La punyalada/Capítol XVIII
La espía va picar y en conseqüencia estiguerem contramarxant tot un día pera venir a parar de bella nit al Freu hont semblava qu'havía de passar l'Esparver pera caure sobre'l vehinat de Tortellà, hont hi tenía una presa ullada. El pas quedà tan ben pres que l'enemich per forsa tenía que quedarhi envescat, mes estava jo tan desenganyat d'espíes y confidencies, que no tenía pas gayre fè en l'èxit de la parada. Efectivament, després d'aquelles hores d'angunia y espectació propies de les grans operacions, m'entrà l'aburriment, fill del escepticisme que s'havía apoderat de mi, malgrat els esforsos d'en Pep, sempre amatent a mantenirme la fè fins valentse d'arguments plens d'ignoscencia tant com de bona voluntat.
A cosa de mitja nit un dels atalayes avansats vingué a avisarnos que havía observat un escabot de gent que's dirigía per la banda de Riu estranyantse de la poca precaució ab que caminavan.
— Cap a Riu?— feu l'Arbós, qu'assegut ab els colzes sobre'ls genolls y'l cap entre les mans, feya dues hores que no havía dit paraula;— encara ho entench menos; com no siga que van cap al Pedrals...
—Si qu'hi adressan el camí!— vaig fer jo.
— Y quan has vist tu qu'aquesta gent vagin de dret?— refeu ell increpantme ab to agre.— Si no aquests, un altres avuy van per en Rafel. Axò d'aquí es una falsa confidencia d'aquest condemnat pera fernos badar y aquesta gent s'han fet visibles pera donarnos rastre y tirarnos encara més lluny. ¡Llamp de Deu d'home! y que no hi hagi medi de palparli la pell, mala negada...—
Y tirantse'l retaco al coll, se'disposà a donar ordres pera recullir la gent qu'estava escampada pels crenys de la cinglera.
—Aturèuvos y anèm a pams;— digué en Rafel com volentlhi parar l'acció;— quins fonaments teniu per parlar d'aquesta conformitat? Perque tot axò que diheu encara no ho
veig pas clar.
—Fonament cap, però la experiencia m'ha ensenyat que quan aquesta gent vos dona fonament pera pensar naps, ja podeu estar segur que son cols. Si l'Esparver no ha vingut aquí es perque sab que la ratera hi es parada; y sabentho ¿a que treu nas aquesta babarota de gent per un camí que no va enlloch, com no siga ab segona de cambi? Ell sabem que rondava ahir per la raya de la Muga donchs quin millor tret se li presenta que clavar la urpa al Pedrals hont sabem de molt temps que hi te clavada la mirada? Jo en el sou lloch es lo que faría, y be'm cal suposar qu'ho farà ell qu'es més muri que jo. Es el cor que m'ho diu y aquest no falla.
— Si tal vos sémbla, anèmhi,— feu en Rafel arronsant les espatlles, com qui carexent d'arguments en contra, refusa encara donarse per vensut, però ja sabeu qu'al Pedrals no dormen pas a la palla.
—Ja ho conto; que si axís no fos, temps hà que fora arrasat. Mes no t'hi fiis, que sempre hi hà una hora tonta y a vegades lo qu'un creu mellor afermat, falleix primer. Si'm
vols creure, agàfa la gent reunida y tíra al dret; jo aplegaré la demés y vindré darrera enllà.—
En Rafel, que s'anà interessant ab les paraules del Arbós, prengué'l consell y a grans gambades emprenguerem el camí de Pedrals. A mida que'ns hi acostavam crexía la impaciencia d'en Rafel que se'ns comunicava a nosaltres. Quan el día comensava a clarejar ja hi eram aprop y allavors ja marxavam a salt de cà. Les sospites s'anavan convertin en certituts. Un baylet, saltant de les verdisses del camí, ens emprengué barbotejant contantnos que la casa ja cremava del cantó de les establíes per hont havían entrat matant en Bilot.
