La punyalada/Capítol II

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


II


 Era jo molt nin, quan ab altres xicots del vehinat, ens ajuntavam a la Palmada de Borés, pera arribar en collada y sempre tardans, malgrat els renys del mestre, al estudi d'Albanyá. Entre ells, eran els meus principals amichs en Rafel del Pedrals, en Pep del Serrat y, sobre tot, l'Ibo de Camperols. A mi'm deyan el Picolí, per menut y desnarit, motiu que va quedarme per molts anys, per més que vaig ferme ossut y llarch com una perxa.
 L'lbo era, si fa no fa, de la meva edat, y desde'l principi exercí sobre mí un predomini que aviat degenerà en una mena de tiranía. Jo l'estimava timava de debò, enamorat de sa cara fresca y ufanosa, de sos ayres expansius y desembrassats y, sobre tot, de sa verba joyosa, sovint desvergonyida. En nostres travessures de xicot, sempre era ell qui la armava, mes jo no sé com s'ho feya que, a l'hora del rebre, sempre'ns tocava a nosaltres, fentnos ell encara la figa. De cor no'n tenía gens; no's compadía may de ningú, y aquell remordiment que sentíam tots quan en alguna diablura, anant més enllà del que volíam, algun company ne sortía massa esgalabrat, ell no'l sentía may; encara hi trobava peu pera desfrse en bromades de desvergonyit.
 A la lley que jo li duya, corresponía ab temperament llunàtich, menjantsem un día a festes, y l'endemà tractantme ab un desviament que'm donava pena.
 En Pep del Serrat, ben diterentment, semblava tan solícit de la meva amistat com jo de la del Ibo, y si be jo no li corresponía malament, tampoch l'apreciava com se merexía. En Rafel del Pedrals era altre caràcter. Independent y desprès près, s'ajuntava ab nosaltres quan li convenía, y quan li semblava be ens plantava ab tota senzillesa. Ab l'Ibo no lligavan gayre, perque era l'únich que se li revelava, fentli cara si a mà venía.
 Un día l'Ibo ens induhí, a mí y a en Pep, a fer campana pera anar al bosch a cercar nius, donantme entenent de pujar a un roure hont se n'hi veya un al cap d'una branca prima. Jo prou dubtava, mes ell excitava mon amor propi, tractantme de cobart.
 -¡Déxal, animal, que cauràs!-me cridava desde baix en Pep, que veya'l perill, però pogueren més en mí les xanxes y amenasses del lbo que les veus del bon sentit, titant al dret, fins que, esquexantse la branca, cayguí, quedant estabornit al peu de la soca.
 Al revenirme, vaig trobarme extès al peu del torrent, auxiliat per en Pep que'm refrescava'l cap mitx badat, en rant que l'Ibo s'ho mirava tot fent comentaris sobre ma poca trassa d'abastar nius, y comparant la meva fatxa, al caure ab la branca entre cames, ab la d'un galàpat enastat tat. Entre'ls dos m'acompanyaren a casa; mes abans d'arribarhi, ell s'esmunyí, dexant per en pobre Pep les rebufades de la meva mare, esferhida de vèurem en tal estat.
 Aquest fet me produhí un cert desengany, resolent apartarme de tan mal amich; mes a les poques setmanes de curat, me trobava de nou junyit a la seva ombra.
 Axís seguirem crexent. Als quinze ò setze anys, semblava haver entrat en major reflexió, manitstant desitjos de seguir la carrera eclesiàstica, més que per vocació, pera sustraures a les exigencies de son pare, qui, propietari de pochs y entrampats cabals, volía enjoncarlo al treball de la terra, cosa qu'a n'ell li pudía molt. El cas es que comensà uns cursos preparatoris de gramàtica llatina ab el Rector del poble, y jo, tan se val, induhit per ell, vaig manifestar les matexes intencions.
