La tradició catalana - Llibre primer/Capítol IV

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Obres completes IV - La tradició catalana (1913) (page 40 crop).jpg

CAPÍTOL IV

Consideracions sobre'l respecte a les llengües

J
a havem manifestat l'amor i respecte que l'Iglesia té a la naturalesa humana, de la qual és defensora i mestra, i aqueix afecte maternal de la divina institució de Cristo, devia manifestar-se d'un modo especialíssim en lo que ve a ésser l'expressió més pura i exacta de l'esperit de cada poble, la manifestació especifica de cada una de les branques de la familia humana, en les diverses llengües que parlen els diferents pobles. Si és veritat la màxima tant repetida de que l'estil és l'home, també ho és el principi de que la llengua és el poble; identificació cantada pel poeta: «Poble que sa llengua cobra —– se recobra a sí mateix.» El pensament d'una nació és lo que la caracteritza i retrata, i el conèixer el pensament d'un poble ens dóna d'ell una noticia més certa que no pas l'historia de ses guerres i empreses heroiques. El pensament nacional ve a ésser la substancia, tot lo demés són accidents externs que d'aquella dependeixen, variant segons les circumstancies. Doncs bé; entre'l pensament i sa expressió, és a dir, la llengua, hi ha una relació íntima, com entre un motllo i lo amotllat; són dos factors que per força han d'ésser homogenis, puix, del contrari, no resultaría d'ambdós aqueix produit que forma la filosofía i la literatura d'un poble. D'entre tots els vincles socials, treta la Religió, la llengua és el que estreny més fort; familiaritza el tracte, facilita la conversa i fa més afectuoses les mutues relacions; d'aquí que sía aquest un element de que no dèu oblidar-se qui vulla influir sobre'l poble.

 D'altra part, el llenguatge està estretament lligat amb la revelació, tant en lo que'n podríem dir l'historia religiosa del llinatge humà, com en lo que forma la relació de semblança entre'l Criador i la criatura; i vet-aquí la raó d'ésser de l'amor que l'Iglesia professa a les diverses llengües que parlen els homes. Tothom sab l'origen de la multiplicació de les llengües que'ns explica la Sagrada Escriptura, i que és una conseqüencia de la caiguda original del nostre llinatge; mes aqueix càstic, com el del treball, divinament imposat, no rebaixa la naturalesa de l'home, ans serveix per manifestar la força de son enginy i la diversitat de perfeccions que adornen a quiscuna de les races de la terra. Es cert que la multiplicació de les llengües porta gravíssimes dificultats i és obstacle a la comunicació dels homes entre sí; mes Jesucrist, qui vingué a restaurar a l'home i a donar-li remeis pels defectes que s'originen de la culpa primitiva, donà a tot l'humà llinatge una llengua universal, única possible, amb la qual se comuniquessin tots els homes de la terra, fins els de les races més llunyanes i diverses, sens que per això es perdés la multiplicitat de llengües, que no desapareixerà fins el día en que l'humanitat purificada entrarà a viure en societat perfecta amb el mateix Déu.
 En efecte; la caritat és la llengua universal, la caritat és la llengua d'aquell Esperit substancial i infinit qui s'extengué sobre la terra en el día de Pentecostès, i del qual ha cantat admirablement el Manzoni:


Així com la llum ràpida
s'extén de cosa en cosa,
la llur color variant-ne
segons allà aon se posa;
tal ressonà multiplice
la veu de l'Esperit:
del Parto, Siro i Arabe

en la llur parla oít.


