La tradició catalana - Llibre primer/Capítol X

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Obres completes IV - La tradició catalana (1913) (page 69 crop).jpg

CAPÍTOL X

Com la vida regional fomenta l'esperit de familia

E
s la familia la substancia i basa de l'organització social. La decadencia social suposa decadencia en la familia; i quan aquesta és vigorosa, moral, unida i intel·ligent, la societat no pot deixar de posseir aquestes excel·lents qualitats. La regeneració social, la reconstrucció social, ha de començar per la reconstrucció de la familia; el treballar fòra d'aquesta idea és treball inútil; si bé un sentiment transitori pot lograr en alguna ocasió comunicar a una generació, en la que la familia estigui miserablement relaxada, un moviment, no diem vigorós, mes sí febrilment violent, la cosa no serà de durada, ni constituirà una senyal de sanitat de vida, sinó de que no s'han apagat encara en ella els naturals instints.

 Es, per lo tant, d'importancia suma, tractant-se del regionalisme, l'estudiar si en ell la familia troba no solament condicions de felicitat, sinó si afavoreix més l'esperit de familia, que no pas l'unitarisme. El gran argument a favor nostre el constitueix el fet històric que creiem té una generalitat admirable. A França la disolució de la familia ha arribat a un extrem espantós. La disgregació arriba fins al matrimoni, basa i origen de la família; marit i muller estàn lo menos units possible perquè pugui subsistir el vincle conjugal. Posem els ulls en nostra Espanya, i veurem que l'esperit de familia és més vigorós en aquells paíssos que posseeixen encara més viu l'esperit regional. L'amor a la casa pairal, el desig de la conservació del patrimoni o de l'industria, l'ordenació jeràrquica familiar, és superior allà on se conserva, si bé molt decaiguda, la vida regional que no pas en els restants llocs que s'han confós amb el gran tot, nació. Amb el ben entès que, entre nosaltres mateixos, tothom qui no sía cego ha de veure que a proporció que l'organisme particular del país s'ha anat debilitant, al mateix compàs s'ha relaxat també l'organització familiar, dissipant-se l'esperit de familia. Tal volta algú oposarà l'exemple de la potentíssima familia romana; mes aquí hi ha dues observacions a fer. En primer lloc, aquella entitat era més civil que natural, i això repugna i és impossible avui día en virtut del major perfeccionament que ha adquirit la persona humana a conseqüencia de l'encarnació de Déu; i ademés, l'observació atenta de la civilització romana demostra que ella, més que en un unitarisme, consistía en una generalitat de principis que permetíen a cada regió una espontaneitat que avui estem molt lluny de poder tenir.
 Per la virtut natural de sa essencia el regionalisme afavoreix l'esperit de familia, així com l'unitarisme el pertorba. Aquest últim treu al ciutadà de casa seva i el porta als grans centres; totes les concupiscencies que desperten els apetits humans, allí es reuneixen, i la passió, més forta que la naturalesa, tira a l'home lluny de la seva llar, venç els nobilíssims sentiments més purs, però menos violents, i l'afecció domèstica queda o morta o esmortuida. Fins suposant a l'home, lo que per terme general no's pot suposar, com a un sér racional perfet qui's guía, no per l'afalagament de la passió, sinó pel dictamen de la raó, les circumstancies el porten en dit sistema lluny de la familia. La regió queda deserta; la vida política, literaria, artística i mercantil se reconcentra en virtut de la solidaritat indestructible dels interessos humans; fins la mateixa vida eclesiàstica, que és d'origen celestial, participa d'aquesta atracció, i aleshores l'home qui se sent amb algunes facultats, necessitant una gorga més gran per nadar, fuig de la regió, es deslliga, per lo tant, de la familia i son dolcíssim i vivífic esperit deixa d'alenar-lo. Per molta que sía l'afició que a la familia porti, no pot deixar de prescindir d'ella, ja que la posició social de que disfruta, o les facultats personals que posseeix, fan indispensable la seva presencia en el centre que conté la vida política i social del país.