No es qu'en Rafel tingués descuydada la defensa del màs; hi tenía un onclet vell, però sencer y home d'acció, qui a més d'exercir una gran vigilancia, disposava pera un cas donat, entre mossos y pastors, d'una mitja dotzena d'armes, precaucions suficientes pera sostenir un primer entuvi, però axís y tot sempre era de témer la falconada del Esparver.
La pujada fins al collet de Malherba la ferem volant y desd'allí ovirarem la fumera entre les primeres clarors del llustre matinal; també sentirem alguns trets.
En Rafel, fòra de si, marxava al galop al cap de la currua, sens cuydarse de ningú, y aquesta fou la seva errada. El mosso d'esquadra qu'ab tres números més ens acompanyava prou li cridava que parés un moment pera posarnos d'acort, però ni'l sentíam, y ell dubtant de si aquella criaturada podría sernos més fatal si distreya gent pera formar una reserva y una guerrilla de flanqueig, preferí anar seguint a reraguarda. Axís arribarem fins a les tapies de la casa sense ordre ni concert y glatint com una canilla de llebrers. Afortunadament, per una imprevisió que no era d'esperar en un home com l'Esparver, qui de segur sols temía un atach de la banda d'Albanyà, arribarem de sorpresa, produhint entre'ls assaltants un confusió espantosa. De les cabanyes y de les estables, de les que ja estavan apoderats, comensà a sortirne gent esverada y sense esma pera defensarse, atents sols a salvarse per la fuyta fexes amunt. Creurían ab molta rahò trobar tancada la retirada y axò era sens dubte lo que'ls encegava més; però desgraciadament, per la mala manya d'en Rafel, no era axís y l'un per assí, l'altre per allá, com conills sorpresos a la pastura se'ns escabulliren per entre les melques y canemeres, quan, ben portada l'acció, devían quedar tots copats.
Alguns minyons que donaren la volta per la llissa's toparen ab el propi Esparver que sortía del darrera y se li tiraren damunt, però ell, que de coratjós n'era de debò, se'n desfeu a trets de pistola, y malferintne un y imposantse altres, s'escapà abandonantne un dels seus que morí cusit a ganivetades.
Malgrat el desespero de la nova decepció representada pel desperdiciament d'una de les ocasions més flisses que se'ns havían presentat pera anular aquell enemich irreductible, no dubtarem pas, tan bon punt ens trobarem aplegats, de llensarnos en persecució del Esparver qu'a xiulets anava reunint als dispersos al pastorím de part d'amunt dels quintanars. Ho ferem seguintli la petja y a la callada per mitx dels conreus. Aviat vegerem al malehit capitost gallejant en mitx dels seus. Se veya al amparo del bosch proper y'ns desafiava cinicament a crits ab sa veu d'ayguardent. No necessitavam pas tant pera mourens. Als primers trets, alguns d'ells anaren de morros per terra, comensant el grupo a retirar llisera amunt enduhentsen els ferits. També un dels mossos que'ns acompanyava rebé una bala a la cuxa.
