L'ingeniós hidalgo Don Quixot de La Mancha - Primera part/Capítol XIII
AHONT SE DONA FI AL QUENTO DE LA PASTORA MARCELA AB ALTRES FETS.
Peró apenas comensá á descubrirse 'l dia pels balcons de l' orient, quan los cinch dels sis cabrers aixecárense anaren á despartar á D. Quixot, y á dirli si estava encara ab propósit d' anar á veurer lo famós enterro de Crisóstom y qu' ells li farian corapanyía. D. Quixot, qu' altre cosa no desitjava, s' aixecá, maná á Sanxo que posés incontinent la sella y l' albarda, cosa qu' éll feu ab molta diligencia, y ab la mateixa tots se posaren desseguida en camí. Y no caminaren pas un quart de llegua quan al atravessar un sender, veijeren venir cap á ells fins á sis pastors vestits ab samarras negres, y coronats ab guirnaldas de xipré y d' amarga adelfa. Portavan cada hú un fort bastó de grévol á la ma: y venian ab élls al mateix temps, dos gentils homens á cavall, molt ben aparellats de camí, ab altres mossos de peu que 'ls acompanyavan. Trobantse las dos collas se saludaren cortesment y preguntantse los uns als altres ahont anavan, sapigueren que tots anavan cap al lloch del enterro, y així comensaren incontinent á caminar plegats. Un dels de cavall parlant ab son company li digué; me sembla, senyor Vivald, qu' habem de donar per ben empleyada la tardada que fem presenciant aquest famós enterro que no podrá menos d' esser aixís segons aquests pastors nos han contat estranyesas, tan del pastor mort com de la pastora homicida. També m' ho sembla á mí, respongué Vivald, y no dich jo tardada d' un dia, sino de quatre la faria jo á truch de véurerlho. Preguntals D. Quixot qu' era lo qu' habian sentit de Marcela y de Crisóstom. Lo caminant digué qu' aquella matinada s' habian trobat ab aquells pastors, y que per haberlos vist ab tan trist vestit los hi preguntaren la rahó perque aixís anavan; y qu' un d' ells li contá contántli també l' estranyesa y hermosura d'una pastora anomenada Marcela y los amors dels que la perseguian ab la mort d' aquell Crisóstom á qual enterro anavan. Finalment tot lo que Pere habia contat á D. Quixot. Acabá aqueixa plática y comensá un altre, preguntant lo que s' anomenaba Vivald á D. Quixot quina era la causa que 'l feya aná armat d' aquella manera per una terra tan pacífica. A lo que respougué D. Quixot: l' exercici de ma professió no consent que jo vaje d' altre manera: lo pas pla, las comoditats y lo repós allá s' inventaren pels delicats cortesans; mes lo travall, l' iuquietut y las armas, sols s' inventaren y's feren pera aquells que 'l mon anomena cavallers aventurers, dels quals, jo, encara que indigne, só lo menor de tots. Apenas li sentiren aixó quan tots lo prengueren per boig; y pera apurarho mes, y veurer quina mena de bojería era la seva li torná á preguntar Vivald, que era lo que volia dir cavallers aventurers. ¿No han llegit vostras mercés respongué D. Quixot, los anals ó historias d' Inglhaterra ahont se parla dels famosos fets y hessanyas del rey Artur, que continuament en nostro romanso castellá anomenem lo rey Artús, de qui es tradició antiga y comú en tot aquell regne de la gran Bretanya, qu' aquest rey no morí, sino quo per art d' encantament se convertí en corb, y qu' avansant los temps ha de tornar á regnar y á recuperat son sceptre; per qual moriu no 's trobará pas fíns ara que cap inglés haija mort cap corb? Donchs en lo temps d' aquest bon rey fou instituhida aquella famosa ordre de cavallería de la Taula rodona,
y passaren sense faltarhi un punt los amors qu' allí 's contan de Don Lanzarot del Llach, ab la reina Ginebra, essent la mitjansera y confident aquella tan honrada duenya Quintanyona, d' ahont nasqué aquell tan sabut romans y tan decantat en nostra Espanya de:
de damas tan ben servit
com ho sigué Lanzarot
