La punyalada/Capítol I

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


I


 May com aquell any m'havía semblat trista la diada del aplech dels francesos a Sant Aniol. Y axò que la matinada's presentava hermosa com cap altra; el blau del cel s'estenía com un vel puríssim per damunt de les cingleres, y'l sol ab sos raigs daurats, acabalava'ls tons briosos d'una vegetació frondosa, frescament regalada per les pluges primaverals, que havían abundosament abeurat fins les arrels més fondes dels arbres centenaris. De més a més, jo portava'l cor sadollat d'amor y d'esperansa; me creya en bona correspondencia ab la Coralí, la rumbosa molinera de Balasch, y de molt temps que tenía escullit l'aplech de Sant Aniol pera fer ma solemne declaració, presentant els memorials en tota forma, ja que aytal diada era, en la comarca, senyalada com la més escayenta pera els prometatges que volían fer sòrt. Y malgrat aquests paraments, may com aquell any me havía paregut trista la diada del aplech dels francesos a Sant Aniol.
 Potser la tristesa arrancava de la matexa conturbació del meu esperit, obligat a fer un acte que repugnava a la ingènita cobardía del meu caràcter; potser un pressentiment de fracàs entelava les meves ilusions, però també crech que, a més de aquestes causes, hi havía la que en general afectava a tota la comarca, flagellada allavors per un recrudiment del bandolerisme, més campant que may pel desamparo en que ens trobavam per part de l'Autoritat, que altres maldecaps tenía a ciutat que ocuparse de mantenir l'ordre a la montanya. Lo cert es que aquell ayre de tristor y aclaparament se reflexava en tothom, posat més de relleu pel contrast dels esplendors d'aquell día de primavera.
 Els venedors, arrenglerats sota la paret de la Rectoría, se miravan melancòlicament el miserable grapat de vianda que tenían a llurs peus, com si per endevant calculessen ja, que les migrades ganancies que farían no'ls pagarían pas les espardenyes rompudes trescant carregats com ases, per camins infernals, desde tres ò quatre hores lluny. Les taules de les birolles y les cartes, mostravan, verges encara, les enfilades de rosquilles y les estives de pa de figa, y per més que'ls bunyolers s'esgargamellavan cridant, fent rodar la agulla y passantse les cartes pels dits ab temptadora rapidesa, tot era inútil perque ningú s'hi arriscava. La gent se mantenía apartada acoblantse en rotllos, xiuxiuejant ab el cap baix. Sols més tart comensaren a arribar collades de jovent de Baget, Oix y Tortellà, que més despreocupat ò com si volguéss posar bona cara al mal temps, baladrejava y reya; mes fins sos crits y riallades semblavan sortilshi per forsa de la gorja y aparexían sonar en fals en els àmbits de la general fredor. S'estava esperant als francesos, que algú havía senyalat enfonzantse ja per les canals de Uja.
 Aquests, com de consuetut, venían en professó, seguint la creu parroquiai de Sant Llorens y les banderes remials de dit poble y de la Muga. Aviat aparegueren pel coll de Clarioles, y com una torrentada, devallaren pel camí que serpejava entre les alzines y comensaren a afilerarse pera embocar, un a un, la passarella del torrent. L'espectacle era bonich de debò, però trobí que s'accentuava encara la nota de tristesa qu'era la peculiar d'aquell any. La currúa era forsa més migrada que de costum, y encara'ls pochs que venían semblavan anar mitx esverats, apretantse'ls uns ab els altres com si temessin quedarse enrera.
