La punyalada/Capítol XXII

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


XXII


 Estava abocat sobre'l creny de la roca, examinant ab ullada d'esparver els cadavres que's veyan negrejar al fons de la timbera, cercant inútilment quin podía presentar trasses de ser el del Ibo, que tothom suposava allí, però qu'encara ningú havía senyalat.
 —¿Sabs que ja n'he contat vint y nou y qu'encara'm penso que no hi son tots?— me feu una veu alegroya que'm glassà la sanch.—
 Era en Rafel qu'havía baxat pel grau de la Tallada, per allà mateix hont intentaren escaparse'ls desesperats.
 —Si, vint y nou ò trenta ò més,— vaig fer jo;— tant me te dèu més com dèu menys, s no hi hà'l gros. De petits ne nexen cada día.
 — ¡Oh, carau! ab aquesta espolsada ja tindrèm bona jeya per temps. Ademés que l'Ibo es aquí baix, no hi dubtis.
 — Jo, fins que'l vegi no ho creuré. A n'aquest berro'ls dimonis el guardan.
 — No hi fa rès,— respongué ell ab seguretat.— De guardar un brètol, fins els dimonis ve que se'n cansan. Míra, veus?— afegí, senyalantme un tronch d'alzina com la cuxa, coronat de fresch,— aquí un ha fet el salt del lladre [1], y m'hi jugaría una orella qu'ha sigut ell: vejàm.—
 Y atansantnos els dos al lloch hont havía dexat rastre l'arrossegada, que jo prou havía sentit entre l'espetech de la lluyta, vegerem al fons del torrent y entre'ls enderrochs baxats de la cinglera,'l plansó tot pedrejat per la cayguda. Entremitx de son fullam rebregat, s'hi ovirava un cos humà sense moviment.
 — Mira,'l veus?— digué en Rafel,— es ell, no hi dubtis.—
 Jo no ho veya pas clar que fos ell, però m'inclinava a crèureho, perque no més ell era capàs d'intentar una sòrt tant desesperada. En quant a en Rafel, fins semblava que'l molestés posantho en dubte.
 Era un cas raro que la meva tivantor d'esperit no trobés conhort en tot allò que de tants mesos constituhía'l meu desideratum. Totes aquelles escenes de carnatge, capasses de satisfer la més refinada venjansa, no m'omplían.
 Vaig retirarme del cayre ab el cor tan desesperat com may y encarantme ab en Rafel que'm seguía, vaig dirli:
 — ¿Y ella, que s'es fet? ¡Què se me'n dona que'l món s'enfonzi, si no puch rescatar lo únich qu'he estimat al món! Aquest home, fins morint se venja de mi, portantsen al infern el secret de la meva ventura.—
 En Rafel m'abrigà ab una mirada que traslluhía una mena de compassió despreciativa.
 —¡Encara pensas ab ella, carcamal!— me digué,— ¿fins a quan seràs ase? Si'l regust de poder axafar sota'l peu al que tan mal t'ha fet y volía rentarse les mans ab la teva sanch, no't satisfà, que ni may! En quant a mi,'t juro que la jornada d'avuy me paga de totes les trifulques y penes qu'he passat. Altrament, crèume, ab aquella mossa no hi pensis més, ni t'enfellonexis per axò, que si't manca dòna per parar casa, te'n tinch tres ò quatre d'ullades que son , quelcom de bo.—
 Y acompanyant la seva xulada ab quatre copets a la espatlla que m'acabaren d'enrabiar, se despedí per anar al seu negoci, donchs ell mirava scmpre al hort y a la vinya, y aquell día era jornada doble.
 Massa que les interpretava jo feya temps los mitges paraules dels meus companys. La Coralí no era pas morta, qu'allavors ab més ò menys circunloquis m'ho hagueran dit; era pitjor que morta, era vensuda en vida. Tot aquell castell de sublimitat qu'havía bastit pera axecarme sobre'l fanch de perversió en que s'havía desenrotllat la meva vida, havía caygut combatut per el mateix esperit malèfich del que'm creya deslliurat. Aquell lluminar qu'havía resplandit un temps entre les tenebres de la meva imaginació, com el viril qu'enclohía la bondat y la perfccció, qual pressentiment no m'havía abandonat ni en els moments de major rebaxament, s'havía esvahit, eclipsat per les vaporades de la corrupció; el poder de les tenebres era superior al de la llum.
