La punyalada/Capítol XVI

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


XVI


 —El meu plan,— ens deya l'Arbós, ab una mala cara com un roch girat,— era de poca fressa y esperar ab la paciencia de Job el moment oportú de donar un cop de mà ab seguritat. Vosaltres l'heu malmès ab la vostra impaciencia y al Ase, qu'era un bon trumfo, podeu ferli un nus a la cua; ja cuydarà ell de no ferse més present. L'hostaler de la Frau y en Pere de les Baumes, qu'eran dues lloques que ben apexades podían donar algun rastre, també'ls heu espantat senyalantlos ab el dit. ¿Vos creyeu que mancàntloshi aquestes lloques se quedarà desamparat de confidencies? ¡criatures! Lo que farà, serà tenirles més dissimulades y més fines, fent més difícil la seva perscució.
 —Però, compreneu vos,— vaig saltar jo, exasperat pel to fret y calculista del subcabo,— si'l qua li roban lo únich qu'estima al món, pot aguantarse setmanes y setmanes esperant que li baxen del cel? Si aquest home hagués passat a mata degolla a mitja comarca, si m'ho hagués cremat tot, dexantme ab la roba de la esquena y m'hagués bofetejat y garrotejat, podría encara trobar en mi la fortalesa y forsa de voluntat suficientes pera esperarme mesos y anys, ab la paciencia de la lludriga, que's posés a tret de la meva grapa, pera tenir l'immens goig de rabejarme en la sanch aviada del seu cos encara viu; mes ara lo que m'ha robat y's reté, es l'ànima de l'ànima meva, lo qu'estimo més qu'a Deu.—
 L'Arbós se parà a mirarme com extranyat del meu exaltament. Sa mirada freda prengué alguns llunyans reflexes de piadosa llàstima.
 — Tot ho comprench, minyó; y perque ho comprench me fas més llàstima encara. L'Esparver t'ha robat l'ànima y jo crech que ja abans l'altra t'havía robat el seny. Ab tot, ja veus quin axech n'has tret de les teves impaciencies; les setmanes han transcorregut igualment y la paciencia la necessitas encara més qu'abans. Per lo demés, la noya, que ja sabs que l'Esparver no la vol pas pera ferne diners, es ò no es lo que tu creus; si ho es, lo mateix se tindrà ferma un día que cent, y del contrari, ja n'han passats massa pera que t'hagi fallit. Sortosament que encara no erau casats.—
 Tal raciocinar era propi del vell solter, qu'ha passat la vida ab preocupacions de mena que li feyan calificar de futeses els encaparrinaments de joves y que sols per sa missió, que desempenyava a tota conciencia, de protector de vides y bens de les families, arribava a concedir importancia als amors arrecerats a la llar. ¡Sortosament qu'encara no erau casats! lgual que'l comprador qu'ajustant el preu d'una ampolla la veu ferse a miques en mans del vidrier, exclama: ¡menos mal que encara no era pagada! Més conexedor de les malicies y egoismes que de les tendreses del cor humà, trobava bava be basar sos consols en el rebaxament de les causes que motivavan el desconsol.
 Y era home d'innegable bon cor, l'Arbós, mes ses paraules de gel me feren mal en cantitat deu vegades superior al conhort que's pensava donarme. ¿Per què me l'havía de presentar el dilema de si la Coralí era ò no era lo que jo creya? massa que'l veya apuntar jo, allà lluny entre los negrors del meu pessimisme, per més que procurava foragitarlo com a un gripau repugnant.
