La bona literatura catalana havia quedat tancada en els llibres que, per son preu, el poble no podia comprar. Y, naturalment, el nostre poble no podia ferse seva la nostra literatura.
L'obra literaria no ha de ser patrimoni d'uns quants, ha de ser de tothom; y si no arriba a tothom, no cumpleix el seu fi.
El poble que no té una literatura propia ò no se la fa seva, no es un poble sencer.
Aquesta Biblioteca ve a esmenar la falta, posant setmanalment en mans del poble, per 10 cèntims no més, tots los autors més celebrats del nostre Renaxement, tots, sense distinció de cap mena. Axís anirà conexentlos y estimantlos, y axís estimarà cada dia més la seva llengua.
Que'ls bons catalans responguin al nostre sacrifici, que'ns ajudin a propagar aquesta Biblioteca, y lograrèm entre tots l'obgecte que'ns proposem.
L'Angel Guimerà nasqué accidentalment, a Santa Cruz de Tenerife (Canàries), el 6 de Maig de 1847, fill d'una arrelada familia catalana del Vendrell, hont té encara'l poeta sa casa payral, coneguda per Ca'n Ximet. Els dos primitius amichs y consellers literaris d'en Guimerà foren en Jaume Ramon y Vidales, del mateix Vendrell, y l'Ubach y Vinyeta. Comensà a versejar tímidament, provantho primer en castellà, però ja al any 1875 triomfava solemnement en els Jochs Florals ab un senzill accèssit, y encara de premi extraordinari, ab la poesiaIndíbil y Mandoni. La seva consagració com a poeta lirich fou obra de dos anys: el 1876 guanyava en la poètica festa la flor natural, abL'Any mil, y al 1877 se'n enduya tots tres premis ordinaris y era proclamat Mestre en Gay Saber. Les poesies posteriors ja prengueren generalment un altre tò: dintre d'una forma menys pomposa encloien tant ò més vigor que les premiades. Recordèmnos de Poblet, d'El cap d'en Joseph Moragasy deLa mort de Joan II. Igual qu'en la poesía íntima li bastà la forma més senzilla per espressar els vius sentiments de la seva ànima. Sa historia d'autor dramàtich vè a tenir tres principals capitols: el de la gran tragedia, iniciat perGala Placidiay hont sura per demunt de totMar y cel, espressantse l'autor quasi sempre en vers; el del drama modern, molt abundós en produccions y quasi sempre en prosa, dins del qual domina'l famósTerra baixa, y darrerament aqueix teatre romàntich de nova mena, en que també ha reexit en Guimerà, format per obres comLa Reyna Vella, La Reyna Jove, La Santa Espina, etc. Hi hà entremitx obres que van soles, comAndrònicayEl camí del Sol, ò que hauríem d'afegir a ses tragedies primitives, y no cal oblidar les seves entretingudes comedietes en un acte, tan afortunades com les tragedies y els drames,La Sala d'esperayLa Baldirona. Y encara hem de juntar a aqueix inventari dramàtich els seus monòlechs patriòtichs, tantes vegades representats,Mestre OlagueryMort d'en Jaume d'Urgell, que tant han aydat a sos fogosos discursos d'algun temps y a algunes de les poesíes qu'hem citat, a la propaganda per les reivindicacions de Catalunya. En sa historia de patriota, en que tants episodis gloriosos cal registrar, no podem dexar de recordar un fet que tingué immensa trascendencia: el d'entronisar ab el seu discurs inaugural de President del Ateneu Barcelonès, l'any 1895, la llengua catalana com senyora y majora en aquell primer centre de cultura de Barcelona. Molt aviat el nom y les obres dramàtiques d'en Guimerà passaren totes les fronteres. El mateix teatre castellà vingué a cercar en ses riques deus nou vigor y nous èxits. En Guimerà es ja, com se diu avuy, un autor de fama mondial. Y la música ha anat a pouar igualment en aqueix fons de poesia inspiració per dur a l'escena lírica obres de novedat y d'empenta. La més afortunada de totes les produccions d'en Guimerà, la més sentida y en més varietat de formes esTerra baixa, obra que, no sens rahó, ha sigut anomenada shakespeariana. No podía figurarse el teatre català, en aquelles primeries en que, monopolisat per una empresa gelosa, tant de mal grat obría les seves portes al novell Guimerà, la gloria que d'aqueix fet ab el temps li vindria.
Catalunya tota ha sentit y estimat la gloria del gran dramaturch y poeta. L'any 1909 s'inicià l'idea de ferli un gros homenatge públich, idea que's realisà d'una manera brillantíssima y en forma verament extraordinaria'l dia 23 de Maig, de bona memoria. Desde les primeres autoritats fins al més obscur dels ciutadans, tothom, tothom hi volgué pendre part, constituhint aquexa unitat absoluta de sentiment el gran valor d'aquella inoblidable festa.
L'acció en l'alta montanya de Catalunya y en la present època.
ACTE PRIMER
Entrada d'una casa de pagès. A la dreta del fons, porta gran que dona al
exterior, per ahont se veuen munts de garbes, y al lluny, entre arbres, la vila. A la
esquerra del fons, escala que conduheix al primer pis. Dues portes a la dreta y una a la esquerra. Taula gran al mitx, banchs, cadires, eynes de pagès, etc. Es al matí.
ESCENA PRIMERA
SEBIO, MARTINET, després FACI y després MANELA y DIMAS
sebio
Entrant. Hont Sou?
martinet
Entrant. Ave María!... Pausa.
sebio
Sí, tururut dotze hores.
martinet
Rient. Tururut!... Sempre'n tens una!...
sebio
Vès què't fa riure!
martinet
Rient exagerat. Tururut!... Qu'ets plaga!
sebio
Oh!... No surten.
faci
Entrant. Deo gracies!...
martinet
Sebio, mírat el Faci!
sebio
Ola, Faci!
faci
Ara mateix arribo. Y qu'es lluny Barcelona!
sebio
Donchs, què tenim?
faci
Ahont es la gent d'aquesta casa?
martinet
A Faci, que no riu. Prou qu'hem cridat; y escólta: tururut.
sebio
Ells vindràn.
faci
Veuràs, jo m'assech.
martinet
Jo també... Y, au, díguen una, Sebio.
sebio
Vaja, no m'amohinis.
faci
Com qu'avuy es la festa del blat, estaràn de feyna.
sebio
Donchs quína'n portes de Barcelona, Faci?
faci
Per mí? Moltes coses en porto. Y axò que no més m'hi he estat quatre dies; perque se n'hi passen pel camí dos, un d'anada y un altre de tornada; qu'es més lluny... que la América. Vès què'm fas dir.
sebio
Com qu'a Barcelona no més hi fan camins els richs!
martinet
Y'ls quintos.
faci
Es que jo hi tiro, per rich; y vaja, que ja he plantat soqueta a Barcelona.
sebio
Veyàm, veyàm, esplicat.
faci
Ja ho sentirèu, que vinch a dirho al oncle de la pubilla. Veurèu: que surti. Cridant. Oncle Telm!
martinet
També l'hem de veure. Au, díguen una, Sebio.
sebio
Càlla, home.
dimas
De la esquerra, portant llenya.
manela
Esquerra, també ab llenya. Jo'l soch. Y tota m'esgarrinxo...
faci
Dimas, ahont son els amos?
dimas
Portem llenya per l'ast, nosaltres.
sebio
Que ahont son, te preguntem.
dimas
Oh, jo't dich qu'axò es per l'ast, per coure'ls cabrits.
manela
A Dimas. Pàssa, home. Surten per la dreta, primera porta.
faci
Y vosaltres què voleu a aquesta hora?
martinet
Jo vinch per la setmanada; y'l Sebio també.
