La tradició catalana - Llibre primer/Capítol XIX

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Obres completes IV - La tradició catalana (1913) (page 119 crop).jpg

CAPÍTOL XIX

¿Qui reconstruirà la regió?

L
A resposta a la pregunta damunt escrita és molt senzilla i notòria: sols pot reconstruir la regió el qui l'ha feta.

 Es evident la necessitat de la reconstrucció; un orgue qui no funciona s'atrofía, i la regió fa molts anys que per diverses causes té com sospès son moviment vital, i si bé és cert que les arrels són molt vives, l'arbre en bona part s'és assecat i necessita d'una mà benefactora. El materialisme de l'època ha creat els grans centres, aon moren els nobilíssims sentiments, les sanes idees, les costums senzilles i l'abnegació necessaria; i xucla la vida de la regió fins a deixar-la anèmica. Els mateixos grans centres polítics suposen el materialisme. L'enervament dels membres qui, incapaços de manejar-se a sí mateixos, reben de bon grat i paguen bé a qui es prengui la pena de regir-los; els principals ciutadans, fugint dels càrrecs públics per a delectar-se amb sa riquesa, perdent cap a l'últim fins l'esma i coneixement de sa missió social, tot demostra que la sensualitat enervadora ha robat als membres la força i vigor que deuen posseir per a portar una vida propria, personal i ben ordenada.
 Doncs si el materialisme polític i el de les costums porta la mort al regionalisme, no pensi ningú que'ls interessos materials, com comunament diem, pugui resucitar la regió. Ordenats i dirigits, constituiràn un vincle social; mes per sí mateixos, abandonats a l'estímul i apetit, són el més fort desconjuntador del cos polític; ja Sant Tomàs deia que les lluites, no sols entre'ls homes, sinó entre les besties, proveníen de cibis et venereis, i veiem en nostres díes les concupiscencies ésser les qui encenen la dinamita que amenaça capgirar l'ordre social. Mai havem cregut que'l vi, les patates o el carbó hagin d'ésser el llaç d'unió entre'ls habitants d'una encontrada; el diner mai ha sigut ni serà principi ordenador; al revés, és molt desordenador i vol molt d'enteniment; necessita d'ell la regió o comarca, sens ell no pot passar la societat; mes, es un principi superior al diner lo que ha d'unir als homes entre sí, fent circular la vida per les venes del cos social i donant increment a sos membres.
 Hi ha moltes altres forces humanes qui tenen verdadera eficacia en la vida regional, mes qui no són pas per sí mateixes causa de vida. La filosofía és una gran cosa: poble qui pensa, no és mort; un enteniment qui treballa, vol dir una ànima viva qui, rectament il·luminada, pot conduir el cos pel verdader camí. Mes, l'enteniment humà necessita de l'enteniment diví, no's basta a sí mateix, té un cercle molt reduit, i, si no's basta a sí mateix, menys arribarà a poder donar vida al conjunt social. ¿Quí tindrà prou superbia per pensar que son enteniment pot ésser lo substantiu d'un poble? Els organismes els crea la naturalesa, els homes sols poden cuidar de no posar obstacles a ses funcions i ajudar a la felicitat de l'operació; mes donar-los vida, és impossible. Ja pot cavilar el despert esperit d'en Almirall, ja pot treballar amb sa constancia i energía verament catalanes: a sa paraula no eixirà un sér vivent i viable. La poesía desperta les potencies d'un poble, amb ses dolces ondulacions penetra i ungeix lo més amagat de l'ànima; mes ja pot fer en Frederic Soler, fecond dramaturg del nostre temps i de la nostra terra; amb sa poesía, no sempre cristiana, no farà reviure els sentiments, mòbils de les grans accions; com la corrent galvànica farà moure al mort, li donarà una apariencia de vida; mes passada la delectació de la poesía, els sentiments restaràn altra volta endormiscats o pervertits. El dret sosté i manifesta l'armonía de la vida social; però és més aviat un efecte que no pas una causa, expressa lo que és, se modifica al mateix compàs que'l poble; però ajuda en gran manera a sostenir aquella vida qui és convenient al poble, és la canal per on corren congregades les aigües, que d'altra manera es perderíen amb detriment del país al qual feconden. Però ja pot parlar i escriure el nostre estimat mestre en Duràn y Bas, home de claríssim seny; encara que consegueixi que continúin regint les institucions que fins ara han mantingut els honrats llinatges catalans, aquests