L'ingeniós hidalgo Don Quixot de La Mancha - Primera part/Capítol X
DELS GRACIOSOS ENRAHONAMENTS QUE TINGUEREN D. QUIXOT Y SANXO PANÇA SON ESCUDER.
Ja entretant s'habia aixecat Sanxo Pança un tan maltractat dels mossos dels frares, y habia estat atent á la batalla de son senyor D. Quixot, y pregava á Deu en son cor que fos servit de donarli victoria, y que en ella guanyés alguna ínsula de ahont lo fes gobernador com li habia promés. Veijent donchs acabada la pendencia y que son amo tornava á pujar sobre Rocinant, s'atansá á sostenirli l'estrep, y avans que puijés se li posá davant de jonollons y agafantli la ma se la besá y li digué: siga vostra mercé servit, senyor D. Quixot meu, de donarme lo govern de l'ínsula que en aquesta rigurosa pendencia s'ha guanyat, que per gran que siga jo 'm sento ab forsas pera saberla governar tal y tan be com cap altre que haija gobernat ínsulas en lo mon. A lo que respongué D. Quixot: mireu vos, germá Sanxo, qu'aquesta aventura y las á n'aquesta semblants, no son aventuras d'ínsulas sino de encreuadas en las que no 's guanya altre cosa que treuren trencat lo cap ó una orella menos, y tingueu paciencia, puix aventuras s'oferirán ahont no solament vos puga fer gobernador sino mes endevant. Agrahili molt Sanxo, y besantli altre vegada la má y la falda de la lloriga, l'ajudá á pujar sobre Rocinant, y éll pujá sobre son ase y comensá á seguir á son senyor, qui á pas tirat sens despedirse ni parlar mes ab las del cotxe s'interná per un bosch qu' alli prop hi habia. Seguial Sanxo á tot lo trot de son ase; peró caminava tan Rocinant que veigent se quedava enderrera li fou precís cridar á son amo que l'esperés. Ho feu aixís D. Quixot aguantant la brida á Rocinant fins qu' arribés son cansat escuder, quí un cop arrivat li digué: semblem senyor, que seria acertat anarnos á acollir á alguna iglesia, puix segons quedá mal parat aquell ab quí vos combatereu no será molt que donguian noticia del cas á la Santa Germandat y nos agafin, y á fé que si ho fan qu' avans que sortim de la presó nos ha de costar del bech y de las unglas. Calla, digué D. Quixot ¿y ahont has vist ho llegit jamay que un cavaller aventurer haja sigut entregat á la justicia per mes homicidis que hajia fet? Jo no sé res d'homicidis, respongué Sanxo, ni en ma vida hi tocat á ningú, solament sé que la Santa Germandat té que veurer ab los que lluytan pels camps y en lo demés no m'hi fico. Donchs no tingas pena, amich, respongué D. Quixot, que jo sol te treuré de las mans dels caldeus, y quan mes de las de la Germandat. Peró diguem per ta vida ¿has vist mes valerós cavaller que jo en tot lo descubert de la terra? ¿has llegit en historias altre que tinga ni haja tingut mes pit per embestir, mes forsa en lo perseverar, mes destresa per ferir, ni mes manya pera desmontar? La veritat siga dita, respongué Sanxo, y es que jo no he llegit may cap historia, perque ni sé llegir ni escriurer; pero lo que m'atreviré apostar es que mes atrevit amo que vostra mercé jo no l'he servit en tots los dias de ma vida, y Deu vulla qu' aquests atreviments no 's paguin ahont tinch dit; lo que li prech á vostra mercé es que 's curi la ferida puix li raija molta sanch d'aqueixa orella, y per aixó aquí port o desfilas y una mica d'ungüent blanch dintre las alforjas.
