La tradició catalana - Llibre primer/Capítol XII

CAPÍTOL XII

Els Jocs Florals i les corrents masòniques

E

l sentiment estètic, i sobretot l'Art literari, té a Catalunya una benemèrita institució, que, nascuda en aquests paíssos de la llengua d'Oc, després d'haver dormit per molts sigles, s'ha despertat ara, en els postrers díes, amb una força de vida admirable i una alè poderosa, donant a la dolça poesía, com aspiració suprema, l'estel de tres raigs de sa empresa, Patria, Fides, Amor, fórmula comprensiva dels tres sentiments fonamentals de l'humà llinatge. Mes aquests tres sentiments passen perill de naufragi; una secta poderosa, no per la força d'un sistema racional, sinó pel foment, defensa i protecció que fa de les baixes tendencies de la nostra part animal, s'ha apoderat d'una part dels nostres conciutadans i la seva fatua il·lustració vol estampar en la poesía el segell de son destructor imperi. No serà fòra de lloc donar una demostració evident de l'antitètica oposició d'essencies entre'ls principis fonamentals de la masònica impostura i la resplandent i inspirada trilogía dels nostres Jocs Florals.

Patria. –—La patria és l'historia de la nostra niçaga, desenrotllada principalment en el terreno en que vivim, i diem principalment, perquè essent element principal en un drama l'actor, si els catalans a Grecia fan proeses, encara que síen llunyanes, les considerem glories nostres; no és la terra qui ennobleix el poble, sinó el poble qui ennobleix la terra; i si amem els plans, les montanyes, els rius i les costes del país, és principalment perquè estan tocades de la virtut de la nostra gent, fertilitzades per la suor i la sang dels nostres passats. La Masonería destrueix l'historia, encara diríem millor, desfà l'historia, com amb l'acció disolvent d'un àcid. Ella canta ensuperbida un nova sint omnia que ni el mateix Cristo cantà, ja que Ell humilment proclamà que venia solament a complementar la Llei existent desde'l principi dels sigles. L'historia suposa, en qui l'admet, el principi de la substancialitat de l'ànima humana. Si aquesta no és substancial, si no hi ha un agent personal, espiritual, responsable, permanent, existent per sí mateix, amb independencia de la carn i, per lo tant, immortal, no solament no hi ha historia d'un poble, sinó que ni és possible historia d'un home; els fets humans són accidents sense enllaç, produits per causes exteriors, com les tempestats de l'atmòsfera i les variacions dels aires; falta el subjecte actiu i, per consegüent, falta tot. L'historia humana aleshores no's pot dir tal, sinó en el sentit en que's diría historia de la raça cavallar o bovina.
Doncs bé, la Masonería, en virtut de sos dogmes i principis de secta, segons les ensenyances de sa pretesa ciencia i l'universal doctrina dels seus doctors, destrueix clarament la substancialitat del principi espiritual de l'home; treu, doncs, el fonament de la patria, l'ossada que sustenta el sér específic d'una generació o poble, i, per lo tant, el concepte de patria s'esvaeix. La contemplació de l'historia és aleshores una cosa idèntica a la contemplació del sistema planetari: una emoció més o menos fonda i estètica; el sentiment humà, que'ns interessa fins les entranyes de l'ànima, no té raó d'ésser; el profundíssim vers del poeta llatí:

