La punyalada/Capítol III

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


III


 Les immenses cingleres que, com les runes d'un anfiteatre colossal, mitxclouen la vall diminuta de Sant Aniol, semblava que m'anessin a caure a damunt, y les boscuries d'alzines que s'extenían a banda y altra, desde'l repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda, fosques com eran, parexían les negres tapiceríes qu'endolavan el grandiós temple hont s'hi celebravan els funerals de les meves ilusions. Prou remorejavan les cristallines aygues de la riera que, devallant de la espantosa esbaconada de Bruy, forman amansides gorgues d'un vert esmeragdí, enfilades les unes ab les altres per filigranes d'argentina escuma; prou s'hi emmirallavan els verns y castanyers revestits de novella fulla d'un vert tendral, y'l sol prou ho hermosejava matisantho tot ab els cambiants de sa lluminosa paleta, y fins els aucells xerrotejavan agradosament per les verdisses; mes jo no sentía altra cosa que'l corcor de la gelosía rosegantme les entranyes, ni veya res més que les negrors que'l meu pessimisme comensava a dibuxar en l'auba de la meva ditxa, desequilibrant mon esperit, ja de si prou donat a la concentració y a la tristesa.
 No sabía acabarme la jugada del Ibo, y fins conexentlo, en ma inoscencia de criatura gran, no'l conceptuava capàs de fallar l'amistat del únich ver amich que tenía, com si la lleyaltat fos cap principi ferm, quan no descansa sobre la noblesa del cor; però'm podía acabar menos la lleugeresa de la Coralí, tan complacenta sempre ab mi, tan carinyosa y expansiva en ses converses, una mica drol-la y enjogassada, axò sí, mes prou entenimentada pera recatarse d'un jove de tan mala anomenada nada, després qu'indirectament be li havía prou fet entendre'ls plans que jo aquell día portava.
 Tractant d'esbargir el mal humor pels encontorns de la riera, vaig fugir del planell, però al muntar un mairge, vaig toparme ab el Subcabo de Mossos de la Esquadra, un tal Arbós, que havía vingut ab quatre números més, al obgecte de vigilar y mantenir l'ordre.
 Era l'Arbós un gat vell, de patilles blanques y cara colorada, que desempenyava la seva missió ab absoluta conciencia y ple d'amor pera la institució a que pertanyía. Si, a semblansa dels pells roges d'Amèrica, hagués tingut la costum de penjarse a la esquena la cabellera dels enemichs vensuts, de segur que n'hi portaría un bell enfilall; però era home modest, poch amich de retreure mèrits propis, y de conversa reposada, tot aposta pera captarse la confiansa, tant dels seus subordinats com dels paysans.
 -¿Y donchs, Albert, que no't ballan les cames?-digué, al veurem y al sol obgecte d'aturarme.
 -Nó, no he tirat may per ballarí llarí,—digui jo afectant tranquilitat.—Ara me'n anava a donar un vol pera esperar que'ls companys fossin servits y marxar de tornada.
 —Donchs, si no tens res més important que fer, sèu aquí, que fumarèm un cigarro;— y'm senyalava seti al seu costat demunt de l'herba.
 La conversa no podía trigar en recaure sobre'l plat del día: els trabucayres.
 —¿Què se'n sab de nou?—vaig preguntar per entrar en materia.
 —Poca cosa y estantissa;—feu ell ab naturalitat.—Si tu no'n portas alguna de fresca!...
 —Jo? qu'es cas!—vaig respondre mantenintme en la matexa reserva.—A casa estich a la feyna, y'ls companys ab qui he vingut, parlan més de mosses y de casseres que d'altra cosa. De lo de Ridols ne sé lo que'n saben fins les criatures. Vos sí que deveu estar sobre la petja.—
 La cara se li arrugà al ferli aquest retret, y després d'uns moments de silenci, digué:
 —Vetaquí una campanada que repicarà fondo. Jo, al saberho, vaig tenir una acalorada qu'encara'm dura ra. Rastres, — afegí,—tants com ne vulguis; però ¿què'n farèm dels rastres? ni fins de conèxer els llops, si no tenim cans pera tiràrloshi demunt? Figúrat que tinch escassament vinticinch homes a la esquadra, y quan he donat servey a l'Ampurdà, a Mieras y a la Garrotxa de baix, ¿quí'm queda? Ab prou feynes he pogut reunir quatre homes pera pujar avuy. Fa dol de parlarne; aneu ab quatre homes a perseguir quadrilles de set y de vuyt, tots els quals ja s'han jugat la vida per menos encara de lo que val. Fins fa conciencia de passejarlos per aquestes terres hont hi hà pena de la vida a cada girant de camí.
 Mes no't cregas, que d'axò de Ridols, sinó que mal m'està'l dirho per la pena que m'ha fet, me'n alegro per vosaltres, que potser tocantvos el cuyro, se vos n'anirà la sòn dels ulls. Ja has sentit quina filípica més ben xafada vos ha endressat mossen Geroni aquest matí. Ja'm penso, per lo que veig, que no ha pas entrat fondo, mes pel camí que anem, ja'n vindràn d'altres, y als qui teniu quatre sous, be us caldrà anar orella-drets. La guineu ja no té pas escrúpols de cassar vora del cau.
 Be, sí; es lo que deyan alguns companys al sortir de missa: be'ns caldrà defensarnos nosaltres matexos, si qui deuría ferho té altra feyna. Mes ¿quí s'hi posa al devant?