Tot aixó sería ben escusat, respongué D. Quixot, si 'm recordés la manera de fer sols una ampolleta del balsam de Fierabrás, puix ab sola una gota nos ahorrariam temps y medicinas. ¿Quina ampolleta y quin balsam es aqueix? digué Sanxo Pança. Es un bálsam, respongué D. Quixot, del que tinch la recepta á la memoria y ab éll no hi ha que tenip cap temor á la mort ni hi ha que pensar en morir de cap ferida; y aixis quan jo 'l fassia y te 'l donia, no tens mes que fer sinó que quan veijeres que en alguna batalla m' han partit pel mitg del cos, com moltas vegadas acostuma succehir, senzillament la part del cos que haje caygut á terra, ab molta lleugeresa y avans que la sanch se geli la posarás sobre l' altre meytat que quedi sobre la sella, tenint cuidado de encaixarho igualment y al just, luego me donarás á beurer tan sols dos tragos del bálsam qu' he dit, y me veurás quedar mes sa qu' una poma. Si aixó hi ha, digué Pança, jo renuncio desde ara lo gobern de la promesa ínsula, y no vull altre cosa en paga de mos molts y bons serveys sino que vostra mercé me donguia la recepta d' aquest tan poderosissim licor, puix se 'm figura que valdrá l' onsa per tot mes de dos rals, y no tinch de menester altre cosa pera passar aquesta vida honrada y descansadament; pero ara es menester saber també si costa molt ferlo. Ab menos de tres rals, se 'n poden fer tres congis, respongué D. Quixot. Pecador de mí, replicá Sanxo, ¿donchs qu' espera vostra mercé pera ferlo y ensenyarmel? Calla, amich, respongué D. Quixot, puix mes grans secrets penso ensenyarte y ferte mes grans mercés: y per ara curemnos, que l'orella me fá mes mal del que jo voldria. Tregué Sanxo de las alforjas desfilas y ungüent; pero quan D. Quixot veigé trencada la celada, cregué perdrer lo judici, y posada la má á l'espasa y alsant los ulls al cel digué: jo faitg jurament al Criador de totas las cosas y als sants quatre evangelis, ahont mes llargament están escrits, de fer la vida que feu lo gran Marqués de Mantua quan jurá venjar la mort de son cosí Valdoví, que fou de no menjar pa á la taula sobre estovallas, ni ab sa muller folgar, y altres cosas, que encara que d' ellas no 'm recordo las dono aqui per espressadas fins á pendrer entera venjansa del que tal insult m' ha fet. Sentint aixó Sanxo li digué: miri vostra mercé, senyor D. Quixot, que si lo cavaller complí lo que se li deixá ordenat d' anarse á presentar davant de ma senyora Dolsinea del Tobós, ja haurá complert ab lo que debía, y no mereix altre pena si no fa nou delicte. Has parlat y apuntat molt bé, respongué D. Quixot, y aixis anullo lo jurament en lo que toca á pendrer d' ell nova venjansa, pero lo fas y confirmo de nou de fer la vida qu' he dit fins á tan que prenguia á viva forsa altre celada tal y tan bona com aquesta á cualsevol altre cavaller; y no pensis, Sanxo, que aixis á fum de pallas fas aixó, puix bé tinch á qui imitar, puix aixó mateix passá al peu de la lletra sobre lo helm de Mambrí que tan cart costá á Sacripant. Donguia al diable vostra mercé semblants juraments, senyor meu, replicá Sanxo, puix son molt en dany de la salut y molt en perjudicí de la conciencia: y si no diguem ara, si per cás en molts dias no topem home vivent armat ab celada ¿qué havem de fer? ¿s' ha de cumplir lo jurament á despit de tants inconvenients é incomoditats com será lo dormir vestit, y lo no dormir en poblat y altres mil penitencias que contenia lo jurament d' aquell vell y boig marqués de Mantua, que vostra mercé vol ara revalidar? mirí vostra mercé be que per tots aquests camins no hi passan