cauràn per sí mateixos, i amb ells les costums i lleis que'ls governen, si els falta l'ànima qui els sosté i que no pot infundir-los pas cap llei. Un home molt fet a manejar pobles, filosop, poeta i llegislador, però al mateix temps inspirat de Déu, el Rei David, ensenyat per l'inspiració i 'experiencia, escrigué aquelles paraules: Nisi Dominus aedificaverit domum, in vanum laboraverunt qui aedificant eam. Per lo qual, acatant la raó continguda en aquest vers del Psalm, com a una veritat revelada i d'experiencia, lloant com se mereixen les nomenades ciencies i sos distingits conreuadors, regoneixent que son treball i acció és necessaria a la reconstrucció regional, esperem el sol vivificant de la nació catalana oriens ex alto; o bé, usant la frase d'en Mistral escrivint an en Verdaguer: desitgem que la joventut del nostre país se sadolli en et manantial que baixa de Déu.
 Ell solament té poder de crear i restaurar els pobles; Crist digué que sens Ell no podíem fer cosa alguna, i rès té d'estrany que així parlés el Redemptor de l'humà llinatge, quan també Cícero havía escrit aquelles paraules: Omnia religione moventur. Mes, venint al cas particular del regionalisme, la raó i l'experiencia ens demostraràn que la Religió ha d'ésser la restauradora, i que sens ella és imposible fer cosa de durada i sòlida. Havem fet notar l'importancia que'l sentiment té en el regionalisme, de manera que, apagada aquella afecció de l'ànima, la regió per sí mateixa es desvaneix. El sentiment de la naturalesa es troba també en l'amor regional; mes, aquell cerca son complement natural en el sentiment religiós, i en ell troba l'eficacia pràctica per a arreglar la vida. Amem la vall en que nasquérem, la vila en que vegérem la primera llum, l'encontrada del nostre origen; mes, aquesta amor quedarà vençuda per les magnificencies del luxe i la seducció dels plaers, si dit sentiment d'amor al país nadiu no està consagrat per la Religió; lo que clava a l'home a sa comarca és l'atracció que sobre d'ell exerceix la parroquia en que fou batejat, el cementiri en que reposen els ossos de sos pares, la veu amiga de la primera campana que oí en la vida, la creu que fita l'entrada del terme, les honrades costums de tendra pietat, les pures afeccions de familia, en una paraula, un món espiritual qui condueix més a la felicitat que no pas tot el materialisme dels grans centres. Sant Pau deia que'ls gentils eren sine affectione; lo que ell deia dels gentils apliqueu-ho a tothom qui, perduda la fe, viu sols una vida material. La carn no serveix de rès; sols l'esperit vivifica i fa immortals les naciones. L'Irlanda és d'això una prova evident; la calor vital d'aquella tant maltractada regió, ha sigut sostinguda pel clero; és aquest per sa divina missió enemic de les bogeríes revolucionaries, per son caràcter de classe qui mira a menar els homes a guanyar un regne etern, és constant; espera i treballa pel cel, i, tot treballant pel cel, encara que no miri més que a la vida ultra-mundana, en virtut del llaç natural que lliga la Religió amb el país, infundeix en aquest un esperit de vida. El cas de la Polonia és molt instructiu; de segur que aquell clero pretén solament salvar la fe, no fa guerra a la russificació o germanització de son país; mes, donant alè a la fe, alena la patria, i no pot deixar de fer-ho, perquè amb dúes coses estàn unides amb un indissoluble matrimoni, fundat en la naturalesa i beneít per Déu. La persecució polaca s'ha encarnitzat principalment contra'l clero; mes, aquells bisbes i sacerdots tancats en les fortaleses del regne de Prussia o confinats a les gelades regions de la Siberia, al patir i morir per la confessió de la fe, espiritualitzaven als ciutadans, ensenyaven a la patria una virtut austera, la vida nobilíssima de l'intel·ligencia i dels sentiments, demostrant amb son exemple que l'home no viu solament de pa; amb lo qual aquells bon patricis, trobant millors les costums, les lleis i les institucions propries que no pas les foranes, preferíen la persecució a l'abundancia. Sens el clero catòlic, ja ni es parlaría de Polonia.
