La tradició catalana - Llibre primer/Capítol XVIII

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Obres completes IV - La tradició catalana (1913) (page 35 crop).jpg

CAPÍTOL XVIII

Purificació de la política per medi del Regionalisme

S
i el Regionalisme és una cosa que trascendeix a tota la vida social; si fins sa influencia arriba a la vida espiritual del poble; si obra sobre'ls sentiments generadors de la familia, de la patria, de l'art, del dret; si, en una paraula, influeix en la substancia del cos social, no pot menys la política també d'experimentar sos efectes. Perquè'l país influeix sobre son govern polític, així com aquest sobre aquell; vejam, doncs, si l'influencia del Regionalisme ha d'ésser beneficiosa en quant a la política pertoca. Ja abans probàrem l'analogía del sistema regionalista, la congruencia, com diuen els teòlegs, entre aquesta forma social i la forma del govern diví sobre les criatures; mes ara el nostre objecte és més particular i pràctic i convé inquirir si en els presents temps l'influencia regionalista pot donar lloc a algún bé a nostre país, puix en la conciencia i en la boca de tothom està que no té un ventatjós sistema polític.

 Els anys de govern parlamentari, sistema artificiós y de gran vanitat, baix el brillant engany d'unes eleccions cegues i inconscients, fundades en la materialitat del número de vots, han anat formant una verdadera oligarquía, qui ha conseguit tenir la nació a les seves mans, o millor, sota sos peus, qui ja no és govern representatiu ni encara parlamentari, puix cap correspondencia hi ha entre'ls llegisladors i el país a que representen, ni en les deliberacions públiques obtenen cap resultat la ciencia ni l'eloqüencia; uns quants formant societat per l'explotació del país en son profit, baix la denominació de partit tal o qual han arribat a fer-se seu el govern de la nació, i per torn pacífic o a la violencia volen gaudir de les ventatges del poden La mentida de que sía el parlamentarisme el govern del país pel país, és avui evident a tothom, essent una vella fórmula que enclou lo contrari de lo que diu. Gairebé els ciutadans més virtuosos i rectes estàn allunyats de la vida política, essent una regla general, que és clar que tindrà lloables excepcions, que la major part dels qui s'hi fiquen és per pescar, constituint la política un ofici i un modus vivendi d'un aixam d'homes, dels quals l'immensa majoría poca significació tenen en la proprietat, en el comerç, en l'industria, en el treball o en la ciencia nacional. Estem tal volta condemnats a tenir governs oligàrquics, perquè no existeix cap aristocracia; l'oligarquía és una aristocracia borda, i per lo tant desastrada; i així és convenient mirar si hi ha un lenitiu que pugui alleugerir aquest mal que fa anys està sofrint la nació, si és possible treure la basa sobre que reposa, això es, la causa generadora de l'oligarquía contemporania.
 Els temps presents, a nostre entendre, tenen una gran similitut en quant a la composició social i política, si no en la forma externa, al menys en son sér intrínsec, amb els temps del feudalisme degenerat, en que deixant aquest sistema d'ésser un verdader organisme públic lligava a un pern fortíssim i immutable tots els components socials de l'època, movibles i sens sosteniment, per causa de les circumstancies d'ella, constituint i formant de dits elements una verdadera societat, el nucli de la qual era el castell feudal. No parlem d'aquella època d'or de l'institució, sinó de quan, havent cambiat les circumstancies, perdent la raó d'ésser, lluny de constituir pel país una protecció i providencia, fou rèmora del progrés, i interessada en mantenir un estat de coses que's convertía en inconvenientíssim i injust. Tota decadencia consisteix en perdua de virtualitat i augment de vicis, i la decadencia feudal fou fecundíssima en tals miseries. Els usos tirànics, els drets excessius, l'ociositat d'uns homes qui, deixada la professió de les armes, perquè ja no era necessaria, i en la qual sos passats foren hèroes, donant al país, del qual podíen ésser considerats pares, consistencia i existencia civil, acabaren per ésser una verdadera opressió i un element inconciliable amb la prosperitat i benestar dels pobles, qui seguint la nova via que'ls obría la Providencia divina es donaven a les arts de la pau, al desenrotllament de la riquesa pública i a les relacions pacifiques entre'ls ciutadans, portant tot això per conseqüencia la formació d'un estat social i legal inconciliable amb l'antiga manera d'ésser. Sabut és i afirmat està per tothom que les noves viles, que'ls comuns dels pobles crearen una vida oposada a la vida feudal, i que aquesta caigué sots l'influencia d'aquella, com una planta de vida ufanosa asseca a sa raquítica veïna.
