La punyalada/Capítol IV

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


IV


 No n'hi havía pera tant. ¡Els trabucayres! sí; però eran lluny. Alsant el cap y mirant a la cornisa de la immensa cinglera qu'envoita la vall, se veya una filera d'homes armats, seguint el camí de Ribelles que voreja l'espadat, en alguns indrets, mitx sospès sobre l'abim. El pànich s'apayvaghà de moment, mes la calma ja no podía tornar. Els cap-verts y la jovenalla dels francesos, s'ajuntaren als vells y pacífichs que, acabat el Rosari, ja's formavan en professó a la porta de la iglesia pera rependre'l camí de les canals. L'Arbtós, ab els sous mossos, ja era endevant, per asseguràrloshi'l pas de Fransa y'ls comentaris versavan sobre si arribaría ò no a temps, pera segàrloshi la ventatja.
 Tothom anava armat d'un modo més ò menos vergonyant, però tothom, més que de les propies forses, se refiava del redós d'una bona companyía... Els de Ribelles s'acollaren ab els francesos, ab ànim de amprarshi per lo menos fins a la font del Sant, hont comensaría la dispersió: els de la comarca de Bassegoda ja trescavan amunt, per entre'ls alzinars y castanyedes, cap a les clapisses de Martenyà; els de Montagut y Torrellà seguits dels de Sadernes ja corrían riera avall, com els de Talaxà, Oix y Baget emprenían les marrincoles del Salt de la Nuvia. Els escadussers y toca-tardans, feyan de tot: uns semblavan menar cap por als lladres, y altres se resignavan a fer grans marrades pera fugir de llochs massa feréstechs ò anar més temps ajustats a unes ò altres colles.
 Els de la banda de Albanyà y baral de la Muga, pochs y mal avinguts, anavam a la esbarriada. Alguns seguiren als de Bassegoda: en Rafel de Pedrals, decidit y amich d'aquesta mena de batudes, corregué darrera dels mossos a les ordes de l'Arbós. L'Ibo dcsaparegué, després d'havèrsel vist darrera del molí haguèntseles ab el gollut d'en Bilot, al qui feya grinyolar com un godall, estirantli les orelles. Jo no podía pas escullir, donchs abans de que prengués detcrminació ja l'havían presa la Coralí y la seva colla, aplegantse ab els francesos, ab el propòsit de seguirlos fins al Palancot, sobre'l torrent de la Comella. Fins allí, lo nombrós de la comitiva allunyava tot perill: més enllà, el terreno era descobert y conegut, y ab quatre gambades serían a casa. Pera mi la travessera resultava més llarga y representava anar dues hores de nit, mes axò no'm preocupava gayre, majorment no portant entrebanchs que'm fessin anar reparat. Vaig reunirmhi, donchs, sens dubtar, seguit d'en Pep del Serrat.
 Jo volía parlar ab la Coralí, y'm calía aprofitar l'ausencia del Ibo. Era de témer que'ls francesos m'enredarían la troca ab més ò menos intenció; però passant revista a la jovenalla allí reunida, no'n vegí cap que'm res el respecte del Ibo. Era ab aquest, ab qui me les tindría d'heure, si com semblava, la noya'l prenía en serio, y si com temía, el vell moliner se dexava enlluernar per les aparentes grandeses del Esparver. De més a més, els francesos se separarían després de mitx camí, y encara me quedaría un bon tirat pera aprofitarme, si no havía pogut abans. ¡Trista situació, certament, per qui ha preparat mesos y mesos una jugada que considera segura, veures reduhit a aprofitar els rosegons de temps que'ls altres volen dexarli, qui sab si pera adquirir la certitut de que'l castell de ditxa, ab tanta fruició bastit, es tot per terra!
 Volía parlarli, sí; però les qropades de fel que'm pujavan del cor al cervell, pertorbantme les idees y aumentant mon natural encongiment, me teyan sempre mancar l'hora bona.
 Desde l'arrera-guarda de la comitiva, hont aní a raure, després d'algunes cobardes intentones d'abordatge, no perdía d'ull a l'ayrosa pubilla que saltironant pels pedruscalls y còdols de la estreta vía, no parava de garlar ab veu alta ab uns y altres dels qui, ab llurs retrets y blagues, provocavan ses fresques riallades.
 Algunes vegades, les sinuositats de la marrincola que seguíam, ens posavan casi frech a frech, y fins en certs moments me mirava de tal manera, que, despertantme dolsos recorts, m'esbargía un poch les negrors del esperit; mes jo no podía rompre a parlar, ni trobava la frase inicial de cap conversa, y ella, seguidament atreta sa atenció per les galanteríes, més ò menos primoroses, de sos companys, tornava a n'aquell esbojarrament que'l poca-pena del Ibo semblava haverli encomanat.
 Axís traspassarem les canals, y a la font del Sant berenarem sense cap mal encontre; poch després ens separavam dels francesos, que, encara bon tros lluny, ens saludavan a grans crits; allavors ja'm fou més fàcil arrimarme a la Coralí, armantli conversa de qualsevol manera, y un cop més revingut vaig erabestir el meu plet.
