La punyalada/Capítol XXI

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


XXI


 El mar de Roses comensava a inflamarse ab les primeres vesllums de l'aurora y del fons dels avenchs comensavan a alsarse les boyres matineres pera gaudirse uns moments joguinejant ab els cap-brots de les boscuries y ab els talls y morrots de les cingleres, tot esperant que'l sol se les mengés, quan comensaren a arribar escamots de sometents qu'a posta havía citat l'Arbós pera un cas de necessitat. A tots se comunicava l'alegria per el bon èxit de la operació realisada y s'alegravan més quan sabían que hi havía quelcom per fer, majorment quan aquesta feyna's presentava tant descansada y sense perill.
 L'Arbós, ab tot, comensava a frisar perqué'ls d'en Rafel qu'havían de tapar la exida de l'altra banda no donavan senyals de vida y encara que la escapatoria per la part d'allà era molt problemàtica, per ser la sortida, d'ella mateix, més perillosa y difícil que per la banda d'assí, ab tot be calía suposar qu'ho intentarían els desesperats que quedavan ab vida, al veures tan apretats entre l'escon y la paret. Potser ho estavan intentant ja, perque feya estona que havía cessat l'axanés de crits y renechs que's sentía suara per l'indret de la còva. Ara sols se sentían el panteig y enguniosos gemechs d'algun qu'altre ferit qu'havían quedat a dalt ò penjavan emmatissats pels rellexos de la cinglera.
  Ja parlava l'Arbós d'enviar gent pera subsanar la falta incomprensible d'en Rafel, per més qu'ab la marrada qu'havían de fer, calculavas que trigarían més d'una hora en arribarhi, quan se sentiren alguns trets per aquell indret. La gent que'ls engegava no's veya pas, encara que ja clarejava, però s'oviravan les fogonades qu'anavan de dalt a baix. Més tart, els fins de vista s'adonaren d'algunes taques negres arrapades a les roques com sargantanes; algunes s'estimbaren tocades sens dubte per les bales que'ls engegavan desde dalt els d'en Rafel, altres anaren baxant y poch després se sentí de nou dins la balma l'axanés de moments abans.
 Allavors l'Arbós, considerà arribat ab la llum del día'l moment d'acabar la batuda y fent avansar els mellors tiradors per les puntes de les roques que s'encaravan millor ab la còva, per lo qu'alguns degueren fer martades de molta consideració y ascensions de verdader perill, se disposà a fer fusellar a aquells infelissos sense cap mica de pietat, per més qu'enviavan alguns congoxoses veus de clemencia.
 —¡Per què perdonarlos!—contestà secament l'Arbós, al interrogarlo sobre'l cas. —¿Creyeu que son aquesta purria tropes organisades pera donàrloshi cuartel? A més de que la lley de bandoleros els condemna a mort pel sol fet d'agafarlos ab armes agredint a l'Autoridad. Be val més exterminarlos aquí que no portarlos presos perque'ls fuselli un altre després de passarne jutges y advocats ab declaracions y romansos que qui sab Deu lo que'n sortiría. No n'estalviarèm pochs de maldecaps a n'ells y nosaltres!—
 L'esperit de venjansa que respiravan les cruels paraules del subcabo no'm feu fret ni calor, però'm contrarià en gran manera, per quant m'impossibilitava d'encararme ab l'Ibo, si es qu'encara era viu, com era'l meu més gran desitx, y sobre tot d'inquirir noticies de la Coralí, que malmesa ò nó, obsessionava com may el meu pensament.