 L'Iglesia té com a missió divina purificar i alenar als pobles amb sentiments humans; fer prevalèixer l'esperit sobre la carn, dilatar el regne d'aquell i subjectar a aquesta baix el domini de l'enteniment; és a dir, fer prevalèixer l'espiritualisme sobre'l sensualisme. El regionalisme és espiritual per essencia, doncs ¿quí el sostindrà fòra d'una potencia espiritual? Els apetits de l'home sensual és evident que's troben millor en els grans centres, lo qual significa que l'amor a ía regió importa, com totes les virtuts humanes, la necessitat de l'abnegació. No s'edifica la regió amb músiques i bons àpats solament, ni es fan coses grans i profitoses amb l'estímul de la vanagloria; això és essencialment egoísta, i la verdadera amor regional, única qui engendra la regió, ha d'estar disposada al sacrifici. Es aquesta nobilíssima afecció operativa, no's contenta de paraules, sinó que s'afanya a treballar en bé del país, en el bon concert dels pobles, en l'intel·ligent direcció dels negocis comunals, en fer reviure les institucions profitoses, en el perfeccionament dels oficis i de l'agricultura, en la cristiana cultura del veinat; lo qual implica que aqueixa amor regional ha d'ésser necessariament humil, puix de lo contrari, qui ama la vanagloria, cercarà per ses accions un teatre major i de més espectadors, no's contentarà de l'estimació d'alguns obscurs ciutadans, del goig de la conciencia satisfeta i de l'esperança de la recompensa eterna; sinó que envejarà les fortes emocions dels parlaments, les materials ganancies de la vida política moderna i l'aixam servil d'interessats aduladors qui segueixen als qui reïxen en el camí de la política actual, en tant gran nombre com el núvol de lliberts a l'antic senador romà, a qui favoría la fortuna. Tampoc l'inflament és possible en el verdader amant de la vida regional; aquesta, de sí, és senzilla, i qui vol practicar-la ha d'ésser home popular, tractar-se amb gent qui ignora les maneres socials del gran món, i encara que sía el regionalista persona d'importancia, no se n'ha de donar; sinó que, servant lícitament l'honor de sa jerarquía, ha d'ésser accessible a tot el paisanatge. El català, de sí, no és inflat; al revés, fet a la catalana vol dir home natural, qui parla tal com pensa i és enemic de bombo i campanilles. Vivint l'home entre'ls seus i havent de tractar amb gent de diversa condició, qui tenen sovint interessos oposats i caràcter distint, s'ha de revestir de paciencia i ha d'ésser benigne amb tothom per a servar així la concordia necessaria, Ademés, el regionalista ha de moderar ses aspiracions, perquè al revés de lo que passa amb tots els moderns partits espanyols, qui van en seguiment de grans ideals, succeint-los sovint lo que a l'astròleg d'Isop, qui tot mirant les estrelles cau al pou; el regionalista treballa en lo particular i domèstic, no vol entrar per la finestra abans que per la porta, home sensat no s'ix del cercle on la seva activitat pot ésser fructífera, i per lo tant s'ocupa més en les coses petites que en les grans.
 El discret lector ja haurà advertit, al fer-li la senzilla descripció de les virtuts de l'home regionalista, que tota aquesta doctrina és com una glosa de lo que'ns ensenya l'apòstol Sant Pau en sa primera carta als de Corint. I aquesta sía la concluenda del present assumpte. Diguérem al principi que Crist fou l'Orfeu de la nació catalana; doncs Ell mateix ha d'ésser el restaurador. En una època de civilització avençada és impossible el regionalisme sens una influencia fortíssima cristiana; sens l'influencia de l'Esperit diví, la carn arrastra a l'home a les grans i uniformes unitats; així ens ho diu l'historia, així ens ho demostra la recta raó; vindrà, és cert, a no tardar massa, la disolució, perquè la carn és corruptible; mes, el renaixement regionalista ha d'ésser aidat per l'esperit cristià. Per això creiem que'l gran instrument en eixa transformació, que en la conciencia de tothom està que ha de venir, hauría d'ésser la cleresía. El sacerdoci no té l'encàrrec de constituir governs, és aquesta una d'aquelles coses que Déu ha deixat a les disputes dels homes; mes sí té la divina missió de fer pobles, per lo qual treballarà perpetuament, en mig de totes les contradiccions, en la formació d'un poble digne de son Criador; i l'Iglesia, divinament ordenada, ha lligat amb els pobles d'una manera regionalista la ministerial jerarquía; i als qui són prínceps d'ella, als qui deuen governar les diferentes porcions del poble cristià, els casa a perpetuitat amb l'atrau que'ls assenyala, i posa en son dit l'anell simbòlic del místic i fecondíssim desposori.