Ilustració Catalana
Barcelona
dècada de 1910
LECTURA POPULAR
BIBLIOTECA D'AUTORS CATALANS
Cada dijous—10 cèntims
La bona literatura catalana havia quedat tancada en els llibres que, per son preu, el poble no podia comprar. Y, naturalment, el nostre poble no podia ferse seva la nostra literatura.
L'obra literaria no ha de ser patrimoni d'uns quants, ha de ser de tothom; y si no arriba a tothom, no cumpleix el seu fi.
El poble que no té una literatura propia ò no se la fa seva, no es un poble sencer.
Aquesta Biblioteca ve a esmenar la falta, posant setmanalment en mans del poble, per 10 cèntims no més, tots los autors més celebrats del nostre Renaxement, tots, sense distinció de cap mena. Axís anirà conexentlos y estimantlos, y axís estimarà cada dia més la seva llengua.
Que'ls bons catalans responguin al nostre sacrifici, que'ns ajudin a propagar aquesta Biblioteca, y lograrèm entre tots l'obgecte que'ns proposem.
- Joan Maragall — Poesies
- Angel Guimerà — La festa del blat. Drama.
3 Narcís Oller — La bofetada.
L'Angel Guimerà nasqué accidentalment, a Santa Cruz de Tenerife (Canàries), el 6 de Maig de 1847, fill d'una arrelada familia catalana del Vendrell, hont té encara'l poeta sa casa payral, coneguda per Ca'n Ximet. Els dos primitius amichs y consellers literaris d'en Guimerà foren en Jaume Ramon y Vidales, del mateix Vendrell, y l'Ubach y Vinyeta. Comensà a versejar tímidament, provantho primer en castellà, però ja al any 1875 triomfava solemnement en els Jochs Florals ab un senzill accèssit, y encara de premi extraordinari, ab la poesia Indíbil y Mandoni. La seva consagració com a poeta lirich fou obra de dos anys: el 1876 guanyava en la poètica festa la flor natural, ab L'Any mil, y al 1877 se'n enduya tots tres premis ordinaris y era proclamat Mestre en Gay Saber. Les poesies posteriors ja prengueren generalment un altre tò: dintre d'una forma menys pomposa encloien tant ò més vigor que les premiades. Recordèmnos de Poblet, d'El cap d'en Joseph Moragas y de La mort de Joan II. Igual qu'en la poesía íntima li bastà la forma més senzilla per espressar els vius sentiments de la seva ànima.
Sa historia d'autor dramàtich vè a tenir tres principals capitols: el de la gran tragedia, iniciat per Gala Placidia y hont sura per demunt de tot Mar y cel, espressantse l'autor quasi sempre en vers; el del drama modern, molt abundós en produccions y quasi sempre en prosa, dins del qual domina'l famós Terra baixa, y darrerament aqueix teatre romàntich de nova mena, en que també ha reexit en Guimerà, format per obres com La Reyna Vella, La Reyna Jove, La Santa Espina, etc.
Hi hà entremitx obres que van soles, com Andrònica y El camí del Sol, ò que hauríem d'afegir a ses tragedies primitives, y no cal oblidar les seves entretingudes comedietes en un acte, tan afortunades com les tragedies y els drames, La Sala d'espera y La Baldirona. Y encara hem de juntar a aqueix inventari dramàtich els seus monòlechs patriòtichs, tantes vegades representats, Mestre Olaguer y Mort d'en Jaume d'Urgell, que tant han aydat a sos fogosos discursos d'algun temps y a algunes de les poesíes qu'hem citat, a la propaganda per les reivindicacions de Catalunya.
En sa historia de patriota, en que tants episodis gloriosos cal registrar, no podem dexar de recordar un fet que tingué immensa trascendencia: el d'entronisar ab el seu discurs inaugural de President del Ateneu Barcelonès, l'any 1895, la llengua catalana com senyora y majora en aquell primer centre de cultura de Barcelona.
Molt aviat el nom y les obres dramàtiques d'en Guimerà passaren totes les fronteres. El mateix teatre castellà vingué a cercar en ses riques deus nou vigor y nous èxits. En Guimerà es ja, com se diu avuy, un autor de fama mondial. Y la música ha anat a pouar igualment en aqueix fons de poesia inspiració per dur a l'escena lírica obres de novedat y d'empenta. La més afortunada de totes les produccions d'en Guimerà, la més sentida y en més varietat de formes es Terra baixa, obra que, no sens rahó, ha sigut anomenada shakespeariana. No podía figurarse el teatre català, en aquelles primeries en que, monopolisat per una empresa gelosa, tant de mal grat obría les seves portes al novell Guimerà, la gloria que d'aqueix fet ab el temps li vindria.
Catalunya tota ha sentit y estimat la gloria del gran dramaturch y poeta. L'any 1909 s'inicià l'idea de ferli un gros homenatge públich, idea que's realisà d'una manera brillantíssima y en forma verament extraordinaria'l dia 23 de Maig, de bona memoria. Desde les primeres autoritats fins al més obscur dels ciutadans, tothom, tothom hi volgué pendre part, constituhint aquexa unitat absoluta de sentiment el gran valor d'aquella inoblidable festa.
LA FESTA DEL BLAT
drama en tres actes
(ARGUMENT Y ESCENES PRINCIPALS)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . |
18 anys
|
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . |
27 anys
|
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . |
74 »
|
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . |
20 »
|
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . |
20 »
|
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . |
24 »
|
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . |
19 »
|
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . |
22 »
|
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . |
72 »
|
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . |
26 »
|
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . |
25 »
|
PAGESES, PAGESOS, MUSICHS POBRES, ETC.
L'acció en l'alta montanya de Catalunya y en la present època.
Entrada d'una casa de pagès. A la dreta del fons, porta gran que dona al
exterior, per ahont se veuen munts de garbes, y al lluny, entre arbres, la vila. A la
esquerra del fons, escala que conduheix al primer pis. Dues portes a la dreta y una a la esquerra. Taula gran al mitx, banchs, cadires, eynes de pagès, etc. Es al matí.
SEBIO, MARTINET, després FACI y després MANELA y DIMAS
| martinet
|
Entrant. Ave María!... Pausa.
|
| sebio
|
Sí, tururut dotze hores.
|
| martinet
|
Rient. Tururut!... Sempre'n tens una!...
|
| sebio
|
Vès què't fa riure!
|
| martinet
|
Rient exagerat. Tururut!... Qu'ets plaga!
|
| faci
|
Entrant. Deo gracies!...
|
| martinet
|
Sebio, mírat el Faci!
|
| faci
|
Ara mateix arribo. Y qu'es lluny Barcelona!
|
| faci
|
Ahont es la gent d'aquesta casa?
|
| martinet
|
A Faci, que no riu. Prou qu'hem cridat; y escólta: tururut.
|
| faci
|
Veuràs, jo m'assech.
|
| martinet
|
Jo també... Y, au, díguen una, Sebio.
|
| sebio
|
Vaja, no m'amohinis.
|
| faci
|
Com qu'avuy es la festa del blat, estaràn de feyna.
|
| sebio
|
Donchs quína'n portes de Barcelona, Faci?
|
| faci
|
Per mí? Moltes coses en porto. Y axò que no més m'hi he estat quatre dies; perque se n'hi passen pel camí dos, un d'anada y un altre de tornada; qu'es més lluny... que la América. Vès què'm fas dir.
|
| sebio
|
Com qu'a Barcelona no més hi fan camins els richs!
|
| faci
|
Es que jo hi tiro, per rich; y vaja, que ja he plantat soqueta a Barcelona.
|
| sebio
|
Veyàm, veyàm, esplicat.
|
| faci
|
Ja ho sentirèu, que vinch a dirho al oncle de la pubilla. Veurèu: que surti. Cridant. Oncle Telm!
|
| martinet
|
També l'hem de veure. Au, díguen una, Sebio.
|
| dimas
|
De la esquerra, portant llenya.
|
| manela
|
Esquerra, també ab llenya. Jo'l soch. Y tota m'esgarrinxo...
|
| faci
|
Dimas, ahont son els amos?