 El regionalisme té per principi no tocar les coses del lloc aon Déu les ha posades, de la terra en que la naturalesa les cría, i si bé vol el perfeccionament d'elles en virtut de l'estudi i comparació amb les altres, per lo mateix que ama el progrés, aborreix la destrucció o l'adulteració, considera crim la sofisticació social. Amem, doncs, la veritat de la naturalesa, i tot sistema que porti la destrucció de qualsevol de les seves institucions dèu ésser combatut i abandonat; per això la familia es cría sana, vigorosa, feliç en la vida regionalista, havent-hi una verdadera identificació entre la vida regional i la vida familiar. Diguérem, al provar que l'Iglesia és regionalista, que cada home en sa regió podía completar sa vida religiosa, i el nostre ideal ha d'ésser també que cada ciutadà pugui igualment en ella completar sa vida civil i social. I no's cregui ningú que siem exclusivistes de nostra terra, que vulguem que'l català no degui traspassar els termes de Catalunya, com el monjo no pot eixir fòra dels septa monasterii; al revés, estem convençuts de que una educació perfecta del jovent exigeix veure lo de fòra casa amb esperit observador i pràctic, per enriquir la nostra civilització amb els elements bons que's troben en altres punts; mes la recta sabiduría ensenya que no devem acomodar la nostra patria a lo que trobem fòra d'ella, sinó que això devem acomodar-ho a nostre país i convertir-ho en substancia nacional.
 En dues coses principalment se manifesta l'excel·lencia i utilitat social de l'esperit de familia, admirablement fomentat per la vida regional: en l'ordenació jeràrquica entre'ls seus membres i en la conservació i consegüents avenços de son patrimoni o de sa industria. Havem oít referir d'un gran proprietari, ja difunt, senyor d'una casa d'antiquíssima soca en una important encontrada de Catalunya, qui deia que en ella tothom, fins els fematers, li eren parents; mes quan la tendencia centralitzadora porta a l'home lluny de sa casa, quan l'absencia fa que no's pugui freqüentar amb sos parents, naixent entre ells diversitat de costums i d'interessos, ¿quina ordenació i calor d'afectes pot haver-hi entre aquells qui són vivificats per una mateixa sang? L'antiga casa catalana és un admirable exemplar de pur, fecond i dolcíssim esperit de familia. No solament lligava aquest vincle entre sí, a les tres o quatre generacions qui vivíen en una mateixa llar, sinó que, eixint d'allí, com de manantial abundós, s'extenía pels costats, i els oncles i les tíes i els cosins formaven ja un verdader poble, de manera que aquest venía a ésser una extensió de la familia. Els actuals sistemes polítics i l'ordre social que a sa ombra ha crescut, impossibiliten aquesta hermosíssima forma de vida; a conseqüencia d'haver-se posat les coses fòra de lloc, sofisticada la vida civil, amb els immorals interessos polítics traidorament corruptors, puix presenten com a cosa lícita i de dret diví la conquista del govern de la nació, la vida pública posada a immensa distancia de les regions, exempta de tota benefactora influencia religiosa o domèstica, divorciada enterament de la vida familiar, tot això que prové de l'unitarisme polític anti-natural i anti-cristià que avui regeix, ha criat un esperit brutalment individualista, egoísta, tirànic i carnal que forma l'atmòsfera que avui respirem, esperit antitètic a l'esperit de familia, disolvent de tot humà consorci, i que nosaltres creiem que és el que Cristo anatematitzà amb el nom d'esperit de món.
 I perquè'l lector no prengui aquestes idees com a una conseqüencia de l'esperit teològic del qui ara les estampa, volem transcriure textualment el concepte de Taine, positivista famós, quan al parlar dels últims temps de l'antic Règimen a França, que transformà la vida pública del país en un pur artifici, que funcionava en la capital, convertida en centre absorbent de divertiments, delicies i abundancia, en estómach de la nació, com ara ja succeeix, si bé d'una manera més vulgar, a Espanya, i cada día succeirà més, escriu les següents ratlles de pregòn sentit: C'est le dernier trait du régime qui, après avoir dérobé l'homme aux affaires publiques, à ses affaires propres, au mariage, à la famille, le prend avec tous ses sentiments et toutes ses facultés, pour le donner au monde, lui et tous les siens. [1]
 La restauració de la familia suposa la restauració de la vida regional; fòra d'aquesta, l'esperit de familia es desvaneix; pot haver-hi en la vida del centralisme marits i mullers qui s'amen tendrament, fills qui respecten als pares, i germans qui estimen als germans, puix la naturalesa humana mai es corromp del tot; mes l'entitat casa desapareix, i l'esperit de familia queda sofocat pel descastat i grosser esperit de món. En tals situacions minven els sentiments naturals i augmenten les afeccions artificials o convencionals; la simplicitat de la naturalesa, la placèvola vida de familia, no acontenta als estragats gustos; l'amor a la casa queda sec baix l'ardent influencia de les concupiscencies; la nació no's compòn de cases, sinó d'individuus, per lo qual els estats organitzats de tal conformitat estàn pròxims a la desorganització.
