La punyalada/Capítol XVII
El meu estat d'ànim era indefinible. L'aclaparament, fill del convenciment de la propia impotencia y de la poca eficacia del agè auxili, me tenían en una mena de desabriment de cor y d'escepticisme molt pròxim a la ruina moral. Per altra part, el recort de la Coralí, tant de sobte y per modo tan violent eclipsada del horisó de les meves esperanses y en moments en qu'ella sola omplía tot el meu món, era més viu cada día y la imatge de la seva persona se'm representava cada día d'un modo més punyent, com el d'un be perdut, únich, insubstituhible, com una mitología, la única que mon sér havía arribat a concebir després d'esforsos inaudits y després de gastar en la concepció les darreres, potser les úniques, facultats psicològiques de mon esperit.
¿Era l'amor robat que'm desolava? ¿era que'm corsecava l'egoisme ò m'afollavan les ansies de la carn abrivades per fallides esperanses de esquisitats molt per sobre dels rebregaments que m'havían embafat quasi abans de gustarlos? ò eran els terrors de les fredíssimes tenebres de la meva jovenesa? Pot ser de tot hi havía. Lo cert es que'm veya com en el llindar d'una buydor immensa y sentía'l vèrtich del avench que s'obría a mos peus.
Però la necessitat de dominarme, ofegant la exteriorisació de mos sentiments devant de gent tan agena a la comprensió de les debilitats humanes, m'arribà a donar la forsa de la costum. El contínuu anar y venir, les diferentes y vivíssimes peripecies d'una persecució activíssima, qu'alguns díes arribà a ser desesperada, arribavan a portarme distracció al esperit, contribuhint a donarme la apariencia d'un home exasperat, però equilibrat, y en aquells moments fins axís m'ho arribava a creure. Era en la soletat dels boscos, en les hores d'atalaya ò en les confidencials del amich en Pep que, desfet de la disressa dels respectes humans, me reprenía la forsa del interior desespero, sentintme del tot trabucat. Feya raciocinis extranys, procurant explicarme la coexistencia en mi mateix de lo que calificava de dues naturaleses, una completament irracional que s'encarnava en el llop del somni que sovint se'm reproduhía y un'altra de sér racional, admirador de les bondats y belleses que la Coralí m'havía arribat a fer compendre y que venía a representarsem com l'únich be tan aviat conegut com perdut. Però es el cas que'l buyt produhit per la pèrdua d'aquest be, exasperant la naturalesa racional, en lloch d'elevarla d'esfera en ales del altruisme propi dels amors virtuosos y espirituals, anava planant entorn del meu propi egoisme. Ja crech haverho apuntat abans, jo no ho he sigut may d'espiritual en el sentit de cultura de sentiments. Els exemples de ma santa mare eran molt llunyans y esvahits pel traqueteig teig d'una vida aventurera y anormal. Les ensenyanses del seminari cobsades sense vocació y sots la pervertidora infiuencia del allavors amich Ibo, no cavaren gayre fons en la meva ànima, y si, no obstant, m'havía conservat lliure de perversió a través d'una vida de perdulari, era nó per virtuositat de sentiments, sinó més be per pulcritut d'instint, per un atavisme de familia, per encongiment y curtedat de geni ò per una protecció especial del cel, com m'assegurava algú més tart. Era com una mena d'àngel sense ales, en qui fins els grans afectes entravan pels ulls de la carn y era ab aquests ulls que m'havía enamorat no sols de la forma sinó fins de la essencia de la Coralí, la que si be no filava gayre més prim que jo en disquisicions d'aquesta mena, possehía emperò una certa fe primitiva peró ben acabalada, una ignoscencia y susceptibilitat un poch pagesívoles, barreja de coloma y de serpent, y sobre tot una gran conciencia de la propia dignitat salvaguardada per bona dosis de forsa de voluntat, condicions totes més que suficientes pera sugestionar gestionar mon temperament sempre inclinat a demanar caminadors.
Era ella qui m'havía prestat ses ales de colom selvatge pera desenllotarme; però en quant dexí de sentirme apexat de ses emanacions purificadores, vaig sentir tot el desespero del nàufrech que, quan després d'inaudits esforsos arriba a guanyar terra, presa dels pirates se'n troba robat, maltractat y capbussat de nou al mar.