 Al tractar d'enfilar la passarella, la creu de plata llensava brillants resplandors, barroerament brandejada per en Jaquet que, ja mitx borratxo, no sabía hont posava'ls peus, siguent de témer un contratemps si'l Rector, indignat, no li fa llevar de les mans, aprofitant la ocasió pera exhonorarlo del càrrech de guioner que de molts anys venía exercint, ben indignament per cert, ja qu era tan bestia que sovint se descuydava la creu per les tavernes y hostals del camí. Passaren després les banderes, una blanca y altra vermella, cayguent en plechs esllanguits que ni un alè d'ayre movía, y sos endomascats reflexos esclataren vigorosament sobre'l fons vert de la boscuria. Després, passà magestuosament el Rector de Sant Llorens, vestit de roquet y estola, ab sa venerable cabellera blanca cayentli en rinxos pels polsos y clatell. Seguiren els pabordes y prohoms de les parroquies per son ordre, darrera de tots el murriot d'en Pol de la Menera, ab sa cara de fura, rient per sota'l nas com el diable amagat darrera la creu; després venían tots els feligresos, els homes devant. vestits de fosch, y de brusa negra els més, y les dones també fosques y burelles, llevat de llurs cofies blanques que semblavan un vol de papallones.
 La campana de la iglesia brandava tristament com si plorés, y'ls romeus reprengueren llurs cants ab veu feble y esporuguida. Axís arribaren a la plasseta de la iglesia, y després que els homes begueren algun trago y trincaren al istil d'ells, ab els resolis de les taules ò ab els vins de que venían provehits, y les dones gastaten en taronges, prunes y rosquilles alguns xavos y altres pesses menudes de moneda espanyola que haurían ramassat durant l'any pera semblant diada, tothom entrà a la iglesia.
 De la banda d'Espanya se n'havía reunida més de la qu'era d'esperar, de gent. Es que a molts, certament, costava dexar la consuetut. Ademés, a tothom movía la curiositat d'inquirir noves del món, que allí no podían mancar, aplegantshi gent de tants indrets diferents.
 Parlant y escatint els darrers fets, alguns escabotarem l'Ofici y entrarem a la iglesia quan ja mossen Geroni, el rector de Sant Aniol, tot ranquejant al peu del altar, anava parlant axís:
 —No son pas les meres penes, caríssims germans. que'm fan plorar. No es pas la primera vegada. ja ho sabeu, que aquests facinerosos han assaltat ma pobra vivenda y donat torment a mon cos, buscant un tresor que, trist de mí, no he tingut ni somniat may. Les meves penes, els meus torments, les meves pobreses saquejades, tot, tot ho oferexo a Deu en descàrrech de mos pecats; lo que ploro son els pecats d'aquests malvats que no temen a Deu ni als homes, y cada día embrutan la seva conciencia ab els crims més escarrifosos, portats per la seva sèt de sanch y d'or. Pochs mesos fa de la troballa del cos butxinejat del infelís Barnol de Riudellots, sense nas, sens orelles, sense ulls y sense dents, que'ls malvats li anaren arrencant pera ferne present a la seva familia que no podía pagar son rescat. Dels horrors comesos ab les dones del mas Rabassa y altres, més ne sabeu vosaltres que jo, y ara mateix, fa quatre díes que aquests pobrets jayos de Ridols ¡ja ho heu vist! fermats als calamàstrechs de la llar, han tingut mort crudel, socarrats per dessota; y tot ¿per què, fills meus? per no tenir ¡infelissos! cinquanta miserables unses, que'ls pobres ni deurían saber de quin color eran.
 «Y axò passa a casa nostra, entre aquests rostalls y cingleres que sempre sembla hagin de caure y no cauen may pera esclafar tanta maldat; en aquesta terra, abans refugi de sants bisbes, de monjos, d'ermitans y penitents, y ara catau de tota la mala gent que'ls pobles més sortosos foragitan a escopetades. ¿Y sabeu còm es axò? ¿Sabeu per què hi venen ací? No es pas sols perque hi troban amagatalls, bores y boscuries que'ls posan a cobert de la justicia humana, nó; es perque aquí hi troban gent tan dolenta com ells, perque vosaltres teniu el cor més dur que les roques d'aquestes cingleres, perque vosaltres que professeu aquell malehit refran que diu: «la carn que no's cou per tu déxala cremar», heu comportat que la guineu res el cau a casa vostra, ab tal de que'l real el fes al vehí. Vosaltres heu continuat ofenent a Deu ab vostres borratxeres, ab vostres pecaminoses farandoles, fent servir als sants per tapadora, ballant y baladrejant al recés de les santes ermites, sota mateix de les llodrigueres, hont tal volta mentres vosaltres ofeníau a Deu, s'hi estava escolant algun cristià germà vostre, martiritzat pels sayons als quals, qui sab quants de vosaltres haureu fet de lloques.