 Assegut per terra vaig comensar a picarme'l cap com un orat, entre mitx d'un cercle d'amichs cap baxos y callats, un si es no es admirats de tals accessos, fins qu'en Pep, l'únich que'm comprenía, se m'acostà y passantme'ls brassos per sota les axelles tractant d'alsarme,'m deya casi a cau d'orella:
 — Albert, sigas home, pas criatura, redeu; fèste compte qu'encara hi hà rès perdut, sinó lo que tu hi espatllas ab tes rabequeríes de noy; es que no ha arribat encara l'hora de ferli gitar la llenga y descapdellarli les tripes a n'aquell dragó de Sant Jordi, mes no't manqui coratge, que de bons brasons pera ajudarte no'n mancaràn pas ¡redeu!—
 Aquest bon amich, sortintse de son temperament, d'ordinari bondadós y pacífich, recordantme discretament el calificatiu de mitja femella que m'havía aplicat l'Esparver poch abans, tocà la tecla que'm calía pera tornar a ser home. Vaig redressarme y emprenguerem la marxa cap a Ribelles, mentres l'Arbós, com reprenent el fil d'una conversa interrompuda,'m deya ab accent que procurava fer bondadós:
 — Endemés tornanthi, no li girèm el cap enrera, Deu nos en guart d'un ja està fet; fèmse càrrech de qu'ara'l galliner ja està esvalotat y no cal anar ab tants miraments; reunirèm gent y donarèm una batuda seria segons el vostre sistema.
 De fet, l'endemà mateix envià un parte a Girona solicitant reforsos. Desgraciadament el Govern, qu'estava allavors preocupat ab no sé quines entremaliadures d'Espartero, se limità a enterarse de si'l cabecilla Esparver, tenía caràcter polítich, y assegurat de que sols era un bandolero ro, li semblà que no era pas cosa del seu cuydado. Tambè's dirigiren algunes comunicacions de caràtcter particular ales autoritats franceses de la frontera, ja qu'ab molt fonament se suposava que part d'all'à de la ratlla, hi tenían bons amagatalls y bones lloques y s'hi refugiavan en cas d'apuro. També'ls francesos anavan una mica trasbalsats ab llurs coses polítiques; ademés mentres els trabucayres (y axò ho tenían aquests ben present) no fessin malvestats en llur terra ni's dexessin veure ab armes y en sò de guerra, no s'hi encaparrinavan gayre ab nostres miseries.
 En resum, qu'un día l'Arbós ens reuní y forsa apesarat ens contà que ab molta dificultat havía pogut reunir mitja dotzena de números y encara no estava segur de si'ls hauría de retomar desseguida a llurs respectius cantons.
 Si vosaltres no podeu pas reunir una vintena de sometents, no d'aquests de toch de campana que surten sense gech a engegar trets a les alzines, sinó minyons ben decidits, del vostre tarannà, lo qu'es ab el Govern vern no cal contarhi, altres maldecaps te ab els lladres de ciutat.
 — No pas una vintena,— digué en Rafel,— però una brava colla'm penso que sí que la trobaríam, si no fos que .....
 — Una vintena també y més si'n calen,—interrompé en Pep sempre optimista.
 D'axò ja n'havíam parlat abans de que l'Arbós ho apuntés, al veure que l'auxili del Govern no exía per cap cantó. Justament les circunstancies hi ajudavan, perque'l petit contrabando, qu'era la vida del país, era mort desde que l'Esparver l'havía donada en saquejar als paquetayres, midantlos pel mateix raser qu'als mercaders y propietaris. Axò suposava la vaga forsosa d'una mena de gent que passan una part del any engandulits per les tabernes, sense que per rès del món els fesseu doblegar la espinada sobre la fanga ni la esteva y l'altra part montant cingleres y ports sense camí ni carrera, carregats més qu'uns ases, sota un sol d'Agost que'ls fon el cervell, ò sobre quatre pams de neu que'ls refreda fins l'ànima. Part d'aquests bramavan contra l'Esparver, no per escrúpols del seu ofici, sinó per dignitat de cos, ja que no s'havía vist may que'ls trabucayres molestessin als contrabanders, molt al contrari que prous vegades s'havían donat ajuda la gent d'abdós oficis, que per rahó de tals se consideravan si nó germans, per lo menys coma cosins. Aquesta circunstancia prou l'havía notada'l faristela del Arbós, que se'n fregava les mans retraguent el qüento de la guineu.— Per aquí caurà l'Esparver,— deya ell.
