La punyalada/Capítol XI

XI

Com una ullada de sol de Mars que s'escorra entre una rufagada de neu rodona y una tamborinada de calamarsa, s'obrí un lluminós parèntesis en la meva joventut. El tracte ab la meva promesa'm donava lloch a descubrirli cada día noves gracies y atractius nous que l'acabalavan més y més a mos ulls. Pera justificar decorosament les meves visites al molí, no va pas serme difícil d'associarme ab el meu futur sogre en la cexplotació d'un bosch vehí qu'ell en petit havía ja comensada. Axò tenía la doble ventatja de que, contractant una dotzena de bons destralers, gent de més ò menys confiansa, la casa'n resultava millor guardada, donchs tots teníam prou' presentes les amenasses del Ibo. De més a més, sempre teníam de díes dissimuladament vigilats els encontorns per un guayta, y a la nit era'l mateix tooliner qui vetllava ab els ulls a la mola y les orelles al bosch.
Ab tals precautions y proposantme jo qu'aquella explotació ò una altra durés tot el terme fixat fins al casament, creya jo conjurat el perill que tenía la propietat de posar mal humorada a la Coralí.
Per imposició d'ella, més que per iniciativa propia, jo, qu'anava y venía dues y tres vegades per setmana, passava sempre fòra de camí y per llochs distints, acompanyat per un parell d'homes de confiansa, que els diumenges solían ser en Pep y en Rafel, als qui m'havía lligat més estretament desde qu'havía romput obertament ab l'Ibo.
Els fets y veus que corrían justificavan les precaucions preses. Després de nostra batussa, l'Ibo quedà eclipsat y'l seu mosso gros declarava que no'n tenía noticies; jo vaig ensumar qu'era a casa refentse de la estomacada que, a lo que sembla, li entrà més fondo encara que la meva.
Més tart comensà a córrer la veu de que se l'havía vist ab els trabucayres en una feta de que fou víctima un tal Clapés, qu'acabava de cobrar una partida de rodelles. Sembla qu'efectivament hi era, si be no hi prengué part més que com a espectador, mes bastà axò, pera que desd'aquell día la opinió pública li atribuhís la paternitat de totes les malifetes que succehían. Sobre tot en el segrest fracassat d'en Deshoms de Vilademiras, se li acumulà una intervenció que no era certa, segons m'innova l'Arbós, ab qui jo'm veya sovint. Aquest estava al corrent de tot, si be no sempre considerava convenient desfer els errors de la veu popular.
Segons l'Arbós, efectivament l'Ibo estava en relations directes ab els trabucayres, mes com no era pas de pasta de soldat de fila, no volía figurarhi sinó com a capitost, a qual efecte, ajudat del Avi y del Roig, s'anava formant el seu partit, si be topant ab series dificultats. Dels dos quefes que figuravan, el Briquet y l'Escolper, e primer, capità més de nom que de fets (ja que'l qui feya y desfeya era'l segon) vell y desautorisat, ja s'avenía a reconèxer al Ibo com a superior, mes al segon, jove y ambiciós, de cap manera.
— Mentres no's resolga aquest plet,— deya l'Arbós,— no hi hà perill de que l'Ibo s'hi tiri de cap, a menys qu'axò duri y's decidesca a fer esclatar la guerra civil entre'ls trabucayres de la Garrotxa. Però abans qu'axò s'hi pensarà molt.—
Però, més tart s'escampà la veu de que l'Escloper havía mort en un encontre ab els mossos. Per l'Arbós vaig saber que la noticia era certa, si be, reservadament, va afegirme que no hi havía hagut tal encontre. Una parella havía trobat el seu cadavre y ell ab molt fonament suposava qu'havía sigut assessinat pels del Ibo, com a darrera solució del conflicte que, ab sa obstinació de no reconèxer aquest per quefe, havía creat.