 »Mes avuy ¡ja ho veyeu, germans caríssims! la guilla ja no'l respecta'l sopluig del cau; avuy ja la tempta la vostra propia hisenda, y cap de vosaltres, tan si la te com si no la te una unsa, està assegurat de no trobarse d'anques al foch a la hora menos pensada.»
 Les paraules del bon Rector ressonavan com un gemegó, sota les esvinzades y rònegues arcades de la vella iglesia, hont la pobresa hi traspuava per tot arreu, exhalant un baf com de tomba que glassava l'esperit. Al fons, adossat a la pedra nua del absis, s'hi veya l'altar major compost d'un retaule, mitx pollat, de columnes salomòniques carregades de fulles y rahims, que sostenían un parament de cornises cargolades y guerxes, lent de cobricel a un Sant Aniol cama-curt v inflat de robes com si'l vent se l'endugués. Devant d'ell hi cremavan sis ò vuvt ciris desagermanats dintre candelers de fusta pintada.
 Sota aquelles arcades, fartes de aguantar un trespol mitx podrit que arreganyava, so y enlla, les teules de la cuberta, hi formiguejava una bigarrada multitut d'homes, dones, vells y criatures, que seyan pels banchs, per les llotoses marxes de pedra y per sobre les llambordes de terra, desd'l presbiteri fins a sota'l cor, especie d'encaballada de fusta com un barrastral de casa pobra, hont s'hi pujava per una escala de barrons y era també farcit de gent.
 Eran pastors, artigayres, carboners, contrabanders, francesos de la Menera, Sant Liorens y la Muga, cullerayres de Tortella, parcers de Oix y Baget y terralloners de les masies y llogarets de cinch hores a la rodona, gent, bona part d'e!la, casi tot l'any fora de la lley per un ò altre concepte, si be considero era aquest el seu pecat més petit, perque no sé quins drets pot alegar l'Estat sobre una gent abandonada a son propi valer entre enderrochs de montanyes que semblan lloselles, en contacte coitínuu ab tota la purria que troba sa salvaguarda vivint ab una cama a cada banda de frontera y hont, quant pot, sols hi envía per tot consol, digna representació de agents aburrits de pare y mare que hi portan el baf de la corrupció de la terra baxa, única influencia de la civilisació moderna que sembla tenit prou forsa pera filtrarse per aquelles esquerdes.
 Tots semblavam aclaparats y compungits sentint sobre'l cap aquella filípica que queya acompassada com les gotes d'una axeta mal tancada, sempre ab el mateix to de veu malaltís y descolorit, igual quan ens deya germans caríssims que quan ens tractava de borratxos y de lladres. Es perque trobavam que tenía rahó'l pobre mossen Geroni, y quan el miravam tintinejar sobre ses cames nafrades encara pels tions encesos que li aplicaren els trabucayres pera ferli desenterrar una imaginaria olla d'unses, que ja era la segona ò tercera vegada que li ocasionava semblants atropeIls, y al sentirlo expressarse tan ardidament, sense temensa als nous perills a que s'exposava, ja que dintre poques hores no tindria qui l'amparés en aquella espantosa soletat, ens causava un viu sentiment de llàstima y admiració.  «La espereu devades, germans meus, la justicia humana, —continuava diguent ab la matexa escanyolida monotonía;— es inútil que clameu l'amparo dels forts de la terra: aquests no us voldràn pas sentir. Sols en vosaltres matexos podeu trobar consol y forsa pera resistir y foragitar a vostres enemichs, però aquest consol y aquesta forsa no'ls trobarèu pas si no vos reconcilieu ab Deu, fent vot d'esmena. Recordèuse, germans caríssims, del poble d'Israel, que quan estava be ab Deu era fort y vencía als enemichs, y quan s'apartava dels camins de Deu, era vensut y portat al captiveri.»