 — Prou les trobaríam,— repetía en Rafel,— fins una vintena de bones escopetes, però .....—
 Aquest però ..... se refería a que aquella gent no'ns ajudarían sinó a jornal. Era qüestiò, donchs, de diners, però .....— ¿d'hont surten aquests?— tornava en Rafel.
 — Axò vosaltres ho sabrèu,— feu l'Arbós ab son to de veu fret.— Jo no'n tinch pas y si'l Govern no m'envía homes, menos m'enviarà diners. Lo únich que puch oferir son armes y municions, que no es poch.—
 En Pep rompé'l glas, manifestant que tot lo que tenía ho donava y, si necessari fos, vendría la casa. ¡Quin cor més gran el d'en pobre Pep! En Rafel declarà que'l rascarnos la butxaca era l'únich medi qu'hi havía y si no l'havía exposat era perque volía qu'un altre l'avansés, però que no's quedaría pas endarrera. Jo, no cal dirho, el més interessat de tots, vaig regraciar desde'l fons del cor les generoses ofertes de mos companys, manifestant que sols quan hagués apurat els meus possibles, acceptaría els seus sacrificis.
 Resolt aquest punt, l'Arbós reprengué les cartes. En un santiamen feu la llista de gent ab que's podía comptar y's calculà lo que pujaría un mes de manutenció. De tal manera, sumada aquesta gent ab la del Arbós, se trobà que'ns aniríam a reunir cap a trenta cinch homes, sense contar els que, de bona voluntat y fòra de soldada, en moments donats podrían aplegarse.
 Era alguna cosa y prou se li conexía al Arbós la satisfacció ab que s'imaginava ja quefe indiscutible de tal exèrcit. Prompte hagué deliniat el seu plan. Se formarían dos cossos, l'un a ses immediates ordres y l'altre a les d'en Rafel, a quals qualitats de organisació y energía feya justicia, posantli al costat un dels seus mossos de confiansa ab quatre números més, no sols pera donar més consistencia a la divisió, com a soldats vells, sinò pera donarli oficialitat ja que legalment figuraría aquest com a quefe. En Pep y jo quedavam en llibertat d'anar ab un ò altre cos. Vaig prou entendre que comprenían qu'a mi no podrían subgectarme a disciplina y m'agregava un company de confiansa que'm vigilés. No vaig pas ofèndremen, ans al contrari, vaig agrahir la delicadesa de llur procedir.
 Al cap de pochs díes, ja eran un fet tals progectes, ab poques variants. Ab l'oferiment d'una bona soldada, de gent no'n mancà'y més n'haguessim volguda. La perspectiva d'una vida mitx de trabucayre, sense'l perill de la forca, temptava a molts, però la prudencia del Arbós limità'l número d'escullits.
 No ho he entès may lo que's proposava l'Esparver persistint en mantenir ses posicions malgrat la creualda da que li venía a sobre, com no fos efecte de son caràcter altiu y fanfarró, que sempre'l portava a despreciar al enemich, ò potser una afecciò de la seva carn superior a tot càlcul, que l'impedía d'allunyarse y l'obligava a rondar entorn d'ull obgectiu que l'atreya; la Coralí, per exemple; aquesta explicació hi donava jo ab el cor corcat de gelosía. Lo cert es que, igual qu'un conill enverdissat, desde los montanyes de Darnius fins a Rocabruna, anà donant toms sense que fos possible foragitarlo d'allí.
 Y que no fugía pas sempre, sinó que sovint plantava cara y aprofitava'l temps pera donar algun cop de mà més ò menys afortunat. Saquejà al Pinós y'l Cantarell, segrest'à a n'en Sala de Santa Bàrbara y a n'en Vila de Talaxà y despullà fins de la camisa a alguns marxants y paquetayres a la menuda que's creyan salvaguardats per la ptopia insignificancia.