 Per axò no m'omplía aquell holocauste sanchnant, que no podía pas oferirlo en honra de la bondat triomfadora, sisquera en esperit, de la maldat humana. Era un senzill acte de venjansa contra la traydoría del qui, convertit d'amich en enemich, m'havía reptat a mort y havía perdut; però la venjansa contra la dòna que, mentintme amor y puresa, m'havía tret del fanch pera cabussarsi ella ¿hont l'aniría a buscar?
 Però abans que tot y per sobre de tot, calía saber pel cert si l'Esparver jeya allà al fons de la timba ab els seus companys; volía vèurel d'aprop, y aqust desitx, feu nàxer en mi una verdadera proija d'arribar al fons de la gorja. L'únich camí accessible era per baix, anant a buscar la torrentera part d'amunt de Sant Aniol, mes axò representava una marrada de prop de dues hores y va semblarme qu'agafant la comissura del recó hont l'espadat se trobava interromput per sullevaments reinflats per les arrels d'una vegetació poderosa, extenentse en rellexos a dreta y esquerra, potser hi trobaría, si nó pas format, medi de fernhi, despenjantme ab l'ajuda de tanys y arrels y de la forta cordilla que pera cassos tals duyam tots cenyida al cos.
 Al principi, la baxada no era pas impossible, comensant a enfonzarme ràpidament per la colossal esquerda. Després s'anava fent difícil, y per fi, vaig haver de fer prodigis d'agilitat y d'imprudencia temeraria per anar baxant, havent de dexar l'arma y tot quant me feya impedimenta per arribar a enfonzarme fins més de dues terceres parts de la fondaria del avench. Mes allí ja l'espadat tornava a regnar barrant en absolut el pas, a menys de llensarse de cap al buyt. Allalvors, tirantme cap a la esquerra, posat a peu nú y arrapantme a la roca com un llargandaix, me dirigía a treure'l nas dalt d'un morrot sota'l qual jeya l'alzina estimbada, quart una veu fonda y rasposa com la d'un contrabaix se feu sentir a poca distancia de les meves orelles dominant per sobre la brahó de l'aygua que rodolava per la torrentera.
 —¡Ara'l gos ensuma les pesses que el cassador ha despenjat! ¿què va que n'hi trobas a mancar una pera que't batin els comptes?—
 Tan impensada me fou aquella interrupció de la basardosa solitut de la gorja, que va donarme un cop al cor.
 — ¡Ah, esparveràs de Deu, ja't val tenir pacte ab el dimoni!— vaig exclamar dirigint la vista vers la cinglera vehina que, com la paret rònega d'un cel-obert, s'extenía al meu devant.
 — ¡Pacte ab el dimoni!— feu ell ab sa veu fúnebre;— el pacte es qui m'ha perdut, llamp de Deu! Tant de bo no m'hagués refiat may de Deu ni del dimoni, sinó de mi mateix tix, que no sería allà hont som, ni tu't gaudirías contant les penques de la matansa, malparit de bordell.—
 Fins aleshores no vaig poguer precisar d'hont sortía aquella veu que semblava la d'un soterrat. Poques canes devant meu, entre les darreres mates que crexían sota l'espadat xuclant del talús format pels detritus cayguts de la cinglera, s'hi bellugava una massa informe que no tenía d'humana més qu'uns ulls febrosos que lluhían com llampechs en mitx d'una cara fosca, peluda y tota empastada de sanch, sostenintse arrambat a la roca apoyat en dos boscalls. Anava espellofit de roba y tan desconjuntat de membres, que ni's comprenía com se tenía dret. Com me veya sense arma de foch, per axò no'm menava por. Podía per sobre'l torrent enviarli fàcilment una pedra, una escupinyada casi, mes pera posarli la mà a sobre n'era dues hores lluny. Per axò's complavía en exercir la única venjansa que li era possible, enviarme ses cíniques befes que, com flingantades, m'alsavan butllofes a l'ànima.
 —¿Què n'has acabat d'aquesta jornada, gos bordissench? has vist caure les perdius sense ni tenir el gust d'alsarles ni menjarte la que cassavas. Més valdría que t'enterressis set canes sota terra que no pas el bestia, anant tota la vida a la retranga d'en Pere y d'en Pau, glatint rosegons y guitant al rascle, malehit morral de somera.—
 Y ho lograva de ferme botar aquell rebroll d'infern.— ¡Ets un malvat escorsó de margera!— li cridava jo bufant de rabia.— ¡M'has robat la sòrt, valente d'engany, follonàs del dimoni y t'has guardat de posartem a tret.— Y vegent que no era possible llensarme al espay per sobre l'avench pera escanyarlo, anava reculant a fi de recullir l'arma qu'havía tingut de dexar y fusellarlo com un gos; mes ell no era pas tan tonto pera no adonarsen, y's disposà a guanyar mitx a rossegons el petit tragecte que'l separava de la boscuria ab la que s'unía'l talús, tot engegantme les fletxes més enverinades.