 — ¡Permetèume, al menys,—vaig dirli, —embestir la còva pel corriol, acompanyat de qui vulgui seguirme!—
 — ¡Dich que nó!- feu ell ab imperi. —No vull qu'aquesta lladregada costi una gota més de sanch; ni tots ells valen una tantícula de la que ja ens han fet vessar.—
 Y girantme la espatlla,'s dirigí a donar les darreres ordres pera la fusellada final. D'ella vaig serne testimoni passiu, sense qu'aquelles escenes de bestial carnatge m'arribessin a sustreure del ensopiment en que havía caygut, ensopiment tant més incomprensible, per quant allò be semblava la realisació plena de les meves cobejances de tants y tants mesos de febrós estat. ¿Seria qu'en mitx d'aquell terrabastall de trets, crits y malediccions no hi sentía bategar l'esperit del meu mortal enemich, l'únich que semblava tenir el poder d'alsapremar mes potencies, com abans l'havía tingut de subjugarles? Nó, no hi era l'Ibo entre aquell capdell de miserables, que no sabían defensarse ni morir com homes, sinó com estúpits escarbats. O l'Ibo no hi havía sigut may ò be havía mort dels primers, perque ja ben aviat s'havia notat la carencia absoluta de fermesa pera sostenir una situació qu'encara que desesperada, podía ferse pagar ab sanch.
 Sols tres ò quatre's mostravan coratjosos, foguejant desde trinxeres improvisades ò amparantse en els rellexos de la boca de la còva, però els d'en Rafel avansantse tant com pogueren els descubrían quan foguejavan a n'els nostres y quan volían fer foch contra aquells era als nostres a qui paravan blanch; axís anaren callant l'un després del altre ab el silenci de la mort, quan els pochs que quedavan s'eran refugiats al darrer replech de la còva hont les bales no hi podían entrar. Mes ni axò'ls valgué, perque'l dimoni del Arbós, que totes se les pensara, feu repartir unes quantes dotzenes de bales de ferro qu'engegades dret a l'ampla boca de la tuta, tornavan a sortir brunzint, després d'haver recociat els darrers recons. Axís acabaren els darrers senyals de resistencia y l'Arbós manà alto'l foch, quan uns quants minyons emprenían el corriol dret a la còva ab l'arma engaltada y la teya entre les dents. Jo vaig córrer per ajuntarmhi, però quan arribava a la còva, ja feya estona qu'ells hi eran y havían fet nèt de tot; ningú respirava. Semblava una conjura pera que no tingués ocasió d'interrogar a ningú sobre lo que més me dalía.
 El quadro qu'allò presentava era per esborronar a qualsevol; per poch qu'un se descuydés, xipollejava ab la sanch de que'l sol estava amarat; els cossos morts hi eran els uns sobre'ls altres. Ja pel camí se'n trobavan alguns y altres jeyan en la petita plataforma qu'hi havía al peu de la còva, a més d'alguns que se'n vevan sobre l'abim, retinguts pels alzinalls y brosses, y altres que se'ls ovirava estimbats al fons. El que no aparexía per enlloch era'l del Esparver, per més que tothom el buscava y jo més que tots.
 La gent s'anà aplegant allí y's veya a tothom près d'esborronament devant de tanta carnicería. Fins l'impertorbable Arbós n'aparexía mitx tafarejat a través de la seva màscara de ferro. Mentres s'ocupavan ab el seu secretari en redactar el parte, donà ordre de recullir y registrar tots els morts. No n'hi havía casi cap que portés cosa que valgués cinch xavos, llevat de les armes, ganivets y pistoles ronyoses, de les que molts n'anavan carregats. Molts eran els que duyan rosaris, escapularis y medalles, com també obgectes de superstició. Els cadavres eran recullits amuntegats al fons de la còva. Els que penjavan dels matolls del espadat y se'ls pogué pescar passàntloshi una baga corredora al coll ò la cama, se reuniren ab els altres; els que ni axís pogueren ser recullits, ab l'ajuda de llargues perxes ò a cops de pedra se'ls acabava d'estimbar pera recullirlos després al fons del rieral.
 Quedava un infelís ferit sobre un petit relleix a tal distancia que de cap modo era possible recullirlo y desde les primeres hores se lamentava a grans crits, demanant que'l rematessin, però qu'abans li donessin confessió. Alguns sometents havían intentat rematarlo tot seguit, mes l'Arbós, que desde primera hora havía enviat a buscar al rector de Talaxà, s'hi oposà. Mes com la distancia era llarga y s'havía de contar ab l'anada y tornada del recader, se passaren hores sentint sempre la esgarrifosa lamentació d'aquell desventurat clamant confessió entre mitx d'ays y renechs.