—Ara sí que crech que sentirèm a parlar del Ibo y crech que farà feyna. Y tu,— afegí,— cal que fassis l'ull viu, perque ò molt m'erro ò serà'l primer blanch a qui apuntarà.—
Axís fou, excepte ser jo'l seu primer blanch, valgam, sens dubte, les meves precaucions. La seva primera víctima fou qui menos s'ho pensava, en Polion de Custoges, aquell gall francès, a qui en bona lluyta havía temps enrera vensut. Ara l'assessinà cobardament, atrayentlo ab engany vora la ratlla; aquella primera topada li havía donat renom de brau y forsut, mes aquesta sols n'hi donà de crudel y venjatiu. La segona hassanya, la portà contra en Rafel dels Pedrals, assaltantli'l dipòsit de mercaderíes que tenía preparat pera contrabando, qual amagatall ell conexía prou be, robantli per vàlua de molts mils rals y cremant lo que no pogué dursen.
Aquesta feta estigué a punt de ferme perdre la bona amistat d'en Rafel, qui rebent la mala nova en ma presencia, prés de folla exaltació, comensà insultarme, acusantme d'haver covat ab mes complacencies l'escorsó qu'ara picava a n'ell. Afortunadament, en Rafel era home d'un gran cor y, passat l'exaltament, vingué expontàneament a demanarme perdons.
Tant l'un com l'altre cas, foren de gran ressonancia, per l'atreviment que suposavan, ja que'ls dos tingueren lloch dins de F'ransa, si be axò mateix el perjudicà, perque no faltaren reclamacions y amenasses del govern francès, y l'espanyol que prou altres maldecaps tenía, se vegé obligat a fer quelcom, encara que no fos més que pera ofegar de moment el conflicte. Per sa part, en Pedrals, exasperat, remogué cels y terra, y entre tots reunint alguna gent, ferem batudes y l'Ibo, pot ser per no tenir encara prou confiansa ab ses forses, s'allunyà de la Garrotxa, retirantse a les montanyes de Mieres. Axís arribarem al hivern y passarem alguns mesos ab relativa tranquilitat.
En tant, seguía'l meu idili ab la Coralí.
Alguna vegada jo pera probarli el cor li proposava de concórrer a algun aplech, a lo que solía contestarme per aquest estil:
—No'm parlis pas d'aplechs, ja'n tinch ben be prou ab el darrer.— Y afegía rient:—ja vaig quedar prou aplegada.—
Unicament feya excepció a favor del del santuari del Coral. Volía anarhi a saludar a sa patrona y al mateix temps fer conèxer a la tanta el seu fiancé; per le demés, totes ses relacions se reduhían als entrants de la casa y als meus amichs, en Rafel y en Pep, a quins rebía ab tota confiansa.
Per no fer mal d'ulls al seu pare, qu'era home de poques camàndules y li agradava que les feynes anessin dretes, me guardava quant podía de destorbarla, dedicantme a les feynes de la explotació del bosch. Però'ls díes festius los hi dedicava casi per enter. Solíam reunirnos a la missa major del poblet més aprop, hont hi comparexía ella acompanyada d'algun dels llogaters y vehines que la portavan com sota tàlem. Ella bromejava per un igual ab vells y joves y ab una llibertat ben pagesívola.
A mi se'm tenía en molta consideració, perque m'havía fet també la meva aureola de tremendo y de rich; ningú se'm posava al devant y les bromes, dades y tomades, no passavan de lo convenient.
Recordantse sens dubte del mal resultat que'ns havía donat aquella seva virada del aplech dels francesos ab l'Ibo, semblava posar especial cuydado en no donarme motiu de gelosía y totes les seves bromes ab els homes eran en presencia meva y solían anar acompanyades de moxaynes y ditades de mel pera mi, que jo cobsava ab agrahiment del cor.
Y axò, que posada a la boja, son geni obert, ajogassat bosquerolment y desinvolt, la portava avegades fins a uns límits qu'en altre caràcter haurían semblat perillosos. Ab en Rafel y en Pep sempre hi tenía guerra encesa sobre'l tema de que sent ja ben cullidors, ni un ni altre tenían promesa ni parexían preocuparse de buscarne. Ab en Pep sobre tot, qu'era un tros de pà, semblava tenirhi tots els drets. No sols l'atrotinava de paraula, sinó que fins li posava les mans a sobre, doblegantlo a clatellades, que l'altre rebía jumint les espatlles y gemegant, com el cà ab les barroeres caricies del sou amo. Ab en Rafel, més esquerp y un si es no es sorrut, no arribava a tant, limitantse a tretzejarhi com gat y gos a pretext de la vella mitxima d'aquell, de que de les dones la millor es bona pera llensar.