sebio
Axò: a cobrar.
faci
Que ja no paga'l dissabte l'oncle Telm?
sebio
Si que hi paga: sinó que nosaltres... cobrem el diumenge.
martinet
Perque nosaltres... som nèts... Oy, Sebio?
faci
No us entenen.
sebio
A tu ja t'ho diré. Un hom, al plegar de la sega'l dissabte, va tot brut y suat...
martinet
Y nosaltres... som nèts.
sebio
Y entre'l boll y'l pèl que creix, se fa mala carota; y, mírat, quan un surt d'afeytarse ja es altra hora...
martinet
Y nosaltres, per veure a la pubilla, pèl a terra.
sebio
Y aquest, qu'es barbamech com sa mare, quan a mí m'afayten se fa passar la navaja amunt y avall...
martinet
Com que als dos al plegat ens agrada la d'aquí...
faci
A tants els hi agrada la Oriola! Sinó que vosaltres, tot lo més que feu per ella es afeytarvos; y jo... per ella me'n vaig a Barcelona.
sebio
Per la Oriola te n'hi vas?
faci
Ah, si ella m'esperés y no estés emparaulada ab el Vicentó!
sebio
Be, no hi hà rès fet encara; perque'ls emparaulats... van ser el pare de la Oriola y'l pare del Vicentó, que son morts. Y com qu'a n'ella se li veu que no està gayre emprendada d'aquest xicot... un hom es per merèxer. Y, mírat, a mí'm va fer saber un dia... qu'ella's casaría a gust.
martinet
També m'ho va fer saber un altre dia. Oy, Sebio? Y vaja; A Faci. ¿quant te vols jugar que la Oriola's casarà... ab nosaltres?
faci
No tenint pare ni mare, vès a mí si'm governaría un oncle, y encara valencià, y una criada que no s'aguanta de vella.
sebio
Es que l'oncle, com que estudiava per capellà, 's pensa que hi enten en axò de casar als altres.
martinet
Y la Quica? Noy, la Quica! No'n té poch d'urch! Com que diu qu'ha vist néxer a la pubilla, y al pare de la pubilla, y...
ESCENA II
SEBIO, FACI, MARTINET y QUICA, que no's veu encara.
quica
Cantant dintre «Lo dia de Sant Cristòfol—be me'n puch enrecordar—d'aquella pluja que feya—d'aquella pluja que fa.»
sebio
Qui del llop parla: la Quica.
faci
Ja'ns haurà sentit, ja.
sebio
Cridant. Quica!
martinet
Que som nosaltres! Quica!
quica
Més aprop. «Si tira l'amor y'm toca—si'm toca be'm matarà...» Surt per la primera porta de la dreta, escombrant.
martinet
Que venim a cobrar!
quica
Sempre escombrant. Cantant. «Tírali,- tírali, tírali.—Tírali sinó se'n và.»
sebio
Donchs, que no hi son?
quica
No me'n cuydo.
martinet
Malagradosa!
quica
Més que tu!
faci
Y déxala!
sebio
Ay, la flor del atmetller! No la toqueu qu'es primala!
quica
Cantant molt cremada. «Tírali,- tírali, tírali.—Tírali si no se'n và.»
martinet
A Sebio.
sebio
Quica! Quiqueta! Donchs, quan ens casem, bonica? Quína vergonya! Ay, mare, mare, un home!
martinet
Mare de Deu, que'm revento!
quica
Escotxèga, escotxèga. Malaguanyades esmorralles!
martinet
Picant sobre la taula. Donchs, que surtin!
quica
Que no piquis, lladre!
sebio
Venim per la setmanada.
quica
A cobrar al dimoni! Y no us cau la cara?... Coquins,
més que coquins!... En un dia com avuy els diners embruten. Hont s'es vist, a la festa del blat!...
martinet
Oy sí, mirèuse!
quica
Y endemés, que la pubilla de trench d'auba qu'es a la iglesia, y l'oncle Telm se'n hi và, que ja han tocat a missa.
faci
Ah, si no hi es la Oriola...
sebio
Nosaltres ens pensavem...
quica
Vès ab que surten ara! Qu'ells se pensaven! Si ni sembla que sigueu d'aquestes terres, vosaltres.
martinet
Es que jo encara no fa l'any que hi soch.
quica
Bueno, tu sí...
martinet
Jo'l que sé es qu'avuy tots els treballadors de la masía dinem aquí, y en acabat tómbala!...
quica
Y no's fa rès més aquí qu'afartarse y saltar, eh? Vetaquí la bestiola! Donchs, la festa del blat, m'entens?... que axò ja li hauríeu d'haver esplicat vosaltres!... es allò... com... un altre Nadal, y el que's fa avuy a la masia es tant sèrio, m'entens, com el batejar y com... la Extremaunció, Deu ens en deslliure per ara.
martinet
Oh!... Si encara no m'heu dit rès.
sebio
Espérat.
quica
Molt riallera. Si ara hi soch, home. Y escoltèu també, vosaltres, qu'axò es més bonich y dona una alegría!... Donchs, veuràs que quan los blats de nostres pobretes vessanes son ben rossos, ben rossos com la cabellera del bon Jesuset que hi ha a la rectoria, veuràs que la filla gran d'aquesta casa...
martinet
Y si no n'hi hagués cap de filla?...
quica
No'm trenquis la paraula. Nostre Senyor sempre'ns en ha donat ab abundor de bordegassos com de cullites. Donchs, la mossa que't dich, vetaquí que sega la primera garba dels camps, tan regrossa com pot abrahonarla; y ella matexa la porta al altar del Sagrament; y allí la beneheix el senyor Rector; y allí's queda, que ab tants dies l'encens tota l'aroma, fins al punt en que la rematem la segada. Y vetaquí que un cop rematada, l'endemà, qu'es avuy, se fa dir una
missa d'aquelles tan series; y en acabat, la noya matexa de la casa, al mitx de les altres minyones del voltant, ab la cobla al derrera y per devanters vosaltres, que ja hi anirèu, ja, quan siga l'hora de la gresca, que més valdría que ja hi fossiu a missa!...
martinet
Potser que'ns en hi anessim.
faci
Hi hà temps, home.
quica
Ah! També portaràn de l'iglesia els pans qu'hem fet pels pobres. Rient molt engrescada. Donchs, què't pensaves? Y un cop a la masía, la Oriola pujarà la garba a la cambra que'n diem dels avis. Y vetaquí que la penjarà al brancal de la finestra; y tot l'hivern la garba s'anirà desgranant, y'ls aucells hi trobaran pastura.
martinet
Y després, tots a dinar forsa; y després, tots a ballarla.
quica
Espérat, espérat. Y l'últim ball, que s'hi barreja tothom, se fa sobre les garbes qu'estenem per l'era. Y al plegar nosaltres, hi van les mules y comensa la batuda.
sebio
Y per què no hi poseu la garba a la finestra de la Oriola?
quica
Perque la cambra dels avis, es aqui com... un sagrari. Allí no hi dorm ningú ara que'ls pares de la Oriola son morts, Deu los tinga al cel; mes en aquell llit, que fa tant respecte, hi han nascut tots los d'aquesta casa, y en ell hi han mort al arribar la seva hora. Y aquell llit y aquella cambra, seràn per la Oriola y per lo marit que li donga Nostre Senyor; fins que també s'hi morin.
martinet
A Sebio. Alsa, noy, tu! Si fossim nosaltres!
sebio
Qui la pogués haver a la Oriola!
martinet
Peganlti un cop. Que'm fa riure aquest trompa!
quica
Y quín fàstich que'm feu! Tot ho preneu de broma.
faci
Es que no riem de vos.
sebio
Escoltèu, minyona.
martinet
Rient. Minyona!...
quica
Qui s'acosti, d'un cop d'escombra!...
martinet
Donchs, no escombrarèu més ara.
quica
Empaytantlo. Tu rebràs! Tu!
martinet
Si no'm tocaréu y us la pendré.
quica
Ja veuràs jo!
sebio
A Martinet. Déxala, home.
martinet
La escombra!
quica
Bergant! Més que bergant!
martinet
Ja es meva! Prenentli.
quica
Lo bergantàs! Mirèusel! Dómla, lladre! Remalehit! La escombra! Lladre!