 Molts dels presents lo conexían y també'l conexía jo: era l'Avi,'l més vell dels facinerosos de la montanya, conegut per sa llarguíssima vida de crims y per sa extranya barreja de maldat y dcvoció que'l feya omplir de ciris y presentalles la ermita de Sant Pau. Aquesta circunstancia feya que alguns se permetessin bromejarhi desde dalt fentlo exasperar, però ]'Arbós qu'ab tot y son temperament corgelat y fins cruel tractantse de trabucayres, en qüestions d'aquestes era serio, hi posà prompte la mà.
 Jo anava desesperantme, perque ab tot y aquella desfeta del enemich, la meva causa no avansava ni un pas. Ni aparexía per enlloch el cos del Esparver, ni m'havían dexat medi d'inquirir per boca de cap d'ells son parader ni'l de la Coralí. No'm quedava més que'l pobre Avi, que capolat de cames y brassos, jeya al relleix. Ja l'havía interrogat abans, mes ¿quí li parla a un home, aclaparat pel dolor y la febre y exaltat per les xanxes d'altres poch menys malvats qu'ell? De més a més, com per causa de la gran distancia en que's trobava se li havía de parlar a crits... Ab tot, vaig intentarho y posat de boca-terrosa per no agafar goles trayent el cap pel tall de la cinglera, comensí a cridar, fent corn ab les mans.
  —¡Avi! ¡oh l'Avi! escoltèume, vos tinch de parlar.—  — Qui'm crida? — feu ell entre gemech y gemech.—¿Què vols dirme? sàpigas que ja ho tinch tot, no més demano confessió per l'animeta y en acabat un bon truch al tupí y prou, que ja s'ha acabat l'Avi del dimoni que s'us endugui a tots.
 —Escoltèume, l'Avi, ja us confessarèu, vos ho prometo; el rector de Talaxà està per arribar, peró abans escoltèume una pregunta y responèu. ¿Me conexeu, l'Avi?
 —¡Què redimoni't tinch de conèxer! deus ser un patuleya com els altres, ¡mal llamp vos esberli a tots! a ningú conech no més que les meves maldats de tota la vida y que'n tinch de fer un present al confessor si vull salvar l'animeta! ¡redeu! y tinch tots els dimonis penjats a les cames que m'cstiran, ¡ay! ¡ay! confcssió per pietat!
 —Escoltèume, l'Avi; jo som l'Albert, sabeu? aquell a qui l'Ibo n'ha fetes tantes ¿ho teniu entès? Donchs be, jo faré per vos lo que pugui, però m'heu de dir que s'es feta la Coralí; ahont para.
 — ¡Què ho sé jo hont es ni hont para aquella gata bordissenca! m'en cuydava pas jo de les barjaules; anys hà qu'havía fet a tots per aquest cantó, tantdebó per l'altre! Perdonèume, Deu meu; Sant Pau, primer ermità, siàume bona ajuda!— Y ab la única mà que li quedava sencera, se donava punyades ai pit que ressonavan per la cinglera.
 Jo sentía a la cara foguerades de vergonya y rabia, però retenintme, wncara vaig tornarhi.
  Y prou qu'ho sabeu vos hont la vareu portar, Avi del dimoni; vos hi erau al molí aquell día, prou qu'ho sabeu què n'ha fet l'Esparver. Diguèumho, que si a l'hora de la mort no voleu fer una obra bona, axis vos enrossin tots los dimonis del infern, que per vos no hi haurà ni confessió, ni absolució.