En Rafel er un fadrinot que passava de cullidor y vivía ab dues germanes y una cosina també forsa madura, tota curta y grossa, que per mal nom li deyan al vehinat la barromba. S'havía aplegat a la casa de jove, que quedà òrfana, y com unes germanes d'en Rafel mitx beneytones no servían pera rès, ella fou qui abassegà'l rem de la casa. Un oncle conco vigilava'ls treballs, ab lo que en Rafel molt descansadament podía dedicarse a les seves aficions del contrabando.
— Se coneix que tens qui t'escudella'l plat y't fa moxaynes,— solía dir la Coralí.— Almenys t'hi casessis ab la Mónica, ja que tant la fas pretenir y'n traus el such del ecarràs. ¿Què n'acabas d'arramassar xinxons, per fer vida de frare, fumut mussol? Dèxa, que ja'ls espargiràn els hereus reus, que celebraràn la teva mort com la del porch y t'enviaràn els sufragis ab un mandró. Sortosament, pensa pas tothom com tu, ¿oy, Albert?—
El moliner fomentava les trucades dels diumenges ab bona cara y abundants tragos, per mor de que no quedés la casa desamparada; les cartes anavan en doyna, mes la Coralí y jo que teníam altres joguines, feyam lliga a part sota'ls tells del pati ò a la vora del foch, segons els temps, y alguna vegada, més tart, quan el recort del Ibo s'havía anat esvahint, aprofitant la distracció dels jugadors, surtíam a escampar la boyra anant de passejada bosch enllà.
Allavors les seves intimitats y expansions solían pendre un caràcterd'apassionament qu'algunes vegades m'esborronavan perque me sentía flaquejar devant de ses ingènues provocacions. El seu axalabrament característich adquiría major encís y sos ulls semblavan traduhir una intenció més abrusadora, entre maligna y infantil. No obstant, a través d'aquelles foguerades des que m'encenían els sentits. hi recordava sempre'l feréstech posat de verge folla que tenía aquella tarda, devant de les brutals agressions de l'Esparver.
Prou ho havía notat que si alguna vegada, com aquell que no hi toca, la mà se me'n anava fora de la lley, com qui no hi toca també, n'era avisat ab una carinyosa vergassada que'm marcava de blau les pantorrilles si era una verga lo que tenía a la mà, ò be un pessich recargolat que'm feya veure les estrelles. Axò no m'ofenía, ans al contrari, m'ajudava a consideraria com un sér superior, com una exquisitat digna de la taula d'un sibarita.
Avegades m'interrompía a lo millor ab sortides que'm trencavan les oracions, quan fugint d'amoretes tontes y no prou entès pera entrar en disquisicions de gènero més elevat, me feya un embull que ni m'hi entenía.
— Vatja, no siguis ximple,— me deya ella, no has pas de fer tants embolichs pera dirme que m'estimas; veus? fés com jo: al pà, pà y al vi, vi.— Y repenjantsem al bras, comensava a parlar de ses afeccions y progectes ab la ingenuitat d'una criatura. A lo millor, se'n fugía per una margera amunt, a pretext de cullir una flor, y revenía sobre meu tan a la boja, que de no empernarme jo pera cobsarla, perillavam d'estimbarnos tots dos.
Vaig acabar per habituarnhi a totes aquelles ingenuitats d'ànima bosquerola, acallant com una vergonya les esgarrifanses de pell que a vegades me produhían. Era com el perdiguer que, ajassat als peus del amo, se'l menja ab els ulls y que ab la matexa resignació n'accepta una engruna de pà, qu'una puntada de peu. Lo que no hauría acceptat de cap manera fora un desdeny ni la ombra d'un rival, y aquests en bona veritat no eran enlloch.
