La tradició catalana - Llibre primer/Capítol VI

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Obres completes IV - La tradició catalana (1913) (page 50 crop).jpg

CAPÍTOL VI

De la predicació en llengua catalana

M
anà Cristo Senyor nostre que son Evangeli fos predicat en totes les llengües; i en totes se predicà i es predica. Mai potser hi ha hagut llengües més aristocràtiques, literariament parlant, ni més exteses que les que dominaven en el temps de la predicació dels apòstols; i no obstant, aquests enviats de Déu, il·luminats per l'Esperit de Veritat, parlen a cada-hú amb sa llengua vulgar. No és la sagrada predicació un exercici literari, sinó una arma espiritual, per lo qual, l'objecte de l'home apostòlic és essencialment pràctic, i fins podríem dir utilitari en el bon sentit de la paraula. No és un artista qui s'esforça en delectar; no és un home de món qui cerca la fama de distingit; no aspira a l'honor d'ésser comptat entre'l número dels qui's regeixen per la llei de lo que'l món ne diu el bon gust; és essencialment amic del poble, no fa diferencies de classe, tant estima l'ànima del ric com la del pobre, potser encara més la d'aquest que la d'aquell, puix Jesucrist fou pobre, i el pobre és desatès i desgraciat; salvar ànimes, vet-aquí l'empresa del predicador apostòlic. I per lograr aquest objecte, no hi ha medi més a propòsit que'l d'usar la llengua popular i materna. Deia l'Il·lustríssim Claret que, predicant en català havía convertit i tornat a bon camí a un número extraordinari de cristians; i que predicant en llengua castellana eren comptats els que havía lograt que cambiessin el cor; i és perquè, com deixà escrit nostre respectabilíssim metropolità, Excel·lentíssim Vilamitjana, la llengua materna és la llengua del cor i dels purs afectes. L'artifici mai iguala a la naturalesa, i l'ús d'una llengua que no és la propria, ni del predicador, ni de l'oient, és causa d'un verdader entorpiment en la transmisió de la fe i de la pietat. Es cert que la difusió de la gracia és cosa enterament sobrenatural; però també ho és que la millor preparació per rebre la gracia és la purificació de la naturalesa, és a dir, que'ls elements que la componen és precís no síen viciats per cap element estrany a ella; de consegüent, l'ús de la llengua propria, verdader verb intel·lectual de l'home, és el medi natural que més se lliga amb la difusió de la gracia sobrenatural mentres que una llengua estranya no és l'instrument propri per espargir sobre l'esperit humà la celestial rosada que purifica l'ànima, fertilitza el cor i mitiga l'ardor del desordre de les passions.