|
| dimas
|
Portem llenya per l'ast, nosaltres.
|
| sebio
|
Que ahont son, te preguntem.
|
| dimas
|
Oh, jo't dich qu'axò es per l'ast, per coure'ls cabrits.
|
| manela
|
A Dimas. Pàssa, home. Surten per la dreta, primera porta.
|
| faci
|
Y vosaltres què voleu a aquesta hora?
|
| martinet
|
Jo vinch per la setmanada; y'l Sebio també.
|
| faci
|
Que ja no paga'l dissabte l'oncle Telm?
|
| sebio
|
Si que hi paga: sinó que nosaltres... cobrem el diumenge.
|
| martinet
|
Perque nosaltres... som nèts... Oy, Sebio?
|
| sebio
|
A tu ja t'ho diré. Un hom, al plegar de la sega'l dissabte, va tot brut y suat...
|
| martinet
|
Y nosaltres... som nèts.
|
| sebio
|
Y entre'l boll y'l pèl que creix, se fa mala carota; y, mírat, quan un surt d'afeytarse ja es altra hora...
|
| martinet
|
Y nosaltres, per veure a la pubilla, pèl a terra.
|
| sebio
|
Y aquest, qu'es barbamech com sa mare, quan a mí m'afayten se fa passar la navaja amunt y avall...
|
| martinet
|
Com que als dos al plegat ens agrada la d'aquí...
|
| faci
|
A tants els hi agrada la Oriola! Sinó que vosaltres, tot lo més que feu per ella es afeytarvos; y jo... per ella me'n vaig a Barcelona.
|
| sebio
|
Per la Oriola te n'hi vas?
|
| faci
|
Ah, si ella m'esperés y no estés emparaulada ab el Vicentó!
|
| sebio
|
Be, no hi hà rès fet encara; perque'ls emparaulats... van ser el pare de la Oriola y'l pare del Vicentó, que son morts. Y com qu'a n'ella se li veu que no està gayre emprendada d'aquest xicot... un hom es per merèxer. Y, mírat, a mí'm va fer saber un dia... qu'ella's casaría a gust.
|
| martinet
|
També m'ho va fer saber un altre dia. Oy, Sebio? Y vaja; A Faci. ¿quant te vols jugar que la Oriola's casarà... ab nosaltres?
|
| faci
|
No tenint pare ni mare, vès a mí si'm governaría un oncle, y encara valencià, y una criada que no s'aguanta de vella.
|
| sebio
|
Es que l'oncle, com que estudiava per capellà, 's pensa que hi enten en axò de casar als altres.
|
| martinet
|
Y la Quica? Noy, la Quica! No'n té poch d'urch! Com que diu qu'ha vist néxer a la pubilla, y al pare de la pubilla, y...
|
SEBIO, FACI, MARTINET y QUICA, que no's veu encara.
| quica
|
Cantant dintre «Lo dia de Sant Cristòfol—be me'n puch enrecordar—d'aquella pluja que feya—d'aquella pluja que fa.»
|
| sebio
|
Qui del llop parla: la Quica.
|
| faci
|
Ja'ns haurà sentit, ja.
|
| martinet
|
Que som nosaltres! Quica!
|
| quica
|
Més aprop. «Si tira l'amor y'm toca—si'm toca be'm matarà...» Surt per la primera porta de la dreta, escombrant.
|
| martinet
|
Que venim a cobrar!
|
| quica
|
Sempre escombrant. Cantant. «Tírali,- tírali, tírali.—Tírali sinó se'n và.»
|
| sebio
|
Donchs, que no hi son?
|
| sebio
|
Ay, la flor del atmetller! No la toqueu qu'es primala!
|
| quica
|
Cantant molt cremada. «Tírali,- tírali, tírali.—Tírali si no se'n và.»
|
| sebio
|
Quica! Quiqueta! Donchs, quan ens casem, bonica? Quína vergonya! Ay, mare, mare, un home!
|
| martinet
|
Mare de Deu, que'm revento!
|
| quica
|
Escotxèga, escotxèga. Malaguanyades esmorralles!
|
| martinet
|
Picant sobre la taula. Donchs, que surtin!
|
| quica
|
Que no piquis, lladre!
|
| sebio
|
Venim per la setmanada.
|
| quica
|
A cobrar al dimoni! Y no us cau la cara?... Coquins,
|
|
|
més que coquins!... En un dia com avuy els diners embruten. Hont s'es vist, a la festa del blat!...
|
| quica
|
Y endemés, que la pubilla de trench d'auba qu'es a la iglesia, y l'oncle Telm se'n hi và, que ja han tocat a missa.
|
| faci
|
Ah, si no hi es la Oriola...
|
| sebio
|
Nosaltres ens pensavem...
|
| quica
|
Vès ab que surten ara! Qu'ells se pensaven! Si ni sembla que sigueu d'aquestes terres, vosaltres.
|
| martinet
|
Es que jo encara no fa l'any que hi soch.
|
| martinet
|
Jo'l que sé es qu'avuy tots els treballadors de la masía dinem aquí, y en acabat tómbala!...
|
| quica
|
Y no's fa rès més aquí qu'afartarse y saltar, eh? Vetaquí la bestiola! Donchs, la festa del blat, m'entens?... que axò ja li hauríeu d'haver esplicat vosaltres!... es allò... com... un altre Nadal, y el que's fa avuy a la masia es tant sèrio, m'entens, com el batejar y com... la Extremaunció, Deu ens en deslliure per ara.
|
| martinet
|
Oh!... Si encara no m'heu dit rès.
|
| quica
|
Molt riallera. Si ara hi soch, home. Y escoltèu també, vosaltres, qu'axò es més bonich y dona una alegría!... Donchs, veuràs que quan los blats de nostres pobretes vessanes son ben rossos, ben rossos com la cabellera del bon Jesuset que hi ha a la rectoria, veuràs que la filla gran d'aquesta casa...
|
| martinet
|
Y si no n'hi hagués cap de filla?...
|
| quica
|
No'm trenquis la paraula. Nostre Senyor sempre'ns en ha donat ab abundor de bordegassos com de cullites. Donchs, la mossa que't dich, vetaquí que sega la primera garba dels camps, tan regrossa com pot abrahonarla; y ella matexa la porta al altar del Sagrament; y allí la beneheix el senyor Rector; y allí's queda, que ab tants dies l'encens tota l'aroma, fins al punt en que la rematem la segada. Y vetaquí que un cop rematada, l'endemà, qu'es avuy, se fa dir una
|
|
|
missa d'aquelles tan series; y en acabat, la noya matexa de la casa, al mitx de les altres minyones del voltant, ab la cobla al derrera y per devanters vosaltres, que ja hi anirèu, ja, quan siga l'hora de la gresca, que més valdría que ja hi fossiu a missa!...
|
| martinet
|
Potser que'ns en hi anessim.
|
| quica
|
Ah! També portaràn de l'iglesia els pans qu'hem fet pels pobres. Rient molt engrescada. Donchs, què't pensaves? Y un cop a la masía, la Oriola pujarà la garba a la cambra que'n diem dels avis. Y vetaquí que la penjarà al brancal de la finestra; y tot l'hivern la garba s'anirà desgranant, y'ls aucells hi trobaran pastura.
|
| martinet
|
Y després, tots a dinar forsa; y després, tots a ballarla.
|
| quica
|
Espérat, espérat. Y l'últim ball, que s'hi barreja tothom, se fa sobre les garbes qu'estenem per l'era. Y al plegar nosaltres, hi van les mules y comensa la batuda.
|
| sebio
|
Y per què no hi poseu la garba a la finestra de la Oriola?
|
| quica
|
Perque la cambra dels avis, es aqui com... un sagrari. Allí no hi dorm ningú ara que'ls pares de la Oriola son morts, Deu los tinga al cel; mes en aquell llit, que fa tant respecte, hi han nascut tots los d'aquesta casa, y en ell hi han mort al arribar la seva hora. Y aquell llit y aquella cambra, seràn per la Oriola y per lo marit que li donga Nostre Senyor; fins que també s'hi morin.
|
| martinet
|
A Sebio. Alsa, noy, tu! Si fossim nosaltres!