Primera conseqüencia d'aquesta anemia moral que ja venía de lluny, havía sigut la debilesa de la part altruística del meu amor per la Coralí, a la qu'havía considerat sempre com una fruyta riquíssima de gustar, digna de totes les atencions y respectes del bon gurman que's frissa per regalarsen; y la segona fou l'anulació d'aquest accident del amor de bona lley, tornantse aquest egoista y disminuhint en serenitat y puresa lo que aumentava en intensitat brutal. De tal manera les dues naturaleses de que parlava suara al final del raciocini, acabavan per confluhir: el jo racional se convertía en aquissador del jo gos. Allavors sentía flaquejarme la rahó, veus extranyes me parlavan a cau d'orella y'l desespero, no trobant fòrmula alguna de consol en mes creencies dormides, si nó mortes, se
traduhía en el tremolor de la impotencia, m'abrassava ab en Pep, l'amich fidel qui, tant curt pera entendre aquestes sutileses com jo pera explicàrleshi, sols comprenía que sufría molt, qu'era molt desgraciat y com ell m'estimava tant y estimava també a n'ella,'m rebía commogut prodigantme consols estranys dels que sols podía apreciarne la bona voluntat que'ls dictava. Els que més me satisfeyan eran els que tiravan a encoratjarme, pintantme l'hora de estripar al malfactor, que sempre assegurava qu'era molt próxima.
En tal situació d'ànim, assistía a un dels aspectes més sanchnants que ha presentat el bandolerisme en aquelles conques dels Pirineus hont per espay de sigles hi ha sigut endèmich. El Govern preocupat en sos maldecaps, ni s'ocupava de nosaltres y l'Arbós, que tenía carta blanca pera obrar a son albir, ¡heu! mentres no demanés gent ni diners pera mantenirlos nirlos, s'arribà a encarnissar en la lluyta, picat de l'honra per la resistencia ò desvergonyiment, qu'ell ne deya, del Esparver, que semblava haver près a pit el sosteniment del seu prestigi de guerriller temible.
¿A què vindría entretenirme en contar a la menuda una reula d'accions que si be contribuhían a adobar el terreno pera la catàstrofe final, atrofiant els bons instints y creant una atmòsfera d'odis y venjanses, poch contribuhían de moment a donar ventatges ni a uns ni a altres? Si en Rafel va atrapar y sorpendre als trabucayres prop de ca'n Pujol de Rocabruna, prenentlos algunes armes y matantne un y al Grau d'Escales feu cosa consemblant fent un presoner que fusellaren en peus sens ni tan sols ferlo declarar, no fou sense tenir alguns ferits, algun dels quals morí, y a les envistes d'Albanyà tan descuydat estava, que de poch me'l xarpan; allí una bala li foradà la manta. Aquell día a n'en Rafel li tocà fugir y l'Ibo li cridava:
— ¡Atúrat, malehit carcamal, que't desfaré les calses!—
Ell, ressentit del amor propi, se deturà y llarch rato estigueren desfiants incitant l'un a altre a avansar sol, cosa que no feu cap d'ells perque ni l'un ni l'altre tenían confiansa en la llealtat del contrari. Als pochs díes, en terme de Corsaví, era l'Ibo que fugía perseguit per en Rafel que li cridava:
— ¡Detúrat ara, que me les cordaràs les calses, malehit ruch de sinia!—
Tot axò m'ho contava en Rafel trayent foch pels caxals, ab cert gust meu, ja que'm feya pler tot lo que podía extrènyer els llassos de solidaritat ab la meva causa.
