La punyalada/Capítol V

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


V


 —Au, qu'estona hà que la pican!— digué, tot obrint la porta,'l moliner que'ns conexía be prou, y suposà que veníam de cita.
 Després d'atravessar la mal endressada cuyna, embocarem un passadís desvirondat y entrebancat de eynes, que acabava ab una porta de entre quals escletxes ne traspuavan dèbils raigs de llum y n'exía ressò de veus de jugadors. Allò era la timba; una tuta ab sostre de sota teulat y trespol de posts guerxes y mal empalmades, que grinyolavan sota'ls peus. Llexes plenes de gerres grexoses, restells de pans, penques de cansalada y tota mena d'obgectes més ò menos comestibles, indefinits, bruts, negrosos y plens de floridura, mitx tapavan les mal rebossades parets.
 Casi tota la llargada de la pessa venía ocupada per una taula de fusta grexosa, ab dos banchs a banda y altra, pera us dels entaulats. En aquells moments, aquests eran quatre, qu'estavan fentla, ab tota l'afició que la cosa's merexía.
 Si contra gust hi entrava, ¡ab quin dalit hauría reculat, si m'hagués adonat a temps de que'l president d'aquella honorable quadrilla era'l mateix Ibo en persona!
 —Voto a la cabra!, d'hont surt ara'l Picolí?,— (aquest antich motiu solía ressucitarlo quan volía molestarme ab ses humorades);— ne tinch una grossa alegría, a fe, perque'm temía que t'haguessis trabocat a la gorga de Balareny, ò que t'haguessis estimbat per les clapisses de Coll-roig, tot fugint dels d'en Briquet. ¡Que sab hom! Però ara m'hi jugaría una orella que has seguit el rastre de la Cotalí per les canals ¿oy? ¡Ah murri, quin fart de ensumar y riure t'hauràs fet tot rera enllà!...—  El seu to de mofa me posà a dos dits d'esclatar, però no tenint humor ni d'enthdarme, vaig decidir parar ferm, però resolt a no dexarme vèncer per la murria. Ens ajuntarem a la partida.
 Estaya de bones, y comensí a guanyar, siguent al Ibo, justament, a qui tocava casi sempre parar taula.
 La rancunia que comensava a sentir contra'l meu amich, era de tal mena, que ara'l guanyarlo me contrariava. La seva amistat me pesava, però temía la seva enemistat, perque sabía de lo qu'era capàs. Per axò hauría sacrificat mos guanys, ab la temensa de distanciarlo més y portarlo a pitjors extrems. Mes ell, dotat d'una sanch freda, y d'un predomini de si mateix, superiors als meus, com més perdía, més crexía son bon humor, aparentment, ¡eu! perque jo no m'hi enganyava, comprenent que la revenja no podía mancar en una ò altra forma, la més mortificant pera mi.
 May he sabut fingit, y la disfressa de bon humor que havía adoptada, aviat me feu trayció, comensant els nervis a apoderarse de mi. La flema d'aquell home'm desesperava, y sobretot, sa insistencia en maldar sobre'l tema de la Coralí, m'allunyava tota esperansa de tranquilitat, y'l meu temperament de bon-jan, enamorat del benestar qu'havía cregut assolir, se revoltava, inflat d'egoisme, contra l'amich que axís malbaratava'ls meus plans, y al qui de tan bon grat haguera cedits tots mos guanys, com l'hauría vist morir de un mal de ventre, ab tal de que no vingués a esbullarme'l marro.
 Els companys proposaren una treva pera fer un bocí, treva que jo hauría ben aprofitada pera ferme fonedís; però'l decoro de jugador afortunat m'obligà aguantar.
 — ¿Donchs, qui hi teniu a la cuyna, que no vulgan passarhi?— digué l'Ibo, dirigintse al moliner, que al moment de posar el pa y vi a la taula, li havía xiuxiuejat quelcom a la orella.
 —Un matrimoni de Lliurona, que ve de marrada del Coral y se li ha fet fosch.
 —¡Cà, cà!— exclamà aquell, després d'un moment de pausa y d'extendre la mirada sobre tots els presents; dígals que ja poden entrar, que aquí no hi hà ningú de més. Però qu'entrin de frau.
