La tradició catalana - Llibre primer/Capítol XI

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Obres completes IV - La tradició catalana (1913) (page 76 crop).jpg

CAPÍTOL XI

Consideracions sobre'l sentiment estètic en una civilització regionalista

A
quella immortal raça helènica de privilegiada aptitut pel conreu de la Filosofía i de l'Art és una viva i convincent demostració de com el sentiment estètic, particularista per essencia, que no pot viure en el terreno de la generalitat, està íntimament lligat i reflecta diferents raigs d'hermosura, segons les diverses regions en que's desenrotlla. L'arquitectura classificà sos estils segons les diverses regions d'aquella privilegiada terra (dòric, jònic, etc); l'art literari denominà pel mateix procedir certes qualitats de son medi d'expressió (v. gr: l'aticisme), i la poesía homèrica i la poesía pindàrica, que tenen les honors de la primacía entre tota la poesía humana, són essencialment regionalistes, essent l'element regional, és a dir, el bell de quiscuna niçaga i afrau, el que fa resplandents de bellesa aquelles obres immortals, com brilla més un diamant que té diferentes cares. I aquest fet el veiem en tots els pobles qui tenen més viu el sentiment de la bellesa. A Espanya, les escoles literaries i pictòriques de Sevilla i de Valencia; a Italia, la florentina, la d'Umbría o la milanesa, totes aquestes denominacions i moltes d'altres que podríen nomenar-se, distingint-se sempre pel nom d'una ciutat o comarca, ¿què proven sinó l'íntim enllaç entre l'art i l'afrau en que's cría, participant de les qualitats de la terra en que arrela, com un fruit és més o menos gustós segons el país en que's cull? L'Art i el Dret són d'entre tots els rams de l'humana cultura potser els que més identificats estan amb el país; i respecte de l'Art, que és el nostre objecte de present, hi ha una tal relació i reb del lloc i de la raça una influencia tant essencial, que bé's pot afirmar, particularment en la poesía, que tant sols guanya constant acceptació i obté l'amor dels homes aquella que pot caracteritzar-se pel poble qui l'ha produida. La poesía homèrica, els romanços castellans, el teatre anglès, etc, són ja no sols el preferit pel poble respectiu, sinó el més estudiat a l'extranger, i fins se pot dir que venen a ésser una pedra fonamental en l'hermós edifici de la respectiva literatura. Les lletres humanes necessiten aquesta influencia de la terra, beure l'esperit del poble, i quan la poesia es divorcia d'aquest i es vol fer massa senyora, i creu que pot viure de la substancia que's troba en els llibres o de la doctrina que s'adquireix en les academies, decau miserablement, s'estronca l'abundosa dèu de l'inspiració poètica, perd aquelles qualitats que la fan, i que per sa naturalesa dèu posseir, general delicia de tot un poble, i acaba per ser un entreteniment de la gent savia, un jòc d'artifici, sens influencia en la massa de la població. ¿Qui's recorda ja de la poesía neoclàssica a pesar dels indisputables ingenis qui la conrearen? ¿I quina influencia tingué aquella dramàtica sobre'l poble, qui fugía de sos espectacles que gens li interessaven, acudint, no obstant, allí on trobava, encara que fos en una forma llastimosament desfigurada, el ressò de les tradicions patries o bé'l quadro de les costums que ell coneixia i estimava? L'aparició i el triomf del romanticisme és una prova eloqüentíssima i concluent de la tesis que nosaltres sostenim sobre les ventatges de la vida regional en el conreu del sentiment estètic. L'art literari dels pobles moderns agafà nou esperit amb la reaparició del romanticisme, i aquest bé's pot afirmar que s'alimentà del regionalisme, a lo menos en bona part. L'estudi de les antigues cròniques, de la poesía popular, de les institucions i costums del país, dels monuments més preuats de la propria terra, eren els materials preferits pels escriptors romàntics, i fins en quant a la forma, bé podem dir que d'aquell impuls data la restauració de les antigues llengües provincials, ja que'l mateix nom de romanticisme està pres, més que del fons literari que la nova tendencia tractava, de la llengua popular de que's servía. Tal és a lo menos l'origen etimològic.