 Més tart, al Seminari de Girona, hont seguirem alguns cursos, un y altre ab no gayre lluhiment, s'anà accentuant el caràcter del Ibo. Aprengué a dissimular per conveniencia y a refinar sos instints ab un cert barnís de cultura, mes jo, que l'observava de prop, veya be que'l fons del seu caràcter era un conjunt de sensualitat grollera y de ambicions ab prou feynes reprimides per les circunstancies de lloch y temps, y sobre tot per la carencia de medis, ja qu'ell, encara més que jo, feya la carrera ab tota la pobresa imaginable, y en el terreno de la confiansa, esclatava son mal-humor ab mil penjaments contra'ls qui eran ò podían més qu'ell, desenrotllant tesis que m'esferehían.
  Ningú com jo'ls veya y'ls classificava'ls defectes del meu amich, que arribavan a axecarme del fons del cot cert sentiment de repulsió: sentiment instintiu que no surava, ofegat per l'admiració que'm produhía son predomini sobre sí mateix, per virtut del qual arribava a imposarse a la major part dels seus condexebles que'l temían en les controversies, en les que, per sa sanch freda, per son laconisme irònich y per son atreviment, els desmontava tot sovint, y com era prou ben musculat y fornit y no s'hi pensava gayre en reforsar sos arguments ò argucies ab sa forsa brut y ademés era oportú y ditxosot, d'aquí que, malgrat son poch valer com estudiant, se li feya rotllo.
 Cal regonèxer ab tot, qu'en el fons ningú'l podía veure, y ell pagava ab la matexa moneda. Jo mateix li tenía quimera, però una quimera estranya. M'indignavan sos defectcs, per quan deslluhían ses bones qualitats, sens fixarme en que les poques que tenía, li servían sols pera tapar els defectes. M'indignava sobre tot sa falta de cor y son esperit venjatiu, que no perdonava may al qui creya que l'havía agraviat, ni després de haverli fet sentir el pes de la seva venjansa. M'indignava ... però me retenía la creencia de que era jo la única persona que tenía algun ascendent sobre d'ell.
 En axò, esdevingué. l'escalfament de la guerra carlina, que portà una gran efervescencia entre'ls escolars, la gran majoría partidaris d'aquestes idees. Alguns, pochs, n'eran contraris; un d'aquests era l'Ibo, y no obstant me sorprengué un día ab la proposició d'anar a la montanya. Fos per el predomini que sobre mí exercía, ò per la vanagloria del efecte que vaig figurarme havía de fer entre mos companys, que'm retreyan sovint que'm tenía a la butxaca, la creencia de que jo l'havía conquistat, el cas es que, contra lo que may havía somniat, vaig seguirlo.
 Als pochs mesos de córrerla, ja portavam galons. L'Ibo, sobre tot, se distingía per son temperament infatigable y per sa sanch freda; però se li accentuà més encara sa perversitat d'instints y sa falta de cor, de lo que'n patían amichs y enemichs. En certa acció, en que ferem recular la tropa, s'ensanyà ab un pobre ferit, en tals termes, que provocà la general indignació. Fou exhonorat, però's quedà tan tranquil com si res. Quan en Cabrera fou definitivament obligat a passar la frontera, ja havía tornat a recobrar sos graus. Encara vagarem a la escampada alguns mesos per la montanya, fins que definitivament ens vegerem obligats a entrar a Fransa.
 Allavors comensarem un gènero nou de vida. Avesats a la llibertat aventurera que tan temps havíam portat, el treballar se'ns feya dur, sobrc tot a l'Ibo, qu l'aburría de natural; y jo, si be m'hi hauría acomodat, dech confessar que, cncara que de malgrat, vaig dexarme arrossegar al llibertinatge de la vida dels jugadors y dels tauls.
 Quan, després de llarchs mesos, mimvà la vigilancia de la policía francesa que'ns havía internat, tornarem a nostra frontera, y allí, a quatre passos de nostres cases, que fins ens atrevíam a visitar de nits, ens dedicarem al contrabando, ajudant a nostro antich amich en Rafel, que'l feya al engròs. Axò ens donava bons rendiments, si be sense gayre profit, perque, venintnos a gropades. sols contribuhían a engrexar nostres vicis.