 —¿Voleu dir?— feu l'altre arronsant les espatlles.
 Seguidament se dirigí a la finestra, obrintla pera treure'l cap en fora y fer un xiulet. Després enrahonà algunes paraules que no's comprengueren, afegint al final ab veu més alta: «Pugèu. pugèu!» Y més tart s'ohí'l soroll d'arrimar una escala a la paret, y als breus moments saltaren per la finestra dos nous personatges, que al dibuxarse sobre'l fons negre de la nit, ferits per la groguenca claror del llum que penjava d'una viga, ab els genolls arràn de la barba y arrapantse a les polseres de la obertura, semblavan aquelles figures estrefetes, que sovint se veuen esculpides en els frisos y capitells de les iglesies romàniques. Fins llur aspecte terrós, tan indefinit de color com de forma, ajudava a dàlshi la semblansa d'escalaborns de pedra vella.
 —Bona nit. jovent;— digué'l que anava devant, al saltar a terra y dirigintse als qui contemplavam la maniobra sense parlar.  — ¡Hont aneu tan dematí, rates pinyades!— exclamà per tots l'Ibo.
 — ¡Hola, Esparver!— feu l'altre perfilant una ganyota, després de llambregar a tots els presents.—¡Hont vols qu'anem! Ara, a veure si matem el cuch; després a la nostra feyna. ¡Y vosaltres! vinga estirades a l'orella del gat y. .... tot son trunfos ¡llamp vos mati!
 — No, qu'ara contavam els cayrats del sostre,— digué l'altre ab el porró a la mà.—¡Seyèu, que serèu dels nostres!—
 S'assegueren; mes no al centre de la taula y d'esquena a la porta hont se'ls feya lloch, sinó al extrem, tots dos de costat y arràn de la finestra per hont havían entrat, la que dexaren ajustda, després de llevar els llocateus que'l moliner havía posats. Se desfardaren a mitges de llurs mantes, y uns bestials trabuchs que duyan, els retingueren entre les cames.
 L'un era vell y begut de cara, però ferreny; duya un barret llustrós de tan suat, sense forma ni color, desota'l que n'exían badíes de cabell groguench que's fonían en alguns indrets ab una barba de pam blanca y groga, que, després de menjàrseli mitja cara, li queya del tot viciada cap a la esquerra, pel fregadís d'una bufanda roja y bruta que tenía enroscada al coll. Uns ulls petits y grisos llagrimejavan ab lluhissors de murri dins d'unes conques fondes, y un nas de punta carnosa, tan ample de dalt com de baix, se mitx perdía entre l'embull d'un bioti de tots colors, caxalejat y fumat, que embrossantli la boca, sols donava exida al canó d'una pipa ronyosa, que semblava durla soldada a les dents, ia que ni per garlar se la llevava.
 El seu company, no per ser més jove, resultava menos fastigós. Duya un barretinot, de color de cirera podrida, enfonzat fins a les orelles; una barba verge de navaja y de pinta, del color y forma d'un fregall de ayguera; un nas d'òliva, baix de pont y cargolantse sobre una boca bifia, nua de bigoti. Sos ulls, d'un blau desmarxat, fixantse ab una inconveniencia com de criatura, desde sota uns frontals abultats en extrem, donavan a sa fesomía una certa marca ca d'estupidesa, siguent lo xocant que sa boca dibuxava una mitja rialla casi perpètua, mitja rialla que a moments s'accentuava com si precedís la manifestació d'una idea que no esclatava may.
 En quant al trajo, abdós anavan igualment bruts, ab la roba emplastada al cos per la habitut de no despullarse. Gech y calses de vellut, calsons de cuyro ros, sabates folrades, y al coll, a més de la manta virada de blau, un sarró de tela crua, com els qu'usan els pastors pera les provisions. Com a armament, a més del feréstech trabuch, duyan a la cintura, entre altra ferralla d'us incomprensible a primera vista, uns grans ganivetassos de doble molla.
 De gana'n tenían un y altre, y sense ferse pregar, s'agafaren al recapte que'ls hi fou presentat, y menja que menjaràs, l'un callant sempre y l'aitre no callant may.