En altra escena Faci indica al oncle Telm qu'ha arribat l'hora d'anarsen a treballar a Barcelona, obehint a un desitx que no'l dexa. A lo qual l'oncle Telm li observa'ls perills de la ciutat, hont comensen a fer adeptes les doctrines disolvents. Ve una escena de transició entre Quica y Manela y a la escena V Vicentó manifesta disgust per creure que l'Oriola no li du voluntat. A la escena VI compareix l'Oriola ab la garba de blat, seguida de la gent y de la música. Oriola explica que la murria de Vicentó no ve d'altra cosa sinó d'haverla perseguida y haver caygut, després de lo qual s'entra a la
ESCENA VII
ORIOLA, QUICA, MANELA, VICENTÓ. FACI, SEBIO, MARTINET, ALEIX, homes, dones y JAUME quan s'indiqui.
oriola
Escoltèu, qu'ara ve'l bo. Donchs, ha sigut que, en arribant a la font de la Teula, hi havía un home arrambat al marge de baix, sabeu? Y, la veritat, a mi m'ha trencat el cor, perque talment semblava que s'anés a acabar aquell pobret home, que massa's veya que no's podía alsar d'en terra. En Jaume's presenta a la porta del fons; ningú's fixa en ell. Jo que m'hi acosto, y li faig «Germanet, què teniu?» Y no m'ha respost ni un mot, ab la vista closa y'l pit que li anava com una manxa. Ay, quina pena que feya'l sentirlo! En Jaume entra poch a poch quedantse arreconat al fons. Jo que hi torno cridant més fort: «Germanet, germanet!» Ell que aleshores
ha pegat un salt com si volgués fugir, y m'ha mirat d'una manera més trista!... que sembla que'm mira encara!... Y ab mitges paraules y ab senyes m'ha fet entendre que s'escanyava de set. «De set a vora de la font?...» li he dit. «Acostèusi, bon home.» Y ha probat altre cop d'alsarse y d'anarhi arrossegant a la font; y'l pobret s'ha posat les duEs mans al coll ab aquells ulls tan tristos mirantme!... Que no podía arribarhi, vaja, que no podía, que no podía! Y'l Vicentó allí tant parat com un aucell de bardissa!
vicentó
Als pagesos a mitja veu. Com qu'ell ho feya veure tot allò!
oriola
Que no l'ha sentit. Y si ara's mor, jo'm deya! Jo que me n'hi vaig al doll de la teula, y ajunto les mans axís; y un cop plenes d'aygua, a portarla corrents a aquell pobre home! Y quína poca trassa, malviatge! Quant més corría, més l'aygua m'escapava; y al serhi a vora d'ell, que poqueta que n'hi duya! Ell prou que'ls obria'ls llavis ressechs que'm cremaven els dits; mes sols hi queyen gotes! Y ell s'acabava! Jo que... no sé còm ha sigut; sols sé que Nostre Senyor m'ha donat forses, perque he agafat aquell home per sota'ls brassos, y arrossegantlo rabiosa, y estrebant d'aquí, y cayent més enllà, jo sola, jo l'he arrambat a la font, y li he posat la teula al mitx dels llavis! Y haguéssiu vist ab quín dalit s'engolia l'aygua!... Rient. Que m'he pensat, creyèume, que se l'acabaria tota! Y jo, contèu jo quína alegría! Perque'm semblava que li feya de mare!... Y encara no vos ho dich tot: que després m'he ficat les mans a la butxaca, y pessetes y cèntims y tot quant tenia ho he dexat a la mà del pobre... que al anarmen m'ha mirat d'una mena de manera!... Queda un instant trista. Després riu altre cop. Y vetaquí que per ell no he donat rès avuy a la missa. Qu'he fet mal, Quica? No es veritat que Deu m'ho perdona si no he posat rès a les bassines?
quica
Si ets més bonica! Ay la meva hermosura! Acariciantla com una criatura.
Després d'altra escena en la qual l'Oriola y les noves desaparexen per dur la garba a dalt, apareix Jaume, qu'explica en un monòlech lo que li ha passat al matí.
ESCENA IX
jaume
Se diu... Oriola. Ja m'en recordaré: Oriola. Pausa. Desseguida que baxi li diré: gràcies per l'aygua, y'ls diners te'ls torno. Y després, a morirme! Pausa llarga. Quín día som? sí, sí: som diumenge; com lo dia en que vaig posar la bomba, que també... Mirant per tot. que també ho era. Pausa. Sembla mentida l'aygua sola!... Perque jo m'anava morint, y ara n'hi hà per estona. Pausa. L'últim tros de pà va ser... el dijous allà al poble de Sant... Ab no menjar tants díes, la memoria'm fuig... Vaig comprar tots els cèntims de pà y jo no me'l vaig menjar tot... Ah, sí:'n vaig donar la meytat a aquell pobre vell, y... l'altra me la vaig partir ab la cegueta que passava la palanca de... no sé hont. Pausa. Qu'es bonich Oriola! Dònes com aquesta no haurien de néxer a casa dels hisendats; hauríen d'esser filles del pobre, y després mullers
del pobre. De pobres com... Pausa. Tot, tot se m'ha acabat per sempre! Se sent a dalt una rialla de les dònes. Còm riuen aquelles! Y jo que'm creya que tothom s'alsaría rabiós contra dels richs!... Altra rialla a dalt. No ho saben, nó, els meus companys d'allà baix que hi hagi encara tanta alegría escampada. Deyem: el món està perdut; cal fer foch nou perque no patexi tanta de gent. Y aquexos dies he passat per vora d'una fàbrica, y sortia tothom tan alegre!... Y a vora d'iglesies mentres tocaven a missa, y no s'ha acabat axò, nó, que la gent hi và com quan m'hi duya la mare. Ahir, al voltar una montanya, escopetades y cridadissa: potser s'ha alsat aquell poble contra'ls amos! Quanta de gent a cavall! Duyen en mitx la nuvia garbosa en la mula
enflocada, y'l nuvi enorgullit al darrera! Me fico per aquestes vessanes, y seguen cantant, y'ls carros s'enduen les garbes, que al passar m'espolsen les espigues per sobre. Y ara he vingut aquí entre gent esvalotada, que m'ha arrossegat com un riu; perque la vida arrossega, ay mare meva, més que la mort, y la estimació y la felicitat més que les penes y l'odi! Arrenca en plor y després s'axeca ab por de que'l sorprenguen. Si'ls meus companys me vegessin plorant! Ah, nó! Que volem trasmudarho tot, y la felicitat que la tinguen tants desgraciats... Rialles a dalt. Pausa. Després resoltament. Eh! Jo he vingut aquí perque no vuy caritat de burgesos! Tornant poch a poch a la tristesa. Els hi donaré, y després montanyes amunt; y aquí que ballin, y riguen, que jo ja m'ajeuré per morirme hont no la senti aquexa cobla! Y l'endemà la Oriola s'axecarà contenta, y a mí'm trobaran els llops ò'ls homes: els que primer arribin.
Fins a l'escena XIII avensa l'acció pintorescament, iniciantse la primera espurna d'un sentiment especial y mútuu entre Jaume y Oriola.