 —Y ¿quí son aquests companys? feu ell interrompentme.
 —¿Quí voleu que siguin? En Rafel del Pedrals, ell Pep del Serrat, l'Ibo...
 —En Rafel, bo; en Pep, també bo; en quant a l'lbo ..... fins s'hi fa tala que minyons com vosaltres aneu ab semblant seguici.—
 La rebufada anava principalment per mi, y no va venirme de nou: hi estava ben acostumat.
 —Es una mica drol-le y massa despreocupat;—vaig dir mitx rient, per respondre alguna cosa.
 —Diguesgis poca-vergonya y mal intencionat...—feu ell tot serio.—Sempre'm sembla qu'aquest minyó acabarà malament.
 —Mentres se guanyi la vida y les orgues li vagin com ara...
 —Sí, y tal; endogalat fins a la nou del coll. Ara mateix no viu sinó de la seva poca vergonya y de la por quel li menan els acreedors.
 —¡Y ara, què dieu!— vaig fer ab una sorpresa que no poguí dissimular.
 El Subcabo'm mirà ab sos ulls penetrants, que se'm ficaren a dins de l'ànima, y al convèncers de que la meva sorpresa no era fingida, digué ab un cert deix de despreci compassiu:
 —¡Sembla estrany que tu, qu'ets ab ell com tap y carbassa, ignoris axò. Avuy l'Ibo deu dues vegades lo que té.
 Però ell be rumbeja y gasta!
 —Axò es lo que molts no entenen, y jo penso enténdreho massa,— afegí el gat vell arronsant les espatlles.
 Comensava a ferme cárrech de la meva estúpida ignoscencia, per més que no sabía esplicarme com un home que, en mitx dels atrabilismes de son geni antipàtich per tothom, no havía dexat d'espontanejarse ab mi, m'havía ocultat darrerament la seva posició. De moment, vaig assaborir un sentiment de goig, semblantme qu'era l'Ibo menos perillós llós pobre que rich; mes, aviat, reflexionant sobre'ls recursos del seu temperament atrevit y despreocupat, trobí que aquesta darrera circunstancia en poch mellorava ma situació, en cas de que decididament pretengués la molinera. Es més: era de témer encara major frescura, pera ferse ab els cabals de que tothom la feya pubilla.
 En aquells instants, com pera més enverinar els meus sentiments, el ball s'anava engrescant, acabant per pèndrehi part tota la fadrinalla, y la rodona, en que giravoltavan l'Ibo y la Coralí, vingué a plantarse al nostre devant. Dansavan el ball francès, especie de galop infernal en que, al final de cada passada, son les mosses arborades en l'ayre, preses per sota les axelles pels balladors de cada mà, y vaig hayer d'amargar el mal trago de veure com, embogida de riure, entre l'Ibo y un xicotàs francès, tiravan amunt, amunt, a la meva estimada, fentla surar dos pams sobre el nivell de les demés, ab una persistencia bestial, com si me'n fessin present allà, ò volguessin posar a prova la meva mansuetut. Ella semblava blava endressarme, desde'l pavés en que's veya muntada, mirades indefinibles, que lo mateix podían ser coqueteríes de mofeta, que disculpes de noya avergonyida.
 Enfonzat jo en mes cabilacions, vaig dir, sense casi donarmen compte:
 —Es una mala pessa, creguèuho, Arbós: ningú'l coneix com jo. Ja feya be d'anarmen desentenent, mes d'avuy endevant, ja tindrèm el pà ben partit.—
 El vell Subcabo'm dirigí sa mirada fina y penetrant, com un poch sorprès de la meva sobtada declaració. Després, somrient senzillament entre ses patilles blanques, digué tot girant el cap enrera:
 —Y faràs santament, minyó.—
 Lo qu'en l'instant mateix de contestarme havía atret sa atenció, era un lleuger refrech de fulles seques, que's sentí al bell darrera nostre, mogut pels esclops d'en Bilot, el bouer del Pedrals: una mena d'escarni d'home, petit, gras y ab un goll com una esquella. Estava allí corvat, ab el cap penjant y furgant ab un bastó la fullaraca
 —Què gratas aquí, escalaborn?— li cridà l'Arbós ab veu alta, com qui parla a un sort.
 —Busco monjoles; feu ell ab veu de nas, fosca y rossegada, alsant el cap y mirant al Subcabo ab aquella mitja rialla propia dels idiotes, que li feu posar de manifest dues rengleres de dents blanques y punxagudes com les d'un cadell.
 —¡Al bosch son los monjoles,—cridà'l Subcabo,— y te n'hi vas corrents abans que t'hi tiri ab una puntada de peu, mal sorge!
 —¡Balisca! nó;— feu el benehit al sentir l'amenassa, y accentuant encara sa mitja rialla, comensà a retirarse, balancejant el cos com un titella, tot bregant pera posarse'l barretinot suat que duya a la mà, plè, efectivament, de bolets acabats de cullir.
 —Es un tros de carn batejada,— diguí jo al observar que l'Arbós no'l perdía de vista.
 —Sí: contestà aquest; un tros de carn batejada, que sempre'l veuràs al peu de les rodones, com si sotgés les converses.—Y algí sentenciosament:— De murris y de benehits liberanos, Domine.—  En aquest moment se produhí altre moviment anormal, que feu en un instant parar la música y desferse les rodones.
 L'Arbós desaparegué del meu costat, y no'l vegí més. Els balladors se dirigían als badochs, preguntant de què's tractava, mentre que les mosses, esmaperdudes, cridant y xisclant s'arremolinavan ab llurs families. Aviat se sentiren clares, veus que, venint de la riera, cridavan:
 —¡Els trabucayres! ¡Els trabucayres!