 — Fa gana la vida de lladre, ¿veritat, Avi?— deya ab sorna l'Ibo, que's complavía en ferlo garlar.— Jo no sé aquests senyors de la terra baxa, que a vegades convideu a passar temporada ací dalt, per què's quexan tant. Si jo crech que la verdadera excusa de no esquitxar les unses, es per lo bé que s'hi troban entre vosaltres.
 — No me'n parlis, home; si avegades ens aficionem tant, que quan els ve'l rescat, no sabem com despedirnos;—responía l'altre, entre ganyotes de murri consumat. Y posat a la rossoladora de contar qüentos de segrestats, apuntava detalls d'una cruesa tan bestial, que si bé feya riure als altres, a mi'm feya venir pell de gallina, més encara per lo qu'endevinava que per lo que refería.
 Els sufriments morals y materials d'un captiveri passat entre les basardes de la més espantosa soletat, dins de cavernes de tothom ignorades, al fons de gorges escarrifoses ò d'impenetrables boscuries; l'espectacle contínuu d'una naturalesa selvatge y despiadada, ab la sola companyía d'uns guardes més selvatges y besties que'ls llops qu'allí mateix udolavan, havía de produhir, per forsa, efectes desastrosos en la moral dels infelissos segrestats: gent de posició més ò menos acomodada, que's consumía sumía entre terrors y tristeses, mesos y mesos, esperant y tement un socors que lo mateix els podía portar la llibertat que la mort ò'l recrudiment de les seves tortures.
 Les families que no podían reunir les fauloses cantitats que'ls trabucayres exigían, avegades intentavan el rescat per la iolencia, ab lo que comprometían greument la sòrt del pobre pres, y les que podían rcunirla, se trobavan sovint entrebancades y fins castigades per l'Autoritat que se mostrava ofesa de que's comprés a preu d'or una llibertat qu'ella era impotenta pera salvaguardar.
 Y'ls facinerosos, qual interés no consistía pas en retenir indefinidament a ses víctimes que constituhían per ells molestia y perill contínuu, apretavan el cargol pera que'l such ragés aviat. El sistema era torturarles posàntleshi després al devant ploma y paper hont hi escrivían pàgines horroroses, sucant sovint aquella en la sanch de ses propies venes. Si axò no reexía, les víctimes eran assessinades ò abandonades al fons de les cavernes, hont morían de fam y de set, ò be en alguns cassos, els parents y les autoritats comensavan a rebre, per conductes desconeguts, sos membres sanchnosos, tallats cos viu.
 Pochs temperaments tindrían la robustesa física que calía pera resistir a tals martiris, y menos esperits encara, la fortalesa y cristiana resignació necessaries pera mantenirse sencers sota'l pes de tals commocions. Molts, perduda la rahó, tornavan com idiotes; altres, embrutits y degenerats com besties, queyan en les més baxes miseries humanes, y alguns, presos d'una mena de fascinació estranya, seguían com gossos al seus butxins fins quan aquests els rebutjavan. Axís se compren lo qu'explicava aquell bestiassa del Avi, de la complascencia del canonge Cels, qui, pera divertir a la quadrilla, dansava tot nu'l ball del oso, marcantli ell el compàs, trucant ab el mànech del punyal al cul d'una paella; que un rich propietari de vora Bàscara, en una de les borratxeres que avegades celebravan els bandolers al fons d'un bosch, hont hi traginavan llurs bagasses de Perpinyà y de Figueres, se lliurés a actes tes de tal degeneració, qu'ells matexos ne quedaren encantats y sorpresos; y que l'infelís Massot de Darnius, el mateix quals nas y orelles figuraren com a pesses de convicció en el cèlebre procés de Perpinyà, un día en que la partida que'l menava fou sorpresa pels Mossos de la Esquadra, no tenint que fer, pera salvarse, més que dexarse caure en brassos de sos llibertadors, se n'esmunyí, fugint corrents darrera'ls seus butxins, igual que les ovelle, quan, fascinades pel llop, se desfan de la pila, corrent darrera d'ell, bosch endins.
 D'axò, d'aquestes aberracions de la naturalesa humana, malmesa per l'excés del sufriment y per les sequedats del esperit, ne deya, aquell brètol, afició dels segrestats a la seva companyía.