ESCENA XIII
JAUME, QUICA, MANELA y DIMAS. Després la ORIOLA
jaume
Cridant. Oriola! Oriola! Té, se'n ha anat! Y qué soch jo per aquesta xicota!
quica
De la cuyna, ab una escudella. Y que fa una oloreta d'escudella de festa major! Té, béutho: y que no t'escaldis!
manela
De la cuyna. Apart. Déxamhi anar, que no'm veu la Quica. Volent anar a ballar corrents.
quica
Tu cap a la cuyna!
manela
Ay, ay!
dimas
Ve corrents de la cuyna. També ballo jo!
quica
A dintre tu també. Que no'm veyeu a mi? Per en Jaume que no ha pres lo caldo. Què fa aquest? Donchs, què esperes?
jaume
Espero que torni la Oriola. Y d'axò, gràcies. Mentrestant la Manela y en Dimas ballen a la escena d'amagat de la Quica. S'escapen al últim cap a fòra.
quica
Dèus anar molt fart tu?... Que no't tempta aquest be de Deu d'oloreta? En Jaume mira sempre cap a fòra.
jaume
Me voleu fer un favor molt gran?
quica
Què es?
jaume
Que la crideu a n'ella.
quica
Ara hi corro! Tu déus volguer diners, eh? Bagarro, més que bagarro, que ja ho he sentit lo que deya'l Vicentó!
jaume
Sempre, sempre'ls diners! Teníu, que no'n vuy cap. Teníu els de la vostra mestressa. Tots, tots; quedèusels! Posant los diners sobre la taula: alguns cauen a terra.
quica
Què fas? Jo no vuy axò!
jaume
Anant a sortir. Tot, tot s'ha acabat per mi! Tot! Cambiant de cop. Ah, nó, que torna la Oriola! Posantse devant de la Quica. Pleguèulos; que no ho vegi que'ls he llensat. Pleguèulos!
oriola
Per tu he vingut, que no ballava de gust. Ara ja't déus trobar millor, eh?
jaume
Sí, ara sí, qu'has tornat.
oriola
Què plegueu?
quica
Càlla, càlla, que m'ha encès les galtes aquest home! Ni ha volgut tastarho axò. Y ha llensat tot aquest diner que li has dat.
oriola
Sèria, trista. No has volgut pendre rés... y'm tornes axò?
jaume
Sí.
oriola
Ressentida. Y per què?
quica
Perque es un mal andando!
jaume
Jo no he captat may de la vida. Ni soch un dropo, qu'he treballat sempre, sempre!
quica
Sabs lo qu'ets tu?... Sabs lo qu'ets?...
oriola
Perque calli. Quica!
quica
Me vols creure? Entórnaten a ballar, y que se'n vagi.
oriola
Ay sí, sí; me n'hi vaig.
jaume
Cridantla. Oriola, nó! Oriola! Axugantse una llàgrima.
oriola
Adonantsen. Quica: dexèume sola ab aquest home.
quica
Ah! Sola ab ell si que no t'hi vuy!
oriola
Severa. Anèusen desseguida!
quica
Plorant. Ja m'ho pensava, ja, qu'un dia ò altre'm faría la senyora! Anantsen a la cuyna.
oriola
A Jaume, acostantli la escudella. Té; té. Y prèntho. Ell va a replicar. Y no'm diguis una paraula, sents?, ni una que no t'ho prenguis.
jaume
Es que, Oriola...
oriola
Axò de primer; axò. Ell vacila. O me'n vaig desseguida! Que me'n vaig!
jaume
Dóna. Beu.
oriola
Tot, tot. Axis! Àngela! Y ara dígam tot lo que vulguis, que ja estich contenta.
jaume
Sí: y que t'ho diré depressa, perquè allà toquen.
oriola
Que toquin. Té, m'hi assech.
jaume
Donchs, he vingut perque aquesta matinada, quan t'has compadit de mí a la font, no he pogut dirte quant t'ho agrahía. Y, míra, t'ho agrahexo, no per que'm tornessis la vida, sinó perque, al veure que'm sosteníes, m'he sentit ditxós, jo que no sabía encara còm se'n era de ditxós! Y... y... déxamho dir tot, y no t'agraviis; jo'm pensava que venía aquí perque prenguessis els diners que m'has donat a la font, y ara ho conech qu'he vingut per tornarte a veure, y saber ben be qui eres.
La Oriola queda miràntsel estranyada. Pausa.
oriola
Y... per qué no'ls vols els diners, si jo te'ls dono de grat? Veyàm!
jaume
Perquè... anàntmen hont ara me'n vaig, ja soch rich.
oriola
Sí, rich com el grill. Veyàm, qué dus a sobre?
jaume
Ets ben bona tu, Oriola!
oriola
Veyàm; veyàm la butxaca?
jaume
Tant bona, que no hi hà ningú al món que ho siga
com tu. Jo t'hagués conegut abans! Ben abans d'aquell dia!... Qui sab!...
oriola
De quín dia?
jaume
Del dia en que tenia jo molta més set que no pas avuy a la font; y no era pas set d'aygua, ni de vi, Oriola.
oriola
Escólta:'s podria saber per què'm mires tant? Ella està dreta, ell assegut.
jaume
Oh!... Perque aviat no't veuré... May més!... May més! Baxet y entre pauses. Veus com ara tu també'm mires forsa?
oriola
Escólta. Còm eres tu abans?
jaume
Pst! Com ara: sinó qu'estava cert... d'una cosa y tenia pare.
oriola
Y ara no n'estàs cert d'aquexa cosa?
jaume
Ara nó: perque tu ets rica; y vés, ets bona!
oriola
No vuy dir axò, nó. Vuy dir... Ay, Deu meu, que jo no sé còm ho diga!
jaume
Mirat: qu'es estrany axò! tu y jo no'ns semblem de rès, y ja diría que som iguals de per dintre. Tu, ab prou feynes ho sabs que hi hagi més món enllà d'aquestes montanyes; y que n'hi hagués ensà, y tan diferent, jo tampoch ho sabia! Som... som la nit y'l dia tu y jo. Rient trist. Sinó que diu un llibre que la nit y'l dia també's donen la mà, y seguint l'un al altre van fent la vida.
oriola
No sé... no sé rès d'axò. Jo no més sé la Doctrina.
jaume
Com si s'ho digués per ell. Que m'he errat jo, Oriola, essent com era per allà baix?... Pensant aquelles coses?... Fent... lo qu'he fet?...
oriola
Aquelles coses?... Fent... què?
jaume
Rès, rès; que tu no tens ulls per mirar el món ben endintre!
oriola
Mitx espantada Oncle Telm! Quica!
jaume
Alsantse. Ah, si soch un boig! Té, m'havia semblat que't conexía de molt temps y qu'eres cosa meva. Vés, vés, qu'encara ballen. Y mira, riu forsa, forsa! Và cap a la porta.
oriola
Aturantlo. Nó, que jo vuy que m'espliquis còm es
que no tinch ulls per mirar aquestes coses que dius, y en tinch per plorar sens enténdret! Plorant silenciosa.
jaume
Ay, pobre de mi, que'l be que m'has fet te'l pago donante pena!
oriola
Nó, nó! Si jo estich contenta de plorar! Si voldria plorar més encara! Y quíns desitjos que tinch de plorar forsa, mare meva!
jaume
Resolt. Jo me'n haig d'anar d'aqui perquè axò s'acabi.
oriola
Y hont vols anar ara? Y digues, quí es que t'espera?
jaume
Mirat, y es l'últim cop: derrera meu, del meu passat, sabs? ja no hi hà rès: es com si cap enrera jo fos ja mort. Cap endevant, y axò no més ho sabs tu, seré mort ara, ara.
oriola
Nó, nó! May a matarte! Oncle Telm! Quica! Veníu! Al acte d'anar en Jaume a sortir per la porta del fons se troba ab l'oncle Telm que l'atura.
