L'ingeniós hidalgo Don Quixot de La Mancha - Primera part/Capítol primer

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


PRIMERA PART.



CAPITOL PRIMER

QUE PARLA DEL LLINATJE Y OCUPACIONS DEL FAMÓS HIDALGO[1] DON[2] QUIXOT DE LA MANCHA[3].



     A cert poblet de la Mancha de qual nom no vull recordarme, no fa pas gaire, hi vivia un hidalgo d'aquells de llansa en candelero, adarga antiga, rocí flach y galch corredor. Una olla d'una mica mes de vaca que moltó, fiambre de carn trinxada las mes de las nits, olla de trossos los dissaptes, llantías los divendres y algun colomí d'afeigidura los diumenges consumian las tres parts de sa hisenda. Lo demés d'ella rematavan jupa de velarte, calsas de vellut pera mudarse las festas ab sas pantoflas de lo mateix y los dias d'entre setmana s'honrava ab son panyo de mescla mes fi. Tenia á casa una mestressa[4] que pasaba dels cuaranta y una nevoda que no arrivava als vint y un mosso de camp y plassa qu'aixis ensellaba lo rocí com prenia la podadora. Frissava l'edat de nostre cavaller ab los cincuanta, era de complexió forta, flach de carns, sech de cara, molt amich de matinejar y de la cassa. Dihuen que tenia lo sobrenom de Quixada (ó sia barra) ó Quesada (puix sobre aixó hi ha alguna diferencia entre los autors que d'aquest cas particular escrihuen,) en tot y que per conjecturas verosímils se diexa entendrer que's deya Quixana. Mes aixó poch hi fa á nostre quento, y es prou que en tot son discurs no se surti un punt de la veritat. Convé donchs saber que aquest sobre dit cavaller, las estonas qu'estaba ociós (qu' eran las mes del any), s'ocupava en llegir llibres de cavallerías, ab tanta afició y gust qu'oblidá casi del tot l'exercisi de la cassa, y fins l'administració de sa hisenda, y arribá á tal extrem sa manía y desatino en lo dit punt que vengué molts jornals de terra de sembradura pera comprar llibres de cavallerías que llegir, y aixís fou com portá á sa casa tants cuants ne pogué haber, y de tots cap l'hi agradaba tant ni l'hi semblaban mellors que aquells qu' escrigué lo famós Feliciá de Silva; perque la claretat de sa prosa y aquellas intrincadas rahons sevas, l' hi semblavan de perlas, y sobre tot cuant arribava á llegir aquellas galanterías y floretas, y aquells requiebros y cartells de desafío, ahont en moltas parts trobava escrit: «la rahó de la sens rahó qu' á ma rahó's fá, de tal manera ma rahó enflaqueix que ab rahó me queixo de la vostra fermosura», y també cuant llegía: «los elevats cels que de vostra divinitat divinament ab los estels vos fortifican, y vos fan mereixedora del mereixement, que mereíx la vostra grandesa.»
     Ab aquestas rahons perdia lo pobre cavaller lo judici, y 's desvetllaba pera enténdrerlas y desentranyarhi lo sentit que no 'ls hi treuria ni podria tampoch enténdrerlas lo mateix Aristóteles si ressucités solament pera aixó. No estaba molt bé ab las feridas que don Belianis donaba y rebia, perque 's figuraba que per grans mestres que l'haguessin curat no deixaria de tenir tota la cara y cos plé de nafres y senyals. Peró ab tot y aixó alabava á son autor aquell acabar son llibre ab la promesa d'aquella inacabable aventura, y moltas vegadas li vingué desitj d'agafar la ploma y posarhi fi al peu de la lletra com allí's promet, y sens cap dubte ho hauria fet y sortiria bé sens fallar ab sa empresa, si altres majors y continuats pensaments no li destorbessin. Tingué moltas vegadas polémica ab lo Rector de son poble (que era home docte, graduat á Sigüenza) sobre qui habia sigut millor cavaller, Palmerí d'Inglaterra ó Amadis de Gaula: peró mestre Nicolau, barber del mateix poble, deya que cap d'ells igualava á lo cavaller del Febo, y que si algú se li podia comparar era don Galaor, germá d'Amadis de Gaula, perqué