era de etsisadora
De sos ulls la claredat!
Ab la nau de la constancia
Jo ne vaig passar la mar;
Ab lo foch de mos desitjs
M' asseguí en el sèu costat.
— ¡Oh reyna de la hermosura!
Senyora de mon pensar!
Mes que sceptres, mes qu' imperis
La tèua mirada val!
Ben hage, ben hage l' astre
Qui 'n lo sender me guiá!
Qui me portá á ta presencia
Per qui tant he sospirat!
¡Qué vols, mèu bè, perquè sia,
Perque sia ton esclau?
Perque bega la llum santa
De que n' estás claretjant ?
Ella ses castas pipellas
Abaixava á mon parlar;
É par qui la llum del sol
Hi faltás á dins l' espay.
— ¡Oh romeu, lo bon romeu!
Bè ne sias arribat!
Ben haje el desitj qui 't porta!
Ben vingut ton cor amant!
Desitj es ardent y noble
Lo qui forsa t' ha donat
Per arribar á la penya
Hont lo mèu tresor ne guard.
Ja n' haurás la recompensa
Si l' esperit n' es constant;
Si dels plahers no'n fas l' ídol,
Si no creus ton cors de fanch.
Molts han dit que m' estimaven,
Y han mentit com á vilans;
Molts ne diuhen que me cercan
Girant la espatla á ma fas.
Molts creuhen trobar mon ombra
Seguint lo camí del mal,
Y altres que dins el no res
Feresta ne vaig errant.
Uns matar ma llum volrian
Per lligar lo genre humá ,
Altres cubrir ab mon vel
A la falsa llibertat.
M' invocan per l' injusticia,
Y m' invocan per l' engany;
Altres lluny d' ells me desterran
Per no fer ma voluntat.
Que som freda y trista, diuhen,
Que las il·lusions los mat',
Que los priv' de l' esperança,
Que los umpl' de enutjs mortals.
Y entelar lo spill intentan
De la impudicia ab lo baf,
Lo espill hont l' Etern s' hi mira
É hi mostra sa magestat.
Ay! qu' en son de folls los homens!
Ay! que n' están d' ubriachs!
¡{Collir la flor qui 's mostia,
Y lo perfum olvidar!
Oh romeu, lo bon romeu!
Oh romeu ben arribat!
Puis á mon palau vingueres
Jo te vull donar la ma.
Si mon nom t' ha de ser dòls,
Jo ne som la veritat;
Lluny de matar l' esperança,
Jo ne sò el manantial.
De lo sentiment qu' inspiro
La dolsor coneixerás,
Lo plaher íntim que donan
De ma eterna llum los raigs.
En l' enteniment de l' home,
Quant Dèu l' univers creá,
D' aquesta llum misteriosa
Una espuma hi va posar:
Mes infla al hom tant d'orgull,
Y son cor n'es tan ingrat,
Que mata el present diví
Per anar, cech, palpejant.
Oh romeu, lo bon romeu!
Aguayta desde aquí dalt;
Escampa, escampa la vista
Per los camps mes dilatats.
¡Quín plaher mes sant no dòna
Est ayre pur respirant,
De tantas passions humanas
Contemplar las tempestats?
Y veure, ab lo front seré
Y ab santa tranquilitat,
Las opinions mentideras
Del home orgullós y ya?
Si tú me tens per amiga,
Si tú me vols tant amar,
La ventura que jo 't done
La del cel t' assemblará.
— Oh hermosa, la mes hermosa!
Reyna de ma voluntat!
Umpl', á tos peus, mes potencias
De la llum de ton mirar.
Anys ja fa que, trist romeu,
Ple de amor te vaig cercant;
Y t' he cridada ab mes llágrimas
Y ab lo foch en que m' abrás.
Jo tench set de l' aygua pura
De la vena de crestay,
Que de dins las esmeraldas
Veig brollar en el penyal.
Jo vull beure, jo vull beure
De la ciencia en lo raudal,
Y de nostre amor en proba
Vull que 'm dònes lo bes sant.
Jo vull tota possehirte,
Y viure en ta santa pau;
Jo ne vull tot el tresor,
El tresor que tens guardat.—
Ella 'm sonreya amorosa,
Plena de dòlsa humiltat,
Y de son coll la clau mística
Li vaig pendre tremolant.
De la torre del misteri
Jo m' acost en el portal,
La porta n' era de marbre,
Un xipré á cada costat.
Á damunt, damunt lo marbre
Estava escrit :— Aquí jau...—
Jo llegia, jo llegia...
Lo demés estava en blanch.
— Atúret, me diu la verge;
La porta no s' obrirá
Abans que ton nom escrigués
Sobre lo marbre sagrat. —
Jo prenguí la santa ploma,
Y vaig escriurer abaix
De Aquí jau «Lo cançoner,
Cançoner de Miramar.»
Llavors de la trista porta
Jo ne veig rodar la clau,
Y s' obrí de pint en ampla,
Davant mos ulls esglayats.
La cambreta de la torre
No era rica, no era gran;
Era fosca y era estreta,
Son trispol era gelat.
Hi havia ana caixa en terra;
Jo espantat la vaig mirar;
Era negra y buyda estava,
Y la verge 'm digué:—Jau!—
Dins ella me vaig estendre,
Y plorant vaig esclamar:
—¿Aixó es ta santa promesa?
¿Aixó 'm tenias guardat?
Los cuchs de la pols del cors?
La fosca, el no res, el glas?
¿Y en tú de trobar havia
Lo fosser qu' obrís mon vas?
— Jo no som mes qu' una sombra
De l' eterna veritat,
Qui il-lumina el bon camí
Dels qui son los seus amants.
Obri, romeu, la finestra
Que ne tens á l' altre part;
Y si del ver ne tens set,
Tot lo tresor ne tendrás.—
Jo vaig obrir la finestra
Girantme á l' altre costat,
Y em despertá la llum d' or,
La llum de l' eternitat.