La Roqueta 15/Carta uberta

Carta uberta

Sr. D. Quervacio Grajonera del Fomercio á Barselona.

Palma Agosto 1902.

ESTIMAT amic: ¡ja no hi ha remey!... Vostés, es del progrés (malahit sia) han gonyat... no ha valgut res, ni sa tradicciò ni s' histori ni s' hiquiene, sí senyor, s' hiquiene, no riga, no. Es reformadôs han fet es seu cap envant y patapumi!!! son caigudes ses primeres pedres d' aquelles murades que guarden tants de recorts an els homos com jo d' orde y de ca-séua. Vosté ja ho sap.
Perque a mi que no 'm venguen amb tonteries ò en rumansus que diu V. y ningú em fará creure que això de tomà ses murades sia millô per ciutat: «que's aires correrán més... que mos ensanxaran etc. etc. ¡Ay senyô! Farses, mentides.. rabi a tot lo vey..! Això y res més. Vet si no's millô, que no corren tant els aires y axi no mos ne vendran de dolents; y s' ensanxe sap que mos durá? Gent forastera que no sabem de quines egos venen y que ni ha molts que no van a missa, amb ses seues costums estranyes tant diferents de ses nostres d' en temps primê.
Y no dic res de lo desamparats que quedariem demá qu'es fransés o s'alemany volgues venî a prendermos. Ja'u diu don Francisco, aquell capitá retirat que V.va coneixe a cameua: Dame V. un recinto amurallado con buenos cañones y yo le respondo con mis charreteras de las vidas y haciendas de esta siudat. Y que en té de rahó aquel homonet que va essê a sa guerra d' Africa y sap lo que 's pesca.
Tot cau, tot se 'n va, tot desapareix y no mes queda: sa polissonada y unes pintures noves que ningú les entén y que diuen que son modernistes.
Sap si a mi m' haguessen deixat parlâ quant tiraren se prímera pedra: No 's figur, poques paraules y ben dites. Suspendet, els haguera dit, estos golpes crueles sobre estas piedracitas ¡ay! que nos defienden del estranquero. Considerat su hermosura, considerat que aqui tienen su sostento los punchas, los que viven en las casas matas y los pobres corderos del valle que ningun mal os han hecho. Si tomais las murallas ¿donde iran á pasear los viecos, los saserdotes que fuman sentados en las troneras (¡pobre quente!) y las señoras de casa buena que ya son viecas? Ja ho haguessem vist lo que m' hauríen contestat llevonses aquets... modernistes.
Jo no hi vaig volê anà a presencià sa sirimoni. Pero ben dematinet vaig volê anâ a veure es lloc de sa catástrofe, y es meu cô plorava, senyô Gervasi, considerant es despoco què havíen de consumâ es decapvespre; y en confiansa le hi dic, dissimuladament me vaig acostâ a poc a poc a sa pedra senyalada per essê la primera piedra y, le vaig besâ y par que en aquell moment solemne sa pedra me digués, Mandilego, véngame!!! mentres que ses tapareres mogudes per s'oratge matinal semblava que'm donasen s' adeu de desconhort d' un vey amic que ja está dins s' agonía.
¡Ay Déu méu..! Ahont anam Ni ho sé, ni ho vuy sebre. Elestresidat, quénero chico, pal-lâ en forasté, velocipidos y autovòbils, poc respecte a son pare, poca religió y llibertat d'imprenta, d' ensenyansa y d' altres coses mes farestes.. y ¡ala! abaco las murallas perque hi haja mes gent y es mal se fassa més gròs. ¡Sinverguenses, mequetrefes!... Y tot será fins que'l Senyô se cansi y mos envii foc del cel qu' mos porific. ¡Quin temps era aquell que els homos de qui-fa-fe conservaven ses costums antigues... per Nadal s'endiot, per Pasco panades y dijunis en sa corema... vivien felissos y tranquils. Un homo com jo ja ha de viure retirat, no's pot posâ en res, ni res pot essê. Axí es que s' altre dia vaig dî a sa dona «Tomasa, treu sa vara. Jo no puc decorosament sancionâ el derribo essent alcalde de barrio ni un día mes.» Me vest, m' encamin cap a la Sala y vaig fê entrego d' es símbol d'una autoridat que ja no se respecta. Me crega senyô Gervasi, no sé que serà de noltros. ¿Ahont arribarem? Sols Déu heu sap.
Que la Sanc preciosa mos inllomin a tots y el conservi bò axí com hei está y heu desitja son afectissim amic y company de feina
que lo soy
Perantoni Mandilego.
P. D. La Senyora Tomasa me 'ncarrega li demani (perque V. ja sap lo molt aficcionada qu' es a pal-lâ en propiedat) com ha de dî en sorti de ciutat lo que antes deyen "ana a fora porta". D'es romatic va millô desde que le tratta una senyora forastera que viu a s' hort des Ca, que té molt bones mans per sesfregues, y el saluda juntament en D. Francisco que es un des pocs que pensen conforme.
Vale:
Per sa copia
F. de P. A.