La tradició catalana - Llibre primer/Capítol V

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Obres completes IV - La tradició catalana (1913) (page 45 crop).jpg

CAPÍTOL V

La fe nacional i el Catecisme en llengua materna

S
i no fos perquè Déu Senyor Nostre ens ha concedit el do de la llibertat d'esperit, gairebé temeriem de tractar la materia continguda baix la primera part de l'epígraf d'aquest capítol. No's vagi ningú a creure, en aquest temps en que'ls catòlics rezelen tant els uns de l'ortodoxia dels altres, encara que conceptuam que és cosa més de llengua que no pas de cor, que anem a fer-nos partidaris d'aquell principi ponderat pels estadistes qui begueren l'esperit de la Reforma protestant: cujus regio ejus religio. No, la nostra religió i fe regionalista naix de la mateixa fe, no té objecte polític, ni s'encamina a altra cosa que al bé dels homes, i sols se funda en l'estudi de l'Iglesia; i no obstant afirmam que dins d'aqueixa gran unitat de la religió de Cristo, única verdadera unitat que ha tingut i tindrà l'humà llinatge, hi ha matiços diferents que concorden i fan armonía, que l'un no destrueix ni desllustra a l'altre, sinó que tots s'encaminen a constituir la verdadera catolicitat. Essent la religió verdadera davallada del cel, no obstant té la color i la sabor de cada encontrada, com meravellosament dóna a compendre el Manzoni al parlar de la vinguda del Sant Esperit, en els versos citats en un dels capítols anteriors. I això uneix més perfectament la revelació cristiana amb la nostra naturalesa, la qual té una amor inexplicable, forta i misteriosa a tot lo que's lliga i confón amb la terra en que ella viu. Els déus indígenes foren sempre amats d'una manera particular pels antics; fins el mateix poble d'Israel, posseint encara solament una revelació rudimentaria, es mostrava joiós del Déu de sa terra, sabent que era el qui'ls devia destronar a tots, regnant de l'un a l'altre confí del món. Mes, no obstant, el Déu d'Israel, Déu etern i Senyor del cel i de la terra, feu sa religió essencialment regionalista, lligant-la a un lloc i a un temple, fins que vingués el día en que, reforçada la naturalesa per la gràcia, amb la vinguda al món de l'eternal Sabiduría, pogués deslligar-se d'aqueix foment o adjutori humà; mes no que per això el despreciés ni el rebutgés, puix Déu no aborreix rès de lo que ha creat, i tots els sentiments i instints de la nostra raça racional són obra amorosa de ses mans. Amem amb més ternura els santuaris de la nostra terra, venerem amb més fervor les sagrades imatges que honren el nostre país, fins grans homes en santedat i lletres han tingut aquesta devoció, entre altres Sant Ignasi de Loyola, i com si Déu volgués consagrar aquest dolcíssim consorci de la naturalesa i de la gracia, trobem que en aquests santuaris i mediant aqueixes devotes imatges, els cristians se senten més socorreguts en ses necessitats d'ànima i de cos. D'aquí el gran interès espiritual de que la religió tingui aquest caràcter regionalista, i l'explicació de que l'Iglesia Romana, malgrat sa essencia d'universalitat, hagi seguit aquesta tendencia, i d'aquí que nosaltres judiquem perniciosíssima la moda de donar a la religió aire extranger i forà, de vestir-la a la manera de Madrid o de París, despreciant els venerables hàbits amb que l'adornaren els nostres progenitors. Les ànimes de pietat més sòlida són les qui tenen i cultiven la religió a la manera dels avis; la moda en rès és més desastrosa que en fet de religió.

 Sabut és que la lorica fidei ha fet invulnerable i fort el pit de la patria en totes les nacions europees per la defensa de l'independencia nacional; són a voltes dues nacions catòliques les qui guerregen, com la França i l'Anglaterra, i no obstant, la religió és la que empeny el cor de Joana d'Arc a la reconquista de la patria perduda. Mes no és sols la religió, és també la patria. Ambdues coses, quan són ben enteses, formen una sola peça; la naturalesa i la gracia s'uneixen, i en aquest cas se fa un lligam que cap Samsó polític pot rompre. D'altra part, aleshores el sentiment regional extén per tot el ser humà, en totes ses afeccions íntimes i relacions externes, el bàlsem immortalitzador de la religió; aquesta ja no és solament un salconduit per arribar a l'eterna gloria, sinó que ademés espargeix sa suavíssima influencia per tota la vida social. Per això l'esperit penetrant i reflexiu procura fomentar l'idea verdadera que de Déu ens donen l'antiga revelació i la paraula del Verb encarnat. Busca a Déu en sa propria regió, puix que no hi ha altra nació que'l tingui més aprop de sí, és un Déu verdaderament regional, essent al propri temps el Déu de cels i terra; està emparentat amb nosaltres, viu en nostra companyia, i en ella vol perseverar fins a la consumació dels sigles; real i present està en el sagrari de cada poble. Ell determina gairebé sempre l'entitat jurídica del poble A o del poble B; no teníu necessitat d'anar a Roma per trobar-lo; no té una cort central; viu en cada afrau i parla la llengua que allí s'usa. No és Déu un Senyor de fòra casa, un personatge extranger; per lo qual a l'infant català, si voleu fer-li perfectament capir l'idea del Sér Etern i de son Fill Unigènit, Jesucrist, si voleu acostar aquell esperit infantil a l'Esperit infinit i entaular entre'ls dos una vera i afectuosa relació, parleu-li de Déu en llengua catalana.
 Convé parlar molt alt i clar en aquesta materia; l'ensenyar el coneixement de Déu, això és, el Catecisme, als infants en llengua castellana, és una costum detestable, perniciosíssima i destructiva de la fe. Surt aleshores talment una fe exòtica que la major part de vegades no arrela, una religió extrangera que no sol passar mai de la categoria d'un de tants trivials coneixements que'l mestre ensenya als minyons de sa escola, tals com els rudiments de geografía i d'historia; un medi de lluir-se en día d'exàmens, per exemple, recitant un bon troç de Catecisme en llengua que's presumeix més pulida i senyora, com qui fa dir una décima per acontentar a uns quants babaus de moda; mes d'aixó resulta el verdader dualisme d'una educació frèvola i d'una naturalesa tenacíssima en conservar la llengua, de lo qual prové que no's pot atènyer lo que'ns devem proposar, això és, que la doctrina cristiana es converteixi en substancia propria de l'infant, assimilant-se la fe amb la raó i perfeccionant la seva naturalesa. La conciencia moral al català li parla en català; els dictàmens de la raó pràctica surten escrits en la llengua natural, i l'educació religiosa i la mateixa infusió de la fe, no són altra cosa que'l perfeccionament de la naturalesa moral de l'home. Els fonaments de la religió i de la moral ja els posà el mateix Criador en la conciencia i en l'enteniment de cada-hú; la conciencia i l'enteniment ens parlen en nostra materna llengua perquè