Homo sum: humani nihil a me alienum puto,

és un tret tirat sens engaltar, perquè entre'ls homes no hi ha principi d'identificació; fins cada hu en sí mateix és tal volta una aglutinació de sers; la nació no és un llinatge qui habita en sa casa pairal, sinó un remat que pastura on troba herba; romput el llaç espiritual, desapareix el sentiment de patria, i, per lo tant, queda trencada una de les tres cordes de l'arpa misteriosa del poeta. A lo més, l'amor de patria en l'home serà aleshores un instint com el de la perdiu, que li fa amar el lloc en que ha nascut, pels hàbits que hi té contrets, i que la lliguen a aquells objectes determinats; mes mai serà, si no és per una inconseqüencia, aquell nobilíssim sentiment que l'actual Pontífix anomena amb el diví nom de caritat de Patria.
Fides. —La fe, segons Sant Pau, comprèn la substancia de la gloria que esperem, és a dir, d'aquell estat de sublimació a que està destinada l'humanitat després del seu pàs sobre la terra. Per això lo sobrenatural sempre ha sigut font de poesía; per això, essent vera la sentencia de Plató de que l'hermosura és la resplandor de la Veritat, quan Déu, Veritat primera, ha sigut l'astre preponderant en l'horitzó de l'humanitat, la societat, sens que emperò mai hagi estat enterament pura en aquesta sa vida transitoria, es presenta revestida d'hermosura, i sa contemplació honestament delecta. La fe pretén fer de la terra una imatge i figura del cel, o lo que és lo mateix, treballa per a que'ls homes i l'humana societat imitin a aquell Sér perfectíssim, qui viu més enllà de lo que veuen els nostres ulls de carn, amb una vida de la qual la revelació ens dóna explicacions suficients. D'aquí que la poesía cristiana tinguí sa guapa fesomía ben caracteritzada; l'espiritualisme no cristià, o a lo menos poc cristià, fa que moltes inspiracions artístiques o poètiques tinguin una bellesa indeterminada, vaporosa, no ben visible, i això tal volta desperta un cert interès o plaer, el plaer de l'agre-dolç; mes la satisfacció espiritual verdadera, solida, que deixa contentes a totes les humanes facultats, és a dir, lo summo de l'humana bellesa, tant sols pot trobar-se en el fruit ple de vida, assaonat pels raigs de l'Ens realissimum que'ns ensenyen la recta raó i la revelació catòlica. D'aquí que'l mot ideal degui emplear-se amb cautela pels literats catòlics, perquè la Bellesa primera, com la Veritat primera, no és un concepte lògic, sinó ontològic, és a dir, una existencia real que, si bé no podem veure a les clares mentres estem en la presó de la carn, no obstant, en part la tenim molt determinadament explicada pels profetes i apòstols, i en particular per Nostre Senyor Jesucrist i per l'Iglesia que Ell deixà fundada. La fe és essencialment popular; amb predilecció fou predicada als pobres; és ella una manera de posar a mà de tothom les altes veritats sobrenaturals. La poesía és també essencialment popular; la poesía científica, que s'ha volgut posar de moda, és un monstre curiós, mes no viable; per lo qual, fe i poesía es donen les mans com a germanes; i rompre la corda de la fe de l'arpa del poeta, és esquarterar la poesía en son membre principal i nobilíssim.
L'objecte propri de la Masonería, el fí particular de son institut, és la destrucció de la fe. Si de la patria és enemiga per conseqüencia, de la fe ho és per principi; son adveniment ha tingut per objecte, segons unànim confessió dels venerables pares de la secta, deslliurar l'humà enteniment de la subjecció a la creencia; amb tots sos esforços tira a l'independencia de la raó, és a dir, a rompre el llaç espiritual que uneix el limitat enteniment humà amb l'ilimitada intel·ligencia divina. Per això en sos principis l'influencia masónica en la poesía i en la literatura, no's distingeix sinó pel capritxo, el judici privat; és a dir, trencat el jou diví comencen les calaverades de l'art, l'amor a l'originalitat se converteix en extravagancia; mes prompte l'esperit queda rendit per son propri desequilibri, i aleshores l'home s'ajau a delectar-se en el jaç del sensualisme. Aquesta historia tots nosaltres l'havem vista amb nostres propris ulls, i avui ja'ns trobem en que'l diluvi de les immundicies literaries va omplint la terra. L'esperit presenta més resistencia a la corrupció; però una volta corromput, la carn en un moment queda podrida, i aleshores la poesía es converteix en l'hipocresía del vici; fa com certes dones qui són deshonestes sens perdre l'exterioritat d'honestes, i els poetes, en lloc d'ennoblir els gustos naturals dels homes, desperten sos apetits bestials i

carmina faeda canunt.