 Si ho sapigués dir lo que jo sentía! Encara cn aquells moments de lluyta pertorbada y de confusió d'idees, creuà per mon cervell la ombra bra d'aquell amich garbós y considerat de tothom, qual amistat m'havía cregut agabellar un día, y al vèurel reduhit a tan mísera situació, tot admirant aquella mena de serenitat d'esperit (que per tal traduhía jo'l seu cinisme) que'l feya superior a son infortuni, encara vaig sentirme corprès d'una llàstima extranya. Però ab les idees trabucades y desviada fins la noció del be y del mal, li demanava rès menys que'l darrer sacrifici de la seva persona en ares de la meva infernal displissencia, de la meva fam y set de venjansa, per lo qual fins me permetía fer una crida a sos antichs sentiments d'amistat. No ho recordo be, però crech que la síntesis de mes exclamacions venía a ser per aquest estil:
 — Atúrat, Ibo, espéram; som jo aquell teu Albert, el Picolí ab qui tant te divertías. Déxam arribar fins al teu cor pera clavarhi mon ganivet y xarrupar ta sanch de fera que farà be a la meva, recremada y podrida! ¡Déxam aferrussar a les teves entranyes, si es que'n tens, com un gos a la basofia, qu'estich nccessitós de lo qu'a tu't sobra.....—  Ell arribà a riure ab aquella rialla de dimoni que glassava la sanch, y regirantsem vomità'l seu despreci dihentme:
 — Tiravas per ase y acabas boi. Vés que't tanquin, bestia, qu'es com acaban tots els que com tu no son bons per llop ni per ovella. Malaguanyat temps que vaig perdre volguent fer un home de qui no es bo per pondre ni per covar... ¡Ah, la Coralí! ja diré que te la enviin en con estigui més ensinistrada en l'art d'esquilar totxos y n'estiguin empudehits els qu'ara la tenen a sou d'escot.—
 Y sense mirarme més, s'enfonzà en la boscuria ab llestesa impropia del seu aspecte desllorigat, ajudantse ab els dos boscalls com un gorila.
 Vaig tenir intencions de dexarme estimbar per la cinglera. Jo no sé quina mena de predomini exercía sobre meu aquell malvat. Tant els seus afalachs d'ahir com els insults d'avuy tenían la facultat de portarme ahont ell volía. Peró els insults d'avuy els trobava més cohents que may, justament perque descansavan sobre un fonament de veritat, y es ben cert que no hi hà rès qu'amargui tant com la verritat crua.¡Que no servía per llop ni per ovella! Quan cert ho trobava! Pera la vida de brètol me feu nosa aquella bondat ingènita, encara que mancada de basa moral, y pera la vida honrada'm mancava conciencia de mi mateix, me mancava fè, pràctiques de familia, en una paraula, tot aquell llevat de creencies, obligacions y intuicions de finalitat, que forman l'encadenament de pares a fills y qu'a mi se m'havía romput, ò millor dit, me l'havía romput el treball de llima sorda justament del qu'era ara mon carnal enemich. Malehía l'hora en qu'havía conegut a n'aquell home, però en mitx de tot sentía com una recansa de no haverlo seguit, ja que no era home per anar sol. Potser a la fi m'hauría fet a les seves grolleres gaubanses y hauría fruhit de les platxeries del cos, ja que los del esperit m'estavan vedades per desconèxer la clau de la seva incògnita, si es qu'existían pera algú. Axís, per lo menys m'hauría estalviat de passarme la joventut glatint rosegons y guitant al rascle, com deya ell.
 Tot axò ho rahonava jo més terbolament encara del qu'ho escrich entre mitx de rafagades sanchnoses que m'entelavan els ulls y de glopades de fel que'm feyan sanglotar, tot esgarrapant cap amunt pels matolls y rellexos de la cinglera.