tenia molt bona disposició pera tot; puix no era cavaller melindrós, ni tan plorayre com son germá, y que en lo de la valentía no li anaba pas á la saga. Per fi ell s'enfrascá tant en sa llissó, que se li passaban las nits llegint de clá á clá y los dias de fosch á fosch, y axis fou com del poch dormir y del molt llegir, se li assecá lo cervell ab tals termes que vingué á perdre lo judici. Umplísseli la fantasia de tot alló que habia llegit en los llibres, axis d' encantaments com de pendencias, batallas, desafios, feridas, requiebros, amors, tormentas y disbarats impossibles. Y assentásseli de tal modo á l'imaginació, que era veritat tota aquella máquina de aquellas somniadas invencions que llegía, que per ell no hi había pas altre historia mes certa en tot lo mon. Deyia ell que lo Cid Rui Diaz fou molt bon cavaller, peró que no tenia res que veurer ab lo cavaller de l'Ardenta Espasa, qui d'un sol revés habia partit pel mitg á dos ferestechs y descomunals gegants. Millor estaba ab Bernat del Carpi, perqué á Roncesvalls habia mort á Roldan lo ensisat, valentse de l'industria d'Hercul cuant ofegá á Anteó lo fill entre sos brassos.
     Deya molt bé del gegant Morgante perqué ab tot y esser d'aquella generació gegantina, en la que tots son superbiosos y desfragats, ell sol era afable y ben criat. Peró sobre tots estaba bé ab Reynaldos de Montalvan, y mes cuant lo veya sortir de son castell, y robar á cuants topaba, y cuant á Allende robá aquell idól de Mahoma que era tot d'or, segons diu sa historia. Pera donar una má de cossas al traidor Galalon hauria entregat á la mestressa y fins á sa nevoda per anyadidura. En efecte rematat ja son judici li esdevingué lo mes estrany pensament en que may caigué un boig en lo mon, y fou aquest que li semblá convenient y necessari, aixis pera l'aument de sa honra com pera lo servey de sa república, ferse cavaller aventurer y anarsen per tot lo mon ab sas armas y cavall á cercar las aventuras y á exercitarse en tot alló qu' ell habia llegit que los cavellers aventurers s'exercitavan, desfent tota classe d'agravis y posantse á ocasions y perills, ahont acabantlos guanyés etern renom y fama. Se creya lo pobre ja coronat pel valor de son bras, per lo menos del imperi de Trapisonda: y axis ab aquests tan agradables pensaments, portat del estrany gust que ab ells sentia, 's doná pressa á posar en planta lo que desitjaba. Y lo primer que féu fou netejar unas armas que habian sigut de sos besavis, las que rossegadas pel rovell y cubertas de molsa, feya molts sigles que estavan olvidadas y posadas en un racó. Las netejá y arreglá lo millor que pogué; mes hi trová una gran falta y era que no tenian celada d'encaix sinó morrió senzill; aixó tractá de esmenarho ab sa trassa puix ab cartrons arreglá una semblansa de mitja celada, y encaixada ab lo morrió feya una aparença de celada entera. Es cert que pera probar si era forta, y podia posarse al risch d'una coltellada, tragué l'espasa y ab ella li tirá dos cops, y ab lo primer y ab un instant desfeu lo que habia fet en una setmana y no deixá de semblarli mal la facilitat ab que habia fet trossos la seva obra, y pera assegurarse d'aquest perill la torná á fer de nou posantli uns fils ferros per dintre, de tal manera qu' ell quedá satisfet de sa fortalesa y sens voler ferne nova esperiencia la declará y tingué per celada finíssima d'encaix. Aná desseguida á examinar, á son rocí, y encara que tenia mes quartos que un ral, y mes tatxas que lo cavall de Gonela que tantum pellis et ossa fuit, li semblá que ni'l Bucefal d'Alexandre, ni Babieca del Cid ab ell s'igualaban. Quatre dias se li passaren imaginant quin nom li posaria, perqué (segons 's deya ell á si mateix) no era de rahó que cavall de cavaller tant famós, y tant bó ell de per