 Aquesta forma popular, i de consegüent regionalista, del sentiment estètic, apar ja volguda per l'Angèlic Mestre quan, comentant el mot grec Kal-los, el glosa dient que lo bell és vocans omnia ad seipsum [1], i, de consegüent, si els resplandors de la bellesa han d'arribar als ulls de tothom, és clar que sa expressió ha d'ésser per medis a tothom comprensibles i interessants.
 Tal volta algú dirà que perquè la poesía tingui aquest caràcter n'hi ha prou de que sía nacional, sens que sía particularista en cada regió. Mes aquí cal fer una altra observació fundada en lo que diguérem abans sobre la falta en la nostra generació d'aquells firmíssims principis que eren com l'ànima de la nació política, donant un fí grandiós a aquella forma unitària, i existint, de consegüent, una verdadera vida nacional. Quan Espanya es trobava en aquell cas, eixí un Calderón de la Barca, expressió enèrgica i feliç d'aquella vida nacional, encarnació dels principis que informaven la patria; mes ara pot assegurar-se que encara que nasqués un poeta de les mateixes facultats artístiques, d'igual fervor religiós, d'idèntica instrucció filosòfica, que'l gran poeta madrileny, sa poesía sería molt diferent, ni sería, exceptuats uns pocs casos (com, per exemple, en la poesía religiosa, que és universal i eterna), un poeta popular per tota Espanya. I encara convé fer altra observació sobre l'únic genero poètic que avui día, dat el present estat social, pot tenir aquella prerogativa de l'Art que Sant Tomàs enclou en la citada fórmula vocans omnia ad seipsum. Ni la poesía heroica, ni la poesía lírica, és fàcil que avui s'extenguin i arribin a ésser el goig intel·lectual del poble; l'home modern no té l'esperit prou fort per enlairar-se a aquelles altes regions; desgraciadament, al gran progrés material no correspon el progrés espiritual, i necessita el poble delectar-se en una poesía de categoría inferior i més comprensible, no solament pels assumptos que generalment tracta, sinó molt especialment pels medis d'execució de que's serveix. El drama és avui día l'únic poema que extén sa influencia per totes les capes socials, i la dramàtica és precisament la poesía que per sa propria naturalesa és més necessariament regionalista. En una forma més o menos rudimentaria i grossera, mentres existeix regió i llengua popular existeixen representacions indígenes, i al reaparèixer les literatures regionals ve desseguit el teatre, amb gran delicia de part del poble.
 Potser algú oposarà que la major facilitat d'escriure que dóna l'ús de la llengua popular és camí perquè enteniments no prou il·lustrats ni honestos extraviin al poble amb ses produccions mal-sanes. Mes aquí, confessant en primer lloc senzillament la veritat de que coneixem molt poc l'estat actual del teatre, creiem, no obstant, que l'immoralitat té el privilegi de fer-se entendre en totes les llengües, i fins dat que fos cert el cas suposat, això argüiría solament un defecte de la cosa, no l'inconveniencia d'aquesta mateixa.
 Creiem, doncs, que ningú pot dubtar de la fecunditat, varietat, vida i clara resplandor que la poesía i l'art en general reben de la forma de vida regional, i que tothom s'avindrà amb el pensament de Lope de Vega:

 Y así ninguno lo que imita iguala,
y son en sus escritos infelices,
pues ninguno en el método extranjero
puso su ingenio en el lugar primero.


 Abans demostràrem ser l'amor un afecte que en gran manera era fomentat per la vida regional, que en ella era característic, natural i necessari, bevent en aquella font tots els més grans i purs sentiments de l'ànima; el sentiment estètic, les obres estètiques, són filles de l'amor, per lo qual, allí seràn més abundoses i perfectes aon l'amor sía més vigorosa i sana. Si la poesía moderna, dat el cas que, com havem dit varies vegades, falten avui día grans ideals, no's nodreix de la vida regional, és molt arriscat que's vingui a parar a un naturalisme viciós i fisiològic, o a aquesta forma humana, com ara diuen, en que, no podent posseir la resplandor espiritual dels nobles i alts sentiments i de les grans idees, sovint se converteix en animalesca, i deixant de tenir aquella influencia moralitzadora que tots els pobles han regonegut en l'Art, que dóna a l'home un goig nobilíssim que disminueix, o a lo menos distreu, la torpesa dels mals i vulgars apetits, i sía lo que conree, no'l sentiment estètic, medi civilitzador de gran potencia que endolceix les costums, sinó la sensualitat, que, embrutint i tornant barbres als pobles, acaba per ofegar tota civilització i honestedat de vida.

  1. Opusc. De pulcro et bono