|
| sebio
|
Qui la pogués haver a la Oriola!
|
| martinet
|
Peganlti un cop. Que'm fa riure aquest trompa!
|
| quica
|
Y quín fàstich que'm feu! Tot ho preneu de broma.
|
| faci
|
Es que no riem de vos.
|
| martinet
|
Rient. Minyona!...
|
| quica
|
Qui s'acosti, d'un cop d'escombra!...
|
| martinet
|
Donchs, no escombrarèu més ara.
|
| quica
|
Empaytantlo. Tu rebràs! Tu!
|
| martinet
|
Si no'm tocaréu y us la pendré.
|
| sebio
|
A Martinet. Déxala, home.
|
| quica
|
Bergant! Més que bergant!
|
| martinet
|
Ja es meva! Prenentli.
|
| quica
|
Lo bergantàs! Mirèusel! Dómla, lladre! Remalehit! La escombra! Lladre!
|
En altra escena Faci indica al oncle Telm qu'ha arribat l'hora d'anarsen a treballar a Barcelona, obehint a un desitx que no'l dexa. A lo qual l'oncle Telm li observa'ls perills de la ciutat, hont comensen a fer adeptes les doctrines disolvents. Ve una escena de transició entre Quica y Manela y a la escena V Vicentó manifesta disgust per creure que l'Oriola no li du voluntat. A la escena VI compareix l'Oriola ab la garba de blat, seguida de la gent y de la música. Oriola explica que la murria de Vicentó no ve d'altra cosa sinó d'haverla perseguida y haver caygut, després de lo qual s'entra a la
ORIOLA, QUICA, MANELA, VICENTÓ. FACI, SEBIO, MARTINET, ALEIX, homes, dones y JAUME quan s'indiqui.
| oriola
|
Escoltèu, qu'ara ve'l bo. Donchs, ha sigut que, en arribant a la font de la Teula, hi havía un home arrambat al marge de baix, sabeu? Y, la veritat, a mi m'ha trencat el cor, perque talment semblava que s'anés a acabar aquell pobret home, que massa's veya que no's podía alsar d'en terra. En Jaume's presenta a la porta del fons; ningú's fixa en ell. Jo que m'hi acosto, y li faig «Germanet, què teniu?» Y no m'ha respost ni un mot, ab la vista closa y'l pit que li anava com una manxa. Ay, quina pena que feya'l sentirlo! En Jaume entra poch a poch quedantse arreconat al fons. Jo que hi torno cridant més fort: «Germanet, germanet!» Ell que aleshores
|
|
|
ha pegat un salt com si volgués fugir, y m'ha mirat d'una manera més trista!... que sembla que'm mira encara!... Y ab mitges paraules y ab senyes m'ha fet entendre que s'escanyava de set. «De set a vora de la font?...» li he dit. «Acostèusi, bon home.» Y ha probat altre cop d'alsarse y d'anarhi arrossegant a la font; y'l pobret s'ha posat les duEs mans al coll ab aquells ulls tan tristos mirantme!... Que no podía arribarhi, vaja, que no podía, que no podía! Y'l Vicentó allí tant parat com un aucell de bardissa!
|
| vicentó
|
Als pagesos a mitja veu. Com qu'ell ho feya veure tot allò!
|
| oriola
|
Que no l'ha sentit. Y si ara's mor, jo'm deya! Jo que me n'hi vaig al doll de la teula, y ajunto les mans axís; y un cop plenes d'aygua, a portarla corrents a aquell pobre home! Y quína poca trassa, malviatge! Quant més corría, més l'aygua m'escapava; y al serhi a vora d'ell, que poqueta que n'hi duya! Ell prou que'ls obria'ls llavis ressechs que'm cremaven els dits; mes sols hi queyen gotes! Y ell s'acabava! Jo que... no sé còm ha sigut; sols sé que Nostre Senyor m'ha donat forses, perque he agafat aquell home per sota'ls brassos, y arrossegantlo rabiosa, y estrebant d'aquí, y cayent més enllà, jo sola, jo l'he arrambat a la font, y li he posat la teula al mitx dels llavis! Y haguéssiu vist ab quín dalit s'engolia l'aygua!... Rient. Que m'he pensat, creyèume, que se l'acabaria tota! Y jo, contèu jo quína alegría! Perque'm semblava que li feya de mare!... Y encara no vos ho dich tot: que després m'he ficat les mans a la butxaca, y pessetes y cèntims y tot quant tenia ho he dexat a la mà del pobre... que al anarmen m'ha mirat d'una mena de manera!... Queda un instant trista. Després riu altre cop. Y vetaquí que per ell no he donat rès avuy a la missa. Qu'he fet mal, Quica? No es veritat que Deu m'ho perdona si no he posat rès a les bassines?
|
| quica
|
Si ets més bonica! Ay la meva hermosura! Acariciantla com una criatura.
|
Després d'altra escena en la qual l'Oriola y les noves desaparexen per dur la garba a dalt, apareix Jaume, qu'explica en un monòlech lo que li ha passat al matí.
| jaume
|
Se diu... Oriola. Ja m'en recordaré: Oriola. Pausa. Desseguida que baxi li diré: gràcies per l'aygua, y'ls diners te'ls torno. Y després, a morirme! Pausa llarga. Quín día som? sí, sí: som diumenge; com lo dia en que vaig posar la bomba, que també... Mirant per tot. que també ho era. Pausa. Sembla mentida l'aygua sola!... Perque jo m'anava morint, y ara n'hi hà per estona. Pausa. L'últim tros de pà va ser... el dijous allà al poble de Sant... Ab no menjar tants díes, la memoria'm fuig... Vaig comprar tots els cèntims de pà y jo no me'l vaig menjar tot... Ah, sí:'n vaig donar la meytat a aquell pobre vell, y... l'altra me la vaig partir ab la cegueta que passava la palanca de... no sé hont. Pausa. Qu'es bonich Oriola! Dònes com aquesta no haurien de néxer a casa dels hisendats; hauríen d'esser filles del pobre, y després mullers
del pobre. De pobres com... Pausa. Tot, tot se m'ha acabat per sempre! Se sent a dalt una rialla de les dònes. Còm riuen aquelles! Y jo que'm creya que tothom s'alsaría rabiós contra dels richs!... Altra rialla a dalt. No ho saben, nó, els meus companys d'allà baix que hi hagi encara tanta alegría escampada. Deyem: el món està perdut; cal fer foch nou perque no patexi tanta de gent. Y aquexos dies he passat per vora d'una fàbrica, y sortia tothom tan alegre!... Y a vora d'iglesies mentres tocaven a missa, y no s'ha acabat axò, nó, que la gent hi và com quan m'hi duya la mare. Ahir, al voltar una montanya, escopetades y cridadissa: potser s'ha alsat aquell poble contra'ls amos! Quanta de gent a cavall! Duyen en mitx la nuvia garbosa en la mula
|
|
|
enflocada, y'l nuvi enorgullit al darrera! Me fico per aquestes vessanes, y seguen cantant, y'ls carros s'enduen les garbes, que al passar m'espolsen les espigues per sobre. Y ara he vingut aquí entre gent esvalotada, que m'ha arrossegat com un riu; perque la vida arrossega, ay mare meva, més que la mort, y la estimació y la felicitat més que les penes y l'odi! Arrenca en plor y després s'axeca ab por de que'l sorprenguen. Si'ls meus companys me vegessin plorant! Ah, nó! Que volem trasmudarho tot, y la felicitat que la tinguen tants desgraciats... Rialles a dalt. Pausa. Després resoltament. Eh! Jo he vingut aquí perque no vuy caritat de burgesos! Tornant poch a poch a la tristesa. Els hi donaré, y després montanyes amunt; y aquí que ballin, y riguen, que jo ja m'ajeuré per morirme hont no la senti aquexa cobla! Y l'endemà la Oriola s'axecarà contenta, y a mí'm trobaran els llops ò'ls homes: els que primer arribin.
|
Fins a l'escena XIII avensa l'acció pintorescament, iniciantse la primera espurna d'un sentiment especial y mútuu entre Jaume y Oriola.
