La punyalada/Capítol XIX
| ← Capítol XVIII | Capítol XIX La punyalada |
Capítol XX → |
Passant díes, vaig sentirla més encara la falta d'en Pep; vaig sentirla de la manera egoista que sols sabía sentir les grans afeccions. Debatent-se mon esperit dins d'una buydor tenebrosa, ofuscat de cap y sense saber ja casi de que'm dolía ni que desitjava, dominada l'ansia folla de acció que m'esperonejava, per la impotencia dels medis y'l fracàs de totes les intentones, com la del lleó pels barrots de la gavia que l'empresona, trobava a faltar l'apoyo d'aquell amich ab sos insignificants consells, ab ses ignoscentes mentides pera sostenir mon esperit abatut, però sobre tot ab sa may desmentida abnegació que'l portava, quan no podía altra cosa, a un contínuu acte de presencia, com gos fidel que llepa els peus del amo engrillonat, quals cadenes no pot rompre.
Ab en Rafel, que tan rabiós y afollat com jo, però més ben equilibrat y de millor tremp, no sols no descuydava de vigilar y preparar la revenja sinó que tampoch perdía de vista sos assumptos del contrabando al engrós, apenes ens veyam. Enfeynat en un garbuix d'anants y vinents, partes y confidencies, ja qu'en bona part fins havía de suplir al Arbós, mitx entontit encara pel cop qu'havía rebut, rastrejant sempre com un cà perdiguer, apenes ens veyam y les poques vegades que'ns trobavam, no sabent que dirme y per no parlarme de la Coralí ni d'en Pep, qual mort també l'afectà molt, abans defugía que buscava la meva conversa. Ab l'Arbós, sorrut y mal humorat pel fracàs de tots els seus plans y sobretot desde la tràgica mort del seu nebot, no s'hi podía tenir cara; y'ls demés comnpanys, allunyats per lo poch atrayent del meu geni, també'm dexavan sol, que de les penes tothom ne fuig.
Y lo pitjor era qu'en mitx d'aquell cúmul d'incongruencies, d'aquelles vaporades de sanch y de cobejanses mal definides qu'envolcallavan el meu cervell, s'hi dibuxava sempre ab una persistencia diabòlica la negra silueta d'aquell dubte que tirava a entelar la bona memoria de la Coralí. En realitat, el recort de la meva estimada en els darrers temps de nostra conexensa, sobre tot quan desde la margera increpava al malànima del Ibo ab posat de verge feréstega, encara lluytava coratjosament contra les perverses insinuacions de la carn revoltada per la mala sòrt; però lo cert es també que la persistencia de la evocació portava la familiaritat de la matexa y per tant la discussió del tema sense l'escándol que'm produhía en altres temps. Per altra part, les evasives dels meus companys, les presses que es donavan a passarne'ls taps dels pochs trabucayres que queyan ab vida en nostres mans sens interrogarlos, cosa que igual podía significar que no donavan importancia al meu plet ò que'ls faltava temps pera tapar la boca a qui podía parlar de lo que no volían que jo sabés, el prestigi cada día crexent del secuestrador, qui anava adquirint les proporcions d'un hèroe llegendari, y sobre tot, aquell mutisme absolut y
incomprensible de la Coralí, a qui talment semblava que s'hagués dragat la terra, tot, tot contribuhía a obrir portells en la meva fe, que cada vegada sentía més debilitada.
Fins vaig comensar a sentir inquina contra aquells homes que'm semblava que sols se movían per sos interessos y sentiments particulars, sens tenir en compte qu'en veritat, era per interés meu que s'havían ficat en tots aquells maldecaps, y si molts d'ells tenían ara agravis personals que'ls esperonavan, ni aquests tindrían si no s'haguessin fet solidaris de ma primera desgracia. Però, jo en mon alucinament me creya ab dret d'exigir que, sols per mi treballés tothom, com me creya ab dret fins de demanar esplicacions al cel, per lo qu'afavoría'l triomf de la maldat sobre'ls furs de la justicia. Proba evident de lo qu'anava baxant en la escala de ma ruina moral.