S'acaba l'acte desprès de dues escenes en les quals comensa ja a sortir clarament la figura de Jaume y la llevor de l'anarquía que li pertoba l'esperit.
ACTE SEGON
L'era de la masia. A la dreta, la fatxada posterior del casal, sense cap porta, veyentse sols la finestra ab la garba negrosa y mitx cayguda per esser pròxima la nova cullita del blat. A la esquerra, paret y entrada d'un hort. Al fons, derrera de l'era, un camí que và de banda a banda de l'escena; després, camps de blat que totjust comensen a rossejar, y més lluny montanyes y altres masies escampades. Es al cayent de la tarde.
En aquest acte s'accentua'l mutual sentiment de simpatía entre Oriola y Jaume, ab dolor d'en Vicentó, que segueix mostrantse l'home insignificant del acte anterior.
ESCENA IV
QUICA, MANELA, DIMAS y JAUME que ve del últim terme de la esquerra.
jaume
Ja ho sé, Quica.
quica
Batua l'home! Què sabs, què?
jaume
Dissimulant. Tantes coses sé! Que... sou més bona qu'una bresca; que'l Dimas es un galan minyó; que la Manela es... una bona xicota.
manela
Molt contenta. Eh que sí, Jaume?
quica
Apart. Còm dissimula l'infelís!
dimas
Y jo no te'n sento grat ni gracies de que'm diguis galan minyò, ni rés; que ja ho sé que'm vols pendre la xicota. En Jaume s'ha quedat pensatiu.
manela
Y si no'n tens cap de xicota tu! Què xerres, què xerres!
dimas
Jo me la miro!
manela
Ja t'he dit que a mi'm vol un altre. No es veritat, Jaume?
jaume
Apartantla desdenyós. No m'amohinis!
manela
Y vés! Qu'es mal carat! Anàntsen avergonyida per la porta del hort, qu'es a la banda esquerra.
dimas
Vergonya, que no la volen! Vergonya!
manela
Donantli un cop de cistell. No vinguis!
dimas
Oh, les cols! Surten disputant.
jaume
Quica, una pregunta: que us ha dit rès de mí la Oriola?
quica
Quan?
jaume
Avuy!... Ara!... Diguèumho, Quica! Diguèumho!
quica
Uy!... Jesús, quín neguit! No m'ha dit rès: ja ho sabs ara. Y fúig, que m'embulles el fil, xicot.
jaume
Com qu'heu dit quan he arribat que vos ja sabíeu de quí jo estava... m'enteneu?
quica
Y es clar que ho sé, beneytó. Y no tinch de saberho?
jaume
Tant com enamorat de la Oriola, nó; perque... perque no'n puch estar, qu'ella no es del meu bras.
quica
Es clar que no ho es.
jaume
Cremantse. Y per què no pot serho per mí, la Oriola? Veyàm, per què? Perque ella es rica y jo soch pobre? Y què vol dir axò de richs y pobres per estimarse?... Ah, si jo hagués conseguit tornarla pobra, sí que ho hauría sigut, sí, la meva dòna! Y a ser pobra, Quica, s'hi arriba de moltes maneres: esgavellantho tot, fent qu'altres s'ho emportin, cremantho!
quica
Mitx espantada. Còm es que dius aquestes coses! Y ara!
jaume
Rès, Quica, rès. Que... he vingut del plà de baix, y m'ha pres el sol al cap; rès, rès. Ella es qui es, y jo no soch ningú... Si jo ab la Oriola ni tan sols hi penso! Riu nirviosament.
quica
Ah, es que per axò. Apart. Pobre Jaume!
jaume
Eh, que trobeu que no hi dech pensar? Veritat que nó? Mes, un'altra pregunta; una no més. Diguéu si la Oriola se l'estima al Vicentó.
quica
Pobre Jaume! Veuràs: ella, quan jo vuy esbrinarho, fuig com un passarell y no'm contesta.
jaume
Y a vos què us sembla? Què hi dieu, Quica?
quica
Jo... que quan més te miro, més te torno a dir: pobre Jaume! Acariciantli'ls cabells.
jaume
Mirèu, Quica: fa onze mesos que soch a la masía; y onze mesos que cada vetlla'm dich: ja t'hi has estat prou; demà te'n despedexes, y a fòra.
quica
Ah, si jo fos mestressa; ja no ho diries més, t'ho asseguro!
jaume
Ab molt interés. Y per què ho dieu axò, Quica?
quica
Ho dich... perque jo't porto la voluntat d'una mare, Jaume. Y sabs per què? Ho sabs? Donchs, perquè tu t'estimes tant a la Oriola, que li donaríes la vida.
jaume
Ab entusiasme. Oh, sí, sí; tota. Y estich rabiós perque no puch amagarho; y al Vicentó li tinch tanta malicia que me'n haig d'anar d'aqui perque'l mataría!
quica
Alsantse resolta. Jaume: 'm vols creure?
jaume
De què?
quica
Pensativa, després cambiant. Cà! Si no ho voldràn may axò! Y després, que ja ve'l compromís dels pares d'ells.
jaume
Ab molt interès y afectuós. Què hi hà? Què? Diguèumho desseguida! Com si jo fos lo vostre fill, diguèumho.
quica
Donchs, una de dues, veuràs: ò que te'n vagis d'aquí y no atormentis més a la Oriola, ò que li diguis que la estimes, y tornèmnos bojos tots, y acabèmho.
jaume
Que jo ho digui a la Oriola?
quica
Sí, sí: y qu'es tonto aquest home! Que no veus, xup, qu'ella t'estima?
jaume
La Oriola a mí?
quica
Burlantsen. Y que'm vens ab cansons, si tu ja t'ho pensaves!
jaume
Ab molt interès. Que us ho ha dit ella?
quica
Y nó!
jaume
Donchs, còm ho sabeu?
quica
Empenedida d'haverho dit. Vès a mi qui m'hi fa ficar!
jaume
Contéumho tot, tot!
quica
Veuràs: t'ho he dit per riure axò. Y ara compònteles. Volentsen anar.
jaume
Privantla d'anarsen. Si jo no ho crech; si jo...
quica
Que tornen aquells! Y jo me'n vaig dintre. En Jaume's queda pensatiu. Apart. Si sembla que soch jo matexa l'enamorada del Jaume! Se'n và pel primer terme de la dreta.
manela
Ve rient, ab el cistell ple de pomes. Quín revés, oy? Per que guaytaves!
dimas
Id., ab un cove de cols. Me'n clavaràs un altre demà, de revés? Sí, Manela!
manela
Si que te'l clavaré!
dimas
Tornèmhi ara?
manela
Nó. Surten per la dreta, segon terme, rient sempre.
Les escenes V y VI, que copiem a continuació, donen completa idea de la marxa de l'obra y de la evolució que's produeix en l'esperit dels personatges.
ESCENA V
jaume
Malehit sia'l dia y l'hora en que ho vaig prometre a la Oriola! Ara ja aquest poble bulliria tot, y'ls pobles dels voltants; y quan donessin el crit a Barcelona, aqui'l donarien també y ja seríem iguals tots els homes! Y aleshores aniría a la Oriola y li diría: ara ja puch esser el teu marit per tota la vida. Sinó qu'ella'm va fer prometre que no les predicaria més aquestes coses; y ella fa de mi'l que vol: sembla mentida! Anant d'un lloch al altre. Pausa llarga. Y es que mira d'una manera... que un home per ferla contenta, què no faria?... Pausa, transformant la cara d'anguniosa en plascenta. Si jo estés ben segur de qu'ella m'estima!... y ella renyís ab el Vicentó per sempre!... me'n aniría lluny d'aqui, no sé hont, lluny, hont pogués fer una fortuna depressa. Y en tornant li diría a la Oriola: mirat, ja soch rich
com tu, ja la meva estimació no't fa desgraciada. Pausa. Mes, jo rich! Y aleshores males entranyes y aburrit dels companys! y'l marit d'ella, qu'es una santa! jo, ab la mort que vaig fer un dia!... Nó, nó; jo d'aqui me'n tinch d'anar, abandonantho tot, tot, fins a la Oriola!