JAUME, QUICA, MANELA y DIMAS. Després la ORIOLA
| jaume
|
Cridant. Oriola! Oriola! Té, se'n ha anat! Y qué soch jo per aquesta xicota!
|
| quica
|
De la cuyna, ab una escudella. Y que fa una oloreta d'escudella de festa major! Té, béutho: y que no t'escaldis!
|
| manela
|
De la cuyna. Apart. Déxamhi anar, que no'm veu la Quica. Volent anar a ballar corrents.
|
| dimas
|
Ve corrents de la cuyna. També ballo jo!
|
| quica
|
A dintre tu també. Que no'm veyeu a mi? Per en Jaume que no ha pres lo caldo. Què fa aquest? Donchs, què esperes?
|
| jaume
|
Espero que torni la Oriola. Y d'axò, gràcies. Mentrestant la Manela y en Dimas ballen a la escena d'amagat de la Quica. S'escapen al últim cap a fòra.
|
| quica
|
Dèus anar molt fart tu?... Que no't tempta aquest be de Deu d'oloreta? En Jaume mira sempre cap a fòra.
|
| jaume
|
Me voleu fer un favor molt gran?
|
| jaume
|
Que la crideu a n'ella.
|
| quica
|
Ara hi corro! Tu déus volguer diners, eh? Bagarro, més que bagarro, que ja ho he sentit lo que deya'l Vicentó!
|
| jaume
|
Sempre, sempre'ls diners! Teníu, que no'n vuy cap. Teníu els de la vostra mestressa. Tots, tots; quedèusels! Posant los diners sobre la taula: alguns cauen a terra.
|
| quica
|
Què fas? Jo no vuy axò!
|
| jaume
|
Anant a sortir. Tot, tot s'ha acabat per mi! Tot! Cambiant de cop. Ah, nó, que torna la Oriola! Posantse devant de la Quica. Pleguèulos; que no ho vegi que'ls he llensat. Pleguèulos!
|
| oriola
|
Per tu he vingut, que no ballava de gust. Ara ja't déus trobar millor, eh?
|
| jaume
|
Sí, ara sí, qu'has tornat.
|
| quica
|
Càlla, càlla, que m'ha encès les galtes aquest home! Ni ha volgut tastarho axò. Y ha llensat tot aquest diner que li has dat.
|
| oriola
|
Sèria, trista. No has volgut pendre rés... y'm tornes axò?
|
| oriola
|
Ressentida. Y per què?
|
| quica
|
Perque es un mal andando!
|
| jaume
|
Jo no he captat may de la vida. Ni soch un dropo, qu'he treballat sempre, sempre!
|
| quica
|
Sabs lo qu'ets tu?... Sabs lo qu'ets?...
|
| oriola
|
Perque calli. Quica!
|
| quica
|
Me vols creure? Entórnaten a ballar, y que se'n vagi.
|
| oriola
|
Ay sí, sí; me n'hi vaig.
|
| jaume
|
Cridantla. Oriola, nó! Oriola! Axugantse una llàgrima.
|
| oriola
|
Adonantsen. Quica: dexèume sola ab aquest home.
|
| quica
|
Ah! Sola ab ell si que no t'hi vuy!
|
| oriola
|
Severa. Anèusen desseguida!
|
| quica
|
Plorant. Ja m'ho pensava, ja, qu'un dia ò altre'm faría la senyora! Anantsen a la cuyna.
|
| oriola
|
A Jaume, acostantli la escudella. Té; té. Y prèntho. Ell va a replicar. Y no'm diguis una paraula, sents?, ni una que no t'ho prenguis.
|
| oriola
|
Axò de primer; axò. Ell vacila. O me'n vaig desseguida! Que me'n vaig!
|
| oriola
|
Tot, tot. Axis! Àngela! Y ara dígam tot lo que vulguis, que ja estich contenta.
|
| jaume
|
Sí: y que t'ho diré depressa, perquè allà toquen.
|
| oriola
|
Que toquin. Té, m'hi assech.
|
| jaume
|
Donchs, he vingut perque aquesta matinada, quan t'has compadit de mí a la font, no he pogut dirte quant t'ho agrahía. Y, míra, t'ho agrahexo, no per que'm tornessis la vida, sinó perque, al veure que'm sosteníes, m'he sentit ditxós, jo que no sabía encara còm se'n era de ditxós! Y... y... déxamho dir tot, y no t'agraviis; jo'm pensava que venía aquí perque prenguessis els diners que m'has donat a la font, y ara ho conech qu'he vingut per tornarte a veure, y saber ben be qui eres.
La Oriola queda miràntsel estranyada. Pausa.
|
| oriola
|
Y... per qué no'ls vols els diners, si jo te'ls dono de grat? Veyàm!
|
| jaume
|
Perquè... anàntmen hont ara me'n vaig, ja soch rich.
|
| oriola
|
Sí, rich com el grill. Veyàm, qué dus a sobre?
|
| jaume
|
Ets ben bona tu, Oriola!
|
| oriola
|
Veyàm; veyàm la butxaca?
|
| jaume
|
Tant bona, que no hi hà ningú al món que ho siga
|
|
|
com tu. Jo t'hagués conegut abans! Ben abans d'aquell dia!... Qui sab!...
|
| jaume
|
Del dia en que tenia jo molta més set que no pas avuy a la font; y no era pas set d'aygua, ni de vi, Oriola.
|
| oriola
|
Escólta:'s podria saber per què'm mires tant? Ella està dreta, ell assegut.
|
| jaume
|
Oh!... Perque aviat no't veuré... May més!... May més! Baxet y entre pauses. Veus com ara tu també'm mires forsa?
|
| oriola
|
Escólta. Còm eres tu abans?
|
| jaume
|
Pst! Com ara: sinó qu'estava cert... d'una cosa y tenia pare.
|
| oriola
|
Y ara no n'estàs cert d'aquexa cosa?
|
| jaume
|
Ara nó: perque tu ets rica; y vés, ets bona!
|
| oriola
|
No vuy dir axò, nó. Vuy dir... Ay, Deu meu, que jo no sé còm ho diga!
|
| jaume
|
Mirat: qu'es estrany axò! tu y jo no'ns semblem de rès, y ja diría que som iguals de per dintre. Tu, ab prou feynes ho sabs que hi hagi més món enllà d'aquestes montanyes; y que n'hi hagués ensà, y tan diferent, jo tampoch ho sabia! Som... som la nit y'l dia tu y jo. Rient trist. Sinó que diu un llibre que la nit y'l dia també's donen la mà, y seguint l'un al altre van fent la vida.
|
| oriola
|
No sé... no sé rès d'axò. Jo no més sé la Doctrina.
|
| jaume
|
Com si s'ho digués per ell. Que m'he errat jo, Oriola, essent com era per allà baix?... Pensant aquelles coses?... Fent... lo qu'he fet?...
|
| oriola
|
Aquelles coses?... Fent... què?
|
| jaume
|
Rès, rès; que tu no tens ulls per mirar el món ben endintre!
|
| oriola
|
Mitx espantada Oncle Telm! Quica!
|
| jaume
|
Alsantse. Ah, si soch un boig! Té, m'havia semblat que't conexía de molt temps y qu'eres cosa meva. Vés, vés, qu'encara ballen. Y mira, riu forsa, forsa! Và cap a la porta.
|
| oriola
|
Aturantlo. Nó, que jo vuy que m'espliquis còm es
|
|
|
que no tinch ulls per mirar aquestes coses que dius, y en tinch per plorar sens enténdret! Plorant silenciosa.
|
| jaume
|
Ay, pobre de mi, que'l be que m'has fet te'l pago donante pena!
|
| oriola
|
Nó, nó! Si jo estich contenta de plorar! Si voldria plorar més encara! Y quíns desitjos que tinch de plorar forsa, mare meva!
|
| jaume
|
Resolt. Jo me'n haig d'anar d'aqui perquè axò s'acabi.
|
| oriola
|
Y hont vols anar ara? Y digues, quí es que t'espera?
|
| jaume
|
Mirat, y es l'últim cop: derrera meu, del meu passat, sabs? ja no hi hà rès: es com si cap enrera jo fos ja mort. Cap endevant, y axò no més ho sabs tu, seré mort ara, ara.
|
| oriola
|
Nó, nó! May a matarte! Oncle Telm! Quica! Veníu! Al acte d'anar en Jaume a sortir per la porta del fons se troba ab l'oncle Telm que l'atura.
|
S'acaba l'acte desprès de dues escenes en les quals comensa ja a sortir clarament la figura de Jaume y la llevor de l'anarquía que li pertoba l'esperit.