Un día, reexintme per la boca la amargantor del cor, me vaig permetre doldrem de la inutiliat dels esforsos y de la marxa de les coses. L'Arbós, que no prenía part en la conversa, però que sorrut y malhumorat s'ho escoltava desde un recó, per fi esclatà:
— ¡Què xerra aquest ximple! que trobas qu'encara no fem prou, esdernegantnos per aquestes garrotxes al darrera qui comensà per ser el teu enemich? ¿qu'hauría pres la lluyta aquest ensanyament que té avuy, si no hagués comensat pels vostres gallarets entorn d'una..... cap de trons, que de segur si no li hagués donat peu, ni may l'Esparver s'hauría recordat d'ella? ¿Quí les abona aquestes vides perdudes y aquesta sanch vessada? Jo també'm dolch de lo que passa, jo també les hi tinch de recremades los entranyes, tan com tu y ab més motiu que tu, perque jo ploro la propia sanch y ab els propis ulls, y tu ploras la sanch dels altres y ab els ulls dels altres, que no es pas tot hu!—
Vaig quedarme espalmat d'aquella sortida, trobantla per demés incongruent y injusta. No es que no hi vegés un fons de veritat en aquelles destrempades paraules, sobre tot, desde'l punt de vista en que s'havía'colocat sempre aquell home honrat y lleyal, però incapàs de compendre certes situacions del cor humà, punt de vista qu'havía definit en altra ocasió ab aquella extranya esclamació de condol, «sortosament qu'encara no era la teva dòna,» però justament aquest fons de veritat y de rahó, era lo que'm feya més punyenta la seva embestida, per lo que'm lligava de mans pera defensarme. Ademés, la seva cara era tan fosca y'l seu tò de veu tan aspre y ingrat, que'm dexà esferehit, engargusantsem a la gola les paraules ab que volía contestarli. Fou, sens dubte, aquell moment un dels tragos més amarchs de tots quants havía gustat fins allavors, y tement per mi mateix, vaig ferme fonedís, picantme'l cap y el pit a grans punyades. Aquella nova brasa anà a engroxir l'incendi qu'havía d'abrusar el poch enteniment que'm quedava.
Creguentme rebutjat pels meus matexos y resolt a anar en persecució del enemich, fins a trobarlo y, ab trayció ò sense, matarlo ò ferme matar, que ja tant se me'n donava, vaig recomensar per mon compte aquelles ascensions y devallades del Bassegoda,'l Bestract,'l Mont y les
Agujes, encinglantme per espadats y avenchs inaccessibles, en busca de balmes y confurnes, de grutes y votes ignorades ò no visitados per ningú, descubrint recons esferehidors y basardosos, qu'a mi mateix, fill del país, m'eran sorprenents, dormint a la intemperie, mal abrigat y alimentantme del bosch ò acceptant els rosegons de pà que'ls carboners y artigayres per pietat m'oferían.
Allavors prengueren més peu aquelles exaltacions de mon esperit, afollat de beure sanch, de caxalejar carn viva, d'esgarrapar entranyes palpitantes, y corría com un desesperat fins que'l cansament y la sòn me rendían. Després, en moments de major sossego, la donava per armarme de paciencia y com l'aranya al agoyt, passarme hores y fins díes enters aclotat al peu d'una cova, a la vora d'un viarany, sobre un collet, esperant ab estúpida passivitat, que'l qui buscava vingués a caure per ell mateix a les meves mans, fins que cambiant novament de tàctica, tornava a rastrejar per instint com els perdiguers, en tant que la debilesa del cos y'ls dolors periòdichs de la ferida del coll me preparavan noves exaltacions y desesperos.
Axís vaig passar setmanes, copsant totes les inclemencies de la estació. Una boyra persistent me tingué esmaperdut per espay de tres díes, consumintme en una desesperació sorda, sense obgectiu. A voltes, esquinsantse la boyra,'m trobava de cara a un espadat que'm barrava'l pas ò be de peus sobre un avench, en qual fons hi veya, com a vista d'aucell, els arbres centenaris alsar cap a mi ses soques y branques cobertes de molsa verdosa y entorn s'hi descapdellavan encara dèbils filagarses de boyra, com vaporades nascudes de l'ardencia de les entranyes d'un monstre esbaconat en matinada de hivern.
Cas extrany! allavors que m'hauría bastat allargar el peu ò amollar les mans pera estimbarme y acabar d'un cop ab aquella vida de desespero, me'n sentía guardat per una mena de compassió extranya de mi mateix. Allavors me parlava a mi mateix, procurant convèncem de que no era pas mon destí morir coll-trencat com una cabra y m'apartava del precipici que m'atreya, com s'aparta a un noy d'un perill.
En moments de concentració, de vegades recociava entre'ls recorts de la infantesa, de quan ma santa mare m'apexía ab les cristianes ensenyanses de qu'ella estava sadollada, quelcom que'm rescalfés, com el pastor enfredorit grata entre les cendres de l'apagada carbonera per si hi troba encara alguna brasa ab qu'encendre un fogueró; y quan passava frech a frech les ermites que, com les de Sant Sebastià y Santa Brígida de Lliurona, tantes vegades havía visitat en companyía d'ella y del avi, m'atansava a la finestrala guaytant aquells altars hont hi veya'ls pitgers tantes vegades omplerts per mes mans de noy y..... rès, ni la oració del parenostre'm recordava pera remullar mos llavis enfebrats. Aquelles visions lluminoses d'altres temps passavan devant mon cor com la llum de la candela devant de les nines del finat, qu'encara guaytan y no veuen.