 El meu ànim era voltar ràpidament per la marrada ab la esperansa llunyana de segarli al Ibo la ventatja ò seguirli'l rastre, confiat en que pel seu estat no podría haverse allunyat molt del lloch de la cayguda. Si hagués tingut el cap serè, hauría arramassat una dotzena de minyons de bona cama y marcàntloshi be'l lloch de desaparició del Esparver, se podía fer una batuda al bosch en tota forma ab alguna esperansa d'èxit. Mes estava tan desorganisat de cervell y tan divorciat mon esperit de tota acció colectiva, que ni vaig recordarme de tal cosa, apart de que tampoch vaig toparme ab cap d'ells. Un cop dalt, vaig desfer bona part del camí de la nit passada, resseguint l'espadat per la cornisa y enfonzantme en les marrades rades difícils y emboscades de Matacans. L'afany d'avansar camí me'n feu perdre, perque no conexent be les tasqueres, topava ab vedrunes inaccessibles, allà hont creya que'l terreno era llis. Per fi, carexent d'orientació, perque la espessor del bosch me privava de veure les montanyes, vaig perdre la esma. Allavors no'm quedà més remey que devallar sempre fins a la torrentera pera arribar, remontantla, fins a les reconades. Axò suposava encara major marrada, però era preferible a seguir rodant a la ventura per entre aquella inestricable selva. Devía renunciar al propòsit de segar al Esparver la ventatja y concretarme a tractar de seguirli'l rastre.
 Ab penes y treballs, fent de la torrentera camí y passant en molts indrets les gorgues aygua enllà, vaig arribar per fi a n'aquella darrera y més espantosa arruga de la cinglera hont bramulavan les cascates acallant tot altre signe de vida, quan ja fosquejava.
 No vaig trigar gayre en regonèxer la fossa dels infelissos estimbats, molts dels quals jeyan mitx empastats tats sobre les roques, enrogint ab la seva sanch les gorgues manses; altres penjavan mitx esquarterats pels brancalls dels verns y alzines.
 Vaig regonèxer l'arbre en que suposava havía l'Esparver fet el salt mortal, esglayantme de veure retorcit en mitx de son brancatge un cos humà. Era qu'aquell, tal volta ab tota la intenció, havía associat un altre a laseva sòrt. Ho vaig deduhir de que, a més de qu'aquest restava encara agarrotat al brancatge ab la propia faxa, se'n veyan els restos d'una altra qu'havía sigut tallada. Al atansarmhi, notí ab més sorpresa encara, qu'aquell cos capolat com un manat de carmuxes passades per l'estricolador, encara blexava, respirant ab un ruflet metàlich y acompassat, precursor de l'agonía. Vaig reconèxel desseguida per aquell malcarat de Roig qu'acompanyava al Avi el día de la topada del hostal. La matexa barba de fregall d'ayguera, les matexes dents blanques darrera d'uns llavis curts de pell, la matexa mirada blava y freda que sempre fitava com la d'aquells retratos que, posèulos com volgueu, sempre us guaytan, y sobre tot aquella mitja rialla no sé si estúpida ò maligna qu'enrabiava.
 —Y donchs, Malroig, ¿què us ha esdevingut avuy?— vaig dirli, espantantme'l ressò de la propia veu per aquelles verticals terrorifiques.
 L'infelís no donà més senyals de inteligencia que la concentració de la seva mirada freda com si volgués traspassarme, accentuant aquell principi de somrís estúpit ò criminal. Pel demés, segui'l ritme del seu gemegor... ¡nyieech! ¡nyieech!... y sempre lo mateix.
 Vaig ferli altres preguntes sobre l'Esparver y sobre la Coralí, ab el mateix resultat. Sols al parlarli d'aquesta'm semblà que sa mitja rialla's tornava més murriesca y que'l nyieech que li sortía de la gola adquiría un to més marcadament burleta. Axò m'exasperà, fentme axecar l'arma pel canó y amenassant descarregarli la culata sobre'l pit.
 — Dígas ara, roig de mal pel, què s'es feta la Coralí? Dígasho ò t'estenallo aquí mateix la carcassa.
 ¡Nyieech! ¡nyieech!— y rès més, sinó insultarme ab la mirada y ab la seva rialla de bestiota.
 La culata va caure sobre'l seu pit, que ressonà com un sach ple de terrissa trencada, rexumant la sanch per molts indrets sobre la ja resseca y negrosa que li empastava la roba. Horrorisat d'ell y de mi, vaig girarme en rodó, anant a caure mitx recolzat sobre les roques del llit del torrent, sense ni recordarme d'anar a buscar el rastre del Esparver.