 En efecte, quan el predicador usa una llengua que no li és propria, parla com a trabat; encara que hagi lograt dominar-la i fer-la instrument dòcil de sa intel·ligencia i voluntat, mai arriba a la compenetració, al matrimoni indisoluble del concepte i de la paraula; i si és això un obstacle gravíssim en materies purament literaries, ¿què ha de succeir en punt a Religió, en que's tracten doctrines celestials, dificilíssimes d'ésser tractades en humà llenguatge, o bé materies referents a l'esperit de l'home, en lo més íntim, més ocult i més difícil de penetrar? Perquè és aquest assumpto de la predicació, considerat seriament, del tot interior, sa eficacia es funda, in ostensione spiritus et virtutis, en una força espiritual que venç i avassalla per la manifestació d'una influencia divina; és Deus in nobis, lo humà ha d'ésser atret per lo diví, i aquest quid diví i sobrenatural ha de manifestar-se; l'home, de sí rès hi pot posar, però pot traure'n molt, posant impediments a la manifestació (in ostensione) de l'esperit i de la virtut de Déu; i la llum espiritual com la material s'extén amb major facilitat quan no troba obstacles en son camí. Tothom sab que en els grans moviments de l'esperit, que en les crisis de l'ànima, que en les elevacions del cor, hi ha un despullament sublim, en virtut del qual, la naturalesa, despresa de tota habitut adquirida, apareix en sa integritat; i aleshores, tingueu per cert, que si alguna intergecció, si algún crit de l'ànima surt del vostre interior i articula la vostra llengua, serà usant el llenguatge que us és propri i natural. Per això els predicadors de grans efectes que havem sentit en nostra terra, tots predicaven en català; i quan diem de grans efectes, no'ns referim a aquells que si els sentíssim fòra de lloc sagrat, sembla que'ls galardonaríem amb un picament de mans, sinó a aquells qui enfonsen en nostre cor l'espasa de la Justicia divina, fent-nos destilar silencioses i amagades llàgrimes, o bé infundint en nostre esperit la llum de la gracia i de la fe, aromatitzada amb l'íntima olor de Cristo. Estem convençuts de que si els predicadors de Catalunya prediquessin en català, desapareixeríen de la trona la major part de defectes que avui en ella es noten. L'ampulositat i profana elegancia, tant del gust de nostre sigle amant de superfluitats, com impropries de l'esperit del cristianisme, quedarien vençudes per la casta simplicitat de l'expressió i l'interior hermosura del concepte; en lloc de tractar-se materies altisonants, qüestions socials i de dret públic, reservades per sa naturalesa als verdaders mestres, i que és ridícol parlar-ne davant de la major part dels auditoris, el sant Evangeli de Jesucrist, Fill de Déu, tornaria a ésser l'aliment que's distribuiría a tots els fidels. I és d'advertir que aquest caràcter pràctic i concret sobressurt en l'historia de la verdadera eloqüencia sagrada de nostre país. Desde aquell àngel de la divina paraula, qui volà per l'Europa fent ressonar en totes ses afraus la trompa aterradora del judici final. Sant Vicens Ferrer, verdadera resurrecció de l'esperit de Sant Pau i honor de la gent catalana, fins a nostres díes, trobem sempre la predicació encaminada a un fí útil; són els predicadors gent qui de veres treballa sobre l'esperit del poble per fer-lo conforme a l'esperit de Cristo. L'exposició dels Evangelis, la catequistica cristiana fins en lo més alt de la divina revelació, l'impugnació dels vicis i el foment de les virtuts, vet-aquí el material que's conté en els sermons dels qui conreuaren per llargs sigles en nostre país la fe de Cristo. I no és que'ls faltés talent per la gran eloqüencia, com pot ser-ne testimoni, entre altres, el magnífic pròleg de la traducció catalana del llibre de Sant Bernat a sa germana Humbelina, que's pot posar al costat dels més escullits troços de Granada i de Bossuet; mes aquells antics catalans, ni teòrica ni pràcticament, eren amics de l'art per l'art, sinó que, descobrint en l'humà llinatge una finalitat, a la consequció d'ella encaminaven tota sa sabiduría.
 Mes si l'ús d'una llengua forastera porta grans inconvenients, mirant la cosa de part del predicador, i posa obstacles a l'expedició de la gracia, també és digne d'ésser considerat el gran defecte que importa respecte de l'auditori. Cap i a l'últim la classe més numerosa i més digna d'atenció del ministre evangèlic és el poble, i aquest és cert que o no entén el castellà o l'entén malament, segons frase del reverendíssim doctor Vilamitjana, arquebisbe que fou de Tarragona. No us fieu de que'l poble devegades vos demani el sermó en castellà; és aleshores que, corromput pel mal exemple dels qui ell té per savis, parla mogut més per l'amor de la vanitat, que no per la de la ventat. Qui vulgui agradar, que prediqui en castellà; mes qui vulgui aprofitar, que ho faci en la nostra propria llengua. I aprofitem aquesta ocasió per parlar contra un abús que's va introduint, com tants d'altres, en nostres democràtics temps, en contra del caràcter popular i d'unió que distingeix al cristianisme. En efecte; per l'Iglesia no hi ha més que un poble cristià, com Cristo no tingué més que un veritable cos; savis i ignorants, rics i pobres formen un tot, una massa compacta, sens distinció de jerarquía; aquesta democracia és l'honor de la nostra Iglesia; el temple és la casa pairal de tots, no deuen els cristians anar-hi per classes, no dèu, per lo tant, la paraula divina fer diferencies, ni predicar-se, fòra raríssimes excepcions, sermons pels senyors i sermons pels pobres; així com els rics moderns construeixen barris pels obrers i barris pels senyors; no, Cristo de tots els ordres socials ne feu un poble; tots, doncs, devem juntament postrar-nos a sa presencia i oir sa divina paraula; mai s'ha de rompre l'unitat de la familia humana i menos en la presencia de Déu, mai és més saludable la paraula evangèlica que quan se predica davant de tothom; aleshores se veu clarament que amb una mateixa mida són midats els rics i els pobres; el nivell dels socialistes allí està admirablement aplicat; aleshores el savi s'humilía, i s'exalça l'ignorant, i d'aquella humiliació en ve un augment de sabiduría. Perquè'l mateix home instruit troba més fàcil educació per sos sentiments que d'aquella manera senten amb major eficacia la suau influencia de l'humilíssim i diví fuster, Fill de Maria.
 I aquestes idees sobre l'ús de la llengua natural i popular en la predicació de la divina paraula estan confirmades per tota la tradició i llegislació de la catòlica Iglesia. Cristo, Redemptor de l'humà llinatge, i sos apòstols, en la llengua vulgar que'l país parlava, explicaven la Bona Nova; lo mateix feren llurs successors cercant el medi d'atravessar el cor i no de delectar les orelles o adular l'instint vanitós; i l'Esperit Sant, parlant per boca dels Pares tridentins, fa present i exposa als pastors d'ànimes l'obligació d'usar la llengua familiar, domèstica i propria de la terra al parlar als pobles de des la càtedra sagrada. Els concilis provincials tarraconenses publicaren constitució especial circa concionandum lingua cathalana, i aquesta disposició no sabem hagi sigut abolida, ans al revés, ens consta d'algún bisbat en que fins ara s'exigía al predicador permís especial per predicar en castellà.
 Potser algú culparà al clero per la generalitzada costum, quan menos en les ciutats, de predicar en castellà; mes aquí és d'advertir que tot orador se veu obligat a condescendir amb les exigencies de l'auditori, en quant no síen immorals, i per lo tant, el sacerdot no pot menos de donar-se davant d'una moda tirànica, per més que la consideri inconvenient; i, abans de predicar en el desert, més s'estima predicar en castellà. El catalanisme fins ara ha sigut poc pràctic: tancat dins el círcol de la poesía, sa influencia s'és poc sentida en l'esfera de la vida social; potser encara es trobaríen trovadors qui parlen amb sos fills la llengua de Castella, nobles catalans qui rebutgen la catalana, amb lo qual demostren que ja no són els prous de la terra; i, per desgracia, en la mateixa Iglesia l'ús de la llengua materna troba encara molts i forts obstacles.