 Ab tot, després d'haverme arrossegat per les clavegueres morals de les principals ciutats del mitxdía de Fransa y llogarets de la frontera, y de portar una vida desarreglada, de treball excessiu unes vegades y de gandulería perfidiosa les més, fregantme ab tota mena de gent, despreocupada, desvergonyida y perduda molta d'ella, freqüentant llochs hont no s'hi veuen més que'ls perdularis dularis y'ls aburrits dl món... no sé per quin miracle de Deu havía conservat una certa ignoscencia d'esperit qu'm feya trobar malament, sentintmhi com emmanllevat, en aquell medi ambent que no era'l meu y hont m'hi havían dut les circunstancies y la meva curtedat de geni. Me mancava'l cinisme del meu corruptor pera combatre'ls mals humors que'm venían en les hores de cansament, en que no dexavan de representarsem les recomanacions de ma santa mare y les pràctiques del Seminari, quals arrels, per altra part, sentía de més en més sullevades del cor. L'aborriment del vici me vingué, abans del enfit, no per virtut d'una reacció moral, sinó com aquell que, e surt lleuger d'estomach y fastiguejat d'una borratxera, senzillament perque'ls plats servits no son del seu agrado.
 La vista dels meus antichs amichs en Rafel y en Pep, que vivían tranquils a casa seva donats a llurs quefers y ben vistos de tothom, me seduhía; majorment els prechs d'aquest darrer m'inclinaren a fer un esfors pera dexar aquella vida y sustraurem rein a les influencies d'aquella mala amistat. El Govern concedí un indult, y vaig aprofitarlo pera romar a casa. L'Ibo, per mes que no sentía res de lo que a mi'm frissava, perque tenía'l cor mort, feu lo mateix, siguent axó pera mi una verdadera desgracia.
 No obstant, posat a casa y enfeynat ab la endressa de la meva poca hisenda, que d'anys anava de mal borràs, majorment desde la mort de la meva mare, la influencia que l'Ibo exercía sobre mi esdevingué més lleugera, contrabalansada per la bona amistat d'en Rafel y d'en Pep. El primer d'aquests havía fet bons negocis ab el contrabando en gros, pel que tenía especials aptituts, y ara els quatre formarem una mena de societat de la que n'era'l gerent en Rafel, y arriscarem ab fortuna algunes entrades atrevides. Els primers temps l'Ibo collà be y fins fou de profit perque tenía bones condicions quan volía; però mes tart, ja una mica revingut dels apuros en que al principi's trobava, se cregué més sabi que'l mestre, y aviat comprenguerem que la nostra societat no podía durar gayre. Encara, axís y tot, tirarem bon temps, degut als esforsos que, pera lligar caps, feyam en Pep y jo; però a la fi's disolgué per un cop de geni d'en Rafel, que no era pas home pcra agemolirse a les impertinencies d'aquell, y encara que m'oferí la seva companyía, vaig renunciarla, enamorat cada día més de la vida quieta y dels petits guanys de la terra, màxime quan ab les ganancies arramassades havía pogut tapar els principals esboranchs de casa.
 Allavors l'Ibo comensà a treballar per son compte en el mateix negoci del frau, y ab ganancies més ò menos ficticies, a rumbejar, entregantse descaradament a la vida llicenciosa. Se feu un mal nom, mes com esmersava diners, era de bon regent, prou llest de llengua y disposava de la forsa bruta, se feya respectar per tothom, y fins era ben escoltat per les mosses, que no escarmentan may en pell agena, y axò que'l poble li tragué aviat per motiu l'Esparver, perque axís que ullava una pessa de cassa ben apetitosa, no parava de ferli l'aleta fins a tenirla. Per aquell temps, tingué lloch sa cèlebre topada ab en Polion de Custoges, el gall trancès, en la festa de aquest mateix poble. Ja de temps que se la portavan votada, y allí, per qüestions d'una mossa, anaren a capgirells. En Polion, ab tota sa fama de brau, perdé la partida y dexà les dents en mitx de la plassa. L'escàndol fou tan gros, que tots els balladors, fets un embull, s'apunyegavan mutuament sense saber lo que's feyan, no quedantne cap de dret. Aquell día l'Ibo s'afartà de malmetre gent a cosses y cops de puny; fins els gendarmes que tractaren de detenirlo, reberen sa corresponenta tanda de bofetades. Prou cridavan ¡arretez-le ce brigand! però, pitofos com tothom, no pogueren fersen senyors y anaren de pernes enlayre. D'aquella feta, la fama de busca-fresses terrible del Ibo, cresqué extraordinariament.