L'era de la masia. A la dreta, la fatxada posterior del casal, sense cap porta, veyentse sols la finestra ab la garba negrosa y mitx cayguda per esser pròxima la nova cullita del blat. A la esquerra, paret y entrada d'un hort. Al fons, derrera de l'era, un camí que và de banda a banda de l'escena; després, camps de blat que totjust comensen a rossejar, y més lluny montanyes y altres masies escampades. Es al cayent de la tarde.
En aquest acte s'accentua'l mutual sentiment de simpatía entre Oriola y Jaume, ab dolor d'en Vicentó, que segueix mostrantse l'home insignificant del acte anterior.
QUICA, MANELA, DIMAS y JAUME que ve del últim terme de la esquerra.
| quica
|
Batua l'home! Què sabs, què?
|
| jaume
|
Dissimulant. Tantes coses sé! Que... sou més bona qu'una bresca; que'l Dimas es un galan minyó; que la Manela es... una bona xicota.
|
| manela
|
Molt contenta. Eh que sí, Jaume?
|
| quica
|
Apart. Còm dissimula l'infelís!
|
| dimas
|
Y jo no te'n sento grat ni gracies de que'm diguis galan minyò, ni rés; que ja ho sé que'm vols pendre la xicota. En Jaume s'ha quedat pensatiu.
|
| manela
|
Y si no'n tens cap de xicota tu! Què xerres, què xerres!
|
| manela
|
Ja t'he dit que a mi'm vol un altre. No es veritat, Jaume?
|
| jaume
|
Apartantla desdenyós. No m'amohinis!
|
| manela
|
Y vés! Qu'es mal carat! Anàntsen avergonyida per la porta del hort, qu'es a la banda esquerra.
|
| dimas
|
Vergonya, que no la volen! Vergonya!
|
| manela
|
Donantli un cop de cistell. No vinguis!
|
| dimas
|
Oh, les cols! Surten disputant.
|
| jaume
|
Quica, una pregunta: que us ha dit rès de mí la Oriola?
|
| jaume
|
Avuy!... Ara!... Diguèumho, Quica! Diguèumho!
|
| quica
|
Uy!... Jesús, quín neguit! No m'ha dit rès: ja ho sabs ara. Y fúig, que m'embulles el fil, xicot.
|
| jaume
|
Com qu'heu dit quan he arribat que vos ja sabíeu de quí jo estava... m'enteneu?
|
| quica
|
Y es clar que ho sé, beneytó. Y no tinch de saberho?
|
| jaume
|
Tant com enamorat de la Oriola, nó; perque... perque no'n puch estar, qu'ella no es del meu bras.
|
| quica
|
Es clar que no ho es.
|
| jaume
|
Cremantse. Y per què no pot serho per mí, la Oriola? Veyàm, per què? Perque ella es rica y jo soch pobre? Y què vol dir axò de richs y pobres per estimarse?... Ah, si jo hagués conseguit tornarla pobra, sí que ho hauría sigut, sí, la meva dòna! Y a ser pobra, Quica, s'hi arriba de moltes maneres: esgavellantho tot, fent qu'altres s'ho emportin, cremantho!
|
| quica
|
Mitx espantada. Còm es que dius aquestes coses! Y ara!
|
| jaume
|
Rès, Quica, rès. Que... he vingut del plà de baix, y m'ha pres el sol al cap; rès, rès. Ella es qui es, y jo no soch ningú... Si jo ab la Oriola ni tan sols hi penso! Riu nirviosament.
|
| quica
|
Ah, es que per axò. Apart. Pobre Jaume!
|
| jaume
|
Eh, que trobeu que no hi dech pensar? Veritat que nó? Mes, un'altra pregunta; una no més. Diguéu si la Oriola se l'estima al Vicentó.
|
| quica
|
Pobre Jaume! Veuràs: ella, quan jo vuy esbrinarho, fuig com un passarell y no'm contesta.
|
| jaume
|
Y a vos què us sembla? Què hi dieu, Quica?
|
| quica
|
Jo... que quan més te miro, més te torno a dir: pobre Jaume! Acariciantli'ls cabells.
|
| jaume
|
Mirèu, Quica: fa onze mesos que soch a la masía; y onze mesos que cada vetlla'm dich: ja t'hi has estat prou; demà te'n despedexes, y a fòra.
|
| quica
|
Ah, si jo fos mestressa; ja no ho diries més, t'ho asseguro!
|
| jaume
|
Ab molt interés. Y per què ho dieu axò, Quica?
|
| quica
|
Ho dich... perque jo't porto la voluntat d'una mare, Jaume. Y sabs per què? Ho sabs? Donchs, perquè tu t'estimes tant a la Oriola, que li donaríes la vida.
|
| jaume
|
Ab entusiasme. Oh, sí, sí; tota. Y estich rabiós perque no puch amagarho; y al Vicentó li tinch tanta malicia que me'n haig d'anar d'aqui perque'l mataría!
|
| quica
|
Alsantse resolta. Jaume: 'm vols creure?
|
| quica
|
Pensativa, després cambiant. Cà! Si no ho voldràn may axò! Y després, que ja ve'l compromís dels pares d'ells.
|
| jaume
|
Ab molt interès y afectuós. Què hi hà? Què? Diguèumho desseguida! Com si jo fos lo vostre fill, diguèumho.
|
| quica
|
Donchs, una de dues, veuràs: ò que te'n vagis d'aquí y no atormentis més a la Oriola, ò que li diguis que la estimes, y tornèmnos bojos tots, y acabèmho.
|
| jaume
|
Que jo ho digui a la Oriola?
|
| quica
|
Sí, sí: y qu'es tonto aquest home! Que no veus, xup, qu'ella t'estima?
|
| quica
|
Burlantsen. Y que'm vens ab cansons, si tu ja t'ho pensaves!
|
| jaume
|
Ab molt interès. Que us ho ha dit ella?
|
| jaume
|
Donchs, còm ho sabeu?
|
| quica
|
Empenedida d'haverho dit. Vès a mi qui m'hi fa ficar!
|
| jaume
|
Contéumho tot, tot!
|
| quica
|
Veuràs: t'ho he dit per riure axò. Y ara compònteles. Volentsen anar.
|
| jaume
|
Privantla d'anarsen. Si jo no ho crech; si jo...
|
| quica
|
Que tornen aquells! Y jo me'n vaig dintre. En Jaume's queda pensatiu. Apart. Si sembla que soch jo matexa l'enamorada del Jaume! Se'n và pel primer terme de la dreta.
|
| manela
|
Ve rient, ab el cistell ple de pomes. Quín revés, oy? Per que guaytaves!
|
| dimas
|
Id., ab un cove de cols. Me'n clavaràs un altre demà, de revés? Sí, Manela!
|
| manela
|
Si que te'l clavaré!
|
| manela
|
Nó. Surten per la dreta, segon terme, rient sempre.
|
Les escenes V y VI, que copiem a continuació, donen completa idea de la marxa de l'obra y de la evolució que's produeix en l'esperit dels personatges.