 —T'ets ben divertida avuy ¿oy?
 —No pas per lo que tu m'hi hagis ajudat.  — ¡Alsa, noya, còm t'hi gaudías al l'Ibo.
 — Sí, noy, y sòrt n'h tingut, — feu ella insistint en la matexa intenció.— El ballador que se m'havía prefert, s'es fet fonedís. Veritat que no m'ha pas fet falla; ¡es tan xalat el teu amich! —
 Vaig quedar mossegantme'ls llavis. El fusell me treya per la culata; mes encara volguí insistir en plantejar mon capítol de càrrechs, y prenent un ayre serio, vaig dirli:
 — Ja t'asseguro que me l'has feta grossa: no m'ho esperava pas de tu. —
 Ella tota's redressà exclamant:
 ¡Y ara! ¡què t'has pensat? ¿Creus qu'era jo que t'havía de treure a ballar? M'estimi pas tan poch. ¡Y ab les ansies que per mi't donaves! —
 Allavors, obrint els ulls, comprenguí que a la noya no li mancava rahó. ¿Què havía fet jo per ella, des que l'Ibo l'havía treta del meu costat mitx a la forsa? Encongirme com un mussol, devorant en un recó la meva murria. ¿Y ella què havía de fer? ¿Quina major representació jo tenía sobre'ls que la galantejavan, ni quines preferencies podía reclamar mar d'una noya ab la qual cap compromís mitjansava encara?
 Lo cert era que m'havía perdut per curt de gènit, dexantme aventatjar per un rival que'm donava set voltes en la materia, y que, per lo que deduhía, ab el seu garbo en el dir y en el fer, que tan sovint arribava als límits del desvergonyiment, havía ja guanyat el cor de la molinera.
 Vaig enfonzarme de nou en una mena de desesperació sorda que m'entorpía les potencies, fentme més inepte encara pera ma rehabilitació. Com si ho conegués ella, allavors semblà complaures jugant ab mi, infundintme una mica de coratge ab ses mirades, pera dexarme caure de nou, als pochs moments, en el sot de la dcsesperació.
 Aconsellat per la enveja y'ls gelos, vaig voler desfogarme contra'l meu company, bescantantlo com un viciós y un perdulari, mes aquest tema que, presentat ab mònita, podía donarme alguna ventatja, mal emprès, no serví sinó pera posar al descobert ma poca trassa.
 —Mira que té les ungles molt llargues, y les noyes que s'hi tractan acaban per durne'ls senyals.
 — D'axò no te'n posis pas cap pedra al fetge: noson pascomptes teus, — respongué ella frescament.— Ja sab a quí les fa. En quant a mi, ni ell ni ningú, que ho probi d'ensenyarme les ungles, perque les hi arrencaré. Som com les noyes de l'Ampurdà: molt mirar y poch tocar.—
 Corm més petit y deficient me conexía, més me sentía robat per aquell temperament viu, al que no podía acabar de classificar, y que'm seduhía ab l'atracció misteriosa de lo inconegut.
 Anavam els dos al cap de filera; ella devant meu, ab el cap alt, lluhint la immaculada cofia que, tapantli el monyo, dexava escapar en torn de son front, com raigs de flames, les crespades badíes de sa caballera negra; un mocador de coloraynes, cubrintli coll y pit, li queya sobre'l gipó de vellut negre, de sota quals faldonets ne rajava la sobre-falda blava, trossada fins arran dels genolls y apuntada al darrera, dexant al descobert la faldilla de vions vermells, dejús la que, calsats d'ayrosos sabots a la francesa, s'hi bellugavan uns peus lleugers, sortejant, ab pas ferm, els entrbanchs del camí. La llum crepuscular, cayent aplomada de dalt de les cingleres, feya resortir els contorns de sa figura sobre'l vert envellutat de la boscuria, ab una certa austeritat de línies que, ajustava més magestat a sa persona, ja de si prou acabalada.
 Aquella visió, obsessionantme ab el convenciment de qu'era un bé de Deu que m'escapava per la meva poquedat y per la mala obra d'un company de tota la vida, m'oprimía'l cor, produhintme un sentiment de desconsol, com el del nen que veu escapàrseli l'aucella que tenía a la mà.
 Ab un cert esborronament, vaig adonarme que arribavam al terme del camí, hont deuríam separarnos. Apressant el pas, vaig atansarme à la noya, y allargant el coll com un captayre:
 —Coralí, si t'he agraviat, perdónam,— li diguí,— però deurías ferme mercès d'escoltar quatre paraules.—
 Ella, reblincantse una mica y ab un tò de veu bastant indiferent, feu de resposta:  —Mira, ja sabs hont estich: de díes la porta de casa es sempre oberta.