sí, no portés nom conegut, y així procurava acomodarnhi un que declarés tot al temps lo que havia sigut avans que fós de cavaller aventurer, y lo que allavors, puix era molt posat en rahó que mudant son senyor d'estat, mudés ell també lo nom, y'l prengués famós y d'estrépit, segons convenia á la nova ordre y al nou exercici que ja profesava; y aixís després de molts noms que formá, esborrá y tregué, anyadí, desfé y torná á fer dintre sa memoria é imaginació, á la fi vingué á nomenarlo Rocinant, nom á son parer elevat, armónich y expressiu de lo que havia sigut quant fou rocí, avans, de lo que ara era, avans y primer de tots los rocins del mon. Posat nom y tan á son gust á son cavall, volgué posarsen un ell mateix, y en aquest pensament passá altres vuit dias y á la fi's vingué á anomenar Don Quixot: d'ahont com queda dit prengueren peu los autors d'aquesta tan verdadera historia pera sostenir que sens dubte's debia anomenar Quixada y no Quesada com altres volgueren suposar. Mes recordantse que lo valerós Amadis no sols s'havia contentat ab anomenarse Amadis á secas, sinó que hi afegí lo nom de son regne y patria pera ferla famosa, y s'anomená Amadis de Gaula, aixis volgué com bon cavaller juntar á son nom, lo de la seva y anomenarse Don Quixot de la Mancha, ab lo que á son parer declaraba molt al viu son llinatge y patria y l'honraba prenent lo sobrenom d'ella. Netas donchs sas armas, fet del morrió celada, posat nom á son rocí, y habentse confirmat ell mateix, se doná á entendrer que no li faltava ja altre cosa sinó cercar una dama de qui enamorarse; perqué lo cavaller aventurer sens amors era arbre sense fullas y sense fruit, y cos sens ánima. Deyas ell, si jo per mal de mos pecats ó per ma bona sort 'm topo pera aquí ab algun gegant, com ordinariament esdevé als caballers aventurers y'l tombo d'una embestida ó 'l partesch pel mitj del cos, ó finalment resta vensut y rendit, ¿no será bé tenir á qui l' tramethi presentát, y que entri y s'agenolli devant ma dolsa senyora, y allí diguia ab veu humil y sotmesa: jo só lo gengant Caraculiambri senyor de la ínsula Malindrania, á qui vencé en singular batalla lo jamay com se deu alabat cavaller D. Quixot de la Mancha qui 'm maná que 'm presentés devant la vostra mercé pera que la vostra grandesa disposia de mi á son plaher? ¡O com s'alegrá nostre bon cavaller cuant hagué arreglat aquest discurs, y més, quan trobá á qui donar nom de sa dama! Y fou á lo que 's creu, que á cert poblet prop del seu hi habia una mossa pagessa de molt bon semblant, de qui ell aná enamorat á cert temps, encara que segons s'enten ella may ho sapigué, ni sen posá cap pedra al fetje. Nomenavas Aldonza Lorenzo, y á la tal, li semblá bé darli 'l titol de senyora de sos pensaments; y cercantli un nom que no desdigués molt del seu, y que tirés y s'encaminés al de primpcesa y gran senyora, vingué á nomenarla Dolsinea del Tobós, puix d'allá era filla natural del Tobós; nom á son parer musich y original y tan significatiu com tots los demés que á n'ell y á sas cosas habia posat.



  1. Las clases dels Infansons d'Aragó y dels Cavallers á Catalunya, tenian alguna paritat, ab los Hidalgosde Castella, mes per no esser completa la paritat s'usarán indistintament los dos denominacions de Hidalgo y Cavaller y ab preferencia la primera.
  2. Encara que en lo antich catalá s'usava la particula En en lloch de Don, consideránt arcaica aquesta construcció y bona la derivació de l'ús de (Dominus) s'usará aquest apellatiu Don com admisible y general.
  3. Sens dubte podia traduirse aquest nom Manxa, mes atés lo respecte degut als noms geografichs, apar millor conservarlos sens alteració.
  4. Ab preferencia als noms majordona clauera y dona de gobern: nos apar mes oportú y eupnich lo de mestressa.