homens armats sino bailets y carreters que no sols no portan celada sino que tal vegada ni las han ohidas anomenar en tots los dias de sa vida. T' engañas en aixó, digué D. Quixot, perqué no haurem passat dos horas par aquestas creueras, quan veigem mes homens armats que los que vingueren sobre Albaca á la conquista d' Angélica l' harmosa. Alto donchs y siga aixís, digué Sanxo, y Deu vulga que 'n sortim bé y qu' arribi 'l dia de guanyar aqueixa ínsula que tan cara 'm costa, y morim jo desseguida. Ja te he dit Sanxo, que no 't donia aixó cap cuidado, que quan faltés ínsula aquí está lo regne de Dinamarca ó de Sobradisa que't vindrán com anell al dit, y mes que per rahó d' esser en terra ferma mes tan deus alegrar. Peró deixem aixó pera son temps y mira si portas alguna cosa en aqueixas alforjas pera poder menjar, á fi de que anem prompte en cerca d' algun castell ahont allotjem aquesta nit y ahont poguem fer lo bálsam que t'
he dit, perqué jo, viva Deu, te dich que 'm va qüent molt l'orella. Aquí porto una ceba y una mica de formatje y no se quants rosegons de pá, digué Sanxo, pero no son cosas dignes d' un tan valent cavaller com vostra mercé. Y que malament ho entens, respongué D. Quixot; te fas saber Sanxo, qu'es honra dels cavallers aventurers no menjar en tot un mes y que si menjan siga d' alló que trovin mes á má, y aixó tindrias tú per cert si haguesses llegit tantas historias com jo, puix encara qu' han sigut moltas, en totas ellas no he trobat feta relació de que los cavallers aventurers menjessen si no era per casualitat, y en alguns sumptuosos convits que 'ls hi feyan, puix los demés dias se 'ls hi passavan en flors. Y encara que 's deixa entendrer que no podian ells viurer sense menjar, y sens fer las demés necessitats naturals, perqué eran homens com nosaltres, s' ha d' entendrer també que caminant lo mes del temps de sa vida per las florestas y despoblats y sens cuiner, son menjar mes continuat serian viandas rústicas tals com las que tú ara m' ofereixes; aixís que, Sanxo amich, no te doni congoixa lo qu' á mí me dona gust, ni vulgues tú fer un mon nou, ni treurer de sos quicis á la cavallería aventurera. Perdonim vostra mercé, digué Sanxo, puix com jo no sé llegir ni escriurer, com altre vegada he dit, no sé ni he caygut en las reglas de la professió cavalleresca; y d' aquí endevant jo provehiré las alforjas de tota mena de fruyta seca pera vostra mercé qu' es cavaller, y pera mí las ompliré, puix no ho só, d'altres cosas volátils y de mes substancia. No dich jo, Sanxo, replicá D. Quixot, que siga cosa forsosa als cavallers aventurers no menjar altre cosa sino aqueixas fruytas que dius, sino que son aliment mes usual debia d' esser d' ellas y d' algunas herbas que trobavan pels camps qu'ells coneixian y jo també conech. Virtut es, respongué Sanxo, coneixer aquestas herbas, puix segons jo vaig imaginant, algun dia será menester usar de tal coneixement. Y treyent en aixó lo que digué que portava, menjaren tots dos en bona pau y companya. Emperó desitjosos de cercar ahont allotjar aquella nit, acabaren ab molta brevetat sa pobre y seca pitansa: pujaren á cavall y donantse pressa pera arrivar á poblat avans qu' es fes de nit; mes los faltá lo sol y l' esperansa de trobar lo que desitjavan prop d' unas cabanyas d' uns cabrers, y aixis determinaren de passarla allí: y tot quant fou trist per Sanxo no arrivar á poblat, fou causa d' alegría pera son amo dormirla á cel descubert, per semblarli que cada vegada qu' aixó li succehia era fer un acte posessiu que facilitava la prova de sa cavallería.