L'amor privat

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca




L' AMOR PRIVAT.


Cansons de la terra (1874).djvu




Ay pares que teniu fillas—procureu prompte á casarlas
no las caséu á disgust—que foran desgraciadas.
 Ay! ay!
 flor del lliri lliri
 ay! ay!
 de la flor galana.
Un cas vos vull esplicar—que succehí en l' Alamanya
de un noble cavaller—que festejava una dama.
Son pare no li vol dar—lo galan qu' ella mes ayma.
Una torra n' ha fet fer—á ne l' altra part de l' ayga;
á una montanya del mar—per tenirla retirada.
Passaren dias y nits—en finestra surt la dama.
Lo compte ja la 'n va á veure—passantne la mar salada.
La veu venir una nit—ab una llum que portava:
Quan ella la 'n veu venir—sola á la platja baixava.
Lo compte segueix lo llum—qu' ella li assenyalava.
Feya un vent molt riguròs—y la llum se li apaga.
—Ay trista de mi, mes trista—que 'l bon compte se negava!—
Ja 'n sent uns grants espetechs—que l' ayga se l' emportava.
—Ay desditxada de mí—que 'n quedo desconsolada!—
Ja se 'n va dret á la torra—á contarho á la criada.
—Criada, vos ja sabeu—tota ma vida passada,
à 'l meu pare li diréu—y tambè á la meva mare,
que per l' amor de Don Diego—sa filla ha mort anegada.

VARIANT.
Vers 14.

Mentres está sospirant—lo galant puja l' escala.
—Ay, bon compte de ma vida—de quantas penas n' ets causa!
Ay, mes grants ne son las mias—que al infern ja tinch morada!
Dama per venirte á veure—als dimonis m' entregava.—

S' agafan mano per mano—donantse á la mar salada.

Ay mares que teniu fillas—caséulas ab qui 'ls agrada
y no las faréu penar—en esta vida y en l' altra.

NOTA.

Las paraulas castellanas que 's troban en las diferentas versions que corren d' eixa cansò, nos fan sospitar qu' es una imitaciò d' una de castellana, tant mes quant en una d' aquellas, lo primer vers cita com lloch del aconteiximent la ciutat de Málaga ; mes ja sia aixó, ja no 'u sia; no cap pas dupte de que es una reminiscencia de la balada alamanya Los fills del rey, da la que mes avall ne posem un bocí:

Una vegada eran dos fills de rey, dos bells joves que s' estimavan molt. Mes son voler les era contrariat donchs la mar los separava.

—¿Saps nadar, amor meu? A la nit vina nadant. Jo encendré dos llums que 't serviran de llanterna.—

Va sentirho la cambrera y la dolenta va apagá' 'ls llums. L' enamorat fou engolit per las onas de la mar.

Era un diumenge al dematí, tothom estava alegre, tothom menys la filla de la reyna que tenia los ulls tots plens de llágrimas.

·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  

Ab sos nevats brassos agafá fortment á son amor, y mirant al cel, se llansá á la mar salada , tot dient:

—Pare y mare, adeusiáu!—