La punyalada/Capítol X

X

 El soroll del rodet y la mola, trontollant el petit edifici, se'm feu en el primer moment irresistible, mes poch a poch vaig habituarmhi, fentme l'efecte d'una triaca qu'apaybagava'l gran dolor de mon cos nafrat y les folles remors de ma sanch bullenta, acabant per adormirme com una criatura gronxada al bressol per les mans barroeres y les cansons rogalloses del avi.
 Y vaig dormir cinch ò més hores de carrera fins que, escolada la bassa, el moliner alsà la mola y la casa va parar de trontollar. Al obrir els ulls, per les escletxes de la finestra traspuavan regalims de sol que creuavan en diagonal les cobertes del llit.  Quan comensava a ferme compte del lloch en que'm trobava y recapacitava sobre'ls fets y circunstancies que m'hi havían conduhit, va entrar el moliner y obrint els porticons de la finestra, donà pas a una brassada de sol resplandent que alegrà tota la estancia, inondant ensemps el cor d'una intensa satisfacció. Me trobava tot refet y, llevat d'un gran entumiment en els membres y d'un petit doloret al coll, no sentía cap malestar.
 També'l bon moliner semblava tot un altre. Se dirigí vers a mi ab cara riallera y obrint l'axeta de la seva habitual garola, exclamà:
 —¡Bon día, hereu! ¿Y donchs, que hem de fer? Sòrt que'l sol ha fet la seva sense esperar que li diguessis ¡arri! que si no, encara foram a les petites. ¡Ho là-là! ja veig qu'estàs tot reexit y que semblas un Sant Cristo ressucitat. ¡Que be, home, que be! axò fa pler. Ja no manca sinò que rebossem la cisterna per dintre ab un bon àpat y ja't veig a les calses per hèureteles ab un altre lloparràs com el d'ahir...
 Be, home, be, ja m'agrada que t'interessis teressis per la meva pubilla; ella també ho fa per tu. Hores hà que venía sotjar a la porta de la cambra y quan sentía els teus ronquets de canonge, se'n tornava tota contenta. Endemés, està tota reexida. Va patir molt ahir, la pobra: va fer una plagasitat, una criaturada, y de poch trobava la sabata de son peu, es cert; mes no ho va pas fer ab malicia, crègasho.
 L'Ibo l'havía citada a l'alzinar y ella hi hauría pas anat, perquè, axò sí, de drol-la y ditxosota ja ho es; fa com sa mare, que Deu la tinga al cel, que per broma, sempre li agradava tenirne quatre ò cinch en ronda, y abans no va donarme'l sí, no'm va pas fer pretenir poch ni gayre, però... fòra d'axò, ni de fadrina ni de casada, may ningú se la va mal posar en boca per rès. Donchs la noya es axís, y proba de que no hi volía rès ab l'Esparver, n'es que t'hi cridés a n'a tu; ella's pensava, la beneyta, qu'encara erau tap y carbassa; no la sabía la topada del molí de la Frau; jo sí que la sabía ¿sabs? per que jo ho se tot, y si m'ho hagués comunicat, ja li hauría dit lo que feya al cas; mes les mosses son axís, però ja posarà'ls peus plans desendevant, jo t'ho abono. Ni tampoch se creya que l'lbo fos tan brètol y llarch d'ungles, cosa que també li hauría avinentat, per que ja'm constava be massa de quin peu se dol, sinó que les noyes ¿sabs? ab quatre floreyos ben dits se'n pagan y aqueix murri ne sab de debò.
 Endemés, tornanthi, sembla que vos les vareu picar de ferm .....
 Ja ho sé que n'hi va haver pera tots dos, mes, segons la noya, que m'ho ha explicat de pe a pa, si es viu l'Ibo es perque tu vares volguer y ..... jo no t'ho desaprobo pas, mes crech que tan de be li hauría fet Deu, y potser més a tu qu'a n'ell, que n'haguessis passat els taps, perque'm temo que, viu, serà un mal grà que potser te farà prou proitja, y, mort... míra, tampis. Però— mirantme ab certa maliciosa satisfacció,— crègasho, no'm creya pas que, fòra de rotllo en Polion, hi hagués aquí qui li pogués fer cara a n'aqueix potulfás .....—
 Vaig incorporarme y, ajudat d'ell, vaig renovarme les untures ab draps nous que la Coralí anava suministrant desde fòra la cambra.