 Un cop destruida o debilitada la casa, la societat reb una forta sotragada, com si a un edifici li treguessin la principal pedra del fonament. Prescindim ara del defecte moral d'una societat qui té relaxada la familia, d'una nació qui no té per principal element constitutiu la casa, i considerem l'assumpto baix un aspecte més material. L'agricultura i l'industria gaudeixen de grans ventatges, quan en la societat la familia o casa té consistencia i soliditat. Els moderns han caigut en la contradicció de que al mateix temps que d'una part ponderen les ventatges de l'associació, pel progrés de l'agricultura i de l'industria, d'altra han treballat per la destrucció de la casa; associació natural i fecundíssima, qui no sols conrea les idees i afectes morals, sinó les terres i els oficis qui serveixen pel manteniment material dels homes. La tradició és una condició de progrés, tant en l'ordre moral com en el físic, i la familia agrícola o industrial qui posseeix la tradició dels coneixements pràctics, el natural afecte a un ram de treball que passa de generació en generació, i fins el sentiment de gloria de que la seva casa avanci a les demés del mateix ofici, no sols pels majors guanys, sinó també per l'avenç en l'art que professa, és indubtable que constitueix el més fort element de progrés per un país. Catalunya estava plena d'una multitut de glorioses dinastíes de pagesos, menestrals o mercaders, qui no amagaven la cara davant del gran senyor, perquè posseíen una noblesa tant honrosa com la seva, un llinatge els mèrits del qual constaven ja en la primor dels treballs executats, ja en els serveis prestats al comú, ja en les obres bones exercides en favor del veinat; i aquesta estima del propri estat, com ja notà el Campmany, aquest sentiment de sa dignitat, sentiment modest i potentíssim, cohibía la desenfrenada concupiscencia de pujar més amunt en l'escala social, no veient-se, com ara tot sovint, l'afany desmesurat d'adquirir riqueses per donar-se tot el plaer d'una vida sensual, abandonant, com a ignominiós, l'ofici que proporcionà l'opulencia; jutjant erradament que puja de categoría l'home qui no treballa. L'antiga casa catalana no solament se componía dels individuus qui proveníen d'un mateix origen, sinó també dels qui ajudaven i cooperaven al treball o art tradicional; se criaven entre ells vincles, no solament per la materialitat dels interessos comuns, sinó pels afectes que engendrava la continuitat de tracte, existint, de consegüent, no instituida de cap llei, sinó originada pel principi cristià que informava un país, la gent del qual és naturalment de seny i d'esperit pràctic, una semblança de la gens romana, amb reciprocitat de serveis entre'ls qui la componíen.
 Això no és possible amb el centralisme, i menos amb el centralisme parlamentari; aqueix origina una absorció completa de la vida del país per la vida política; la literatura, el comerç, l'industria, l'art, tot viu a despeses d'ella; fòra de la política no hi ha vida; qui vol fer carrera a ella ha d'acudir, ses aigües tempestuoses tot ho arrebacen, aniquilen la casa, desfàn la familia, i tot ho porten a aquests centres de confusió i d'orgull que a sí mateixos s'anomenen el cervell de La nació, mirant amb indiferencia i menyspreu les provincies.
 Tal volta a algú li sembli impossible, dat el present estat del món, la reconstrucció de la familia en aquella hermosíssima forma en que la contemplem en els temps patriarcals, en que després, variant sols lo accidental, la veiem defensada per la llei romana, i la trobem encara vivent en nostra memoria, evocant els records de la nostra infantesa; i en efecte, el tal ho endevina si pensa que nosaltres esperem la reconstrucció com a una obra d'art, és a dir, com a un efecte o conseqüencia precisa d'una disposició llegislativa. No, la familia i la casa són institucions naturals; l'home les pot desfer, però no fer; aqueix element essencialíssim de l'humana societat, Déu l'ha pres per son compte; si els homes no impedeixen ni posen obstacles a l'institució, aquesta creixerà sana i robusta a despeses de la naturalesa purificada i aidada per la gracia de Cristo. No roben a la regió sa virtut propria; conreen la fecunditat tant moral com física que naturalment posseeix; deixen a la religió sa maternal, suavíssima, sobrenatural i eficacíssíma influencia, i la familia i la casa catalana tornaràn a tenir la fortalesa de l'abet del Pirineu, i l'abundancia i hermosura dels vinyets dels plans de marina.

  1. L'Ancien Régime, cap. II.