| jaume
|
Malehit sia'l dia y l'hora en que ho vaig prometre a la Oriola! Ara ja aquest poble bulliria tot, y'ls pobles dels voltants; y quan donessin el crit a Barcelona, aqui'l donarien també y ja seríem iguals tots els homes! Y aleshores aniría a la Oriola y li diría: ara ja puch esser el teu marit per tota la vida. Sinó qu'ella'm va fer prometre que no les predicaria més aquestes coses; y ella fa de mi'l que vol: sembla mentida! Anant d'un lloch al altre. Pausa llarga. Y es que mira d'una manera... que un home per ferla contenta, què no faria?... Pausa, transformant la cara d'anguniosa en plascenta. Si jo estés ben segur de qu'ella m'estima!... y ella renyís ab el Vicentó per sempre!... me'n aniría lluny d'aqui, no sé hont, lluny, hont pogués fer una fortuna depressa. Y en tornant li diría a la Oriola: mirat, ja soch rich
|
|
|
com tu, ja la meva estimació no't fa desgraciada. Pausa. Mes, jo rich! Y aleshores males entranyes y aburrit dels companys! y'l marit d'ella, qu'es una santa! jo, ab la mort que vaig fer un dia!... Nó, nó; jo d'aqui me'n tinch d'anar, abandonantho tot, tot, fins a la Oriola!
|
ORIOLA, JAUME. Ella ve de la dreta, segon terme, ab el cistell de pomes.
| oriola
|
Molt enjogassada. Jaume!
|
| oriola
|
Vína que m'ajudaràs, que aquells no'n saben. Veuràs; tu vas triant les pomes que siguen més maques, y jo les aniré lligant, y les penjarèm a la golfa per quan fassi fret; que aleshores son més bones! S'asseu la Oriola. Ell dret davant.
|
| jaume
|
Y per quí seràn al hivern?
|
| oriola
|
Per nosaltres, si som vius, ay, ay! Que no m'ajudes? Mírat aquesta, sembla de cera. Son pometes de la Mare de Deu: primerenques, primerenques. Diuen que ja hi son les pometes al arbre que encara els aucells no fan el niu. A mi me la van fer plantar aquesta pomera. Vésmen triant; córre, home!
|
| jaume
|
Asseyentse y donantnhi una. Té, donchs.
|
| oriola
|
Si has pres la primera que t'ha vingut! Pst!... No pot anar gayre. Bueno; per no despreciàrtela. Però trian, home, trian! Ell segueix mirantla fixo.
|
| jaume
|
Apart. Pobre de mi! Qui te cor per anarsen!
|
| oriola
|
Un'altra, vaja; un'altra, qu'espero!
|
| oriola
|
Me sembla que ara... Prenentla. Ja ho he dit: no pot anar, home! Llensantla.
|
| jaume
|
Es que jo no'n sé, Oriola.
|
| oriola
|
Que no siguin corcades: no costa pas tant! Barroer, més que barroer! Rient.
|
| jaume
|
Buscantne una. No aquesta. Veyàm? Nó. Ja veu-
|
|
|
ràs, un'altra... Aquesta de sota qu'es més rogeta. Tampoch!
|
| oriola
|
Rient com una boja. .Sembla mentida! Y qu'anguniat que's posa! Miréusel!
|
| jaume
|
Nó; sinó qu'avuy, la veritat...
|
| oriola
|
Ab molt interès. Què!... Qu'estàs malalt, Jaume?
|
| jaume
|
Si estés malalt, encara que fos molt malalt... axò què hi voldria dir? Es qu'aviat farà... Mirat els camps que rossos!
|
| oriola
|
Ja ho sé, ja. Jaume. Aviat farà un any qu'ets a casa. Prenent altra poma d'ell. Dóna.
|
| jaume
|
Y te'n recordaves tu?
|
| oriola
|
Y sí! També dolenta!
|
| jaume
|
De veritat, Oriola? Dígamho un'altra vegada.
|
| oriola
|
Rient. També dolenta!
|
| jaume
|
Nó; vuy dir si tu...
|
| oriola
|
Bromejant. Si me n'he enrecordat? Sí, sí, perque m'hi ha fet pensar l'oncle.
|
| oriola
|
Ara me n'has donat una de ben hermosa.
|
| jaume
|
Ressentit. Ha sigut l'etzar, perquè no te la he triada.
|
| oriola
|
Rient. Ja treus el geniot? Fingint. Vès qui s'enrecordava de tant temps enrera! Mírat quín penjoll, mírat: semblaràn uns rosaris! Dígam coses, home! Després que jo fujo d'aquells per venir a parlarli... Tots dosets aqui... El malagrahit!...
|
| jaume
|
Oriola: dígamho ben sèria axò, sense riure, que has vingut per parlarme a mi, que tu volies parlarme.
|
| oriola
|
Y sí, home; però no me les fassis tornar a dir les coses.
|
| jaume
|
Content. Aquesta sí que te l'he triada. Míràtela!
|
| oriola
|
La posaré al capdevall del penjoll. Té, guàyta quína hermosura! Per les que ja té lligades.
|
| jaume
|
Donchs, ho has fet per mí'l venir, Oriola?
|
| oriola
|
Veus? Ja hi tornes! Donchs, té, nó: he vingut perque'l Dimas y la Manela no'n saben de triaries; y mosso per mosso...
|
| jaume
|
Molt ofès. Dónam la poma! Aquexa poma! Li
|
|
|
pren per forsa rebatentla dintre'l cistell.
|
| oriola
|
Jaume! Quin geni! Ja fa be de no estimarte'l Vicentó!
|
| jaume
|
Y a mí què se m'endona del Vicentó! Ja tu te l'estimes per tots, dòna.
|
| oriola
|
Cremada. Y sí que l'estimo, y sí! Apart. M'ha fet mal! Alt. Y té: hem acabat; que no vuy que'm triis cap més poma.
|
| jaume
|
Ni ganes que'n tinch: ja te les triarà'l Vicentó!.
|
| oriola
|
Regirant en lo cistell. Y si trobés aquella, la llensaría! En Jaume s'havia apariat y's toma a acostar.
|
| jaume
|
Ja la trobaré jo perque la llensis! Buscant tots dos en el cistell.
|
| oriola
|
No cal, home; no't cansis!
|
| jaume
|
Nó, si ja sé quína es! Si jo la conech!... Y ja la tinch, qu'es meva. Agafantli la mà a la Oriola.
|
| oriola
|
Jaume, per Deu! Déxam anar, per Deu!
|
| jaume
|
Ab tristesa. Oriola, Oriola! Per què m'he quedat a la masia, que ara jo per tu!...
|
| oriola
|
No m'ho diguis, nó; que jo no vuy sentirho. Déxam!
|
| jaume
|
Dexantli anar la mà d'una revolada. Poch ho sabs tu'l que m'has fet patir aquesta tarde!
|
| oriola
|
Apart. Ay, que la Quica te rahó qu'estich boja per aquest home!
|
| jaume
|
Mes, si estàs plorant, Oriola!
|
| oriola
|
Nó; es que... estrenys tan fort, que m'has fet mal; y... té, ja no me'n sento, que ja ha passat. Somrient.
|
| jaume
|
No ha passat, no encara, que jo te'n estich fent de mal, molt mal, Oriola, trobantme aquí devant teu, onze mesos; dia per dia, fente perdre la felicitat, la teva alegría d'abans! Perque tu, déxamho creure, tu no ets aquella matexa noya d'altre temps. Tu, si no fos jo, potser avuy ja serías la esposa del Vicentó, y no ho ets perque sabs que jo'm moriría de pena. Sí, sí, t'ho dich, que no puch més, que jo'm moriría de rabia y de pena!
|
| oriola
|
Escólta: al quedarte a casa'm vas prometre que un
|
|
|
dia'm contaríes tot lo de la teva vida. Y aquest dia, Jaume, ja ha arribat per nosaltres; perque jo ara, vull saberla tota, tota.
|
| jaume
|
La meva vida, nó! Que jo me'n aniré abans de que la sàpigues! Que no te la puch contar a tu!... Apart. Perque horroritza!
|
| oriola
|
Resolia. Tu no te'n aniràs d'aquí, sents? Y jo la vuy saberla teva vida, perque... perque jo hi tinch dret a saberla; dret d'aquí, d'aquí! Per son cor y faltantli
la veu. Y miram: sí que ploro, sí. Y té, té, no'm fa vergonya! Miràntsel cara a cara.
|
| oriola
|
Axò es un infern per mí: y no pot seguir d'aquesta manera; perque si tu patexes tant, jo'm consumo,'m consumo! Perque, Jaume, jo per tu... Remor lleuger de veus, que va crexent, de la banda esquerra.
|
| oriola
|
Nó, que ve gent; vésten.
|
| jaume
|
Escólta! Una sola paraula!
|
| oriola
|
Vols una sola paraula? Donchs, que avuy se decideix la meva sòrt per tota la vida! Fuig per la dreta.
|
| jaume
|
Volentla seguir. Oriola, Oríola! Entornanlsen. Apart. La seva sòrt... y ab ell! Perque s'hi casarà ab aquest home. Dubtant. Y si no s'hi casés y'm volgués a mí?... Té! Els meus companys! Quín fàstich ara! Fuig ell per la esquerra segon terme. Els
pagesos venen per la matexa esquerra, primer terme.
|
D'aquesta escena enllà s'estableix un viu contrast entre la evolució que s'opera en l'interior de Jaume y la que sufreix. Faci, qui arriba de ciutat portant aquell llevat d'anarquia que Jaume pugna per foragitar de sí y que un dia li feu cometre un atentat. Y
s'estableix la lluyta entre'ls dos joves, complicada per part de Jaume ab el sentiment amorós que li inspira Oriola. Però aviat la burxa de les primitives idees el torna a torturar.