Tota aquella ala de montanya estava aterrorisada, fentshi la vida poch menys qu'impossible, donchs els trabucayres ab tot y la persccució de qu'eran obgecte, aprofitavan tota ocasió pera donar un cop de mà, no dexant rès per vert. Sorprengueren y segrestaren a n'en Gonfau de Beuda y al retirarse per la collada del Freu, toparen ab l'Arbós que, tirantsels a sobre, rescatà'l presoner..... cusit a punyalades. Els d'en Rafel trobaren a un trabucayre que de tant fadigat s'havía adormit sota una ombra y allí'l dexaren clavat sens ni donarse la pena de despertarlo; en cambi als pochs díes trobaren un de sos companys, que, sorprès en una feyna imprescindible, allí l'havían dexat mort en la matexa posició. Però lo que feu el pes, dexantnos esborronats a tots per les circunstancies que l'acompanyaren y posant al Arbós a la desesperació, fou la mort del Arbosset, que li deyam, un brau minyó molt agradós, nebot de aquell, per quines infiuencies servía en la matexa esquadra y li feya de secretari, d'ajudant d'ordres y d'assistent alhora.
Succehi qu'un día l'envià pera una missió delicada y al vespre no tornà com era convingut. No'n feu encara ell gran estat, perque'l xicot era llest y capàs de desexirse de qualsevol compromís; però al següent día, no compareguent tampoch, comensà a alarmarsen y manà buscarlo inútilment; al tercer día ja adquirí la certitut d'una desgracia, dolentsen vivament, malgrat son caràcter fredament reservat. Sobretot se penedía d'haverlo enviat sol en semblants circunstancies, si be que era'l minyó qui s'havía obstinat en no admetre companyía. A la matinada del quart día rebé confirmació de la mala nova; s'havía trobat el cadavre del malaurat jove als quintans de part d'avall de ca'n Principi. Allà'ns dirigirem seguint calladament els passos del subcabo, qu'estava tan feréstech y tètrich que ni per un consol ningú gosava atansàrseli. Al entrar al solell a les envistes del màs hont ens dirigíam, ja vegerem als límits del conreu un petit grupo de gent; entre ells hi havía una parella de mossos que semblava donar guardia a una d'aquestes munyoques que guarnexen els pagesos omplint de palla unes calses y un gech, subgectantles a una creuera de fusta, al obgecte de salvar les panisseres de les embestides dels aucells. Al serhi més aprop, vaig observar que l'espanta-pardals qu'axarrancat de cames y ab els brassos extesos se destacava negrós sobre la nota groga de les panisseres madures, duya'l trajo de les esquadres y desseguida vaig ferme compte de la cínica befa del Esparver. Però encara'm quedava curt, perque aquell malvat sempre pre feya bons els pitjors judicis que es poguessen fer de la seva mala àmima. La burla era més luctuosa, donchs era'l propi Arbosset el penjat a la picota. Fermat pels brassos y pel coll a la creuera, les cames li penjavan esllanguides sota un ventre enorme, inflat pels humors en descomposició. El clàssich barret de copa s'aguantava a plom sobre'l cap caygut de cayrell sobre'l muscle. Ab les galtes y'l nas penjantli cap a un costat, els ulls mitx oberts y guerxos, la boca mitx badada y torta, ensenyant les dents d'entre les que, pera més befa,'n penjava una grossa pipa, feya la ganyota més dolorosament estrafalaria qu'imaginarse puga y l'espectacle era un conjunt d'un ridícol tan extranyament tètrich, que feya venir tremolament de cames y regirava les entranyes.
L'Arbós s'avansà solemnement barret en mà fins al cadavre, dexant un rastre per la panissera, que li arribava a la cintura; de primer entubi, li llevà'l barret y la pipa que llenshà ab moviment nerviós per la esquena; axí'l contemplà un moment tremolantli la barbeta ab moviment convulsiu vulsiu; després li tirà'ls brassos alcoll y s'ajuntaren les dues cares que tan de mort semblava la una com l'altra.
Dos dels seus subordinats l'obligaren a la forsa a desfersen, fentlo seure al marge, y mentres altres despenjavan el difunt, ell arrencà una mena de plor petit y extrany com el de qui no'n sab perque no ho ha fet may. Qui més qui menys, plorava tothom.
Tothom menys jo; menys jo, sí, qu'ab les entranyes regirades y fetes malver, encara semblava trobar un principi de consol pera ma moral pervertida, ab el dolor d'aquell home a qui sempre havía trobat ferreny y axut com les roques de Bestracà.
— ¡Ara sabràs, cor de gel,— me semblava dirli,— ara sabràs lo qu'es sentir l'ànima carbonisada de dolor, patir fam y set de venjansa y donar punyalades al vent!
| Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu) |