 —Es que no voldría parlarte devant del teu pare, ni tan sols qu'ell me vegés.—
 Se mitx girà escursant el pas, y ab un somrís indefinible, respongué:
 —Mirèu el gata-maula; ell que'm deya que'm malfiés del Esparver. Jo crech que tan res de bò sou l'un com l'altre. Feu com el Sant Crist d'Albanyà y'l dimoni de Fontfreda, que tots dos son d'una matexa fusta.—
 Si m'hagués donat una bofetada no m'hauría pas fet tan de mal. Completament desconcertat, vaig estar a punt de sanglotar. Per sòrt, la matexa escohissor de la ferida me portà a la boca algunes paraules, inconcientment exides del cor:
 —Es que jo no soch cap esparver, Coralí! Ademés... t'estimo de debò, crègasho; y quan s'estima, no's vol mal.—
 El tò encongoxat de la meva veu degué ferli algun eecte, perque'm tornà a mirar, y aquella mitja rialla, entre mofeta y compassiva, s'accentuà ab un deix especial, que no trobí gens mortificant.  —Si tan bon intencions portas,— digué al cap d'uns moments,— no soch pas borda: enténte ab el pare.
 —No me'n desafujo pas; vaig contestar un poch reviscolat, —però abans tinch de parlarte sens qu'ell ho sàpiga.—
 Ella medità alguns moments abans de donarme la resposta: després a mitja veu y sens mirarme, digué:
 —Dimecres. després de mitx día, tinch d'anar a cullir aglans al alzinar veil, a sota'ls cingles.
 —Donchs, ens veurèm al alzinar,— li deya poch després, parlantli de frau, en el moment de separarnos.
 —No t'ho asseguro, fill, respongué ab veu més alta y ab una indiferencia que'm dexà glassat.
 Ja era bon tros lluny, qu'encara, ab veu de coll, bescambiava dits y retrets ab en Pep y els altres de la nostra colla, sens que n'hi hagués un sol pera mi.
 Una de freda y una de calenta,— me deya jo. desde'l fons del descoratjament en que, de nou, havía caygut.
 Sense energíes pera dominar ò dissimular mes impressions, caminava calladament, agè a les converses dels meus vehins, sens adonarme casi de que, un ací, dos allà, s'anà repartint la companyía, quedant sol ab en Pep quan ja era negra nit.
 Aquest bon minyó y excel-lent company, tamb era un poch donat a la vida alegra, més per efecte del seu temperarnent joyós, que per vici. Algunes vegades s'excedía en la beguda, però tenia tan bon vi, que en tals cassos, més que may, manifestava son caràcter bondadós, extremant les mostres de la seva amistat ò del seu agrahiment, per qualsevol futesa, fins a ferse empalagós.
  Aquell día'n tenía un punt, y comprenguent prou bó quines eran mes cabories, la donà per consolarme, desfentse en penjaments contra l'Ibo, y fins a la Coralí arribavan les seves flingantades, titllantla d'esbojarrada y cap de pardals, manifestant la seva opinió de que sería carn per l'esparver. Poch sabía ell'que ab axò lo que feya era esfonzarme més la espina.
 Passavam per sota les parets del molí de la Frau, que ab tot son aspecte pecte de pobresa feréstega, ò potser precisament per axò, era un dels casinos bosquerols, hont tot sovint s'hi aplegavan contrabanders, trabucayres, carboners, carrabiners y altres perdularis de tota llureya, que ab la escusa de vigilar, pactar y contractar, ò liquidar comptes, jugavan fort per cantitats que molt sovint anavan a les butxaques de tots menos a les dels que havían firmat el rebut, tocantne sempre, se suposa, una bona part pel moliner, una mena de sagristà ab veu de femella, més maula que Brican. Sentirem a dins remors de veus, de les que'n Pep ne deduhí que hi havía espallonada, parantse en sech y proposantme d'entrarhi.
 Vaig manifestarmen contrariat, donchs aquella repugnancia instintiva que per tals llochs havía sentit sempre, fins quan n'era parroquià, s'havía accentuat molt als darrers temps y majorment aquell día en que no'm sentía d'humor pera alternar ab ningú.
 — Entrahi tu, que jo me'n vaig a casa,— vaig dirli tirant avant.
 — ¡Qu'es cas d'axò!— feu ell prenetme'l nentme'l bras;— mira: si tiras avant, jo no't dexaré pas, perque som amichs ¿sabs?, y jo pels amichs ¿sabs?, me perdo. Però crèume que no't convé agafà'l sòn ab el cap plè de pensaments tan negres; cal esbargirlos, y per axò no hi hà com una bona trucada, crègasho.—
 Jo'n protestava ferm y ell tornava:
 —Donchs, no jugarèm; no més veurèm qui talla, ens empassarèm un glop, y avall, perque avuy ¿sabs? jo no't dexo fins a mocarte'l llum de l'arcoba, però ¿sabs? tinch la gola seca.—
 La ingènita debilitat del meu caràcter. més que la carinyosa insistencia del meu company, me feu cedir.
 —¡Beure un glop y tocà'l dos! ¿eh?—
 El cop de puny que va donar en Pep sobre la porta, va semblarme, no obstant, que tombejava sobre la fossa del meu passat, y que, revisquent els recorts allí enterrats, me donavan la benvinguda. Vaig entrarhi ab la recansa del caminant que, convensut de que feya vía dreta, se veu de sobte obligat a torsar de camí, y totes ecs amargantes reflexions se concentraren en un mal pressentiment:
 —Aquesta noya serà la meva perdició.