ESCENA VI
ORIOLA, JAUME. Ella ve de la dreta, segon terme, ab el cistell de pomes.
oriola
Molt enjogassada. Jaume!
jaume
Oriola!
oriola
Vína que m'ajudaràs, que aquells no'n saben. Veuràs; tu vas triant les pomes que siguen més maques, y jo les aniré lligant, y les penjarèm a la golfa per quan fassi fret; que aleshores son més bones! S'asseu la Oriola. Ell dret davant.
jaume
Y per quí seràn al hivern?
oriola
Per nosaltres, si som vius, ay, ay! Que no m'ajudes? Mírat aquesta, sembla de cera. Son pometes de la Mare de Deu: primerenques, primerenques. Diuen que ja hi son les pometes al arbre que encara els aucells no fan el niu. A mi me la van fer plantar aquesta pomera. Vésmen triant; córre, home!
jaume
Asseyentse y donantnhi una. Té, donchs.
oriola
Si has pres la primera que t'ha vingut! Pst!... No pot anar gayre. Bueno; per no despreciàrtela. Però trian, home, trian! Ell segueix mirantla fixo.
jaume
Apart. Pobre de mi! Qui te cor per anarsen!
oriola
Un'altra, vaja; un'altra, qu'espero!
jaume
Té, aquesta. Té.
oriola
Me sembla que ara... Prenentla. Ja ho he dit: no pot anar, home! Llensantla.
jaume
Es que jo no'n sé, Oriola.
oriola
Que no siguin corcades: no costa pas tant! Barroer, més que barroer! Rient.
jaume
Buscantne una. No aquesta. Veyàm? Nó. Ja veu-
ràs, un'altra... Aquesta de sota qu'es més rogeta. Tampoch!
oriola
Rient com una boja. .Sembla mentida! Y qu'anguniat que's posa! Miréusel!
jaume
Nó; sinó qu'avuy, la veritat...
oriola
Ab molt interès. Què!... Qu'estàs malalt, Jaume?
jaume
Si estés malalt, encara que fos molt malalt... axò què hi voldria dir? Es qu'aviat farà... Mirat els camps que rossos!
oriola
Ja ho sé, ja. Jaume. Aviat farà un any qu'ets a casa. Prenent altra poma d'ell. Dóna.
jaume
Y te'n recordaves tu?
oriola
Y sí! També dolenta!
jaume
De veritat, Oriola? Dígamho un'altra vegada.
oriola
Rient. També dolenta!
jaume
Nó; vuy dir si tu...
oriola
Bromejant. Si me n'he enrecordat? Sí, sí, perque m'hi ha fet pensar l'oncle.
jaume
Malhumorat. Ah!
oriola
Ara me n'has donat una de ben hermosa.
jaume
Ressentit. Ha sigut l'etzar, perquè no te la he triada.
oriola
Rient. Ja treus el geniot? Fingint. Vès qui s'enrecordava de tant temps enrera! Mírat quín penjoll, mírat: semblaràn uns rosaris! Dígam coses, home! Després que jo fujo d'aquells per venir a parlarli... Tots dosets aqui... El malagrahit!...
jaume
Oriola: dígamho ben sèria axò, sense riure, que has vingut per parlarme a mi, que tu volies parlarme.
oriola
Y sí, home; però no me les fassis tornar a dir les coses.
jaume
Content. Aquesta sí que te l'he triada. Míràtela!
oriola
La posaré al capdevall del penjoll. Té, guàyta quína hermosura! Per les que ja té lligades.
jaume
Donchs, ho has fet per mí'l venir, Oriola?
oriola
Veus? Ja hi tornes! Donchs, té, nó: he vingut perque'l Dimas y la Manela no'n saben de triaries; y mosso per mosso...
jaume
Molt ofès. Dónam la poma! Aquexa poma! Li
pren per forsa rebatentla dintre'l cistell.
oriola
Jaume! Quin geni! Ja fa be de no estimarte'l Vicentó!
jaume
Y a mí què se m'endona del Vicentó! Ja tu te l'estimes per tots, dòna.
oriola
Cremada. Y sí que l'estimo, y sí! Apart. M'ha fet mal! Alt. Y té: hem acabat; que no vuy que'm triis cap més poma.
jaume
Ni ganes que'n tinch: ja te les triarà'l Vicentó!.
oriola
Regirant en lo cistell. Y si trobés aquella, la llensaría! En Jaume s'havia apariat y's toma a acostar.
jaume
Ja la trobaré jo perque la llensis! Buscant tots dos en el cistell.
oriola
No cal, home; no't cansis!
jaume
Nó, si ja sé quína es! Si jo la conech!... Y ja la tinch, qu'es meva. Agafantli la mà a la Oriola.
oriola
Jaume, per Deu! Déxam anar, per Deu!
jaume
Ab tristesa. Oriola, Oriola! Per què m'he quedat a la masia, que ara jo per tu!...
oriola
No m'ho diguis, nó; que jo no vuy sentirho. Déxam!
jaume
Dexantli anar la mà d'una revolada. Poch ho sabs tu'l que m'has fet patir aquesta tarde!
oriola
Apart. Ay, que la Quica te rahó qu'estich boja per aquest home!
jaume
Mes, si estàs plorant, Oriola!
oriola
Nó; es que... estrenys tan fort, que m'has fet mal; y... té, ja no me'n sento, que ja ha passat. Somrient.
jaume
No ha passat, no encara, que jo te'n estich fent de mal, molt mal, Oriola, trobantme aquí devant teu, onze mesos; dia per dia, fente perdre la felicitat, la teva alegría d'abans! Perque tu, déxamho creure, tu no ets aquella matexa noya d'altre temps. Tu, si no fos jo, potser avuy ja serías la esposa del Vicentó, y no ho ets perque sabs que jo'm moriría de pena. Sí, sí, t'ho dich, que no puch més, que jo'm moriría de rabia y de pena!
oriola
Escólta: al quedarte a casa'm vas prometre que un
dia'm contaríes tot lo de la teva vida. Y aquest dia, Jaume, ja ha arribat per nosaltres; perque jo ara, vull saberla tota, tota.
jaume
La meva vida, nó! Que jo me'n aniré abans de que la sàpigues! Que no te la puch contar a tu!... Apart. Perque horroritza!
oriola
Resolia. Tu no te'n aniràs d'aquí, sents? Y jo la vuy saberla teva vida, perque... perque jo hi tinch dret a saberla; dret d'aquí, d'aquí! Per son cor y faltantli
la veu. Y miram: sí que ploro, sí. Y té, té, no'm fa vergonya! Miràntsel cara a cara.
jaume
Oriola!
oriola
Axò es un infern per mí: y no pot seguir d'aquesta manera; perque si tu patexes tant, jo'm consumo,'m consumo! Perque, Jaume, jo per tu... Remor lleuger de veus, que va crexent, de la banda esquerra.
jaume
Dígues, dígues.
oriola
Nó, que ve gent; vésten.
jaume
Escólta! Una sola paraula!
oriola
Vols una sola paraula? Donchs, que avuy se decideix la meva sòrt per tota la vida! Fuig per la dreta.
jaume
Volentla seguir. Oriola, Oríola! Entornanlsen. Apart. La seva sòrt... y ab ell! Perque s'hi casarà ab aquest home. Dubtant. Y si no s'hi casés y'm volgués a mí?... Té! Els meus companys! Quín fàstich ara! Fuig ell per la esquerra segon terme. Els
pagesos venen per la matexa esquerra, primer terme.