 —Te dich que no'n sé rès d'aquella mossa, ni l'he vista més desde el dia dels funerals del teu sogre; pregúntaho a n'en Mascoll, que'm penso que hi tenía que veure, ò al boch del Esparver, si'ls dimonis no li arrossegan ja'ls ossos. No'n sé rés, t'ho jur, sinó que'm moro ple de pecats ¡redeu de Deu! y còm ho faré jo, pobre de mi?.. ¡ay! ay!.. y encara no ve aquest dropo de rector, axís se colltrenqués, ay... ay i.....—
 Desesperat y aburrit d'aquell estúpit parlament, que llevat de mi feya riure a tothom, vaig alsarme ab tota la intenció d'enviar a n'aquell miserable un còdol que li acallés per sempre'l dolor dels seus pecats, quan vegí arribar al rector de Talaxà, un vell escardalench y fort que, transitava pel viarany igual que per una carretera. L'Arbós s'alsà a recèbrel y després de donarli'ls bons díes y havent preguntat aquell qu'es lo que hi havia que fer,
 — De moment, poca cosa; — respongué aquest, perque aquesta canalla's juga'l tot pel tot y fan igual que'ls gats de bosch, esgarrapan tant com tenen vida; no més aquí baix a mitja cinglera n'ha quedat un de penjat, qu'encara renega tot demanant confessió. Després ja parlarèm del enterro de tants cossos; els d'aquí dalt deuen ser de vostè y els de baix de mossen Geroni. Donchs, jo de vostè,'ls tapiaría tots al fons de la còva; enlloch poden tenir millor ninxo, com ja diu que's va fer una altra vegada.
 —Ja'n parlarèm ab el batlle,—feu secament el Rector, tot dirigintse al indret de la cinglera d'hont pujavan els clams del Avi.
 — Escoltèu, bon cristià;—va cridarli,—¿voleu reconciliàus ab Deu? jo som el ministre del Senyor.
 — ¿Que si vull! a vos esperava, — respongué l'altre ab un fervor extrany, hont més qu'arrepentiment s'hi reflexava la superstició de la seva ànima bestialisada.—Mirèu, senyor Rector, jo som l'Avi de tota aquesta murrialla, tan corcat de dins com de fòra..... Jo ja volía retirarme, perque som vell y ja volía donarme a fer bones obres, quan m'ha succehit aquesta desgracia.
 — Escoltèu, ja us n'arrepentiu d'haver ofès tant a Deu? ja sentiu un verdader dolor .....
 — ¡Redeu, si'l sento! tinch les cames y brassos capolats, el cap mitx badat y ademés una bala al ventre...ay... sembla que tinch tots els dimonis penjats al cos que m'estiran... donèume confessió y enllestíu, que pera després l'Arbós ja'm te promesa la caritat de quatre bales que'm treguin d'aquest infern... —¡Esperèu, esperèu! jo us tinch de veure y vull que vos me vegeu a mi,—feu lo Rector ab calma, però contrariat per lo extrany del cas en que's trobava; y girant la mirada en rodó com qui cerca quelcom, digué als que'l voltavan:—No tindríau pas una corda ferma, minyons?—
 Se n'hi presentà una que se la feu lligar al cos y, avansantse a rossegues sobre'l tall del cingle,'s colocà en una posició esferehidora casi sospès sobre l'avench, aguantantlo alguns per l'altre extrem de la corda, que seguidament fermaren a la punta d'una roca; allavors feu senyal de que's retirés tothom.
 Ja l'Arbós per respecte al Sant Sagrament havía ordenat que's fiqués tothom al fons de ia còva qu'estava a una respectable distancia. La veu del confessor no's sentía, però la del penitent, més forta del que may podría suposarse exint d'un cos tan vell y atrotinat, ens venía acanalada per la gorja de nostra esquerra, sentintse ben pel clar el comensament d'aquella confessió original. El Rector l'invitava a reconcentrarse y excitarse a compunció resant la pecadora. ¡Què sabía aquell infelís de la pecadora! per ell, confessarse era senzillament vomitar als peus del confessor tota la immundicia de cinquanta anys d'una vida de crims y de cràpula y a axò anava sense més espera.