 Encara feu més; per aquells díes cobrà'l rescat d'en Cruells de Bigues, al qui portava ja près desde quan la corría per Collsacabra. La operació se feu en el casinyot de sobre del pont de Vlentí, quasi a les barbes del Arbós que no n'hagué esment fins que rebé avís de que'l près era llibertat y esperava en dit casinyot la tornda del fidel sirvent portador de les unses, que, segons pacte, havía hagut de constituhirse près, seguint al Esparver per espay del temps que aquest conceptuà necessari pera asseurarse de que no se li havía parat cap ratera.
 L'Arbós se posà fet una furia y volgué personarse ab el segrestat y ferem vía cap al molí. Jo'l seguía ab la esperansa de recullir del lliberat alguna noticia de la Coralí, però aquella entrevista'm fou desagradable per diferents conceptes. Trobarem a n'en Cruells sentat sobre'l jas d'una cambra rònega hont descansva quan varerm arribarhi. La roba de recambi que'l masover a prevenció li havía dut, ballava sobre sos cos emmagrit per les miseries y les privacions. Sa cara arrugada y terrosa, sombrada d'una barba grisa, arranada a tall d'estisora, desaparexía, quasi, sota una barretina musca que se li enfonzava fins a les orelles, dejús de la qual apuntava, com un ribet d'un blanch brut, un estrenya-caps garrotat ab forsa entorn del cap. Semblava un captayre vestit de dexes. Efecte de son llarguíssim captiveri, estava traspassat y com mitx entontit, costantli gran esfors conjuminar les idees y formular les paraules.
 L'Arbós, en qui sota de la escorsa del bon taujà hi aparexía avegades el mal humor despòtich del soldat, estigué ab aquell infelís, destrempat y inconvenient com no l'havía vist may ab ningú. Li parlà a crits, amenassantlo fins de denunciarlo als tribunals, per sostenir tractes ocults ab els criminals, proporcionàntloshi diners qu'a més de dalshi forsa els enllepolían en el crim, enlloch de posarse d'acort ab l'autoritat pera procurar sa captura y son càstich.
 Els ulls del pobre home relluhían febrosos sota l'estrenya-caps y sos llavis tremolavan. No arribà a pronunciar cap paraula, però jo vaig prou llegirla en son posat d'amarguíssima protesta, la seva resposta, qu'era ni més ni menys que la matexa qu'estava a punt de despenjarsem dels llavis.  Ja no manca sinó qu'aquesta Justicia, que'ns cobra'ls ulls del cap per una protecció y amparo de bens y persones que'ns queda a deure, encara'ns vinga a fer càrrcchs, si un día'ns escapem de los urpes dels facinerosos, que no sab castigar, dexanthi la camisa per no dexarhi la pell.—
 Me commogué una frissada de rabia, mes quan vaig veure qu'aquell infelís vensut de la desgracia,— a quí la suspirada redempció se li presentava a més de tardana acompanyada dels espectres de la pèrdua de la salut y dels interessos, la miseria tal volta pera ell y'ls seus,— allargava per tota rcsposta les mans y alsava els peus, mostrant al seu acusador, representant de la justicia oficial, les horribles masegadures y verdanchs, senyals punyentes de les tortures del seu captiveri, aquell primer sentiment se'm tornà una compassió fonda vers aquell desgraciat a qui mirava com la estampa de mi mateix. La sola diferencia consistía en que a n'ell les penes de l'ànima se li traduhían en horroroses nafres de la carn; axís y tot, encara'l coilsiderava més sortós que jo.  L'Arbós, que no'n carexía pas de cor, sinó quan exercía de soldat, se retirà un si es no es confús y jo vaig aprofitar la ocasió pera tractar inútilment d'indagar quelcom de la Coralí. Rès sabía; se cregué que's tractava d'una filla meva.
 — ¿Vos han pres una noya? — digué ab sa petita veu malaltissa;— ja us planyo a tots dos!— Y encara en sos ulls hi lluhí una mostra de pietat que m'arribà a l'ànima; ¡es tan punyenta la compassió d'un desgraciat!