El drama arriba al major grau d'intensitat quan Jaume, en un moment de follia, proba de donarse la mort, impedintho els seus companys.
La cambra dels avis. Una porta; una finestra; un llit de matrimoni, tot en lloch visible. La finestra oberta ab la garba penjada. Mobles antichs y severs; una escopeta en un recó. Es cap al tart.
En aquest acte's prepara'l casament d'Oriola y Vicentó y al comensar, les minyones estan justament arranjant la cambra nupcial. En Jaume, segons creencia general, es fugitiu a Amèrica,
però aviat se descobreix que ronda per la comarca. A axò atribueix Vicentó certes estranyeses que ha notat en l'Oriola.
Axís arribem a les escenes següents:
ORIOLA y QUICA. Van travem joyes dc la calaxera, que s'anirà posant l'Oriola.
| quica
|
Pobretes arrecades! Quan ens les miràvem qu'eres petita, qui'ns havia de dir que avuy... Ploriquejant y de cop rient. Y tan goig que fas ab elles!
|
| oriola
|
No m'ho digueu may més axò.
|
| quica
|
Jo ara't voldria lletja y negra com una pega, que no't volgués aquest home. Mes, com qu'ell hi và per la masia... No hi anava pels diners l'altre, jo t'ho asseguro!
|
| oriola
|
Com qu'ell me deya sempre que m'hauría volgut pobra, ben pobra. Quica:'l Jaume sí que m'estimava.
|
| quica
|
Y tal, dòna! Si jo no l'havía vista may una voluntat com aquella.
|
| oriola
|
Y'l qu'estima tant de bò de bò, oy que no pot ser dolent de dintre?
|
| quica
|
Axò ni's diu, dòna. Vès si hagués sigut dolent, si
|
|
|
ell... si ell s'hauría quedat aquí tants mesos! Y tantdebò que no s'hi hagués quedat ni una hora, ò s'hagués mort de set a la font aquell dia!
|
| oriola
|
Quína tristesa avuy a la font quan hi passava! Si de cop m'ha semblat que'l veya allí a terra, al pobret Jaume, agonitzant y ab els ulls closos! Mes, no hi era, nó, que tot s'ha mudat, y, en contes d'ell, hi havía a la font unes dònes dels pagesos de vila que m'han tirat pedres, dientme lladra y rica. Y a mí, què se m'endona que'm tirin pedres, si jo'l que
voldría es haver trobat al Jaume, y que'm maltractés per haverlo aburrit y haver fugit d'ell espantada!
|
| quica
|
Tota la culpa no la tens tu, nó; que jo matexa de cop me vaig esgarrifar quan tu'm vas dir tot allò d'ell... Que ben mirat, després... Perquè en aquest món n'hi hà molta de gent que s'ha errat y se'n empenedeix; y si Nostre Senyor perdona, vès que hem de fer nosaltres!
|
| oriola
|
Y ell se va volguer matar per mí! Per mí sola! Quí ho faría axò, Quica! La Oriola ja tè posades les joyes y la Quica ha tret la caputxa.
|
ORIOLA, QUICA, VICENTÓ, fòra de la escena, y en JAUME quan s'indiqui.
| oriola
|
Deu meu, el Vicentó! Ni me'n recordava!
|
| quica
|
Apart. Axís t'escanyessis! Alt. Sí, si. desseguida!
|
| oriola
|
Per la caputxa. Teníu: posèumela, posèumela!
|
| quica
|
Si estàs tota freda!
|
| oriola
|
Axís, de qualsevol manera. S'obre poch a poch. la finestra qu'era ajustada. En Jaume, sense fer soroll, entra a la cambra.
|
| quica
|
Per un mirall. Y ara'l mirall, té.
|
| oriola
|
Nó; no'm vuy veure. Anem.
|
| quica
|
Donchs, anèmhi. La Oriola y la Quica van cap a la porta.
|
| oriola
|
Fent un xiscle ab la Quica. Ah!...
|
| jaume
|
Oriola! Un instant! Un tan sols.
|
| quica
|
Sostenint a la Oriola. Si es el Jaume! El Jaume!
|
| jaume
|
Apart. Oh, la por, com allà a l'era! Altra vegada la por del assessino! Alt. Si no m'acosto! Lo mos lluny que puch de tu; mira!
|
| jaume
|
Diguéuli, Quica, que ni'm miri tan sols: no més que m'escolti. Qu'he vingut persa vida!
|
| quica
|
Retornantla. Oriola! Filla! Ay, Deu meu! Si es el Jaume!
|
| jaume
|
Sí, sí! Mes, un sol moment!...
|
| oriola
|
Ah! Corrent a ell.
|
| oriola
|
Jaume! La Quica ha conegut a tancar la porta.
|
| quica
|
Apart. Si'l senten!
|
| oriola
|
Com boja d'alegria. Mes, si jo estich somiant! Tu aquí altre cop! Oh, pàrlam, pàrlam!
|
| jaume
|
Rient trist. Si es pel be teu!... Y, míra...
|
| quica
|
Pel be dels dos, oh Jaume!
|
| jaume
|
Sí, sí; y escólta: a la entrada hi havía'l Vicentó y altres. Jo que sí, per la finestra, que m'ha semblat que la garba m'ho deya: púja, que hi hà la Oriola!
|
| oriola
|
Mes, tu eres lluny d'aquí!... Y ara!... Ay, Deu meu, quína alegría!
|
| jaume
|
Lluny, nó; que jo d'allà hont era't sabía! Y he vingut per salvarte la vida; que si surts aquest vespre...
|
| jaume
|
Eh, que no sortiràs, Oriola? Promètmho que no sortiràs aquest vespre!...
|
| jaume
|
No sortiré, nó; qu'ara sí qu'estich ben resolta! Y del Vicentó jo ja no ho seré! Trayentse la caputxa. Y míra, míra si ho seré del Vicentó: té, mira!
|
| oriola
|
Treyentse les joyes. Per nostre casament axò! Y té, y té; per el día que tu y jo siguem ben felissos! Y que ho serèm, ho serèm!
|
| vicentó
|
De dintre. Per què no baxa la Oriola?
|
| quica
|
Al Vicentó. Esperèuse!
|
| oriola
|
Nó! Que ja tot s'ha acabat per ell en aquesta casa!
|
| vicentó
|
De darrera la porta. A la Oriola, que jo li mano que surti!
|
| jaume
|
Ira de Deu! Còm parla aquest home! Anant cap a porta. Si jo'l tenia entre les mans, ara mateix al lladre!...
|
| quica
|
Aturantlo. Nó, Jaume!
|
| oriola
|
Al Jaume. Si, òbre!
|
| jaume
|
Oh, nó. Què anava a fer? Jo a fòra, a fòra! Volent córrer a la finestra.
|
| oriola
|
Aturantlo. Nó; sempre aquí! Estimantme, Jaume!
|
| oriola
|
Quica: obríu, y que'l trobin!
|
| quica
|
Nó, que l'agafaría la Justicia!
|
| jaume
|
Ja vora la finestra. Adeu, adeu!
|
| vicentó
|
Darrera la porta. Obríu aquesta porta!
|
| jaume
|
Fora de la finestra. Tornaré sempre que'm cridis! Desapareix ràpit.
|
| oriola
|
Resolta. Que vingui ara! Perque obri. Depressa!
|
Finalment y seguint una marxa sotjogadora, s'arriba en l'escena X a la solució del drama, que dexa en qui'l llegeix ò'n presencía la representació, una inesborrable emprempta.