 Entre tant, jo'm creya un altre home, si be ¡infelís de mi! no sabía sustraurem del tot a la influencia de aquella amistat malehida. Veritat es que, aqueferat y ab el gust del treball, entre setmana me'n recordava poch, mes a les festes, en els aplechs y en quant me tentava la deria d'una cassera, sempre havía de ser a rerassaga del Ibo. En Pep y fins en Rafel solían ser de la seguida, mes ells n'estavan ben guardats de la seva ombra, y fins me'n predicavan sempre. Però a mi'l cor m'enganyava; me feya la ilusió de qu'era jo l'únich qui podía portarlo a bon camí, ja qu'era l'únich de qui soportava amonestacions y recriminacions que per altra part, cap efecte li feyan y que sovint me rebatía garbosament.
 Una nova virada de les meves afeccions, tingué més forsa pera desviarmen un poch. N'estava fart de la vida de saltamarges y d'anar de mal borràs, sense una persona que cuydés de les meves intimitats. Havía de cercar dona, però no una dona qualsevol, sinó presentable y que omplís el baucis de mon entorn. Les que la companyía del Ibo m'havía portat a tractar eran, en general, rebrechs de botiga, desperdicis d'altres taules ò esguerros morals, nascuts y crescuts en el vici y desviades de son destí, sers que de dona no'n conservavan més que la forma y la malicia. Sols aluna que altra vegada havía trobat, entre elles, resíduus de bellesa y fins aromes esblaymats de virtuts ingènites, com entre la fruyta podrida s'hi troba de tant en quant algun mos de carn blanca y sana que'ns recorda la bona llevor d'hont procedeix; mes era tot tan revolt entre màcules asqueroses y sediments de bordell, que sols servían pera dexar cert regust d'anyoransa en ma instintiva delicadesa de sentiments que'm feya compendre la existencia d'altra mena de dones, més en armonía ab els recorts de ma pobra mare, recorts desgraciadament massa esmortuhits després dels anys transcorreguts desde que les circunstancies y'l meu mal cap me'n separaren pera no revèurela més.
 En Rafel, poch aficionat a faldilles, repetía sovint que de les dones la mellor era sols bona pera llensar; el Rector ens predicava que la dona es signe de pecat, y'l pocavergonya del Ibo sostenía que, morts els escrúpols, totes son iguals; però jo sentía una certa veneració per la dona de bon nom, per lo mateix que n'havía vistes tantes de rebregades. Es a dir, per veneració prenía jo lo que, en lo fons, no er més que una adoració per la vida del bon burgès, ben apexat per dona vistosa y plascenta, rodejat de consideracions y bnestar. Però'm succehía, passant revista de les que podían convenirme, que unes no'm plavían per boges y recordarme massa a les d'altre temps, y les que nó, les trobava bosqueroles y sense tracte, poch vistoses ò fleumes y fades, y per consegüent, poch aperitives pera mon paladar una mica gastat per les picantors d'altres plats, mal que fossin aquests poch del meu gust.
  Y esdevingué, allavors, que vaig conèxer a la Coralí, la pubilla del Molí de Balasch, un dels més enfeynats de la comarca. Son pare era un tros de pay sa mare, ja difunta, fou una francesa de la Menera, de familia modesta però molt considerada.
 La Coralí, desde nena, havía passat llargues temporades al Santuari del Coral, d'hont n'era manifessora la seva padrina, una tía de part de mare. Era allavors una mossa d'uns vint anys, alta y ben plantada, de cara fresca y roja, nas fi y ulls vius, sota unes celles negres y molsudes que donavan a sa mirada una fixesa encisadora. Son front era llis y nèt, ombrejat per una cabellera ondulada y negra. Aquest detall la distingía de les demés noyes del seu bras, que duyan el cabell llis y tivant, com clavat pel monyo a la clepsa. Seguint la costum francesa, usava casi sempre cofia, però no la ordinaria com gorra de dormir, que se estila a la frontera, sinó elegant y ben tallada, com les damisel-les de més terra endins. Ademés, son freqüent tracte ab els nombrosos visitants del Santuari francès, li havía donat un ayre esparpellat, que ajudat de sa conversa xamosa y picanta, la feya oviradora.