ab aquell adelantament tan dols y tan suau do sos amorosos y valents fets. Donchs desd' allavors de má en má aná aquella ordre de cavallería propagantse y estenentse per moltas y diierents parts del mon; y en olla hi foren famosos y coneguts per sos fets lo valent Amadis de Gaula ab tots sos fills y nets fins á la quinta generació, y lo valerós Felixmart d' Hircania, y lo may com se deu alabat Tirant lo Blanch, y casi be en nostres dias veijerem, comunicarem, y sentirem al invencible y valerós cavaller D. Belianis de Grecia. Aixó donchs senyors, es l' esser cavaller aventurer, y la que he descrit es l' ordre de sa cavallería, en la que, com ja he dit altre vegada, jo, encara que pecador, he fet professió, y lo mateix que professaren los cavallers ja dits jo ho professo, y aixis m' en vaig per aquestas soletats y herms cercant las aventuras ab resolució feta d' oferir mon bras y ma persona á la mes perillosa que la sort me porti en ajuda dels débils y necessitats. Ab aquestas rahons acabaren d' enterarse los caminants de que D. Quixot era faltat de judici y de la mena de bojería que 'l dominava, de lo que reberen l' admiració que 'n sentian tots los que per primera volta se n' enteravan. Y Vivald, que era persona molt discreta y alegre de genit, pera passar sens enuig lo poch camí que deyan que 'ls hi laltava pera arribar á la serra del enterro, volgué donarli ocasió de que passés mes endevant ab sos disbarats. Y aixís li digué: semblam, senyor cavaller aventurer, que vostra mercé ha professat una de las mes estretas professions que hi ha en tota la terra, y jo crech que ni la dels frares cartuxos es tan estreta. Tan estreta be ho podria esser, respongué D. Quixot; pero tan necessaria en lo mon no estich pas en dos dits de posarho en dupte. Perqué si hem de dir la veritat, no fa menos lo soldat que executa lo que son capitá li mana, que lo mateix capitá que ho mana. Vull dir que los religiosos ab tota pau y repós demanan al cel lo be de la terra: pero los soldats y cavallers posem en planta lo qu' ells demanan, defensantla ab l' esfors de nostres brassos y ab los talls de nostras espasas: y no sota teulat, sinó á cel obert, y posats per blanch dels insufribles raigs del sol á l' estiu, y dels erissats gels del hivern. Aixís que som ministres de Deu á la terra, y brassos pels que 's cumpleix en ella sa justicia. Y com las cosas de la guerra y las á ellas pertanyents y concernents no 's poden pas posar en planta sinó quan, afanantse y travallant excessivament, se segueix qu' aquells que la professan tenen sens dubte major travall qu' aquells qu' ab sossegada pau y repós s' están pregant á Deu favoresca als que poch poden. No vull jo dir ni 'ni passa pel pensament que siguia tan bon estat lo del cavaller aventurer com lo del claustrat religiós; solament vull inferir per lo que jo patesch, que sens dubte es mes travallós y mes trastejat, mes afamat y assedegat, pobre, espellifat y pollós, perqué no hi ha cap dubte de que los cavallers passats, patiren molt mala ventura en lo discurs de sa vida. Y si alguns pujaren fins á esser emperadors per lo valor de son bras á fó que 'ls hi costá asast de la seva sanch y suor: y que si los que á semblant grau pujaren no tinguessen ensisadors y savis que vinguessen en sa ajuda, ells quedarian ben defraudats en sos desitjs y ben engauyats en sas esperansas. D' aquest parer so jo, replicá lo caminant; pero una cosa entre moltas altres 'm sembla mal dels cavallers aventurers, y es que quan 's troban á l' ocasió d' embestir una grossa y arriscada aventura, en la que 's veu clarament lo perill de perdrer la vida, may en aquell instant d' empéndrerla 's recordan de Deu, com cada cristia deu ferho en semblants actes; sinó qu' avans s' encomanan á sas