 Aquesta estava tota trasformada, notantse en son tocat certa endressa, dintre de son parament casulà. Com a recort de les violentes escenes de la tarda anterior, vaig notarli cert esblahiment en els colors, d'ordinari vius, de sa fesomía, lo que la feya encara més interessanta.
 Me serví un esmorsar confortable que contribuhí del tot a acabarme de posar de bon temperament, y en un moment en que'l moliner ens dexà sols, la conversa adquirí major intensitat.
 —Coralí, jo't dech la vida,— vaig dirli.
 —Y jo't dech lo qu'estimo més que la vida,—va respondre ella baxant los ulls,—y lo que més pena'm fa, es que ¡bestia de mi!.....
 —No'n parlem d'axò, vaig exclamar jo, que benehía a Deu per tot lo succehit,— tot lo que volía avinentarte m'ho va donar bo y pastat aquell home. ¿Ho sabs ara qui es l'Ibo? Donchs, figúrat que jo soch tot al revés d'ell y ho soch per més que m'ha lligat ab ell una amistat de tota la vida, y ho soch malegrat els seus treballs pera ferme ser el contrari de lo que soch. ¡Amistat malehida, be me n'ha fet de mal! ¡fins me sembla impossible que ningú'm pugui veure després de tants anys d'anar junyit ab semblant bestia! Ditxosa tu qu'ab una vegada de tractarlo l'has pogut conèxer!—
 Parlava ab el cor, y al veurem la Coralí tan apesarat, va procurar a la seva manera ferme entendre que la gent sabía distingir entre'l seu fet y el meu. Verdaderament hi hà en el poble una certa intuició per saber jutjar lo qu'es corruptor y lo que es senzillament corromput.
 Me quedava ab tot un punt que no aparexía ben clar; si la Coralí ho comprenía tal com deya, ¿a què obehía la seva conducta del día del aplech de Sant Aniol acceptant els galanteigs d'aquell home y fins provocantlos ab ses moneríes?
 El cas es qu'ella aparexía bravament cambiada. No era la mossa ballaruga y axalabrada qu'ab sos retrets y mots escayents feya cara al galantejador més esquilat. No era tampoch la donzella feréstega de la tarda abans, disposta a defensarse ab dents y ungles fins d'un lladre de camí ral, ni era tampoch ben be la mestressa enfeynada y complascenta que tan bona arribada me feya al molí tractantme ab franquesa montanyenca, no exempta de certa cerimonia casulana. Era més reposada, més reflexira y en les matexes mostres d'atenció que'm prodigava, hi notava una major intesitat, major respecte a la persona y sobre tot un ayre de confiansa y germanor propi de persones entre les que hi hà mancomunitat d'interessos y afeccions. Semblava com si la terrible proba per la que havía passat hagués determinat en ella una crisis benfactora, depurantla de defectes y aquilatant ses virtuts.
 Axís ho interpretava jo y no sabía encara revenirme de tanta sòrt. Vaig cobsar un detall al vol. Recapitolant sobre les peripecies de la lluyta, va dirme somrient y clavantme una mirada en que hi vaig llegir una espurna d'orgull no exempt d'admiració:
 — ¡May t'hauría cregut prou home pera reptar al Ibo y menos encara pera bàtrel com ho feres ahir! Però ténte compte;—afegí seria,— ara que't coneix, no es pas fàcil que't cassi les pessigolles cara a cara; ara't ferirà de traydor. ¡Cal que vigilis, pobre Albert!—
 Me va semblar hayer descobert bona part de la incògnita. Hi hà en les mosses, fins en les més bosqueroles, un fons d'admiració per la forsa, superior a vegades al de la bellesa y la gracia; es un resíduu del esperit cavalleresch d'altres temps que traspua encara sota la crosta del positivisme del día. La Coralí apreciava en mi sens dubte alguna qualitat qu'a sos ulls tenía verdader valor, però'm trobava encongit, curt de geni. En cambi, l'Ibo, arrogant y galantejador, la seduhí algun moment per la superioritat d'aquestes qualitats y per la forsa ab que les feya valer. Però desde'l moment en que jo ab un esfors de desesperat superior a mi mateix, vaig esmicolar l'idol, quedà visible a sos ulls sols la mala fama que tapava.