 Esgarrifats nosaltres matexos d'aquella mena de violació, encara que involuntaria, del secret del confessionari, de la que, per la especialíssima situació en que'ns trobavam, ni podíam sostrèurosen, l'Arbós comensà a resar en veu alta parenostres pels difunts allí extesos. Tots seguíam, mes els parenostres s'ensopían, les veus s'abaxavan y per sobre d'elles suravan sempre'ls accents esquerdats del Avi que feyan ressonar les cingleres ab relacions de pecats espantosos. Allavors l'Arbós, imitat pels demés, adoptà un altre sistema. Cullint atmetlles de les despreses de la roca, una per cada mà, les feyan petar batent de mans, formant l'acompanyament de la cansó allayors en boga entre la gent de milicia:
 Si Zurbano murió fusilado
 no murió como vil y traidor
 que murió con la espada en la mano
 defendiendo la Gonstitución.
 Jo estava fet un ximple, víctima d'una mena de fascinació extranya. Era tan extraordinari y tan fòra del cas tot lo qu'estava veyent desde un ramat d'hores ensà, qu'havía arribat a perdre la conciencia de mi mateix, dubtant de si era viu ò mort, si era víctima d'un somni febrós com els que tan seguidament me prenían ò si realment era allò una realitat. Sentía una mena de capolament moral, com un cruximent de totes les entranyes. El cervell semblava funcionar sols per virtut d'una excitació contínua de les idees extravagants y incongruents, que'l furgavan, igual que'ls cuchs rosegan una materia morta y en plena descomposició. Aquell calvari de la nit passada, plena d'emocions extranyes, yab aquella corrua fantàstica d'homes ab la camisa fòra de les calses guiantse per mútuus tocaments com les cuques funeraries del bosch; aquella fusellada mortal per damunt de les timberes; aquell degotall de sers humans estimbantse per les goles del avench com ovelles acorralades pel llop; aquella impassibilitat general devant de tal carnatge; aquelles penjarelles de cossos per les verdisses degotant la sanch per l'espadat com bots de vi foradats; aquell infelís retingut a n'el relleix ab els ossos picolats y les carns despedassades, no quedantli sencera més que la veu pera clamar, renegant, per la salvació de l'animeta; aquell sacerdot lligat ab cordes a dalt del cingle pera escoltar una confessió que semblava sortir del fons del infern, y per final aquell recull de gent d'armes, durs com les penyes que trepitjavan, ab el seu capitost de cor gelat y cara ferrenya, cantant ab armonía ingrata cansons estúpides, tot xipollejant per bassals de sanch y batent de mans pera defensarse del sacrilegi de la violació del secret del confessionari; tot eran impressions massa insòlites, massa desprovehides del sentit de la realitat pera que pogués soportarles impunement una naturalesa tan emmalaltida com la meva per un período llarch y agudíssim de terrible tensió d'esperit y macerada per un empresonament de molts dies al fons d'una còva, sens més abstracció que les propies cabories. ni més consol que'l pessimisme y la desesperació. A vegades me semblava estar subgecte a un de tants somnis tormentosos y extravagants com en mes hores de repòs forsat venían a afegir llenya al foch que'm devorava, però no era somni, nó, perque ben clar jo veya al Arbós mitx estuntolat contra la paret, ab les cames creuades sobre la tercerola, badant la boca entre ses patilles blanques ab els llavis inflats com un xantre de catedral y fent mans-manetes com un ximplet, y'ls altres escarnintlo, sentats uns ab les cames creuades y'ls ulls baxos, com santons de morería, y altres drets ò recolzats pels revirons dels penyals, tots seriosos y recullits, y veya també la estiva de morts ai fons de la còva y sentia'l baf empodegador de sanch fresca que tapava'ls esperits.
 Per fi va acabar la confessió y ab ella aquella escena d'orats, y jo vaig tenir esma pera sortir escapat enfilant el corriol. Arribat al extrem y mentres examinava'l terreno hont hi havia hagut la única lluyta d'aquella jornada, vaig sentit la descarga, la darrera caritat de les quatre bales qu'havía solicitat l'Avi pera després de la confessió.  Desde llavors quedaría son cos a la mercè dels buytres que devorarían la carnassa y dexarían la ossada blanquejant per espay de molts anys sobre'l relleix.
 La taca roja de sa sanch clapant la penya com la dels altres infelissos que s'escolaren regantellant per l'espadat avall, encara avuy pot vèureles l'excursionista que visita aquells llochs de desolació.