damas ab tanta voluntat y devoció com si ellas fossen son deu; cosa que 'm sembla tira un poch a gentilitat. Senyor, resrongué D. Quixot, aixó no pot esser menos de cap manera, y cauria en mal cas lo cavaller aventurer qu' altre cosa fes, puix ja es estil de la cavallería aventurera que lo cavaller aventurer, al comensar algun gran fet d' armas tingués á sa senyora present, giri los ulls envers ella dolsa y amorosament, com qui li demana per ells que 'l favoresca y ampari en lo duptós pas que embesteix; y encara que ningú 'l senti está obligat á dir algunas paraulas entre dents en las que de tot cor se li encomana y d' aixó en tenim innumerables exemples en las historias. Y no 's deu entendrer per aixó que no tenen d' encomenarse á Deu, puix temps y espay los queda pera ferho en lo discurs de l' empresa. Ab tot, replicá lo caminant, 'm queda un escrúpul, y es que moltas vegadas he llegit que's replican dos de paraulas entro cavallers aventurers, y de l' una á l' altre, se 'ls hi encen la rabia, cavalcan en sos cavalls, prenen tot seguit un bon espay del camp, y desseguida sense mes ní mes y á tot correr, 's tornan á trobar y al mitg de sa correguda s' encomanan á sas damas; y lo que sol resultar de la trobada es que l' un coygué per las ancas del cavall enfilat de part á part per la llansa del contrari, y esdevé al altre que á no agafarse ben fort á las crins del seu, no podria pas deixar d' anarsen per terra; y no entench jo com lo mort tinguia temps d' encomenarse a Deu en lo curs d' una tan curta obra: millor fora que las paraulas que mentres corria gastá encomenantse á sa dama las gastés en lo que debia y estaba obligat com cristiá; tan y mes quan jo tinch entés quo no tots los cavallers aventurers tenen damas á qui encomenarse, perqué no tots son enamorats. Aixó no pot pas esser, respongué Don Quixot; dich que no pot esser que hi haja cavaller aventurer sense dama, perqué tan propi y tan natural es als tals esser enamorats com al cel tenir estrellas, y segurament, no s' ha vist historia ahont se trobi un cavaller aventurer sense amors, y pel sol fet de que estigués sens ells no seria tingut per llegítim cavaller, sino per bort, y que entré en la fortalesa de dita cavallería no per la porta sino per las bardissas com á lladre de camí real. No obstant, si mal no men recort, digué lo caminant, semblam haber llegit que Don Galaor, germá del valerós Amadís de Gaula, no tingué may dama assenyalada á qui pugués encomenarse, y ab tot no fou tingut en menos y fou un molt valent y famós cavaller. A lo que li respongué nostre D. Quixot: senyor, un' auraneta no fa estiu, quan mes que jo sé que secretament aqueix cavaller estaba fortament enamorat, sols qu' alló de voler be á totas quantas be li parexian era inclinació natural á la que no podia posarhi fré. Pero resoltament, es sabut qu' ell 'n tenia una sola á qui habia fet senyora de sa volunta y á la que s' encomenava molt sovint y molt secretament, puix es gloria d'esser un molt reservat cavaller. Donchs si es essencial que tot cavaller tinguia d' esser enamorat, digué lo caminant, be's pot pensar que vostra mercé ho es, puix es de la professió: y si es que vostra mercé no's gloria d' esser tan reservat com D. Galaor, ab las veras que puch prechli en nom de tota aquesta companyía y també meu nos diga lo nom, patria, llinatge y hermosura de sa dama, puix ella's tindrá per ditxosa de que tot lo mon sápiga qu' es estimada y servida per cavaller de tals prendas com vostra mercé pareix. Aquí llensá un gran suspir D. Quixot y digué jo no podré pas afirmar si ma enemiga se complau ó no en que lo mon sápiga que jo la servesch; solament puch dir, responent á lo que ab tanta cortesía se 'm demana, que son nom es Dolcinea, sa patria lo Tobós, un dels