 Aquesta interpretació, potser massa crua, vaig donar jo al sobtat cambi de la Coralí, però dech afegir que no va molestarme tal descubriment, ans al conrari vaig sentirmen afalagat y contestant a la seva carinyosa observació, vaig ferli ab petulancia:
 — No'l temo pas cara a cara, perque ja li conech el jòch; de traydor pot ferirme, però que posi'ls peus plans, que si erra la primera, la segona no serà pas d'ell.
 — No t'hi fies ¡crèume! es una mala ànima y lo d'ahir no t'ho perdonarà may més. Si pot, te matarà.—
 Jo'm complavía fondament ab el posat enguniós que tenía parlant d'axò. Vaig contemplarla un moment y volguent probarli'l cor vaig dirli:
 — ¡Y si'm mata, tant de guanyat! no faig falta a ningú, ni ningú'm plorarà.
 —¡Mirèu el rondaller! tantes mosses que hi hà al poble que't vigilan ¿cap te ploraría? Com més nó, aquí n'hi hà una que, si axò esdevingués, se moriría de corcor. ¡De pensar que sería ben meva la culpa!
 — ¿Sols per axò? vaig exclamar mirantla fit a fit.
 — Per axò y ..... per lo de més enllà,— feu ella somrient ab una escayenta mueca, tot' fent posat d'alsarse.
 Me semblà que la cosa filava be y no vaig volguer desperdiciar la ocasió d'esbotzar.
 — Escóltam, Coralí, no te'n vagis, qu'hem de parlar.— Ella tornà a seure.— Ja ho sabs be prou que no tinch el bon parlament de... l'altre; fins ell per enxerinarme'm feya avinent que tu'm trobavas curt de gènit y de paraules. Mes, crègasho, si jo't pogués parlar sense haver de mesurar les paraules com fa qui no sab el terreno que trepitja, si tu'm davas el sí que jo tant sospiro ..... crègas que les trobaría les paraules, la teva amor me les treuría del cor una a una com un enfilall de cireres. Es la por d'errar el cop que m'entrebanca la llengua, crègasho.
 — Emprò, que t'he desnonat may?— feu ella abaxant el cap.
 — Ben be nó, mes el día del aplech .....
 — ¡Ditxós aplech! ni may que hi fos anada. Be me'n costarà de retres!— y tot d'una, com qui's decideix per la dressera, exclamà entre enfadada y riallera:— Sembla mentida que sigas tan gamarús; què't costava de parlar nét y clar y no fer embuts com una criatura! Temps hà que te'l veya'l cor, y ¡què més podía desitjar una noya com jo que trobar un bon partit y un brau jove! però ¿que li està be a una noya de desobrirse abans d'hora, ximple? Lo del aplech, per que ho sàpigas, va ser com una manxiula que vai empescarme al veure que may te sortías de la fangada. Va esser un mal pas, més a més que no creya a n'aquell tan mal amich y tan brètol, però en el pecat he trobat la penitencia, bestia de mi...—
 Quan el moliner se'ns rejuntà, no n'havíam feta poca de feyna. Tanta, que decidit a rematarla d'un pich, sens dexarli acabar la parrafada que ab motiu del meu bon regent havía comensat, vaig dirli prenentlo pel bras:
 — Teniu rahó, mestre, mes heu de ferme mercè d'escoltar quatre paraules y sabrèu de que tractavam ara ab la pubilla y no pot anar endevant sense que vos en passeu.—
 La Coralí va fer posat d'alsarse y fugir com avergonyida.  —¡Alto là! dimosella,—vaig ferli, retenintla pel bras,— ¿va ò no va de veres? donchs quieta, qu'aquí no ha d'haverhi secret.
 — Seyèmhi, donchs,— digué'l moliner torcint la cara ab mitja rialla de guineu, com qui ja's menja la partida.
 —Vos ja'm conexeu ¿n'es pas? soch un pobre minyó que de mal no n'ha fet a ningú, per més que estich fart d'anar ab males companyies. Pot ser axò mateix m'abona, com aquells que, tot y feynejant entre mitx dels empestats, no prenen la malura. De deute no'n tinch pas cap, grat sía a Deu, y tinch alguna pobresa qu'he pogut netejar de dogal, mercès al meu treball. Puch si vull passarme de fer tot el jornal, si be mon gènit més m'atira a treballar qu'a vagar; tot axò també ho sabeu y ho sab tothom perque no soch pas home de misteris y tot lo meu va al mitx del camí ral. Tinch ademés la casa ben parada perque ma pobra mare, que Deu tinga al cel, tirava més per farcir els armaris que per llevar cargues a la que ja hi venía aclofada de tota la vida. Deya que volía guarnir be'l niu per quan l'aucell pogués tornarshi ajocar y..... l'aucell no hi tornà del seu vivent, pobra mare! Donchs, sapiguèu que desde qu'ella es morta, a casa fins les parets ploran, ploran d'anyoransa d'una mà jove y polida que les netegi de pols y terenyines, d'una escombra nova qu'escombri nèt, y jo com elles defallexo d'anyorament d'una companya alegra, garbosa y bonica, d'una mestressa feynera y endressada baldament me posi les peres a quarto, que prou ho necessita qui com jo està tan fet a llaurar tòrt.