 Tan boil punt la vaig veure, ne vaig quedar emprendat; aquesta es la meva, vaig dirme desseguida, dexantmhi caure ab tot el dalè d'una ànima verge.
  Ab son pare feyam negoci de rodells y carbó, y solíam tenir nostres col-loquis al pati del molí, ombrejat de tells, que venía a ser com una miranda sobre la riera hont hi lliscava cava l'aygua passada, després de saltar, fent núvols d'escuma, per sobre el rodet. Allí hi havía una taula formada per una mola vella. y allí la noya ens solía servir un repàs de pa y llangonissa ò formatge, ben regat ab vi vert, de qual manera sellavam nostres tractes.
 Jo re'hi encantava mirant a la Coralí, feynera y moguda com un esquirol, tan aviat dintre com fora de la casa, donant cap a tot: a la roba que repassava, al despaig dels parroquians, al graduador de la tramuja, y a fer anar d'ayre al mosso y a la minyona, sempre ab la mitja rialla als llavis y la contesta prompta sempre. Ab sa cara fresca y roja com una maduxa, son mocador de seda moradenca creuat sobre'l pit y'ls rinxos del color de l'ala del corp, coberts, com tota ella, pel polsim de la farina, talment semblava una borrayna, besada per la gelada del matí.
 Afavorit pel geni del tooliner, poch donat a exhibir la seva filla, vaig guardar com un secret aquella troballa. Per altra part, a n'ella les conexenses de part de sà de la ratlla no la tiravan, y com la missa la tenían més avinenta a la parroquia francesa de la Muga, resultava que era poch vista y coneguda, molt menos a Albanyà, hont pot dirse que may hi posava'ls peus. Però més tart vaig tenir la debilesa de confessarmen ab mos companys, y l'Ibo ja no parà fins a fer sa conexensa.
 Un día, a la festa major de la Muga, vaig presentarli, y comensà a galantearla com feya ab totes, ab aquell tò de fina mofa propia del qui es llarch del ofici, y ella li correspongué ab un garbo que si per una part me satisfeya, ja que feya honor a la meva elecció, per altra no dexava d'inquietarme, perque en veritat, el natural encongiment y curtedat de geni que m'havía, en cert modo, salvaguardat de la bruticia trepitjada en el temps de la disbau-xa, tampoch m'afavoría gayre pera sostenir el paper de galant, majorment en competencia ab gats vells com l'Ibo. La sola consideració de que aquella noya no era de la mena de les que tenía per conegudes, me infundía respecte, acabantme d'entortolligar la llengua, sempre que tractava d'exirme de la conversa ordinaria. Veritat es que, en tals cassos, ella solía mirarme d'una manera estranya, com si'm llegís a l'ànima, y reya co´m si li plagués lo que llegía; mes axò era ben poca cosa pera afirmar els drets que, interiorment, m'adjudicava sobre d'ella. En fi, que comprenía que si a la Coralí li donava per desitjar un galantejador de volada, jo'm quedava curt.
 Després vaig tranquilisarme, perque en quant quedarem sols ab l'Ibo no's cansava de posarli titlles, y ella, per sa part, axís que poguerem parlarne, me digué:
 —¡Quin gardunya n'hi hà d'aquell teu companyó! Se coneix qu'estix fet a tractar sols ab ximples, que's creu que totes ho som.—
 Ademés, l'Ibo era amich meu, potser era jo l'únich amich qu'ell tenía, y si be li sabía tota una historia de traydoríes, infidelitats y desvergonyiments, a mi no m'havía faltat may en cosa grave.
 Ab tot, vaig creure prudent fer un esfors pera axeribirme una mica, preparar be'l terreno, y esperar lo aplech dels francesos a Sant Aniol, com a diada la més apropiada pera donar el salt mortal. Després d'axò, per lo que pogués ser, tallaría en rodó l'amistat ab l'Ibo.