pobles de la Mancha, son llinalje per lo menos ha d' esser de primpcesa, puix es reina y senyora meva, sa hermosura sobrehumana, puix en ella venen á quedar verídichs tots los impossibles y quimérichs atributs de bellesa que 'ls poetas donan á sas damas; sos cabells son d' or, son front un parays, sas cellas archs del cel, sos ulls sols, sas galtas rosas, sos llabis corals, perlas sas dents, alabastre son coll, marbre son pit, marfil sas mans, sa blancura neu y las parts qu' a la vista humana l' honestedat amaga, son tals, segons jo pens y crech quo sols la discreta consideració pot perdonarlas y no compararlas. Lo llinatje, prossapia y alcurnia desitjariam saber, replicá Vivald. A lo que respongué D. Quixot: no es dels antichs Curius, Cayos, y Cipions romans, ni dels moderns Colonas y Ursinos, ni dels Moncadas y Requesens de Catalunya, ni menys dels Rebellas y Vilanovas de Valencia, Palafoxs, Nuzas, Rocabertis, Casellas, Lunas, Alagons, Urreas, Foces y Gurreas de Aragó; Cerdas, Manrichs, Mendozas y Guzmanes de Castella; Alencastres, Pallás y Meneses de Portugal; pero es dels del Tobós de la Mancha, llinatje, encara que modern, tal que pot donar generós principi á las mes ilustres faniilias dels veniders sigles; y no se 'm repliqui en aixó si no es ab las condicions quo posa Cerbí sota 'l trofeu de las armas d' Orland, que deya: Ningú las moguia que venir no puga ab Roldan á proba. Encara que 'l men es dels Cachopins de Laredo, respongué lo caminnant, no 'l gosaré pas igualar ab lo del Tobós de la Mancha, puix qu' en veritat semblant apellido no habia arribat fins ara á ma noiicia. Com aixó no hi haurá arribat, respongué D. Quixot. Ab gran atenció anavan ascoltant tots los demés la plática dels dos, y fins los mateixos cabrers y pastors coneixeren l'excessiva falta de seny de nostre Don Quixot. Solament Sanxo Pança 's pensaba que tot quant son amo deya era veritat, sabent éll qui era y habentlo conegut desde sa naixensa; y sols lo qu' una mica dubtaba era en creurer lo de la hermosura de Dolcinea del Tobós, perque may semblant nom ní semblant primpcesa habian arrivat á sa noticia encara que vivia tan prop del Tobós. Ab aquests enrahonaments s'entretenian quan veijeren que per lo coll que dos altas montanyas deixavan hi devallavan uns vint pastors, tots ab samarras negres de llana, y coronats ab guirnaldas, las que, segons després se veigé eran unas de teix y altres de xiprer. Entre sis portavan un llit de morts cubert de molta varietat de flors y rams. Y vist tot per un dels cabrers digué: aquells qu'allí's veuhen son los que portan lo cos de Crisóstom y al peu d' aquella montanya hi ha lo lloch ahont éll maná que l' enterressen. Per tal novetat se donaren pressa pera arribarhi y feu al punt que ja los que venian habian posat lo llit de morts á terra, y quatre d' élls ab afiladas magallas anaban cavant la sepultura á un costat de la dura roca. Reberen los uns als altres ab molta cortesía, y desseguida D. Quixot y los qu' ab éll anaban, comensaren á mirar lo llit de morts ahont veijeren cubert de flors un difunt, vestit de pastor, d' edat segons semblava d' uns trenta anys; y encara que mort publicava que quan viu habia sigut de cara agraciada y de disposició airosa. A l' entorn hi tenia posats alguns llibres y molts papers oberts y tancats; y tan los que aixó miravan, com los que obrian la sepultura, y tots los demés qu' allí hi había guardavan un maravillós silenci fins á tant qu' un dels que lo difunt portaren digué: mira bé Ambrós si aquest es lo sití que Crisóstom digué ja que vols que tan puntualment 's complesca lo que deixá manat en son testament. Aquest es, respongué Ambrós, puix moltas vegadas aquí'm contá mon desditxat amich l' historia de sa desventura. Allí, 'm digué