 Donchs, veyeu? de tot axò parlavam ab aquesta bona mossa y ella me deya que pensava molt santament y jo li deya qu'ella tenía a mà lo que'm falta, que no més calía que'm digués que sí y tot quedaría aviat arranjat y ella me deya..... vaja he entès que'm deya que per ella no's perdería, mes com noya satja y filla creyenta, no pot passar avant sens que vos n'hagueu esment y hi digueu la vostra. Donchs be, a n'axò vay ara, y dexèume acabar, que m'escanyo. Nèt y clar, vos demano mano la mà de la vostra noya. ¿Esteu al cas?—
 El moliner se llevà la pipa de la boca y prenent l'ayre serio y ceremoniós qu'empleava al anar a cloure'ls seus negocis més graves, digué:
 — Míra, Albert; de tot lo que'm dius, rès me ve de nou; temps hà que't veya venir y tu diràs si t'he fet may cara fosca; si no m'haguessin plagut els teus andandis, prou t'hauría esquivat de grat ò per forsa. Vull dir que de lo que mira a la persona no cal parlame, ni tinch d'acudir als vehins. Se lo que tens y lo que no tens, lo que vals y lo que no vals, més que tu mateix. Ademés, ab el temps que covas la malura, es de creure que t'haurà llegut de pensarhi y no ets pas tan noy tendre, per témer qu'obris de llauger en cosa de tanta importancia. La noya te l'has poguda ben mirar y conèxer, y tu sabràs si't fa pessa. Per lo demés, si no es pas ricatxa, tampoch es cap truca-portes, que quelcom durà sota l'axella, ni li mancarà caps y agulles.
 Fins aquí tot va molt be y si ella s'hi aplana, no seré pas jo qui posi agulles a la màrtega. Casèuse en nom de Deu y qu'Ell vos fassi sants y bons y vos dongui aquí pau y després gloria; amen.
 Mes, anèm a lo que fa bon sò,— afegí tot alsantse pera dexarnos de nou sols;— fins ara estem d'acort, vejam ara si'ns desavindrèm. Tu portaràs molta pressa y jo no'n porto gayre. Ja t'ho explicaré ben clar, perque desd'ara entre nosaltres no hi ha pas d'haver secrets; de fer de moliner y de viure de miracle entre llops, exposat a cada dos per tres a que'm llevin la pell, ja'n som fart. Tinch compromís fet d'arrendament del molí a persona de confiansa y jo vull arraulirme més a vora de poblat, esperant estarhi més arrecerat de tanta lladregada com pastura per aquesta terra dexada de la mà de Deu. Ja tot ho tinch dispost, però'l tracte fet no pot comensar a córrer fins a Nadal del any vinent, dígali un any y mitx llarch, y fins allavores no contis ab la meva noya, qu'aquí la necessito tant ò més que tu a casa teva; y si no, ja sabs lo que vaig dir a la seva tanta que sempre m'empudahía dahía la paciencia llevàntmela de casa: ò'm dexas la noya ò'm caso ab la criada qu'estigui de torn, y..... ho hauría fet com hi hà món, ¿ho tens entès ara lo que fa'l cas?—
 Aquesta resolució no dexava de contrariarme, mes no volguent donarli importancia, vaig preferir pèndrela alegrament.
 Cal confessar al tot qu'en nostre pervenir falaguer, hi veyam un grop negre, qu'era la malehida estampa del lbo. Al esmentarla, la pobra Coralí se posava seria.
 — ¡Quin mal punt. Deu meu!— exclamava.— Y tan be que podíam arribar a n'axò mateix sense passar per aquell mal trànzit, si no haguessis sigut tu tan cusó, ni jo tan bestia!

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)