 Tot el seu ingènuu parlament tirava a la finalitat d'induhir al poble a penitencia y apartarlo de la corrupció de costums, propia d'una comarca hont, per les causes apuntades, ser persona honrada es doblement difícil y meritori que per tot arreu.
 Acabà l'Ofici, y després de cantats pels francesos els goigs del Sant Patró, la porta comensà a gitar glopades de gent capbaxa y mormolanta que, escampantse per la petita plassa , s'agrupava en rodones ò enfilava camí avall en direcció del molí.
 Fòra ja de la influencia fúnebre d'aquella iglesia, que parexía una tomba, y de la veu del Rector, que semblava exir del purgatori, prompte vaig compendre que aquella crida de l'ànima apesarada de mossen Geroni no havía cavat tant fondo com era de creure. Tothom convenía en que la rahó li sobrava, tothom comprenía que la situació de la comarca era ben trista, entregada sense cap defensa a les escomeses d'una gent sense frè ni lley; però axò ja'ls hi semblava que era prou penitencia, féntselshi dur cercarne d'altra que per forsa havía de recaure sobre ses úniques expansions d'aplechs y balles y sobre sa vida ajustada á una moral forsa ample de mànegues. El desitx de divertirse comensava a espurnejar en el jovent, vingut el més d'ell de quí sab hont, disposat a ballar anch que fos sobre les malves d'un cementiri; mes ab tot, un ayre d'ensopiment y de tristesa feya abaxar les veus y les testes, donant predomini al pensar dels vells y gent reposada inclinada a no desayrar, per lo menos aquell día, al pobre Rector qual veu dèbil planyenta tothom duya encara clavada al cervell.
 Jo també n'era d'aquest pensar, si be dech confessar que desde un altre punt de vista. Preocupat sempre per el trascendental cop que havía de donar aquell día, m'esporuguía'l moment de rompre'l glas, y m'esporuguía més pensant que havía de rompre per les cames ò sigui dansant, cosa que per curtedat de gènit y per no haverho fet may, me neguitejava per la temensa d'un ridícol y una vergonya, que .sols l'incentiu de la passió que sentía per la Coralí podía decidirme a ferhi cara. Per axò les corrents de penitencia me venían com l'anell al dit, trobant que'm lliuravan d'un mal pas, y en tal sentit procurava convèncer a la molinera, que m'escoltava distreta, més atenta a les plasenteríes d'alguns francesos que la festejavan que a les meves insípides filosofies. Ella era gabatxa de part de mare y havía passat molts anys al Coral ab una seva tía, y d'allí li venían moltes conexenses y consuetuts que al aplech dels francesos li plavía de refrescar.  Com fugint del vehinatge de la parroquia, tota la gentada s'anà aplegant cap al planell del molí, hont en un santiamen s'hi instalaren també les parades de jochs y de futeses comestibles, ales que s'abocaren alguns jugant y bevent, mentres que altres, cercant les ombres, se dedicaren a fer el repàs, y tan bon punt satisfetes les primeres necessitats, se trobà'l planell de nou ple de gent, fent rotllos y comentant encara'l serraó del Rector.
 Per entre les veus confoses de la turba, predominava la grassa y catxassuda del Ibo, mon amich y company de tota la vida, qui per sa forsa, per son garbo en el vestir y rumbo en el convidar, y més que tot, per sa poca vergonya, era'l gall de la Garrotxa, majorment des qu'en l'aplech de Custoges havía batut a n'en Polion, el gall francès. Donchs l'Ibo era'l que revifava l'esperit de protesta que, com un dèbil caliu, covava entre les cendres de la general tristesa, y ho feya ab el tò mofeta de sempre, y encara que ses cíniques y irrespectuoses paraulades de primer no feyan gran efecte en els ànims més ò menys conturbats dels bosquerols, prodigades ab bestial perfidia, acabaren per fer descloure els llavis y allisar els rostres malhumorats de molts dels presents.