 Les cingleres que m'envoltavan redrssantse geantines sobre mon cap, retallavan finament llurs freus y punxes sobre la dèbil celistia, sense relleus, com les dents d'una serra colossal, entorn d'aquell lloch profont, en quals rellexos hi negrejava a grops la boscuria lleugerament entelada en alguns punts per un principi de boyra blavosa que's congriava en el fons de la torrentera. El silenci fora absolut a no ser per la brahó de les aygues sallentines que corrían revoltades riera avall. Semblava que'l terratrèmol d'aquella luctuosa jornada, hagués foragitat tot altre signe de vida y moviment d'aquella afrau desolada.  Sols qui lis hage tastades les grans sequedats del esperit, pot ferse càrech de la meva situació en aquells moments en que, de boca-terrosa y ab les mans arrapades a la closca, desitjava enterrarme sota terra pera fugir de mi mateix, com ne fugía tothom. Sol al món, sense familia, sense un amich y, lo qu'es pitjor, ja sense un recés de fortalesa interior hont ampararshi mon esperit, més qu'abandonat me sentía llensat com una ròssa a pudrir al fons d'una timbera. Per una clarividencia propia dels cervells desequilibrats, ab un cop d'ull abarcava tota la meva vida, trobantla tota ella junyida a la influencia d'una fatal voluntat, que com una mala planeta, presidía tots els meus actes. Ella matà ma ignoscencia de noy, secant la benèfica rosada maternal; ella havía esterilisat la moralisadora acció de la ensenyansa del seminari; ella, en fi, havía pervertit ma jovenesa arrossegantme pels femers de la societat, separantme de la gent honrada, y quan per forsa de la meva naturalesa, per instint, refractaria al medi ambent en que se m'obligava a viure, comensava mensava a reaccionar, entreveyent un altre món més noble y digne que'l que conexía, quan me creya lliure d'aquella potestat infernal y en camí d'una regeneració sanitosa, encara trobava medi de cabussarme de nou en l'avench de la desesperació.
 Mentres poguí considerar a la Coralí com una víctima sacrificada al meu mal fat, sentía envers mi mateix, per la lley de la simpatía, una mena de compassió fonda, una pietat gran, qu'en cert modo m'afofolava y'm donava alguna resistencia; però desde qu'havía adquirit la certitut de la seva claudicació, de que ella, la qu'havía d'alsarme del fangal en que'm revolcava, tampoch havía sabut ò volgut resistir la onada pestilent y corruptora, aquella compassió y aquella pietat, ques'havían anat debilitant com si cada vegada me'n considerés menys digne, acabaren per fer plassa a una mena d'odi bestial. Era'l dimoni aquell de les dues naturaleses que fins combatentse, semblavan sostenirse mutuament y ara s'anulavan; era la darrera etapa d'aquell procés desesperat.  Fins l'espectacle d'aquell miserable desconegut, fill de qui sab ahont y de qui sab qui, que després d'una vida de bestia, ab la matexa despreocupació d'una bestia's moría, sense protestes ni sentimentalismes de cap mena, m'acabava d'exasperar per lo que m'enxiquía a mos propis ulls y esbullantme les poques idees que'm quedavan. Però'l seu estertor ritmich s'havía anat infiltrant de tal manera en el meu magí, com si sortís de mi mateix. Semblava com un pèndol que marqués un temps que finía, com si fos jo mateix qu'agonisés ò millor dit, el meu món que s'anés acabant, esvahintse engolit per les tenebres del no-rès; y quan després de debilitarse paulatinament, cessà per complert, me donguí per mort, però, cosa extranya, allavors d'aquell cúmol de despulles, d'aquell pilot de podridura que no era més qu'egoistes resíduus d'ilusions y esperanses fallides, ne ressortí un sentiment ayrat de rebeldía desfrenada, de concupiscencia no satisfeta que'm feu botar contra'l cel, com si allí existís el poder qu'm subjugava. De peu dret, axequí'ls brassos a la boca d'aquell pou espantós, ab les mans crispades, amenassadores, com si volgués esgarrapar les estrelles. Però eran tant altes ..... Deu meu, si ho eran! may m'ho havían semblat tant ..... y'm miravan d'una manera ..... com si reflectessin tot el cinisme d'aquella mitja rialla, que no s'havía esborrat encara del cadavre qu'allí jeya, y tota aquella immensitat d'espay m'aglanava ab el seu pes dejús del que'm retorcía jo com un cuch de terra sota la petja d'un bou.
 Vensut, rebregat y destruhits els darrers vestigis del meu sér moral, vaig caure d'espatlles, rompent en un plor sèch, sense llàgrimes, que malament podía darles mon cor axerrehit com un esca, barrat a la fè, a la caritat y a la esperansa.

  1. Se conta del famós Ferrer de Talaxà, que una vegada, encorralat a una cinglera sense sortida, destralejà un gros plansó d'alzina y enroscantse com una serp per son forcat, se dexà caure per l'espadat, arribant ilès a baix. Aquesta sòrt tingué imitadors en altres ocasions semblants, no sempre ab la matexa fortuna, coneguentse ab el nom de salt del lladre.