Sols me movían els lloch que'm portavan recorts de la Coralí, mes ¿sabría jo dir de quina manera'm removían? El molí cremat, l'Alzinar vell, el camí de la Muga y tants altres llochs qu'havíam trepitjat, sols ò acompanyats en aquell oassis del desert de la meva vida,'m despetravan reminiscencies ben doloroses, que com a tals podían denotar encara un signe de vida espiritual, però ¡Deu meu! qu'ab elles s'hi acoblavan racanses impures, com agreujaments d'ocasions desperdiciades que no tornaran may més.
Un día, més febrós y més entenebrat que may, va atraparme la fosca al bell cim del puig de Bassegoda, fins que'l rellent de la nit va desensopirme y comensí a baxar per la part de tramontana a la claror d'una mitja lluna malaltissa qu'ab prou feynes me dexava entreveure hont posava'ls peus, enfonsantme en la pineda que devalla fins al Camp dels Emigrants.
Aquesta era en bona part incendiada de fresch, presentantse negra y fumada com boca d'infern; les robustes canonades se destacavan sobre la dèbil celistia esmotxades per damunt del forcat com columnes d'una catedral gòtica, quals naus haguessin sigut esfondrades per la violencia del foch. Moltes jeyan per terra mitx carbonisades ò havían quedat estontolades sobre llurs vehines y algunes, rosegades per la basa, s'havían tombat sobre les roques formant balansa y apuntant al cel, com colossals pesses d'artillería. El sol de terra estava atapahit de cendra fosca y de munts de carbonija que cruxía a sota'ls peus ò s'envescava per les cames, efecte de la rehina plorada per les soques, qu'en alguns punts fins havía format regalims y tolls d'un fanch llepissós com pusterma. En cert indret hont la cinglera s'acanalava formant com una xemeneya, la forsa de la corrent havía avivat l'incendi en termes que el bosch quedava allí ràs, com si n'hagués passat un bufarut y les roques calisses de les altures havían quedat cuytes, engrunantse en còdols que blanquejavan escampats per sobre la tofa negra de la llisera com despulles d'un ossari profanat.
Es indescriptible l'aspecte infernal d'aquell espectacle; tot era fosch, negre y pahorós, en alguns punts encara s'hi sentía la escalfor y s'hi veya espurnejar el caliu entre pilots de brossa carbonisada. L'atmòsfera era irrespirable en certs indrets per la fortor de la rehina barrejada ab nassades de carn socarrimada y'l vent treya sons tetricament metàlichs dels pochs branquillons que restavan de les soques despullades. Tot era mort, la terra, les soques, el cel blanquinós y fret sobre'l que aquestes se retallavan y fins la lluna esmortuhida, qual claror quedava anulada al reflectarse sobre aquelles negrors de sutge. Jo també'm contemplava mort, vagant sols en esperit per aquells llochs de desolació, dels que, pres de la basarda dels cementiris, volía fugirne sense trobar may la sortida. Per fi, comensant a trepitjar vert, vaig córrer encara més, dexant enrera la taca negrosa fins que, ja lluny, vaig caure esdernegat sobre la molsa al peu d'un corriol adormintme de fadiga més que de sòn. Però ab la quietut del cos va comensar la seva feyna'l cervell, dibuxant sobre aquell fons d'infern del qu'estava obsessionat, escenes diabòliques de dimonis tips de carn y dònes pròdigues d'elles matexes. Els dimonis eran l'Ibo y'ls seus que reyan ensopits, com sibarites en plena digestió, y entre les dones hi havía... ella, la cap de trons, alta, garbosa, però xuclada y caricaturesca. De les belleses pagesivoles d'altre temps ne conservava sols el gesto provocatiu y encara transformat, com interpretat per la imaginació d'un crapulós.
Jo també ho era un dimoni, però un pobre dimoni macilent y afamat que de bona gana m'hauría aferrussat a les dexíes d'aquells malfarts. Y la Coralí comensà a mirarme ab aquell ayre de befa y compassió que algun día li havía conegut, y's disposà a donarme com a un pobre pidolayre les llepíes d'aquelles caricies de que'ls altres ja n'eran farts. Acostà sa cara a la meva, y sentía l'alè libidinós de la seva boca, sos llavis frets y humits com un cuch de fangada se posaren sobre'ls meus, produhintme una sensació tan ingrata que'm despertà. En aquell moment, una silueta negrosa y llarga brincava pel meu devant, anant a fondres entre les tenebres del bosch, quedant sols visibles dos punts lluminosos y bellugadissos, com dues cuques de llum.
Allò no era pas somni, era pura realitat. Un lloparràs, creyentme tan mort de cos com ho era d'ànima, havía vingut a donarme sa besada, l'òscul del fosser.
| Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu) |