 Mes el llenguatge és una cosa sagrada pel cristià, no solament per aquesta consagració que'n feu l'Esperit de Déu a l'ésser infundit als apòstols en forma de llengües i comunicantlos el do de parlar-les totes, sinó per l'íntima relació que estableix entre la naturalesa humana i la divina: és la llengua una de les coses en que l'home és més imatge i semblança de Déu. La Paraula de Déu, el Verb diví, és la manifestació de la Divinitat, per medi d'Ell ha criat totes les coses i es comunica amb tot lo que existeix defora de la naturalesa divina, i fins la vida intrínseca del Ser Soberà, tal com ens l'ensenya la revelació cristiana, no la podríem compendre si no fos l'existencia de la Paraula o Verb de Déu. També la paraula o la llengua d'un poble és la manifestació i resplandor de sa substancia, l'imatge de sa figura, i qui coneix una llengua coneix el poble qui la parla, i desaparescuda la llengua, queda també desvanescut el poble, o al menys substancialment cambiat.
 D'aquí que l'Iglesia, necessaria i essencialment conservadora, hagi sigut la gran conservadora i conreuadora de les llengües. Guarda amorosament les llengües mortes, fins les reliquies de les que desaparegueren, i com per un instint especial de classe, trobem sempre eclesiàstics entre'ls grans llingüistes. El fet de Sant Cirili i Sant Metodi inventant l'alfabet i donant forma a la llengua eslava, no és l'únic; i sempre i en tot lloc l'Iglesia, qui ha contribuit poderosa i essencialment a la formació del pensament, ha treballat amb igual amor en fixar i determinar la llengua.
 Els missioners qui porten la fe de Cristo pel món, abans estudien les llengües encara bàrbares dels pobles a qui van a portar la llum de l'Evangeli; i sempre que fullegem alguna d'aquestes revistes savies modernes destinades a l'estudi de la filología comparada, sempre que's tracta de llengües poc conegudes i llunyanes, de gramàtiques o vocabularis difícils, sempre hi trobem el nom d'algún frare o sacerdot catòlic qui posà les pedres fonamentals en l'estudi d'idiomes gairebé desconeguts. La Congregació De Propaganda fide és la gran benefactora de les llengües, com ho és de l'esperit humà; ella fa que s'entenguin uns amb altres els pobles més diversos de la terra, ella d'una manera natural té el do de llengües que sobrenaturalment infundí en els apòstols aquell Esperit diví, la vinguda del qual canta amb sublim inspiració el ja citat Manzoni. L'amor de Déu és, doncs, el qui sosté l'amor a l'estudi de les llengües, perquè les llengües són criades per alabar a Déu. Ja no sols ama i estudía l'Iglesia la llengua dels pobles que vol cristianitzar, fins fomenta i crea escoles per l'estudi de les llengües que ja han arribat a sa perfecció, com les que parlem; i encara també per les llengües clàssiques: exemple d'això tenim en ei gran Pontifix Lleó XIII. Les llengües llatina i grega i ses respectives literatures són, se pot dir, un patrimoni de l'Iglesia catòlica; i això no sols en les èpoques en que la corrent literaria ha tingut eixa direcció, sinó quasi bé sempre, i fins en els temps en que'ls laics estaven molt allunyats de tal estudi.
 En això de les llengües, com en tot lo demés, l'Iglesia ha demostrat el diví instint que posseeix d'interpretar degudament la naturalesa humana. Ja desde'l principi les grans, les verdaderes unitats socials són per l'Iglesia les que forma l'unitat de llenguatge; no diu que l'Evangeli sía predicat en totes les provincies de l'Imperi, sinó en totes les llengües, omnni lingua; i fins veiem a l'Iglesia fer verdaders sacrificis i concessions a fí de conservar eixes grans unitats formades per l'idioma. Els ritus grec, aràbic, cofte, etc., tenen sa principal raó d'ésser en la llengua, i quan l'Iglesia anomena a sos diversos membres, els qualifica per la llengua que usen: Iglesia llatina, grega, eslava, etc.
 Com en l'ordre profà l'existencia de diverses llengües produeix una hermosa varietat de literatures dins de la gran literatura humana, així en l'ordre sagrat i eclesiàstic, de la diversitat de llengües en els ritus, ha nascut una riquesa incomparable de diferentes liturgies, les quals si bé en son fons i substancia són idèntiques, no obstant, presenten matiços de pietat encantadors, corresponents a les varietats que hi ha en l'enteniment de l'home en ses diverses branques, encara que sía substancialment idèntic en tot el llinatge.
 Dins d'aquests grans membres de l'Iglesia Universal que abarca tot el món, trobem membres secundaris, regions, que també l'Iglesia respecta i ama. Es clar que no ha de servir quiscuna llengua pels ministeris primaris i oficials de l'Iglesia i per lo que atany a lo que'n podríem dir la vida internacional eclesiàstica; mes per tot lo que sía la vida espiritual dels individuus de la regió, en quant no toqui allò que és més antic que les mateixes llengües, i qual expressió adequada ha sigut sagellada pel decurs de moltes centuries, en tot lo restant, dic, la llengua regional és l'amada de l'Iglesia. El concert de totes les llengües humanes alabant a l'unison el sant nom de Déu, és agradabilíssim al cor del catòlic, és a dir, a l'home qui professa la fe universal de l'humanitat; en nostres díes havem vist els monjos de l'isla de Lerins fer present d'un hermós llibre a Lleó XIII en son Jubileu Sacerdotal, en que hi havía el càntic del Magnificat en cent-cinquanta llengües; aqueixa gran multiplicació de llengües en l'alabança divina no produeix confusió, hi ha l'ordre de la caritat, ordinavit in me charitatem, i del chor admirable de totes les llengües alabant el sant nom de Déu, ¿devem per ventura traure'n la llengua catalana?