D'aquesta escena enllà s'estableix un viu contrast entre la evolució que s'opera en l'interior de Jaume y la que sufreix. Faci, qui arriba de ciutat portant aquell llevat d'anarquia que Jaume pugna per foragitar de sí y que un dia li feu cometre un atentat. Y
s'estableix la lluyta entre'ls dos joves, complicada per part de Jaume ab el sentiment amorós que li inspira Oriola. Però aviat la burxa de les primitives idees el torna a torturar.
El drama arriba al major grau d'intensitat quan Jaume, en un moment de follia, proba de donarse la mort, impedintho els seus companys.
ACTE TERCER
La cambra dels avis. Una porta; una finestra; un llit de matrimoni, tot en lloch visible. La finestra oberta ab la garba penjada. Mobles antichs y severs; una escopeta en un recó. Es cap al tart.
En aquest acte's prepara'l casament d'Oriola y Vicentó y al comensar, les minyones estan justament arranjant la cambra nupcial. En Jaume, segons creencia general, es fugitiu a Amèrica,
però aviat se descobreix que ronda per la comarca. A axò atribueix Vicentó certes estranyeses que ha notat en l'Oriola.
Axís arribem a les escenes següents:
ESCENA VI
ORIOLA y QUICA. Van travem joyes de la calaxera, que s'anirà posant l'Oriola.
quica
Pobretes arrecades! Quan ens les miràvem qu'eres petita, qui'ns havia de dir que avuy... Ploriquejant y de cop rient. Y tan goig que fas ab elles!
oriola
No m'ho digueu may més axò.
quica
Jo ara't voldria lletja y negra com una pega, que no't volgués aquest home. Mes, com qu'ell hi và per la masia... No hi anava pels diners l'altre, jo t'ho asseguro!
oriola
Com qu'ell me deya sempre que m'hauría volgut pobra, ben pobra. Quica:'l Jaume sí que m'estimava.
quica
Y tal, dòna! Si jo no l'havía vista may una voluntat com aquella.
oriola
Y'l qu'estima tant de bò de bò, oy que no pot ser dolent de dintre?
quica
Axò ni's diu, dòna. Vès si hagués sigut dolent, si
ell... si ell s'hauría quedat aquí tants mesos! Y tantdebò que no s'hi hagués quedat ni una hora, ò s'hagués mort de set a la font aquell dia!
oriola
Quína tristesa avuy a la font quan hi passava! Si de cop m'ha semblat que'l veya allí a terra, al pobret Jaume, agonitzant y ab els ulls closos! Mes, no hi era, nó, que tot s'ha mudat, y, en contes d'ell, hi havía a la font unes dònes dels pagesos de vila que m'han tirat pedres, dientme lladra y rica. Y a mí, què se m'endona que'm tirin pedres, si jo'l que
voldría es haver trobat al Jaume, y que'm maltractés per haverlo aburrit y haver fugit d'ell espantada!
quica
Tota la culpa no la tens tu, nó; que jo matexa de cop me vaig esgarrifar quan tu'm vas dir tot allò d'ell... Que ben mirat, després... Perquè en aquest món n'hi hà molta de gent que s'ha errat y se'n empenedeix; y si Nostre Senyor perdona, vès que hem de fer nosaltres!
oriola
Y ell se va volguer matar per mí! Per mí sola! Quí ho faría axò, Quica! La Oriola ja tè posades les joyes y la Quica ha tret la caputxa.
ESCENA VII
ORIOLA, QUICA, VICENTÓ, fòra de la escena, y en JAUME quan s'indiqui.
Axís, de qualsevol manera. S'obre poch a poch. la finestra qu'era ajustada. En Jaume, sense fer soroll, entra a la cambra.
quica
Per un mirall. Y ara'l mirall, té.
oriola
Nó; no'm vuy veure. Anem.
quica
Donchs, anèmhi. La Oriola y la Quica van cap a la porta.
jaume
Oriola!
oriola
Fent un xiscle ab la Quica. Ah!...
jaume
Oriola! Un instant! Un tan sols.
quica
Sostenint a la Oriola. Si es el Jaume! El Jaume!
jaume
Apart. Oh, la por, com allà a l'era! Altra vegada la por del assessino! Alt. Si no m'acosto! Lo mos lluny que puch de tu; mira!
quica
Oriola! Oriola!
jaume
Diguéuli, Quica, que ni'm miri tan sols: no més que m'escolti. Qu'he vingut persa vida!
quica
Retornantla. Oriola! Filla! Ay, Deu meu! Si es el Jaume!
oriola
El Jaume!
jaume
Sí, sí! Mes, un sol moment!...
oriola
Ah! Corrent a ell.
jaume
Ananthi. Oriola!
oriola
Jaume! La Quica ha conegut a tancar la porta.
quica
Apart. Si'l senten!
oriola
Com boja d'alegria. Mes, si jo estich somiant! Tu aquí altre cop! Oh, pàrlam, pàrlam!
jaume
Rient trist. Si es pel be teu!... Y, míra...
quica
Pel be dels dos, oh Jaume!
jaume
Sí, sí; y escólta: a la entrada hi havía'l Vicentó y altres. Jo que sí, per la finestra, que m'ha semblat que la garba m'ho deya: púja, que hi hà la Oriola!
oriola
Mes, tu eres lluny d'aquí!... Y ara!... Ay, Deu meu, quína alegría!
jaume
Lluny, nó; que jo d'allà hont era't sabía! Y he vingut per salvarte la vida; que si surts aquest vespre...
oriola
Ah, nó!
jaume
Eh, que no sortiràs, Oriola? Promètmho que no sortiràs aquest vespre!...
jaume
No sortiré, nó; qu'ara sí qu'estich ben resolta! Y del Vicentó jo ja no ho seré! Trayentse la caputxa. Y míra, míra si ho seré del Vicentó: té, mira!
quica
Filla!
jaume
Qué fas, Oriola!
oriola
Treyentse les joyes. Per nostre casament axò! Y té, y té; per el día que tu y jo siguem ben felissos! Y que ho serèm, ho serèm!
vicentó
De dintre. Per què no baxa la Oriola?
quica
Al Vicentó. Esperèuse!
oriola
Nó! Que ja tot s'ha acabat per ell en aquesta casa!
vicentó
De darrera la porta. A la Oriola, que jo li mano que surti!
jaume
Ira de Deu! Còm parla aquest home! Anant cap a porta. Si jo'l tenia entre les mans, ara mateix al lladre!...
quica
Aturantlo. Nó, Jaume!
oriola
Al Jaume. Si, òbre!
jaume
Oh, nó. Què anava a fer? Jo a fòra, a fòra! Volent córrer a la finestra.
oriola
Aturantlo. Nó; sempre aquí! Estimantme, Jaume!
jaume
Apàrtat!
oriola
Quica: obríu, y que'l trobin!
quica
Nó, que l'agafaría la Justicia!
oriola
Oh! Cert!
jaume
Ja vora la finestra. Adeu, adeu!
oriola
No te'n vagis!
vicentó
Darrera la porta. Obríu aquesta porta!
quica
Que fugi!
oriola
Jaume! Jaume!
jaume
Fora de la finestra. Tornaré sempre que'm cridis! Desapareix ràpit.
oriola
Ah! Sí!
quica
El Vicentó!
oriola
Resolta. Que vingui ara! Perque obri. Depressa!
quica
Obrint. Ja està.