éll, que veigé per primera vegada aquella mortal enemiga del genero humá, y allí fou també ahont per primera vegada li declará son pensament tan honest com enamorat, y allí fou l' última ahont Marcela l' acabá de desenganyar y desdenyar en termes que doná fí á la trajedia de sa miserable vida; y aquí, en memoria de tantas desditxas, volgué que 'l depositessen en las entranyas del etern olvit. Y girantse a D. Quixot y als caminants seguí dihent: aquest cos, senyors, que ab piadosos ulls esten mirant, fou depositari d' un ánima en la que 'l cel hi posa infinita part de sas riquesas. Aquest es lo cos de Crisóstom, qui fou únich en l' ingeni, sol en la cortesía, extrem en la gentilesa, fénix en l' amistat, magnífich sens tassa, circunspecte sens presunció, alegra sens bajesa y finalment primer en tot lo que's esser bó, y sens segon en tot lo que fou esser desditxat. Vulgué bé, fou aborrit; adorá, fou desdenyat; pregá a una fera, importuná á un marbre, corregué derrera lo vent, cridá en lo desert, serví á l' ingratitut, de qui alcansá com á premi esser despulla de la mort á la meytat del curs de sa vida, á la que doná fí una pastora á qui éll procurava eternisar pera qua visqués en la memoria de tots, segons podrian comprobarho aquests papers qu' esteu mirant, si ell no 'm manés que fosen cremats un cop tornat son cos á la terra. Major crueltat usareu vos ab élls, que son mateix amo, digué Vivald, puix no es just ni acertat que's cumplesca la voluntat de qui lo que disposa va fora de tot rahonable discurs; y no s' hauria comportat pas ab acert Augustus César si consentis que's portés á compliment pliment lo que lo diví Mantuá disposá en son testament. Aixís donchs senyor Ambrós, ja que doneu sepultura al cos de vostre amich, no volgueu llensar sos escrits al olvit, puix si éll disposá com agraviat, no es just que vos cumplin com indiscret; avans procureu que donant la vida á tals papers, la tinguia sempre la crueltat de Marcela, pera que servesca d' exemple als vivents en los temps esdevenidores á fi de que s'aparten y fugían de semblants precipicis; puix ja sé jo y los qu' aquí 'ns trobem l' historia d¡ aquest vostre enamorat y desesperat amich, y sabem l'amistat vostra y la causa de sa mort, y lo que deixá disposat al acabar la vida; de qual trista historia se pot deduhir quanta fou la crueltat de Marcela, l'amor de Crisóstom, y la fé de vostra amistat, ab la que fi que tenen aquells que á brida fluxa s' llensan per la rassa que lo desvariat amor davant dels ulls los posa. Anit sapiguerem la mort de Crisóstom y que en aquest lloch habian d'enterrarlo, y aixis ab curiositat y llástima deixarem nostre camí directe, y determinarem venir á veurer ab nostres ulls lo que tan nos habia llastimat salzament sentintho; y en paga d' aquesta compassió, y del desitg que 'ns nasqué de posrhi remey si puguessem, te preguem ó discret Ambrós, y al menos jo t' suplich de ma part, que deixant d' abrusar aquests papers, me 'n deixes portar alguns. Y sens esperar á que lo pastor li respongués, allargá la má y n' agafá alguns dels que mes prop tenia; hi veijento Ambrós digué: per cortesia consentiré que vos quedeu, oh senyor, ab los que ja teniu; pero pensar que deixaré de cremar los demés es en vá. Vival, que desitjava saber lo qu' aquells papers deyan, obri desseguida l' un d' élls, y veigé que s' titulaba Cansó desesperada. Sentiu Ambros y digué: aquest es l' últim qu' escrigué lo desditxat; y perque veijeu, senyor, lo punt y terme en que l' tenian sas desventuras, llegiulo de manera que sigueu sentit, puix temps vos dará lo que 's tardará pera obrir la fossa. Aixó faré jo molt bona gana, digué Vivald; y com tots los presents lo mateix desitjavan l' enrotllaren y éll llegint ab veu clara veijé qu' aixis deya.