La Font de Montalt

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





LA FONT DE MONTALT (4)

(Tradició de Alcoy)




 I

«Vinguen, vinguen mes cambreres;
»Mes patjes vinguen á presa,
»Y que á la font m' acompanyen
»Que de Montalt s' anomena.
»Pronte, ben pronte, fem vía;
»Que ans de les dotce allí em vetja,
»Puix en s' aigua vullch banyarme
»Perque ma hermosura creixca.
»Aném, aném mes doncelles;
»Tingaume la roba llesta;
»Pomades que me perfumen
»Y gesmils de rica esencia
»Ab que puga enjoyellarme
»Ma rosada cabellera.
»Pronte, ben pronte, fem vía,
»Que ans de les dotce allí em vetja.»
Aixís ansiosa manava
Garrida y gentil princesa

En la nit miraculosa
Que de Sant Joan s' esmenta:
Y poch després mampreníen
Lo camí per fosca senda.


 II

Ja arribá á la fontinyola
La companya realenca.
La dama está despullada,
¡Que és hermosa la princesa!
La flor gemada del pésol
No es més garrida ni bella.
Pareix al raig de la lluna
Y baix la ombrívola arbreda,
La casta y gentil Diana
Que va á banyarse en la selva.
¡Que be li cau per los muscles
La rosada cabellera!
¡No és mes fina y onejada
La que la panolla ostenta!
En son pit pareix que esclaten
Dos capolls que 'l vent oretja.
¡Que es modelada sa forma,
Y que és sa figura esbelta!
· · · · · · · · ·

Ja arribá á la fontinyola
La companya realenca.
La dama está despullada;
Asoles les dotce espera.
Mentrestant que aixís restava
Pera banyarse contenta,
Ou al davant un ruido:
Cap ad ell la vista endresa.
Veu ab susto, cor-gelada,
Que mirantla se recrea
Un monstre de cos horrible,
Rostre lleig, mirada encesa.
Al font corona de banyes
Y rialla satanesca.
Pensa que alló és el diable
Que la guayta y que la tenta;
Y alsant al cel la mirada,
A Deu fervorosa prega.
Al punt que 'l llabi demana,
Creix sa rosa cabellera
Cubrintli sa forma nua
Com si fora rica vesta.
Quan ja se veu resguardada
La empenedida princesa,
«Vinguen, crida, mes cambreres,
»Mes patjes vinguen á presa:
»Vestíume, vestíume pronte

»Y al palau per vía dreta»
No venen al punt los patjes,
Ni les cambreres sisquera;
Quan s' en adona la dama
S' enuja y desasosega.
Allavors tota anguniosa
Veënt que 'l monstre s' aplega,
Ardida á la font se llansa
Y baix de les aigües queda.
Quan los patjes arrivaren
Ja la dama no se vea;
Guaytaren al monstre horrible
Y d' ell fugiren á presa.

Dende aquella nit nefasta.
Qui s' acosta á la font bella,
Veu que recorre ses ribes
La desgraciada princesa
Cubrint ses formes esbeltes
Ab sa llarga cabellera,
Y que al mes xiquet ruido
Dins de la font s' esbull llesta.