si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en català li parl que llengua altra no sent;


per lo qual, completar l'edificació de l'home moral i religiós en llengua estranya, és edificar fora de fonament, dificultar la consolidació de la naturalesa i de la gracia, és fer una obra flaca i de poca durada.
 Les raons a priori que acabem d'alegar, les havem trobades mil voltes desgraciadament confirmades en la pràctica de la nostra vida sacerdotal. Comencen els nois per apendre la doctrina cristiana sens devoció, perquè en llengua castellana no l'entenen; la diuen després estrafent les paraules i xampurrejant, i al cap d'alguns anys que no van a estudi, ja no se'n recorden. Havem trobat senyoretes educades en col·legis de monges, de familia piadosa, i elles mateixes bones cristianes, oblidades enterament de la doctrina que de cap a cap havien après de memoria, i sols recordar les oracions quotidianes que pronunciaven en català; en cambi, no hi ha ningú que hagi après en sa materna llengua el Catecisme, que no sàpiga lo més essencial d'ell durant tota sa vida. El fet de la veritat és que desde que s'ensenya en castellà la doctrina cristiana, la gent no la sab, o la sab molt malament: d'aquí que tots els homes verdaderament apostòlics qui han il·lustrat la nostra terra, hagin sigut acèrrims defensors de l'ensenyança del Catecisme en català. Sobre de tots ells dèu colocar-se el venerable mossèn Antòn Claret.
 I ara no serà fòra de lloc fer commemoració d'aquest home de virtut acrisolada i de zel evangèlic, venerat per tothom mentres fou a Catalunya, objecte després de mil injuries i calumnies de part de la gent madrilenya. Mossèn Claret és l'exemplar de lo que'n podríem dir un eclesiàstic regionalista. Dins de Catalunya formà son esperit de prosselitisme; en català predicava la paraula divina, en català escrigué gairebé tots sos llibres destinats a la propagació de la fe i de les bones costums; i el llibre més extès de catequística cristiana, volgué donar-lo a l'estampa aquell home verdaderament animat de l'esperit dels sants, en llengua catalana. Com l'Il·lustríssim Claret han pensat tots els qui han sentit en son cor la flama de la caritat fraternal i han sigut il·luminats per aquella divina paraula, que és com la divisa de Testat sacerdotal: Evangelizare pauperibus missit nos.
 D'altra part, els homes apostòlics, al seguir aquest intern sentiment de caritat, s'han conformat, no sols amb l'esperit del Cristianisme, sinó que han seguit sa admirable llegislació. El Concili de Trento mana que s'ensenyi la Doctrina cristiana en la llengua del país respectiu; els Provincials tarraconenses decretaren la formació de catecismes en llengua catalana i la seva ensenyança en la propria llengua; els sínodos diocessans i els Prelats tots de Catalunya disposen lo mateix, essent d'advertir que si bé durant els sigles XVII i XVIII la major part dels Bisbes eren castellans (ens apar que en alguna ocasió ho foren tots simultaniament, lo qual suposa clarament l'idea centralitzadora i anti-regionalista del Poder polític), no obstant, els Prelats, imposats sobretot per la responsabilitat del sagrat ministeri, publiquen el catecisme en llengua catalana i manen que en la propria llengua sía ensenyada la doctrina.
 Tant-de-bò sortís un home ple de l'esperit de la Veritat, prou fort per sobreposar-se a les pretensions de la vanitat i destruir els obstacles de la moda, restablint l'antiga costum i la llei eclesiàstica, encara no derogada, d'ensenyar als petits la ciencia del Pare celestial en la llengua en que amorosament parlen amb els seus pares de la terra.