Per aquells temps vingué l'aplech del Coral tant desitjat. Me presentà a la seva tanta que la rebé plorant y menjàntsela a petons, dels que me'n tocarem també una bona tanda, segons la costum francesa. Casi tot el matí se'l passà la noya resant a sa patrona. Al dinar, ella y jo forem obsequiats sequiats com uns nuvis per tota la seva conexensa, qu'era gran. Algun rezel que jo duya tement impressions desagradables per part de la molta fadrinalla que, a pretext de li souaiter le bonheur, l'enrondava com les mosques a la mel y que ja'm comensava a embafar, fou desvanescut pel bon comportament d'ella que may me dexà desayrat. A les balles se negà a dansar ab cap solter y sols per atenció a antigues amistats de familia, ho feu ab algun casat. Deu sab lo que li vai agrahir tanta delicadesa que'm posava boig de satisfacció.
Pera fugir del bullici, ens escamparem passejant en direcció a la ratlla espanyola qu'es a ben poca distancia, y al peu d'un marge toparem ab un marxant d'eynes de tall de fàbrica de Ripoll, que feya'l seu comers mitx d'amagat per pot dels gendarmes. La Coralí'l devía conèxer, perque tot seguit s'hi acostà a mercadejarli algunes futeses, preguntantli aviat si tenía ganivets de molla qu'en aquell país son prohibits. L'home, després de dirigir mirades esparverades a dreta y esquerra, se tragué un paquet de la pitrera, posant de manifest lo qu'ella demanava. La Coralí comensà a repassar ab desinvoltura aquelles eynes feréstegues, fixantse en un punyalet d'un pam y mitx de fulla, que duya vayna de cuyro vermell, y'l desenvaynà tranquilament. La fulla, lluhenta com de plata, duya per marca un cor atravessat per un punyal y la legenda: justicia, may venjansa.
— Espía, quína eyna més joliua;— me digué mostrantmel rient, me l'has de comprar, encara no t'he demanat estrena.
— ¿Y ara? no siguis drol-la;— vaig fer jo,— què n'has de fer tu d'aquestes coses?
— Estàs ben segur de que no'l necessitaré may?— respongué ella a mitja veu sense dexar de mirar la fulla.—Cómpramel.—
Hi havía un no sé què d'extrany en el seu dir que'm va sorpendre; instintivament vaig recordarme del Ibo y de quan ella'l posava a ratlla ab el poday y..... rès, tenía'l cor tan ple de satisfaccions y de desitxs de complàurela en tot, que tot seguit vaig pagar la eyna sens regatejar. Poch després tornavam cap al santuari y ella ia s'havía posat seria y tornava a tenir entre mans el punyalet.
— ¿Vols que te'l guardi?— li diguí fent posat de pèndreli.
— Nó,— feu ella retirantlo vivament y besantlo,— no vull dexarlo may més.— Baxant més la veu y mirantme ab rialla entre maliciosa y ingènua:— Si algú volgués robarme ¿com ho faría?—
Vaig recordarme de nou de la tarda del bosch, y penetrant la seva intenció, vaig dirli resoltament, acompanyant les paraules ab el gesto:
— Mira, si venía'l cas, dret al cor y a fons.
— ¿Y si aquest fossis tu?— afegí ella, fent més coquetona la rialla.
— Si fos jo qu'anés contra lley, més a fons encara!— vaig respostarli sostenintli la mirada.
— ¡Axís! ¿eh?— Y al dir axó brandà la eyna ab moviment tant sobtat y dreturer, que maquinalment m'obligà a fer un salt enrera.
Ella esclatà a riure y envaynant el punyal, qu'en un santiament desaparegué aparegué de mos ulls, se quedà ab les mans enlayre espolsantse'ls dits com dient:— Endevina per hont ha passat.—
Despés, pessigantse'l vestit per sobre'ls genolls, arrencà a córrer cantant, dret a la plassa, seguinthi jo com si fos la ombra del seu cos.
La despedida del Coral fou encara més mullada que l'arribada. Ella volgué saludar una vegada més a la seva patrona y practicar la costum de passar per les mans de la Verge, una munió de recorts qu'uns y altres li havíam comprat, y mitx embolicat entre rosaris, escapularis y mocadors, va semblarme vèurehi relluhir la creu del punyalet.

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)