 Els primers que l'ajudaren en aquesta tasca foren els francesos, capitanejats pel brètol d'en Pol de la Menera, que ben apexats y salvaguardats en llur terra, no tenían per què capficarse ab les penes dels de part de ça de la ratlla. Com aquell feligrès del qüento, no ploravan perque no eran de la parroquia, y si be de primer callavan per respecte, en donàntloshi peu un dels nostres, comensaren, com qui no hi toca, a fer gemegar una gralla y un violí que aposta portavan amanits, tot diguent en Pol pera refermar els arguments del Ibo:
 — Com cal menjar e cal beure, cal dansar pera se desengurdir e esbargir els malors. A la font del Sant toparèm la maynada del Briquet, belleu; be caldrà convidals a l'espartinada [1]. ¡Donchs si nostres damisel-les son pas en tren, bon Dieu!...— Y aquell vell y boig se fregava les mans tot fent grimaces.
 Els seguían la bretolalla de Baget, que si devans feyan el concirós, per hipocresía fora, ja que uns ab altres n'havían fetes més qu'en Pau Gibert y capassos eran d'afrontar als propis trabucayres si a mà'ls venía. Els de Oix no'ls anavan gayre lluny. Els cullerayres de Tortellà, llevat de que foran capassos de saquejar el Paradís terrenal si sabían de trobarhi bons boxos pera llur industria, eran bona maynada, mes vivint fora del clos y al abrich de les visites dels malvats, tampoch se creyan obligats a plorar ab nostres ulls, y del aplech sense ballades ne deyan engany de mitges. Quedavam els d'Albanyà, Lliurona, Bassegoda y Ribelles y'ls bosquerols dels serrats y fondalades que com a més pacífichs y més desamparats, sosteníam el posat de victimes indefenses; però dels nostres eran l'Ibo y algun acòlit seu, justament el que tocava l'orga en aquella estúpida revifalla. En quant a les mosses, si be totes se mostravan afligides y malmirroses, era de témer que no desitjavan sinó qu'ells les obliguessen a trencar els escrúpols... per forsa. Diferent de mí, que'm crexía'l malhumor a mida que s'esvahía l'ayre de tristesa que moments abans semblava abrigarho tot, molt més encara quant notava que també a la Coralí semblava que li ballavan les cames al sentit els escataynets de la gralla que, mitx de frau, preludiava balls encisadors.
 — ¡Jo no sé pas de què's quexa mossen Geroni!...— exclamà per fi l'Ibo, com sintetisant ses reflexions y tirant al bulto ab tot descaro:— ha salvat la gerra, li han tret el poagre de les cames que be li servexen pera predicar ..... ¡Si l'haguessin rostit com als guetos de Ridols, be fora pitjor! ¡Vatge, minyons, jo crech que, com menos, per l'alegría de que ens l'hagin dexat cru, n'hauríam de ballar una! ¿No ho trobs, Coralí?—
 Aquella grollera patotxada tingué el resultat perseguit: un tro de veus y riallades coronà'l parlament del Ibo, qui animat per l'èxit, s'atansà a la molinera, y prenentla pel bras, mitx de grat mitx per forsa, se la enrossegà cap al centre del planell, seguit d'altres poques vergonyes que imitaren son exemple.
 Instantàneament ressonaren per aquelles cingleres els gemechs de la gralla, y entremitx de la gatzara de crits, riallades y protestes més ò menos fingides ne sobrexía la veu plena del Ibo, corejada pels xiscles enjogassats de la Coralí y altres mosses com ella, fluxes de cervell.
 Vaig quedarme espalmat y tonto, sense saber còm pèndreho allò que jo judicava com una traydoría del amich y una desaprensió de la mossa. Allavors vaig tenir el primer pressentiment de que l'Ibo sería la espina que'm picaría tota la vida.

  1. Espartinada, berenada al camp.