Veusaquí, donchs, gayrebé en la seva integritat, la
| sebio
|
Que'ns roben lo nostre!
|
| oncle telm
|
Matèume a mi per tots, que soch vell y de rés servexo! Les dones priven d'avensar al oncle Telm.
|
| faci
|
Contra d'ells, que'ns prenen les terres!
|
| aleix
|
Al lladre! Al Vicentó!
|
| oncle telm
|
Fills meus, pietat!... Fills meus! Al acte que'ls revoltats van a passar per sobre l'Oncle Telm y les dònes, per apoderarse del Vicentó, entra en Jaume.
|
| jaume
|
Aturèuvos! Aturèuvos!
|
| oriola
|
El Jaume! Gran sorpresa dels pagesos que'l creyen cap a América.
|
| tothom
|
El Jaume! El Jaume!
|
| vicentó
|
Mirant per la finestra. Apart. Ah! La Guardia Civil que arriba ara! Gràcies a Deu!
|
| tothom
|
Per Vicentó. Matèmlo! Matèmlo!
|
| jaume
|
Companys! Nó, nó: aturèuvos! Que us aturèu vos dich!
|
| martinet
|
Qu'ell ha mort un home!...
|
| faci
|
Y t'ha robat la xicota y a nosaltres les terres! Crits de tots els pagesos.
|
| oncle telm
|
Les terres nó! No les terres! No fan cas de fes paraules del oncle Telm.
|
| tothom
|
Matèmlos! Và, tots! Van a precipitarse per demunt del Jaume.
|
| jaume
|
Un instant! Escoltèume tothom! Al Vicentó. Y tu! No entren, nó,'ls guardies civils, perque jo he tancat la porta del barri y'ls he dexat a fòra! Mes, ja pujaràn, que l'alsapremen; y no fugirèm, nó, que volten la casa. En Vicentó va a parlar. Els treballadors criden, no consentintho. Y ara, companys, jo us
|
|
|
dich a vosaltres en nom de lo que més estimeu al món: que dexeu tots les armes, y que se'n vagi aquest home! Tots s'esvaloten. Que jo us ho demano, jo, que ja'l conexeu al Jaume!
|
| faci
|
Ja som altra gent ara!
|
| sebio
|
Ja no som béns com crem!
|
| jaume
|
Que jo vos ho prego! Jo, ab tot el cor y ab tota la meva ànima!
|
| oncle telm
|
Y jo us prometo que tindréu les terres com les teníeu, fills meus!
|
| faci
|
Nó, axís nó; les terres son nostres!
|
| vicentó
|
Rient. Oncle Telm: son seves! Van a llensarse altre cop contra en Vicentó.
|
| jaume
|
Qui'l vulga que'm passi per sobre. Jo'l defenso a aquest home!
|
| vicentó
|
Si jo no la vuy la teva defensa! Crits rabiosos: en Jaume priva ab son cos, lluytant, qu'avansin.
|
| jaume
|
Fòra tothom! Enrera! Fòra! Enrera!
|
| faci
|
Nó, nó! Matèmlo! Los pagessos criden; mes van retrocedint, molts d'ells imposats per en Jaume.
|
| jaume
|
A Vicentó. Y tu, surt! Lliure! Crits. Lliure! En Vicente ja un pas cap a la porta.
|
| faci
|
Si ell surt, obre a la Guardia Civil y t'agafa a tu!
|
| sebio
|
Al Jaume. Que't mataràn!
|
| aleix
|
Al Vicentó. Donchs, nó! D'aquí no passes! Al Jaume. Y tu l'has volgut salvar perque t'has venut a aquesta gent, tu! Ab les paraules del Aleix los pagesos s'aniràn refent contra d'en Jaume.
|
| pagesos
|
Sí, sí, s'ha venut!
|
| aleix
|
Tu que'ns has fet tal com som contra'ls richs, que has sembrat entre'ls blats aquesta llevor, ara'n rebràs la paga, que't casaràs ab la pubilla!
|
| oriola
|
Sí, sí; que ho dich al devant vostre!
|
| jaume
|
Perque calli. Oriola!
|
| aleix
|
Y'l blat el culliràs tu, per tu; y nosaltres suarèm per tu, mentres que't regalis; y serèm els teu massovers!
|
| jaume
|
Axò us penseu de mí?
|
| al. pagesos
|
Ens traheix! Sí que'ns traheix!
|
| jaume
|
Contra vosaltres jo! Qui ho diu?
|
| aleix
|
Jo! Que dexaves sortir al Vicentó ara; y, es clar, vols que vinga la guardia civil perque l'has comprada ab diners de la Oriola, que'ls hem afanyat nosaltres! Y ara'ns véns a nosaltres, y'ns entregues als civils!
|
| jaume
|
Oh! Que jo'ls he comprat y que us vench a vosaltres? Oh! Companys!
|
| oriola
|
Abrassantshi. Jaume! En Jaume la aparta y s'acosta als pagesos.
|
| jaume
|
Plorant. Germans meus! Germans meus!
|
| aleix
|
Ja no ho ets! Los pagesos s'aparten d'ell desprecantlo.
|
| jaume
|
Sebio!... Faci!... Vosaltres!
|
| faci
|
Ab despreci Defènsat!
|
| jaume
|
Que'm defensi? Y sí que'm defensaré! Y ja'm creurèu vosaltres! Per l'arma espatllada. Ah, es meva!
|
| oriola
|
Deu meu! Corre a la finestra y apunta ab l'arma espatllada a la guardia civil.
|
| jaume
|
Soldats: jo soch l'amich dels pobres! Jo soch el Jaume! Foch, foch al Jaume! Se sent una descarga. La garba cau desfeta, y'l Jaume tintinejant no va per terra perquè'l sosté l'Oriola, que no té prou forses, y que cauria ab ell si per l'altre costat no corregués a sostenirlo en Faci. En aquest moment desapareix en Vicentó.
|
| jaume
|
He fet que tirava als civils perque'm matessin!... Es que jo no podia viure ab ella; y sense ella no vuy viure.
|
| faci
|
Als que té aprop Se mor! S'està morint!
|
| oncle telm
|
Que reposi! Pobret!
|
| oriola
|
No aquí! al llit meu! Al llit de casa!
|
| oncle telm
|
Sí, al llit de casa! Qu'ell es'ara de la nostra familia. L'asseuen al llit, ab les cames penjant.
|
| aleix
|
Axò qu'ha fet ell no ho fa ningú de nosaltres!
|
| martinet
|
Vora la porta. Els civils!...
|
| oncle telm
|
Aturèuvos, que aqui hi hà la mort! La guardia civil no s'arriba a veure.
|
| jaume
|
Me volen! Al llit dels que tenen familia! A mí que no'n tinch!
|
| oncle telm
|
Tens la nostra, fill meu!
|
| jaume
|
Companys: me teniu odi?
|
| jaume
|
Oriola! Ja no't veig!
|
| oriola
|
Sobre'l llit, vora d'ell. So aquí a vora teu!
|
| jaume
|
Esposa meva! Mitx incorporantse. Estimèuvos forsa, companys, que'l món camina! Treballèm; mes no avorrintnos! Ensenyém d'estimar als que no'n saben! Al morir, se desploma sobre'l llit.
|
Y veusaqui com Jaume, martre del propi esgarriament, mor en el llit dels avis, apariat per les noces de la donzella qu'havía trobat un pòsit d'amor en l'esperit ple d'odi del anarquista.
Estampa La Renaixensa, Xuclà, 13.—Barcelona.
_(page_1_crop).jpg)
_(page_3_crop).jpg)