 La moderna oligarquía parlamentaria és una hipòcrita, encara que vistosa, forma d'aquell estat de descomposició feudal, adaptat a les circumstancies de la present societat. Sos capdills, generalment parlant, adquireixen el domini per la força o per l'astucia, no en virtut del dret, i ses milicies que'ls sostenen i ajuden a conquistar ei poder, viuen sobre'l país, com les milicies feudals, baix la forma en apariencia honesta de serveis, empleus i oficis ben retribuits, o tenint exempcions i privilegis ocults a costa d'aquells de sos conciutadans qui no s'ocupen més que de treballar i de tenir ben ordenada sa familia. Fins, segons diuen els papers públics i els mateixos diputats i senadors de les cambres, puix nosaltres rès hi sabem, ni hi volem treure ni posar, està també ara en ús el donar llocs i oficis en feude, és a dir, mediant un canon que s'ha de pagar al senyor directe, amb la diferencia, emperò, de que constituint l'antic sistema un estat legal i públic no permetía les exageracions immorals, que dat cas que la cosa sía certa, poden originar-se de la forma secreta que avui es guarda en aquest desordre. Els senyors feudals anulaven i es sobreposaven al monarca, no per constituir-se advocats i protectors de sos pobles contra excessives exigencies del rei, sinó per a explotar més al país a mida de son gust, i per això els ciutadans saludaren com al sol-ixent d'una verdadera llibertat aquell día en que'ls reis adquiriren la plenitut de la soberanía, dissipant-se el poder feudal que s'interposava entre'l poble i el monarca; els comuns foren els auxiliars del poder real, i d'aquí l'identificació subsegüent del país amb la monarquía.
 ¿Podrà avui día la regió deslliurar el país de l'opressió de la desacreditada oligarquía parlamentaria qui li xucla el suc vital, així com antigament els pobles amb son vigor de vida dissiparen la decadent feudalitat?
 Si la regió reviu amb perfecta sanitat, si d'ella no se'n vol fer una entitat tallada segons el patró dibuixat per un artista de traça a la moda suiça o nord-americana, encara que aquests paíssos ens síen simpàtics, sinó que lo que s'obtingui sía una reconstrucció amb els elements qui resten vius, propris de la nostra terra, si es procura reforçar l'esperit català tal com se congrià en les generacions dels nostres progenitors, baix l'influencia de la gracia de Déu, en una paraula, si reviu una Catalunya catalana, com una Valencia valenciana, aleshores és segura la lliberació. La veritat deslliura, la mentida esclavitza; baix l'influix de l'artifici s'hi pateix, sots l'influencia de la sana naturalesa s'hi reposa. Una Catalunya feta per uns quants artistes, una regió composta per alguns savis, tindría els mateixos inconvenients que avui lamentem en el govern d'Espanya, una oligarquía potser pitjor vindría a oprimir-nos; el mal fóra el mateix, una nació artificial, un personalisme detestable qui, escarnint al poderós monarca francès, diria: «Catalunya só jo», quan Catalunya és Catalunya, tal com Déu l'ha feta i no d'altra manera. Sa vida fóra efímera, ni sería amada dels propris, ni respectada dels estranys; no tindría consistencia perquè li faltaría substancia com a cosa feta per uns quants ideòlegs, i ningú consideraría que fos la regió qui recobra ses formes naturals. Per això tota l'intenció del catalanisme, a nostre humil parer, dèu dirigir-se a donar força i a purificar tots els elements que integren el concepte de Catalunya, i lo mateix els qui treballen en les altres regions respecte d'elles. Si un día aquestes recobren llur vigor natural, si la vida regional és sana i forta, si els ciutadans portats d'un recte esperit, abandonant la satisfacció de les concupiscencies amb que'ls brinda el centralisme, es donen a fer florir la materna regió, i les institucions propries d'ella es fan respectables, si el país trenca els ídols que són els partits i no té més ídol que son propri bé, si menysprea els mercaders de la política i dedica l'intel·ligencia i energia que'l Criador ha donat a la nostra niçaga, no a la discussió i propagació de vanes teoríes, feina propria de races decadents; si no s'enamora dels sofistes, sinó del perfeccionament de sí mateix, mediant el treball pràctic en tots els ordres de la vida humana, baix la guía i presidencia de la Veritat, que és la llei de la nostra patria, fent-se forta i respectable; de segur que vencerà a l'oligarquía parlamentaria, cosa artificial, vapor de desordenades passions, qui en sí mateixa no té cap consistencia i qui persevera per no haver-hi a l'hora present rès que la pugui substituir que estigui en bona saó.
 Nosaltres creiem que tant sols la recta reconstrucció de la regió pot desvanèixer aquesta dominació inconvenientíssima qui fa tants anys existeix; i no d'una manera violenta, sinó per la força de les coses, per l'aparició de la Veritat en l'ordre públic i social. Tot sistema artificial, per més que hagi arribat a apassionar a una època, queda rendit al presentar-se la veritat pura i natural; així veiem en les Arts que tot gust estragat, que tota complicació encisadora, es desvaneix a l'aparició de la senzilla bellesa; en filosofía les més estupendes i treballades teoríes, com per exemple en nostres díes ha passat amb les dels alemanys, cauen com edificis sens basa al venir aquella philosophia perennis del bon sentit racional; i així també en l'ordre polític aquesta oligarquía qui ens fa la gracia de governar i dirigir al país desapareixerà, si el país dóna proves de saber governar i dirigir sos interessos, de saber viure per sí mateix la vida de la fe, de la justícia, de la caritat i del treball; si l'activitat regionalista no és activitat sols de llengua, sinó de mans, treballant amb constancia cada hu en la seva esfera amb desinterès i fervor.