La Dama del Pont d'Olión
Allà, al Pont d'Olión,
n'hi ha una gran dama,
se'n renta el davantal,
també en fa la bugada.
La don.
Ai! la noble dama
del Pont d'Olión.
Passen tres cavallers,
tots tres la'n saludaven;
ja diu lo del davant:
— Déu la guard, la gran dama. —
Ja respòn lo del mig:
— Per a mi fos criada. —
Respòn lo del detràs:
— Deixeu estar la dama,
que si en tingués marit
en fóra castigada,
i si fossa fadrina
en fóra murmurada. —
La sogra n'era a l'hort,
que tot s'ho escoltava;
ja n'agafa el cistell
i a casa se n'anava.
Hi troba lo seu fill,
tot això li contava;
ja n'agafa un buscall,
la sogra una buscalla.
Quan són a mig carrer
ja n'encontren la dama.
— No em diríes muller
d'aon veníes ara? —
— Això ja ho sabs bé tu,
de rentar la bugada. —
N'acabant de dir això,
li'n dóna buscallada;
de tantes que li'n don
la deixa mig baldada;
se'n puja escala amunt
i al llit se n'és posada.
Arriba un oncle seu,
dels que més l'estimaven.
— La gran dama, on és,
que no volta per casa?
— Per un bofet o dos
al llit se n'és posada.
— Deu passar de bofet,
bofet i bofetada.
La dama : dieu, vós,
quin metge voleu, ara?
— Lo metge que jo en vui,
és ser-ne combregada;
després del combregar,
vui sê extremunciada;
després l'extremunció,
en vui sê amortallada.