Finalment y seguint una marxa sotjogadora, s'arriba en l'escena X a la solució del drama, que dexa en qui'l llegeix ò'n presencía la representació, una inesborrable emprempta.
Veusaquí, donchs, gayrebé en la seva integritat, la
ESCENA X
faci
Al Vicentó!
aleix
Matèmlos!
sebio
Que'ns roben lo nostre!
oncle telm
Matèume a mi per tots, que soch vell y de rés servexo! Les dones priven d'avensar al oncle Telm.
faci
Contra d'ells, que'ns prenen les terres!
aleix
Al lladre! Al Vicentó!
quica
Nó!
vicentó
Acostèuvos!
aleix
Avant, minyons!
faci
Que mori!
sebio
Matèmlo!
oncle telm
Fills meus, pietat!... Fills meus! Al acte que'ls revoltats van a passar per sobre l'Oncle Telm y les dònes, per apoderarse del Vicentó, entra en Jaume.
jaume
Aturèuvos! Aturèuvos!
oriola
El Jaume! Gran sorpresa dels pagesos que'l creyen cap a América.
martinet
El Jaume aquí!
aleix
D'hont surts?
tothom
El Jaume! El Jaume!
vicentó
Mirant per la finestra. Apart. Ah! La Guardia Civil que arriba ara! Gràcies a Deu!
jaume
Sortiu, companys!
tothom
Per Vicentó. Matèmlo! Matèmlo!
jaume
Companys! Nó, nó: aturèuvos! Que us aturèu vos dich!
martinet
Qu'ell ha mort un home!...
faci
Y t'ha robat la xicota y a nosaltres les terres! Crits de tots els pagesos.
oriola
Nó, Jaume!
oncle telm
Les terres nó! No les terres! No fan cas de fes paraules del oncle Telm.
tothom
Matèmlos! Và, tots! Van a precipitarse per demunt del Jaume.
jaume
Un instant! Escoltèume tothom! Al Vicentó. Y tu! No entren, nó,'ls guardies civils, perque jo he tancat la porta del barri y'ls he dexat a fòra! Mes, ja pujaràn, que l'alsapremen; y no fugirèm, nó, que volten la casa. En Vicentó va a parlar. Els treballadors criden, no consentintho. Y ara, companys, jo us
dich a vosaltres en nom de lo que més estimeu al món: que dexeu tots les armes, y que se'n vagi aquest home! Tots s'esvaloten. Que jo us ho demano, jo, que ja'l conexeu al Jaume!
faci
Ja som altra gent ara!
sebio
Ja no som béns com crem!
jaume
Que jo vos ho prego! Jo, ab tot el cor y ab tota la meva ànima!
oncle telm
Y jo us prometo que tindréu les terres com les teníeu, fills meus!
faci
Nó, axís nó; les terres son nostres!
vicentó
Rient. Oncle Telm: son seves! Van a llensarse altre cop contra en Vicentó.
jaume
Qui'l vulga que'm passi per sobre. Jo'l defenso a aquest home!
vicentó
Si jo no la vuy la teva defensa! Crits rabiosos: en Jaume priva ab son cos, lluytant, qu'avansin.
jaume
Fòra tothom! Enrera! Fòra! Enrera!
faci
Nó, nó! Matèmlo! Los pagessos criden; mes van retrocedint, molts d'ells imposats per en Jaume.
jaume
A Vicentó. Y tu, surt! Lliure! Crits. Lliure! En Vicente ja un pas cap a la porta.
faci
Si ell surt, obre a la Guardia Civil y t'agafa a tu!
jaume
Que surti!
oriola
Oh, nó, Vicentó!
sebio
Al Jaume. Que't mataràn!
jaume
Dexèulo! Dexèulo!
aleix
Al Vicentó. Donchs, nó! D'aquí no passes! Al Jaume. Y tu l'has volgut salvar perque t'has venut a aquesta gent, tu! Ab les paraules del Aleix los pagesos s'aniràn refent contra d'en Jaume.
pagesos
Sí, sí, s'ha venut!
aleix
Tu que'ns has fet tal com som contra'ls richs, que has sembrat entre'ls blats aquesta llevor, ara'n rebràs la paga, que't casaràs ab la pubilla!
oriola
Sí, sí; que ho dich al devant vostre!
jaume
Perque calli. Oriola!
aleix
Y'l blat el culliràs tu, per tu; y nosaltres suarèm per tu, mentres que't regalis; y serèm els teu massovers!
jaume
Axò us penseu de mí?
pagesos
Sḉi, sí!
al. pagesos
Ens traheix! Sí que'ns traheix!
jaume
Contra vosaltres jo! Qui ho diu?
aleix
Jo! Que dexaves sortir al Vicentó ara; y, es clar, vols que vinga la guardia civil perque l'has comprada ab diners de la Oriola, que'ls hem afanyat nosaltres! Y ara'ns véns a nosaltres, y'ns entregues als civils!
jaume
Oh! Que jo'ls he comprat y que us vench a vosaltres? Oh! Companys!
oriola
Abrassantshi. Jaume! En Jaume la aparta y s'acosta als pagesos.
jaume
Plorant. Germans meus! Germans meus!
aleix
Ja no ho ets! Los pagesos s'aparten d'ell desprecantlo.
jaume
Sebio!... Faci!... Vosaltres!
faci
Ab despreci Defènsat!
jaume
Que'm defensi? Y sí que'm defensaré! Y ja'm creurèu vosaltres! Per l'arma espatllada. Ah, es meva!
oriola
Deu meu! Corre a la finestra y apunta ab l'arma espatllada a la guardia civil.
jaume
Soldats: jo soch l'amich dels pobres! Jo soch el Jaume! Foch, foch al Jaume! Se sent una descarga. La garba cau desfeta, y'l Jaume tintinejant no va per terra perquè'l sosté l'Oriola, que no té prou forses, y que cauria ab ell si per l'altre costat no corregués a sostenirlo en Faci. En aquest moment desapareix en Vicentó.
oriola
Ah! Jaume!
faci
Jaume!
oncle telm
Què has fet?
jaume
He fet que tirava als civils perque'm matessin!... Es que jo no podia viure ab ella; y sense ella no vuy viure.
faci
Als que té aprop Se mor! S'està morint!
oriola
Jaume!
oncle telm
Que reposi! Pobret!
quica
Assentèulo!
oriola
No aquí! al llit meu! Al llit de casa!
oncle telm
Sí, al llit de casa! Qu'ell es'ara de la nostra familia. L'asseuen al llit, ab les cames penjant.
aleix
Axò qu'ha fet ell no ho fa ningú de nosaltres!
martinet
Vora la porta. Els civils!...
oncle telm
Aturèuvos, que aqui hi hà la mort! La guardia civil no s'arriba a veure.
jaume
Me volen! Al llit dels que tenen familia! A mí que no'n tinch!
oncle telm
Tens la nostra, fill meu!
oriola
Jaume!
jaume
Companys: me teniu odi?
faci
Nó! Germà!
tots
Germà! Jaume!
jaume
Oriola! Ja no't veig!
oriola
Sobre'l llit, vora d'ell. So aquí a vora teu!
jaume
Esposa meva! Mitx incorporantse. Estimèuvos forsa, companys, que'l món camina! Treballèm; mes no avorrintnos! Ensenyém d'estimar als que no'n saben! Al morir, se desploma sobre'l llit.
Y veusaqui com Jaume, martre del propi esgarriament, mor en el llit dels avis, apariat per les noces de la donzella qu'havía trobat un pòsit d'amor en l'esperit ple d'odi del anarquista.
_(page_1_crop).jpg)
_(page_3_crop).jpg)