Amor. —L'amor és la passió fonamental; d'ella surten totes les altres; tant els més delicats sentiments com el torb més violent que pot destroçar una ànima, són diferents matiços de l'amor. Els moviments més oposats, i en apariencia diversos, que impulsen les accions humanes, tots són produits, segons ensenya Sant Tomàs, per aquest foc interior que'l Criador encengué en nostre cor, especie de foc central i motor de la criatura racional. Per això en el concepte amor se contenen tots els sentiments humans, i sols ha sigut perfectament comprès per qui ha sabut interpretar degudament a l'home, pel Cristianisme. El sentiment és lo més humà que hi ha en l'home: ni és purament esperit com la pensa, ni totalment carn com els apetits; per això és lo més encisador que brota de l'humanitat, i és com el suc que fa gustosa la poesía desde la gran restauració de Cristo. La doble naturalesa del nostre ser lluu admirablement en el sentiment; i en la capitis diminutio que sofreix l'home al deixar d'ésser cristià, el sentiment perd boi sempre un de sos dos elements constitutius. A voltes un sentimentalisme exageradament espiritual, una fantasía idealista, per parlar millor, ompla per algún temps la literatura, mes després prompte cau en les bruticies pornogràfiques.
La Masonería, que no posseeix el secret de l'home, tampoc pot posseir ni penetrar el misteri de l'Art, i menos encara conreuar degudament aquest jardí que per antonomasia ja d'antic rebé el nom de lletres humanes. Lo ridícol de la secta és públic i notori; la bellesa és una nota que de cap manera pot aplicar-se a aquella sinagoga de Satanàs; si no cau baix el despreci i la burla del món és perquè s'amaga; i en sa influencia literaria mai ha sabut fer desaparèixer l'antinomia dels dos elements humans, esperit i materia, que, degudament armonitzats, són hermosura i delicia de l'home viador en la terra. Separats els dos elements se desnaturalitzen, i aleshores la literatura i l'art són segons és el desordenat temperament de cada hu dels qui'l cultiven; d'una part, generalment parlant, domina el desordre de la fantasía, i de l'altra, l'absorció total de l'home pel sensualisme, de manera que's pot aplicar a la literatura masònica la frase bíblica: coixeja de les dues cames.
Apagat per la Masonería el sol de la revelació, s'enflaqueix la raó natural i les lletres humanes queden en les tenebres; després del curt período de domini de la fantasía, de la confusió de sentiments, de l'evaporació dels més delicats, generosos i enèrgics, el sentiment decau i la delectació sensual ocupa el lloc que abans tenía la noble i humana satisfacció del sentiment. El món dels sentiments queda ple de runes; l'esperit no troba aon descansar, com el colom de la Sagrada Biblia no trobà aon reposar sens embrutar-se, i amb tristesa cerca altra volta aculliment en l'arca sagrada de la Religió. Desaparegut el sentiment, se perd un dels més dolços llaços que uneixen als homes entre sí; la vida social arriba a ésser fastigosa per les ànimes de bon tremp, i el món queda abandonat als amadors de la sensualitat.
El dogma de l'amor lliure, que la Masonería ha après de les besties, és la conculcació de la verdadera amor, i la profanació d'un nom honrat. El matrimoni civil és el crepúscol vespertí de la nit de l'amor lliure. Treure la planta de l'influencia dels benèfics raigs de sol, és voler que la planta mori. Els sentiments són flors que creixen hermoses i oloroses a la calor de l'amor al Criador; fòra de sa influencia es corrompen: llavors l'amor se confón amb el plaer; sía de la mena que's vulla, el sentiment ha mort perquè l'home ha mort; el mòbil de les humanes accions ja no és el cor, sinó el ventre; el moviment social ja no s'encamina al perfeccionament de l'home, sinó a regalar-se de cibis et venereis, la noble poesía privilegiada, filla del cel, vinguda a la terra per conort dels homes, se converteix en vehícul de corrupció, en una nova forma de complaure les vicioses inclinacions de la naturalesa humana, i son símbol ja no és la lira de les tres màgiques cordes, sinó la màscara vermella de vi dels deixebles de Baco.