Veyent que la presa se'ns escapava quedant aquella acció reduhida als inútils tiroteigs dels que ja estava tip fins als ulls, fòra de tino vaig llensarme com un boig, no veyent devant més que la estampa aborrible del meu enemich que, com un torejador en la plassa, semblava complaures en encegarme, citantme com a un toro de combat. En Pep, més lleuger de cama,'m passà al devant. Més enllà vaig trobarlo agenollat y de cap sobre una mata. Creyentme que mossegava'l cartutxo, vaig guanarli ventatge. Sempre ab l'arma a la cara, anava avansant, fits sempre els ulls als moviments del Ibo que semblava anar esma-perdut fentse invisible a intermitencies. Obcecat en aquella delior de cassador qu'assetja'l sanglar, ab prou feynes vaig sentir darrera meu la veu d'en Rafel que'm cridava:
— Albert! féste enrera per Deu, que't cassan com a un conill.— Jo no'n feya cas.— Féste enrera,— repetí ell cridant,— ò't fusellan per la esquena; ¿encara vols donarnhi més de carn al llop, malehit borrech remader? Aquí baix tens en Pep que panteja.—
La seva veu era tan aspre y imperiosa y tot el seu posat tant trasmudat, que va imposarme en aquell moment; algunes bales que's creuaren xiulant per damunt de nostres caps me convenceren qu'efectivament se'm preparava una trampa que no'ls reexí perque sentiren l'arribada del Arbós ab els seus. Més avall, entre un grupo de minyons espalmats, l'Onclet del Pedrals resava les recomanacions de l'ànima al pobre Pep, qu'ab una bala al segí agonitzava, estirat sobre una manta y servintli de capsal un brassat de falgueres. No se li veya sanch apenes, però sa fesomía traspassada per una palidesa mortal, sos ulls térbols y mitx cluchs, de mirada entravessada, y sos llavis entroberts per un bleix rítmich y mesurat dibuxant un principi de somrís beatífich malgrat una bromera verdosa que se li escapava per la boquera y que'l bon vell li axugava cuydadosament, denunciavan els darrers moments d'un home que se'n va del món.
Ab el cor oprimit vaig atansarmhi pera recullir sos darrers signes de vida, qu'encara foren per mi. Entravessà'ls ulls hont hi lluhí un lleuger llampech d'inteligencia y replegà'ls llavis accentuant el somrís beatífich fins a mostrar ses blanques dents. Després tota sa fesomía's torsà prenent un deix d'amargura que lo mateix podía traduhirse per un ademan de perdó per tantes esperanses, ara fallides, que m'havía fet concebir bir, com una recansa de la orfanesa en que'm dexava, mancat del únich apoyo moral que'm quedava. Sa mà destra que tenía entre les meves, senyalà ab dèbils extremituts les darreres manifestacions de la seva voluntat. Després, mirantnos, mirantnos sempre fit a fit, ell expirà, sens que jo me'n adonés fins que'l vell exclamà: ¡requiescat in pace!
Vaig alsarme nervosament, abarcant d'un cop d'ull el cos exprimatxat d'aquell amich qu'en vida m'havía sigut tan devot. Sa fesomía de noy bondadós s'havía fet més interessant, fins hermosa, sí, hermosa com no li havía trobada may, velada per la palidesa de la mort. Sos ulls mitx oberts semblavan fixar l'infinit ab una mirada vaga que consonava ab la vaguetat del somrís qu'encara marcavan los seus llavis. Cap múscul era contret, ni cap signe de violencia afectava la beatífica expressió d'aquell cos mort.
Involuntariament va venirme al pensament que si la Coralí, que tant li bromejava de les cames y les orelles y la nou del coll, l'hagués vist en aquell moment, l'hauría trobat hermós, com dignificat pel sacrifici de la vida que per ella havía fet, y aquest prestigi pòstum, despertá en el fons de mon cor com un lleuger sentiment de gelosía y d'enveja. ¡Quant no hauría donat de veurem en el seu cas, acabats els sufriments y oferint als ulls de la meva estimada, l'espectacle sanchnant de mon cos sense vida embellit per la gloriola d'una mort heroyca!...
Tot crexía a mos ulls pera ferme més petit. Fins aquell tió d'infern qu'enfilat sobre l'escambell de les seves malifetes, triomfava del dret y de la justicia per la sola forsa de son valor personal. Sols jo'm sentía petit y miserable, revolcantme dintre de la buydor de ma impotencia. La plenitut de la orfanesa en que'm dexava aquell amich que, sense més recursos que'l seu amor y la seva abnegació, era'l darrer sosteniment del meu esperit que s'enrunava, me caygué al damunt com una mola farinera.
Y ab tot, el meu cor asserrehit no pogué dedicarli ni una sola llágrima.
| Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu) |